BWV 19

El 29 de setembre, diada dels Sants Arcàngels, era festa grossa a la ciutat de Leipzig on, a més, es celebrava una important fira. Juntament amb Sant Joan, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les seves esglésies. Per al Michaelistag luterà conserva el catàleg les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida. Tot seguit ens centrarem en la primera d'elles, la cantata ES ERHUB SICH EIN STREIT BWV 19, la qual fou estrenada a Leipzig el dia de Sant Miquel de 1726 sobre un text de Picander modificat (potser pel propi Bach) i amb l'afegit dels moviments inicial i final. A l'encapçalament de les seves partitures Bach solia indicar els instruments i les veus requerides, però al manuscrit d'aquesta cantata només hi apareix un sintètic Festo Michaelis. Concerto a 14, la qual cosa podria ser la signatura encriptada que utilitza en algunes ocasions, la qual sorgeix d'assignar valors numèrics a les lletres del seu cognom, originant la xifra 14.

Les cantates d'aquesta festivitat destaquen pel seu aire de fanfàrria guerrera, cosa que les revesteix d'una gran espectacularitat. Això es deu al fet que la teologia del segle XVIII concebia els Sants Arcàngels no com els éssers afables de l'actualitat sinó com els generals de les hosts divines, que derrotaren els àngels rebels després d'una lluita ferotge.

Aquesta escena de batalla celestial inspira el cor inicial de la cantata, que la intitula: Es erhub sich ein Streit (Es va lliurar una gran batalla). El text, basat en uns versicles de l'Apocalipsi (12, 7-9), inspira en Bach tal escena bèl·lica que podríem parlar sense exagerar d'una autèntica posada en música del famós quadre Els Àngels Caiguts de Brüegel. El cor arrenca directament, sense introducció orquestral, aixecant des de les veus baixes una fuga monumental a la que progressivament s'hi va afegint tot l'aparell orquestral de les grans ocasions, coronat per les trompetes i les timbales. Aquesta primera secció de 42 compassos és seguida, després d'un ritornello orquestral, d'una altra amb dos capítols: El primer ens narra la rebel·lió infernal i, després d'una nova rauxa orquestral, el segon ens confirma la victòria dels arcàngels. Una tercera secció, recapitulació de la primera, conferirà a aquest espectacular cor l'habitual forma da capo.

El clima s'asserenarà als següents moviments. El primer, el recitatiu del baix Gottlob! der Drache lieg (Lloat sigui el Senyor! El Drac jau tombat!), al qual segueix l'ària de soprano Gott schickt uns Mahanaim zu (Déu ens envia Manahaim), un deliciós moviment amb els dos oboès d'amore acompanyant el cant que al meu parer guanya molt si s'interpreta a ritme àgil. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com stehen (restar quiet, ser sedentari), cantat amb una llarga nota o gehen (moure's, ser nòmada), representat per un àgil gir de corxeres.

El quart moviment és un recitatiu amb el tenor acompanyat de la corda: Was ist der schnöde Mensch, das Erdenkind? (Què és l'home, fill miserable de la terra?). I els mateixos actors, a més de la trompeta aguda, seguiran protagonitzant la cantata a l'ària Bleibt, ihr Engel, bleibt bei mir! (Quedeu-vos, Àngels, quedeu-vos amb mi!), moviment a ritme de siciliana que és una de les àries més extenses de Bach. La trompeta entonarà de manera subliminal la coral que tanca la Passió segons Sant Joan i que apareix també a les cantates BWV 149 i 174.

El recitatiu de soprano Laßt uns das Angesicht (Adorem l'aspecte) condueix a la coral final, que canta la novena estrofa de l'himne Freu dich Schar, o meine Seele amb una melodia profana del segle XV adaptada a l'església en els Salms Francesos, apareguts a Ginebra l'any 1551. La participació de trompetes i timbales juntament amb la resta de l'orquestra la revesteix d'una especial brillantor, molt adient al clima de la diada dels Sants Arcàngels.

J.M.S.

Cantata BWV 19
ES ERHUB SICH EIN STREIT
Festo Michaelis (Diada de St. Miquel)
Estrenada: 29 de setembre de 1726
Text: Ch. Heinrici "Picander", 

Apocalipsis i un Himne luterà (Freiberg, 1620)

1. COR
Es va lliurar una gran batalla:
La furiosa Serp, el Drac infernal,
S'abraona a l'assalt del Cel,
Inflamada de ràbia.
Però el solvent Miquel
Ajudat pel Àngels que l'envolten
Subjuguen la barbàrie de Satanàs.
***
2. RECITATIU (Baix)
Lloat sigui el Senyor! El Drac jau tombat!
És Miquel, l'Àngel de Déu
Qui l'ha vençut
Amb la seva Host angelical.
Reclòs a les tenebres,
Encadenat a l'abisme,
Mai més retrobarà el seu lloc
Al Reialme Celestial.
Ara som ferms i segurs
I encara que els seus brams ens espantin
El nostre Cos i la nostra Ànima
Resten protegits pels Àngels.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu ens envia Manahaim*.
Siguem nòmades o sedentaris,
No ens sentim inquiets
Davant els nostres enemics.
Siguem lluny o a la vora,
L'Àngel del Senyor vetlla per nosaltres
Amb Foc, Cavalls i Carruatge**.

 *En hebreu, àngel protector.   

**Al·lusió al viatge del profeta Elies.

***
4. RECITATIU (Tenor)
Què és l'home, fill miserable de la terra?
Un cuc, un miserable pecador.
Però mireu com el Senyor l'estima:
S'escau doncs que no se'n desentén pas.
I mireu com els infants celestials,
La Host dels Serafins,
Vetlla sobre ell i el defensa
I li atorga la seva protecció.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Quedeu-vos, Àngels, quedeu-vos amb mi!
Resteu-me a cada costat
Per guiar les meves passes
I evitar que m'extravii.
Però ensenyeu-me també aquí mateix
A elevar-vos un solemne càntic
Que canti els meus agraïments a l'Altíssim.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Adorem l'aspecte
Dels àngels pietosos,
No els apartem ni entristim
Amb els nostres pecats.
Quan el Senyor ordeni
Manllevar aquest Món
Ells seran també
El carruatge celestial
Que ens transportarà
A la Salvació Eterna.
***
7. CORAL
Que el teu Àngel m'acompanyi
Sobre el carruatge ardent d'Elies
I que vetlli sobre la meva ànima
Com sobre la del difunt Llàtzer.
Que ella reposi al teu si,
Omple-la de joia i ànim,
Fins que el meu cos abandoni la terra
Per a reunir-se amb ella.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

Festo Michaelis

Ja tornem a ser a la Diada dels Sants Arcàngels, el Micahaelistag luterà, el dia de Sant Miquel. Aquesta diada era festa grossa a les esglésies de Leipzig, ciutat on, a més, es celebrava en aquelles dates una important fira (com a Lleida). A les esglésies de la ciutat, doncs, tal festivitat havia de ser commemorada com calia, és a dir, amb l'execució de les corresponents cantates. Bach ens en va deixar tres de completes i una, molt controvertida, que sembla ser incompleta. Ens explicarem:
Les cantates senceres que s'han conservat són les BWV 130 (de 1724), BWV 19 (de 1726) i BWV 149 (de 1728 o 1729). El musicòleg Alfred Dürr destaca com en aquestes cantates Bach reflexa la visió que, dels àngels, tenia el cristianisme de l'època: Eren soldats de Déu, encarregats de castigar dels seus enemics i exterminadors de dimonis. Una imatge molt allunyada de la delicadesa feminitzant i amable dels àngels d'altres èpoques, inclosa la nostra.
D'aquí que la música d'aquestes cantates sigui de la més espectacular de Bach, amb una orquestració capitanejada per les trompetes i els timbals, que entona fanfàrries guerreres i ens transmet imatges de violència i lluites èpiques. Avui, doncs, és el millor dia per a deixar-se endur per l'enorme cor inicial de la cantata BWV 19, que amb el títol ja ho diu tot: Va engegar una batalla (penseu en el quadre Els àngels caiguts, de Bruegel). O per l'esclatant cor inicial de la BWV 130 i la seva espectacular ària Der Alte Drache, sense dubte un dels moments més absolutament brutals de la producció de Bach (un altre dia en parlarem, d'aquesta ària). O per l'alegre fanfàrria inicial de la BWV 149 (paròdia genial) i les seves dues fantàstiques àries amb fagot solista.
Però... i la quarta cantata miqueliana?
De la controvertida cantata BWV 50 només podem dir que no sabem ni el que tenim entre mans: per a uns és el cor inicial d'una cantata perduda, per a d'altres n'és el cor final, per a uns altres és un motet, per a alguns és l'obra coral més gran de Bach i, encara per a uns altres... l'obra no és ni de Bach! Tampoc podem establir la seva data de composició ni descartar que sigui una reelaboració d'una obra original de Bach feta per algú altre.
Es tracta, això sí, d'una peça coral immensa, escrita a 8 veus (2 cors de 4) que s'ha conservat en 3 còpies del segle XVIII i que, pel text, sembla força clar que va destinada a la diada de Sant Miquel. Alguns estudiosos també han vist en aquesta obra misterioses relacions numérico-cabalístiques de les quals us en parlaré en una altra ocasió.
Aquesta és, doncs, la millor jornada per a gaudir d'aquestes obres que tal dia com avui van sonar a les esglésies de Leipzig sota la batuta del propi Bach. Que la passeu bé!

J.M.S.