BWV 24

Per al Quart Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en farem tot seguit cinc cèntims.

La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach a la Cantoria de St. Tomàs de Leipzig, concretament el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la  cantata BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.

El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.

Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu 7,12: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc: Ein ungefärbt Gemüte. Tot  i que inicialment el cantant sembla tenir una línia pròpia, aviat es veurà plenament integrat al teixit orquestral.
L'extens recitatiu del tenor que segueix es titula Die Redlichkeit (La Integritat és un dels dons) i esdevé una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit esdevindrà l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda: Alles nun, das ihr wollet, dass euch die Leute tun sollen (Tot allò que voldríeu / Que els altres us fessin / Feu-ho vosaltres a ells). Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena clarino, segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.

El recitatiu per a baix que segueix, Die Heuchelei (La Hipocresia és), apareix subratllat amb acords puntuals de les cordes i dóna pas a l'ària de tenor Treu und Wahrheit sei der Grund, un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres. Resultarà destacable el gir vocal sobre el terme Engel (àngel), que recorda el batre d'unes ales.

La coral final no presenta l'habitual entonació a capella sinó que està més elaborada, cantant els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch trencada per interludis instrumentals. Personalment, em recorda a una mescla  entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu. 

J.M.S.

Cantata BWV 24
EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE
Dominica 4 Post Trinitatis
Estrenada: 20 juny de de 1723
Text: Erdmann Neumeister

1. ÀRIA (Alt)
Un Cor sincer
De fidelitat i bondat germàniques
Ens fa grats davant Déu i els Homes.
Els actes i obres dels cristians,
Tota la seva trajectòria vital,
Han de seguir aquestes passes.
***
2. RECITATIU (Tenor)
La Integritat és
Un dels dons del Senyor
Que als nostres dies
Si pocs homes la posseeixen
És per que ningú
Prega a Déu per demanar-la.
Car l'interior del nostre Cor
Per naturalesa tendeix al mal.
Si vol encaminar-se cap al bé
Cal que el Senyor meni llur esperit
Pel camí de la virtut.
Si desitges ser amic de Déu
No t'enemistis amb els teus companys
Per falsedats, mentides i astúcies!
Un cristià ha de voler abastar
La puresa del colom
I viure sense engany ni perfídia.
Fes de tu mateix una persona
Com voldries que fossin les altres!
***
3. COR
Tot allò que voldríeu
Que els altres us fessin,
Feu-ho vosaltres a ells.
***
4. RECITATIU (Baix)
La Hipocresia és
Un cadell de Belial.
Aquell qui se n'emmascara
Porta la marca del Diable.
Com? Als cristians els sedueix
Anhelar aquestes coses?
Valga'm Déu, quina pena!
La honradesa no abunda.
Un monstre Infernal
Pot semblar un Àngel!
Hom pot convertir-se en un llop
Disfressat amb la pell d'un anyell!
Com es pot empitjorar?
Calumnia, injúria i ultratge,
Maledicció i extermini
Són escampats a tot arreu,
Per aquí i per allà...
Que el bondadós Déu me'n guardi!
***
5. ÀRIA (Tenor)
La Fidelitat i la Veritat
Han de ser la base
De tots els teus sentiments.
Que l'interior del teu Cor
Sigui com el que dius quan parles.
La bondat i l'abundància de virtuts
Ens fan semblants a Déu i els Àngels.
***
6. CORAL
Oh, Déu! Déu amarat de pietat,
Font de tots els dons!
Tu, sense el qual no existeix res
De tot allò que posseïm!
Proporciona'm un cos sa
I fes que en ell habiti
Una Ànima íntegra
I una consciència pura.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 21

El Tercer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat les cantates BWV 21, 135 i 177, destinada tant a aquest diumenge com al següent. De la primera de les tres avui en farem cinc cèntims.

Es tracta d'una cantata del Cicle de Weimar força important, ja que és la primera cantata de Bach de grans dimensions i la primera estructurada en dues parts. A més, com veurem tot seguit, és potser l'obra de Bach amb més connexions, ni que sigui força tangencials, amb Georg Friedrich Händel, l'altre colós de la música barroca. La primera d'elles és la seva estructura, la qual sembla seguir el model d'Almira,  la primera òpera del saxó. El llibret, desconegut, segurament sigui obra de Salomo Franck, com gairebé totes les cantates de l'època de Weimar.

Aquesta cantata presenta una vida ben atzarosa, amb nombroses revisions i reciclatges. Per començar, es pensa que podria haver estat escrita l'any 1713, quan Bach aspirà al càrrec d'organista de la Liebfrauenkirche de Halle, la ciutat natal del propi Händel. Les autoritats locals li haurien demanat una mostra del seu talent en matèria de música d'església, cosa habitual a l'època. De fet deu anys més tard, a Leipzig, Bach interpretà les dues cantates següents al catàleg, les BWV 22 i 23, com a prova del seu talent abans de ser escollit Kantor de St. Tomàs. En tot cas, les negociacions entre Bach i Halle es van trencar al darrer moment, quan Bach es negà a signar el contracte en considerar que les condicions (sobretot econòmiques) que hi constaven no eren les que havien acordat de paraula.

En tot cas, el 17 de juny de 1714 Bach interpreta a Weimar aquesta cantata pel Tercer Diumenge després de la Trinitat, i ho sabem del cert per que així consta al manuscrit.

Podria haver-se produït una nova interpretació durant un viatge a Hamburg l'any 1720, estant ja Bach a Köthen. La sospita prové del fet que el hamburgués Johann Mattheson, musicòleg i compositor contemporani de Bach i primer amic i després enemic de Händel (amb qui va tenir fins i tot un duel a espasa), conegué l'obra i en va fer una agra crítica. 

Més tard, acabat d'aterrar a Leipzig, interpreta Bach la cantata el 13 de juny de 1723, Tercer Diumenge després de Trinitat, seguint les cantates BWV 75 i 76 que havien sonat els diumenges anteriors.

Una hipòtesi torna a fer sonar la cantata com a comiat del príncep Johann Ernst de Weimar, alumne destacat de Bach el qual, molt malalt, marxà a Frankfurt on morí al cap de poc temps.

Al llarg de totes aquestes reposicions la cantata va anar patint modificacions i afegits que la devien acabar convertint en una obra tan variada que quedà deslligada del Tercer Diumenge després de la Trinitat, ja que al manuscrit de les particel·les hi acaba constant la indicació per ogni tempore, és a dir, per a qualsevol època o festivitat.
S'inicia la cantata amb una simfonia de gran intensitat emocional on l'oboè solista s'imposa al fons de les cordes i que podria derivar d'una obra instrumental avui en dia perduda a la qual segueix el cor que intitula la cantata i que va despertar les crítiques de Mattheson, qui trobà ridícules algunes repeticions del text, començant pel triple Ich (Jo) inicial. L'estructura musical segueix la dels dos versos del llibret, generant dues fugues unides per la conjunció adversativa aber (però), que s'erigeix en el nucli del moviment.
El segon moviment, l'ària Seufzer, Tränen, Kummer, Not (Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria) també destacarà pel paper de l'oboè, en diàleg amb el soprano i que pretén suggerir els sospirs de què parla el text.
Els dos següents moviments canten l'abandó de l'ànima per part de Déu i s'encomanen al tenor, que debuta amb el recitatiu Wie hast du dich, mein Gott (Com has pogut, Déu meu), acompanyat de tota la corda, i continua amb l'ària Bäche von gesalznen Zähren (Dolls de llàgrimes salades), on el ritornello presentarà un tema de semicorxeres que cerca dibuixar el davallar de les llàgrimes present al vers inicial. El terme stets (sempre) s'entonarà en una llarga nota sostinguda en el temps, mentre que la tempesta interior esclatarà breument a la secció central.
La primera part de la cantata conclourà amb el cor Was betrübst du dich, meine Seele (Què t'afligeix, ànima meva), un gran motet desgranat en diverses seccions segons el text ho requereixi, cadascuna amb matisos propis però que conclouen en una magnífica fuga permutativa sobre el vers dass er meines Angesichts Hülfe que demostra la genialitat de Bach ja des dels seus primers temps.
La segona part arrenca amb un recitatiu de soprano i baix titulat Ach Jesu, meine Ruh (Oh Jesús, la meva pau) i que estableix un autèntic diàleg entre ambdues veus, encarnant l'ànima i Jesús respectivament. Aquest diàleg assoleix la màxima expressió lírica al duet Komm, mein Jesu, und erquicke (Vine, Jesús meu, reconforta), on el ritme marcat del continu representa les passes fermes d'aquell qui s'acosta cap a nosaltres, per acabar en un clima de joiosa benaurança.
El següent moviment representarà una nova demostració de tècnica contrapuntística del jove Bach. Es tracta del cor Sei nun wieder zufrieden, meine Seele (Alegra't, ànima meva), en el qual els solistes comencen treballant un versicle del Salm 116, al qual es sumarà la coral Wer nur den lieben Gott lässt walten de Georg Neumark entonada pel cor, tot això sustentat pel baix continu mentre la resta d'instruments reforçarà les diverses veus.
El penúltim moviment de la cantata serà l'ària Erfreue dich, Seele, erfreue dich, Herze (Alegra't ànima, alegra't cor), un alegre moviment on solament el continu acompanyarà el tenor i que esvaeix el clima d'aflicció present a la cantata per tal de preparar l'esclatant cor final, Das Lamm, das erwürget ist, ist würdig zu nehmen (L'anyell degollat és digne de rebre el poder). Els potents acords inicials són seguits d'una nova i majestuosa fuga permutativa que tancarà la cantata en un clima d'eufòria. És molt destacable la similitud entre  aquest cor i el Worthy is the Lamb del Messies de Händel, escrit unes tres dècades més tard sobre la versió anglesa del mateix text. I fins aquí les connexions, que sapiguem, d'aquesta obra amb els dos genis nascuts a Alemanya l'any 1685.

J.M.S.

Cantata BWV 21
ICH HATTE VIEL BEKÜMMERNIS
Dominica 3 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: 17 de juny de 1714
Text: Probablement de Salomo Franck, basat en textos bíblics.

Prima Parte

1. SIMFONIA
***
2. COR
El meu cor estava ple d'aflicció
Però el teu consol reconforta la meva ànima.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Sospirs, llàgrimes, tristesa, misèria,
Espera angoixant, temença i mort
Corroeixen el meu cor oprimit,
Estic desolat, afligit.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Com has pogut, Déu meu,
Abandonar-me
En la meva misèria,
En el meu temor i la meva por
Ah! Ja no coneixes el teu fill?
Ah! Ja no sents el plany
D'aquells que
Et són fortament fidels?
Tu eres la meva alegria
I has esdevingut cruel;
Et busco arreu,
Et clamo i et demano a crits.
Així abandonat a la pena i al dolor!
Sembla que no vols saber res de mi.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Dolls de llàgrimes salades,
Devessalls que sempre s'arruen.
Tempestes i ones em fereixen,
I aquesta mar plena de tribulacions
Vol afeblir el meu esperit i la meva vida.
Arbre i ancora volen rompre's,
Aquí m'enfonso en la terra,
Allà veig les profunditats de l'infern.
***
6. COR
Què t'afligeix, ànima meva,
I et desassossega dins meu?
Confia en Déu; que jo li'n daré gràcies
Car és Ell qui m'ajuda i és el meu déu.

Seconda Parte

7. RECITATIU (Soprano i baix)
Soprano (Ànima)
Oh Jesús, la meva pau,
La meva llum, on ets?
Baix (Jesús)
Oh ànima, mira! Sóc aquí, al teu costat.
Soprano (Ànima)
Al meu costat?
Aquí només hi ha negra nit.
Baix (Jesús)
Sóc el teu amic fidel,
Que també vigila les tenebres,
Que habita la traïdoria.
Soprano (Ànima)
Apareix doncs amb el resplendor i la llum del teu consol.
Baix ( Jesús)
Arriba l'hora
En què la corona de la teva lluita
Serà per a tu un dolç conhort.
***
8. DUETTO (Soprano, Baix)
Soprano (Ànima)
Vine, Jesús meu, reconforta
I alegra amb la teva llum
Aquesta ànima,
Que ha de morir
I no pas viure.
I en la seva desgràcia
Acabar-se completament.
He d'errar sempre en l'aflicció.
Sí, oh sí, estic perdut!
No, oh no, Tu m'odies!
Oh, Jesús, endolceix la meva ànima i el meu cor!
Vine, Jesús meu, i consola'm
Amb la teva llum protectora!
***
Baix (Jesús)
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora!
La teva ànima
Que ha de viure, i no morir
Aquí, fora d'aquest món de dolor.
Has d'assolir la salvació
Mitjançant el fruit de la vinya!
No, oh no, ets un dels escollits!
Sí, oh, sí, jo t'estimo!
Fugiu angunies, desapareixeu dolors!
Sí, ja vinc i et consolo
Amb la meva llum protectora
***
9. COR
Alegra't, ànima meva,
Que el Senyor et vol bé.
Tenor
Per què serveixen les ànsies,
Per què l'aflicció i els planys?
Per què serveix que tots els matins
Ens angoixem per la nostra pena?
Sols augmentem la nostra creu i el nostre sofriment
Tot lliurant-nos a la tristesa.
Soprano
No pensis en el profund turment que sentiries
Si fossis abandonat per Déu.
Que aquell a qui Déu seu amb Ell
Viurà en la felicitat eterna.
El temps passa i canvia els coses
I disposa per a cadascú la seva fi.
***
10. ÀRIA(Tenor)
Alegra't ànima, alegra't cor,
Fuig ara, aflicció, desapareix, dolor!
Planys, transformeu-vos en vi pur!
El meu lament esdevé ara un crit d'alegria
La flama més pura de l'amor i el consol
Crema dins el meu pit, dins la meva ànima
Car Jesús em reconforta amb joia celestial.
***
11. COR
L'anyell degollat és digne de rebre el poder,
La riquesa, la saviesa, la força,
L'honor, la glòria i la lloança.
Lloança, honor, glòria i sobirania
Siguin per Nostre Senyor pels segles dels segles.
Amen, Al·leluia!

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 76

Les dues úniques cantates per al Segon Diumenge després de la Trinitat són la BWV 2 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 76 DIE HIMMEL ERZÄHLEN DIE EHRE GOTTES (Els cels proclamen la glòria de Déu), obra estrenada una setmana més tard que la seva bessona BWV 75, el 6 de juny de 1723 a l'església de St. Tomàs de Leipzig.

De nou ens trobem davant una cantata de grans dimensions i estructurada en dues parts de 7 moviments cadascuna (vegeu BWV 75). Segurament Bach, amb aquestes dues grans cantates (que recordem signifiquen el seu debut a Leipzig), pretenia reivindicar-se davant el seu nou públic i patrons. I més encara tenint en compte que les autoritats de Leipzig havien negociat amb Telemann i Graupner abans que amb ell. Sembla que Bach aconseguí els seu objectiu, segons algunes fonts referents a l'alcalde Gottfried Lange: "Un cop escollit, Bach ens va fer oblidar Telemann", afirmà. 

Una altra dada curiosa és que les quatre parts d'aquestes dues cantates han estat concebudes en alguna ocasió com a cantates autònomes. Sense anar més lluny, l'any 1761 l'editorial Breitkopf oferia el manuscrit de la primera part de la cantata BWV 76 com a "cantata de la Reforma".

Les lectures del dia tractaven l'exhortació a l'amor fratern (1 Jn. 3, 13-18) i la paràbola del banquet (Lc. 14, 16-24). Dels dos textos deriven les idees del llibret, anònim, que utilitza també versicles dels salms al cor inicial i la coral de Martí Luter Es woll uns Gottgenädig sein per tancar les dues parts de la cantata.

Aquesta s'inicia amb un impressionant cor en forma de gran motet en dues parts: La primera arrenca amb un concertant instrumental amb trompeta destacada on, de forma inhabitual, comença a cantar el baix solista, al qual s'afegeix tot seguit el cor. En cert punt, tot s'aturarà i s'activarà una espectacular fuga a múltiples veus, en la meva opinió una de les més colossals de Bach. Els efectius s'aniran sumant en una espècie d'imparable in crescendo, que acabarà quan a Bach li vingui bé. Primer els solistes un a un, després les veus del cor una a una, després l'orquestra i, per acabar, per sobre de tots ells, la trompeta majestàtica. Resulta impressionant, sobretot en algunes versions com la de Koopman. Si jo sóc Lange, m'oblido també de Telemann i de sa mare.

Un recitatiu amb el tenor acompanyat de tota la corda (Així, és com Déu es manifesta!) condueix a l'ària de soprano Hört, ihr Völker, Gottes Stimme (Escolteu, pobles, la veu de Déu) que serà monopolitzada pel característic tema del violí amb el qual arrenca i conclou.

Arribarà després la parella recitatiu-ària per a la veu de baix: Fahr hin, abgöttische Zunft! (Fora, secta idòlatra!) cantarà l'ària, on destaca la trompeta tronant en un moviment molt semblant a l'ària núm. 12 de la cantata BWV 75.

El següent moviment serà un recitatiu-airoso per a contralt que desembocarà en la coral que tanca la primera part de la cantata. Igual que a la BWV 75, les frases del cor seran revestides per intervencions de l'orquestra.

La segona part de la cantata manté la similitud amb la BWV 75: També arrenca amb una simfonia instrumental, tot i que en aquest cas no té cap relació amb la coral precedent. Podria tractar-se d'una obra escrita anteriorment, potser a Köthen, pel paper destacat de la viola da gamba a la qual era tan aficionat el príncep Leopold. Sigui com sigui, Bach reutilitzarà aquesta música a la triosonata per a orgue BWV 528.

El recitatiu del baix Gott segne noch die treue Schar (Que Déu beneeixi l’estol de fidels) dóna pas a l'ària per a tenor Hasse nur, hasse mich recht (Odieu-me, odieu-me del tot), realment corprenedora per la seva nuesa descarnada de mitjans, tot i que en realitat al darrera hi ha una complicada harmonia d'acords de setena disminuïda que en cert moment fa entrar la veu en un dur interval de quarta augmentada sobre el terme Hasse Mich: És el temut tríton o diabolus in musica, aquí introduït per a crear certa sensació desagradable quan es fa referència a l'odi. Un altre compositor que també l'utilitza és Gustav Holst, al començament del cèlebre moviment dedicat a Mart de la seva obra "The Planets".

Dos recitatius-airosos de contralt i tenor emmarquen la darrera ària de la cantata, per a contralt: Liebt, ihr Christen, in der Tat! (Cristians, feu-ho tot per amor!) on l'oboè d'amore i la viola da gamba endolceixen l'ambient de cara a la coral final la qual, com a la cantata BWV 75, és una repetició de la coral luterana que tancava la primera part però ara amb la lletra de la tercera i última estrofa, que conté la doxologia del Gloria Patri.

J.M.S.

Cantata BWV 76
DIE HIMMEL ERZÄHLEN DIE EHRE GOTTES
Dominica 2 Post Trinitatis
Estrenada: 6 de juny de 1723
Text: Anònim, amb fragments el Salm 19 

i un himne de Martí Luter, glosa del Salm 67
 

Prima Parte

1. COR 
Els cels proclamen la glòria de Déu,
i l’univers anuncia l’obra de les seves mans.
No hi ha cap llengua ni cap paraula
en les que no es deixi sentir la seva Veu.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Així, és com Déu es manifesta!
La naturalesa i la Gràcia ens ho diuen:
Déu, sens dubte, ho creat tot,
Perquè els cels desvetllin i esperonin
Cossos i ànimes.
Déu, ell mateix, vol dar-nos la mà
I amb missatges, sense fi ni compte, ens crida:
Alceu-vos! Veniu al meu convit amorós!
     ***
 3. ÀRIA (Soprano)
Escolteu, pobles, la veu de Déu,
Correu cap el seu soli clement!
El principi i la fi de tot el creat  
És el seu únic Fill,
Vers qui tot s’ha d’encaminar.
***
4. RECITATIU (Baix)
Però, qui voleu que escolti,
Si la gran majoria de gent
Està per uns altres déus?
Els vells ídols cobegen
Fer-se seu el cor del homes.
Els savis coven la neciesa
Belial* es fa seva la casa de Déu
Fins i tot els cristians
Fugen de Crist.
* Sinònim del Diable - Corintis 6,15
***
5. ÀRIA (Baix)
Fora, secta idòlatra!
Encara que el món es perverteixi
Jo seguiré glorificant Crist
Puix, és la llum de la raó.
***
6. RECITATIU (Alt)
Ens crides perquè vinguem a Tu, Senyor
Per molts viaranys,
Quan estem submergits en la fosca dels pagans.
Tal com la llum
Vivifica i refresca l’aire,
Així, també Tu, ens dones llum i vida.
Sí. Hem menjat i begut amb Tu,
I ens has donat el teu Esperit
Que custodia les nostres ànimes.
Per això, t’adrecem humilment els nostres precs.
***
7. CORAL
Que Déu ens sigui clement
I ens doni la seva benedicció;
Que el seu rostre resplendent
Ens il·lumini per la vida eterna,
Ja que apreciem el què ha fet
I el què estima de la terra.
Que la força i salut de Jesucrist
Toqui el cor dels infidels
perquè es converteixin a Déu.

Seconda Parte

8. SIMFONIA
***
9. RECITATIU (Baix)
Que Déu beneeixi l’estol de fidels,
Perquè propaguin i siguin testimonis
De la seva Glòria
Amb fe, amor i santedat.
Ells són el cel aquí a la terra
I els cal lluitar sens treva
Contra l’odi i l’engany
Per a purificar-se en aquest món.
***
10. ÀRIA (Tenor)
Odieu-me, odieu-me del tot,
Caterva d’enemics!
Que per abraçar-me a Crist,
Vull deixar tota fruïció.
***
11. RECITATIU (Alt)
Sento ja dins de l’ànima
Com Crist em deixarà tastar
Les dolceses del seu amor
I em nodrirà amb el Mannà,
A fi que ací, entre tots nosaltres,
Els vincles de germanor
S’enforteixin cada dia més i més. 
***
12. ÀRIA (Alt)
Cristians, feu-ho tot per amor!
Jesús morí pels seus germans,
els uns perdran la vida pels altres
Perquè, com Ell, tots som iguals.
***
13. RECITATIU (Tenor)
Així doncs, tots els cristians
Cal que donin lloança a Déu
I que, ells amb ells, en facin memòria:
Sempre, i fins l’Eternitat.
Les ànimes benaurades del cel
Proclamen Déu i la seva Glòria.
***
14. CORAL
Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre
Per tot el bé que fas al teu poble.
La terra ens dóna fruits i és generosa
La teva paraula corre de boca en boca.
Que el Pare i el fill ens beneeixin,
Que ens beneeixi l’Esperit Sant, Déu,
Aquell qui tot el món glorifica,
Pel qui sent temor la majoria,
I a qui de tot cor diem: Amen! 

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 75

El Primer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat 4 cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat aquest diumenge. De la primera de les quatre en parlarem avui.

La cantata BWV 75 DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN és una de les més importants. Durant molts anys se la va considerar la primera cantata que Bach estrenà com a Kantor a Leipzig , tot i que actualment tal honor sembla recaure en la BWV 59, interpretada dues setmanes abans. La cantata BWV 75 fou estrenada a l'església de St. Nicolau el 30 de maig de 1723, tot just una setmana després que la família de Bach s'instal·lés definitivament a Leipzig procedent de Köthen. Segons els documents conservats, les sensacions van ser força positives: El dia 30 de dit mes, primer diumenge després de la Trinitat, el nou Kantor i Director del Collegium Musicum, Sr. Joh. Sebastian Bach, arribat de la cort del príncep de Köthen, dirigí la seva primera música amb gran aplaudiment, escrigué un cronista de la ciutat.

La cantata és de grans dimensions, una de les 15 cantates conservades que Bach estructura en dues parts, en aquesta ocasió de 7 moviments cadascuna. Això podria no ser casual, ja que si assignem a cada lletra la numeració corresponent dins l'alfabet alemany, les lletres BACH sumen 14. No seria la primera vegada que el nostre amic encripta la seva signatura numèrica en una obra: La primera fuga d'El Clavecí ben Temperat té 14 notes, i a la coral Vor deinem Thron trete ich hiermit, darrera obra coneguda de Bach (dictada al seu gendre Altnikol des del llit de mort), la melodia és ampliada per assolir les 14 notes que identifiquen qui és aquell qui compareixerà en breu davant l'Altíssim.

Tornant a la cantata que ens ocupa, aquesta arrenca amb un gran motet que recorda (però no acaba de tenir) l'estructura d'una obertura francesa: Die Elenden sollen essen, dass sie satt werden (Els pobres menjaran, seran assaciats). A una primera secció de gran solemnitat segueix una complicada fuga a càrrec de veus i orquestra. Un any més tard Bach serà molt més explícit al cor inicial de la cantata BWV 20, aquest sí una obertura en tota regla. 

El recitatiu del baix Was hilft des Purpurs Majestät (De què serveix la porpra reial) donarà pas a la primera ària de la cantata, Mein Jesus soll mein alles sein (Que el meu Jesús ho sigui tot per mi), una ària per a tenor que a un servidor sempre li ha semblat una anticipació de les grans àries de la Passió Segons St. Mateu, que arribarà en la seva primera versió 4 anys més tard. Alfred Dürr, per la seva banda, veu en les àries d'aquesta cantata un cert aire de dansa, que en aquest cas identifica amb una polonesa. L'ària conclou amb la repetició dels 14 (!) compassos del ritornello instrumental.

Dos recitatius de tenor i soprano emmarquen l'ària d'aquest darrer, titulada Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich (Accepto el meu acorament de grat), un reposat moviment a ritme de minuet on solament oboè i baix continu acompanyen la veu del cantant.

La primera part de la cantata conclou amb la primera estrofa de la coral de Samuel Rodigast Was Gott tut, das ist Wohlgetan, una coral que apareix en moltes cantates (BWV 98, 99, 100...) i amb una melodia que, si sou oients del programa La Cantata del Diumenge, potser us sonarà...

Però no tant com la simfonia que obre la segona part de la cantata: Sobre el concertant de cordes i oboès, la trompeta entonarà la melodia d'aquesta mateixa coral en un moviment que ha esdevingut, des del primer dia, la sintonia del nostre programa.

Segueixen el recitatiu i ària preceptius per a contralt. El recitatiu serà acompanyat de les cordes, igual que l'ària Jesus macht mich geistlich reich (Jesús m’enriqueix l’esperit), amb tota la corda a l'uníson a ritme de passepied, segons A. Dürr.

A continuació el protagonisme recaurà en el baix i el seu combinat de recitatiu i ària: Aquesta serà la titulada Mein Herze glaubt und liebt (El meu cor estima i creu), on el protagonisme instrumental recaurà en la trompeta i la seva florida partitura. En la meva percepció, mostra un ritme de courante, ja que aquí desconec l'opinió d'Alfred Dürr.
La cantata conclourà amb un nou recitatiu per a tenor titulat O Armut, der kein Reichtum gleicht! (O pobresa, cap riquesa val tant com tu!) que donarà pas a la coral final, calcada a la que tancava la primera part però cantant ara el text de l'estrofa final de l'himne de Samuel Rodigast.

A part de l'esmentada coral, el text de la cantata conté un versicle del salm 22 al seu moviment inicial. La resta podria haver estat obra de Gottfried Lange, sense descartar la mà del propi Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 75
DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN
Dominica 1 Post Trinitatis
Estrenada: 30 de maig de 1723
Text: Anònim, amb fragments el Salm 22 i un himne de Samuel Rodigast (1674)
 

Prima Parte

1. COR
Els pobres menjaran, seran assaciats
 i els qui busquen el Senyor, el lloaran.
Que el nostre cor visqui per sempre.
***
2. RECITATIU (Baix)
De què serveix la porpra reial,
Quan s’eclipsa?
De què val un devessall de diners,
Si tot el què posseïm,
Ha d’acabar en res?
De què serveix la fatuïtat, l’altivesa,
Si el nostre cos acabarà sota terra?
Ai las! i que de pressa
El vici, l’opulència i l’or,
porten l’ànima a l’orc!
***
3. ÀRIA (Tenor)
Que el meu Jesús ho sigui tot per mi!
La meva porpra és la seva sang preciosa,
Ell és el meu tresor més valuós,
I l’amor fervent del seu Esperit
Em don l’alegria i la dolçor del millor vi.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Déu aterra i exalça
Ací i en l’eternitat.
El qui busqui el cel a la terra
Serà allí dalt condemnat.
Mes el qui refusi ací baix l’infern,
Allí heurà la felicitat.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Accepto els meu acorament de grat.
Els qui, com Llàtzer endurin
Pacientment llur infortuni
En ales del Àngels marxaran plegats
***
6. RECITATIU (Soprano)
Entretant Déu ens dóna una bona consciència,
Perquè tot bon cristià
Trobi plena satisfacció en les petites coses.
Sí, fins i tot quan l’envia a la mort
Després de dures penalitats,
Al final tot està ben fet.
***
7. CORAL
Tot el que Déu fa, està ben fet
Cal, doncs, que provi aquest calze,
Encara que passi amargs moments,
Tant li fa, res no m’espanta,
Puix que a l’acabament
una dolça delectança,
El cor, vindrà a consolar-me;
Serà el fi dels meus turments.

Seconda Parte

8. SIMFONIA
***
9. RECITATIU (Alt)
Només hi ha una cosa
Que perjudica l’ànima del cristià:
Adonar-se de la poquesa del seu esperit.
És cert que creu en la bondat de Déu
Que ha creat totes les coses;
Però li manca la voluntat,
D’oferir els seus fruits i rendiments
En pro de la vida sobrenatural.
***
10. ÀRIA (Alt)
Jesús m’enriqueix l’esperit
Si jo pogués abastar la seva Essència,
No em mancaria res més;
Amb ell ensems creixeria ma existència.
Jesús m’enriqueix l’esperit.
***
11. RECITATIU (Baix)
El qui sols reposa en Jesús,
El qui es nega a ell mateix,
I practica la seva Fe
Per l’amor de Déu,
Quan els bens de la terra s’esvaneixin
Es trobarà amb ell mateix i amb Déu.
***
12. ÀRIA (Baix)
El meu cor estima i creu.
Les flames de Jesús tan dolces
Fan les meves ardoroses
I així s’ablamen alhora
Quan Ell esdevé tot meu.
***
13. RECITATIU (Tenor)
O pobresa, cap riquesa val tant com tu!
Perquè quan tots els cors
Fugin d’aquest món
Solament Jesús governarà.
Així és, com el cristià trobarà a Déu!
Fes Déu, que no ho menystinguem!
***
14. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per’xò que en ell romanc
Potser passaré un rost camí
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’allargarà el seu braç
Amb afecte paternal.
Doncs, faré tot el què ell vol.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

Festo Trinitatis

La Festa de la Trinitat, que es celebra el diumenge després de Pentecosta, és potser el punt més rellevant del calendari litúrgic luterà, car marca el final del cicle de Pasqua i l'inici del cicle més llarg del calendari, el de la Trinitat, que ens portarà des d'ara fins a l'Advent, quatre diumenges abans de Nadal. Tots els diumenges a partir d'ara seran "després de la Trinitat", això en llatí és "Post Trinitatis". Diumenge que ve serà el primer diumenge Post Trinitatis, d'aquí dos diumenges el segon i així successivament fins l'Advent. 

I quants diumenges després de la Trinitat hi pot haver, us preguntareu. Doncs depèn de quan s'escaigui el diumenge de la Trinitat, que a la seva vegada depèn de quan hagi estat la Pasqua, que depèn de la lluna. Tot plegat és molt complicat, però en resum us diré que, com a molt, hi pot haver 27 diumenges entre Trinitat i Advent, tot i que això és molt excepcional i només es produeix els anys en que la Pasqua s'esdevé el més aviat possible (entre el 22 i el 26 de març). En vida de Bach, només va passar 5 vegades (si m'ho demaneu, us dic els anys). I quan això passa, al nostre programa ho celebrem amb la cantata BWV 140, que és la que va destinada al Dominica XXVII Post Trinitatis. La llàstima és que, com us he dit, passa poc. De fet, només ens hi vam trobar el 2008. Això sí, també es produeix l'efecte invers: Que la Pasqua sigui el més tard possible i els diumenges Post Trinitatis s'escurcin i n'apareguin més al cicle d'Epifania, arribant com a màxim a un Dominica VI Post Epiphanias, com va passar l'any 2011. Llavors, també escoltem la BWV 140, ja que no es conserva cap cantata per aquest diumenge tan excepcional.

Però tornant a la festivitat que avui ens ocupa, repassem les cantates que hi són destinades:

BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 194 Höchsterwünschtes Freudenfest
BWV 176 Es ist ein trotzig und verzagt Ding
BWV 129 Gelobet sei der Herr, mein Gott

De la primera, la cronologia és dubtosa però sembla molt probable que formés part del primigeni Cicle de Weimar, on hauria estat estrenada el 16 de juny de 1715. Posteriorment, la cantata va ser recuperada a Leipzig l'any 1724.

La BWV 194, que mereix un bon article per a ella soleta, va ser en origen una oda d'aniversari escrita a Köthen que Bach va rescatar en ocasió d'una visita a la ciutat de Störmthal on havia d'examinar un nou orgue. Més tard, l'obra fou reutilitzada a Leipzig unes quantes vegades el dia de la Trinitat. Ja en parlarem amb calma un dia, d'aquesta cantata...

La BWV 176 va ser la cantata de la Trinitat de l'any 1725, i la BWV 129 la de 1726 o 1727, la data no se sap amb certesa. D'aquesta magnífica cantata destaca sobretot la coral final, amb una bellíssima melodia que Bach revesteix d'una esplendorosa plenitud.
I ja no tinc temps per a res més. Que gaudiu d'aquestes cantates i fins aviat!

J.M.S.

BWV 59

La Pentecosta era una important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Centrem-nos en el Primer Dia de Pentecosta i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.

Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.

El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'església de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.

La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 11 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?

La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.

Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.

 J.M.S.

Cantata BWV 59
WER MICH LIEBET, DER WIRD MEIN WORT HALTEN (I)
Feria I Pentecostes
Estrenada: Probablement el 23 de maig de 1723
Text: Erdmann Neumeister

1. DUET (Soprano, Baix)
Qui m’estimi, guardarà la meva paraula,
i el meu Pare també l’estimarà,
anirem amb ell i hi farem la nostra estada.
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Oh, quins són tots aquests beneficis
Que Jesús ens atorga?
Són els que ell pensa,
Que en som dignes i que
Junt amb el Pare i el sant Esperit
Promet fer germinar
Dins els nostres cors.
Oh, quins són tots aquests beneficis?
L’home no és més que pols,
El preu de la seva vanitat,
L’esforç del treball, una tragèdia,
I tot plegat acaba en misèria.
I ara què? l’Altíssim ens diu
Que ha escollit les nostres ànimes
Per fer-ne la seva estança?
Ah, hi ha res que no pugui fer l’amor de Déu?
Ah, això és, doncs el què volem,
Que es faci la seva voluntat!
***
3. CORAL
Vine, Esperit Sant, Senyor Déu,
omple amb els béns de la teva Gràcia
els cors, la boca i els sentits dels teus fidels.
Ablama en ells el teu ardent zel.
Oh Senyor, per l’esclat de la teva llum
has aplegat en una sola fe
gent que parla totes les llengües del món.
Que tothom, Senyor, t’adreci ses lloances.
Al·leluia, al·leluia.   
***
4. ÀRIA (Baix)
El món amb tots els seus reialmes,
el món amb tot el seu esplendor
no pot igualar aquesta magnificència
amb la que Déu ens omple d’alegria:
car ell regna en els nostres cors
i hi fa estada com al cel.
Oh Déu, quin gran goig!
***
5. CHORALE SEGUE
Aquesta anotació es llegeix al final de la particel·la autògrafa de la part del baix d'aquesta cantata, resultant impossible avui dia, llevat d'especulacions,  descobrir de quina coral es tractava.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 86

El cinquè diumenge després de Pasqua en l'església luterana era l'anomenat Dominica Rogate, degut a les rogatives o Lletanies Majors que s'esdevenien entre aquest diumenge i el dijous següent, dia de l'Ascensió. Dues cantates es conserven per a ell, consecutives al catàleg: Les BWV 86 i 87, i tot seguit parlarem de la primera d'elles, la cantata WAHRLICH, WAHRLICH, ICH SAGE EUCH BWV 86, obra estrenada a Leipzig el 24 de maig de 1724, just un any després de l'arribada de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

El llibretista (desconegut) segueix el mateix esquema que a les cantates BWV 6, 42 o 85, i arrenca amb un dictum o cita textual dels evangelis, en aquest cas, les paraules de Jesús durant el Sant Sopar: En veritat us dic que tot allò que demaneu al Pare en el meu nom us ho concedirà (Joan 16, 23).

Aquestes paraules són tractades en forma d'arioso al primer moviment de la cantata, lògicament a càrrec del baix, el qual sempre encarna la Vox Christi. Vull fer notar que alguns enregistraments, com el de Koopman, el fan massa lent per al meu gust. En la meva opinió el de Harnoncourt és el tempo adient. Es tracta d'un deliciós moviment contrapuntístic a càrrec de cordes i oboès d'amore, on un bonic tema de 9 notes apareix contínuament, superposat seguint la tècnica de l'intercanvi de veus (Stimmtausch o rondellus). Alfred Dürr destaca que l'estructura instrumental  és tan vocal que seria perfectament cantable sense cap arranjament, solament aplicant un text apropiat. 

A continuació arriba una ària per a contralt extraordinària, de les que són al meu Top-10 particular de les cantates de Bach: Ich will doch wohl Rosen brechen, (Podré doncs collir les Roses). De simplicitat absoluta, les partitures d'instruments i cantant tenen tan poc a veure que sembla com si la part de violí i baix continu hagués estat escrita primer, i després se li hagués afegit la part vocal. Però... ai quan es conjunten! Apareix un moment sublim, de bellesa serena i plàcida, fins i tot un punt sobrenatural. Impressiona la manera com Bach, mitjançant les ràpides cadències del violí, suggereix... què? Les espines? La forma espiral de la rosa? 

Tant li fa. Meravellós. Aquí crec que Koopman aconsegueix ser més elegant que Harnoncourt. Aquesta ària va ser la primera Joia del Mes de la nostra web, el maig de l'any 2008.

Segueix una coral per a soprano i els dos oboès d'amore sobre una melodia de Georg Grünwald titulada Und was der ewig gültig Gott (I tot allò que el Déu eternament pietós), que donarà pas a l'únic recitatiu de la cantata, a càrrec del tenor: Gott macht es nicht gleichwie die Welt (Déu no fa com el Món). Serà també el tenor qui canti l'ària Gott hilft gewiß (Déu sempre ajuda!), acompanyat de tota la corda i a ritme de dansa, amb un paper destacat del violí primer. Aquí la música reflecteix l'alegria de confiar en l'ajuda divina, que el creient sap que mai fallarà.
I la cantata conclourà amb una nova coral, Die Hoffnung wart' der rechten Zeit (L'esperança resta a l'aguait del moment oportú), un himne de Paul Speratus cantat a capella amb una melodia d'origen profà que apareix en vàries cantates de Bach.
En resum, una bellíssima cantata, molt adient per a un dia de plena primavera.

J.M.S.

Cantata BWV 86
WAHRLICH, WAHRLICH, ICH SAGE EUCH
Dominica Rogate
Estrenada: 24 de maig de 1724
Text: Anònim, amb fragments extrets de l'Ev. de St. Joan 

i de dos Himnes de teólegs alemanys

1. AIROSO (Baix) 
En veritat, en veritat us dic
Que qualsevol cosa que demaneu al Pare en Nom meu,
Us serà concedida.
***
2. ÀRIA (Alt)
Podré doncs collir les Roses
Encara que em punxin les espines,
Car tinc Confiança plena
En que els meus precs i súpliques
 Han d'arribar al Cor de Déu,
Tal com sa Paraula em va prometre.
***
3. CORAL (Soprano)
I tot allò que el Déu eternament pietós
Ha promés amb la seva Paraula,
Ha jurat en el seu Nom,
Ho mantindrà i atorgarà de veritat.
Que la Legió Angelical ens protegeixi
Per Jesucrist, amen.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Déu no fa com el Món,
Que promet molt i compleix poc,
Car allò que Ell anuncia haurà de passar
Per tal que es pugui manifestar
La seva satisfacció i plenitud.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Déu sempre ajuda!
Fins i tot si l'auxili es retarda,
Aquest mai deixarà d'arribar
Car la Paraula de Déu ho garanteix:
Déu ajuda sempre!
***
6. CORAL
L'esperança resta a l'aguait del moment oportú
Promés per la Paraula divina.
De quan s'esdevindrà, per a joia nostra,
Déu no ha dit el dia concret.
Ell sap bé quan serà millor
I no ens presenta ardits malévols,
És per això que hi confiarem.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 166

El quart Diumenge després de Pasqua era denominat Dominica Cantate en l'església luterana de temps de Bach a causa de la missa llatina, que s'iniciava amb les paraules Cantate Domino canticum novum (Canteu un nou càntic al Senyor). Per a ell s'han conservat només dues cantates: Les BWV 166 i 108, tot i que conservem el text d'una tercera, Leb ich oder leb ich nicht BWV Anh. 191, escrita a Weimar l'any 1715 sobre un text de Salomo Franck de la qual, per desgràcia, n'hem perdut la música.

La cantata que avui repassarem serà la BWV 166 WO GEHEST DU HIN?, una obra estrenada a Leipzig el 7 de maig de 1724. 

On et dirigeixes? pregunta el títol, car el text s'inspira en l'Evangeli del dia (Jn. 16, 5-15) que narra el discurs de comiat de Jesús als deixebles durant el Sant Sopar, amb el passatge on diu però ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig. L'anònim llibretista parteix d'aquestes paraules de Jesús per a presentar el dubte sobre la orientació correcta de la vida del creient.

Es tracta d'una cantata de petites dimensions que arrenca amb un breu moviment que algunes particel·les anomenen ària tot i que més aviat seria un arioso, en el qual destaquen les vocalitzacions sobre les paraules wo (gehest) du hin, "on et" (dirigeixes). Destinat al baix encarnant la Vox Christi, l'acompanyen oboè, corda i continu.

El segon moviment, Ich will an den Himmel denken (Pensaré en el Cel), ens ha arribat incomplet: Es tracta d´una ària sustentada pel baix continu on el tenor dialoga amb l'oboè i un altre instrument la part del qual s'ha perdut. Segons Alfred Dürr, es tractaria d'un violí, però per a d'altres seria un segon oboè. La partitura s'ha reconstruït amb l'ajuda d'una versió d'aquesta ària en forma de trio per a orgue no atribuïble a Bach, la BWV 584. Segons altres autors com R. Oppel però, la versió per a orgue seria anterior a la cantata. Bach destacarà el terme gehe (anar, marxar) amb un gir escalístic, mentre que stehe (restar, romandre) és cantat amb una llarga nota immòbil.

El tercer moviment és una coral de soprano sobre un fluid tema de la corda a l'uníson, en base a una melodia que apareix per primera vegada a Görlitz l'any 1587 i que es titula Ich bitte dich, Herr Jesu Christ (Et prego, Senyor Jesucrist).
Seguirà el recitatiu del baix Gleichwie die Regenwasser bald verfließen (Així com l'aigua de la pluja aviat s'escola), on destaca la vocalització sobre el terme Freude in der Welt (plaers terrenals), i que  donarà pas a la darrera ària de la cantata, una ària per a contralt anomenada Man nehme sich in acht (Cal ser prudent). Sense dubte, es tracta del fragment més destacable de la cantata, ja que recrea un motiu força habitual en la música barroca: El caprici de l'atzar simbolitzat per la roda de la fortuna. Bach trencarà amb la severitat anterior de l'obra i ens regalarà un alegre moviment on les cordes i l'oboè doblant al primer violí executen continus girs i cadències per tal d'il·lustrar l'esdevenidor imprevisible de la vida, que ens pot canviar en un instant, tant per a bé com per a mal. El gir inicial de semicorxeres també simbolitza la rialla, com queda explicitat quan amb ell es canta la paraula lacht (somriure), amb llargues vocalitzacions que arriben fins a les 56 notes.

La cantata conclou amb la coral Wer weiß, wie nahe mir mein Ende! (Qui sap com n'és, de propera, la meva Fi!), un himne d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt cantat amb una melodia de Georg Neumark de 1640, que reprendrà el caràcter sever de la música gràcies a una de les harmonitzacions més estrictes i homòfones d'entre totes les corals a capella de Bach que conservem.

 J.M.S.

Cantata BWV 166 WO GEHEST DU HIN?
Dominica Cantate
Estrenada: 7 de maig de 1724
Text: Anònim, amb un fragment (Nº 3) 
d'un himne de B. Ribgwaldt (1582)
 i coral final d'A. Juliane von Schwarzburg (1686)

1. ÀRIA (Baix)

Cap a on vas?
***
2. ÀRIA (Tenor)
Pensaré en el Cel
I no regalaré al Món el meu Cor.
Car allà on vagi, allà on resti
Una pregunta m'ocupa la ment:
Cap a on vas, Humanitat?
***
3. CORAL (Soprano)
Et prego, Senyor Jesucrist,
Que em tinguis present
I no em permetis sota cap concepte
Dubtar d'aquest propòsit
Ans al contrari, m'hi reafirmi
Fins que l'Ànima abandoni el niu
Per envolar-se vers el Cel.
***
4. RECITATIU (Baix)
Així com l'aigua de la pluja aviat s'escola
I alguns colors fàcilment s'esborren,
Així succeeix amb els plaers terrenals,
Les engrunes dels quals tants homes recullen.
Doncs encara que a vegades sembli
Assolida la fortuna desitjada,
 En el millor dels dies, inesperada,
Pot sonar la darrera hora.
***
5. ÀRIA (Alt)
Cal ser prudent
Quan somriu la Fortuna:
En aquest Món molt sovint
Les coses són al capvespre
Tal com ningú ho hagués dit al matí.
***
6. CORAL
Qui sap com n'és, de propera, la meva Fi!
El Temps passa, la Mort s'acosta.
Ah! Com de ràpida i sobtada
Pot arribar la meva agonia!
Déu meu, et prego per la Sang de Crist:
Concedeix-me un bon Final!

                                                      Traduïda per Josep-Miquel Serra


 

BWV 12

El quart diumenge del cicle de pasqua és l'anomenat Dominica Jubilate en el calendari litúrgic luterà, per al qual es conserven les cantates BWV 12, 103 i 146. Malgrat la denominació d'aquest diumenge, les cantates que hi són destinades estan marcades per un missatge pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar a la beatitud eterna. Això ho comprovarem de seguida amb la cantata que tot seguit analitzarem, la BWV 12 WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN, cantata de l'època de Weimar estrenada gairebé amb total certesa a la primavera de l'any 1714.
La data de composició d'aquesta obra ha estat deduïda pels investigadors en base a determinats aspectes: La utilització de dues veus de viola (recurs propi de les primeres obres bachianes), la sèrie consecutiva de tres àries sense recitatius (recurs típic del llibretista de Weimar Salomo Franck) i la coral final, que no hauria estat utilitzada en aquesta festivitat si la cantata s'hagués escrit a Leipzig.
De ser certa aquesta datació, la cantata hauria estat la segona que Bach composà de l'anomenat Cicle de Weimar. El que sí sabem del cert és que l'obra va ser reestrenada a Leipzig l'any 1724.
La cantata arrenca amb una simfonia, recurs habitual de les obres primigènies de Bach i que podria ser el temps lent d'una obra instrumental perduda. El clima depressiu s'imposa ja des del primer compàs, quan l'oboè comença a gemegar sobre els fons de cordes.
Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen. Aquest cor, a ritme de passacaglia o xacona (les dues formes són de fet el mateix), resulta excepcional per la manera en que s'adapta i reflecteix el text, paraula per paraula. Un text prou il·lustratiu del caràcter pessimista de que parlàvem al principi: Els plors, els planys, els turments, el descoratjament, l'angoixa i el desconsol. Heus aquí el pa negre dels cristians que porten el fardell de Jesús. El tema inicial de 12 notes es repeteix 12 vegades, potser simbolitzant els dotze apòstols. De ser així, Bach encara va més enllà en tractar cada una de les 12 repeticions amb matisos diferents, a mode de personalització de cada un dels deixebles. El fet que a darrera repetició calli el cor podria ser una al·lusió al dotzè, Judes Iscariot.  Una secció intermèdia més agitada sobre el vers Die das Zeichen Jesus tragen (que porten el fardell de Jesús) donarà pas a la repetició de la secció inicial. Aquest cor ens demostra a més la sapiència musical del jove Bach: La cadència cromàtica descendent del tema inicial, que il·lustra el patiment, era ja coneguda des d'antuvi com a  passus duriusculus (passes dures) i Bach l'utilitzarà en nombroses ocasions al llarg de la seva carrera, com per exemple al cor inicial de la cantata BWV 78. Per acabar amb aquest singular cor, direm que molts anys després serà reutilitzat al Crucifixus de la Missa en Si Menor.
Seguirà un arioso de contralt acompanyat de cordes titulat Wir müssen durch viel Trübsal, uns versos que intitulen la cantata BWV 146, escrita una dècada més tard.
Vénen ara tres àries seguides: 
La primera, de contralt i molt extensa, està protagonitzada per l'oboè, com la simfonia inicial i porta per títol Kreuz und Krone sind verbunden (Així com la corona succeeix a la creu). De nou els laments de l'oboè ens mantenen en un ambient de dolor i angoixa.
L'ària de baix Ich folge Christo nach (Jo segueixo el camí de Crist) serà més alegre, amb els dos violins acompanyant el cantant. Presenta un altre recurs característic en l'obra de Bach: Les passes ràpides suggerides pel ritme dàctil del baix continu, en al·lusió al fet de córrer darrera Jesús. 
I la tercera ària és la titulada Sei getreu, alle Pein (Sigues fidel, perquè tot el patiment). Concebuda per a tenor, baix continu i trompeta (substituïble per l'oboè), amaga un secret que segurament no heu descobert: La trompeta/oboè  entona  algunes frases de la coral Jesu meine Freude, que tan cèlebre féu Bach a la cantata BWV 147, la primera versió de la qual també és de l'època de Weimar.
La cantata conclourà amb l'estrofa final de la coral Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu fa està bé), una obra de Samuel Rodigast de 1674 molt utilitzada per Bach en nombroses cantates, com les BWV 98, 99 i 100 entre d'altres. A les 4 veus habituals doblades per l'orquestra, s'afegirà una cinquena a càrrec de la trompeta o l'oboè. Com ja hem esmentat anteriorment, aquesta coral indica que la cantata fou concebida a Weimar, ja que a Leipzig l'himne de Rodigast  no es comptava entre els determinats per al Dominica Jubilate, per bé que aparentment Bach es prengué la llicència de mantenir-lo, segurament per l'estima personal que li tenia.

J.M.S.

Cantata BWV 12
WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN
Dominica Jubilate
Estrenada gairebé amb tota certesa el 1714
Text: Segurament de Salomo Franck

1. SINFONIA
***
2. COR
El plors, els planys,
Els turments, el descoratjament
L'angoixa i el desconsol.
Heus aquí el pa negre dels cristians
Que porten el fardell de Jesús.
***
3. AIROSO (Alt)
Hem de passar per grans tribulacions
Per entrar al reialme de Déu.
***
4. ÀRIA (Alt)
Així com la corona succeeix a la creu,
Les victòries recompensen el combat.
Elx cristians pateixen en tot moment
L'embat del turment i l'enemic,
Però ells troben consol en les ferides de Crist.
***
5. ÀRIA (Baix)
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai
Vagi bé o malament
Al llarg de la vida i més enllà d'ella.
Jo beso el Crist ferit,
Vull abraçar la seva creu.
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Sigues fidel, perquè tot el patiment
Esdevindrà benigne.
Després de la pluja
Floreix la benedicció,
Tots els turments s'esvaneixen.
Sigues fidel, sí, sigues fidel!
***
7. CORAL
Allò que Déu fa està bé,
I ho crec fermament,
Que si la misèria, la mort i la desesperació
M'assalten durant el meu camí,
Jo sé que Déu
M'acollirà com un Pare
Als seus braços:
I és per això que només Ell
És el rei del meu cor.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 42

El segon diumenge de Pasqua, en la liturgia Luterana de temps de Bach, era l'anomenat Dominica Quasimodogeniti, a causa de l'introitus de la missa llatina: Quasimodo geniti infantes… (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu començant -per dir-ho així- des de zero en la seva nova fe. Els nous cristians eren vestits amb blanques túniques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés Dominica in Albis. 
Són dues les cantates conservades per aquesta festivitat, les BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ de 1724 i la  BWV 42 AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS,  estrenada a Leipzig el 8 d'abril de 1725, que serà la que tot seguit analitzarem.
És la segona cantata, després de la BWV 6, que ja no pertany al cicle de les cantates corals de 1724-25 i que havia acabat la setmana anterior, amb la reposició de la cantata BWV 4 el Diumenge de Pasqua. El llibret és anònim i sembla compartir autoria amb el de l'esmentada cantata BWV 6. Ambdós semblen tenir més interès per la doctrina que per la inspiració poètica. El present s'inspira en l'aparició de Jesús als deixebles i els dubtes de Tomàs, tot i que aviat deriva cap a la necessitat de restar units entorn la figura de Crist en els moments de perill. La cantata fou reinterpretada almenys els anys 1731, 1735 i 1742.
Arrenca la cantata amb una fastuosa simfonia que sempre he comparat amb la del tercer acte del Solomon de Händel (aquella que es coneix popularment com Arribada de la Reina de Saba tot i que Händel no la va denominar mai així). Divideix Bach l'orquestra en dos grups concertants: Oboès i fagot per una banda i cordes per l'altra, tots sustentats pel baix continu. Aquesta peça de gran envergadura té tota la pinta d'haver format part d'una obra orquestral anterior avui en dia perduda, la qual hauríem conservat gràcies al seu reciclatge en aquesta cantata. Estructurada en forma da capo, a la secció central baixa la intensitat mitjançant la indicació de cantabile. Amb aquesta peça Bach s'estalviava un cor inicial i permetia cert descans als seus cantants, als quals reservaba un paper força reduït després de la marató cantaire de la setmana anterior, repleta de passions, cantates i oratoris.
El recitatiu de tenor Am Abend aber desselbigen Sabbats (El vespre d’aquell mateix dissabte) és el fragment evangèlic que dona nom a la cantata (Jn. 20,19) i que destaca pel clima de temor que suggereix la tremolor del continu.
Segueix l'ària de contralt Wo zwei und drei versammlet sind (Allà on dos o tres es reuneixin), un extensíssim moviment que presenta tot l'aspecte d'haver estat en origen el temps central de la hipotètica obra perduda de la qual provindria també la simfonia inicial. En tot cas, representa un moment d'extrema serenor espiritual que a la secció central fa callar oboès i cordes altes, donant protagonisme al continu.
L'eix de la cantata el constitueix el duet de soprano i tenor Verzage nicht, o Häuflein klein (No et desanimis, reduït grup), en el qual els cantants, acompanyats de fagot i violoncel desenvolupen fins l'extenuació la primera estrofa de la coral Verzage nicht, o Häuflein klein de Jakob Fabricius. 
Serà el baix qui encari la recta final de la cantata, primer amb el recitatiu Man kann hiervon ein schön Exempel sehen (D'això en teniu un bell exemple), en el qual destacarà l'agitat arioso amb què es descriu el furor dels enemics. I tot seguit amb l'ària Jesus ist ein Schild der Seinen (Jesús és un escut per als seus), sensacional moviment que forma part del meu top-10 d'àries de Bach (i del de la meva senyora també). Es tracta d'un magistral concertant on dos violins acompanyen el cantant, sustentats tots ells pel continu, amb un resultat meravellós. Amb certa dosi d'ironia, direm que fer música amb la paraula Verfolgung (Persecució) és ja una clara mostra de la genialitat de Bach, que la representa amb dues cadències espectaculars: La primera, de 22 corxeres, comença dibuixant la creu sobre el pentagrama i la final, de fins a 86 notes, ha de ser cantada en dos trams.

La coral final, Verleih uns Frieden gnädiglich (Digna’t a concedir-nos la Pau), canta a capella la versió germànica del Da pacem, Domine realitzada l'any 1529 pel propi Martí Luter, a la qual s'afegí posteriorment una estrofa de Johann Walter. És la única intervenció del cor en tota la cantata i destaca per la seva elaborada melodia que apareix a Nuremberg l'any 1531, en els primers dies de la Reforma.

J.M.S.

Cantata BWV 42
AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS
Dominica Quasimodogeniti
Estrenada: 8 d'abril de 1725
Text: Anònim, basat en l'Ev. de St. Joan i poemes de Teòlegs alemanys.

1. SINFONIA
***
2. RECITATIU (Tenor)
El vespre d'aquell mateix Dissabte
Estant els Deixebles reunits
Amb les portes ben tancades
Per temor del Jueus,
Aparegué Jesús i es situà entre ells.
***
3. ÀRIA (Alt)
Allà on dos o tres es reuneixin
En el nom estimat de Jesús,
Allà Jesús estarà, enmig seu,
I pronunciarà l'Amen.
Car tot allò que s'escau per amor i necessitat
No trenca pas els preceptes de l'Altíssim.
***
4. DUETTO (Soprano, Tenor)
No et desanimis, reduït grup,
Encara que l'enemic pretengui
Destruir-te totalment
I cercar la teva ruïna.
Sentiràs angoixa i temor:
Això, però, no durarà gaire temps.
***
5. RECITATIU (Baix)
D'això en teniu un bell exemple
En el que succeí a Jerusalem
Quan els Deixebles eren reunits
Enmig de la penombra
Per temor als Jueus,
I vingué mon Salvador entre ells
Testimoniant així que vol ser
El protector de la seva Església.
Deixeu doncs enrabiar els enemics!
***
6. ÀRIA (Baix)
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
Per a ells el Sol ha de lluir
Amb aquesta inscripció en lletra daurada:
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
***
7. CORAL
Digna’t a concedir-nos la Pau
Senyor Déu, en el nostre temps,
Car no hi ha ningú més
Que pugui combatre per nosaltres
Llevat de Tu, el nostre Déu.
Atorga als nostres prínceps i menestrals
La Pau i uns bons governs
Per tal que nosaltres tinguem sota ells
Una vida plaent i tranquil·la
Amarada de pietat i responsabilitat.
Amén.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 131

La cantata BWV 131 AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR probablement sigui la més antiga cantata de Bach que es conserva, si no la primera que va escriure, ja que fou creada a Mühlhausen l'any 1707. De les cantates que conservem, la única que podria disputar-li la primogenitura seria alguna que hagués estat creada a Arnstadt, l'anterior residència de Bach, en els mesos previs a la composició de la BWV 131. Hi ha algunes candidates (BWV 4, 106, 150, 196...), però de cap en tenim la certesa i només podem fer especulacions.
El que sí sabem del cert és que el 30 de maig de 1707 la ciutat de Mühlhausen va ser parcialment destruïda per un desafortunat incendi. Al cap de quinze dies, estant encara ben viva la tragèdia, arribà el nou organista de l'església de St. Blai, un tal J. S. Bach que havia sortit rebotat del seu anterior càrrec com a organista d'Arnstadt. La investigació creu que la primera tasca de Bach va ser la composició d'aquesta cantata BWV 131, destinada a un ofici de penitència que s'organitzà arràn de l'incendi.
Com totes les cantates primigènies de Bach, l'obra està concebuda en l'estil arcaïtzant previ a l'stilo nouvo (l'estructuració en àries, recitatius i cors) que arribarà d'Itàlia de manera imminent i Bach abraçarà sense dubtes. Destaca la disposició simètrica dels moviments vocals, preludiats per una simfonia instrumental que podríem entendre bé com externa a la cantata, bé integrada al cor inicial:

[simfonia] + cor - airoso amb coral - cor - airoso amb coral - cor

La instrumentació també és arcaïtzant, amb la presència de dues violes (com a la cantata BWV 106 però sense flautes). Alfred Dürr va dir d'aquesta cantata que "poseeïa totes les virtuts i defectes d'una obra de joventut".
El llibret és anònim i podria fins i tot haver estat compilat pel propi Bach en base a textos del Salm 130 i una coral de B. Ringwald de 1588.

J.M.S.

Cantata BWV 131
AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR
(De Profundis Alemany)
Cantata Penitencial
Estrenada: 1707 (possiblement amb motiu de l'incendi de Mühlhausen)
Text: Psalm 130 i dues estrofes d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt

1. SIMFONIA i COR
Des de l'abisme us crido, Senyor;
Senyor, escolteu la meva veu;
permeteu que la vostra orella estigui atenta
a la veu de la meva súplica.
***
2. ARIOSO (Baix)
Si teníeu en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
Però en vós es troba el perdó;
per això hom té temor de vós.
CORAL (Soprano)
Teniu pietat de mi, carregat amb aquest pes,
alliberau-ne el meu cor,
puix que ja n'heu donat satisfacció
a la creu amb dolors de mort,
i de manera que jo amb gran pena
no m'enfonsi sota el meus pecats,
ni desesperi eternament.
***
3. COR
Espero en el Senyor,
la meva ànima hi espera
i confio en la seva paraula.
***
4. ÀRIA (Tenor)
La meva ànima espera en el Senyor,
des de la sentinella del matí fins a la següent.
CORAL (Contralt)
I com que en el meu pensament,
com ja me n'he plangut,
sóc un afligit pecador
rosegat per la consciència,
voldria dins la vostra sang
ser netejat de les meves culpes,
com David i Manassès.
***
5. COR
Israel, confia en el Senyor,
perquè en el Senyor hi ha la misericòrdia
i la redempció generosa,
i és ell qui redimirà Israel,
de tots els seus pecats.

Traducció dels corals i adaptació, d'acord amb el text alemany,
del psalm 130 en versió dels monjos de Montserrat,
per Gabriel de la S. T. Sampol