L'orgue de la Catedral de Girona

És un dels orgues romantico-simfònics més importants dels Països Catalans. Té la particularitat que la caixa expressiva afecta tots el teclats, particularitat pròpia de la versió catalana de l’orgue romàntic, norma de compliment gairebé obligat en tots els orgues d’aquesta estètica construïts als Països Catalans, i el recitatiu compta amb una segona caixa expressiva (doble expressió). Tots els cossos sonors són dins la caixa expressiva principal. La caixa té dotze fornícules (quatre de grans i vuit de més petites) a cadascuna de les quals hi anirien una colla de tubs (canonges, decoratius, ornamentals). Es tracta d'un orgue de tres teclats manuals de cinquanta-sis notes i un teclat pedaler de trenta notes, construït entre 1941 i 1943 pels germans Aragonès.
Fins als anys 40 del s. XX, l'antic orgue s'alçava orgullosament emmig del cor per a gaudi dels visitants però actualment l'instrument resta amagat dins un gran armari, ocult a la vista del públic.

L'orgue actual i l'antic:

Koopman a Girona

Rememoro el que vaig anotar del concert de Koopman, a Girona, el passat 8 de juliol de 2013:

Aclaparat pel concert de Koopman a la catedral de Girona. Haver estat en presència del gran mestre és quelcom que mai oblidarem. El repertori s'ha iniciat amb obres del primer barroc peninsular. Amb Buxtehude, la plenitud del barroc nordeuropeu ha aconseguit omplir la immensa nau gòtica. Però amb Bach se n'haurien pogut omplir vàries, de catedrals... Una Toccata i Fuga en Re Menor brutal, com mai l'havia sentit abans! Meravellosa la coral Wachet auf, ruft uns die Stimme i atronadora la fuga en Sol menor BWV 578. Però tan espectacular com la música ha estat poder seguir en pantalla les evolucions de Koopman volant sobre els teclats i els pedals d'un orgue que no havia sentit abans. És una llàstima que un instrument tan magnífic no s'aprofiti més sovint i resti encaixonat al seu gegantí armari, amagat de la mirada dels visitants, al contrari del que passa en molts altres temples, on els grans orgues esdevenen un espectacle per a la vista. Tan de bo algun dia pugui viure quelcom semblant al que he sentit avui. Gràcies, mestre Koopman!

Suport al professorat català!

CATABACH.COM DÓNA SUPORT A TOTA LA COMUNITAT EDUCATIVA EN LA DEFENSA DEL MODEL ESCOLAR CATALÀ, L'OPOSICIÓ FRONTAL A LA LOMCE I L'EXIGÈNCIA DE LA FI DE LES RETALLADES PRESSUPOSTÀRIES.

BWV 95

El Setzè Diumenge després de la Trinitat és un dels pocs diumenges per al qual es conserven quatre cantates, que cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i 27. Tot seguit analitzarem la segona d'elles, la cantata BWV 95 CHRISTUS, DER IST MEIN LEBEN, una extraordinària cantata que Alberto Basso qualificà d'opera stupenda e imprevedibile.

Estrenada a Leipzig el 12 de setembre de 1723, pertany al primer estiu de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. L'Evangeli del dia (Lluc 7, 11-17) explicava la resurrecció del fill de la vídua de Naïm, i és per això que les quatre cantates destinades a aquest diumenge tracten, d'una o altra forma, el tema de la mort. Bach, al llarg de tota la seva obra, sempre tractarà la mort no com a quelcom terrible sinó com un alliberament de les penúries del món material, un trànsit necessari per tal d'assolir la beatitud eterna al Reialme de Déu. Aquesta concepció serà explícitament exposada als darrers versos de la coral de soprano (núm. 3): Allà recompensara eternament Déu aquell que aquí l'ha servit.

Musicalment, la cantata és d'una riquesa extraordinària i presenta alguns problemes d'instrumentació, ja que no queda clar a quin instrument es refereix Bach amb el corno prescrit a la partitura. Evidentment, es tracta d'algun tipus de trompa, que bé podria ser un cornettino, un cornetto a bocchino o simplement la trompa habitual. En tot cas, cada director opta per la seva solució particular quan s'enfronta a aquesta obra.

L'anònim llibretista confecciona el cor inicial de la cantata amb el text de la coral (també anònima) que li dóna títol: Christus, der ist mein Leben (Crist és la meva vida). Es tracta d'un complex i sorprenent  moviment en el qual sembla que Bach experimentà noves formes d'expressió: Arrenca amb un elaborat tema instrumental encapçalat pels oboès, de ritme sincopat, sobre el qual el cor entonarà la primera frase del coral que, recurs corprenedor, quedarà ralentitzada per a cantar la segona estrofa,  La mort és el meu guardó. Tot seguit, es reprendrà el ritme original. Sobtadament però, irromp una secció on el tenor solista declama una sèrie de passatges en recitatiu i arioso, enllaçats bé per breus ràfegues del tema orquestral o bé per expressius silencis. I de nou irromprà una nova secció del cor, ara entonant alla breve les frases del coral sobre un agitat concertant de trompa, oboès a l'uníson i cordes amb un cert regust arcaïtzant, també tallat per inquietants silencis i que conclourà de forma gairebé abrupta.

Els moviments segon i tercer van a càrrec del soprano, que cantarà el menyspreu al món material i les seves misèries. El recitatiu Nun, falsche Welt! (Ara, món enganyós!) es fusiona amb la coral Valet will ich dir geben (De tu m'acomiado), on la melodia de Melchior Teschner de 1613 serà acompanyada pels dos oboès d'amore i el baix continu.

Serà ara el tenor qui s'ocuparà dels dos següents moviments: El recitatiu Ach könnte mir doch bald so wohl geschehn (Va, que vegi de seguida, el moment esperat) condueix a l'ària Ach, schlage doch bald, selge Stunde (Ah, que repiqui ja, hora venturosa), una de les peces més extraordinàries de Bach. L'anhel de traspassar al món espiritual és tan gran que hom desitja que el moment de morir arribi ja, la qual cosa inspira en Bach un recurs sensacional: Utilitzar el pizzicato de les cordes i el baix continu per a suggerir el mecanisme d'un rellotge! Sobre aquest fons "mecànic", els oboès d'amore entonen un joiós tema que acompanya el també alegre cant del tenor. Les abundants indicacions dinàmiques (piano, pianíssimo, forte...) produeixen uns màgics efectes d'eco que acaben d'elevar  aquesta peça a la categoria d'obra mestra absoluta.

El sisè moviment, Denn ich weiß dies (Doncs jo em sé), és un recitatiu del baix a mode de recapitulació, que condueix a la coral final, Weil du vom Tod erstanden bist (Com que tu de la mort t’has desfet). Es tracta de la quarta estrofa d'un himne de Nikolaus Herman de 1560, cantada amb una melodia anònima de 1569 reforçada per cordes, trompa i oboès d'amore, mentre que el primer violí desplega una cinquena veu aguda en la que Alfred Dürr hi veia una imatge simbòlica de la nostàlgia de Jesús de la que està transitada l'obra.

J.M.S.

Cantata BWV 95
CHRISTUS, DER IST MEIN LEBEN
Dominica 16 Post Trinitatis
Estrenada: 12 de setembre de 1723
Text: Anònim, basat en quatre himnes luterans dels segles XVI i XVII

1. COR, AIROSO I RECITATIU (Tenor)
Crist és la meva vida
La mort és el meu guardó;
A ella jo m’abandono
Cap allí me’n vaig joiós.
Vaig joiós
Sí, a cor què vols
Vull partir tot seguit d’aquí.
Per tant, si ara em diguessin: Ja pots!
Jo ja estic a punt, ja ho vull,
Que aquests pobre cos i membres abaltits.
Revestits de mena mortal
Tornin altra vegada
Endintre el si de la terra.
Ja tinc llest el meu salm funerari;
Ah, si el pogués cantar avui mateix!
Amb pau i joia me’n vaig d’aquí
Tal com Déu ho vol,
El meu ser i el meu cor marxen tranquils 
Amb dolcesa i serenor
Déu així m’ho prometé:
Que la mort el meu somni ha de ser.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ara, món enganyós!
Quan a tu, ara ja no em resta res.
La meva llar ja és a punt,
Podré descansar tranquil
Si més no, millor que ací,
A la riba dels teus rius de Babel,
a les contrades de la disbauxa
On em forçaves a tastar la sal de la luxúria
Sense res més que les pomes de Sodoma.
No, i no! Ara, amb l’ànim assossegat
Ja puc dir:
***
3. CORAL (Soprano)
De tu m'acomiado,
Món malvat i mentider:
La teva vida pecaminosa i vil
No m'és gens atractiva.
És millor viure al Cel,
Allà és el meu anhel,
Allà recompensara eternament Déu
Aquell que aquí l'ha servit.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Va, que vegi de seguida, el moment esperat,
Que la mort,
La fi de tot maldol,
Pugui arrabassar-me els membres;
Jo l’he triat perquè del meu cos en faci estatge
I vaig comptant les hores que encara falten.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Ah, que repiqui ja, hora venturosa,
La darrera campanada!
Vine, vine, que t’allargo les mans.
Vine, i posa fi a tots els meus mals,
Hora de la mort, tant de temps esperada!
***
6. RECITATIU (Baix)
Doncs jo em sé
I penso que és ben cert,
Que des del meu sepulcre
Tinc un camí segur vers el Pare.
Ara la meva mort és un somni,
Gràcies a que, el meu cos, alliberat
Dels turments d’ací baix,
Aixeca el vol cap a la serenor.
Així com, el pastor cerca la seva ovella perduda,
No m’ha de trobar, també, Jesús a mi,
Essent ell el meu cap i jo un dels seus membres!
Per això, amb l’esperit content, poso ara,
Ma santa resurrecció en mans del meu Salvador.
***
7. CORAL
Com que tu de la mort t’has desfet,
Jo tampoc no romandré a la fossa;
El teu darrer mot és que jo pugi al cel,
Tu saps com esvair la basarda a  la mort.
Doncs, allà on tu ets, jo també vull venir,
Per quedar-m’hi a viure eternament
I per això me’n vaig d’aquí content.

Traducció:
Antoni Sàbat i Aguilera (Nº 1-2 i 4-7)
Josep- Miquel Serra (Nº. 3)