BWV 84

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta, que és el que avui celebrem. Festivitat actualment extingida del calendari litúrgic, la Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. Idèntic procediment denominarà les següents dues festivitats del cicle, els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates conservem per al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 84 ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE, obra estrenada a Leipzig el 9 de febrer de 1727.

El llibretista és anònim, tot i que molts hi veuen la mà de Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander. L'Evangeli del dia (Mt. 20, 1-16) presentava la paràbola dels veremadors que van ser pagats amb el mateix salari haguessin treballat tota la jornada o només una part. La resposta del propietari de la vinya als jornalers que protestaren inspira el missatge de la cantata: Cal acceptar la voluntat divina encara que aquesta ens sembli injusta.

Alguns investigadors creuen que aquesta cantata va ser en origen una composició casolana, concebuda per al gaudi de la família Bach i, potser, destinada a Anna Magdalena, de la qual es diu que era una excel·lent cantant. El fet que la cantata presenti un dispositiu orquestral modest i exigeixi només la veu de soprano avalaria aquesta discutida hipòtesi. Sigui com sigui, en tot cas s'hauria tractat d'una obra profana que després fou parodiada, adaptant-li un text apropiat per al Diumenge de Septuagèsima.

S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich bin vergnügt mit meinem Glücke (Estic satisfet de la meva sort). Es tracta d'un plàcid moviment en Mi menor, on destaca l'elaborada partitura de l'oboè. Aquesta serenor vol representar l'acceptació indiscutida de la voluntat divina expressada al text. En l'apartat vocal, destaquen les vocalitzacions sobre kleine Gaben (petits dons).

El segon moviment serà el recitatiu sec Gott ist mir ja nichts schuldig (Déu no em deu res), que donarà pas a una nova ària, la fantàstica Ich esse mit Freuden mein weniges Brot (Menjo amb alegria el meu trosset de pa), en la qual oboè i violí solista acompanyen el soprano a voltes a l'uníson, a voltes per separat, però sempre retrobant-se de nou al final de cada bifurcació. L'ambient de joia absoluta deriva en les vocalitzacions sobre termes com Herzen (cor), ruhig Gewissen (consciència tranquil·la),  fröhlicher Geist (ànima feliç) o Not (necessitat).

El recitatiu  Im Schweiße meines Angesichts (Amb la suor del front), acompanyat de tota la corda, condueix a la coral final Ich leb indes in dir vergnüget (Mentrestant viuré satisfet en Tu), que canta la dotzena estrofa de la coral de 1686 Wer Weiss, wie nahe mir mein Ende, obra d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt amb una melodia de Georg Neumark força utilitzada per Bach doblada per oboè i violí, mentre la resta d'orquestra es reparteix les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 84
ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 9 de febrer de 1727
Text: Anònim, potser de Picander 

1. ÀRIA (Soprano)
Estic satisfet de la meva sort
la que el Déu estimat m’ha assignat.
No em cal rica abundància,
per això li dono gràcies pels petits dons
dels quals ni tan sols en sóc digne.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Déu no em deu res
i si em dóna quelcom
mostra així que m’estima;
no mereixo res d’Ell,
ja que el que faig és el meu deure.
Sí, encara que les meves obres semblin bones,
realment no he fet res suficientment recte.
Però l’ésser humà és tan impacient
que sovint es torba
quan el Déu estimat no el forneix
en abundància.
No ens ha alimentat i vestit,
des de temps remots gratuïtament,
i un dia ens elevarà
benaurats a la seva Glòria?
Per a mi és suficient
poder-me’n anar al llit sense gana.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Menjo amb alegria el meu trosset de pa
i, de cor, no envejo del pròxim allò que és seu.
Una consciència tranquil·la, una ànima feliç,
un cor agraït que lloa i elogia,
augmenta la felicitat
i endolceix la necessitat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Amb la suor del front
disfrutaré, entretant, del meu pa,
i, quan al transcórrer de la meva vida
l’ocàs de la meva vida doni fi,
aleshores Déu em retornarà les monedes,
aleshores el Cel estarà obert.
Oh! Si obtingués aquest do
com a premi de Gràcia,
llavors no necessitaria res més.
***
5. CORAL
Mentrestant viuré satisfet en Tu
i moriré sense torbació,
estic conforme amb la Voluntat de Déu,
crec i n’estic totalment convençut:
per la teva Gràcia i per la sang de Crist
faràs que la meva Fi sigui bona. 

                                                              Traduïda per Núria Ayats

BWV 193

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach, es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a 6 obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat podria haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel.

Les 6 cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 193 IHR TORE ZU ZION, una obra que, desgraciadament, ens ha arribat incompleta.

La seva primera versió coneguda era una cantata profana de felicitació al rei August el Fort de Saxònia i Polònia escrita l'any 1727 sobre text de Picander titulada Ihr Häuser des Himmels BWV 193a la qual, al seu torn, podria derivar d'una altra cantata profana de l'època de Köthen. Aquestes cantates de felicitació reial eren la manera amb què Bach s'assegurava el suport de la corona davant els constants conflictes amb les autoritats de Leipzig. Sigui com sigui, les dues obres s'han perdut.

La versió d'església que avui ens ocupa, com dèiem, ens ha arribat de forma parcial: Només conservem les particel·les d'oboès, cordes, soprano i contralt, havent perdut les parts de tenor, baix i continu. L'anàlisi del que ens resta i la destinació de l'obra fa evident que hi devia haver també trompetes i timbales. A la vista d'això, algunes integrals com la de Harnoncourt i Leonhardt opten per no enregistrar aquesta cantata, tot i existir-ne diverses reconstruccions, entre elles les de Reinholdt Kubik i Ton Koopman.

Hem esmentat l'autoria de Christian Fiedrich Heinrici (Picander) del text de la cantata d'homenatge al rei, essent doncs gairebé segura també seva la confecció de la versió religiosa, que podria haver estat estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1727 o, en tot cas, en una data posterior.

El cor inicial devia ser esplèndid, a jutjar per les reconstruccions. S'estructura en tres parts de ritme dinàmic i sense una polifonia gaire densa, estil típic de les cantates profanes de Bach. La lleugera tremolor sobre el terme Wohnungen (hostatges) prové de la versió profana, on es s'al·ludia al titil·lar dels estels (ihr scheinenden Lichter).

El recitatiu de soprano Der Hüter Israels entschläft noch schlummert nicht (El guardià d'Israel no dorm ni descansa) condueix a l'ària Gott, wir danken deiner Güte (Senyor, agraïm les teves mercès), la qual arrenca amb un extens ritornello de 32 compassos a ritme de minuet en 3/8, nou indici del seu origen profà. El soprano està acompanyat de cordes i oboès a l'uníson, i la forma da capo origina l'habitual estructura d'ària en tres seccions.

Prendrà ara el relleu el contralt, amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària. El primer es titula O Leipziger Jerusalem, vergnüge dich an deinem Feste (Oh Leipzig, nova Jerusalem, Gaudeix de la teva festa!) i donarà pas a l'ària Ihr Tore zu Zion, ihr Wohnungen Jakobs, freuet euch! (Envia'ns, Senyor, la teva benedicció), en la qual destaca l'elaborada partitura de l'oboè solista, que segons alguns autors com F. Smend apuntaria a l'època de Köthen.

El que seria sisè moviment, un recitatiu del tenor, ha desaparegut sense deixar rastre, així que a les reconstruccions s'ha hagut d'escriure de nou. I la cantata conclou amb la indicació Chorus repetatur ab initio, és a dir, que cal repetir el cor inicial. Es tracta d'un recurs rarament emprat per Bach, que també apareix a la cantata BWV 172, i que conclou l'obra en l'ambient de magnificència que un Ratsweschel requeria.

J.M.S.

Cantata BWV 193
IHR TORE ZU ZION
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: Probablement el 25 d'agost de 1727. 
Basada en una anterior versió profana, BWV 193a.
Text: segurament de Picander, amb fragments extrets dels Salms.

Cantata parcialment extraviada, ha requerit ésser reconstruïda.

1. COR
Portes de Sió, hostatges de Jacob, alegreu-vos!
Déu és la joia dels nostres Cors,
Som el ramat de les seves pastures,
Etern és el seu reialme.
***
2. RECITATIU (Soprano)
El guardià d'Israel no dorm ni descansa.
En tot moment el seu rostre
És l'ombra de la nostra destra
I la terra sencera
Ens regala abundants collites.
Qui podrà doncs, Senyor,
Lloar-te com et mereixes?
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, agraïm les teves mercés
Car el teu esperit paternal
Romandrà per sempre més.
Tu perdones les males accions,
Tu escoltes quan preguem,
Així vingui a Tu tota carn mortal.
***
4. RECITATIU (Alt)
Oh Leipzig, nova Jerusalem,
Gaudeix de la teva festa!
La Pau és dins els teus Murs,
Són a punt els escons del Consell
I la Justícia preval als Palaus.
Ah! Si us plau, que la teva Glòria i la teva Llum
Segueixin així per sempre!
***
5. ÀRIA (Alt)
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
Fes que augmentin i perdurin
Aquells qui en nom teu governen
I protegeixen els desvalguts!
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
***
El moviment 6, un recitatiu per a tenor, s'ha perdut.
L'indicació Chorus repetatur ab initio estableix 

la repetició del cor inicial a mode de cloenda.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 14

Dues cantates conserva el catàleg per al Quart diumenge d'Epifania, les BWV 14 i 81. Serà la primera d'elles la que avui mirarem de conèixer una mica millor, la cantata BWV 14 WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT, una cantata singular ja que podria tractar-se de la darrera cantata d'església escrita per Bach.

Efectivament, tot i tenir les característiques de les cantates corals de 1724-25, la partitura de la cantata BWV 14 està datada pel propi Bach  a 30 de gener de 1735. I és ben lògic, ja que l'any 1725 no hi va haver un Quart diumenge d'Epifania, per la qual cosa Bach devia guardar el text per a quan fos necessari. Deu anys més tard l'utilitzà i, que sapiguem, fou la darrera vegada que Bach estrenà una nova cantata religiosa. A partir de 1735 només ens consta la composició ex profeso de cantates profanes. El món de les cantates d'església es limitarà a ocasionals revisions i paròdies de cantates anteriors, però no a obres de nova planta.

L'Evangeli del dia narrava la tempesta al llac de Genesaret calmada per Jesús, la qual cosa inspira a l'anònim llibretista la idea de que sense l'ajuda divina la humanitat estaria perduda. Per a transmetre aquest principi, utilitza un himne del propi Martí Luter de 1524, adaptació del salm 124 i que dóna nom a la cantata.

Aquesta arrenca amb un enorme motet de 6 seccions, sense l'habitual introducció orquestral. Es tracta d'un dens cor replet de subtileses musicals i conceptuals que sorprèn en encomanar el cantus firmus de la melodia coral a la trompa i els oboès, i no pas a cap secció del cor.

El segon moviment serà l'ària de soprano Unsre Stärke heißt zu schwach (Les nostres forces són febles), brillantíssim concertant a càrrec de tota la corda i la trompeta tronant. De ser certa la datació de l'obra, estaríem davant la darrera gran ària per a trompeta de Bach. A més de la virtuosa partitura per a aquest instrument, són destacables les vocalitzacions sobre widerstehen (resistir). A la secció central, com d'habitud, la veu es quedarà sola amb el baix continu.

L'eix de la cantata el constituirà el recitatiu de tenor Ja, hätt es Gott nur zugegeben (Si Déu ho hagués realment volgut), en el qual es suggereix musicalment el mar embravit. El quart moviment serà l'ària Gott, bei deinem starken Schützen (Déu, amb la vostra protecció potent), on el baix construeix amb els dos oboès un dens concertant  sustentat pel baix continu, en el qual retrobarem la suggestió musical de les onades.

I la cantata conclourà amb la coral Gott Lob und Dank, der nicht zugab (Lloances i gràcies al Senyor), entonació a capella de tercera estrofa de la coral de Luter que ha inspirat la que podria ser darrera cantata religiosa de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 14
WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT
Dominica 4 Post Epiphanias
Estrenada: 30 de gener de 1735
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter
1. COR
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Així ho ha de proclamar Israel,
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Hauríem estat a punt de desaparèixer
Car som una pobre gent,
Menyspreada pels Fills del Homes
Que ens han fustigat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Les nostres forces són febles
Per resistir els enemics.
Sense l'ajuda de l'Altíssim
La seva tirania
Ens hagués exterminat.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Si Déu ho hagués realment volgut
Ja fa temps que no hi seríem,
Ens haguessin esclafat
Encegats per la seva ràbia.
El seu gran odi
Talment onades violentes
Ens hauria submergit
En aigües escumoses
I res hauria aplacat tal temporal.
***
4. ÀRIA (Baix)
Senyor, amb la teva poderosa protecció
Restem lliures d'enemics.
Quan aquests, talment onades salvatges,
Ens envesteixen amb fúria
La teva mà ens protegeix.
***
5. CORAL
Lloances i gràcies al Senyor
Que no ha permès que ens atrapin.
Talment un ocellet, la nostra ànima
Ha escapat del parany de l'ocellaire:
La xarxa s'ha trencat,
Heu-nos ací lliures.
El Nom del Senyor ens protegeix,
El Déu del Cel i de la Terra.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 157

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà.

L'origen de la cantata és molt incert. La còpia més antiga conservada va pertànyer a Christian Friedrich Penzel (mort l'any 1778), Kantor a Merseburg, ciutat de les rodalies de Leipzig, i avui en dia es guarda a la Staatsbibliothek de Berlin. Al manuscrit hi consta la seva destinació per a la festivitat  de la Purificació.

Ara bé, existeix una línia d'investigació que deriva cap a un possible origen com a cantata funeral. Efectivament, el 6 de febrer de 1727 es celebrà a la vila de Pomssen, a uns vint kilòmetres de Leipzig, el funeral de Johann Christoph von Ponickau, magistrat de la cort de Saxònia. El sermó es publicà, juntament amb els llibrets de dues cantates que, hom suposa, van ser-hi interpretades. I resulta que el primer d'ells, escrit pel col·laborador habitual de Bach a Leipzig Christian Friedrich Henrici Picander, és exactament el de la cantata BWV 157. Podria ser que Bach hagués escrit la cantata per a aquest funeral i, després, haver-la destinat a la festivitat de la Purificació? El fet que el dispositiu musical de la cantata sigui més aviat modest avala la tesi de la seva execució a Pomssen. Sigui com sigui, l'obra hauria estat interpretada com a cantata d'església a Leipzig per la Candelera d'algun any posterior al 1727, ja que aquell any és segura l'estrena de la cantata BWV 82.

En tot cas, el text de la cantata és idoni per a la Purificació, ja que Picander s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 2,9) i l'entonació per part de Simeó de l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.  

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

D'aquí es deriva  una reflexió sobre la mort com a trànsit feliç cap al reialme de Déu, una visió de la mort habitual en Bach i que és present a totes les cantates conservades per al dia de la Purificació.
S'inicia la cantata amb el duet de tenor i baix que la intitula, Ich lasse dich nicht, du segnest mich denn! (No et deixaré, fins que no em beneeixis!), un intens moviment que ens submergeix en un ambient de profunda imploració, amb els cantants acompanyats de la intricada polifonia canònica en què s'embranquen el violí, l'oboè i la flauta.

El tenor es quedarà sol amb l'oboè d'amore i el baix continu a la següent ària, Ich halte meinen Jesum feste (M’aferro a Jesús amb afany). Aquí segueix d'alguna manera el clima suplicant de l'inici, tot i que sensiblement alleugerit. Destaquen alguns passatges virtuosos de l'oboè, així com certes vocalitzacions sobre termes com halte (m'aferro) o Gewalt (afany).

Encara participa el tenor del tercer moviment, el recitatiu acompanyat Mein lieber Jesu du (O tu, estimat Jesús meu), que donarà pas a l'extraordinària ària amb recitatiu Ja, ja, ich halte Jesum feste (Sí, sí, m'aferro amb ànsia a Jesús). Aquí es troba Bach amb un text molt extens, que és dividit en seccions on s'alternarà una absolutament deliciosa ària amb els passatges recitats, tot a càrrec del baix. L'ària és un concertant a tres de baix, violí i flauta amb continu, on destacaran les vocalitzacions sobre feste (fermament, amb ànsia) Kronen (coronats) o efreut (goig). Jo sempre he fet broma amb aquesta ària, traduint-la com "Sí, sí, me'n vaig de festa amb Jesús". Crec que el meu text li escauria a la perfecció...

La cantata conclou amb la breu i senzilla coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús) de Christian Keymann cantata amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, la qual apareix també en alguna altra cantata com la BWV 124.

J. M. S.

Cantata BWV 157
ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN
Segurament una Cantata Funeral en origen, 

destinada més tard a la Festo Purificationis Mariae (La Candelera)
Estrenada: Probablement el 1727
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander" (1727), 

amb coral final de Chriatian Keymann (1658)

1. ÀRIA – DUET  (Tenor, Baix)
No et deixaré, fins que no em beneeixis!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’aferro a Jesús amb afany,
No el deixo per a res del món.
Ell és el meu únic resguard,
Per això, ma fe s’agafa amb braó
Amb el seu beneït esguard;
Perquè aquest és el consol millor.
M’aferro a Jesús amb afany.
***
3. RECITATIU (Tenor)
O tu, estimat Jesús meu
Com sofreixo dol i pena
Per a mi Tu ets l’alegria
En l’angoixa, placidesa,
I en l’ànsia, mon plàcid llit;
No és fidel la gent perversa:
Potser un jorn es fongui el Cel
I el goig del món com bromera;
Jesús, si no et puc tenir,
Amb qui trobaré defensa?
No et deixaré, doncs, mai més,
La teva Gràcia hauré per sempre.
***
4. ÀRIA, RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Sí, sí, m'aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
Doncs, Salvador meu, jo no et deixo,
Que així, és amb mi el teu amor.
Ah, i quant deliciós
És per a mi el meu taüt
Perquè tinc als braços Jesús!
Joiós, el meu esperit, pren alè!
Sí, sí, m’aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
O estatge diví!
Vine, dolça mort, agafa’m, anem!
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
O quin goig que sent!
En desfer-me avui mateix
De tot aquest món ominós
Jesús, m’espera al cel, generós
Doncs, Salvador meu jo no et deix,
Que així, és amb mi el teu amor.
***
5. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Sempre aniré al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós qui, com jo, pot cantar:
No deixaré el meu Jesús.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 156

El Tercer diumenge d'Epifania ha estat afortunat pel que fa a les cantates que hi són destinades, ja que se'n conserven fins a quatre, que són les BWV 72, 73, 111 i 156, que serà la que ara mirarem de conèixer una mica millor.
La cantata BWV 156 ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE és una cantata de les darreries de la dècada de 1720, quan Bach sembla que es dedicà a completar els forats que havien quedat als cicles de cantates dels seus primers anys a Leipzig. La investigació situa la seva estrena en aquesta ciutat el 23 de gener de 1729. Com les quatre cantates d'aquest diumenge, el text s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 8, 1-13) per a exaltar la submissió del creient a la voluntat divina. Com en moltes obres tardanes de Bach, el text és del recaptador fiscal i poeta amateur Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander, que el publicà tres anys més tard. Hi utilitzarà dues corals luteranes, als moviments inicial i final.

S'inicia la cantata amb una dolça simfonia per a oboè solista que no és res més que una reutilització del moviment central del Concert per a Clavecí en Fa menor BWV 1056 el qual, al seu torn, sembla derivar d'un concert per a violí anterior. Aquí la part solista serà, lògicament, molt menys ornamentada que a  la versió per a teclat. A mode de curiositat convé esmentar que la partitura del concert fou tan detallada per Bach que el seu ex-alumne Johann Adolph Scheibe en féu crítica en un document de 1737 que encetà certa polèmica sobre si les ornamentacions han de ser establertes pel compositor o deixades a voluntat de l'intèrpret.

La part vocal arrencarà amb l'ària i coral de tenor i soprano que intitula la cantata: Ich steh mit einem Fuβ im Grabe (Ja tinc un peu dins de la fossa). El tema descendent de violins i violes vol suggerir el davallament a la tomba. Sobre ell, el tenor sosté el terme stehe (ja tinc) amb una llarga nota que és abandonada en el moment en que el soprano comença a entonar la coral Mach's mit mir Gott, nach deiner Güt de Bartholomäus Gesius. Ambdós textos acabaran establint una molt efectiva  juxtaposició conceptual.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Angst und Not (Les meves pors i misèries), que acabarà en arioso per a cantar l'ànsia, tan habitual en Bach, de deixar ja el món dels vius per a passar al reialme de Déu.

L'esperit de la simfonia inicial reapareixerà en la deliciosa ària Herr, was du willt, soll mir gefallen (Senyor, el que tu vols, ja em plau), un magnífic concertant de contralt, oboè i violins a l'uníson que, al meu modest parer, s'ens mostra en tot el seu esplendor a les versions que l'interpreten a un ritme viu més que no pas a les que pequen de certa lentitud. Les 9 notes del tema de capçalera esdevenen omnipresents al llarg de tota la peça i en tots els seus  nivells, mentre que a la part vocal es destaquen convenientment termes com Sterben (morir), Freude (joia) i Leiden (sofriment).

Aquesta fantàstica ària condueix al penúltim moviment: Und willst du, dass ich nicht soll kranken (I si tu vols, que no em posi malalt), de nou un recitatiu encomanat al baix que prepara conceptualment l'arribada de la coral final, reexposició del concepte bàsic de la cantata: Herr, wie du willt, so schicks mit mir (Fes de mi, el què en vulguis, Senyor), una coral de Kaspar Bienemann de 1582 cantada senzillament a capella amb una melodia que apareix a Estrasburg l'any 1525

J.M.S.

 Cantata BWV 156
ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE
Dominica III Post Epiphanias
Estrenada: Molt probablement el 23 de gener de 1729
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"
1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor) i CORAL (Soprano)
Ja tinc un peu dins la fossa,
Déu, fes de mi el què et sembli bé ,
El meu cos hi caurà aviat,
Ajuda’m en el meu sofriment,
Vine, si tu ho vols, Déu estimat,
El què t’imploro no m’ho pots negar
Ja he agençat la meva llar.
Quan la meva ànima li calgui partir
Pren-la, Senyor, amb les teves mans.
Fes, només, que tingui un joiós final!
Tota cosa és bona, si és bona la seva fi.
***
3. RECITATIU (Baix)
Les meves pors i misèries,
La meva vida i la meva mort
Són, Déu estimat, a les teves mans;
Gira vers mi també, doncs,
Els teus ulls compassius.
Si m’ajeus al llit de dolor
Per culpa dels meus pecats
Déu meu et prego, per favor,
Que sigui més gran la teva pietat
Que el teu braç inquisidor;
Altrament, si per a mi tens decidit
Que em cal abaltir-me d’aflicció,
Ja hi estic disposat,
Que es faci en mi el què tu vols;
No em deixis en pau, tira endavant,
Fes que no duri gaire la meva amargor;
Com més romangui ací, iré cap allí més tard.
***
4. ÀRIA (Alt)
Senyor, el què tu vols, ja em plau
Car, el teu consell molt val.
En la joia,
En el sofrir,
En la mort, els precs i els plors
Que tothora es faci en mi,
El què tu vols, Senyor.
***
5. RECITATIU (Baix)
I si tu vols, que no em posi malalt,
Te’n donaré mercès de tot cor!
Fes-me també, de més a més,
Que en el meu cos sanitós
Hi romangui sempre una ànima
Amb cap malura pitjor.
Dóna-li cura amb esperit i paraula,
Ja que això és ma salvació,
I si el meu cos i la meva ànima s’afebleixen,
Sigues tu, oh Déu, el meu conhort
i un bocí del meu cor!
***
6. CORAL
Fes de mi, el què en vulguis, Senyor,
En la vida i en la mort;
Només tu ets el meu anhel,
Senyor, fes que no sigui condemnat!
Que em sostingui en el teu favor,
Si et plau, dóna’m també fermetat,
Puix, el què tu vols sempre és millor.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 13

Per al Segon diumenge després d'Epifania  es conserven, per ordre de composició, les cantates BWV 155, 3 i la que tot seguit analitzarem, la Cantata BWV 13 MEINE SEUFZER, MEINE TRÄNEN, que fou estrenada a Leipzig el 20 de gener de 1726, una setmana després que la BWV 32 amb la qual comparteix autor. Efectivament, ambdues foren publicades l'any 1711 dins un cicle de cantates de Georg Christian Lehms, bibliotecari i poeta de la cort de Darmstadt que va morir als 33 anys. Es conserven deu de les seves cantates musicades per Bach, a més d'una que s'ha perdut.

Lehms s'inspira en l'Evangeli del dia, que narrava l'episodi de les noces de Canà, i en concret en la sentència de Jesús La meva hora encara no ha arribat. A partir d'ella elabora una cantata amb dues parts ben diferenciades conceptualment, però d'estructura similar: Una ària, un recitatiu i una coral cadascuna, tot i que col·locats en ordre divergent. La primera part estarà impregnada d'un ambient depressiu per la manca de Jesús, però a la segona s'obrirà el cel per a deixar entreveure la llum de l'esperança.

Arrenca la cantata amb l'ària de tenor que la intitula, Meine Seufzer, meine Träne (Els meus sospirs i les meves llàgrimes), un feixuc moviment replet d'efectes emotius on podem sentir els sospirs, plors, patiment i mort de què parla el text. Sobre el baix continu evolucionen dues flautes dolces, instrument que Bach generalment associa al més enllà, i un oboè da caccia que amb les seves cadències vol il·lustrar el davallar de les llàgrimes.

Seguirà el recitatiu de contralt Mein liebster Gott lässt mich (Jo et crido i ploro en va), en el qual Bach es reserva els quatre darrers compassos per a destacar el terme flehen (implorar) amb una corprenedora vocalització.

La primera part de la cantata conclou amb la coral, també entonada pel contralt, Der Gott, der mir hat versprochen (El Déu que m'havia promès). En ella, les cordes acompanyen el cantant amb un ritme puntejat i en mode major que comença a esvair l'ambient depressiu imperant des de l'inici.

El segon tram de la cantata arrenca amb el recitatiu de soprano Mein Kummer nimmet zu (Els meus turments s'agreugen), que donarà pas a l'ària del baix Ächzen und erbärmlich Weinen (Per què serveixen els laments i els plors pietosos), la qual arrenca en un clima obscur per mitjà del creuament dels intervals del violí i les flautes a l'uníson amb els cromatismes descendents del cantant. Amb el pas dels compassos, però, el clima s'aclarirà lleugerament fins arribar al terme Freudenlicht (raig de bondat), que serà degudament vocalitzat.

I la cantata conclourà amb la coral So sei nun, Seele, deine (Retroba, ànima meva, qui t'ha creat), que canta a capella la darrera estrofa de l'himne In allen meinem Taten de Paul Fleming (1642), el qual serà musicat íntegrament l'any 1734 a la cantata BWV 97.

J.M.S.

Cantata BWV 13
MEINE SEUFZER, MEINE TRÄNEN
Dominica 2 Post Epiphanias
Estrenada: 20 de gener de 1726
Text: Georg Christian Lehms
1. ÀRIA (Tenor)
Els meus sospirs i les meves llàgrimes
No es poden comptar.
I si tots els dies són tristos per mi,
I la desesperació no se'n va,
Ai las! Tots aquests turments
Em portaran a la mort.
***
2. RECITATIU (Alt)
Jo et crido i ploro en va:
El meu estimat Déu m'ha abandonat en la desesperació
I no em vol consolar.
I malgrat això, veig lluny l'hora del reconfort,
Però encara em cal
Implorar en va.
***
3. CORAL (Alt)
El Déu que m'havia promès
La seva assistència en tot moment
Es fa buscar en va
Entre la tristesa.
Ai las! I no serà que sent
Una cruel còlera contra mi?
O és que no pot, no vol
Com abans tenir pietat dels pobres?
***
4. RECITATIU (Soprano)
Els meus turments s'agreugen,
I no em deixen en pau,
El meu descoratjament culmina,
I res minva la meva misèria,
De manera que esdevindré impassible.
Les nits d'insomni
Afeixuguen el meu cor,
I es per això que canto desesperadament.
I tot i això, ànima meva, no et rendeixis,
Tingues ànim en la teva desgràcia:
Perquè aviat Déu transformarà
La copa de l'amargura en vi de festa,
I llavors et sadollarà d'infinits plaers.
***
5. ÀRIA (Baix)
Per què serveixen els laments i els plors pietosos
Quan s'és malalt de sofriment?
Però qui mira cap al cel
I hi busca consol
Veurà aviat un raig de bondat
Que travessarà el seu cor ple de tristesa.
***
6. CORAL
Retroba, ànima meva, qui t'ha creat,
I tingues-li confiança;
Estiguis com estiguis,
El teu Pare al lloc més alt dels Cels
Sempre t'auxiliarà.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 32

Els diumenges entre l'Epifania i la Septuagèsima constituïen, al calendari litúrgic de temps de Bach, un cicle que depenent de la data de la Pasqua podia contenir fins a 6 diumenges. Per al primer d'ells es conserven, per ordre cronològic, les cantates BWV 154, 124 i la qua ara tractarem, la cantata BWV 32 LIEBSTER JESU, MEIN VERLANGEN que s'estrenà a Leipzig el 13 de gener de 1726.

El seu llibret és obra de Georg Christian Lehms, bibliotecari i poeta de la cort de Darmstadt que va morir als 33 anys. Lehms publicà l'any 1711 un cicle complet de cantates de les quals se'n conserven deu musicades per Bach, a més d'una que s'ha perdut. Entre elles estan la BWV 32 i la BWV 13, estrenada el diumenge següent.

Lehms estructura el text d'aquesta cantata a mode d'un diàleg entre l'ànima (soprano) i Jesús (baix), partint de l'Evangeli del dia (Lluc 2, 40-52) que narrava la distracció del petit Jesús, a qui llurs pares trobaren finalment al Temple de Jerusalem discutint amb els sacerdots. L'anhel per trobar Jesús esdevindrà doncs el missatge principal de la cantata, que musicalment podria derivar, almenys en part, d'una obra profana de l'època de Köthen.

Aquesta s'inicia amb l'ària de soprano que li dóna nom:  Liebster Jesu, mein Verlangen (Estimat Jesús, desig meu), reposat moviment encapçalat per l'oboè, que dialogarà amb el cantant  sobre un fons de cordes que cerca suggerir els sospirs d'aquell qui anhela quelcom. El clima només s'alterarà sobre els termes erfreue mich (fer content) i umfange mich (abraçar).

El següent moviment serà el recitatiu del baix Was ists, dass du mich gesuchet? (Per què em busques?), la resposta evangèlica que Jesús donà als seus pares quan el trobaren al Temple. La Vox Christi seguirà transitant la cantata amb l'ària Hier, in meines Vaters Stätte (Aquí, a la Llar de mon Pare), alegre moviment protagonitzat pel violí solista i amb un cert ritme de giga.

El diàleg entre Jesús i l'ànima s'intensifica als següents moviments: Primer, al recitatiu Ach! heiliger und großer Gott (Ah, Sant i Gran Déu!) sustentat per les cordes i, després, al duet Nun verschwinden alle Plagen (Ja se'n van tots els dolors), un dels més bonics i joiosos de Bach, amb els cantants arrossegats pels vius passatges del violí i els salts melòdics de l'oboè a una proclamació de felicitat plena.

La coral final, Mein Gott, öffne mir die Pforten (Déu meu, obre'm les portes), és obra de Paul Gerhardt i ha hagut de ser afegida per Bach, ja que el llibret original de Lehms acabava amb el duet abans esmentat. La seva melodia apareix al segle XV als Salms Francesos i devia agradar especialment a Bach, que l'utilitza en sis cantates més.

J.M.S.

Cantata BWV 32
LIEBSTER JESU, MEIN VERLANGEN
Dominica 1 Post Epiphanias
Estrenada: 13 de gener de 1726
Text: G. Christian Lehms, coral final de P. Gerhard
Soprano = Ànima
Baix = Jesús

1. COR
Estimat Jesús, desig meu,
Digues on puc trobar-te!
Tan aviat et perdré
I ja no et sentiré al meu costat?
Ah, protector meu! fes-me content,
Deixa que t'abraci ple de felicitat.
***
2. RECITATIU (Baix)
Per que em busques?
No saps que haig d'ocupar-me
De les coses del meu Pare?
***
3. ÀRIA (Baix)
Aquí, a la Llar de mon Pare
Una ànima afligida m'ha trobat.
Aquí, segur que tu em trobaràs,
Per unir ton cor al meu,
Per que aquesta és la meva Llar.
4. RECITATIU (Soprano, Baix)
***
S: Ah, Sant i Gran Déu!
Al teu costat desitjo
Cercar consol i ajuda.
B: Si repudies les futileses terrenals
I segueixes només aquest camí
Podràs viure allà baix i aquí dalt.
S: Acollidora és la teva Llar
Senyor, Déu dels Exèrcits!
La meva ànima desitja ardentment
Allò que només brilla a casa teva.
El meu cos i ànima s'exalten
En el Déu vivent:
Jesús, el meu cor serà eternament teu!
B: Així doncs seràs feliç,
Car el teu cor i la teva ànima
Són inflamats d'amor per Mi.
S: Ah! Aquestes paraules
Que m'han transportat
Lluny de la confusa Babel,
Les guardaré dins el cor amb devoció.
***
5. DUETTO (Soprano, Baix)
Ja se'n van tots els dolors,
Ja se'n van totes les penes.
Ara ja no et vull deixar,
Ara vull abraçar-te.
Ara el cor se m'exalta
I proclama, ple de joia:
Ja se'n van van tots els dolors,
Ja se'n van totes les penes.
***
6. CORAL
Déu meu, obre'm les portes
D'aquesta Gràcia i aquesta Bondat.
Fes-me, en tot moment i en qualsevol lloc
Tastar la teva dolçor.
Estima'm i encoratja'm
Per tal que novament
Et pugui abraçar i estimar
Tan fort com em sigui possible,
I que mai et pugui decebre.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 123

Al calendari litúrgic de temps de Bach la festa de l'Epifania, la Diada de Reis, tancava el cicle nadalenc. Tot i la seva importància, només resten dues cantates que hi siguin destinades, deixant de banda la sisena i última de l'Oratori de Nadal: Són les BWV 65 i 123. Avui ens centrarem en la segona d'elles, la cantata BWV 123 LIEBSTER IMMANUEL, HERZOG DER FROMMEN, obra estrenada a Leipzig el 6 de gener de 1725.

Forma part del cicle, tantes vegades esmentat, de les cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. En aquest cas, fou una coral d'Ahasverus Fritsch de 1679 la que inspirà l'anònim llibretista, que en el seu estil habitual conservà la literalitat de les estrofes inicial i final i reelaborà lliurement les intermèdies. El resultat és un text que no té res a veure amb l'Epifania del Senyor (ni, de fet, amb el Nadal pròpiament dit), centrant-se en una exaltació genèrica de la figura de Jesús enfrontada a la corruptibilitat del món material.

S'inicia la cantata amb l'habitual fantasia sobre la coral que la inspira i la intitula: Liebster Immanuel, Herzog der Frommen (Estimadíssim Emmanuel, príncep dels creients). La seva melodia és original de Johann Rudolf Ahle, un dels antecessors de Bach com a organista a Mühlhausen. El tema de la capçalera esdevé omnipresent tant a l'orquestra com al cor, tot i que en molts moments no resulti evident. A mode d'exemple, dels vint compassos d'introducció orquestral, només en dos no hi apareix. Sobre el dens teixit orquestral, el cor entonarà les frases de manera generalment homòfona excepte en alguns passatges, on despuntarà certa polifonia.

Un breu recitatiu de contralt donarà pas a l'ària Auch die harte Kreuzesreiser (Ni el dur camí de la Creu), un feixuc concertant del tenor amb dos oboès d'amore sustentats pel continu on destaca la tremolor amb què es canta el terme schreckt (espantar). La secció central s'accelera fugaçment per tal d'il·lustrar l'esclat de les tempestes present al text amb una llarguíssima vocalització sobre toben (tempestes).

Del recitatiu del baix Kein Höllenfeind kann mich verschlingen (Cap enemic infernal podrà devorar-me) resulta remarcable el tractament que dóna Bach a la paraula Tod (Mort). El baix s'encarregarà també de  l'ària Laß, o Welt, mich aus Verachtung (O món si vols em pots humiliar), deliciosa peça capitanejada per la flauta travessera. La seva virtuositat recorda la d'aquelles àries de flauta que Bach introduí a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 (veure BWV 9). Diversos termes seran destacats amb llargues notes sostingudes en el temps: Betrübter Einsamkeit (solitud desolada), bleibet (restar) i alle Zeit (en tot moment).

Aquesta bella ària conduirà a la coral final, Drum fahrt nur immer hin, ihr Eitelkeiten (Doncs fugiu per sempre, fatues buidors), on la melodia d'Ahle es canta a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. Destaca, però, la indicació present al manuscrit de cantar en piano la repetició del darrer vers, Bis man mich einsten legt ins Grab hinein (Fins al dia que davalli a la tomba).

J.M.S. 

Cantata BWV 123
LIEBSTER IMMANUEL, HERZOG DER FROMMEN
Festo Epiphanias
Estrenada: 6 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un Himne d'Ahasverus Fritsch (1679)
1.COR
Estimat Immanuel, Príncep dels creients,
Tu, Salvació de la meva Ànima, vine, afanya't!
Tu, Tresor suprem, m'has pres el Cor
Que es consumeix d'amor i sospira ardentment per Tu.
Res pot en aquest món
Ser-me més preuat
Que retenir Jesús, per sempre, al meu costat.
***
2. RECITATIU (Alt)
La dolçor celestial, la joia dels escollits
M'omplen ja en aquest món el cor i el pit
Quan pronuncio el nom de Jesús
I reconec les obres del seu sibil·lí Manà.
Així com la rosada esponja la terra àrida
El meu cor és també,
En el perill i el dolor,
Menat cap al consol pel poder de Jesús.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ni el dur camí de la Creu
Ni l'amarg aliment de les llàgrimes
Aconseguiran espantar-me.
Quan esclatin les tempestes
Jesús em cobrirà
De Salvació i Llum.
***
4. RECITATIU (Baix)
Cap enemic infernal podrà devorar-me,
La consciència acusadora restarà muda.
Per què m'hauria d'encerclar la multitud enemiga?
La Mort resta impotent,
La victòria m'és destinada
Car ha aparegut Jesús, el meu Salvador.
***
5. ÀRIA (Baix)
Deixa'm, Món, per despit
En una solitud desolada.
Jesús, encarnat,
Accepta el meu sacrifici
I resta amb mi en tot moment.
***
6.CORAL
Passeu doncs de llarg, vanitats.
Tu, Jesús, Tu ets Meu i Jo sóc Teu.
Vull apartar-me del Món i establir-me en Tu,
Que ets al meu Cor i als meus Llavis.
Que la meva Vida sencera
Et sigui consagrada
Fins al dia que davalli a la tomba.

Traduïda per Josep-Miquel Serra