18/6/17

BWV 75

Primer Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual s'han conservat vàries cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat aquest diumenge. De la primera de les quatre en parlarem avui.
La cantata BWV 75 DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN és una de les més importants. Durant molts anys se la va considerar la primera cantata que Bach estrenà com a Kantor a Leipzig , tot i que actualment tal honor sembla recaure en la BWV 59, interpretada dues setmanes abans. La cantata BWV 75 fou executada a l'església de St. Nicolau el 30 de maig de 1723, tot just una setmana després que la família de Bach s'instal·lés definitivament a Leipzig procedent de Köthen. Segons els documents conservats, les sensacions van ser força positives: "El dia 30 de dit mes, primer diumenge després de la Trinitat, el nou Kantor i Director del Collegium Musicum, Sr. Joh. Sebastian Bach, arribat de la cort del príncep de Köthen, dirigí la seva primera música amb gran aplaudiment", escrigué el cronista de la ciutat.
La cantata és de grans dimensions, una de les 15 cantates conservades que Bach estructura en dues parts, en aquesta ocasió de 7 moviments cadascuna. Això podria no ser casual, ja que si assignem a cada lletra la numeració corresponent dins l'alfabet alemany, les lletres BACH sumen 14. No seria la primera vegada que el nostre amic encripta la seva signatura numèrica en una obra: La primera fuga d'El Clavecí ben Temperat té 14 notes, i a la coral Vor deinem Thron trete ich hiermit, darrera obra coneguda de Bach (dictada al seu gendre Altnikol des del llit de mort), la melodia és ampliada per assolir les 14 notes que  explicaran qui és aquell qui compareixerà en breu davant l'Altíssim.
Però tornem a l'obra d'avui. La cantata arrenca amb un gran motet que recorda (però no acaba de tenir) l'estructura d'una obertura francesa: A una primera secció de gran solemnitat segueix una complicada fuga a càrrec de veus i orquestra. Un any més tard Bach serà molt més explícit al cor inicial de la cantata BWV 20, aquest sí una obertura en tota regla.
Un recitatiu donarà pas a la primera ària, Mein Jesus soll mein alles sein (Que el meu Jesús ho sigui tot per mi), cantada pel tenor i que sempre m'ha semblat que anticipa l'estil de les grans àries de la Passió Segons St. Mateu, que arribarà en la seva primera versió 4 anys més tard. Alfred Dürr, per la seva banda, veu en les àries d'aquesta cantata un cert aire de dansa, que en aquest moviment identifica amb una polonesa. L'ària conclou amb la repetició dels 14 (!) compassos del ritornello instrumental.
Dos recitatius emmarquen l'ària de soprano (nº5) Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich (Accepto el meu acorament de grat), reposat moviment a ritme de minuet on solament oboè i baix continu acompanyen la veu del cantant.
La primera part de la cantata conclou amb la primera estrofa de la coral de Samuel Rodigast Was Gott tut, das ist Wohlgetan, una coral que apareix en moltes cantates (BWV 98, 99, 100...) i amb una melodia que, si sou oients de La Cantata del Diumenge, potser us sonarà...
Però no tant com la simfonia que obre la segona part de la cantata: Sobre el concertant de cordes i oboès, la trompeta entonarà la melodia d'aquesta mateixa coral en un moviment que ha esdevingut, des del primer dia, la sintonia del nostre programa.
Segueixen el recitatiu i ària preceptius per a contralt. L'ària Jesus macht mich geistlich reich (Jesús m’enriqueix l’esperit) presenta tota la corda a l'uníson a ritme de passepied, segons A. Dürr.
A continuació el protagonisme recaurà en el baix i el seu combinat de recitatiu i ària: Aquesta serà la titulada Mein Herze glaubt und liebt (El meu cor estima i creu), on sonarà de nou la trompeta. En la meva percepció, a ritme de courante, ja que aquí desconec l'opinió de Dürr (s'accepten suggeriments).
La cantata conclourà amb un nou recitatiu per a tenor i la coral final, calcada a la que tancava la primera part però cantant ara el text de l'estrofa final de l'himne de Samuel Rodigast.
A part de l'esmentada coral, el text de la cantata conté un versicle del salm 22 al seu moviment inicial. La resta podria haver estat obra de Gottfried Lange, sense descartar la mà del propi Bach.



10/6/17

Festo Trinitatis

La Festa de la Trinitat, que es celebra el diumenge després de Pentecosta, és potser el punt més rellevant del calendari litúrgic luterà, car marca el final del cicle de Pasqua i l'inici del cicle més llarg del calendari, el de la Trinitat, que ens portarà des d'ara fins a l'Advent, quatre diumenges abans de Nadal. Tots els diumenges a partir d'ara seran "després de la Trinitat", això en llatí és "Post Trinitatis". Diumenge que ve serà el primer diumenge Post Trinitatis, d'aquí dos diumenges el segon i així successivament fins l'Advent. 
I quants diumenges després de la Trinitat hi pot haver, us preguntareu. Doncs depèn de quan s'escaigui el diumenge de la Trinitat, que a la seva vegada depèn de quan hagi estat la Pasqua, que depèn de la lluna. Tot plegat és molt complicat, però en resum us diré que, com a molt, hi pot haver 27 diumenges entre Trinitat i Advent, tot i que això és molt excepcional i només es produeix els anys en que la Pasqua s'esdevé el més aviat possible (entre el 22 i el 26 de març). En vida de Bach, només va passar 5 vegades (si m'ho demaneu, us dic els anys). I quan això passa, al nostre programa ho celebrem amb la cantata BWV 140, que és la que va destinada al Dominica XXVII Post Trinitatis. La llàstima és que, com us he dit, passa poc. De fet, només ens hi vam trobar el 2008. Això sí, també es produeix l'efecte invers: Que la Pasqua sigui el més tard possible i els diumenges Post Trinitatis s'escurcin i n'apareguin més al cicle d'Epifania, arribant com a màxim a un Dominica VI Post Epiphanias, com va passar l'any 2011. Llavors, també escoltem la BWV 140, ja que no es conserva cap cantata per aquest diumenge tan excepcional.

Però tornant a la festivitat que avui ens ocupa, repassem les cantates que hi són destinades:

BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 194 Höchsterwünschtes Freudenfest
BWV 176 Es ist ein trotzig und verzagt Ding
BWV 129 Gelobet sei der Herr, mein Gott

De la primera, la cronologia és dubtosa però sembla molt probable que formés part del primigeni Cicle de Weimar, on hauria estat estrenada el 16 de juny de 1715. Posteriorment, la cantata va ser recuperada a Leipzig l'any 1724.
La BWV 194, que mereix un bon article per a ella soleta, va ser en origen una oda d'aniversari escrita a Köthen que Bach va rescatar en ocasió d'una visita a la ciutat de Störmthal on havia d'examinar un nou orgue. Més tard, l'obra fou reutilitzada a Leipzig unes quantes vegades el dia de la Trinitat. Ja en parlarem amb calma un dia, d'aquesta cantata...
La BWV 176 va ser la cantata de la Trinitat de l'any 1725, i la BWV 129 la de 1726 o 1727, la data no se sap amb certesa. D'aquesta magnífica cantata destaca sobretot la coral final, amb una bellíssima melodia que Bach revesteix d'una esplendorosa plenitud.
I ja no tinc temps per a res més. Que gaudiu d'aquestes cantates i fins aviat!
 





4/6/17

BWV 59

Hem arribat al Diumenge de Pentecosta, important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Però ocupem-nos del dia d'avui i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.
Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.
El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'eglèsia de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.
La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.
Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 10 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?
La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.
Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.


27/5/17

BWV 128

El Dominica Exaudi és el 6è i darrer diumenge després de Pasqua, situat entre el dia de l'Ascensió (el dijous després del Dominica Rogate) i la Pasqua Florida o Pentecosta. Com que per al Dominica Exaudi només s'han conservat dues cantates de les menys transcendents (BWV 44 i 183), aprofitarem aquest diumenge per tractar les cantates de l'Ascensió, molt més interessants. Avui parlarem de la cantata BWV 128 Auf Christi Himmelfahrt allein.
Companya de festivitat de les BWV 37, 43 i 11, la cantata BWV 128 fou estrenada a Leipzig el 10 de maig de 1725 i forma part d'un grup de 9 cantates que Bach composà la primavera d'aquell any, totes elles amb llibret de la poetessa Christiane Marianne von Ziegler. Resulta molt curiós el fet que mai més es repetís la col·laboració entre ells, tot i que Ziegler publiqués l'any 1729 un cicle sencer de cantates per a totes les festivitats de l'any litúrgic.
La cantata s'obre amb un densíssim motet sobre la melodia de la coral Allein Gott in der Höh'sei Ehr, adaptació del Gloria in Excelsis gregorià. La presència d'oboès i trompes revesteix aquest cor d'una pompositat molt adient a la importància de la festivitat que es celebra.
Un breu recitatiu donarà pas al moment que tots estàvem esperant: Auf, auf mit hellem schall, espectacular ària per a baix amb trompeta aguda que vol il·lustrar l'entronització majestàtica de Jesús al seu lloc, a la dreta del Pare. L'expressió de glòria triomfal és aquí absoluta, i s'aconsegueix sobretot mitjançant tres recursos: El compàs ternari, la celestial part de trompeta i la figura curta (corxera-dues semicorxeres) que marca el ritme del baix continu i que només s'aturarà en 4 dels 60 compassos de què consta la peça, i encara en dos d'aquests quatre seguirà apareixent en altres instruments. Els dos compassos on cessa aquest ritme són els que serveixen per a enllaçar amb el recitatiu que Bach incrusta dins l'ària, tot i que a l'edició impresa del llibret apareix com a fragment independent. Aquesta ària encara és més brutal si tenim en compte que la trompeta natural no té pistons, així que tota la seva  part surt dels llavis i els pulmons del trompetista. Encara avui, escoltant aquesta ària, sento calfreds en el moment en que les cordes assumeixen el sublim segon tema de  la trompeta. Quina meravella! També impressionen (d'una altra manera) els recursos vocals que Bach posarà en joc al recitatiu, per tal d'il·lustrar els missatges del text.
Aquesta ària és una de les meves preferides de Bach, a més de portar-me molt bons records, ja que apareixia al primer volum de la Teldec que vaig tenir a les mans, ja fa molts anys: Era el vol. 7 de l'edició magna de 10, el que comprenia les cantates BWV 119 a 137. No cal dir que vaig entendre de cop per què a les portades dels discos de cantates hi solien aparèixer àngels tocant trompetes...
El següent moviment presenta un  fort contrast amb aquesta ària, ja que es tractarà d'un reposat duet per a contralt i tenor acompanyats de l'òboè d'amore. El tema d'aquest duet va ser utilitzat per Max Reger a les seves Variacions sobre un tema de Bach, Op. 81.  
La cantata conclou amb una melodia coral atribuïda a Ahasverus Fritsch, que apareix en altres cantates, sense anar més lluny la BWV 129, immediatament consecutiva en el catàleg.




Cantata BWV 128
AUF CHRISTI HIMMELFAHRT ALLEIN
Festo Ascensionis Christi

Estrenada: 10 de maig de 1725
Text: Christiane Marianne von Ziegler
1. COR

Només l'Ascensió de Crist
Garanteix el meu ascens al cel
I em permet vèncer en tot moment
Tots els dubtes, angoixes i penes.
Així doncs, estant el cap ja a les altures,
Permetrà Jesucrist a la resta dels membres
Accedir-hi també quan arribi el moment.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Sóc a punt, vine a buscar-me!
Aquí, en aquest món degradat
Tot és plor, angoixa i sofriment.
En canvi allà, al Tabernacle de Salem,
Serè transfigurat.
Allà estaré cara a cara amb Déu,
Tal com la seva santa paraula ha promès.
***
3. ÀRIA I RECITATIU (Baix
)
Arreu hom proclama
Amb veu esplendorosa:
Mon Jesús és assegut a la Dreta!
Qui gosaria torbar-me?
Ara és apartat de mi,
Però arribarà el dia que aniré
Allà on viu el Redemptor!
(Recitatiu)
Els meus ulls el veuran amb claredat diàfana.
Ah, si pogués ja construir-hi una cabana!
Però on? Vana esperança!
No viu a la Muntanya ni a la Vall,
La seva omnipotència és a tot arreu:
Calla doncs, boca imprudent,
I no provis d'esclarir tal misteri!
***
4. DUETTO (Alt, Tenor)

Cap ésser humà aconseguirà
Entendre el seu infinit poder.
La meva boca, emmudida, callarà.
Veuré, més enllà dels Estels,
Com apareix a la llunyania
A la Dreta del Senyor.
***
5. CORAL

Llavors em situaràs
A la teva Dreta,
I a mi, el teu infant,
Jutjaràs amb clemència.
Em conduiràs a la felicitat
I podré contemplar
La teva Glòria
Per a tota l'Eternitat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

21/5/17

BWV 86

El cinquè diumenge després de Pasqua en l'església luterana era l'anomenat Dominica Rogate, degut a les rogatives o Lletanies Majors que s'esdevenien entre aquest diumenge i el dijous següent, dia de l'Ascensió. Dues cantates es conserven per avui, consecutives al catàleg: Les BWV 86 i 87, i avui tractarem la primera d'elles, Wahrlich, wahrlich ich sage euch, estrenada a Leipzig el 24 de maig de 1724, just un any després de l'arribada de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
El llibretista (desconegut) segueix el mateix esquema que a les cantates BWV 6, 42 o 85, i arrenca amb un Dictum o cita textual dels evangelis, en aquest cas, les paraules de Jesús durant el Sant Sopar: En veritat us dic que tot allò que demaneu al Pare en el meu nom us ho concedirà.
Aquestes paraules són tractades en forma d'airoso al primer moviment de la cantata, lògicament a càrrec del baix, el qual sempre encarna la Vox Christi. Vull fer notar que alguns enregistraments, com el de Koopman, el fan massa lent per al meu gust. En la meva opinió el de Harnoncourt és el tempo adient. Es tracta d'un deliciós moviment contrapuntísitic a càrrec de cordes i oboès d'amore, on un bonic tema de 9 notes apareix contínuament, superposat seguint la tècnica de l'intercanvi de veus (Stimmtausch o rondellus). Alfred Dürr destaca que l'estructura instrumental  és tan vocal que seria perfectament cantable sense cap arranjament, solament aplicant un text apropiat. 
A continuació arriba una ària per a contralt extraordinària, de les que són al meu Top-10 particular de les cantates de Bach. De simplicitat absoluta, les partitures d'instruments i cantant tenen tan poc a veure que sembla com si la part de violí i baix continu hagués estat escrita primer, i després se li hagués afegit la part vocal. Però... ai quan es conjunten! Apareix un moment sublim, de bellesa serena i plàcida, fins i tot un punt sobrenatural. Impressiona la manera com Bach, mitjançant les ràpides cadències del violí, suggereix... què? Les espines? La forma espiral de la rosa? 
Tant li fa. Meravellós. Aquí crec que Koopman aconsegueix ser més elegant que Harnoncourt. Aquesta ària va ser la primera Joia del Mes de la nostra web, el maig de l'any 2008.
Segueix una coral per a soprano i els dos oboès sobre una melodia de Georg Grünwald, que donarà pas a l'únic recitatiu de la cantata, a càrrec del tenor, que serà també qui canti l'ària Gott hilft gewiß, acompanyat de tota la corda i a ritme de dansa. Aquí la música reflecteix l'alegria de confiar en l'ajuda divina, que sabem que mai fallarà. I l'obra conclourà amb una nova coral, de Paul Speratus, la melodia de la qual apareix en vàries cantates de Bach.
En resum, una bellíssima cantata, molt adient per a un dia de plena primavera.


Cantata BWV 86
WAHRLICH, WAHRLICH, ICH SAGE EUCH
Dominica Rogate

Estrenada: 24 de maig de 1724
Text: Anònim, amb fragments extrets de l'Ev. de St. Joan i de dos Himnes de teólegs alemanys

1. AIROSO (Baix) 
En veritat, en veritat us dic
Que qualsevol cosa que demaneu al Pare en Nom meu,
Us serà concedida.
***
2. ÀRIA (Alt)

Podré doncs collir les Roses
Encara que em punxin les espines,
Car tinc Confiança plena
En que els meus precs i súpliques
 Han d'arribar al Cor de Déu,
Tal com sa Paraula em va prometre.
***
3. CORAL (Soprano)

I tot allò que el Déu eternament pietós
Ha promés amb la seva Paraula,
Ha jurat en el seu Nom,
Ho mantindrà i atorgarà de veritat.
Que la Legió Angelical ens protegeixi
Per Jesucrist, amen.
***
4. RECITATIU (Tenor)

Déu no fa com el Món,
Que promet molt i compleix poc,
Car allò que Ell anuncia haurà de passar
Per tal que es pugui manifestar
La seva satisfacció i plenitud.
***
5. ÀRIA (Tenor)

Déu sempre ajuda!
Fins i tot si l'auxili es retarda,
Aquest mai deixarà d'arribar
Car la Paraula de Déu ho garanteix:
Déu ajuda sempre!
***
6. CORAL

L'esperança resta a l'aguait del moment oportú
Promés per la Paraula divina.
De quan s'esdevindrà, per a joia nostra,
Déu no ha dit el dia concret.
Ell sap bé quan serà millor
I no ens presenta ardits malévols,
És per això que hi confiarem.

                                                                                  Traduïda per Josep-Miquel Serra



14/5/17

BWV 166

Quart Diumenge de Pasqua, Dominica Cantate en l'església luterana, per al qual s'han conservat només dues cantates: Les BWV 166 i 108, tot i que conservem el text d'una tercera, Leb ich oder leb ich nicht BWV Anh. 191, escrita a Weimar l'any 1715 sobre un text de Salomo Franck de la qual, per desgràcia, n'hem perdut la música.
La cantata d'avui serà la BWV 166 Wo gehest du hin?, estrenada a Leipzig el 7 de maig de 1724. 
On et dirigeixes? pregunta el títol, car el text (anònim) s'inspira en l'Evangeli del dia (Jn. 16, 5-15) que narra el discurs de comiat de Jesús als deixebles durant el Sant Sopar, amb el passatge on diu "però ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig."
Es tracta d'una cantata de petites dimensions que arrenca amb un breu moviment que algunes particel·les anomenen ària tot i que més aviat seria un airoso i on destaquen les vocalitzacions sobre les paraules wo (gehest) du hin, "on et" (dirigeixes).
El segon moviment ens ha arribat incomplet: Es tracta d´una ària sustentada pel baix continu on el tenor dialoga amb l'oboè i un altre instrument la part del qual s'ha perdut. Segons Alfred Dürr, es tractaria d'un violí, i així s'ha reconstruït, amb l'ajuda d'una versió d'aquesta ària en forma de trio per a orgue no atribuïble a Bach, la BWV 584. Segons altres autors com R. Oppel però, la versió per a orgue seria anterior a la cantata.
El tercer moviment és una coral entonada per la veu de soprano, en base a una melodia de 1587. Després d'un recitatiu, arribarà la darrera ària de la cantata, el moviment que trobo més destacable i que recrea un motiu força habitual en la música barroca: El caprici de l'atzar simbolitzat per la roda de la fortuna. Bach trencarà doncs amb la severitat anterior de la cantata i ens regalarà un alegre moviment amb amb continus girs i cadències per tal d'il·lustrar l'esdevenir imprevisible de la vida, que ens pot canviar en un instant, tant per a bé com per a mal.
La cantata conclou amb una coral de Georg Neumark de 1640, que reprendrà el caràcter sever de la música gràcies a una de les armonitzacions més estrictes i homòfones d'entre totes les corals a capella de Bach que conservem.


7/5/17

BWV 12

Avui celebrem el quart diumenge del cicle de pasqua, l'anomenat Dominica Jubilate segons el calendari litúrgic luterà. Malgrat la denominació d'aquest diumenge, les cantates que hi són destinades estan marcades per un missatge pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar a la beatitud eterna. Això ho comprovarem de seguida amb la cantata d'avui, la BWV 12 Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen, cantata de l'època de Weimar estrenada gairebé amb total certesa a la primavera de l'any 1714.
La data de composició d'aquesta obra ha estat deduïda pels investigadors en base a determinats aspectes: La utilització de dues veus de viola (recurs propi de les primeres obres bachianes), la sèrie consecutiva de tres àries sense recitatius (recurs típic del llibretista de Weimar Salomo Franck) i les corals que confeccionen el llibret, que a Leipzig haguessin estat inapropiades.
De ser certa aquesta datació, la cantata hauria estat la segona que Bach composà com a Konzertmeister de la cort ducal de Weimar. El que sí sabem del cert és que l'obra va ser reestrenada a Leipzig l'any 1724.
La cantata arrenca amb una simfonia (recurs habitual de les obres primigènies de Bach i que podria ser el temps lent d'una obra instrumental perduda) a la que seguirà el cor que dóna nom a la cantata. Aquest cor, a ritme de passacaglia o xacona (les dues formes són de fet el mateix), resulta excepcional per la manera en que s'adapta i reflecteix el text, paraula per paraula. Un text prou il·lustratiu del caràcter pessimista de que parlàvem al principi: Els plors, els planys, els turments, el descoratjament, l'angoixa i el desconsol. Heus aquí el pa negre dels cristians que porten el fardell de Jesús.
Però no és aquest cor una creació total de Bach, del qual en aquest cas n'hem d'admirar la sapiència musical: Aquesta cadència cromàtica descendent del tema, que il·lustra el patiment, era ja coneguda des d'antuvi com a  passus duriusculus (passes dures) i Bach l'utilitzarà de nou al cor inicial de la cantata BWV 78. Per acabar amb aquest singular cor, direm que molts anys després serà reutilitzat al Crucifixus de la Missa en Si Menor.
De les tres àries de la cantata direm que la primera, molt extensa, està protagonitzada per l'oboè, com la simfonia inicial. La segona, més alegre, amb els dos violins acompanyant el baix, presenta el recurs característic en Bach de les passes ràpides suggerides pel ritme dàctil del baix continu. I la tercera amaga un secret que segurament no heu descobert: La trompeta (sovint substituïda als enregistraments per l'oboè) entona  algunes frases de la coral Jesu meine Freude, que tan cèlebre féu Bach a la cantata BWV 147, també de l'època de Weimar.



Cantata BWV 12
WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN
Dominica Jubilate
Estrenada gairebé amb tota certesa el 1714
Text: Segurament de Salomo Franck
1. SINFONIA
***
2. COR
El plors, els planys,
Els turments, el descoratjament
L'angoixa i el desconsol.
Heus aquí el pa negre dels cristians
Que porten el fardell de Jesús.
***
3. AIROSO (Alt)
Hem de passar per grans tribulacions
Per entrar al reialme de Déu.
***
4. ÀRIA (Alt)
Així com la corona succeeix a la creu,
Les victòries recompensen el combat.
Elx cristians pateixen en tot moment
L'embat del turment i l'enemic,
Però ells troben consol en les ferides de Crist.
***
5. ÀRIA (Baix)
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai
Vagi bé o malament
Al llarg de la vida i més enllà d'ella.
Jo beso el Crist ferit,
Vull abraçar la seva creu.
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Sigues fidel, perquè tot el patiment
Esdevindrà benigne.
Després de la pluja
Floreix la benedicció,
Tots els turments s'esvaneixen.
Sigues fidel, sí, sigues fidel!
***
7. CORAL
Allò que Déu fa està bé,
I ho crec fermament,
Que si la misèria, la mort i la desesperació
M'assalten durant el meu camí,
Jo sé que Déu
M'acollirà com un Pare
Als seus braços:
I és per això que només Ell
És el rei del meu cor.

                                                                                         Traduïda per Rosa Fàbregas.