28/9/20

BWV 50

El Micahaelistag luterà, la diada dels Sants Arcàngels del 29 de setembre, era una festivitat tradicional de la ciutat de Leipzig, que aquella setmana celebrava una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les esglésies, restant-ne quatre al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50 NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT, aquesta darrera una de les obres més misterioses de Bach, sobre la qual tot seguit mirarem d'abocar-hi una mica de llum.

Per començar, no sabem si es tracta d'un motet o del cor inicial d'una cantata perduda. Ens ha arribat en tres còpies manuscrites, totes elles del segle XVIII i sense cap altre indici. La més antiga de les tres, que va pertànyer a C.P.E. Bach, la denomina concerto, terme que Johann Sebastian utilitza en nombrosos cors inicials de les seves cantates. Però també podria tractar-se del concepte concerto per choros, denominació genèrica amb la qual al segle XVII s'intitulava sovint qualsevol obra coral. William H. Scheide hi veu el cor final d'una cantata miqueliana extraviada escrita l'any 1723, i la veritat és que té més l'aparença d'un cor final que no pas d'un d'inicial. A tot això cal sumar els dubtes que alguns autors com el mateix Scheide han presentat sobre l'autoria bachiana de l'obra o, en tot cas, que la partitura que conservem hagi estat modificada bé per Bach en base a una obra d'un altre músic o bé per algú altre en base a una obra original de Bach. Aquestes especulacions es basen en certes incorreccions contrapuntístiques que hom considera impròpies de la tècnica bachiana i que es veuen magnificades per la concepció a doble cor de l'obra, cosa realment inusual en una cantata de Bach. D'aquí que alguns experts sospitin que la partitura original era concebuda a 5 veus. De fet, Reinhold Kubik presentà l'any 1985 una versió a 5 veus que intentava recuperar la hipotètica obra original. Sigui com sigui, el resultat és una obra coral realment impressionant que alguns han considerat la més gran creació vocal de Bach.

La seva destinació a la festivitat de Sant Miquel es basa únicament en el text, un versicle modificat de l'Apocalipsi, que formava part de les lectures del dia. En l'aspecte musical, es tracta d'un breu però enorme doble cor a 8 veus acompanyades del dispositiu orquestral de les grans ocasions, amb trompetes i timbales. Presenta un desenvolupament molt similar al del cor inicial de la cantata BWV 19, també destinada a la diada dels Sants Arcàngels: Arrenquen directament, sense introducció orquestral, els baixos del primer cor amb un tema ascendent que aniran assumint les altres veus en una enorme fuga permutativa a la qual al compàs 29 es sumarà el segon cor, a més de l'orquestra. Aquesta fuga s'interromp bruscament al compàs 68 per a tot seguit continuar, amb un toc de la fanfàrria de trompetes, ara amb el tema principal escindit entre les dues masses corals. El text es repeteix íntegrament en aquesta segona secció on la fuga es presentarà invertida, iniciant-se als sopranos i descendint per la resta de veus fins que l'orquestra es torni a involucrar i tots junts arribin a l'esclat final, de nou sobre l'exclamació Tag un Nacht vor Gott (Ara i sempre davant Déu). 

Però no acaben aquí els misteris d'aquesta partitura, ja que alguns estudiosos hi veuen certs criptogrames numèrics a estil d'altres obres de Bach, tals com el cor inicial de la cantata BWV 194. Si pensem en les circumstàncies en que Bach havia d'escriure música, sovint a corre-cuita per tal de complir amb les seves obligacions o satisfer algun imprevist o encàrrec, és difícil pensar que tingués temps d'estar pendent d'aquestes coses. Però ni que sigui a mode de curiositat, en farem un breu esment:

L'obra consta de 136 compassos dividits en dues seccions simètriques de 68 compassos cadascuna. A la primera d'elles, el tema principal, que ocupa 7 compassos, realitza 8 aparicions i una coda no fugada de 12 compassos més completa els 68. A la segona secció, hi ha 7 aparicions del tema principal (49 compassos en total) mes una coda conclusiva de 19 compassos fins arribar als 68. En base a això, Alberto Basso resumeix aquestes interpretacions esotèriques de la manera següent:

El 7, a la tradició cabalística, es considera un número perfecte, suma de 3 (símbol de la Trinitat) i 4 (representació del Món). El 8 seria una representació de l'infinit, car la grafia es replega sobre sí mateixa com una Cinta de Moebius (no és casualitat que el símbol matemàtic de l'infinit sigui un 8 tombat). El 12, també perfecte, faria al·lusió a la corona de 12 estels esmentada a l'Apocalipsi, mentre que el 19, que és també el nombre de veus que intervenen a la partitura, resulta de la suma de 7+12. I no acaba aquí la cosa, que n'hi ha més: Examinat la segona secció, s'observa que el 49 és el resultat de multiplicar les 7 aparicions del tema principal de 7 compassos de durada. A més, es faria al·lusió als 7 caps de la Bèstia apocalíptica, coronats amb 7 corones cadascú. Els simbolismes segueixen amb els números 68, que representaria el Crismó (XP) i el 136, que si sumem les seves xifres dóna 10, que és el número de banyes de la Bèstia. I posats a anar més enllà, Gunno Klingfors s'ha entretingut a comptar el nombre total de notes de l'obra: Resulta que n'hi ha 6138, xifra que descomposta al mode 6x1x3x8 és igual a 144, al·lusió als 144.000 escollits (12.000 de cada tribu d'Israel) de què parla l'Apocalipsi.

Mirant-ho així, realment són moltes casualitats. Potser sí que el geni de Bach anava encara molt més enllà del que ja sembla inabastable.

J.M.S.

Cantata BWV 50

NUN IST DAS HEIL UND DIE KRAFT

Cantata controvertida, segurament un fragment 

d' una cantata desapareguda.

Probablement Festo Michaelis (Diada de St. Miquel)

Estrenada: Suposadament el 29 de setembre de 1723

Text: Extret de l'Apocalipsis, amb modificacions.


COR

Ara s'ha esdevingut la Salvació,

La Força, l´Imperi i el Poder

Del nostre Déu i el seu Crist,

Doncs ha estat vençut 

Aquell qui Dia i Nit

Els acusava* davant del Senyor.

(*als nostres germans).


Traduïda per Josep-Miquel Serra



BWV 149

El 29 de setembre, diada dels Sants Arcàngels, era una important festivitat a la ciutat de Leipzig on aquells dies es celebrava una important fira comercial. Juntament amb Sant Joan, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals la missa solemne imposava l'execució d'una cantata. Per al Michaelistag luterà conserva el catàleg les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida. I de totes elles tot seguit analitzarem la cantata BWV 149 MAN SINGET MIT FREUDEN VOM SIEG, una obra que la investigació ha datat l'any 1728, no sense algunes reserves.

Una d'elles la constitueix text, de Christian Friedrich Henrici, el col·laborador habitual de Bach en aquella època a qui coneixem millor amb el pseudònim de Picander, que el publicà en un recull de textos litúrgics l'any 1729. És possible que Bach hagués disposat del llibret ja un any abans? Probablement no ho sabrem mai. 

Sigui com sigui, Picander s'inspira en les lectures del dia, centrades en l'Apocalipsi i la batalla entre les hosts infernals i les celestials, capitanejades pels Sants Arcàngels a qui el públic d'aquell temps visualitzava com a guerrers exterminadors. D'aquí que la música de les cantates miquelianes tingui un marcat aire triomfal si no directament militar.

En el cas de la present cantata, aquest clima es concentra en l'enèrgic cor inicial, que li dóna títol: Man singet mit Freuden vom Sieg (Es canta, amb joia triomfant, a les cabanes dels Justos). En realitat, estem davant d'una música escrita molts anys abans, ja que en orígen era el cor que tancava la primera cantata profana conservada de Bach, coneguda popularment com a Cantata de la Cacera i estrenada a Weissenfels l'any 1713, actualment catalogada al BWV 208. Com és habitual en les col·laboracions entre Bach i Picander, el nou text s'adapta tan perfectament a la música preexistent que la paròdia resultaria indetectable si no disposéssim de l'original. La nova versió substitueix les trompes per trompetes i introdueix les timbales, havent de transportar la tonalitat de Fa a Re major, més apropiada per a les trompetes. El característic tema de l'arrencada romandrà constant al llarg de tot el moviment i enllaçarà les tres seccions de què consta, essent la intermèdia especialment expressiva en l'aspecte vocal.

Si som bons oïdors, en algun passatge del cor inicial haurem detectat certs passatges on el  fagot sobresortia del seu habitual rol al baix continu. Efectivament, aquest instrument de sonoritat misteriosa segurament es pot considerar el protagonista de la cantata, en una nova demostració del geni de Bach. La seva utilització com a instrument solista a l'ària de baix Kraft und Stärke sei gesungen (Siguin cantats la Força i el Poder de Déu) dota aquest moviment d'una inusual sensació de poder mesurat però infinit, exactament el que expressa el text. Les vocalitzacions de fins a 30 notes sobre el terme Stärk (Poder) també hi ajuden.

Seguirà el recitatiu de contralt Ich fürchte mich (Ni mil enemics no m'espanten), que condueix a l'ària de soprano Gottes Engel weichen nie (Els Àngels de Déu mai s'allunyen), un elegant moviment a càrrec de tota la corda d'un innegable aire dansaire que denotaria un orígen profà, tot i que que encara no ha pogut ser demostrat per la investigació. El fet que termes tan susceptibles de rebre les adients pinzellades musicals com allunyarrestar, o conduir no les tinguin seria un argument més en favor de l'origen profà d'aquesta ària.

Sigui com sigui, la cantata continuarà amb el recitatiu de tenor Ich danke dir (Et dono les gràcies) del qual destaca la progressió melòdica, que s'enfonsa sobre el mot sterben (mort). Arribarà a continuació una nova peça protagonitzada pel fagot, el duet de contralt i tenor Seid wachsam, ihr heiligen Wächter (Resteu atents, Sants Vigilants). Amb aquest dispositiu que només repetirà a la cantata BWV 155, Bach ens transporta a una escena de meravellosa nocturnitat, movent-nos entre ombres però sabent que els Àngels vetllen des de les altures. Les veus marxen a voltes paral·leles i a voltes separades en cànon  per a suggerir les consignes que es llençaven els guàrdies des de les almenes i torres de guaita. Aquest efecte es fa meravellosament palès a la secció central, car el moviment es presenta en forma ternària.

I enmig de la nit arribarem a la coral final, Ach Herr, lass dein lieb Engelein (Ah, Senyor! Deixa que els teus estimats Àngels), tercera estrofa d'un himne de Martin Schalling de 1571 cantada amb una melodia originada a Estrasburg que Bach utilitzà per a tancar la Passió Segons Sant Joan i que també apareix a les cantates BWV 19 i 174. Duplicades les veus per l'orquestra segons la tessitura, trompetes i timbales es reserven per al final, quan remarquen en fanfàrria el terme ewiglich (eternament) per tal de tancar la cantata amb una solemnitat adient a la festivitat que es celebra.

J.M.S.


Cantata BWV 149

MAN SINGET MIT FREUDEN VOM SIEG

Festo Michaelis (Diada de Sant Miquel)

Estrenada: 29 de setembre de 1728 o 1729

Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.


1. COR

Es canta, amb joia triomfant, a les cabanes dels Justos:

La destra del Senyor és victoriosa,

La destra del Senyor sigui enaltida,

La destra del Senyor és victoriosa!

***

2. ÀRIA (Baix)

Siguin cantats la Força i el Poder de Déu, 

L'Anyell, vencedor i repressor de Satanàs,

 Qui Nit i Dia ens fustigava.

La Sang de l'Anyell ha vessat

Glòria i Triomf sobre els Pietosos.

***

3. RECITATIU (Alt)

Ni mil enemics no m'espanten

Car els Àngels de Déu

Acampen al meu costat.

Quan tot s'esquerdi, quan tot s'enfonsi,

Restaré en calma.

Com és possible decaure?

Déu m'enviarà cavall, carruatge

I la tropa d'Àngels sencera.

***

4. ÀRIA (Soprano)

Els Àngels de Déu mai s'allunyen,

Són amb mi en tot moment:

Vetllen mentre jo dormo, 

Allà on vagi, allà on resti,

Les seves mans em condueixen.

***

5. RECITATIU (Tenor)

Et dono les gràcies

Déu meu estimat, per tot.

Permet-me, a més,

Penedir-me dels meus mals actes 

Alegrant així el meu Àngel

Que em menarà, el dia de la meva mort,

Al teu si, dalt del Cel.

***

6. DUETTO (Alt, Tenor)

Resteu atents, Sants Vigilants,

La Nit gairebé és ja passada.

Impacientment, no descansaré

Fins a ser davant el rostre 

Del meu Pare estimat.

***

7. CORAL

Ah, Senyor! Deixa que els teus estimats Àngels

En la darrera hora dipositin la meva ànima

Al si d'Abraham

I el meu cos al seu dormitori

On reposarà sense dolor ni pena

Fins al dia del Judici Final!

Despertaré llavors de la Mort

Per a que els meus ulls et contemplin

Amb joia infinita, oh Fill de Déu,

Salvador meu i Trona de Gràcia!

Senyor Jesucrist, escolta'm, escolta'm:

Vull glorificar-te eternament!


Traduïda per Josep-Miquel Serra




27/9/20

BWV 8

Quatre cantates, una més del que és habitual, es conserven destinades al Setzè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i 27. I serà de la tercera d'elles que en parlarem tot seguit, la cantata LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN BWV 8, obra estrenada a Leipzig el 24 de setembre de 1724 en ple cicle de les anomenades cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. La cantata, originalment escrita en Mi major, fou transportada a Re major en una revisió de la década de 1740.

Com en totes aquelles cantates corals, l'anònim llibretista s'inspira en una coral luterana de la qual conserva literalment la primera i darrera estrofes, mentre que les centrals són lliurement reelaborades. En aquest cas es tracta d'una coral de Caspar Neumann anterior a 1697. El fet que l'Evangeli del dia narrés la resurrecció del fill de la vídua de Naïm aboca les cantates d'aquest diumenge a la temàtica, tan habitual en Bach, de la mort i el trànsit al més enllà concebuts no com a quelcom funest sinó com el necessari tràngol previ a la beatitud eterna. Com veurem, el missatge de la cantata transitarà per aquesta ruta que mena del fatalisme a la joia al llarg dels seus sis moviments.

Amb la primera estrofa de l'himne de Neumann confecciona Bach el cor inicial de la cantata, que la intitula i en deixa ben clara la temàtica: Liebster Gott, wenn werd ich sterben? (Déu meu, quan em moriré?). Es tracta de l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, obra de l'organista de l'església de Sant Nicolau Daniel Vetter, que es féu molt popular en aquell temps a  Leipzig. El cantus firmus s'encomana als sopranos, que sempre seran els primers en entonar els versos, arrossegant la resta de veus en la construcció polifònica. Sota ella, el tema orquestral resulta sobrenatural en base a dos aspectes: El primer, un pizzicato de la corda, recurs habitual en Bach per a suggerir l'arribada inexorable de l'hora final. I el segon, una flauta, instrument que Bach associa habitualment al més enllà, la qual entona una estranya i aguda partitura que arrenca amb un obsessiu tema d'una sola nota repetida 24 vegades, que s'estendrà al llarg de tot el moviment. Com veurem, estem davant d'una d'aquelles cantates de l'estiu i tardor de 1724 on destaca el paper que Bach reservà a la flauta, segurament per disposar en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (veure BWV 9).

El segon moviment serà l'ària de tenor Was willst du dich, mein Geist, entsetzen (Per què t'espantes esperit meu), en la qual el protagonisme serà de l'oboè i la seva florida partitura, acompanyat de nou pel pizzicato del baix continu, nova referència a l'atansament inevitable de la mort. Destaquen les extenses vocalitzacions sobre el terme tausend (milers, tants) i la nota sostinguda amb què s'evoca  el darrer repòs (Ruhsttat). Al recitatiu següent, Zwar fühlt mein schwaches Herz (Certament, el meu feble cor sent), el contralt revestit de la corda prepararà el canvi en l'obscur panorama de la cantata.

De manera esclatant, apareix l'ària del baix Doch weichet, ihr tollen, vergeblichen Sorgen! (Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!) per a il·luminar el creient i dissipar les tribulacions funestes. Capitanejada de nou per la flauta travessera, la música ara esdevé dansaire i alegre, com en un ball de festa major. Sense dubte, és una de les peces més joioses de Bach, a la vegada que resulta remarcable pel domini exigit al flautista.

El cinquè moviment, Behalte nur, o Welt, das Meine! (Queda't, el meu bé, oh Món!) serà un recitatiu de soprano que condueix a la coral final, Herrscher über Tod und Leben (Senyor de la vida i la mort), entonació ornamentada i amb les veus doblades per l'orquestra de la darrera estrofa de la coral que ha inspirat aquesta magnífica cantata, tot i que l'harmonització no és de Bach sinó que aquest va utilitzar la que  l'anteriorment esmentat Daniel Vetter havia publicat l'any 1713 en el seu Musikalische Kirch - und Haus -Ergötzlichkeit.

J.M.S.

Cantata BWV 8

LIEBSTER GOTT, WENN WED ICH STERBEN?

Dominica 16 Post Trinitatis

Estrenada: 24 de setembre de 1724

Text: Anònim, basat en un Himne de Caspar Neumann


1. COR

Déu meu, quan em moriré?

Els dies em van passant,

I els descendents del vell Adam, 

Dels quals en sóc fill,

Han rebut en herència del seu pare

Que després d'un breu temps

De misèria i pobresa en aquesta terra,

Es converteixin en pols.

***

2. ÀRIA (Tenor)

Per què t'espantes, esperit meu, 

Quan sona la darrera hora?

El meu cos s'inclina cada dia cap a la terra.

I la terra, on ja hi descansen tants,

Ha de ser on trobaré el darrer repòs.

***

3. RECITATIU (Alt)

Certament, el meu feble cor sent

La por, els turments, el dolor:

On trobarà repòs el meu cos?

Qui deslliurarà i lliurarà la meva ànima

Del jou dels pecats que suporta?

El meu bé serà dispersat.

I què en serà dels meus,

Afligits per la tristesa?

***

4. ÀRIA (Baix)

Escampeu, doncs, preocupacions vanes i forassenyades!

El meu Jesús em crida: qui pot refusar la seva crida?

El món no posseeix

Res que em complagui.

Arriba, matí desitjat i beneït, 

I fes-me comparèixer

En l'esplendor de la transfiguració

Davant Jesús.

***

5. RECITATIU (Soprano)

Queda't el meu bé, oh Món!

Que ja em prens la meva carn i els meus ossos,

Pren també la meva pobresa,

A mi només em cal,

De la immensitat de la seva bondat,

El bé suprem que m'atorga.

Jo ja en tinc prou amb la riquesa i benaurança del seu reialme.

Hi ha altra herència millor

Que la paternal fidelitat del meu Déu?

Ella es renova cada matí

I no pot morir.

***

6. CORAL

Senyor de la vida i de la mort,

Dóna'm una bona fi,

Ensenya'm a lliurar la meva ànima

Amb ferm coratge.

Fes que reposi dignament

Al costat de piadosos cristians

I que no m'arribi mai el mal.


Traduïda per Rosa Fàbregas




20/9/20

BWV 99

Tres cantates han arribat als nostres dies destinades al Quinzè Diumenge Després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i 51, per ordre de composició. Tot seguit analitzarem la segona d'elles, la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 99, obra estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.
La coral que inspirà l'anònim llibretista és un himne de Samuel Rodigast de 1647 que devia ser d'especial estima per a Bach, ja que l'utilitza en nombroses cantates. Sempre ho farà amb una bella melodia de Severus Gastorius que sembla prestar-se especialment bé al tractament musical polifònic, fonament del geni de Johann  Sebastian. Aquesta coral, sense anar més lluny, origina les cantates BWV 98, 99 i 100, les quals comparteixen el mateix títol i missatge doctrinari: Allò que Déu disposa, ben fet està. És pràcticament una síntesi del que es narrava a l'Evangeli del dia d'aquest diumenge (Mateu 6, 24-34), en el qual Jesús, al Sermó de la Muntanya, exhortava els seus seguidors a abandonar-se a la voluntat divina: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.
S'inicia la cantata amb el cor que la intitula, Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet), deliciós moviment que serà reescrit uns anys més tard a la cantata BWV 100, on s'hi afegiran una segona trompa i timbales. Com és habitual, sobre el concerto instrumental el cor desenvolupa una fantasia vocal sobre la melodia coral, que en aquest cas va encomanada als sopranos reforçats per la trompa. La riquesa instrumental, amb oboès i flautes, dota aquest cor d'un aire de joia que s'incrementa notablement si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de massa lent.
Seguirà el recitatiu del baix Sein Wort der Wahrheit stehet fest (La seva paraula s'aferma en la veritat), que es convertirà en arioso al darrer vers, per tal de destacar el terme wenden (foragitar).
Al tercer moviment tindrem una nova ària d'aquelles que apareixen a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals destaca el virtuosisme de la flauta travessera, potser per que Bach disposà en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9): Erschüttre dich nur nicht, verzagte Seele (No tremolis, doncs, ànima descoratjada). Són remarcables aquí les exigents figures de la flauta, expressió del tremolor de l'ànima present al text. Estructurada en la forma da capo, la secció central conclou amb una extensa vocalització sobre el mot verborgen (amagar).
El següent recitatiu, de contralt, Nun, der von Ewigkeit geschloss'ne Bund (Ara, l'aliança segellada per l'Eternitat), conclou també en arioso sobre el terme erscheinet (mostrar), potser per a crear una antítesi amb el recitatiu anterior, on es remarcava el terme wenden (foragitar, ocultar).
El penúltim moviment de la cantata serà un remarcable duet de soprano i baix titulat Wenn des Kreuzes Bitterkeiten (Quan l'amarga tristor de la creu). Bach ens presenta una escena on l'implacable ritme marcat pel baix continu ens ofega talment el feixuc pes de la creu esmentada al text. Paral·lelament al duet vocal, se'n desenvolupa un altre d'instrumental  a càrrec de flauta i oboè. Les imitacions entre aquests quatre actors vocal-instrumentals teixiran una intricada polifonia que confluirà en certs moments sobre els termes streiten (debatre, lluitar) primer, i ergötzet (adelitament, goig), després.
I la cantata es tancarà de nou amb la coral de Rodigast i la melodia de Gastorius, encomanada als sopranos reforçats per flauta, oboè, trompa i violí primer, mentre que la resta de veus ho seran per les cordes i el continu, originat l'habitual i senzilla interpretació a capella colla parte.
J.M.S.



Cantata BWV 99
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (II)
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Baix)
La seva paraula s’aferma en la veritat
I no m’enganyarà pas mai,
Puix els que hi creuen, ni cauen ni es perden,
Sí; perquè em fa seguir el camí de la Vida,
M’asserena i m’acontenta el cor
Amb confiança i tendresa de pare
I té paciència,
Quan m’assetja l’adversitat.
Déu, amb la seva mà poderosa
Pot foragitar les meves desgràcies.
***
3. ÀRIA (Tenor)
No tremolis, doncs, ànima descoratjada,
Si el calze de la creu és tan amargant!
Déu per tu és un metge savi i miraculós!
Que mai et donaria una metzina mortal,
Encare que colpegi amb amagada dolçor.
***
4. RECITATIU (Alt)
Ara, l’aliança segellada per l’Eternitat
Es troba afermada en la meva fe.
I s’expressa amb l’esperança
A la vida i la mort:
Déu és la meva llum,
Jo vull seguir els seus passos.
Malgrat que cada dia
Em porti semblants I nous sofriments.
Però l’aflicció serà vençuda
Quan, després d’haver plorat prou,
Vingui, per fi, el dia de la redempció
En què es mostri la lleialtat de Déu.
***
5. ÀRIA-DUET (Soprano, Alt)
Quan l’amarga tristor de la creu
Es debat amb la flaquesa de la carn,
Això està bé de debò.
Mes qui, amb banal encegament
Veu la creu com un suplici insofrible,
En l’avenir no haurà adelitament.
***
6. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per això que en ell romanc
Tal volta faci un camí rost
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’acollirà prop seu
Amb clemència i amor paternal
Així doncs, ho deixo a les seves mans.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera





11/9/20

Bona Diada!

 CataBach.com us desitja una bona Diada!

Visca Bach i Visca Catalunya!


26/7/20

BWV 140

El Vint-i-setè Diumenge després de la Trinitat i el Sisè Diumenge d'Epifania són de llarg les festivitats més extraordinàries del calendari luterà, car només s'esdevenen quan la Pasqua s'escau respectivament el més tard o el més aviat possible, circumstància que ve determinada per la mecànica lunar i que és extremadament inusual i aleatòria. No es conserva cap cantata per al Sisè Diumenge d'Epifania, però sí una, i quin tros d'obra, per al Vint-i-setè Diumenge després de la Trinitat: Ni més ni menys que la cèlebre cantata BWV 140 WACHET AUF, RUFT UNS DIE STIMME, una de les obres més inspirades i difoses del gran compositor.
En vida de Bach només en cinc ocasions es presentà un calendari amb 27 diumenges entre Trinitat i Advent: Dues durant la seva infantesa (els anys 1690 i 1693), una essent organista a Arnstadt l'any 1704 i dues ja instal·lat a Leipzig, els anys 1731 i 1742. Descartades les tres primeres dates, la composició de la cantata BWV 140 per força ha d'haver estat en alguna de les dues darreres ocasions, decantant-se la investigació de manera unànime per la primera, la qual cosa estableix l'estrena de la cantata a Leipzig el 25 de novembre de 1731, donant per segura una reposició l'any 1742, també el 25 de novembre. Això ens convida a una reflexió sobre les circumstàncies de l'activitat musical anterior a la invenció de l'enregistrament sonor, i la concepció artística de l'època de Bach: La que probablement sigui la cantata més bella de la història de la música només es va poder escoltar en dues ocasions, possiblement amb quatre úniques interpretacions, al matí i al vespre dels diumenges 25 de novembre de 1731 i 1742. Després, el destí de l'obra havia de ser el silenci i l'oblit.
Donem doncs les gràcies per viure en un temps on, amb un simple clic, podem gaudir d'obres com la que tot seguit analitzarem.
El llibret, d'autor anònim (sense descartar Picander), es basa en diverses fonts: La primera és l'Evangeli del dia (Mateu 25,1-13), el qual narrava la paràbola de les donzelles que acompanyaven la núvia el dia de noces, les quals davant el retard del nuvi quedaren adormides fins que una veu les avisà de l'arribada de l'espòs i només aquelles que havien carregat oli de sobres per a les seves llànties pogueren accedir al banquet nupcial. Tot i que la paràbola pretén lloar els previsors, el llibretista es centra en la veu que anuncià l'arribada del nuvi, al qual identifica amb Jesús, derivant el missatge de la cantata a la necessitat d'estar amatents i alerta davant la segona vinguda i la fi dels temps. Per a fer-ho es basa en un himne de Philliph Nicolai de 1599 el qual, mesclat amb passatges del Càntic dels Càntics, conforma una cantata coral molt semblant a les del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
S'inicia la partitura amb el cor que la intitula, Wachet auf, ruft uns Stimme (Desperteu-vos, ens crida la veu), l'habitual fantasia vocal-instrumental sobre la coral que la inspira. Bach arriba aquí potser al cim de la construcció musical sobre la melodia coral, que és una de les columnes mestres de la seva obra. La deliciosa melodia de Nicolai apareix en els sopranos reforçats per la trompa a mode de cantus firmus, elevant-se suspesa sobre el teixit polifònic de les restants veus, totes elles evolucionant sobre un tema inexorable de l'orquestra que vol representar l'estat d'alerta d'aquell qui vetlla durant la nit. Aquest tema orquestral, capitanejat per violins i oboès, esdevindrà un omnipresent interludi que enllaçarà les aparicions del cor, les quals assoleixen el cim al sublim Al·leluia tractat a mode de fuga.
El segon moviment serà el recitatiu de tenor Er kommt, er kommt (Ja ve), que prepara el duet següent, titulat Wenn kömmst du, mein Heil? (Quan vindràs, Salvador meu?). Encomanat a soprano i baix encarnant l'ànima i Jesús respectivament, el seu inici és idèntic al de dues àries més de Bach, prou conegudes: Ebarme Dich de la Passió segons Sant Mateu i Ich habe genug de la cantata BWV 82. Es tracta d'un deliciós moviment de gran lirisme, on destaca la florida partitura del violino píccolo. També destacable és la representació de l'ànima i el Salvador com a marit i muller, la qual deriva directament del bíblic Càntic dels Càntics i que no és la única vegada que apareix en l'obra de Bach, sense anar més lluny la cantata BWV 49 es pot considerar tota ella un diàleg entre amants.
A aquest formós duet el segueix una peça encara més bella, que ha esdevingut un dels passatges més populars de les cantates de Bach: Zion hört die Wächter singen (Sió escolta el cant dels vigies), una coral per a tenor acompanyat de cordes que fou traslladada pel propi Bach a l'orgue entre les Corals Schübler, concretament al BWV 645. La simplicitat de la partitura és excelsa per ella mateixa, car solament consta d'una línia de violins i viola a l'uníson sustentada per un majestuós baix continu de notes negres, sobre els quals el tenor entona, pura i sense màcula, la segona estrofa de la coral de Nicolai. Bona mostra del geni de Bach és que la melodia de les cordes és una derivació directa de les primeres notes de la coral.
El cinquè moviment serà el recitatiu So geh herein zu mir (Atansa't doncs cap a mi), on el baix serà revestit de les cordes, car encarna la Vox Christi. Aquest recitatiu donarà pas a una nova peça meravellosa: El duet Mein Freund ist mein (El meu Amic és meu), autèntic contrapunt al duet anterior, car ara els dos mateixos protagonistes s'abandonen al desig de romandre units per sempre envoltats d'una joia beatífica, talment una parella d'enamorats. Ja la sola línia del baix és deliciosa, i sobre ella l'oboè desferma una pluja de notes a mode de pètals de rosa caient del cel. Les intervencions de soprano i baix es complementen tan bellament que, realment, ens veiem immersos en una idea de comunió absoluta, que culmina sobre el terme weiden (gaudir, recollir), quan es fa referència a les Roses Celestials. La repetició de la secció inicial conformarà l'habitual estructura da capo.
I la cantata conclourà amb la coral Gloria sei dir gesungen (Que la teva Glòria sigui cantada), tercera estrofa de l'himne de Nicolai cantada senzillament a capella colla parte, és a dir amb les veus doblades per l'orquestra segons la seva tessitura. De nou la nuesa de la melodia ens mostra tota la seva bellesa i tanca com cal una de les obres musicals més sublims de tots els temps.
J.M.S.



Cantata BWV 140
WACHET AUF, RUFT UNS DIE STIMME
Dominica 27 Post Trinitatis 
Estrenada: 25 de novembre de 1731
Text: Anònim, basat en un Himne de Philipp Nicolai de 1599.

1. COR
Desperteu-vos, ens crida la veu
Dels vigies des de dalt de la muralla.
Desperta, tu, Ciutat de Jerusalem!
Sonada és ja la mitja nit,
Ells ens criden amb veu clara:
On sou, verges prudents?
Heus aquí que l’Espòs és arribat,
Desvetlleu-vos, preneu els fanals!
Al·leluia!
Prepareu-vos doncs
Per a les noces:
Cal que aneu a trobar-lo.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ja ve, l’Espòs ja és aquí!
Sortiu, filles de Sió:
Arriba veloç des del Cel
A casa de les vostres mares.
Arriba el Nuvi, com un cabriol
O un jove cérvol,
Saltant entre muntanyes
Per a dur-vos el Banquet de Noces.
Desvetlleu-vos, alegreu-vos!
Doneu la benvinguda al Nuvi:
Allà, mireu-lo, ja s'acosta!
***
3. DUETTO (Soprano, Baix)
Soprano = Ànima 
Baix = Jesús
Ànima:
Quan vindràs, Salvador meu?
Jesús:
Ja vinc, sóc part de Tu.
Ànima:
Espero amb oli per a cremar.
Obre el Saló del Banquet Celestial!
Jesús:
Ja obro el Saló del Banquet Celestial.
Ànima:
Acosta't, Jesús!
Jesús:
Acosta't, Ànima estimada!
***
4. CORAL (Tenor)
Sió escolta el cant dels vigies,
Son cor batega ple de joia,
Es lleva i es desvetlla amb prestesa.
L'Amic arriba del Cel, majestuós,
Fort en la Pietat, poderós en la Veritat.
La seva Llum resplendeix, el seu Estel s'eleva.
Vine ara, preciosa Corona,
Senyor Jesús, Fill de Déu!
Hosanna!
Seguim-lo tots
Al Saló de l'Alegria
I compartim el sopar.
***
5. RECITATIU (Baix)
Atansa't doncs cap a mi
Tu, Esposa escollida!
A tu sóc consagrat 
Per a tota l'Eternitat! 
Així jo, al meu cor i al meu braç
Et portaré com un segell
I alegraré els teus ulls tristos.
Oblida, Ànima, ara
L'angoixa i el dolor
Que has hagut de patir:
Reposaràs a la meva mà esquerra
I amb la mà dreta et besaré.
***
6. DUETTO (Soprano, Baix)
Soprano = Ànima 
Baix = Jesús
Ànima: 
El meu Amic és meu.
Jesús:
I jo sóc seu.
Ambdós:
L'Amor res no separarà.
Ànima:
Jo amb tu...
 Jesús:
Tu amb mi...
Ànima:
Gaudiré amb tu les Roses Celestials.
Jesús:
Gaudiràs amb mi les Roses Celestials.
Ambdós:
Allà serà la Joia plena, 
Allà seran les delícies absolutes.
***
7. CORAL
Que la teva Glòria sigui cantada
Per les llengües d'Homes i Àngels
Al bell so d'Arpes i Címbals.
De Dotze perles són fetes les portes,
A la teva ciutat serem companys
Dels àngels, a dalt, voltant la teva Trona.
Cap ull ha vist mai,
Cap oïda ha mai sentit
Una joia com aquesta.
Així ens en alegrem,
Io, io!
Per sempre In Dulci Jubilo! 

Traduïda per Josep-Miquel Serra



24/6/20

BWV 30

Les diades de Sant Joan Baptista i Sant Miquel eren les dues onomàstiques del calendari litúrgic que a Leipzig es celebraven amb oficis solemnes que exigien l'execució d'una cantata (a més, la primera d'elles és l'onomàstica del propi Bach). Fins a tres conserva el catàleg destinades a la festa del solstici d'estiu: Les BWV 167, BWV 7 i BWV 30, ordenades per data de composició. I serà la tercera de les tres la que tot seguit analitzarem, la cantata titulada FREUE DICH, ERLÖSTE SCHAR, que és una de les darreres cantates de Bach, si no la darrera.
La gènesi d'aquesta obra arrenca amb el magnat Johann Christian von Hennicke, funcionari reial natural de Halle que l'any 1737 adquirí per una gran suma el feu de Wiederau, situat a uns vint quilòmetres al sud-oest de Leipzig. Per a celebrar l'esdeveniment, encarregà a Bach una cantata festiva amb text de Christian Henrici Picander que s'interpretà el 28 de setembre d'aquell any: És la cantata Angenehmes Wiederau (Agradable Wiederau), avui catalogada amb el BWV 30a, la qual presentava una al·legoria protagonitzada pel Destí, la Felicitat, el Temps i el riu Elster.
Devia ser l'any següent, o un d'immediatament posterior, que Bach reutilitzà aquella música amb un nou text (segurament també de Picander) per a la celebració litúrgica de Sant Joan, el 24 de juny. La perfecció de l'encaix entre text i música d'ambdues versions fins i tot ha fet sospitar a alguns autors com N. Harnoncourt que Bach disposava ja dels dos textos en el moment d'iniciar la composició de la cantata d'homenatge a von Hennicke. Sigui com sigui, no seria la primera vegada que el duet Bach-Picander aconseguia crear unes paròdies tan perfectes que serien indetectables si no disposéssim de les versions profanes originals.
Com en moltes altres obres reciclades, el ritme dansaire de la música de la cantata BWV 30 és un símptoma del seu orígen profà. Tant en aquest aspecte com en la seva envergadura i divisió en dues parts presenta força similituds amb la cantata BWV 194, escrita uns quinze anys abans.
S'inicia la primera part de la cantata amb el cor que la intitula: Freue dich, erlöste Schar (Alegra’t, Legió redimida). Es tracta d'un bell cor que, tot i l'absència d'instruments festius com trompetes i timbales, genera un deliciós ambient de joia gràcies sobretot al seu ritme sincopat, que recorda al de la bouréeEstructurat en dues seccions idèntiques, presenta un caràcter principalment homòfon, símbol de la modernitat que s'estava imposant en els darrers anys de la vida de Bach, que veia morir la complexa arquitectura contrapuntística amb la que havia bastit la seva obra i a la qual dedicarà un sublim epitafi amb l'Ofrena Musical i l'Art de la Fuga. 
La primera intervenció solista s'encomana al baix, que entona el recitat Wir haben Rast (Ara descansem) al qual segueix l'ària Gelobet sei Gott, gelobet sein Name (Lloat sigui Déu i lloat el seu nom), moviment a càrrec de les cordes a un ritme que bé podria ser de minuet o passepied. L'alegria continguda a la partitura reflexa la joia pel naixement del Baptista, precursor de la redempció.
Prendrà el relleu el contralt, primer amb el recitatiu Der Herold kömmt und meldt den König an (L'herald arriba anunciant al Rei) i després amb l'ària Kommt, ihr angefochtnen Sünder (Veniu, compungits pecadors!) la qual sembla ser una rèmora de la primera versió de la cantata nupcial BWV 195. Es tracta d'una d'aquelles àries celestials en les quals Bach recrea les passes dels pecadors vers Jesús mitjançant el pizzicato de les cordes (violí II, viola i continu). Sobre elles es desplega una autèntica apoteosi de la flauta travessera, però no pel seu virtuosisme sino per la bellesa de la melodia, sustentada a voltes pel violí primer en sordina. Tot això crea una atmosfera onírica en la qual el temps sembla detenir-se i el perdó i la redempció esdevenen absoluts, que no dubtaria en definir com probablement la darrera obra mestra vocal de Bach.
Seguirà la coral que tanca la primera part de la cantata, Eine Stimme lässt sich hören (S'escolta una veu), que canta de manera homòfona una coral de Johann Olearius de 1671 amb una melodia d'origen profà del segle XV sacralitzada als Salms Francesos, apareguts a Ginebra l'any 1551.
La segona part de la cantata s'obre de nou amb una parella de moviment a càrrec del baix, que encara primer l'únic recitatiu acompanyat de la partitura titulat So bist du denn, mein Heil, bedacht (Així doncs, mon Salvador, desitges). A ell seguirà l'ària Ich will nun hassen (Desitjo avorrir i rebutjar), en la qual el ritme escollit és el dit llombard, característic per que sembla relliscar, accentuant la nota curta en contra de la llarga.
Per fi apareixerà el soprano amb les seves dues intervencions: El recitatiu Und obwohl sonst der Unbestand (I encara que la inconstància) i l'ària Eilt, ihr Stunden, kommt herbei (Apresseu-vos, instants, veniu aquí). Aquesta, protagonitzada pels violins, presenta un cert aire de giga, i és estructurada en forma da capo. Destaca el tractament dels termes Eilt (apressar), que es canta amb una ràpid gir ascendent, i ewig (eternament), que ho fa amb l'habitual nota llarga sostinguda en el temps.
El tenor tindrà la seva breu quota de participació al recitatiu Geduld, der angenehme Tag (Paciència, car el dolç dia), el qual modula a arioso en arribar al darrer vers, I cap misèria et tornarà a turmentar.
I la cantata conclou amb la repetició del cor inicial, però amb un nou text: Freude dich, geheilgte Schar (Alegra't, Legió Santificada). És aquest un recurs molt excepcional en Bach, que l'utilitza en comptades ocasions, entre elles les cantates BWV 172 i 193 i que serveix per a tancar la partitura amb el clima de joia amb què s'havia iniciat, com s'escau a una festivitat tan estimada a la nostra terra com a la Leipzig de l'època de Bach.
J.M.S.




Cantata BWV 30
FREUE DICH, ERLÖSTE SCHAR
Diada de Sant Joan Baptista
Estrenada: 1737-1739, basada en una versió profana, BWV 30a, de 1737
Text: Possiblement Christian Henrici (Picander) 

amb una coral de Johan Olearius (1671)

Prima Parte

1. COR
Alegra't, Legió Redimida,
Exulta a les tendes de Sió.
La teva prosperitat té ara
Uns fonaments rectes i ferms
Per a omplir-te de benaurances.
***
2. RECITATIU (Baix)
Ara descansem i el pes de la llei no ens oprimeix.
Gens ha de torbar aquesta tranquil·litat,
Que els nostres estimats pares
Van desitjar, van reclamar i van esperar.
Així doncs, que s’alegri qui sempre pugui fer-ho,
I entoni en honor a Déu una cançó de lloança
Que sigui repetida per uns i altres
En el cor celestial. Sí, canteu!
***
3. ÀRIA (Baix)
Lloat sigui Déu i lloat el seu nom,
Lloat sigui el Senyor
Que ha mantingut la promesa i el jurament!
El seu lleial serf ha nascut,
Escollit des de fa temps
Per a preparar el camí del Senyor.
***
4. RECITATIU (Alt)
L'herald arriba anunciant al Rei.
Us crida, no us encanteu,
Desvetlleu-vos amb pas ràpid!
Apresseu-vos rere aquesta veu
Que mostra el camí i la llum
Cap a aquelles beneïdes prades
Que podrem contemplar algun dia.
***
5. ÀRIA (Alt)
Veniu, compungits pecadors!
Apresseu-vos i correu, fills d'Adam,
El Salvador us reclama a crits!
Veniu, ovelles esgarriades,
Desperteu del malson del pecat,
Que ha arribat l'hora de la Gràcia!
***
6. CORAL
S'escolta una veu de punta a punta del desert,
Per a convertir tots els homes:
Prepareu el camí del Senyor!
Aplaneu el camí de Déu!
Que tothom s'aixequi!
Que s'elevin les valls
I es rebaixin les muntanyes!
***

Seconda Parte 


7. RECITATIU (Baix)
Així doncs, mon Salvador, desitges
Mantenir ferma l'aliança
Que vas fer amb els nostres pares,
I regnar sobre nosaltres amb Gràcia.
Per això desitjo, amb gran zel,
Aplicar-me, Déu fidel
A viure sota el teu mandat
En la Santedat i el Temor de Déu.
***
8. ÀRIA (Baix)
Desitjo avorrir i rebutjar
Tot allò que et repugna, Déu meu.
No desitjo entristir-te,
Sinó estimar-te de tot cor,
Car Tu em dispenses gràcia.
***
9. RECITATIU (Soprano)
I encara que la inconstància
És una gran feblesa humana,
Jo afirmo ara i aquí:
Sempre que neixi l'aurora,
Mentre a un dia el segueixi un altre
Desitjo viure, Déu meu,
Amb constància i fervor
A través del teu esperit,
Entregat a la teva Glòria.
Et lloaran el meu cor i boca,
Amb merescuda lloança
En virtut de la teva Aliança,
***
10. ÀRIA (Soprano)
Apresseu-vos, instants, veniu aquí,
Porteu-me de seguida a aquelles prades!
Desitjo, amb la Legió escollida,
Elevar a Déu un altar en acció de gràcies
A les tendes de Kedar
En prova d'etern agraïment.
***
11. RECITATIU (Tenor)
Paciència, car el dolç dia
En que seràs alliberat
De tots els turments
D'aquest Món corrupte
Que et tenen captiu, cor meu...
Aquest dia no trigarà a arribar!
El desig es complirà:
Amb les ànimes redimides
En la perfecció de la mort,
Seràs alliberat del teu cos
I cap misèria et tornarà a turmentar.
***
12. COR
Alegra't, Legió Santificada,
Exulta en les prades de Sió!
Els temps no veuran la fi
De la teva joia resplendent
I de la teva satisfacció.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



7/6/20

BWV 194

La Festa de la Trinitat constitueix una important frontissa dins el calendari litúrgic luterà, ja que obre el seu cicle més extens, que englobarà tots els diumenges posteriors fins l'arribada de l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Les cantates conservades per a aquesta festivitat són les BWV 129, 165, 176 i 194 HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST, que serà la que analitzarem tot seguit.
A l'arxiu de la parròquia de la localitat de Störmthal, a 15 quilòmetres de Leipzig, hi consta la inauguració i peritatge d'un nou orgue a càrrec de Johann Sebastian Bach el 2 de novembre de 1723. Era aquesta una activitat habitual en ell, reconegut en vida com un dels millors especialistes en matèria organística d'Alemanya, tant pel que fa a la interpretació com a la tècnica constructiva d'aquelles meravelles artesanals que eren els orgues del segle XVIII. Aquesta activitat pericial li reportava uns gens menyspreables ingressos a més de prestigi, i solia ser una condició expressament indicada en els contractes que signà al llarg de la seva carrera. L'orgue de Störmthal es conserva actualment amb molt poques modificacions i era obra de Zacharias Hildebrand, el més gran orgue del qual examinà Bach l'any 1746 a l'església de Sant Venceslau de Naumburg. A més de l'orgue, aquell dia també s'inaugurava una reforma general de l'església.
Bach es guanyà la gratificació que sens dubte va rebre de les autoritats de Störmthal per que, a més del recital organístic, aquell dia es va interpretar una extensa cantata que hem pogut identificar gràcies al text imprès que es repartí entre els assistents. Tot i això, l'obra no era nova ja que es tractava de la paròdia religiosa d'una cantata profana de l'època de Köthen en honor del príncep Leopold, de la qual se'n conserven alguns fragments. Per a la versió d'església, l'anònim llibretista afegí les corals que tanquen cada part de la cantata i alguns recitatius de nova factura, a més del nou text per a la resta de moviments. 
El to de l'obra era força joiós, adient a l'esperit de la cerimònia de consagració de l'església reformada de Störmthal, per la qual cosa Bach decidí més tard aprofitar-la per a celebrar alguna festivitat important del calendari litúrgic. Així, ens consten interpretacions d'aquesta cantata per la festa de la Trinitat de 1724, 1726 i 1731, donant per suposat que també devia executar-se en altres anys.
S'inicia la partitura amb un d'aquells solemnes cors amb forma d'obertura francesa similar al de les cantates BWV 20, 97, 110 o 119, una idea que Bach sembla haver tingut ja a l'època de Weimar, concretament a la cantata BWV 61. Una primera secció de pompositat orquestral dóna pas al cor en sí, una alegre fuga que constitueix el tronc central de tota obertura francesa, la qual conclou amb la represa de la solemnitat inicial. A la cantata que ens ocupa, l'obertura culminarà amb la reunió final de cor i orquestra. Però aquest imponent cor presenta certes particularitats que convé analitzar en detall.
Primerament, la investigació no descarta que es tracti de la reutilització d'una obra orquestral anterior i avui en dia perduda, a l'estil del cor inicial de la cantata BWV 110, que deriva directament de la Suite Orquestral en Re major BWV 1069. I en segon lloc, estem davant d'una d'aquelles partitures on molts hi veuen encriptats certs missatges matemàtics de Bach, de la manera següent:
Fixem-nos en el títol, Höchsterwünschtes Freudenfest (Festa grossa, amb deliri esperada). Si assignem un nombre a cada una de les lletres de l'alfabet del mode a=1, b=2, c=3, d=4 i així successivament, les lletres del títol sumen 345. Les quatre veus d'aquest cor canten un total de 1380 notes, que és exactament el resultat de multiplicar 345 per quatre. Vull remarcar que aquest criptograma va molt més enllà dels simbolismes ocults en tantes obres de Bach, a l'estil de dibuixar la creu al pentagrama o incloure el motiu BACH en certs passatges. La pregunta és: Tenia Bach temps i capacitat per a estar pendent d'aquestes coses mentre composava obres en molts casos a contra rellotge, o estem davant d'una afortunada casualitat?
Sigui com sigui, el cor inicial donarà pas a les actuacions dels solistes, el primer dels quals serà el baix amb una parella de recitatiu i ària. S'estrenarà amb el recitat Unendlich großer Gott, ach wende dich (Déu immensament gran) i seguirà amb l'ària Was des Höchsten Glanz erfüllt (Tot allò que vessa de resplendor diví) en la qual es respira ja un ambient dansaire que impregnarà totes les àries d'aquesta cantata, cosa que tant denota el seu origen profà com ens inclina a pensar en una suite orquestral perduda. Escrita per a cordes i oboè, el seu ritme ondulant amb compàs de 12/8 li confereix un marcat aire pastoral i ens suggereix que a versió original d'aquesta ària es devia comparar el príncep Leopold amb un pastor curós de llur ramat, una imatge tantes vegades present a l'estètica barroca.
Prendrà el relleu el soprano amb el recitatiu Wie könnte dir, du höchstes Angesicht, (Com és possible, oh Tu, Suprema Faç) i l'ària Hilf, Gott, dass es uns gelingt (Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor), un deliciós moviment a càrrec de les cordes a ritme de gavota i en forma da capo. Konrad Küster destaca d'aquesta ària i de l'anterior l'extrema agudesa exigida a la veu solista, que a l'època potser calia corregir mitjançant una adequada afinació. Destacarà el tractament del terme dringt (arrabassar, consumir), cantat amb extenses vocalitzacions que aprofiten el ritme sincopat de la peça per a suggerir el crepitar de les flames. A la secció central, com de costum, la densitat orquestral es relaxarà per a tornar a aparèixer a la repetició de la secció inicial.
La primera part de la cantata conclou amb la coral Heilger Geist ins Himmels Throne (Esperit Sant, en el tron del cel), estrofes sisena i setena d'un himne de Johann Heermann de 1630 cantades amb les veus doblades per l'orquestra sobre una melodia del segle XV adaptada a l'ús religiós als Salms Francesos i que Bach utilitza en nombroses ocasions.
La segona part (al manuscrit Parte seconda. Post concionem) arrenca amb el tenor i la seva parella de recitatiu i ària. Ihr Heiligen, erfreuet euch (Vosaltres, oh Sants, salteu de goig) declama el recitat, mentre que l'ària és la titulada Des Höchsten Gegenwart allein (Només la presència del Suprem). Amb el sol acompanyament del continu, aquí el ritme recorda clarament a la giga, aquella dansa amb la qual Bach solia tancar moltes de les seves peces per a teclat. El terme unsrer Freuden (la nostra alegria) és degudament vocalitzat mitjançant tresets.
El novè moviment serà un peculiar recitatiu-arioso en forma de duet per a soprano i baix on aquest pregunta i el primer contesta, respostes que són ampliades i comentades. Titulat Kann wohl ein Mensch zu Gott im Himmel steigen? (És veritat, que un home pot anar al cel?), resulta impossible saber si ja era present a la versió profana d'aquesta cantata o bé fou introduït a la versió d'església, però el fet que els dos cantants s'encarreguin també del duet següent fa pensar que ambdós moviments foren concebuts al mateix temps. Aquest duet es titula O wie wohl ist uns geschehn (O, quina sort hem tingut tan gran) i als cantants només els acompanyen els oboès amb el seu incessant tema de capçalera, a més del baix continu. Pel que fa al ritme, aquí ens trobem un minuet de compàs 3/4 al que Bach dóna forma da capo, deixant de banda la seva habitual estructura binària. Amb els seus més de 400 compassos esdevé una de les peces vocals més extenses de tota la producció bachiana i contribueix a que aquesta cantata també es compti entre les de major duració sorgides de la ploma de Bach.
El penúltim moviment de la cantata serà el breu recitatiu de baix Wohlan demnach, du heilige Gemeine (Vinga, per això, Comunitat beneïda) que prepara l'entonació de la coral final, titulada Sprich Ja zu meinen Taten (Digues que sí, a les meves accions), estrofes 9 i 10 d'un himne de Paul Gerhardt de 1647 cantat de nou a capella colla parte, és a dir amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura i cantades amb una melodia creada per Nikolaus Selnecker l'any 1587.
J.M.S.


Cantata BWV 194
HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST
Inauguració de l'Orgue de Störmthal / Festo Trinitatis
Estrenada: 2 de novembre de 1723, basada en una 1ª versió profana escrita a Köthen
Text: Anònim, amb alguns fragments de corals de Johann Heermann i Paul Gerhardt.

1. COR
Festa grossa, amb deliri esperada,
Que el Senyor, per la seva Glòria,
En el nou santuari erigit
Ens permet celebrar amb joia.
Festa grossa, amb deliri esperada!
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu immensament gran,
Ah, gira’ns aquests ulls teus
Vers l’electa comunitat,
Vers els precs dels teus servents!
Ah, deixa’ns,
Que amb els nostres fervents cants
Dels llavis ens en surti una ofrena!
Et consagrem, de bo, els nostres cors
A l’ara de l’agraïment.
A Tu, que no et pot abastar ni casa ni temple,
Puix no tens, ni terme ni frontera,
Vulgues trobar ací agradosa estança
I que sigui el teu rostre afable
El ver cossol de la Gràcia i llum de la gaubança.
***
3. ÀRIA (Baix)
Tot allò què vessa de resplendor diví,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot indret que l’essència santa de Déu
Ha escollit per l’estatge seu,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot allò que vessa de resplendor diví.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Com és possible, oh Tu, Suprema Faç,
Que la teva infinita llum clarivident
Arriba a veure fins el més pregon,
Que una llar pugui ser-te plaent?
La vanitat va de puntetes i es posa pertot.
Allí on ha d’entrar el teu esplendor,
Cal que sigui un hostalatge sant
Digne d’un hoste tan gran.
Amb això, l’home no pot, no hi té res a fer,
Doncs, tingues els teus ulls oberts,
I baixa sobre nosaltres clement;
Així amb alegria santa
Davant el teu tron et farem lliurança
Dels fruits i l’ofrena dels nostres cants
Que porten anhels i devoció, a bastança.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor,
I que ens arrabassi el teu foc,
Per tal que també, en aquest instant
Com en la boca d’Isaïes*
Rebem tota la seva energia
I siguem guarits, a tu, mitjançant.

                                 * (Is 6,6-7) Amb el foc als llavis, Isaïes rebé el perdó.

***
6. CORAL
Esperit Sant, en el tron del cel,
Idèntic i eternal Déu
Juntament amb el Pare i el Fill,
Goig, conhort, dels afligits!
Tota la fe que jo sent,
Dins meu, tu l’has abrandat,
Siguis, doncs, amb mi, clement,
Valguem tu, d’ara endavant.
Envia’m el teu consol,
O, preciós hoste del cor!
I acaba aquest bon treball,
Com feres tu el començall.
Mentre vaig fent mon camí,
Aviva la meva espurneta
Perquè a l’igual dels elegits
Pugui assolir, per fi, la meta.
***

Parte Seconda. Post Concionem.
Segona Part. Després del Sermó.

7. RECITATIU (Tenor)
Vosaltres, oh Sants, salteu de goig,
A lloar el vostre Déu aneu, correu:
Exalteu bé els vostres cors
Cap el gloriós Regne de Déu,
Cap a la santa estança,
On Ell té posada la seva mirada,
I s’ha fet seu, vostre cor purificat
Lluny d’aquest món clafit de vanitat.
Un indret que és del tot beneït,
En vistes del Pare, el Fill i l’Esperit.
Vinga! esperits de Déu sadollats!
Ara ja podreu triar la millor part;
El món, de fruïció, ja no us en donarà gens,
Sols us podeu satisfer en Déu i viure de joia plens.
***
8. ÀRIA (Tenor)
Només la presència del Suprem,
Pot ser la font de nostra alegria.
Passa avall món, amb ta bledania,
Que la felicitat plena és en Déu!
***
9. RECITATIU (Baix, Soprano)
Baix (dubte)
És veritat, que un home pot anar al cel?
Soprano (confiança)
La fe pot fer que el Creador li doni un cop de mà.
Baix
A vegades, pot ser que vagi d’un fil.
Soprano
El mateix Déu guia i dóna força a la mà de la fe, per a assolir el seu fitó.
Baix
Com, doncs, es poden amainar les flaqueses de la carn?
Soprano
El poder del Suprem reforçarà els més dèbils.
Baix
El món se’ls en riurà.
Soprano
Els qui tenen l’ajuda de Déu, no fan cas dels escarns.
Baix
Fora d’això, dons, què els pot mancar!
Soprano
Sols tenen un desig. Per ells, Déu ho és tot.
Baix
Déu és molt lluny i no el veiem:
Soprano
Sortosos nosaltres. Ja que la nostra fe ens ensenya
A contemplar Déu amb l’esperit.
Baix
Més, sou presoners dels vostres cossos.
Soprano
L’ajuda de Déu calma llurs apetències,
Ja que és on es pot contemplar la seva glòria.
Ambdós
Ja que Ell ara la fe ens recompensa
I viu entre nosaltres,
Entre nosaltres, els seus fills,
El món i la mortalitat la nostra joia
no poden afeblir.
***
10. ÀRIA – DUET (Baix, Soprano)
O, quina sort hem tingut tan gran,
Que Déu hagi escollit la seva llar!
Gusteu i al mateix temps veureu,
Que generós amb nosaltres és Déu.
Aboqueu-li els vostres cors,
Ací, a la casa de Déu, davant mateix del seu tron!
***
11. RECITATIU (Baix)
Vinga, per això, Comunitat beneïda,
Disposeu-vos plens de santa alegria!
Déu ja no viu dins dels nostres cors, només,
Ell s’ha bastit la seva llar aquí mateix.
Vinga, proveïu-vos d’esperit i d’ofrenes,
Perquè el complagui no sols el vostre cor
Sinó també, aquest sant lloc!
***
12. CORAL
Digues que sí, a les meves accions,
Ajuda’m a saber-me aconsellar;
Ah, que siguin pel meu bé, Senyor,
A l’inici, a la meitat i al final!
Empara’m amb el teu favor,
El meu cos serà, per tu, cobricel,
La teva paraula, per mi, nutrició,
Fins que faci el meu viatge al cel!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera