30/11/18

CALENDARI LITÚRGIC LUTERÀ 2018-19

DESEMBRE
2 desembre - Dominica I Adventus
9 desembre - Dominica II Adventus
16 desembre - Dominica III Adventus
23 desembre - Dominica IV Adventus
25 desembre - Feria I Nativitatis Christi
26 desembre - Feria II Nativitatis Christi
27 desembre - Feria III Nativitatis Christi
30 desembre - Dominica Post Nativitatis Christi
GENER
1 gener - Festo Circuncisionis Christi
6 gener - Festo Epiphanias
13 gener - Dominica I Post Epiphanias
20 gener - Dominica II Post Epiphani
27 gener - Dominica III Post Epiphanias
FEBRER
2 febrer - Festo Purificationis Mariae
3 febrer - Dominica IV Post Epiphanias
10 febrer - Dominica V Post Epiphanias
17 febrer - Dominica Septuagesimae
24 febrer - Dominica Sexagesimae
MARÇ
3 març - Dominica Quincuagesimae o Estomihi
10 març - Dominica Invocavit (1er. diumenge de Quaresma)
17 març - Dominica Reminiscere (2on. diumenge de Quaresma)
24 març - Dominica Oculi (3er. diumenge de Quaresma)
25 març - Festo Annuntiationis Mariae
31 març - Dominica Laetare (4art. diumenge de Quaresma)
ABRIL
7 abril - Dominica Judica (5é. diumenge de Quaresma)
14 abril - Dominica Palmarum
19 abril - Feria I Paschatos
20 abril - Feria II Paschatos
21 abril - Feria III Paschatos
28 abril - Dominica Quasimodogeniti
MAIG
5 maig - Dominica Misericordias Domini
12 maig - Dominica Jubilate
19 maig - Dominica Cantate
26 maig - Dominica Rogate
30 maig - Festo Ascensionis Christi
JUNY
2 juny - Dominica Exaudi
9 juny - Feria I Pentecostes
10 juny - Feria II Pentecostes
11 juny - Feria III Pentecostes
16 juny - Festo Trinitatis
23 juny - Dominica 1 Post Trinitatis
24 juny - Festo S. Johannis Baptistae
30 juny - Dominica 2 Post Trinitatis
JULIOL
2 juliol - Festo Visitationis Mariae
7 juliol - Dominica 3 Post Trinitatis
14 juliol - Dominica 4 Post Trinitatis
21 juliol - Dominica 5 Post Trinitatis
28 juliol - Dominica 6 Post Trinitatis
AGOST
4 agost - Dominica 7 Post Trinitatis
11 agost - Dominica 8 Post Trinitatis
18 agost - Dominica 9 Post Trinitatis
25 agost - Dominica 10 Post Trinitatis
SETEMBRE
1 setembre - Dominica 11 Post Trinitatis
8 setembre - Dominica 12 Post Trinitatis
15 setembre - Dominica 13 Post Trinitatis
22 setembre - Dominica 14 Post Trinitatis
29 setembre - Festo Michaelis
OCTUBRE
6 octubre - Dominica 16 Post Trinitatis
13 octubre - Dominica 17 Post Trinitatis
20 octubre - Dominica 18 Post Trinitatis
27 octubre - Dominica 19 Post Trinitatis
31 octubre - Festo Reformationis
NOVEMBRE
3 novembre - Dominica 20 Post Trinitatis
10 novembre - Dominica 21 Post Trinitatis
17 novembre - Dominica 22 Post Trinitatis
24 novembre - Dominica 23 Post Trinitatis

25/11/18

BWV 70

Una sola cantata es conserva per al Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat, un diumenge que només apareix al calendari els anys en què la Pasqua s'esdevé molt aviat, tot i que encara és possible que s'avanci una mica més i el cicle de la Trinitat arribi a contenir fins a vint-i-set diumenges. Es tracta de la cantata BWV 70 WACHET! BETET! BETET! WACHET! de la qual tot seguit en mirarem de descobrir els secrets, que són molts.
Existeixen al catàleg tres cantates trigèmines: Són les BWV 70, 186 i 147. Les tres foren originalment escrites a Weimar per als diumenges segon, tercer i quart d'Advent de l'any 1716 sobre textos de Salomo Franck, el llibretista habitual de les cantates d'aquell cicle primigeni. La seva estructura és pràcticament idèntica, ja que es tracta de tres cantates de gran envergadura, estructurades en dues parts destinades a emmarcar el sermó dominical. Aquestes versions primigènies, actualment perdudes, apareixen catalogades com a BWV 70a, 186a i 147a.
Quan Bach arriba a Leipzig l'any 1723, descobreix que en aquesta ciutat els diumenges segon, tercer i quart d'Advent són festivitats dedicades a la reflexió espiritual, sense música orquestral a les esglésies. Decideix, per tant, traslladar aquestes tres cantates a d'altres festivitats del calendari, per tal que no quedin en l'oblit. Degudament actualitzades, les tres seran reutilitzades el mateix any 1723: La BWV 186 per al Setè Diumenge després de la Trinitat (11 de juny), la BWV 147 per a la Visitació (2 de juliol) i la BWV 70 serà reestrenada vint diumenges més tard que la primera, el 21 de novembre de 1723. La nova destinació de la cantata BWV 70 no és casual, ja que les lectures del Segon diumenge d'Advent i el 26è després e la Trinitat coincidien en la reflexió sobre el final dels temps i el Judici Final. Al text original s'afegiran els quatre recitatius (que podrien ser del propi Bach) i la coral que tanca la primera part.
Aquest clima apocalíptic es presenta ja al cor inicial de la cantata, que la intitula: Wachet! betet! betet! wachet! (Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!), un extraordinari moviment coral de gran envergadura i sorprenent audàcia musical. Estructurat en tres parts, les dues extremes esdevenen una autèntica crida a sometent davant la imminent arribada de l'Apocalipsi. Sobre l'exaltat concertant de l'orquestra, la trompeta tronant preludia l'entrada del cor en ple per a proclamar als quatre vents els termes crucials, Wachet i Betet, retorçats fins a l'extrem a fi d'expressar tota la seva transcendència. El primer, Wachet (vetlleu), serà entonat de manera imperiosa, mentre que Betet (pregueu) ho serà de manera perllongada. La secció central, relativament menys crispada, és de caràcter més  polifònic i enllaça amb la tercera mitjançant una cadència descendent del baix continu que supleix l'extensa introducció orquestral de l'arrencada. Sense dubte, es tracta d'un dels moviments corals més expressius i imaginatius de Bach.
El to crispat i la qualitat expressiva de la música segueixen al recitatiu de baix Erschrecket, ihr verstockten Sünder! (Tremoleu, pecadors renitents!), on les imatges de terror conviuen amb la dolçor dels passatges dirigits als benaurats, on hi destaca la vocalització de 56 notes amb què es declama el terme Freude (felicitat).
Seguirà l'ària Wenn kömmt der Tag, an dem wir ziehen (Quan vindrà el dia, que serem enduts), en la qual el contralt, personificació de l'ànima, expressa l'anhel vers el món espiritual mitjançant una música serena i fins i tot dolça, com és habitual en Bach quan encara el tema de la mort.
Un recitatiu de tenor (Malgrat el nostre desig vehement de cel) condueix a l'ària de soprano Lasst der Spötter Zungen schmähen (Deixeu que les llengües burletes se’n fumin), dinàmic moviment a càrrec de les cordes que estableixen certes complicitats, les quals podrien simbolitzar les burles de què parla el text. Estructurada en dues parts, a la segona es destaca el terme bestehen (subsistir, romandre) amb l'habitual nota perllongada.
De nou un recitatiu sec del tenor (Ah, aquell dia paorós i terrible) enllaçarà amb la coral que tanca la primera part de la cantata: Freu dich sehr, o meine Seele (Salta d’alegria, ànima meva), apareguda a Freiberg cap al 1620 i cantada amb una melodia del segle XV popularitzada al segle XIX per Robert Schumann. A diferència de les cantates BWV 147 i 186, aquí les corals són cantades senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.
La segona part de la cantata s'inicia amb l'elegant ària de tenor Hebt euer Haupt empor (Alceu ben amunt els vostres caps), on el cantant serà acompanyat de violí i oboè a l'uníson, amb la resta de la corda i el continu en un paper secundari. Podria ser que el tema principal, a més d'una representació de l'alçament del cap,  fos una al·lusió a la cèlebre coral O Gott, du frommer Gott, per la seva al·lusió als devots o pietosos (Frommen).
El novè moviment, Ach, soll nicht dieser grosse Tag (Ah, aquell dia paorós i terrible), apareix indicat com a Recitativo col accompagnamento, i juntament amb Wenn einstens die Posaunen schallen de la cantata BWV 127 segurament sigui un dels recitatius més contundents de Bach. Es tracta d'un exaltat arioso per a baix, trompeta, cordes i continu d'enorme expressivitat que ens transporta a un escenari de terror davant l'arribada del Judici Final. Sobre la rauxa de les cordes i la fúria del baix, la trompeta (Posaune, al manuscrit) entona la coral Es ist gewisslich an der Zeit (En veritat ha arribat  l'Hora). Com al primer recitatiu, el clima es relaxarà en referir-se a la misericòrdia divina per acabar de nou, com en aquell cas, amb extenses vocalitzacions sobre Freuden meinen Lauf.
Aquesta contundència reapareixerà al penúltim moviment, tot i que en principi res ens ho fa pensar. Es tracta de l'ària de baix Seligster Erquickungstag (O dia benaurat de joia gran), que arrenca en un clima d'excelsa beatitud (molt' adagio al manuscrit) per a referir-se a la segona vinguda de Jesús. De sobte però, la menció al cataclisme que això suposarà desferma de nou les imatges de destrucció massiva amb l'agitació de les cordes, la reaparició de la trompeta tronant i la llarga vocalització de fins a 48 semicorxeres sobre el terme Trümmer (enderroc). Com en els altres moments agitats de la cantata, al final l'extàtica beatitud tornarà per a tancar el moviment en el clima en què s'obrí i donar pas a la coral final, Nicht nach Welt, nach Himmel nicht (No és pas el món, ni tan sols el cel), que canta la cinquena estrofa d'un himne de de 1658 de Christian Keymann, amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt del mateix any. Violins i violes acompanyen el cor amb la seva pròpia partitura, excepcionalment elevada, cercant una suggestió de l'anhel celestial present al text.
J.M.S.




Cantata BWV 70
WACHET! BETET! BETET! WACHET!
Dominica 26 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de novembre de 1723. 
1ª versió de 1716 (BWV 70a, per al Segon Diumenge d'Advent)
Text: Recitatius anònims, la resta de Salomo Franck 
i una coral final de Christian Keymann

Prima Parte 

1. COR
Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!
Estigueu a punt
En tot temps,
Fins que el Sobirà de la Glòria
Posi terme al món.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tremoleu, pecadors renitents!
Que arriba el dia,
En què ningú es podrà salvar:
Us atraparà el judici inflexible,
O! nissaga de pecadors,
Per la vostra desesperança eterna.
Altrament, vosaltres fills elegits de Déu,
Emprendreu una felicitat per sempre.
Quan tot es trenqui i derroqui,
El salvador us cridarà
A la seva presència augusta;
Però, no tingueu por!
***
3. ÀRIA (Alt)
Quan vindrà el dia, que serem enduts
Del Egipte d’aquest món?
Ai las! Correm, fugim de pressa de Sodoma,
Abans que el foc ens agafi desprevinguts!
Vigila, ànima, surt de la incertesa,
I pensa que ja ha és aquí el darrer dia!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Malgrat el nostre desig vehement de cel
El cos ens aferra l’esperit captiu;
El món amb les seves fal·làcies
Posa  brells i paranys als fidels.
L’esperit ja ho vol, més la carn és feble;
Ple de complantes ens afoguen, Ai las!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Deixeu que les llengües burletes se’n fumin,
Diguin el que diguin, ha de passar
que veurem venir Jesús
sobre els núvols, a les altures.
El cel i la terra s’acabaran
Més la paraula de Déu subsistirà.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Enmig d’aquesta generació malvada
Déu, altrament, te cura dels seus servents,
Perquè aquest procedir malèvol
Mai no els faci mal,
sinó que, amb la seva mà els empara
i els mena vers l’Eternal Edèn.
***
7. CORAL
Salta d’alegria, ànima meva,
Deixa córrer penes i angoixes,
Perquè ara Crist, el teu Senyor,
Ens crida fora d’aquesta vall de llàgrimes!
Per a compartir per sempre
La seva joia i esplendor
I amb els àngels alegrar-nos
Triomfants, en l’Eternitat.

Seconda Parte

8. ÀRIA (Tenor)
Alceu ben amunt els vostres caps
I no tingueu por, fidels devots,
La vostra ànima treu poncella!
I esdevindrà una flor de l’Edèn
Al servei de Déu per sempre;
No tingueu por, fidels devots
Alceu ben amunt els vostres caps!
***
9. RECITATIU (Baix)
Ah, aquell dia paorós i terrible,
De l’esfondrament del món
Del so brillant de trompetes,
Del potent brúfol del corn,
De la veu terrible del Jutge
De les gorges obertes de foc.
Quan assetgin la meva ment,
Dubtes, basarda i temors!
Em sentiré indefens pecador?
Ara, emperò, la meva ànima percep
Dolls de felicitat, esclats d’alleujament
El Salvador no m’amaga el seu bon cor,
Que aboca misericòrdia a desdir,
El seu braç compassiu no m’abandona,
Per tant, aniré fent camí a tothora
Confiat i ple d’alegria, fins la fi.
***
10. ÀRIA (Baix)
O dia benaurat de joia gran
Acondueix-me al teu enclòs!
Que soni, peti, el darrer esclat,
I que amb la terra i cel enderrocats!
Jesús em porti al seu repòs,
On trobaré el plaer a vessar.
***
11. CORAL
No és pas el món, ni tan sols el cel
El què la meva ànima vol i deleja
Jo vull Jesús i la seva llum,
Perquè m’ha reconciliat amb Déu,
I  m’ha eximit de l’escarment,
O, Jesús meu, no et deixaré.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera




18/11/18

BWV 90

Es conserven només dues cantates per al Vint-i-cinquè Diumenge després de la Trinitat, una festivitat que desapareix del calendari quan la Pasqua s'esdevé molt aviat: Són la BWV 116 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 90 ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE.
Es tracta de la darrera d'un grup de cantates (BWV 81 a 90) que presenten la particularitat de no utilitzar el cor més que a la coral final (i a la BWV 82, ni allà), per la qual cosa la Bach-Gesellschaft les publicà conjuntes al volum XX de l'obra completa de Bach.
La cantata fou estrenada a Leipzig el 14 de novembre de 1723, a les portes del primer Advent de Bach a la Cantoria de St. Tomàs i per la seva brevetat hom sospita que devia anar acompanyada d'una altra cantata desconeguda per a emmarcar totes dues el sermó dominical. El manuscrit no indica ni les veus ni els instruments requerits, tot i que han estat fàcilment deduïts per la investigació excepte l'instrument solista del tercer moviment, que aparenta ser una trompeta tot i que alguns estudiosos com Alfred Dürr es decanten per la trompa. També apunta aquest autor que els oboès podrien reforçar el violí a les àries, com succeeix en altres cantates.
Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que acabava el diumenge abans d'Advent, estaven dedicats a la reflexió sobre la mort, la brevetat de la vida, la fi dels temps i l'imminent Judici Final. Efectivament, les lectures del dia provenien de la Carta I als Tessalonicencs i l'Evangeli de Sant Mateu 14, 15-28, on es profetitzava el retorn de Crist al final dels temps i tot el que això comportarà. Uns anuncis apocalíptics que, com veurem, inspiraran l'anònim llibretista ja des del primer vers de la cantata.
Aquesta arrenca amb l'ària de tenor que li dóna títol: Es reisset euch ein schrecklich Ende (Us espera un final esgarrifós), una violenta increpació als pecadors que Bach centra en el terme reissen i la seva accepció més directa: Estripar, esquinçar. D'aquí que la música sigui un crispat concertant de les cordes sobre el qual les frases del tenor queden sovint tallades de manera abrupta, volent simbolitzar l'espantós final que espera al pecador, així com la seva feblesa d'esperit. A la secció central, com és habitual, la presència de l'orquestra serà molt menys acusada. A la darrera secció destaquen les cadències tallades amb què el tenor canta el terme schrecklich (terrible).
Seguirà el recitatiu de contralt Des Höchsten Güte wird von Tag zu Tage neu (La pietat de l'Altíssim cada dia es renovella), en el qual trobem algunes subtils harmonies sobre certes exclamacions que realcen el seu dramatisme. 
El tercer moviment serà una d'aquelles àries de baix i trompeta amb les quals Bach vol representar el poder i la força divines: So löschet im Eifer der rächende Richter (El jutge enfellonit fins al capdamunt). Sobre una base tremolosa del baix continu i gairebé tota la corda (representació del temor de l'acusat), la trompeta i el violí primer arrenquen en fanfàrria i tot seguit estableixen un diàleg d'agitades i convulses figures, suggerint la furibunda ira del jutge. És impressionant el moment en què Bach atura la música sobre el terme doch aus (apagar).
Aquest ambient de crispació s'esvaeix al recitatiu del tenor Doch Gottes Auge sieht auf uns als Auserwählte (Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus), car ara la vista es dirigeix als protegits de Déu, que seran els qui (simbòlicament) entonin la coral final: Leit uns mit deiner rechten Hand (Que ens acompanyi la teva mà recta), setena estrofa d'un himne de Martin Moller de 1584 basat en l'Aufer inmensam llatí que es canta amb una melodia apareguda a Leipzig l'any 1539. És destacable la suspensió harmònica que enllaça les dues darrers estrofes (Verleih ein selges Stündelein / Auf dass wir ewig bei dir sein!), un recurs present al tractats d'harmonia però molt poc usat en època de Bach, enèsima mostra de la seva sapiència musical.
J.M.S.



Cantata BWV 90
ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE
Dominica 25 Post Trinitatis
Estrenada: 14 de novembre de 1723
Text: Anònim, amb una coral final de Martin Moller (1584)

1. ÀRIA (Tenor)
Us espera un final esgarrifós
Càfila de menyspreables pecadors.
Heu vessat la mesura dels vostres pecats,
Àdhuc, el vostre seny, tan entossudit
Ha deixat el vostre jutge, del tot, en l’oblit
***
2. RECITATIU (Alt)
La pietat de l’Altíssim cada dia es renovella
Mentre que al pecador desagraït li cal la Gràcia.
O, aquest rampell ple de malícia
Que t’empeny vers la teva destrucció,
Ai las! No sacseja el teu cor?
Com és que la bondat de Déu
No et fa pensar en una vera contrició?
El seu cor fidel posa de manifest
compassió fora mesura:
A voltes damunt fa bastir temples
A voltes posa a punt el glever
Per arrossar-lo amb el Mannà
De la seva paraula, que sustenta.
Altrament, Oh! aquesta vida perversa,
Que menysprea el penediment .
***
3. ÀRIA (Baix)
El jutge enfellonit fins el capdamunt
Us donarà càstig apagant la llum de la seva paraula.
Per vostra culpa, Oh pecadors,
haureu d’aguantar
L’ultratge dels llocs sagrats:
Vosaltres, que del meu temple,
n’heu fet cova d’assassins.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus:
I per bé que ningú pot comptar el gran nombre d’enemics,
L’Heroi d’Israel ens dóna protecció,
El seu braç posa fre a l’escomesa de l’enemic,
I ens fa costat, quan aquesta sembla més contundent,
amb la fortalesa de la seva paraula.
***
5. CORAL
Que ens acompanyi la teva mà recta
I que beneeixi els nostres, poble i terra;
Dóna’ns sempre la teva santa Paraula.
Guarda’ns de l’astúcia i avolesa del diable,
Atorga’ns petits moments de felicitat
Abans de gaudir amb tu en l’eternitat.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



10/11/18

BWV 60

Únicament dues cantates han sobreviscut destinades al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 26 de l'any 1724 i la que avui tractarem, la cantata BWV 60 O EWIGKEIT, DU DONNERWORT, que comparteix títol amb la BWV 20 i que va ser estrenada a Leipzig el 7 de novembre de 1723. Pertany doncs al primer any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que començava el Primer diumenge d'Advent,  es dedicaven a la reflexió sobre la mort i el trànsit a l'altre món. L' Evangeli del dia (Mateu 9, 18-26) narrava la resurrecció miraculosa d'una donzella, per la qual cosa el desconegut llibretista utilitzà una popular coral de Johann Rist de 1642 que versava sobre la mort i el judici de Déu. A partir d'ella es desenvolupa una espècie de diàleg al·legòric entre el temor i l'esperança, encarnats pel contralt el primer i el tenor la segona. La Vox Christi, encarnada pel baix, també apareixerà al penúltim moviment. Aquest tipus de diàlegs, molt difosos a la literatura protestant, tenien el seu origen a Itàlia, on des de l'edat mitjana rebien el nom de contrati.
El moviment inicial de la cantata, O Ewigkeit, du Donnerwort (O Eternitat, paraula atronadora), és una exquisida construcció musical repleta de recursos imaginatius que s'estructura en dos plànols contraposats: D'una banda el contralt solista o bé els del cor, acompanyats de les cordes tremoloses personificant el temor, entonen la coral amb una melodia de Johann Schopp. De l'altra, tenor i oboès encarnen l'esperança amb una repetitiva declamació del versicle 18 del capítol 49 del Gènesi, que resa Herr, ich warte auf dein Heil (Senyor, jo espero la teva salvació). La paraula warte (esperar) és destacada amb una elaborada vocalització.
A aquest intricat moviment inicial seguirà el recitatiu O schwerer Gang zum letzten Kampf und Streite (Oh, quin camí més rost cal fer fins al darrer combat!), en el qual de nou contralt i tenor contraposen les seves respectives personificacions sustentades per expressius recursos musicals, com els passus duriusculus amb què es declama la primera frase del moviment.
El diàleg seguirà, de forma més lírica, al duet Mein letztes Lager will mich schrecken (El meu darrer jaç m’esborrona), amb la participació de l'oboè d'amore i el violí solista en un moviment amarat de bellesa i serenor.
Al quart moviment, Der Tod bleibt doch der menschlichen Natur verhasst (La naturalesa humana abomina la mort), el contralt (és a dir, el temor) segueix declamant la seva angoixa vital en forma de recitat mentre que el baix (Crist) apareix en la molt més melodiosa forma d'arioso entonant les primeres paraules d'un versicle de l'Apocalipsi (14,13), que anirà ampliant en les seves tres intervencions les quals arrenquen sempre amb una llarga nota beatífica sobre el terme selig (Feliços).
I arribarà la coral final, on es canta una himne de Franz Joachim Burmeister de 1662 amb una melodia de Johann Rudolf Ahle, organista de Mühlhausen i pare del també organista en aquella ciutat Johann Georg, mort l'any 1706 i al qual succeí el propi Bach l'any 1707. Destaquen les atrevides harmonitzacions tant de la coral original d'Ahle com les que Bach li imprimeix aquí, per a concloure una cantata breu però farcida d'enginy musical.
J.M.S.


Cantata BWV 60
O EWIGKEIT, DU DONNERWORT (II)
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 7 de novembre de 1723
Text: Anònim, extret de dos himnes de teòlegs alemanys 
i el Vers. 14, 13 del Llibre de l'Apocalipsi (Nº 4)

1. ÀRIA DUET (Cor, Tenor)
Temor (Cor )
O Eternitat, paraula atronadora!
Glavi furgador que traspassa l’ànima,
Principi sense fi!
O Eternitat, temps sense temps ni hora!
Davant de tanta aflicció
No sé cap on puc anar.
Tan astorat s’exaspera el meu cor
Que la llengua se’m clava al paladar.
Esperança (T)
Senyor, espero la teva salvació!
***
2. RECITATIU (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
Oh, quin camí més rost cal fer fins el darrer combat!
Esperança (Tenor)
El meu Ajut ja ha arribat,
Em fa costat el Redemptor
Per consolar-me.
Temor (Alt)
El pànic a la mort, aquest darrer suplici
Esglaia i fereix el meu cor
I em tortura tots els membres.
Esperança (Tenor)
Jo d’aquest cos, en faig ofrena a Déu;
Perquè amb el foc d’una aflicció ardent
N’hi hagi prou perquè Déu em renti.
Temor (Alt)
Però, ara com ara, sols veig passar davant meu
El deute dels meus grans pecats.
Esperança (Tenor)
Altrament, Déu no dicta cap sentència de mort.
Ell posa fre als turments de la temptació,
Perquè hom pugui suportar-los.
***
3. ÀRIA DUET (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
El meu darrer jaç m’esborrona,
Esperança (Tenor)
La mà del Senyor m’acotxarà,
Temor (Alto)
La debilitat de la fe quasi bé m’enfonsa,
Esperança (Tenor)
El meu Jesús m’ajudarà a portar la somada,
Temor (Alt)
La fossa oberta m’horroritza,
Esperança (Tenor)
Per a mi serà un habitacle de pau.
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Alt, Baix)
Temor (Alt)
La naturalesa humana abomina la mort
Que t’enfonsa
I et fa perdre tota esperança.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort;
Temor (Alt)
Ai las!  Mes, Ai las! quant d’obstacles
Cal que l’ànima evadeixi
Fent camí cap a la mort!
Potser de l’infern l’esparveri la gola
Quan al darrer moment
Vegi de l’afrau la gorja;
Potser llavors tindrà penediment
En sentir-se damnada eternament.
Crist (Baix)
Feliços els que han mort,
els que han mort en el Senyor;
Temor (Alt)
Si jo em moro en el Senyor,
Serà la felicitat la meva part de l’herència?
Serà el meu cos menja dels cucs!
I els meus membres, a ciència,
Es tornaran pols i terra,
Com que en sóc fill de la mort
M’haig de podrir dins d’un sot.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort,
els que ja han mort en el Senyor, ara i sempre.
Temor (Alt)
Coratge!
Si d’avui ençà, puc ésser feliç:
Oh sí, torna en mi esperança!
El meu cos podrà anar al repòs tranquil
I el meu esperit, alçar els ulls amb alegrança.
***
5. CORAL
Ja en tinc prou;
Senyor, quan tu vulguis,
Ja em pots prendre!
Vine, Jesús meu;
Bon vent!, O món!
Me’n vaig a l’estança del cel,
Cap a la Pau camino segur,
I deixo ací baix la meves llatzèries.
Ja en tinc prou.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera





3/11/18

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.
Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: El moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 
Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.
A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.
A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme spott (escarni) amb una doble vocalització.
La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.
J.M.S.




Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final d'Adam Reusner


1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



27/10/18

BWV 115

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 55, 89  i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 115 MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT, la qual fou estrenada a Leipzig el 5 de novembre de 1724. Forma part, per tant, del cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió per l'anònim llibretista deixa de banda l'Evangeli del dia i ve a ser una exhortació a l'oració i a estar alerta davant el pecat, una temàtica pròpia dels darrers diumenges de l'any litúrgic que, recordem-ho, acabava el darrer diumenge abans de l'Advent. Es tracta d'un himne de Johann B. Freystein de 1697 del qual, com és habitual a les cantates corals, es conserven literalment les estrofes darrera i última als moviments extrems de la cantata, mentre que les intermèdies seran lliurement reelaborades.
Arrenca la cantata amb l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral la que inspira, en aquest cas una obra d'origen profà adaptada a l'ús religiós al Cançoner de Dresde l'any 1694: Mache dich, mein geist, bereit (Prepara't, ànima meva). Amb ella confecciona Bach un extraordinari cor que exhala bellesa per totes bandes, gràcies a la seva acolorida orquestra de cordes, violoncello píccolo, trompa, flautes i oboès. El tema musical de la capçalera, amb el seu doble salt d'octava, protagonitzarà tot el moviment. El cantus firmus va a càrrec dels sopranos reforçats per la trompa, mentre que la resta de veus conformarà la xarxa polifònica de cada estrofa de la coral, enllaçada amb la següent mitjançant una cada cop més elaborada reaparició del ritornello orquestral, alguna d'elles senzillament celestial.
En aquesta cantata, les àries precedeixen als recitatius, que n'esdevenen una espècie de corol·lari. La primera d'elles és la titulada Ach schläfrige Seele, wie? ruhest du noch? (Ai ànima somnolenta, i doncs, encara dorms?), un grandiós moviment da capo per a contralt, cordes i oboè d'amore que recrea un clima de somnolència a les seccions extremes, mentre que la central esdevé un autèntic despertar sobtat, amb una amplíssima vocalització sobre les paraules wo du nicht wachest (si no vetlles).
L'expressiu recitatiu del baix Gott, so vor deine Seele wacht (Déu, que vetlla per la teva ànima) condueix a una nova ària: Bete aber auch dabei (Prega, però, també), on el soprano establirà diàleg amb el violoncello píccolo i la flauta travessera, instrument característic de les cantates d'aquell estiu-tardor de 1724 en el qual hom suposa que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment dotat (vegeu BWV 9). De nou es presentarà un clima de pesadesa, però ara no a causa de la somnolència sinó del pes de la culpa. Tot quedarà marcat pel tema musical de l'inici, que esdevindrà omnipresent, al qual s'enfrontarà un contratema, també omnipresent, presentat per la flauta en el moment de l'entrada del violoncel. En quant al cantant, són contínues les referències als termes bete (prega) i bitte (suplica).
Un breu però enèrgic recitatiu de tenor (Ell espera els nostres crits de súplica) que acabarà en arioso condueix a la coral final, Drum so lasst uns immerdar (Així doncs, tothora), que canta a capella la desena estrofa de l'himne Johann B. Freystein que ha inspirat tota la cantata, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.
J.M.S.


Cantata BWV 115
MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 5 de novembre de 1724
Text: Johann Burchard Freystein (1,6) i poeta anònim (2-5)


 1. COR
Prepara't, ànima meva,
vigila, implora i prega,
per tal que l'hora maligna
no et sobrevingui impensadament.
Perquè això és
l'astúcia de Satanàs:
damunt molts de piadosos,
caure-hi per temptar-los.
* * *
2. ÀRIA (Contralt)
Ai ànima somnolenta, i doncs?, que encara dorms?
Deixondeix-te!
La condemna podria despertar-te de sobte
i, si no vetlles,
colgar-te sota el son de la mort eterna.
* * *
3. RECITATIU (Baix)
Déu, que vetlla per la teva ànima,
té aversió a la nit del pecat;
t'envia la llum de la seva Gràcia,
i et demana a canvi d'aquests dons,
que tan abundosament et promet,
tan sols que tinguis ben oberts els ulls de l'esperit.
L'astúcia de Satanàs no té límit
per encisar els pecadors.
Si tu mateix talles el lligam de la Gràcia,
mai no albiraràs l'auxili.
El mon sencer i els seus
no són res més que falsos germans
i, així i tot, la teva carn i la teva sang
només hi troben afalacs.
* * *
4. ÀRIA (Soprano)
Prega, però, també
mentre vigiles!
Suplica que amb la teva gran culpa
el teu Jutge mostri indulgència,
que del pecat t'alliberi
i et purifiqui.
* * *
5. RECITATIU (Tenor)
Ell espera els nostres crits de súplica,
hi inclina la seva orella misericordiosa;
quan els enemics s'alegren dels nostres mals,
aleshores vencem gràcies al seu poder;
perquè el seu Fill, a qui preguem,
ens dóna coratge i força
i ens auxiliarà.
* * *
6. CORAL
Així doncs, tothora
vigilem, implorem, preguem,
ja que la por, la necessitat i el perill
són cada vegada més a prop;
perquè l'hora
no és lluny
en què Déu ha de jutjar-nos
i destruir el món.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol



21/10/18

BWV 38

Per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat ha volgut la fortuna que fins a quatre cantates hagin arribat a nosaltres, que cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, de les quals avui parlarem de la segona d'elles, la cantata BWV 38 AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR, obra estrenada a Leipzig el 29 d'octubre de 1724 dins del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
L'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la súplica del funcionari reial a Jesús pel guariment del seu fill, la qual cosa justifica l'elecció per part de l'anònim llibretista de la coral que inspira la cantata: La versió alemanya del De Profundis llatí (Salm 130) realitzada pel propi Martí Luter.
La melodia d'aquesta coral serveix de base al cor inicial, un d'aquells cors arcaïtzants amb les veus sustentades per trombons que Bach recrea en altres cantates, com les BWV 2, 64 o 121, un estil que s'adiu a la perfecció amb el missatge suplicant i pregon del text. Les frases són introduïdes en forma de fuga per les veus inferiors, sobre les quals els sopranos entonen la melodia pura de la coral, els versos de la qual són enllaçats gràcies a una veu, generalment de tenor, que salta tan bon punt conclouen. És destacable el moment en que les veus inferiors són forçades a un dur cromatisme per a cantar Sünd und Unrecht (pecats i maldats), un recurs habitual en Bach anomenat des d'antic passus duriusculus (passes dures) i que constitueix una nova mostra de la seva enorme sapiència musical.
El breu recitatiu de contralt In Jesu Gnade wird allein (Només la gràcia de Jesús) dóna pas a l'ària Ich höre mitten in den Leiden (Enmig dels meus sofriments), en la qual el tenor serà acompanyat de dos oboès. El seu ritme serè vol il·lustrar el consol (trost) de què parla el text, terme que serà degudament vocalitzat.
Seguirà el singular recitatiu de soprano Ach! Dass mein Glaube noch so schwach (Ai las! La meva Fe encara és feble), indicat al manuscrit com a recitativo a battuta, és a dir, seguint estrictament el compàs i no amb la llibertat habitual del recitatiu sec. La raó és que el continu no es limita a acompanyar el recitat amb harmonies sinó que entona la melodia de la coral que inspira la cantata, la qual ha d'anar sincronitzada amb el cantant.
El cinquè moviment és un inhabitual tercet de soprano, contralt i baix, estructurat en dues seccions vocals enllaçades pel ritornello instrumental: Wenn meine Trübsal als mit Ketten (Si en la misèria es succeeixen les desgràcies). Conceptualment, la primera secció s'articula en torn al terme Trübsal (patiments) i la segona, entorn Trost (consol). Soprano i contralt desenvolupen passatges imitatius i canònics, mentre que el baix resta vinculat al continu, que és l'únic acompanyament orquestral.
La cantata conclourà amb la coral Ob bei uns ist der Sünden viel (Tants pecats com hi ha en nosaltres), cinquena estrofa de l'himne que l'ha inspirat, interpretada a capella, és a dir, amb les veus doblades pels instruments segons la tessitura. Els quatre trombons li atorgaran de nou aquella pàtina arcaïtzant que també impregnava el cor inicial.
J.M.S.



Cantata BWV 38
AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 29 d'octubre de 1724
Text: Anònim


1. COR
Des del fons de l'Abisme t'imploro.
Senyor Déu, escolta el meu clam!
Atansa'm una orella benvolent
I obre-la a la meva súplica!
Car si Tu pots veure
Tots els pecats i maldats que es cometen,
Qui podrà doncs, Senyor,
Suportar la teva presència?
***
2. RECITATIU (Alt)
Només la gràcia de Jesús
Conté per a nosaltres el sopluig i el perdó
Car la maldat i l'astúcia de Satanàs
Converteixen la vida humana
En un pecat abominable
Als ulls del Senyor.
Què és el que podrà, doncs,
Donar-nos la joia espiritual
En les nostres oracions
Si l'Esperit i la Paraula de Jesús
No realitzen un nou miracle?
***
3. ÀRIA (Tenor)
Enmig dels meus sofriments
Sento una paraula de consol
Que pronuncia el meu Jesús.
És per això, ànima angoixada,
Que has de confiar en la bondat del teu Déu:
El suport de la seva Paraula no caduca,
El seu consol mai et serà negat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ai las! La meva Fe encara és feble
I he basat la meva confiança
Sobre un terreny fràgil.
Quantes vegades encara el meu Cor
Ha de ser testimoni de nous prodigis!
Com? No reconeixes ton Salvador,
Al qual només li cal pronunciar
Un sol mot de consol
Per a que s'esdevingui
Molt més ràpid del que la teva feblesa imagina
L'hora de la Salvació?
Confia només en la seva mà omnipotent
I en la veritat de la seva Paraula!
***
5. TERZETTO (Soprano, Alt & Baix)
Si en la misèria es succeeixen els patiments
Talment com si fossin encadenades,
El meu Salvador me'n deslliurarà
I tot s'esvairà de la meva vista.
Amb quina rapidesa l'aurora del consol
Desplaça la nit de l'angoixa i els turments!
***
6. CORAL
Tants pecats com hi ha en nosaltres,
Hi ha en Déu encara més gràcia.
La seva mà auxilia sense distinció
Per gran que sigui la desgràcia.
Ell sol és el Bon Pastor
Que deslliurarà Israel
De tots els seus pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra