30/11/19

BWV 62

Tant en l'església luterana com en la romana, el Primer Diumenge d'Advent és el dia en que comença l'any litúrgic i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 61, 62 i 36, ordenades per ordre cronològic. L'Advent s'inicia quatre diumenges abans de Nadal, simbolisme dels 4000 anys que, segons les Escriptures, transcorreran entre la creació del món i l'adveniment de Jesús. Era costum a Leipzig que només s'interpretessin cantates el primer dels quatre diumenges. Els altres tres, com els diumenges de quaresma, eren tempus clausum, dies de recolliment i penitència on a les esglésies només es permetia interpretar música vocal de petit format.
La cantata que avui tractarem serà la BWV 62 NUN KOMM DER HEIDEN HEILAND, cantata que comparteix títol amb la seva antecessora al catàleg tot i haver estat escrita deu anys més tard.
Efectivament, la cantata BWV 62 fou estrenada a Leipzig el 3 de desembre de 1724 en ple cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat, cantates totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana. La d'avui prové de la versió alemanya realitzada l'any 1524 pel propi Martí Luter de l'antic himne llatí Veni, redemptor gentium, atribuït a St. Ambrosi de Milà. L'anònim llibretista, com és habitual a les cantates d'aquell cicle, conserva les estrofes inicial i final mentre reelabora les intermèdies.
Arrenca la cantata amb un dels cors més meravellosos de Bach, que li dóna nom: Nun komm, der Heiden Heiland (Vine ja, Salvador dels pagans). Sobre la melodia del coral, presentada pel continu al tercer compàs, construeix Bach una fantasia conduïda en tot moment pel deliciós ritornello d'oboès i violí de l'inici, que esdevindrà omnipresent a l'hora d'introduir les frases del coral i tancar el moviment. El cantus firmus va encomanat als sopranos ajudats de la trompa, mentre que la resta de veus introdueixen les frases o les comenten. Tot i la tonalitat de Si menor, l'ambient és d'una joia continguda que anticipa clarament el Nadal.
El segon moviment serà l'ària Bewundert, o Menschen, dies grosse Geheimnis (Admireu, Oh gent del món, aquest gran Misteri), elegant i ampli moviment per a tenor amb les cordes doblades pels oboès que conceptualment profunditza en el misteri de la Nativitat.
El dos següents moviments aniran a càrrec del baix, expressió del poder i la majestat de Crist, que entonarà primer el recitatiu So geht aus Gottes Herrlichkeit und Thron (Ha baixat del Tron i la Glòria de Déu) i després l'ària Streite, siege, starker Held! (Escomet, venç, Heroi poderós!). Aquesta darrera, força singular, presenta un uníson de violins, violes i continu que transmet una idea de força invencible subratllada per les extenses vocalitzacions sobre tremes tals com streite (escometre) o kräftig (reforç). A la secció central, tot i rebaixar-ne la intensitat, seguirà prevalent aquest uníson orquestral.
El cinquè moviment serà un inhabitual (però no únic) recitatiu en duet, per a soprano i contralt sustentats per les cordes, amb el qual potser Bach vol suggerir les passes vacil·lants d'aquells que caminen agafats l'un de l'altre enmig de la foscor de la nit de Nadal, suggerida al vers Und nahen nun zu deiner Krippen (I ens apropem vora el pessebre).
I la cantata conclourà amb la breu coral Lob sei Gott, dem Vater, ton (Lloat sia Déu Pare, el Verb), entonació de la darrera estrofa de l'himne luterà que ha inspirat la cantata, interpretat a quatre veus doblades per l'orquestra segons la tessitura
J.M.S.



Cantata BWV 62
NUN KOMM DER HEIDEN HEILAND (II)
Dominica I Adventus
Estrenada: 3 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en la versió alemanya de Martí Luter 
de l'himne Veni Redemptor gentium

1. COR
Vine ja, Salvador dels pagans,
Proclamat Fill d’una Verge
El món sencer es meravella
Que Déu fes cosa tan gran.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Admireu, Oh gent del món, aquest gran Misteri:
El Suprem Creador compareix a la terra.
Heus ací, que poden escatir els tresors del cel.
Heus ací, que se’ns ha donat un Mannà diví.
Oh meravella! la innocència no ha estat pas maculada.
***
3. RECITATIU (Baix)
Ha baixat del Tron i la Glòria de Déu
El seu Fill unigènit.
S’ha fet visible el Fill de Judà,
Per fer camí, exultant de joia,
I pagar car les nostres flaqueses.
Oh esclat lluminós, oh prodigiosa benaurança!
***
4. ÀRIA (Baix)
Escomet, venç, Heroi poderós!
Sigues per nosaltres el reforç de la carn!
Sigues generós,
Per enfortir la nostra bona voluntat
Per vèncer les temptacions.
***
5. RECITATIU (Soprano, Alt)
Honorem aquesta Meravella
I ens apropem vora el pessebre
Tot lloant-te, exultants, a boca plena,
Per tot el que ens has atorgat;
La foscor ja no ens atemoreix
Car contemplem la teva llum infinita.
***
6. CORAL
Lloat sia Déu Pare, el Verb,
Lloat sia Déu, son únic Fill,
Lloat sia Déu, l’Esperit Sant,
Ara i per sempre!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



24/11/19

BWV 163

Tres cantates es conserven destinades al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 163, 139 i 52 per ordre de composició, de les quals tot seguit farem una breu ullada a la primera d'elles, la cantata BWV 163 NUR JEDEM DAS SEINE, cantata del Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 24 de novembre de 1715.
L'Evangeli del dia (Mateu 22, 15-22) narrava la disputa amb els fariseus sobre els tributs a Roma, que Jesús conclou amb la cèlebre sentència al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Partint d'ella, el llibretista Salomo Franck (que ostentà càrrecs monetaris a la cort de Weimar) redacta un llibret on estableix que el cor és la moneda amb la que el creient ha de tributar a Déu.
La partitura s'ha conservat en una versió posterior realitzada a Leipzig, i això ho sabem per que inclou un oboè d'amore solista, instrument inventat l'any 1720 segons queda establert en un tractat de Johann Gottfried Walther, parent de Bach i organista també a Weimar. Sigui com sigui, el dispositiu és l'habitual de la majoria de les cantates de l'època de Weimar, més aviat modest i de tipus cambrístic. I el mateix podem dir de la part vocal, de la qual es creu que fins i tot els quatre solistes eren les úniques veus disponibles, les quals haurien interpretat sense cap ajuda la coral final.
La cantata s'inicia amb l'ària de tenor que la intitula: Nur jedem das Seine! (A cadascú el seu!),  moviment en una forma da capo que és molt rara a les cantates d'aquella època. Protagonitzada per les cordes, a la versió de Leipzig s'hi afegiria l'oboè solista, sense descartar un instrument solista original que, en tot cas, s'hauria perdut. El tema de la capçalera, que el tenor cobrirà amb el vers inicial, es convertirà en una proclama omnipresent a tota la peça, inclosa la secció central.
El baix prendrà el relleu del tenor amb una parella de recitatiu i ària. El primer, titulat Du bist, mein Gott, der Geber aller Gaben (Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna), estableix la simbologia del cor com a moneda amb què pagar a Déu. Aquesta idea és refermada a l'ària Laß mein Herz die Münze sein (Deixa que el meu cor sigui la moneda), que resulta única entre tota la producció de Bach en estar orquestrada per a dos violoncels solistes sustentats pel baix continu. Què cercava Bach amb aquesta configuració tan greu? Per a Alfred Dürr la idea és suggerir un ambient de pressa per acabar la feina, fet que s'expressaria en el vers Komm, arbeite, schmelz und präge (Vine, treballa, fon i encunya-la). Per a Andreas Bomba en canvi, es tractaria de traslladar-nos a la foscor i brutícia d'un taller de foneria, encunyació de moneda o quelcom semblant. En qualsevol cas, l'enèsima demostració de la genialitat bachiana.
A aquesta ària tan estranya segueix un recitatiu també singular, car és concebut com a duet de soprano i contralt que evolucionen de forma canònica cap a l'arioso vivace del darrer tram, seguint el sentit del que va expressant  el text.
Les mateixes veus s'encarreguen de següent moviment, el duet  Nimm mich mir und gib mich dir! (Agafa’m i lliura’m a tu!). Es tracta d'un sobri duet en el qual violins i violes a l'uníson apareixeran a voltes entonant la melodia de la coral de Christian Keymann Meinem Jesum lass ich nicht (No abandonaré el meu Jesús), melodia que apareix en vàries cantates car era molt popular en aquell temps, sobretot a Leipzig. 
I la cantata conclourà amb la coral Führ auch mein Herz und Sinn (Dreça, amb l'ajut del teu Esperit), setena estrofa de Wo soll ich fliehen hin de Johann Heermann interpretada, segons el manuscrit, In simplice stylo, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura, tot i que només està escrita la part del baix. Destaca la melodia, que no és la que Bach usarà posteriorment a la cantata BWV 5 sinó una altra menys coneguda, que s'utilitzava a Weimar i que també apareix a la cantata BWV 199, de la mateixa època.
J.M.S.


Cantata BWV 163
NUR JEDEM DAS SEINE
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1715
Text: Salomo Franck, amb coral final de Johann Heermann (1630)

1. ÀRIA (Tenor)
A cadascú el seu!
Els governs cal que cobrin
Arbitris, censos i tributs,
Cal que ningú deixi
De satisfer el seu deure!
Però el cor només pertany del Déu Suprem.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna;
Tot el què tenim, ho hem rebut,
De les teves mans, només!
Tu ens has donat
Ànima, seny, cos i vida
I salut i béns i honor i posició!
Aleshores, doncs, nosaltres
Què t’hauríem de donar
Com a prova d’agraïment,
Si tot el què tenim
És teu i no ens pertany res?
Però, Déu, em queda una cosa que et plaurà!
El meu cor, només,
Aquest serà el meu tribut!
Més ai las! Serà moneda falsa, o no?
El maligne hi ha despintat la teva imatge,
La moneda falsa ja és en circulació.  
***
3. ÀRIA (Baix)
Deixa que el meu cor sigui la moneda
Amb la que jo et pagui, Jesús meu!
Si et sembla que encara no és prou neta;
Ah doncs, vine Senyor, i poleix-la,
Perquè tingui una preciosa brillantor!
Vine! Treballa, fon i encunya-la
Fins que la teva imatge
Pugui resplendir dins del meu cor.
***
4. RECITATIU (Soprano, Alt)
Amb quin gust,
O Déu, et donaria el meu cor!
Jo ja ho intento;
Però la carn i la sang sempre romancegen,
Mentre el món
M’aferri el cor
El tindrà segrestat i no el voldrà alliberar;
Altrament, em caldrà odiar-lo
Perquè jo et pugui estimar!
Omple, doncs, amb la teva Gràcia tot el meu cor,
Buida’l, del tot, del món i els seus plaers
I fes-me un cristià de debò.
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Agafa’m i lliura’m a tu!
Agafa’m i dóna’m voluntat,
Perquè t’obeeixi del tot com tu vols!
I dóna’t a mi amb la teva bondat,
A fi de que el meu cor i la meva ànima
Restin amb tu ara i sempre,
Agafa’m i lliura’m a tu!
***
6. CORAL
Dreça, amb l’ajut del teu Esperit,
El meu cor i el meu seny, també,
Perquè jo pugui prendre fugida,
De tot allò que de tu em separés
I que sigui capaç tota la meva vida,
De ser, del teu cos, un membre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


17/11/19

BWV 89

Tres cantates han arribat fins a nosaltres destinades al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 55, 89 i 115. De les tres, tot seguit ens centrarem en la cantata BWV 89 WAS SOLL ICH AUS DIR MACHEN, EPHRAIM?, una obra estrenada a Leipzig el 22 d'octubre de 1723.
L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del terratinent a qui el rei perdonà un gran deute, mentre que ell es negà a condonar-ne un de petit a un subaltern. A partir d'aquesta idea, l'anònim llibretista reflexiona sobre la infinita misericòrdia divina enfront la mesquinesa humana.
Arrenca la cantata amb una cita de l'Antic Testament (Osees 11,8), amb la qual Bach confecciona la tenebrosa ària de baix en Do menor que dóna títol a la cantata: Was soll ich aus dir machen, Epraim? (Què en faré de tu, Efraïm?), un dens moviment per a cordes, oboès i trompa, instrument habitual a les cantates d'aquell octubre de 1723. Destaquen els eloqüents silencis en que desemboquen les tres primeres frases interrogatives i les vocalitzacions sobre termes com schützen (protegir) o brünstig (inflamar, commoure), totes elles entonades pel baix encarnant la Vox Christi.
Els moviments segons i tercer seran a càrrec del contralt: Començarà amb el recitatiu Ja, freilich sollte Gott (Sí, certament podria Déu) i seguirà amb l'ària Ein unbarmherziges Gerichte (Un implacable Judici), en la qual solament serà acompanyat del baix continu i es destacarà convenientment la paraula Rache (venjança).
El soprano encararà tot seguit la seva parella de moviments, primer el recitatiu Wohlan! mein Herze legt Zorn, Zank und Zwietracht hin (Heus ací! Mon cor abandona l'Odi), que acaba en arioso per a vocalitzar àmpliament el terme wende (adreçar-se), i a continuació l'ària Gerechter Gott, ach, rechnest du? (Ah, Déu Justicier! Passes comptes?), deliciosa peça protagonitzada per l'oboè i estructurada en dues seccions.
La cantata conclourà amb la breu coral Mir mangelt zwar sehr viel (Certament em manquen moltes coses), setena estrofa d'un himne de Johann Heermann de 1630 cantada a capella amb una melodia, profana en origen, de Jakob Regnart i amb els sopranos reforçats per  trompa, oboès i violí primer.
J.M.S.



Cantata BWV 89
WAS SOLL ICH AUS DIR MACHEN, EPHRAIM?
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 22 d'octubre de 1723
Text: Anònim, amb fragment del profeta Osees 
i un himne de Johann Heermann (1630)

1. ÀRIA (Baix) 
Què en faré de tu, Efraïm*?
Haig de protegir-te, Israel?
No hauria de tractar-te com Adamà**
O jutjar-te com Seboïm**?
Però el meu cor opina d'altra manera,
Inflamant la meva Misericòrdia.

*La Tribu d'Efraïm, la més nombrosa i poderosa de les Tribus d'Israel.
**Adamà i Seboïm, dues de les cinc ciutats destruïdes juntament amb Sodoma, Gomorra i Bala.

***
2. RECITATIU (Alt)
Sí, certament podria Déu
Pronunciar una Sentència
I venjar en els seus Enemics
L'escarni del seu Nom.
 El total dels teus pecats és incalculable
I, malgrat la paciència de Déu,
La teva ànima hostil
Refusa la seva Bondat
I estampa en els demés la marca del pecat.
Per això forçosament s'encendrà la venjança.
***
3. ÀRIA (Alt)
Un implacable Judici
Sense remei se't reserva:
La venjança començarà
Amb aquells que no coneixen la pietat,
Que seran anihilats com Sodoma.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Heus ací! Mon cor abandona l'Odi,
El Conflicte i la Discòrdia:
És a punt per a perdonar els demés.
Malgrat això, quanta por sent encara
La meva vida pecadora,
Car sóc Culpable davant Déu!
Tot i així, la sang de Jesús
Converteix en favorable el recompte
Quan fidelment m'adreço a Ell,
Principi i Final de tota Llei.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ah, Déu Justicier! Passes comptes?
Si és així, per a salvació de l'Ànima
Contaré les gotes de la sang de Jesús.
Ah! Afegeix-les a la suma!
Sí! Ja que ningú les pot numerar,
Cobriran els meus Pecats i Culpes.
***
6. CORAL
Certament em manquen moltes coses,
Però tot el que puc desitjar
És obtingut, a benefici meu,
Mitjançant la teva sang
Que em permetrà vèncer
La Mort, el Dimoni, l'Infern i el Pecat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



10/11/19

BWV 98

El Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat és un des dos únics diumenges de Trinitat per als quals s'han conservat quatre cantates. Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, i d'elles tot seguit ens dedicarem a la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 98, la primera de tres cantates d'igual títol situades correlativament al Bach Werke Verzeichnis en els números 98, 99 i 100.
D'aquestes tres cantates homònimes la BWV 98 fou la segona en ser escrita, car fou estrenada el 10 de novembre de 1726 mentre que la BWV 99 data de dos anys abans  i la BWV 100 és ja de la dècada següent. De les tres, la present és la que presenta una concepció més modesta tot i que, com veurem, segueix sent una obra magnífica on l'enèrgica tonalitat de Si Bemoll Major esdevé omnipresent. Totes tres es basen en una coral de Samuel Rodigast de 1674 que apareix en diverses cantates, la qual es cantava amb una bella melodia de Severus Gastorius i expressava el total sotmetiment del creient a la voluntat divina. Donat que l'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la curació del fill del funcionari reial de Cafarnaüm, l'anònim llibretista escollí aquesta coral i derivà la resta del llibret cap a una exhortació a la confiança cega en Déu.
Amb la primera estrofa de la coral abans esmentada configura Bach el cor inicial, que intitula la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet). Es tracta d'una bella fantasia coral de gran elegància i que presenta cert parentiu amb el cor inicial de la cantata BWV 17, potser per la forta personalitat del baix continu que podria voler simbolitzar les passes decidides d'aquell qui segueix la voluntat divina. Alfred Dürr destacava especialment la temàtica del violí primer, en el qual veia representat el dubte i la fluctuació entre l'acatament o no de la voluntat de Déu. Els tres oboès reforcen el cor, que canta gairebé en bloc excepte al darrer vers, on despuntarà la polifonia.
El recitatiu de tenor Ach Gott! Wenn wirst du mich einmal (Ai, las! Déu meu, quan m'alleujaràs) donarà pas a l'ària de soprano Hört, ihr Augen, auf zu weinen! (No ploreu més, ulls meus!), reposat moviment on s'entaularà un dens diàleg entre cantant i oboè, del qual destaca la florida partitura. Els termes weinen (plorar) i lebet (vivent) seran convenientment vocalitzats, sobretot a la segona secció.
Segueix un nou recitatiu, ara del contralt, titulat Gott hat ein Herz, das des Erbarmens Überfluss (Déu té un cor que sobreïx misericòrdia), el qual condueix a l'ària del baix amb la qual conclou la cantata, una dinàmica peça carregada d'energia a càrrec de les cordes a l'uníson que, al meu parer, guanya molt quan s'interpreta a un ritme ben viu. Bach explicita al manuscrit l'absència de coral final, estant així davant d'una de les 11 cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 152, 170 i 199.
Tot i així, el tema inicial del baix és una versió ornamentada d'una coral de Christian Keymann que també comença amb les mateixes paraules i apareix en vàries cantates: Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús). Aquesta absència de coral final podria voler simbolitzar una reafirmació del creient individual, deixant de banda per una vegada la comunitat, l'actor omnipresent en el qual desemboquen de manera sistemàtica les cantates de Bach.
J.M.S.


Cantata BWV 98
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (I)
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 10 de novembre de 1726
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ai, las! Déu meu, quan m’alleujaràs,
D’una vegada, dels meus sofriments,
De les meves angoixes?
Quan de temps, nit i dia, hauré de gemir,
Suplicant el teu ajut?
Ja no hi ha ningú que em salvi!
El Senyor és a la vora
D’aquells que confien en el seu poder
I en la seva emparança.
Per això vull posar la meva confiança
En Déu solament,
Car ell, mai abandona els seus !
***
3. ÀRIA (Soprano)
No ploreu més, ulls meus!
Si resisteixo pacient
El meu jou rigorós.
Déu, el Pare, l’etern vivent,
No pot deixar
Els seus de racó.
No ploreu més, ulls meus!
***
4. RECITATIU (Alt)
Déu té un cor que sobreïx misericòrdia;
Quan la nostra boca es plany a ses orelles,
Tot recordant-li amb fe i confiança
Els patiments de la creu,
El cor se li trenca,
No pot fer altra cosa que compadir-nos
i mantenir la seva paraula.
Ell digué:
Truqueu i se us obrirà!
És per això, per tant,
Que quan ens acorralen les adversitats,
Només cal que alcem el cor vers Déu!
***
5. ÀRIA (Baix)
No deixaré el meu Jesús
Fins que, de primer, el seu rostre
M’escolti i em doni ajut;
Perquè sols Ell,
Contra els perills que m’assetgen,
Esdevindrà el meu escut.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera



2/11/19

BWV 180

Tres cantates es conserven per al Vintè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 49, 162 i 180. A elles es podria sumar la cantata BWV 54, una breu cantata per al Dominica Oculi que Bach interpretava en altres festivitats, generalment com a complement d'alguna altra cantata. I de totes elles serà la BWV 180 SCHMUECKE DICH, O LIEBE SEELE la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.
Estrenada e Leipzig el 22 d'octubre de 1724, forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Eren obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana, de les quals les estrofes primera i darrera es conservaren literalment mentre que les centrals foren lliurement reelaborades per l'anònim llibretista. En la cantata que ens ocupa, aquest escollí la coral de Johann Franck que dóna títol a la cantata pel seu caràcter eucarístic, ja que l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14) presentava la paràbola del casament on s'expulsà qui no s'havia engalanat per a l'ocasió, paràbola on l'església hi ha vist una al·legoria de la Comunió entesa com a matrimoni entre l'ànima del creient i Jesús. Aquesta idea de banquet nupcial és recollida per Bach sobretot a les cantates BWV 49 i la present, que esdevé gairebé una Tafelmusik, una suite orquestral destinada a amenitzar la sobretaula a l'estil de les que Telemann publicà a Hamburg l'any 1733. Així, Afred Dürr veu una gigue al cor inicial, una bourrée a la primera ària i una polonaise a la segona.
Arrenca doncs la cantata amb el cor que la intitula i el seu inequívoc ritme de giga, que sumat a l'orquestra amb flautes dolces i oboès li confereix un delicat aire pastoral: Schmücke dich, o liebe Seele (Abilla’t, ànima estimada). La part vocal reflexa la més exquisida tècnica polifònica, en tant que la melodia del coral o cantus firmus, obra de J. Crüger, va a càrrec dels sopranos.
La música de noces seguirà amb l'ària del tenor, Ermuntre dich: dein Heiland klopft (Deixondeix-te: el teu Salvador truca), una d'aquelles àries de l'estiu-tardor de 1724 que destaquen pel protagonisme virtuós de la flauta travessera provocat potser per la presència en aquells mesos d'un flautista especialment dotat (veure BWV 9). No cal menystenir tampoc la dificultat de la part vocal, on destaquen les vocalitzacions sobre termes com Heiland (Salvador) o Herzenspforte (porta del cor).
A aquesta bella ària seguirà el recitatiu de soprano Wie teuer sind des heilgen Mahles Gaben! (Que preciosíssims són els dons del Sant Sopar), que es convertirà en  arioso per a cantar, ornamentada, la quarta estrofa de la coral que inspira la cantata acompanyada pel violoncello píccolo, un instrument gairebé en desús en època de Bach i que també intervindrà a la cantata BWV 49, destinada a aquesta mateixa festivitat i escrita dos anys més tard.
El contralt acompanyat de les flautes dolces entonarà un nou recitatiu, Mein Herz fühlt in sich Furcht und Freude (El meu cor sent temor i joia), el qual donarà pas a la meravellosa ària Lebens Sonne, Licht der Sinnen (Sol de la vida, llum dels sentits), una de les més vitalistes de Bach. Concebuda per a soprano acompanyat de tota l'orquestra, aquesta es divideix en dos blocs d'instruments a l'uníson: Per una banda les flautes, l'oboè i el violí primers, mentre que per l'altra discorren oboè i violí segons, tots ells arrossegats pel ritme imparable del baix continu. Un servidor veu en aquesta ària una escena onírica en la qual els rajos del Sol recorren la terra fent sorgir benaurances, talment fossin bolets, suggerits a la partitura per les llambregades dels dos blocs instrumentals. Com hem referit a l'inici, aquesta ària presenta un fort aire de polonesa i hi destaca la llarga vocalització sobre el terme Alles (Tot).
El penúltim moviment serà un nou recitatiu, ara del baix, que també cantarà en airoso al darrer vers i donarà pas a la coral final Jesu, wahres Brot des Lebens (Jesús, vertader Pa de Vida), que canta a capella la darrera estrofa de l'himne de Johann Franck que ha inspirat la cantata, publicat l'any 1653, amb la melodia de Johann Crüger abans esmentada, la qual data de 1649.
J.M.S.



Cantata BWV 180
SCHMUECKE DICH, O LIEBE SEELE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 22 d'octubre del 1724
Text: Johann Franck (1, 3 i 7: estrofes del càntic 
de comunió luterà «Schmücke dich, o liebe Seele»); 
poeta ànonim (2, 4-6)

1. COR
Abilla't, ànima estimada,
deixa la fosca cova del pecat,
vés cap a la llum radiant,
comença magníficament a resplendir.
Perquè el Senyor, ric en salvació i gràcia,
ara et convida a [ser el seu] hoste.
El qui és capaç de regir el cel,
vol tenir-te com a estatge.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Deixondeix-te: el teu Salvador truca;
ah, obre de pinte en ample la porta del cor!
Tot i que, enmig d'un goig encisador,
només paraules de joia mig balbucejades
al teu Jesús hagis de dir.
***
3. RECITATIU I CORAL (Soprano)
Que preciosíssims són els dons de la santa Cena.
No se'n troben d'iguals.
Allò que el món
té per valuós
és futilesa i vanitat.
Un fill de Déu desitja posseir aquest tresor
i diu:
[Coral]
Ah, que de fam té el meu esperit,
oh amic de l'home, de la vostra bondat!
Que de sovint amb llàgrimes
he anhelat aquesta menja!
Que de sovint he tingut set
de la beguda del Príncep de la Vida!
Voldria tothora que la meva ossada
s'unís per Déu amb Déu.
***
4. RECITATIU (Contralt)
El meu cor sent temor i joia;
el temor es desvetlla
si la majestat és considerada,
si res del misteri no és descobert,
ni per mitjà de la raó
tan alta obra pot ser penetrada.
Només l'Esperit de Déu amb la seva paraula ens pot ensenyar
com aquí són nodrides les ànimes
que s'han lliurat a la fe.
La joia, per altra banda, és acrescuda
si veu el cor del Salvador
i sent la grandesa del seu amor.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Sol de la vida, llum dels sentits,
Senyor que per a mi ho sou tot!,
Vós veureu la meva fidelitat,
i no menystindreu la fe
que encara és feble i temorega.
***
6. RECITATIU (Baix)
Senyor, feu que el vostre amor fidel,
que us va arrabassar del cel,
no sigui va!
Inflamau d'amor el meu esperit,
de manera que només per allò que sia celestial
en la fe sia guiat,
i que tothora es recordi del vostre amor.
***
7. CORAL
Jesús, vertader Pa de Vida,
ajudeu[-me], per tal que debades
o potser per a mal
no sia convidat a la vostra taula.
Feu que amb aquest aliment de l'ànima
apreciï com cal el vostre amor,
i també que, com ara a la terra,
pugui esdevenir un convidat en el cel.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol