Ja tornem a ser a la Diada dels Sants Arcàngels, el Micahaelistag luterà, el dia de Sant Miquel. Aquesta diada era festa grossa a les esglésies de Leipzig, ciutat on, a més, es celebrava en aquelles dates una important fira (com a Lleida). A les esglésies de la ciutat, doncs, tal festivitat havia de ser commemorada com calia, és a dir, amb l'execució de les corresponents cantates. Bach ens en va deixar tres de completes i una, molt controvertida, que sembla ser incompleta. Ens explicarem:
Les cantates senceres que s'han conservat són les BWV 130 (de 1724), BWV 19 (de 1726) i BWV 149 (de 1728 o 1729). El musicòleg Alfred Dürr destaca com en aquestes cantates Bach reflexa la visió que, dels àngels, tenia el cristianisme de l'època: Eren soldats de Déu, encarregats de castigar dels seus enemics i exterminadors de dimonis. Una imatge molt allunyada de la delicadesa feminitzant i amable dels àngels d'altres èpoques, inclosa la nostra.
D'aquí que la música d'aquestes cantates sigui de la més espectacular de Bach, amb una orquestració capitanejada per les trompetes i els timbals, que entona fanfàrries guerreres i ens transmet imatges de violència i lluites èpiques. Avui, doncs, és el millor dia per a deixar-se endur per l'enorme cor inicial de la cantata BWV 19, que amb el títol ja ho diu tot: Va engegar una batalla (penseu en el quadre Els àngels caiguts, de Bruegel). O per l'esclatant cor inicial de la BWV 130 i la seva espectacular ària Der Alte Drache, sense dubte un dels moments més absolutament brutals de la producció de Bach (un altre dia en parlarem, d'aquesta ària). O per l'alegre fanfàrria inicial de la BWV 149 (paròdia genial) i les seves dues fantàstiques àries amb fagot solista.
Però... i la quarta cantata miqueliana?
De la controvertida cantata BWV 50 només podem dir que no sabem ni el que tenim entre mans: per a uns és el cor inicial d'una cantata perduda, per a d'altres n'és el cor final, per a uns altres és un motet, per a alguns és l'obra coral més gran de Bach i, encara per a uns altres... l'obra no és ni de Bach! Tampoc podem establir la seva data de composició ni descartar que sigui una reelaboració d'una obra original de Bach feta per algú altre.
Es tracta, això sí, d'una peça coral immensa, escrita a 8 veus (2 cors de 4) que s'ha conservat en 3 còpies del segle XVIII i que, pel text, sembla força clar que va destinada a la diada de Sant Miquel. Alguns estudiosos també han vist en aquesta obra misterioses relacions numérico-cabalístiques de les quals us en parlaré en una altra ocasió.
Aquesta és, doncs, la millor jornada per a gaudir d'aquestes obres que tal dia com avui van sonar a les esglésies de Leipzig sota la batuta del propi Bach. Que la passeu bé!
Les cantates senceres que s'han conservat són les BWV 130 (de 1724), BWV 19 (de 1726) i BWV 149 (de 1728 o 1729). El musicòleg Alfred Dürr destaca com en aquestes cantates Bach reflexa la visió que, dels àngels, tenia el cristianisme de l'època: Eren soldats de Déu, encarregats de castigar dels seus enemics i exterminadors de dimonis. Una imatge molt allunyada de la delicadesa feminitzant i amable dels àngels d'altres èpoques, inclosa la nostra.
D'aquí que la música d'aquestes cantates sigui de la més espectacular de Bach, amb una orquestració capitanejada per les trompetes i els timbals, que entona fanfàrries guerreres i ens transmet imatges de violència i lluites èpiques. Avui, doncs, és el millor dia per a deixar-se endur per l'enorme cor inicial de la cantata BWV 19, que amb el títol ja ho diu tot: Va engegar una batalla (penseu en el quadre Els àngels caiguts, de Bruegel). O per l'esclatant cor inicial de la BWV 130 i la seva espectacular ària Der Alte Drache, sense dubte un dels moments més absolutament brutals de la producció de Bach (un altre dia en parlarem, d'aquesta ària). O per l'alegre fanfàrria inicial de la BWV 149 (paròdia genial) i les seves dues fantàstiques àries amb fagot solista.
Però... i la quarta cantata miqueliana?
De la controvertida cantata BWV 50 només podem dir que no sabem ni el que tenim entre mans: per a uns és el cor inicial d'una cantata perduda, per a d'altres n'és el cor final, per a uns altres és un motet, per a alguns és l'obra coral més gran de Bach i, encara per a uns altres... l'obra no és ni de Bach! Tampoc podem establir la seva data de composició ni descartar que sigui una reelaboració d'una obra original de Bach feta per algú altre.
Es tracta, això sí, d'una peça coral immensa, escrita a 8 veus (2 cors de 4) que s'ha conservat en 3 còpies del segle XVIII i que, pel text, sembla força clar que va destinada a la diada de Sant Miquel. Alguns estudiosos també han vist en aquesta obra misterioses relacions numérico-cabalístiques de les quals us en parlaré en una altra ocasió.
Aquesta és, doncs, la millor jornada per a gaudir d'aquestes obres que tal dia com avui van sonar a les esglésies de Leipzig sota la batuta del propi Bach. Que la passeu bé!
J.M.S.
1 comentari:
Bon dia Josep Miquel: de primer dir-te que (sense el teu permís) he afegit el teu bloc al meu: http://quaderndelretorn.blogspot.com Crec que el tema s'ho val!
M'estalvio (aquí) presentar-me. Trobaràs el meu "perfil" (hahaha) al meu bloc!
Després dir-te com m'agradaria que et prodiguessis més. Bach és la Música. Bach és Bach!
Espero poder allargar aquest inici de conversa.
Cordialment!
Xavier
Publica un comentari a l'entrada