18/1/20

BWV 155

Per al Segon diumenge d'Epifania conserva el catàleg les cantates BWV 3, 13 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 155 MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE, que és cronològicament la més antiga de les tres ja que pertany al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 19 de gener de 1716, tot i que posteriorment fou reestrenada a Leipzig el 16 de gener de 1724, primer hivern de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.
Com gairebé totes les cantates d'aquell cicle, el llibret és obra de Salomo Franck, que l'havia publicat l'any anterior dins el seu Evangelisches Andachts-Opfer. En aquesta ocasió, l'autor s'inspira en l'Evangeli del dia (Joan 2, 1-11) que narrava l'episodi de les Noces de Canà (d'aquí les al·lusions al vi presents al text), i sobretot en la negativa de Jesús a desvetllar públicament la seva naturalesa amb la sentència Encara no ha arribat la meva hora. D'aquí que Franck es centri en l'angoixa de l'ànima creient mentre espera la manifestació del Salvador.
Seguint la tònica de les cantates d'aquella època, el dispositiu requerit és modest i de caràcter purament cambrístic. Solament les cordes i el fagot solista participen a l'apartat instrumental, mentre que al vocal s'imposa la brevetat de l'obra, tot i el concurs dels quatre solistes i el cor.
S'inicia la cantata amb el recitatiu de soprano que la intitula, Mein Gott, wie lang, ach lange (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?). Les cordes acompanyen la declamació en un ambient de profunda angoixa i desconsol. Tot i això, la constant nota Re present al baix continu sembla suggerir una idea de fe cega en l'arribada de Jesús. Destacarà la vocalització amb què es canta el terme Freudenwein (vi de l'alegria).
Segueix el duet per a contralt i tenor titulat Du musst glauben, du musst hoffen (Cal que creguis, cal que esperis), que seràn acompanyats solament pel fagot obligato, és a dir, en un singular paper solista que apareix en comptades ocasions a la producció de Bach. Alfred Dürr defineix aquest duet com un dels més originals que Bach ha escrit, i no li manca raó, car les veus a voltes avancen en paral·lel i a voltes en cànon, mentre subratllen adequadament termes tals com erfreuen (joia) o el darrer vers, Steht sein ganzes Herz dir offen (Tot el seu cor restarà obert per tu).
L'equador de la cantata el marcarà l'extens recitatiu del baix So sei, o Seele, sei zufrieden! (Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!), en el qual la Vox Christi consola l'ànima i, com és habitual en l'argument de les cantates de Bach, transforma el depressiu clima inicial en un de més optimista.
Aquest positivisme esclata a l'ària de soprano Wirf, mein Herze, wirf dich noch (Llença’t, llençat ara, cor meu), desenfadat moviment per a cordes a ritme dansaire marcat pel gir inicial, representació musical de l'acció de llençar-se decididament endavant sense temor. Estructurada en dues seccions, a la segona destacaran àmplies vocalitzacions sobre termes tals com Gnaden (clemència, gràcia). Al meu parer, aquesta ària resulta més bella quan s'interpreta amb un punt de vivesa.
I la coral Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Mal que et sembli que no et vol) conclourà aquesta breu cantata. Es tracta de la dotzena estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her de Paul Speratus (que també inspira la cantata BWV 9), cantada a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la seva tessitura.
J.M.S.


Cantata BWV 155
MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE
Dominica II Post Epiphanias
Estrenada: 19 de gener de 1716
Text: Salomo Franck, amb coral final de Paul Speratus (1524)

1. RECITATIU (Soprano)
Déu meu, fins quan ? Ai las, fins quan?
El meu acorament és immens!
Ni de lluny, no hi veig la fi
De l’angoixa i els patiments.
El teu dolç esguard benvolent
S’amaga darrere dels núvols i la nit,
La mà clement se n’ha anat, ai las! del tot!
Buit de conhort, visc esporuguit!
Em sento, pobre de mi, més angoixat cada dia,
La meva tassa de llàgrimes és a vessar,
S’ha esgotat el vi de l’alegria;
Tota la meva esperança s’ha enfonsat.
 ***
2. ÀRIA - DUET (Alt, Tenor)
Cal que creguis, cal que esperis,
Cal que confiïs en Déu!
Jesús sap quan arribarà l’hora,
En què el seu ajut t’omplirà de joia.
Quan s’esfumin els dies sense llum,
Tot el seu cor restarà obert per tu.
***
3. RECITATIU (Baix)
Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!
Si et sembla a primera vista
Que el teu amic més estimat
S’ha separat de tu, del tot,
Ell sols t’ha deixat, de moment;
Cor meu, estigue’n segur!
Seran quatre dies;
Ell, a canvi de llàgrimes amargues,
Et farà beure el vi del consol
Et farà tastar dolça mel, i no absenta!
Ah! No pensis que et vol posar trist, de debò;
I que amb turments posa a prova el teu amor;
Ell fa que el teu cor gemegui
En els moments tenebrosos,
Perquè el seu ajut lluminós
T’il·lumini molt més amorós;
Ell, a la fi, et donarà el gaudi
Que ha guardat pel teu consol;
Doncs, deixa’l ara, cor meu, que governi,
Que governi per damunt de tot!
***
4. ÀRIA (Soprano)
Llença’t, llençat ara, cor meu,
Als braços amorosos de Déu
Perquè es compadeixi de tu.
Posa el jou de la teva inquietud,
i tot el què fins ara t’ha dat turment
Damunt la seva espatlla clement.
***
5. CORAL
Mal que et sembli que no et vol,
No t’has de descoratjar,
Ja que quan més a prop el tinguis,
Més de percebre’l et costarà.
Que el seu Verb et guanyi la confiança
I encare que el cor et digui que no,
No has de perdre mai l’esperança.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera




12/1/20

BWV 154

El cicle d'Epifania s'esdevé des de la Diada de Reis fins al diumenge de Septuagèsima, i depenent de la data en que s'escaigui la Pasqua de Resurrecció pot contenir fins a 6 diumenges. Per al primer d'ells conserva el catàleg les cantates BWV 154, 124 i 32, per ordre cronològic. I de les tres tot seguit analitzarem la cantata BWV 154 MEIN LIEBSTER JESUS IST VERLOREN, una obra de la qual sabem segur que fou interpretada a Leipzig el 9 de gener de 1724, ja que així consta al manuscrit de la ploma del propi Bach, i també tenim constància d'execucions posteriors a 1735. Ara bé, l'estudi minuciós del paper utilitzat demostraria que en realitat la cantata hauria estat creada durant el Cicle de Weimar, i estrenada en aquesta ciutat entre els anys 1714 i 1717. Aquesta teoria es veu reforçada pel fet que la setmana següent Bach recuperés una cantata d'aquell cicle primigeni, la BWV 155, per al Segon Diumenge després d'Epifania de 1724.
El text, d'autor anònim, deriva de l'Evangeli del dia (Lluc 2, 41-42) on es narrava la fuga del petit Jesús durant una visita a Jerusalem, a qui el seus pares trobaren al cap d'uns dies discutint al Temple amb els sacerdots. Aquesta pèrdua de Jesús és traslladada al pecador, el qual també ha de cercar Jesús per tal d'aconseguir la redempció. Els quatre primers moviments de la cantata explicitaran la pèrdua i el desig de retrobament, al cinquè es farà present Jesús, al sisè i setè es cantarà la joia per la recuperació del Salvador i al darrer es refermarà la voluntat de no tornar-lo a perdre.
S'inicia la cantata amb l'ària de tenor que la intitula, Mein liebster Jesus ist verloren (El meu Jesús estimat s’ha perdut), un pesarós moviment a càrrec de les cordes i a ritme de xacona o passacaglia (és difícil establir-ne les diferències) en el qual Bach utilitza de nou el recus cromàtic anomenat passus duriusculus (passes dures) al que tantes vegades recorre quan pretén crear un ambient de desconsol, tal és el cas de les cantates BWV 12 o 78. En en certs moments esclaten uns compassos agitats, simbolisme de la brama retronant esmentada al text.
El tenor entonarà també el recitatiu Wo treff ich meinen Jesum an (On trobaré el meu Jesús), purament discursiu, que serà seguit d'una coral que canta una estrofa d'un himne de Martin Jahn amb  un secret ocult, i és que si ens fixem bé reconeixerem la melodia de la cèlebre coral de la cantata BWV 147, obra de Johann Schopp.
El primer bloc argumental es tancarà amb l'ària Jesu, lass dich finden (Jesús, fes que jo et pugui trobar). Es tracta d'una deliciosa peça per a contralt, oboès d'amore i cordes sense baix continu, cosa que podria voler representar la innocència o també el desempar d'aquell qui camina entre la boira citada al text. És destacable també el fet que a la reposició de 1735 Bach inclogués un detallat baix continu a càrrec del clavecí, en una de les poquíssimes ocasions en que prescrigué aquest instrument en una obra d'església.
El cinquè moviment és un arioso on el baix encarnarà la Vox Christi, declamant la resposta evangèlica que el petit Jesús donà als seus pares quan aquests el retrobaren al Temple. Wisset ihr nicht, dass ich sein muss in dem (No sabeu, que cal que estigui per les coses que són del meu Pare?) És curiós comprovar el dogmatisme de Bach, per al qual la veu de Crist serà sempre la del baix, encara que en aquest passatge encarni un infant.
La joia pel retrobament de Jesús es glosa extensament al recitatiu de tenor Dies ist die Stimme meines Freundes (Aquesta és la veu del meu amic) i es referma al duet Wohl mir, Jesus ist gefunden (He trobat Jesús, estic content), un dels més feliços de Bach, on contralt i tenor dialoguen amb l'orquestra a ritme dansaire, sempre amb l'enganxós tema inicial present i seguint l'esquema d'intervals de terceres i sextes denominat duet francès. En cert moment callarà l'orquestra, es passarà bruscament a un compàs 3/8 i els cantants arrencaran en solitari un intent de fuga que de seguida desembocarà de nou en el joiós tema de capçalera, que tancarà el moviment.
I la cantata conclourà amb la coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús), sisena estrofa d'una coral de Christian Keymann de 1658 que protagonitza també la cantata BWV 124 cantada senzillament a capella amb una melodia atribuïda a Andreas Hammerschmidt.
J.M.S.



Cantata BWV 154
MEIN LIEBSTER JESUS IST VERLOREN
Dominica I post Epiphanias
Estrenada: Segurament a Weimar vers 1714-16, 
reestrenada a Leipzig el 9 de gener de 1724
Text: Anònim, amb fragments d'himnes de teòlegs alemanys 
(Nos. 3 i 8) i de l'Ev. de Sant Lluc (Nº 5).

1. ÀRIA (Tenor)
El meu Jesús estimat s’ha perdut:
O mots, sentir-los, em desespera,
O glavi, que l’ànima em travessa,
O brama que ma oïda retruny.
***
2. RECITATIU (Tenor)
On trobaré el meu Jesús,
Perquè m’ensenyi el camí
Que la meva ànima deleja fervent;
Cap on vas, Salvador meu?
Cap altre desventura em pot colpir
Si el meu Jesús no és amb mi.
***
3. CORAL
Jesús, la meva salvació, el meu ajut
Jesús, tu ets el meu esper
Jesús, brau botxí del serpent,
Jesús, de la meva vida llum!
De tot cor per tu em deleixo
Jesuset meu com pateixo!
Vine,  O vine, vull ser amb tu,
Vine, O estimat Nen Jesús!
***
4. ÀRIA (Alt)
Jesús, fes que jo et pugui trobar,
Fes també que els meus pecats
No esdevinguin boira atapeïda
Doncs em podré morir de por
Si no deixa que em vegis, Senyor,
Fes-te ençà, torna ja, de seguida!
***
5. ARIOSO (Baix)
No sabeu, que cal que estigui per les coses,
que són del meu Pare?
***
6. RECITATIU (Tenor)
Aquesta és la veu del meu amic,
Lloança i mercès a Déu!
El meu Jesús, mon fidel refugi,
Fa que amb la seva paraula
Em senti aquietat del tot;
Jo estava de sofriments malalt,
El dolor em volia mossegar
Fins al moll de l’os
Ara, però, la meva fe torna a ser forta,
Ara torno a estar més que joiós;
Car veig el plaer de la meva ànima,
El meu Salvador, el meu Sol,
Que després d’una trista nit d’angoixa
Fa saltar de goig el meu cor amb el seu esplendor.
Vinga, ànima, posa’t a punt!
Cal que vagis amb Ell
Cap a la casa del seu Pare, dins el seu temple sant;
Allí ell, amb la seva paraula, se’t farà present,
Allí, et reforçarà amb els seus sagraments;
Però, si vols tastar dignament la seva carn i sang,
Caldrà també que besis a Jesús amb fe i penitent.
***
7. ÀRIA-DUET (Alt, Tenor)
He trobat Jesús, estic content,
Ara de trist, no n’estic gens.
Ell, la meva ànima estima,
En moments de goig se’m fa present
Jo no vull deixar el meu Jesús mai més,
Jo el vull tenir abraçat amb fe, tostemps.
***
8. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Aniré sempre al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós, qui com jo parla clar:
No deixaré el meu Jesús.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera



5/1/20

BWV 58

Deixant de banda la cinquena cantata de l'Oratori de Nadal BWV 248, resten al catàleg dues cantates més per a aquell diumenge que pot aparèixer entre Cap d'Any i Reis, denominat a la litúrgia luterana de temps de Bach el Diumenge després de la Festa de la Circumcisió de Crist. Aquestes cantates són la BWV 153 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 58 ACH GOTT, WIE MANCHES HERZELEID (II), la segona d'aquest títol després de la BWV 3, escrita uns anys abans.
La investigació situa l'estrena de la cantata BWV 58 a Leipzig el 5 de gener de 1727, i per la seva concepció entronca amb les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs, tot i que no segueix exactament el model d'aquelles obres. La cantata, d'autor desconegut, utilitza una coral de Martin Moller per al moviment inicial i una de Martin Behm per al final. Podria ser que, donat que durant el cicle de cantates corals no va existir el diumenge després de Cap d'Any, ara Bach aprofités per a completar-lo amb una cantata coral similar a aquelles de 1724-25. Sigui com sigui, el llibretista s'inspirà en les lectures del dia, que parlaven del patiment de Jesús (I Pere 4, 12-19) i de la fugida a Egipte (Mt. 2, 13-23) per a crear un text en forma de diàleg entre l'ànima (soprano) i Jesús (baix) que contraposarà els patiments del món terrenal a la beatitud del reialme diví.
El manuscrit conservat prové d'una revisió de 1733-34, en la qual s'afegiren el tercer moviment i els tres oboès. Es tracta d'una obra de concepció moderada, sense la participació del cor i amb només dos solistes. Sense dubte, això es deu a un intent de Bach de rebaixar l'esforç dels seus intèrprets, per als quals les festes nadalenques esdevenien una autèntica marató d'assajos i interpretacions repartides per totes les esglésies de Leipzig i a totes hores.
S'inicia la cantata amb un elaborat moviment en forma de duet titulat Ach Gott, wie manches Herzeleid (Oh Déu meu, quanta aflicció). El soprano (personificació de l'ànima humana) entonarà, vers a vers, la primera estrofa de la coral de Martin Moller abans esmentada. Els seus depriments versos seran progressivament contestats pel baix, la Vox Christi, per tal d'infondre-li esperança. Musicalment, la partitura resulta prou elegant, amb les tres veus de cordes altes doblades pels oboès, el tercer d'ells l'anomenat taille per Bach, que sembla ser un oboè da caccia i reforçarà el cantus firmus del soprano. Els termes importants seran convenientment destacats: Geduld (paciència) amb un cert sospir al final, Gang (camí) amb un gir puntejat o Freude (goig), cantat amb 36 semicorxeres.
El segon moviment serà el recitatiu de baix Verfolgt dich gleich die arge Welt (Encara que el món et sigui hostil), que al·ludeix a la fugida a Egipte per a enfortir la confiança en Déu. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària de soprano Ich bin vergnügt in meinem Leiden (Estic animós de passar sofrences), intens moviment protagonitzat pel violí i la seva florida partitura on es destaquen els mots sichern (tancar, assegurar) i fest (ben tancat, ferm) amb una llarga nota mantinguda.
Encara entonarà el soprano un darrer recitatiu, Kann es die Welt nicht lassen (Si és que el món no pot deixar), que es convertirà en arioso per tal d'anticipar l'anhel alliberador que es desfermarà al moviment final, Ich hab für mir ein schwere Reis (Em cal fer encara un pesat viatge), sensacional duet que repetirà l'esquema del moviment inicial: El soprano entonarà la mateixa melodia, però ara amb els versos de la segona estrofa d'una coral de Martin Behm. Versos que seran comentats en forma de trop pel baix encarnant la veu de Jesús i encoratjant l'ànima en el tràngol de la mort, visió recorrent en l'obra de Bach i tantes vegades comentada. La música, de nou amb les cordes altes doblades pels oboès, és enlluernadora acord amb el termes presents al text, tals com  Herrlichkeit (felicitat, glòria), Freude (joia) o Getrost (no temeu) i el ritornello està pensat per a projectar-nos directament cap al més enllà sense passar per les angoixes de  la darrera hora. 
Com hem esmentat a l'inici, la cantata prescindeix del cor, la qual cosa la converteix en una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.
J.M.S.


Cantata BWV 58
ACH GOTT, WIE MANCHES HERZELEID (II)
Dominica post Festum Circumcisionis Christi
(Diumenge després de Cap d'Any)
Estrenada: Possiblement el 5 de gener de 1727
Text: Anònim, amb fragments corals 

de Martin Moller (Nº1) i Martin Behm (Nº5)

1. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Oh Déu meu, quanta aflicció!
Paciència, paciència cor meu,
Sento que em traspassa el cor!
Que passes un mal moment!
És un camí estret i ple de sofriment,
Però el sender que porta al goig
Que em cal fer per arribar al Cel.
Mena a la joia passant pel turment.
***
2. RECITATIU (Baix)
Encara que el món et sigui hostil
Tens en Déu un bon amic,
Que et guarda les espatlles
Enfront dels teus enemics.
Quan l’Herodes enfurismat
Dictà una mort injuriant
En contra del nostre Salvador,
Aquella nit, vingué un àngel
en un somni s’aparegué a Josep
Per dir-li que fugís del vil tirà
I fes camí cap a Egipte.
La paraula de Déu dóna confiança.
Ell ha dit: els turons i les muntanyes
Poden esfondrar-se,
Les barrumbades d’aigua poden ofegar,
Mes jo no t’oblidaré ni et deixaré mai.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Estic animós de passar sofrences
Doncs, Déu és la meva esperança;
M’he tancat amb pany i clau
Tinc la porta tan ben tancada
Que ni l’infern podrà entrar.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Si és que el món no pot deixar
D’odiar-me i de perseguir-me,
La mà de Déu m’ensenyarà
Una altra país.
Ah! Si avui mateix
Pogués veure el meu Paradís!
***
5. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Em cal fer encara un pesat viatge
Oh cors, no temeu, no temeu,
Per arribar al paradís celestial,
Aquí hi ha angoixa, allí felicitat!
Allí hi ha el meu propi casal
I la joia de cada instant.
Per tot això, has vessat la teva sang.
Que prevaldrà a tots els mals.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera