30/7/17

BWV 186

Avui parlarem breument d'una de les cantates de Bach que menys m'apassionen, la  BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT. Sí amics, a mí hi ha obres de Bach que no m'agraden, però que no per això deixen de ser obres musicalment excepcionals.
En el primer any de Bach a Leipzig, el nou Kantor rescatà algunes obres escrites a Weimar que no tenien destinació al calendari de la seva nova ciutat. Un bon exemple són els diumenges segon, tercer i quart d'Advent, que a Leipzig eren festivitats sense música, com passava també durant la Quaresma. A Weimar però, aquests diumenges havien tingut la seva cantata corresponent. Per exemple, les cantates BWV 186a i 147a van ser destinades al tercer i quart diumenges d'Advent de l'any 1716. Així que l'any 1723, a Leipzig, aquestes dues cantates van ser reescrites i destinades a noves festivitats: La BWV 147 a la Visitació de María (2 de juliol) i la BWV 186 a la festivitat que celebrem avui, el 7è Diumenge després de la Trinitat, que aquell any es va esdevenir l'11 de juliol. Per a aquest diumenge es conserven també les cantates BWV 107, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari.
La BWV 186 és una cantata de moderades dimensions, estructurada en dues parts i amb un text que es basa en l'Evangeli del dia, la cèlebre multiplicació dels pans i els peixos. Un passatge totalment diferent al de la cantata original d'Advent, que narrava el testimoni de Jesús en favor de Joan Baptista empresonat. L'anònim llibretista, doncs, va haver de reescriure gran part del text de la cantata, que tot i així conserva fragments del l'original de Salomo Franck i una coral de Paul Speratus de 1524.
El cor inicial és el típic motet preludiat per uns quants compassos instrumentals, replet de subtileses musicals i amb una estructura complexa que a Alfred Dürr li va fer pensar en un rondó en forma ABABA. El segon i tercer números són per al baix, que comença amb un recitatiu-arioso al qual segueix l'ària Bist du, der mir helfen soll (Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar), instrumentada només per a continu en ostinato persistent. Segueixen dues intervencions del tenor, que juntament amb una coral conformaràn la primera part de la cantata. Primer el recitatiu (nº4) que repeteix l'estructura de secco i arioso de l'anterior, mentre que l'ària Mein Heiland lässt sich merken (Mon Salvador es fa palès), amb oboè, violins i continu, està dividida en dues seccions. El bonic coral que tanca la primera part de la cantata estarà amenitzat també per oboès i violins. 
La segona part era destinada a sonar després del sermó (Nach der Predigt diu el manuscrit), i s'inicia amb un recitatiu de baix acompanyat per tota la corda que, com els altres, acaba en airoso. A l'ària següent Die Armen will der Herr umarmen (Als pobres abraçarà el Senyor) el soprano és acompanyat per les cordes altes a l'uníson, amb una melodia que vol simbolitzar el penós caminar d'aquell qui suporta una càrrega feixuga. Després d'un recitatiu de contralt (que, per suposat, acaba en airoso), arribarà un duet per a soprano i contralt a ritme de giga, amb participació de tot el conjunt instrumental. La cantata conclourà amb la repetició de la bella coral que tancava la primera part, però cantant ara l'onzena estrofa de l'himne de Paul Speratus.




23/7/17

BWV 9

Avui vaig curt de temps, així que farem una ràpida ullada a la cronologia d'una de les dues cantates per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER, companya de festivitat de la BWV 170.
La datació d'aquesta cantata és especialment complicada. Aparentment és clavada a les cantates corals de 1724, però molts autors la situen uns anys més tard en base a dos motius: Que els manuscrits conservats són de principis del anys 1730 i que sabem que aquell diumenge de 1724 Bach era de visita a Köthen. Així, Alfred Dürr, W. Neumann, Küster i Von Dadelsen daten la composició de la cantata entre 1732-35 i Spitta i Smend entre 1730-31.
Tot i així, és totalment factible que aquell diumenge de 1724 la cantata hagués estat dirigida per algun substitut, com sembla que va succeir el juny d'aquell mateix any: Sabem del cert que el dia 25 Bach era a Gera (a uns 60 kms. de Leipzig) inaugurant un orgue mentre a Leipzig havien de sonar  la cantata BWV 7 el dia 24, diada de St. Joan, i la BWV 135 el diumenge dia 26. Tenint en compte els mitjans de transport de l'època, fer 120 kms. en dos dies sembla impossible. 
En quant als manuscrits, no seria la primera obra que ens ha arribat en còpies posteriors a la seva composició original.
Però hi ha un factor molt curiós que ens inclinaria la balança en favor de l'any 1724: La flauta.
Tot apunta que aquell any de 1724, sobretot a l'estiu, Bach va disposar d'un intèrpret especialment virtuòs pel que fa a la flauta travessera. Aquesta seria l'explicació al fet que Bach escrigui àries per a flauta d'una singular dificultat en les cantates d'aquella època, especialment les BWV 8, 113, 78, 99, 130, 96, 180 i 115.
Qui seria aquest misteriós flautista? Probablement Friedrich Gottlieb Wild, que fou durant quatre anys alumne de Bach, per al qual redactà l'any 1727 una carta de recomanació lloant el seu domini de la flauta travessera.
En qualsevol cas, aquí van les dates probables d'estrena de la cantata BWV 9, i vosaltres escolliu la que més us agradi: 16 de juliol de 1724 / 20 de juliol de 1732 / 16 de juliol de 1733 / 3 d'agost de 1734 / 17 de juliol de 1735.
I ja no tenim temps per a res més...



16/7/17

BWV 88

Per al Cinquè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat dues cantates, la BWV 93 i la que avui repassarem, la BWV 88 SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN (Veieu que enviaré molts pescadors), estrenada a Leipzig el 21 de juliol de 1726.
Forma part d'un grup de cantates amb un text provinent del mateix cicle que les cantates compostes per Johann Ludwig Bach, el cosí de Meiningen, que Johann Sebastian interpretà a Leipzig l'any 1726. Aquests llibrets presenten la particularitat de situar un versicle de l'evangeli del dia al bell mig de la cantata. Tot i la seva envergadura modesta, Bach divideix la cantata en dues parts de tres moviments cadascuna si deixem a part la coral final, un himne de 1640 obra de Georg Neumark.
Jo enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i per les escletxes de les roques. Aquesta és la cita de Jeremies que l'anònim llibretista utilitza per a iniciar la primera part de la cantata, a la qual es sumarà una altra referència pescadora per engegar la segona.
Aria (con 3 oboi e 2 corni). Oboe d'amore I col violino. Corno I tace a 100 pause. Aquest és l'encapçalament de Bach per a l'ària que obre la cantata, on la veu del baix encarnarà la veu divina, com és habitual. Estructurada en dues seccions, aquesta ària és una obra mestra de plasticitat musical: A la primera secció Bach recrearà, de manera gairebé sobrenatural, les barques dels pescadors sortint de matinada. Sobtadament però, serem traslladats a una animada escena de cacera amenitzada pel so de les dues trompes, instruments típics de les escenes cinegètiques del barroc.
El recitatiu i ària següents van a càrrec del tenor. Conclou el primer amb una interrogació, que condiciona l'inici de l'ària, que n'és la resposta directa. Es tracta d'un reposat moviment a càrrec de violí i oboè que tanca la primera part de la cantata.
La segona, com hem dit anteriorment, també arrenca amb una cita bíblica, en aquest cas de l'Evangeli de Sant Lluc: Jesús digué a Simó: No tinguis por, d'ara endavant seràs pescador d'homes. Aquí serà primer el tenor qui, encarnant l'evangelista en un recitatiu revestit per les cordes, introduirà l'airoso del baix, que encarnarà la Vox Christi acompanyat solament pel baix continu. És aquest un esquema que Bach elevarà a la màxima expressió a la Passió Segons Sant Mateu, creada poc temps després que aquesta cantata.
Seguirà un alegre duet de soprano i contralt: Beruft Gott selbst, so muss der Segen (Si Déu ho vol, cal que la Gràcia afavoreixi abundantment els nostres actes). El oboès i les cordes actuen a l'uníson i, en un determinat moment (compassos 28-32), sonarà amagada entre la polifonia una frase del coral, que diu: "Ah, Déu i Senyor, què grans i greus són els pecats que he comès", una referència al passatge de l'Evangeli de Sant Lluc directament anterior al de la cita bíblica que obria la segona part de la cantata. Una bona mostra de les subtileses conceptuals que Bach introduïa a les seves obres i que les fan encara més fascinants...
Un recitatiu del soprano conduirà a la senzilla coral final, cantada a capella amb els instruments doblant les veus del cor.


9/7/17

BWV 24

Som al Quart Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en parlarem breument avui.
La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach com a Kantor de St. Tomàs de Leipzig, el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.
El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.
Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc. L'extens recitatiu que segueix (tenor) és una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit és l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda. Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena "clarino", segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.
El recitatiu per a baix que segueix és subratllat per acords puntuals de les cordes i l'ària per a tenor Treu und Wahrheit sei der Grund serà un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres.  
La coral final està molt ben elaborada i canta els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch. Personalment, em recorda a un mix entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu.  I a vosaltres?




2/7/17

BWV 21

Tercer Diumenge després de la Trinitat, per al qual s'han conservat les cantates BWV 21, 135 i 177. De la primera de les tres avui en farem cinc cèntims.
Es tracta d'una cantata del Cicle de Weimar força important, ja que és la primera cantata de Bach de grans dimensions i la primera estructurada en dues parts. El llibret, desconegut, segurament sigui obra de Salomo Franck, com gairebé totes les cantates de l'època de Weimar.
Aquesta cantata presenta una vida ben atzarosa, amb nombroses revisions i reciclatges. Per començar, es pensa que podria haver estat escrita l'any 1713, quan Bach aspirà al càrrec d'organista de la Liebfrauenkirche de Halle. Les autoritats de la ciutat natal de Händel li haurien demanat una mostra del seu talent en matèria de música d'església, cosa habitual a l'època. De fet deu anys més tard, a Leipzig, Bach interpretà les dues cantates següents al catàleg, les BWV 22 i 23, com a prova del seu talent abans de ser escollit Kantor de St. Tomàs. En tot cas, les negociacions entre Bach i Halle es van trencar al darrer moment, quan Bach es negà a signar el contracte en considerar que les condicions (sobretot econòmiques) que hi constaven no eren les que havien acordat de paraula.
En tot cas, el 17 de juny de 1714 Bach interpreta a Weimar aquesta cantata pel Tercer Diumenge després de la Trinitat, i ho sabem del cert per que així consta al manuscrit.
Podria haver-se produït una nova interpretació durant un viatge a Hamburg l'any 1720, estant ja Bach a Köthen. La sospita prové del fet que el hamburguès Johann Mattheson, musicòleg i compositor contemporani de Bach i Händel (amb qui va tenir fins i tot un duel a espasa), coneix l'obra i en fa una agra crítica. Un dia en parlarem bé, d'aquest personatge...
Més tard, acabat d'aterrar a Leipzig, interpreta Bach la cantata el 13 de juny de 1723, Tercer Diumenge després de Trinitat, seguint les cantates BWV 75 i 76 que havien sonat els diumenges anteriors.
Una hipòtesi torna a fer sonar la cantata com a comiat del príncep Johann Ernst de Weimar, alumne destacat de Bach el qual, molt malalt, marxà a Frankfurt o morí al cap de poc temps.
Al llarg de totes aquestes reposicions la cantata va anar patint modificacions i afegits que la devien acabar convertint en una obra tan variada que quedà deslligada del Tercer Diumenge de Trinitat, ja que al manuscrit de les particel·les hi acaba constant la indicació per ogni tempore, és a dir, per a qualsevol època o festivitat.
L'anàlisi musical el deixarem per a una altra ocasió, però ja que hem parlat de l'altre geni barroc, noteu la similitud entre el darrer cor d'aquesta cantata i el Worthy is the Lamb del Messies de Händel, escrit unes dues dècades més tard.