14/2/21

BWV 159

El Diumenge de Quincuagèsima, que s'esdevé aproximadament 50 dies abans de la Pasqua de Resurrecció, era anomenat Dominica Estomihi a causa de les primeres paraules de la missa llatina: Esto mihi in Deum protectoremAvui en dia aquest diumenge és més conegut per ser el dia de carnaval. És també el darrer diumenge abans d'entrar a la Quaresma, període de 7 setmanes que preludia la Pasqua de Resurrecció.
De les quatre cantates que conté el BWV (22, 23, 127 i 159) n'analitzarem tot seguit la darrera, la cantata SEHET, WIR GEHN HINAUF GEN JESUSALEN BWV 159, que fou estrenada a Leipzig el 27 de febrer de 1729 amb llibret de Christian Friedrich Henrici, el col·laborador habitual de Bach en aquella época, més conegut pel pseudònim de Picander. Durant molts anys, quan l'estrena de la Passió segons Sant Mateu es datava el 15 d'abril de 1729, els investigadors entenien aquesta cantata com una mena de preludi, en ser la darrera cantata estrenada abans d'aquella i comptar amb el mateix llibretista. Aquesta idea pot seguir sent vàlida avui en dia, tot i saber que l'estrena de la Passió en realitat havia estat dos anys abans, l'11 d'abril de 1727: Aquell febrer de 1729 Bach devia estar ja immers en la reestrena de la Passió segons Sant Mateu, revisant-ne la partitura, copiant les particel·les i realitzant els assajos preliminars amb els intèrprets de cara a la reestrena de dos mesos més tard.
Les quatre cantates d'aquest diumenge tenen a la vista l'Evangeli del dia (Lluc 18, 31-43) en el qual Jesús anuncia als deixebles la seva crucifixió a Jerusalem abans de guarir un cec a Jericó. Picander, a la present cantata, es centrarà en la primera idea i iniciarà el llibret amb la Vox Christi, personificada pel baix, i el creient, encarnat pel contralt. Ambdós personatges intervenen a l'Arioso amb recitatiu que intitula l'obra: Sehet, wir gehn hinauf gen Jerusalem (Mireu! Vine, doncs, ànima meva), un audaç moviment en el qual les paraules de Jesús cantades en arioso són comentades pel creient en forma de trops recitats, revestits per les cordes.
El segon moviment, Ich folge dir nach (Jo seguiré el teu camí), és una deliciosa fusió entre un ària entonada pel contralt i una coral a càrrec del soprano reforçat per l'oboè, la qual utilitza la melodia d'aquella coral que apareix cinc vegades a la Passió segons Sant Mateu, obra de Hans Leo Hassler. Solament el baix continu acompanya els cantants, marcant aquell característic ritme àgil amb el qual Bach habitualment cerca suggerir les passes d'aquell qui segueix decididament Jesús.
El breu recitatiu de tenor Nun will ich mich (Ara, per tu) condueix a l'ària Es ist vollbracht (Tot s’ha acabat), veritable nucli conceptual i expressiu de la cantata, en la línia de l'ària d'igual títol de la Passió segons Sant Joan. Sobre un fons harmònic de les cordes, l'oboè dibuixa una meravellosa melodia (com la qualificà Andreas Bomba), que ens transporta a un clima d'èxtasi redemptor, comparable a la descàrrega d'adrenalina d'aquell qui s'acaba de salvar d'un greu perill. Aquesta és la sensació que ens vol transmetre Bach: La pau espiritual suprema que Jesús, amb el seu calvari, ha regalat al creient. Com en el cas de la seva ària homònima, a la secció central la música s'anima d'acord amb el text (Ara me'n vaig corrents a donar mercès al Jesús meu). Per acabar, destacarem la inflexió a Do menor, la tonalitat dels somnis, amb què es canta el vers Welt, gute Nacht (Món, bona nit!), una imatge, la de la mort com un somni, que Bach ens presenta en altres cantates, com ara la BWV 26.
La cantata conclou amb la coral Jesu, deine Passion (Jesús, la teva passió), antepenúltima estrofa d'un extens himne de Paul Stockmann publicat el 1633, on es versa la Passió de Crist en 35 estrofes. Interpretada senzillament a capella, tradicionalment es cantava amb una melodia anterior, composta per Melchior Vulpius l'any 1609.

J.M.S.

Cantata BWV 159

SEHET, WIR GEHN HINAUF GEN JESUSALEN

Dominica Estomihi (Quincuagèsima)

Estrenada: Molt probablement el 27 de febrer de 1729

Text: Christian Friedrich Henrici, Picander. 

Coral final extreta d'un himne de Paul Stockmann (1633).


1. ARIOSO i RECITATIU (Baix, Alt)

Mireu!

Vine, doncs, ànima meva, veus,

Cap on va el Jesús teu?

Nosaltres pugem

O, aspre camí! hi pugem?

O, paorós tossal, que em mostres els meus pecats!

Quant amarg que deu ser de pujar!

A Jerusalem.

Ai las, no hi vagis!

Que ja hi tenen a punt la teva creu,

On et dessagnaràs fins a morir;

Allí, aparien els sogalls per a assotar-te, els fuets ací;

T’espera ja la mortalla;

Ah! si et ve a contracor no hi vagis!

Si tu et fessis enrere,

Seria llavors jo qui no aniria a Jerusalem,

Ai las! aniria de pet a l’infern.

***

2. ÀRIA i CORAL (Alt, Soprano)

Jo seguiré el teu camí.

Jo vull quedar-me amb tu,

No em menystinguis!

Fins i tot, escopit i ultratjat;

A la creu, t’abraçaré,

De tu no em separaré,

Encare que se’t trenqui el cor.

No et deixaré sortir del meu pit,

Quan el teu rostre empal·lideixi

En la darrera extremitud,

I al darrer moment quan acluquis els ulls,

Aleshores acolliré el teu cos,

Dintre meu trobaràs el teu sepulcre.

En els meus braços, en el meu cor.

***

3. RECITATIU (Tenor)

Ara, per tu,

Jesús meu,

Aniré al meu racó a passar misèria;

A desgrat que el món

Es nodreixi amb el verí de la platxèria,

Les meves llàgrimes em posaran a to

Ja res em podrà distreure

No delejaré cap il·lusió

Fins el dia que jo em pugui veure

Davant la teva Glòria, Senyor,

Fins que tu m’atorguis remença;

Aleshores sentiré el teu conhort. 

***

4. ÀRIA (Baix)

Tot s’ha acabat,

Ja no hi ha dolor,

Som redimits del nostre pecat

Per obra de Déu,

Tot s’ha acabat.

Ara me’n vaig corrents

A donar mercès al Jesús meu,

Món, bona nit i bon vent!

Tot s’ha acabat!

***

5. CORAL

Jesús, la teva passió

És per a mi joia plena,

Tes nafres, escarnis i assots,

Són mannà que el meu cor alena;

La meva ànima va sobre roses

Perquè ara tinc per cosa certa,

Aquell raconet meu dalt del Cel 

Que guanyaré en recompensa.


Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera



13/2/21

BWV 81

Per al Quart Diumenge després d'Epifania conserva el catàleg dues úniques cantates: La BWV 14 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 81 JESUS SCHLÄFT, WAS SOLL ICH HOFFEN?, obra estrenada a Leipzig el 30 de gener de 1724 durant el primer hivern de Bach a la cantoria de Sant Tomàs.

El text, d'autor anònim, té a la vista l'Evangeli del dia, en el qual es narrava l'episodi de la tempesta desfermada durant la travessa del llac de Genesaret mentre Jesús dormia, i la seva intervenció per a calmar-la. Aquestes imatges es traslladen a la música tant en el sentit descriptiu com en l'espiritual: Només la Fe en Jesús apaivagarà les turbulències del món terrenal. En aquest sentit, el llibret, conservat en un document de l'any 1724 en el qual apareix al costat del de vàries cantates més, pren la forma d'un diàleg entre els creients (contralt i tenor) i Jesús, encarnat, com sempre, pel baix. La preocupació inicial davant la desampara es transformarà en seguretat després de la intervenció d'aquest últim.

Engega la cantata amb l'ària de contralt que la intitula: Jesus schläft, was soll ich hoffen? ((Jesús dorm, jo què faré?), una autèntica descripció del son de Jesús mentre les onades gronxen l'embarcació. Sobre un fons de violins i violes, les dues flautes dolces doblades a octava alta aparenten ser una sola veu. El somni és vocalitzat amb una llarguíssima nota sobre el terme schläft (dorm). El mateix recurs sobre offen (obert) ens il·lustrarà la profunditat pregona de l'abisme de la Mort (Todes Abgrund offen), mentre que la pregunta  was soll ich hoffen? (jo què faré?) quedarà sovint suspesa en el buit, sense resposta.

El segon moviment és el recitatiu de tenor Herr! Warum trittest du so ferne? (Senyor! Com és que pares tant lluny?), que s'inicia amb un salt ascendent de novena, il·lustratiu de la distància sobre el vers Warum trittest du so ferne? (Com és que pares tant lluny?), i conclou amb una escala descendent sobre leite mich (guia’m doncs).

Arribarà ara una d'aquelles àries que només el geni de Bach podia concebre: Die schäumenden Wellen von Belials Bächen (Les ones escumoses de les torrenteres de Belial). Les cordes desfermen una autèntica riuada de notes a les quals el tenor, en una exigència extrema, s'enfronta amb vocalitzacions prodigioses sobre termes tals com Verdoppeln die Wut (s'encrespen furioses) o stürmende (barrumada). A la secció central es calmarà l'avinguda, però no pas la intensitat emocional. Diverses consideracions més cal tenir en compte en aquesta extraordinària peça: La primera, els terrorífics acords amb què s'il·lustra Belial, dimoni bíblic translació del terribles (per als jueus) déus cananeus Baal i Moloc. La segona, la sòlida nota amb què es canten els termes stehn (plantar cara) i gehn (fuetejar). I la tercera, l'aparent lapsus calami (que Alfred Dürr atribueix al propi Bach) al vers Ein Christ soll zwar wie Wellen stehn (literalment: Un cristià ha de ser ferm com les onades), en el que Wellen (onades) no té gaire sentit i seria molt més adient un altre terme com ara Felsen (roques) o similar.

L'eix simètric i conceptual de la cantata el marca l'arioso del baix Ihr Kleingläubigen, warum seid ihr so furchtsam? (Perquè temeu, homes de poca fe?), en el qual apareix la Vox Christi, acompanyada només pel baix continu, per a posar fi a les tribulacions amb un dictum evangèlic.

A partir d'aquí el clima serà molt més positiu, com es demostra a l'ària Schweig, aufgetürmtes Meer! (Asserenat mar turbulent!) on la Vox Christi s'enfronta als elements, representats per les cordes i els oboès. A la secció intermèdia, en contra del que és usual, es mantindrà la força de vents i onades, que es perllongarà durant el da capo. Les flautes callen, potser per que en època de Bach sovint els mateixos músics eren flautistes i oboístes alhora.

El brevíssim recitatiu de contralt Wohl mir, mein Jesus spricht ein Wort (Que bé! el meu Jesús ha parlat) confirma la fi de l'angoixa i prepara la coral final, Unter deinen Schirmen (A redossa de ta valença), l'habitual entonació a capella colla parte de la segona estrofa d'un himne de Johann Franck de 1650 cantat amb una melodia Johann Crüger composta tres anys més tard.

J.M.S.


Cantata BWV 81

JESUS SCHLÄFT, WAS SOLL ICH HOFFEN?

Dominica IV Post Epiphanias

Estrenada: 30 de gener de 1724

Text: Anònim, amb fragments de l'Ev. de St. Mateu 

i un himne de Johann Franck (1650)


1. ÀRIA (Alt)

Jesús dorm, jo què faré?

Ara, estic amb l’ai al cor.

És, que veig obert, potser,

L’abisme fosc de la mort?

***

2. RECITATIU (Tenor)

Senyor! Com és que pares tant lluny?

Perquè t’amagues ara que et necessito,

Quan veig que em cau a sobre un final terrible?

Com és que la meva angoixa no torba els teus ulls 

Els quals no acostumen a dormir mai?

Tu que assenyalares amb un estel

El dret camí a uns savis conversos,

Ah, guia’m doncs, amb la claror dels teus ulls,

per aquest camí que veig ple d’esculls.

***

3. ÀRIA (Tenor)

Les ones escumoses de les torrenteres de Belial*

S’encrespen furioses.

Un cristià cal que planti cara a les onades

Quan el fueteja el brisot del decandiment,

Encara que la barrumbada 

Faci per afeblir la força de la Fe.

***

 * El Diable

4. ARIOSO (Baix)

Perquè temeu, homes de poca fe?

***

5. ÀRIA (Baix)

Asserenat mar turbulent!

Tempesta i vent, amolleu!

que he fixat un termenal,

perquè els meus fills electes

siguin guardats de tot m

***

6. RECITATIU (Alt)

Que bé! el meu Jesús ha parlat,

El meu Salvador s’ha deixondit,

Les onades de tràngol de la infausta nit

i tots els patiments, han estritllat.

***

7. CORAL

A redossa de ta valença 

He escapat de la tempesta,

Dels enemics m’he salvat.

Deixa que Satan brufoli

i l’enemic que grinyoli

Que Jesús em fa costat.

Res em fa si trona o llampa

Ni por l’avern i el pecat

Que el meu Jesús m’abrigalla.


Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera







23/1/21

BWV 73

Fins a quatre cantates ens han arribat destinades al Tercer Diumenge després d'Epifania, que són les BWV 72, 73, 111 i 156. I de les quatre serà la BWV 73 HERR, WIE DU WILLT, SO SCHICKS MIT MIR la que tot seguit analitzarem.

Es conserva a Leipzig un document de l'any 1724 que conté una sèrie de textos litúrgics d'autor desconegut per a diverses festivitats hivernals, que van des del Segon Diumenge d'Epifania fins a la Festa de l'Anunciació. Hi apareixen, per aquest ordre, els llibrets de les cantates BWV 155, 73, 81, 83, 144, 181 i 22. Si hem de fer cas d'aquest document, la segona d'elles fou estrenada a l'església de Sant Nicolau, al matí del diumenge 23 de gener de 1724.

L'Evangeli del dia (Mt 8, 1-3) narrava la curació d'un leprós que s'atansà a Jesús dient Senyor, si vols, em pots purificar. Aquesta submissió a la voluntat divina és portada fins a l'extrem pel llibretista qui, en una imatge recurrent en l'obra de Bach, presenta fins i tot la mort com un fet que cal assumir amb serenor, car obeeix al designi de l'Altíssim i representa el trànsit cap al seu reialme.

Arrenca la cantata amb la fantasia coral que la intitula, tot i que no estem davant d'una de les Cantates Corals del segon any de Bach a Leipzig: Herr, wie du willt, so schicks mit mir (Senyor, fes de mi, el que en vulguis). Es construeix amb la primera estrofa d'un himne de Kaspar Bienemann de 1582 cantada amb una melodia molt anterior, apareguda al cançoner de Wittemberg l'any 1529. Entre els versos, s'intercalen trops de tenor, baix i soprano amb les seves pròpies melodies, un recurs que trobem en altres cantates. La unitat no es malmet en cap moment gràcies al ritornello orquestral, omnipresent a tota la peça. A la versió de 1723 l'orquestra compta amb una trompa que, en una revisió posterior, fou substituïda per l'orgue solista.

El segon moviment serà l'ària de tenor Ach senke doch den Geist der Freuden (Ah, fes entrar al meu cor), en la qual destaca la florida partitura de l'oboè, en consonància amb les joioses vocalitzacions sobre termes tals com Freuden Freudigkeit (alegria). Wanken (trasbals) es musica amb una sèrie de notes sincopades mentre que  Zaghaft (por) és cantada amb 40 semicorxeres, sovint repetides.

El moviment central de la cantata és el seu únic recitatiu, destinat al baix i titulat Ach, unser Wille bleibt verkehrt (Ah! la nostra voluntat com s'erra) que té per missió preparar l'ària, també de baix, Herr, so du willt (Senyor, si és el teu voler). Estarem davant d'una obra mestra d'expressivitat, que arrenca de manera inusual amb el cantant tot sol, al qual immediatament s'afegiran les cordes, que al llarg de la peça confeccionaran el coixí harmònic sobre el qual la veu humana desgranarà el text talment fossin sospirs fins que, en cert moment, aparegui el tan bachià recurs de suggerir el toc de campanes amb el pizzicato de les cordes.

La cantata conclourà amb la coral Das ist des Vaters Wille (Aquesta és la voluntat del Pare). Es tracta d'una senzilla entonació a capella de la darrera estrofa d'un himne de Ludwig Helmbold de 1563 que en realitat és una variant de la Gran Doxologia, en la qual es lloa el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.

J.M.S.

Cantata BWV 73

HERR, WIE DU WILLT, SO SCHICKS MIT MIR

Dominica III Post Epiphanias

Estrenada: 23 de gener de 1724

Text: Anònim, basat en un himne de Kaspar Bienemann (1582) 

i una coral de Ludwig Helmbold (1563)


1. CORAL & RECITATIU (Tenor, Baix, Soprano)

Senyor, fes de mi, el què en vulguis 

En la vida i en la mort!

Tenor

Ah, Ai las! 

Fins quan caldrà que sofreixi!

La meva vida és com l’ase dels cops,

Car, la misèria i els maltrets

M’han de turmentar mentre visqui,

I seguiran fins la mort les meves desgràcies.

Només Tu ets la meu anhel,

Senyor no deixis que em perdi!

Baix

Tu ets el meu Salvador, empar i refugi,

Tu comptes les llàgrimes dels afeixugats

I fas que la seva esperança no s’esberli

Com una canya trencadissa.

I ja que m’has preferit a mi

Diguem, doncs, paraules de conhort i joia! 

Si més no serva’m en la teva Gràcia

Però que es faci com tu vulguis, dóna’m paciència,

Perquè, el  què tu vols és el millor. 

Soprano

El teu voler, en efecte, és com un llibre tancat,

Del que la saviesa dels homes no en sap res;

La bona sort ens sembla, de vegades, una desventura,

Un càstig, un flagell despietat.

El repòs, al que ens has destinat

Amb el somni de la mort

és com l’avantsala de l’infern.

Però, que el teu Esperit ens alliberi de l’error

I ens faci veure que el teu voler per a nosaltres és bo. 

Senyor, com tu vulguis!

***

2. ÀRIA (Tenor)

Ah, fes entrar al meu cor

El teu Esperit Gloriós!

Sovint l’alegria i l’esperança

Trasbalsen la meva ànima malalta

I tinc por.

***

3. RECITATIU (Baix)

Ah! la nostra voluntat com s’erra,

ara valenta, ara descoratjada,

no vol ni sentir parlar de la mort.

Només aquell cristià que coneix l’Esperit Diví

Sap com fer-se a la voluntat de Déu

I diu:

***

4. ÀRIA (Baix)

Senyor, si és el teu voler,

Que em burxi el flagell de la mort,

Fins l’últim bleix del meu cor,

Si és que el meu clam no val res.

Senyor, si és el teu voler,

Fes que el meu infeliç cos

Sigui un puny de cendra i pols,

Ganyota del vici infest.

Senyor, si és el teu voler,

Quan campanegin ma mort

Oiré el seu toc, com si res:

Puix serà el fi dels meus plors,

Senyor, si és el teu voler.

***

5. CORAL

Aquesta és la voluntat del Pare,

Aquell qui ens ha creat;

El seu Fill ens dóna a balquena

Compadiment i bonesa;

I l’Esperit Sant Déu

Que ens condueix a la Fe

I ens mena al regne del Cel.

Per ells, glòria, honor i lloança!


Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



2/1/21

BWV 153

A més de la cinquena cantata de l'Oratori de Nadal BWV 248, resten al catàleg dues cantates més per a aquell diumenge que pot aparèixer entre Cap d'Any i Reis, denominat a la litúrgia luterana de temps de Bach el Diumenge després de la Festa de la Circumcisió de Crist. Són les BWV 58 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 153 SCHAU, LIEBER GOTT, WIE MEINE FEIND, escrita durant el primer Nadal de Bach a Leipzig, ciutat on l'obra fou estrenada el 2 de gener de 1724 enmig d'un allau d'obres presentades gairebé en dies successius entre el 25 de desembre i el Primer diumenge després d'Epifania. En aquells 16 dies, Bach oferí 7 cantates (totes de nova factura excepte una) a més del Sanctus en Re Major i la primera versió del Magnificat. Una feinada aclaparadora.

Les lectures del dia glosaven el patiment del cristià primitiu, començant per la fugida a Egipte de la Sagrada Família escapant d'Herodes. Aquestes imatges inspiren el llibret, procedent de vàries fonts bíbliques i d'un autor desconegut que bé podria ser el mateix de les cantates BWV 40 i 64, estrenades pocs dies abans. Les exigències vocals i instrumentals són modestes, sens dubte per a rebaixar la fatiga que devien acumular els intèrprets de què disposava Bach enmig d'aquella marató interpretativa. Serveixi d'exemple que, fet molt remarcable, ni tan sols es requereixin instruments de vent.

La cantata sorprèn amb un inici ben inusual: Una coral tractada simplement a capella, cas pràcticament únic en la producció de Bach. El text és obra de David Denicke i la melodia és anònima, apareixent per primer cop a l'Enchiridion d'Erfurt l'any 1524. Aquesta coral intitula la cantata: Schau, lieber Gott, wie mein Feind (Mira el meus enemics, Déu estimat).

Seguirà un breu recitatiu de soprano titulat Mein liebster Gott, ach lass dichs doch erbarmen (O Déu meu estimat, compadeix-te, doncs, de mi), el qual donarà pas a l'ària Fürchte dich nicht, ich bin mit dir (No temis, jo estic amb tu), dictum bíblic (Isaïes 41, 10) que com és habitual es destina a la veu del baix. Orquestrada solament amb el baix continu, gairebé es podria rebaixar a arioso. Bach tornaria a musicar aquest text l'any 1726 al motet BWV 228.

El quart moviment serà el recitatiu de tenor Du sprichst zwar, lieber Gott, zu meiner Seelen Ruh (Déu meu, el que em dius per alleujar-me l'ànima), en el qual destaquen tres moments: El primer, la descripció musical dels arcs tibants esmentats al vers  Ihr Bogen wird auf mich gespannt. El segon, el tractament en arioso del vers Ich soll von ihren Händen sterben. I el tercer, la declamació desesperada del darrer vers implorant la salvació.

Arribarà tot seguit la coral Und ob gleich alle Teufel (Per més que tots els dimonis), la qual resultarà familiar als amants de Bach: Es tracta d'aquella melodia recurrent a la Passió Segons Sant Mateu, adaptada ara a la cinquena estrofa d'un himne de Paul Gehrard de 1653. Una melodia de Hans Leo Hassler d'origen profà que apareix en diverses obres Bach a banda de la Passió, ja que fou de seguida utilitzada en diversos textos d'església.

Acabaria aquí el que seria una primera part de la cantata, tot i que Bach no ho indiqui expressament. La segona part arrencarà amb la intensa ària de tenor Stürmt nur, stürmt, ihr Trübsalswetter (Retruny, retruny ara, fatic tempestós), la qual presenta als seus primers compassos un cert aire d'obertura francesa. Desplegant les cordes en ple, Bach ens transporta a un escenari dantesc que només es relaxa a la secció central la qual però, continua exigint un gran virtuosisme al cantant.

Al recitatiu de baix Getrost! mein Herz (Som-hi! Cor meu) segueix la voluntat descriptiva de l'ària anterior, exemplificada en l'esment d'Herodes, el terme Flüchting (fugitiu) o la declamació en arioso del tram final.

Les cordes tornaran a protagonitzar la darrera ària de la cantata, però ara en un clima molt més reposat i elegant: Soll ich meinen Lebenslauf (Si cal que em passi la vida), destinada al contralt i a ritme de minuet, desemboca en un allegro dominat per la vocalització de fins a 12 compassos sobre el terme ewigen Freude (etern alegrament). És el discurs habitual de les cantates de Bach que s'inicien en un clima pessimista i desemboquen en la confiança redemptora.

Aquest ambient positiu es referma a la coral final, Drum will ich, weil ich lebe noch (Per tant, mentre visqui portaré), simple entonació a capella de les tres darreres estrofes d'una coral de Marti Moller que també inspira les cantates BWV 58 i BWV 3.

J.M.S.

Cantata BWV 153

SCHAU, LIEBER GOTT, WIE MEINE FEIND

Dominica post Festo Circumcisionis Christi

Estrenada: 2 de gener de 1724

Text: Anònim, amb fragments d'himnes de teòlegs alemanys 

(Nos. 1, 5, 9) i del profeta Isaíes (Nº 3).


1. COR

Mira els meus enemics, Déu estimat,

Amb els qui mai paro de combatre,

Tenen tanta astúcia i braó, 

Que amb un no res m’abaten!

Senyor, si la teva gràcia no em fa costat,

El dimoni, la carn i el món

A l’acte em faran caure en pecat.

***

2. RECITATIU (Alt)

O Déu meu estimat, compadeix-te, doncs, de mi,

Ajuda’m, ajuda’m pobre de mi, Ai las!

Ací visc entre udols de llops i dracs,

I ells amb llur despit i ràbia

Volen, en un ai,

Donar-me el cop de gràcia.

***

3. ÀRIA(Baix)

No temis, jo estic amb tu. 

No et rendeixis, jo sóc el teu Déu; 

jo sóc la teva força i t’ajudaré amb mà recta, 

mà de justícia. 

***

4. RECITATIU (Tenor)

Déu meu, el què em dius per alleujar-me l’ànima

Segur que em dóna consol en el meu patiment.

Però, ai las, les meves llatzèries,

Dia rere dia, van creixent,

Doncs, són molts els meus enemics,

Tenen la meva vida a tret,

Amb llurs arcs tibants contra mi,

M’encaren les fletxes i em volen desfer,

Estic llest, moriré a les seves mans;

Déu meu! Tu ja saps el què em fa falta,

Tot el món és per a mi un martiri infernal;

Ajuda’m, Ajut meu, ajuda’m! salva’m l’ànima!

***

5. CORAL

Per més que tots els dimonis

No et deixin ni respirar

Déu, d’això no hi cap dubte,

Jamai enrere es farà;

Car tot el què ell es proposa

Tot allò què ell vol que sia

És que es faci tota cosa

Segons sa volença i guia.

***

6. ÀRIA (Tenor)

Retruny, retruny ara, fatic tempestós,

Va, inundeu-me, barrumbades!

Caleu flames de dissort 

Damunt meu totes plegades,

Enemics meus, podeu torbar el meu repòs,

Però, Déu m’ha promès de paraula:

Jo sóc el teu refugi, sóc el teu Salvador. 

***

7. RECITATIU (Baix)

Som-hi! Cor meu

Suporta el dolor,

No deixis pas que la teva creu et doni mal cor!

Déu ja t’aixecarà l’esperit

Quan arribi el moment;

Jesús, el seu estimat fill,

Tot just, un infant de bolquers,

Passà també un gran neguit

Quan el tirà Herodes furiós

Amb el seu puny assassí

Ventava amenaces de mort! 

Ja esdevingué un fugitiu!

Tot just arribat al món

Per tant, consola’t amb Jesús

I creu en ell de tot cor:

Doncs, aquells qui amb Crist han sofert

Amb ell fruiran del Regne del Cel.

***

8. ÀRIA (Alt)

Si cal que em passi la vida

Sota la creu i l’endurança,

Sé que al cel tot s’ha d’acabar.

Allí tot són crits de gaubança,

Allí el meu Jesús canviarà el sofriment

Pel beat gaudi, per l’etern alegrament. 

***

9. CORAL

Per tant, mentre visqui portaré

La meva creu, joiós, rere teu;

Fes que estigui a punt, Déu meu, 

Que em valgui pel millor, tostemps!

Ajuda’m a agafar el bon camí

Per acabar bé el meu viatge

Guarda’m del pecat d’ultratge

Àdhuc la carn i sang reprimir!

Guarda el meu cor, en la fe, pur

Viuré i moriré, per tu només;

Jesús, conhort meu, ou el meu deler,

O Salvador meu, ja vull ser amb tu!


Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera



1/1/21

BWV 16

La festivitat de la Circumcisió de Crist, el Cap d'Any luterà, ha estat una de les més beneficiades en quant al nombre de cantates que han arribat als nostres dies, car se'n conserven quatre a més de la quarta de l'Oratori de Nadal. Aquestes són les BWV 16, 41, 171 i 190, de les quals tot seguit n'analitzarem la primera, la cantata HERR GOTT, DICH LOBEN WIR BWV 16 que s'estrenà a Leipzig l'1 de gener de l'any 1726.
Aquell any Bach relaxà el ritme compositiu que havia mantingut els tres anys anteriors, en els quals pràcticament engendrava una cantata a la setmana, si no més. La primera part de l'any, per exemple,  executà un bloc de cantates del seu cosí Johann Ludwig, cosa que ens fa recordar que el càrrec de Bach a Lepizig no l'obligava en cap cas a escriure la música que s'executava a les esglésies sinó solament a escollir-ne l'adequada i supervisar-ne la interpretació.
L'autor del text, Georg Christian Lehms, es desvincula de les lectures del dia i realitza una pregària genèrica al benestar en l'any que comença. El primer moviment de la cantata, Herr Gott, dich loben wir (Senyor Déu, et lloem!), prové de la versió alemanya del Te Deum de Martí Luter. Amb ella Bach  confecciona un breu cor introduït pel tema dàctil del baix continu, al qual qual se sumen oboès i violins i les veus del cor excepte els sopranos, als quals s'encomana el cantus firmus de la melodia luterana, reforçats per la trompa. No deixa de ser estrany aquest moviment en una cantata d'Any Nou, habitualment imbuïdes d'aquella brillantor majestàtica de les grans ocasions, amb fanfàrries de trompetes i timbales. Potser Bach va notar especialment cansats els seus músics i cantants enmig de les celebracions nadalenques i va voler rebaixar-los l'esforç.
El segon moviment és el recitatiu de baix So stimmen wir (Aquest és el càntic que entonem), en el qual es convida a entonar un cant de lloança que esclata al següent moviment, el cor Laßt uns jauchzen, lasst uns freuen (Fem crits de joia i alegrem-nos!), en el qual s'alternen passatges d'orquesta i cor en ple amb intervencions solistes del baix, aquestes només acompanyades de violins i continu. Es tracta d'una peça certament curiosa pel seu esperit divertit i un punt juganer, fins i tot podria dir-se que bromista, sobretot si ens fixem en la partitura de la trompa.
El recitatiu de contralt que segueix, Ach treuer Hort (Oh, escut fidel), condueix a la única ària de la cantata, encomanada al tenor i titulada Geliebter Jesu, du allein (Estimat Jesús, només Tu seràs). Emergeix aquí aquell esperit de joia continguda que Bach sempre inclou en algun moment de les seves obres nadalenques, generalment utilitzant el deliciós timbre dels oboès, ja siguin els d'amore o, com en aquest cas, el da caccia, tot i que en una revisió posterior Bach el substituí per una violetta, aparentment referint-se a la viola da gamba. 
I arribarem a la coral final, All solch dein Güt wir preisen (Enaltim tota aquesta bondat), que no constava al llibret de Lehms i que, per tant, devia ser afegida pel propi Bach. Aquest escollí la darrera estrofa de Helft mir Gotts Güte preisen, una coral de Cap d'Any de Paul Eber escrita cap al 1580 cantada amb una melodia d'origen profà adaptada a l'ús religiós per Joachim Magdeburg més o menys a la mateix època. Interpretada a capella colla parte, als sopranos els acompanyen trompa, violí i oboè primers, als contralts violí i oboè segons a més de la viola (que singularment deixa sols els tenors), mentre que, com és lògic, el continu doblarà els baixos. 
Així conclou aquesta certament peculiar cantata, que inaugurà l'any 1726 a les esglésies de Leipzig.

J.M.S


Cantata BWV 16

HERR GOTT, DICH LOBEN WIR

Festo Circuncisionis Christi (Diada de Cap d'Any)

Estrenada: 1 de gener de 1726

Text: Martí Luter (1), G. Christian Lehms(2-5) i Paul Eber(6)


1. COR

Senyor Déu, et lloem!

Senyor Déu, et donem gràcies!

A Tu, Déu Pare Etern

El Món sencer honora.

***

2. RECITATIU (Baix)

Aquest és el càntic que entonem

En aquest temps d'alegria

Amb fervorosa oració,

I et mostrem, Oh Senyor,

En aquest primer dia de l'any 

El nostre cor com a primera ofrena.

Quantes coses has fet Tu des de l'eternitat

Per a la nostra salvació,

I quant amor i fidelitat més

Han de rebre encara els nostres cors?

El teu poble de Sió viu en pau absoluta

Rebent felicitat i benedicció.

Al teu Temple ressona

El cant dels Psalms i el so de l'arpa

I la nostra Ànima crema

Amb l'ardent fervor de la oració

Dels nostres cors i les nostres boques!

Ah! No hauria doncs per tant

Ressonar un nou càntic

Entonat per nosaltres, amb amor ardent?

***

3. COR & ÀRIA (Baix) 

Fem crits de joia i alegrem-nos!

La bondat i fidelitat divines

Es renoven cada matí!

B: La seva mà corona i beneeix.

Si d'això no dubteu, llavors restareu

Per sempre benaurats i feliços!

***

4. RECITATIU (Alt)

Oh, escut fidel,

Protegeix també la teva Paraula,

Protegeix l'Escola i l'Església,

Doncs així s'engrandirà ton reialme

I s'enganyarà l'astúcia de Satanàs!

Preserva només la Pau

I la nostra amada placidesa.

Amb això ja en tenim prou

Per a sentir-nos satisfets.

Oh, Senyor! Aquesta terra

Tu la seguiràs regant,

Tu la seguiràs millorant,

Tu la seguiràs construint,

Amb les teves mans 

I les teves benaurances.

Com en serem, de feliços

Si seguim creient per sempre

En Tu, mon Jesús, mon Salvador!

***

5. ÀRIA (Tenor)

Estimat Jesús, només Tu seràs 

El tresor de la meva Ànima!

Als nostres cors hi seràs present

Per sobre de tots els tresors.

I quan es trenqui el fil de la vida

El nostre esperit vessarà de divina joia 

I els nostres llavis cantaran amb ardor:

Estimat Jesús, només Tu seràs

El tresor de la meva Ànima!

***

6. CORAL

Enaltim tota aquesta bondat

Oh, Pare a la Trona Celestial!

Bondat que tu ens dispenses

A través de Crist, el teu Fill,

I nosaltres et preguem:

Dóna'ns un any de pau,

Protegeix-nos de tot mal

I nodreix-nos amb dolçor!


Traduïda per Josep-Miquel Serra



28/12/20

DESCOBERTA UNA ÒPERA DE BACH!

El musicòleg Wolfgang Gangwolf torna a la càrrega en un article publicat a l'anuari 2020 de la Katalanische Bach Gesellschaft. Si fa dos anys va impactar el món musical amb la seva revolucionària tesi sobre Anna Magdalena, dos anys després afirma tenir proves d'un nou descobriment transcendental: Johann Sebastian Bach va compondre, almenys, una òpera.

Són poques les connexions conegudes de Bach amb el món operístic, que es resumeixen en l'amistat d'aquest amb el compositor Johann Adolph Hasse i alguna referència biogràfica, com la frase que solia dir al seu fill Wilhem Friedemann quan viatjaven junts: "Prepara't per a escoltar les alegres canzonettas d'Hamburg", fent referència al prestigiós teatre d'òpera d'aquella ciutat. 

Ara però, i després d'exhaustives recerques, Wolfgang Gangwolf afirma tenir en el seu poder un llibret descobert a la Städtische Bibliotheken de Dresden que correspondria a una òpera escrita en seu dia per Bach, de la qual se n'hauria perdut la música tot i que, segons ell, seria reconstruïble a partir d'algunes de les cantates profanes conservades:

August II

És un cas paral·lel als de l'Oratori de Nadal i la Missa en Si menor, una obra aquesta darrera amb la qual l'òpera  que he descobert guarda un fort parentiu. Aquestes dues obres són paròdiques, és a dir, són obres la música de les quals ja havia estat escrita anteriorment i que Bach va adaptar a un nou text. En el cas de l'Oratori va ser una manera de transformar en religioses una sèrie de cantates profanes i en el cas de la Missa estem parlant d'un recull de peces compostes en el transcurs de molts anys, que foren agrupades en una sola obra a principis de la dècada de 1730, afirma Gangwolf.

Com dèiem, l'òpera guardaria una estreta relació amb la gran Missa BWV 232, almenys en quant als motius que n'originaren la composició. Segons Gangwolf ambdues obres foren concebudes com a present per al rei August II de Polònia, amb l'objectiu de facilitar el nomenament de Bach com a Compositor de la Cort, un títol merament honorífic però que li serviria d'escut contra els seus enemics de Leipzig. El nomenament es va fer esperar uns quants anys, i ara sabem per què: La Missa que Bach va presentar al rei l'any 1733 no va tenir l'efecte esperat. D'aquí que, en algun any immediatament posterior, enviés també una obra per a la Reial Òpera de Dresden, amb la qual sembla que finalment aconseguí complaure el monarca, que el 19 de novembre de 1736 signà el tan esperat nomenament.

Només trobar el llibret, Gangwolf ho va tenir claríssim: Està signat per Picander tot i que, com demostro, no s'hi va matar gaire.

En quant a l'argument, desvetlla Gangwolf que l'òpera es localitza en un poble pagès de l'alemanya rural, en el qual hi ha una cafeteria regentada per un cantiner i la seva filla, a la que no deixa tastar el cafè tot i que ella en beu d'amagat. Clarament estem davant d'una reutilització de les cantates BWV 212 i 211. En cert moment, la noia s'enamorarà d'un italià que passa per allà, al qual voldrà atreure cantant en la seva llengua. D'aquí que una bona part del segon acte sigui cantat en italià, sens dubte per a reciclar les cantates BWV 203 i 209 que, dit sigui de pas, tenen tota la pinta de ser en realitat dos fragments separats d'una única cantata original, cantada en la llengua de Dante. Com en tantes òperes barroques, apareixen també personatges de la mitologia clàssica: A la cafeteria es disputarà un duel entre Febus i Pan que no és res més que una translació, nota per nota, de la cantata BWV 201, que ja Bach havia definit a l'original com un Dramma per Musica.

I encara no haurien acabat les evidències, diu Gangwolf, ja que l'òpera conclou, com no podia ser d'altra manera, amb la intervenció d'un Deus ex Machina: Aeolus, que calmarà els vents mentre les personificacions de quatre rius de l'Europa central intervenen lloant el rei August II. Aquí veiem com es va recórrer a les cantates BWV 205 i 206 per a conformar el tercer acte de l'òpera.

Wolfgang Gangwolf


En quant a l'obertura Gangwolf, a la vista de l'orquestració que es deriva dels textos utilitzats, aposta per un dispositiu ambiciós, però extreu encara més conclusions: 

Si sumem a l'obertura les simfonies, danses i interludis previstos al llibret, en resulten cinc moviments: Exactament els mateixos que les dues darreres suites orquestrals, les BWV 1068 i 1069. És molt probable que alguna de les dues, segurament la tercera, fossin també integrades a l'òpera. Em decanto per la tercera, ja que la seva ària s'adapta perfectament a l'entreacte previst per Picander entre el primer i segon actes, mentre que les tres dances restants tenen cabuda al ballet que obre el tercer. Seria una disposició molt similar a l'Ariodante de Händel, òpera estrenada a Londres en aquella mateixa època i que potser serví de model a Bach en la línia en que Almira havia inspirat la cantata BWV 21 molts anys abans.

I el títol de l'òpera, quin és?

Desvetlla Gangwolf que la portada del llibret, on constava el títol, desgraciadament no s'ha conservat. Però hi ha una nota manuscrita a la darrera pàgina que resa: Der streit zwischen Phoebus und Pan im Kaffeehouse des Bauerndorfes und die Romanze mit dem Italiener, die mit der zufridengestellte Aeolus endet während die Flüsse Sachsen miteinander reden. En tot cas, un argument en la línia dels extravagants llibrets de l'òpera del segle XVIII. 

És al final de l'article on l'investigador desvetlla el que tots ens preguntem: Va ser representada alguna vegada, aquesta òpera? 

No en tinc ni la més mínima idea, reconeix. Però si algun dia me n'entero, ja us ho diré, conclou.

Acaba Gangwolf anunciant contactes amb directors de la talla de Gardiner, Lutz o fins i tot Savall de cara a un futur enregistrament, tan bon punt la NBA tingui enllestida l'edició del manuscrit.



25/12/20

BWV 191

En època de Bach la Nativitat de Crist es celebrava, com la Pasqua i la Pentecosta, en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer dels tres dies conservem, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Tot seguit mirarem d'il·luminar una de les cantates més obscures de Bach, la cantata BWV 191, que aparentment va sonar a Leipzig algun dia de Nadal de la dècada de 1740. I és que el misteri més absolut envolta aquesta obra, cantada en llatí, que consta de només tres moviments, tots ells extrets de la Missa en Si menor BWV 232. El text, tantes vegades musicat en misses i magnificats, prové de l'Evangeli de LLuc 2, 14.

Aquests tres moviments són el Gloria, el Domine Deus i el Cum Sancto Spiritu, conservant el primer el text de la missa mentre que als altres dos se'ls adapta un nou text. Podem dubtar seriosament de si estem davant d'una veritable cantata de les que s'interpretaven abans i després del sermó o d'algun altre tipus d'obra. La partitura original sembla apuntar a la primera opció, car divideix la cantata en dues parts quan indica que els moviments segon i tercer s'han d'interpretar post orationem. 

Sigui com sigui, la investigació dóna per segura la seva destinació al dia de Nadal, potser per a substituir el cant del tradicional Gott in der Höhe sei Ehr i sense descartar que fos acompanyada d'una altra cantata convencional. La cronologia es sustenta solament en el fet que la música prové de la Missa en Si menor, obra que assolí la seva forma definitiva a principis de la dècada de 1740. Christoph Wolff acota aquesta cronologia a algun Nadal entre els anys 1743 i 1746, la qual cosa convertiria aquesta obra en una de les darreres cantates de Bach.

Musicalment, resulta destacable la utilització d'un cor a 5 veus, cas únic entre les cantates de Bach que només es repeteix a la cantata BWV 31. El dispositiu és el de les grans diades, amb tota l'orquestració de cordes i vents capitanejada per trompetes i timbales.

Arrenca la cantata amb el Gloria in Excelsis Deo tal qual apareix a la Missa, amb la seva estructura en dues parts: La primera, celestial, presenta al meu parer un dels temes musicals més bells de la producció bachiana. A la segona, una enorme fuga de ritme pausat estendrà la pau arreu de l'Univers. La fanfàrria de trompetes i timbales apareixerà en moments precisos i tancarà el moviment enmig de la solemnitat més absoluta.

El segon moviment és un duet de soprano i tenor on, amb la música de l'excels Domine Deus de la Missa es canta ara la primera part de la doxologia menor Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto, que Bach ja havia posat en música al final del Magnificat, també obra nadalenca. Sobre el pizzicato de les cordes els cantants intrinquen les seves veus, que semblen recosides per la flauta. Com en la Missa, la bellesa d'aquesta peça és absoluta, tot i que el text sembla encaixar de manera més forçada. Aquí Bach prescindirà de la coda final de 21 compassos que a la Missa condueix de la tonalitat de sol major a la de si menor del número següent.

El tercer moviment és el que més diferències presenta respecte a la Missa en si menor: A l'espectacular Cum Sanctu Spiritu se li adapta un text lleugerament més llarg, la qual cosa implica una sèrie de modificacions que, en tot cas, no arriben a afectar l'estructura bàsica del moviment, que resta perfectament recognoscible tot i que de nou l'encaix és un xic aspre. Aquest text és el mateix que tanca el Magnificat: Sicut erat in Principio, et nunc, et semper et in saecula saeculorum, Amen

Resulten destacables les dues maneres en què Bach adapta el concepte in saecula saeculorum, que es canta a voltes en llargues notes formant uns acords impressionants, i a voltes en inacabables cadències de notes lligades. Podrien semblar dues tècniques antagòniques, però realment funcionen igual de bé a l'hora de suggerir el concepte d'eternitat.

Tot el moviment es basa en la frenètica alternança de passatges dialogats entre les veus dels cor amb sensacionals segments fugats on el geni de Bach desplega la seva habitual i sublim tècnica arquitectònica a l'hora de permutar les veus, que confluiran, després d'una estratosfèrica escalada, a l'Amen final.

J.M.S.

Cantata BWV 191

GLORIA IN EXCELSIS DEO

Possiblement destinada a la Feria I Nativitatis Christi (Dia de Nadal)

Estrenada: Probablement un 25 de desembre entre 1740 i 1746

Text: Ev. de Sant Lluc (Nº 1) i Doxologia menor (Nº 2 i 3)

La música d'aquesta obra és extreta de la 

Missa en Si menor BWV 232, amb alguna modificació.


1. COR

Glória a Déu a dalt del Cel

I a la Terra pau

Als homes de bona voluntat.

(Extret de BWV 232)

***

2. DUETTO (Soprano, Tenor)

Glòria al Pare, i al Fill

I a l'Esperit Sant.

(Música modificada del Domine Deus de BWV 232)

***

3. COR

Tal com era al principi, i ara i sempre

Pels Segles dels segles. Amen.

(Música modificada del Cum Sanctu Spiritu de BWV 232)


Traduïda per Josep-Miquel Serra