24/9/17

BWV 138

Quinzè Diumenge després de la Trinitat, festivitat per a la qual conservem, com és habitual, tres cantates, que són les BWV 51, BWV 99 i la que avui tractarem, la cantata BWV 138 WARUM BETRÜBST DU DICH, MEIN HERZ?
L'Evangeli del dia (Mateu 6, 24-34) animava a donar importància al reialme de Déu per sobre de les coses materials. Partint d'aquest principi i d'una coral atribuïda a Hans Sachs, l'anònim llibretista configura una particular estructura, força dramàtica: La cantata es divideix entre les intervencions dels solistes, que cantaran els dubtes i preocupacions del món material en recitatius i àries, i les intervencions del cor que, entonant els versos de la coral que inspira la cantata, els respondran que la solució és la confiança en Déu i l'abandó a la seva voluntat.
El resultat és una cantata que, si bé s'inspira en una coral, no té res a veure amb les cantates corals del segon any de Bach a Leipzig. Concretament, la BWV 138 és anterior, ja que fou estrenada el 5 de setembre de 1723.
S'inicia l'obra amb el cor que li dóna nom, "Per què, cor meu, t'entristeixes?", un moviment amarat de dolor on comprovem la particular i complexa estructura de la cantata: Sobre un tema de l'orquestra que recorda els sospirs, el cor entona les frases del coral, com és habitual, però en cert moment tot s'aturarà i entrarà el contralt, en recitatiu acompanyat, per a declamar les misèries del món material. Tot seguit, tornarà el coral per a concloure el moviment amb la seva darrera estrofa.
El breu recitatiu per a baix Ich bin veracht (No sóc res més que rebuig), reprèn el plany per les misèries del món. Tot seguit tornarà el cor en el tercer moviment, de nou amb la coral trencada divereses vegades  per les declamacions del solistes, soprano i contralt.
Seguirà un nou recitatiu, ara per a tenor, on destaca la vocalització sobre la paraula Freude (alegria). Aquí el missatge ja canvia i s'imposa l'optimisme d'aquell qui s'ha entregat a la voluntat divina, cosa que queda molt més explícita a l'ària Auf Gott steht meine Zuversicht (En Déu poso la meva confiança), cinquè moviment de la cantata, on tres veus de corda acompanyen el baix a un ritme que tindria quelcom de rondó. El resultat és d'una elegància exquisida i culmina amb una sensacional vocalització de fins a 63 notes.
Un fugaç recitatiu del contralt condueix a la coral final, treballadíssima, incrustada sobre un concertant d'oboès a l'uníson i cordes en rauxes: Weil du mein Gott und Vater bist (Com que ets el meu pare i el meu Déu). Així conclou aquesta breu però molt elaborada cantata.
J.M.S.



Cantata BWV 138
WARUM BETRÜBST DU DICH, MEIN HERZ?
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 5 de setembre de 1723
Text: Anònim, basat en un Himne de 1561 atribuït a Hans Sachs

1. COR & RECITATIU (Cor, Alt)
Per què, cor meu, t’entristeixes?
Et desficies i pateixes
Només pels béns temporals?
Alt
Pobre de mi, ai las!
M’abaten els meus feixucs neguits.
Del vespre fins al matí
El meu desfici no para mai.
Que Déu em tingui compassió!
Qui, doncs, em podrà alliberar
De la garjola d’aquest món
Pèrfid i malvat?
Que en sóc de dissortat!
Ai las! Tant de bo ja fos mort!
Cor
Confia en el Senyor el teu Déu,
Que tota cosa ha creat.
***
2. RECITATIU (Baix)
No sóc res més que rebuig;
El Senyor em creà pel patiment
El dia del seu enuig;
El meu proveïment casolà,
És migrat del tot;
Em fan tastar en lloc del vi del goig
El calze ple de llàgrimes amargants.
Com puc, doncs, complir en pau el meu deure,
Si els sospirs són el meu menjar
I les llàgrimes el meu beure?
***
3. CORAL & RECITATIU (Soprano, Alt)
Ell ni pot ni et vol tenir menyspreu,
Prou que ho sap que tens defectes;
Però el cel i la terra són seus!
Soprano
Ah, i no obstant, perquè?
Déu té cura dels animalons,
Dóna menjar als ocells,
Assacia els petits corbs,
Només jo, pobra criatura,
Jo no sé perquè
M’he de basquejar pel meu tros de pa;
Hi ha algú que vetlli perquè jo em pugui salvar?
Cor
El teu Pare, el Senyor el teu Déu,
Que t’assisteix en tota necessitat.
Alt
Estic abandonat;
Em sembla,
Que inclús Déu em vulgui odiar en la meva pobresa,
Ell que sempre m’havia volgut bé.
Ai, neguits,
Que cada matí en sou més i més
I tot això dia rere dia?
Per tant, no té fi la meva agonia;
Ai! misèria! Os de mal rosegar,
Qui em donarà auxili en el meu penar?
Cor
El teu Pare, el Senyor el teu Déu,
Que t’assisteix en tota necessitat.
***
4. RECITATIU (Tenor)
O quin dolç conhort! Si Déu no m’oblida
Ni em deixa de racó,
Podré tenir serenor
I viure assossegat.
El món em pot odiar sempre, tant se val,
Abocaré el sac de les amargors
Amb alegria al Senyor,
Si no m’ajuda avui, m’ajudarà demà matí.
Ara deixo de bona gana
Les penes sota el coixí,
I no em manca saber res més que això
Per trobar consolació:
***
5. ÀRIA (Baix)
En Déu poso la meva confiança,
La meva fe el deixa fer.
Ara ja no passaré cap més ànsia,
Ara la misèria ja no em pot turmentar.
Fins i tot en la més gran malaurança,
De manera prodigiosa em farà costat
Serà el meu Pare, serà la meva gaubança.
***
6. RECITATIU (Alt)
D’acord!
Així doncs, ben dolçament descansaré.
Sotsobres meus! Us dic adéu!
Ara ja puc viure com si fos al cel.
***
7. CORAL
Com que ets el meu pare i el meu Déu,
No abandonaràs pas aquest fill teu,
O, cor de pare!
Sóc una miserable almosta d’arena,
Que no sento cap consol a la terra.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


17/9/17

BWV 78

Catorzè Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual s'han conservat tres cantates: Les BWV 17, 25 i 78, de la qual avui en farem cinc cèntims.
Estrenada el 10 de setembre de 1724, pertany al cicle de les "cantates corals" al qual tantes vegades ens hem referit: Una llarga sèrie d'obres (40 en total) que Bach composà en el seu segon any a Leipzig, concretament entre el juny de 1724 i el març de l'any següent. Totes elles, d'autor anònim, compten amb llibrets provinents o inspirats en corals tradicionals de l'església luterana. La d'avui es basa en un himne de Johann Rist de 1641 que presenta una relació molt tangencial amb l'Evangeli del dia, Lluc 17, 11-19, que versava sobre la curació de deu leprosos.
La cantata comença amb una gran cor al pesarós ritme de passacaglia o xacona, basat en un tema descendent que aspira contínuament a elevar-se, per a tornar a caure sense remei. Sobre ell, el soprano, reforçat per la trompa i la flauta, va entonant les frases del coral que inspira la cantata. Una excepcional combinació de passacaglia i coral com només Bach podia dur a terme amb tanta perfecció. Aquesta figura obstinadament descendent és utilitzada magistralment en altres cantates, com la BWV 12, i es coneixia des de molt antic com a  passus duriusculus, "passes dures".
Les passes seran també protagonistes del segon moviment de la cantata, però ara es tractarà de passes apressades: Wir eilen mit schwachen, doch emsigen Schritten (Venim corrents, però amb pas segur), un duet per a soprano i contralt, on les passes són suggerides per l'àgil ritme del continu, seguit de prop pel violoncel, que vegades es quedarà enrere i a vegades l'atraparà, volent descriure així els deixebles intentant seguir el seu mestre. La primera secció, en Si bemoll major, varia a la més fosca de Sol menor a la secció central, en parlar dels malalts i els pecadors.
Al tercer moviment, un recitatiu per a tenor, apareixeran dos versos de la coral de Johann Rist, que donaran pas a l'ària Das Blut, so meine Schuld durchstreicht (La sang que ha esborrat els meus pecats ha tornat el meu cor lleuger), magistral moviment protagonitzat per la flauta travessera el tema de la qual repeteix constantment un gir que, segons Alfred Dürr, vol simbolitzar el gest d'esborrar o tatxar els pecats, tal com diu el text. I no tan sols això, sinó que el ritme discontinu del baix podria suggerir el batec del cor. Sigui com sigui, estem davant d'una d'aquelles àries que Bach inclou a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals la flauta travessera té una paper destacat, potser per que disposà en aquelles setmanes d'un intèrpret especialment dotat (vegeu BWV 9).
El següent recitatiu per a baix és, en la seva simplicitat, una meravella on cada terme té la seva expressió musical a càrrec de les cordes. Finalment, apareixen en airoso quatre versos de la coral que inspira la cantata.
El baix tindrà tot seguit la seva ària: Nun du wirst mein Gewissen stillen (Tu la consciència m'has asserenat), un concertant de veu i oboè amb ripieno de cordes i baix continu d'una enorme densitat. Arrenca amb un tema de les cordes en ple seguides d'una ràfega de semicorxeres de l'oboè, sobre el qual es construirà tot el moviment. I la cantata conclourà amb els versos de la coral de Johann  Rist cantats amb una melodia de 1662 obra d'un autor de cognom una mica inquietant per als qui vam ser adolescents als 80: Johann Crüger. I disculpeu-me l'acudit.
J.M.S.



Cantata BWV 78
JESU, DER DU MEINE SEELE
Dominica 14 Post Trinitatis
Estrenada: 10 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Rist (1641)

1. COR
Jesús, tu amb la teva mort acerba
Has deslliurat la meva ànima
De la seva escabrosa sofrença
Arrencant-la amb el teu braç potent
De la llòbrega cavorca de l’infern.
I tot això m’ho has fet saber
Amb delitosos mots de veritat,
Ara doncs, Oh Déu, fes-me costat!
***
2. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Venim corrents, però amb pas segur,
O Jesús, O Mestre, cercant el teu ajut.
Tu aculls, benigne, malalts i pecadors.
Ah, escolta, amatent,
Com alcem les veus implorant socors!
Gira ver nosaltres la teva faç clement!
***
3. RECITATIU (Tenor)
Ai las! Sóc jo un hereu del mal
Com boig, ara caic, ara m’aixeco.
La lepra del pecat que m’infecta
No em deixarà en eix tranc mortal.
Camino d’esma vers l’avolesa
I em dic: Mes ai! Qui em pot salvar?
La carn i la sang voldria sotmetre
I repartir, a més no poder, bonesa
Però, l’esforç m’ha abandonat.
No vull pas amagar-me les faltes
Són tantes! Fins n’he perdut el compte
Doncs, ara mateix, amb treballs i penes
Arreplego el meu farcell de pecats,
Que no puc suportar, perquè em pesa,
I a tu, te’l don, Jesús, perdent el plor.
No em renyis pas per la meva malesa
Perquè he pecat contra tu, Senyor!
***
4. ÀRIA (Tenor)
La sang que ha esborrat els meus pecats
Ha tornat a fer el meu cor lleuger
I em diu que m’ha alliberat.
Si l’host infernal em vol donar guerra
Tindré Jesús al meu costat
Per sortir victoriós de la contesa.
***
5. RECITATIU (Baix)
Ferides, claus, corona i fossa
Els cops que el Salvador sofrí
Són els signes de la seva victòria
Que em conforten i em donen delit.
Mentre que un tribunal inflexible
Etziba condemnes a ultrança
Tu, en canvi, dons perdonança.
Cap dany ni cap pena em mourà
Car les sap bé, el meu Salvador
Que ell, d’amor, per mi es desfà
Per tant, jo per contrapartida,
Als seus peus poso el meu cor.
Ací el tens, sobreeixint dolor,
Arrosat amb la sang preciosa
Que vessares en la creu penosa
Pren-lo, Jesucrist, jo te’l don.
***
6. ÀRIA (Baix)
Tu la consciència m’has asserenat;
Ara qui em vulgui ventar venjança
Es trobarà, sí,  amb la teva fidelitat,
Car la teva paraula em dóna confiança.
Cap enemic podrà arrencar, ningú,
De les teves mans, a ultrança,
Aquell cristià que haig confiat en tu.
***
7. CORAL
Crec en tu, Senyor, aida ma feblesa,
No deixis pas que perdi bravor;
Sols tu pots dar-me fortesa,
Quan m’acuiti el pecat i la mort.
Poso fe en el teu bon cor
Fins que pugui, llest el combat,
Senyor Jesús, mirar-te amb goig
En les dolceses de l’Eternitat

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


10/9/17

ELS CONCERTS PER A CLAVECÍ

Els concerts per a clavecí de Bach presenten grans problemes de datació i semblen ser gairebé tots ells transcripcions de concerts originalment escrits per a d'altres instruments. Tal sospita esdevé totalment certa en almenys cinc d'ells: Els BWV 1054, 1058, 1057 i 1060 són transcripcions d'obres del propi Bach, mentre que el Concert per a 4 clavecins ho és d'un concert de Vivaldi. Desgraciadament, gairebé totes les versions originals de les que deriven els concerts per a clavecí o bé han desaparegut o bé només n'han quedat fragments dispersos.
Es situa la composició de les versions originals a l'època de Köthen (1717-1723), mentre que les versions per a clavecí haurien estat escrites bé al mateix Köthen o bé estant Bach ja a Leipzig. La seva reutilització com a simfonies inicials d'algunes cantates i la dedicació de Bach al Collegium Musicum fan raonable aquesta suposició.
Són molt importants les reutilitzacions d'aquests concerts a les cantates que Bach havia d'interpretar cada diumenge a les esglésies de Leipzig. Concretament, alguns moviments dels concerts p
er a clavecí apareixen a les cantates BWV 35, 49, 146, 156, 169 i 188. Generalment, en aquests reciclatges els concerts es converteixen en simfonies inicials on el clavecí és substituït per l'orgue i a la corda s'hi solen afegir instruments de vent. En dos casos però, també seran transformats en un cor (BWV 146) i en una ària (BWV 169).
Existeix una forta controvèrsia sobre la cronologia d'aquesta evolució:
Una línia afirma que les simfonies de les cantates són anteriors a la versió per a clavecí. Partint dels concerts originals (per a violí, oboè o flauta), Bach els convertí primer en simfonies per a orgue i, després, en concerts per a clavecí.
L'altra línia creu que la versió per a clavecí va ser sempre anterior a la versió d'església. Jo em situo sens dubte en aquesta darrera opinió. Primer, per que Bach, des de l'època de Köthen, semblava força interessat en la creació de concerts per a clavecí com ho demostra l'innovador 5è Concert de Brandenburg. Segon, per que la composició de cantates obligava Bach a treballar pràcticament contra rellotge. Algunes vegades, la falta de temps el devia obligar a completar les seves cantates reciclant música escrita anteriorment per tal d'estalviar-se la composició de, per exemple, un complicat cor. No sembla més senzill i ràpid transportar a l'orgue un concert per a clavecí que no pas un concert per a violí, oboè o flauta?
De tota manera, allò realment important és que, gràcies al seu reciclatge a les cantates, algun d'aquests concerts per a clavecí ha pogut perdurar fins als nostres dies.



Concert per a clavecí i cordes en Re menor BWV 1052
I. Allegro - II. Adagio - III. Allegro

És aquest el concert per a clavecí de major envergadura juntament amb el BWV 1053, i deriva d'un concert per a violí. Obra mestra, la seva tonalitat de Re menor esdevé sempre en Bach misteriosa i sobrenatural. Els moviments I i II són reutilitzats a la Cantata BWV 146: El primer com a simfonia inicial i el segon transformat en el cor que la segueix i li dóna nom. El moviment III esdevindrà la simfonia inicial de la Cantata BWV 188.

Concert per a clavecí i cordes en Mi major BWV 1053
I. (Allegro) - II. Siciliano - III. Allegro

La tonalitat de Mi major és la més alegre i divertida, cosa que impregna aquest concert d'un fantàstic aire optimista i juganer. Juntament amb el BWV 1052 és el concert per a clavecí de major envergadura. A la Cantata BWV 169 apareixen transformats els moviments I (simfonia inicial) i II (convertit en una ària). El moviment III es convertirà en la simfonia que obre la Cantata BWV 49.

Concert per a clavecí i cordes en Re major BWV 1054
I. (Allegro) - II. Adagio e piano sempre - III. Allegro

Transcripció del Concert per a Violí en Mi major BWV 1042.

Concert per a clavecí i cordes en La major BWV 1055
I. Allegro - II. Larghetto - III. Allegro ma non tanto

Suposadament era en el seu origen un concert el La major per a oboè d'amore.

Concert per a clavecí i cordes en Fa menor BWV 1056
I. (Allegro) - II. Largo - III. Presto

Estem davant d'un autèntic pasticcio: Els moviments I i III provenen d'un concert per a violí en Sol menor. El sublim moviment central prové del mateix concert o d'un concert per a oboè avui perdut. També servirà com a simfonia de la Cantata BWV 156.

Concert per a clavecí, 2 Flautes i cordes en Fa major BWV 1057
I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assai

Aquest concert és una transcripció del Quart Concert de Brandenburg. A més de les cordes, dues flautes dolces acompanyen el clavecí.

Concert per a clavecí i cordes en Sol menor BWV 1058
I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assai

Transcripció del Concert per a Violí en La menor BWV1041.

Concert per a clavecí i cordes en Re menor BWV 1059
Es tracta d'un breu fragment de nou compassos pertanyents a un concert per a clavecí del qual se n'ha perdut la resta com a tal, però que conservem gràcies al seu reciclatge dins les cantates: A la Cantata BWV 35 apareixen dues simfonies per a orgue solista. La investigació ha demostrat que es tracta d'una reutilització d'aquest concert per a clavecí de l'època de Köthen, en concret dels moviments I i III. Una ària de la mateixa cantata podria derivar del moviment central d'aquest concert perdut. En la seva versió original, era probablement un concert per a oboè.

Concert per a 2 clavecins i cordes en Do menor BWV 1060
I. Allegro - II. Adagio - III. Allegro

Transcripció d'un concert per a violí i oboè que, en base a aquesta versió per a teclat, ha pogut ser reconstruït (BWV 1060-R). Resulta superb en qualsevol de les dues formes. El moviment central és una pàgina de bellesa excepcional.

Concert per a 2 clavecins i cordes en Do major BWV 1061
I. (Allegro) - II. Adagio ovvero Largo - III. Fuga

L'únic dels concerts per a teclat del qual no sabem que derivi d'una obra anterior. El que sí sabem és que en la seva primera versió no hi apareixen les cordes, deixant els dos clavecins sols i enfrontats a pit descobert. El moviment III és una sensacional fuga basada en un tema que, en la meva opinió, és un dels més bells de Bach.

Concert per a 2 clavecins i cordes en Do menor BWV 1062
I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assai

Transcripció del Concert per a 2 Violins en Re menor BWV 1043.

Concert per a 3 clavecins i cordes en Re menor BWV 1063
I. (Allegro) - II. Alla Siciliana - III. Allegro

Suposadament, una nova versió d'un anterior concert per a violí, flauta i oboè.

Concert per a 3 clavecins i cordes en Do major BWV 1064
I. Allegro - II. Adagio - III. Allegro

Es creu que deriva d'un concert per a 3 violins en Re major.

Concert per a 4 clavecins i cordes en La menor BWV 1065
I. (Allegro) - II. Largo - III. Allegro

Estem davant d'una transcripció del Concert per a 4 Violins Nº 10 en Si menor de l'Estro Armonico Op. 3 d'Antonio Vivaldi.
J.M.S.



BWV 33

Per al Tretzè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 77, 164 i la que avui tractarem, la BWV 33 ALLEIN ZU DIR, HERR JESU CHRIST.
Estrenada a Leipzig el 13 de setembre de 1724, durant molt de temps la seva composició es va datar uns 10 anys més tard. Fou Alfred Dürr qui, amb el seu minuciós estudi, establí la cronologia correcta.
Pertany doncs al cicle de "cantates corals" que Bach arrenca l'11 de juny de 1724, cantates totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana. El text de la cantata BWV 33 s'inspirarà concretament en un himne de Konrad Huber de 1540, que es conserva literalment als moviments inicial i final mentre que la resta ha estat reelaborat lliurement per l'anònim llibretista.
Arrenca la música amb un cor d'extraordinària bellesa en el qual el concertant instrumental és tan ric que podria subsistir sense les nou frases del cor que hi apareixen sobreimpressionades. És el cor que dóna nom a la cantata: Allein zu dir, Herr Jesu Christ (Només en Tu, Senyor Jesucrist). Dels 153 compassos de què consta, 108 són purament instrumentals, protagonitzats per l'alegre cantarella de cordes i oboès.
El segon moviment, un recitatiu per a baix, destaca per les 30 notes amb què es vocalitzarà el concepte "efreuen" (alegrar).
Arribarà ara un d'aquells moments transcendents dins l'obra de Bach, que si no està al meu Top-10 d'àries de les cantates poc li falta: Wie furchtsam wankten meine Schritte (Les meves passes foren vacil·lants i tremoloses), extensa ària per a contralt i violins en sordina on Bach utilitza el seu habitual recurs del pizzicato de les cordes per a suggerir les passes, el caminar. Però aquí va més enllà i ens trasllada a un escenari en el qual el creient transita enmig de la foscor, com en una enorme caverna, envoltat de perills desconeguts, dels quals només l'ajuda de Jesús el podrà salvar. Sense dubte, estem davant d'una de les pàgines més singulars de Bach.
Seguirà un nou recitatiu, ara per a tenor, Mein Gott, verwirf mich nicht (Déu meu, no te'm treguis del davant), que donarà pas al duet Gott, der du die Liebe heißt (Déu, el nom del qual és Amor), un densíssim moviment semi-canònic on tenor i baix seran acompanyats dels dos oboès i el baix continu, sense cordes. D'aquest duet la meva versió preferida és la de Helmuth Rilling.
La cantata conclou amb la coral de Konrad Huber que ha inspirat tota la cantata, cantada amb una melodia que apareix per primera vegada l'any 1541 a Wittenberg i quatre anys més tard a Leipzig, en un recull de Valentin Babst.
J.M.S.



Cantata BWV 33
ALLEIN ZU DIR, HERR JESU CHRIST
Dominica 13 Post Trinitatis
Estrenada: 13 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Konrad Huber (1540)


1. COR
Només en Tu, Senyor Jesucrist,
Reposa la meva esperança en aquesta Terra.
Sé que Tu ets el meu consol,
I que cap altre consol se m'oferirà.
Des del principi res no ha existit,
Ningú ha nascut en aquest món,
Que em pugui rescatar de la misèria.
A Tu t'imploro,
A Tu, en qui he dipositat la meva confiança.
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu i Jutge meu:
Si em preguntes per les teves lleis
Jo no puc
Sense trair la meva consciència
Pretendre seguir-ne una entre mil.
Sóc pobre d'esperit i mancat d'estima,
Els meus pecats són greus i enormes.
Però si el meu cor se'n penedeix
Tu l'ompliràs de joia,
El meu Déu i Baluard,
Amb paraules de perdó.
***
3. ÀRIA (Alt)
Les meves passes són vacil·lants i tremoloses!
Jesús, escolta doncs els meus precs
I parla en favor meu al teu Pare.
El pes dels pecats m'esclafava
I vet aquí que novament me'n salva
La consoladora Paraula de Jesús:
Ell assumeix els meus pecats i els del Món.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Déu meu, no te'm treguis del davant
Encara que cada dia incompleixi els teus mandats:
Permet-me romandre davant teu!
M'és difícil de complir la més petita norma,
Però si els meus precs no imploren res més
Que l'ajuda de Jesús,
Llavors cap remordiment podrà
Privar-me de la Fe i l'Esperança.
Concedeix-me com a única misericòrdia
La veritable Fe cristiana!
Ella donarà els seus fruits
I es manifestarà amb obres d'amor.
***
5. DUETTO (Tenor, Baix)
Déu, el nom del qual és Amor:
Encén la meva ànima i deixa
Que el meu Amor s'elevi puixant vers Tu
Per sobre de totes les coses.
Fes que pel meu propi impuls
Estimi als altres més que a mi mateix.
Si els enemics destorben el meu repòs,
Envia'm la teva ajuda!
***
6. CORAL
Gloria al Senyor en la Trona Suprema,
Al Pare de tota Bondat,
I a Jesucrist, el seu Fill estimat,
Qui vetlla tothora per nosaltres,
I a Déu, a l'Esperit Sant,
Qui ens assisteix en tot moment
Per tal que el servim i l'honorem
En aquest Món, i en l'Eternitat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


9/9/17

DIADA 2017

CataBach.com us anima a participar a tots els actes commemoratius programats per l'Onze de Setembre d'enguany. Que tingueu una bona Diada! 
 

3/9/17

BWV 105

Per al Novè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i 168. De la primera de les tres en farem avui un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 20 de juliol de 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de Sant Tomàs, la cantata HERR, GEHE NICHT INS GERICHT MIT DEINEM KNECHT BWV 105 ens parla del temor davant el judici de Déu i la tranquil·litat d'aquell qui l'espera havent seguit els seus preceptes. El llibret és anònim i utilitza el Salm 143 al principi i una coral de Johann Rist de 1641 al final.
"Senyor, no siguis massa sever amb el teu Serf" és el text del cor inicial, que donarà nom a la cantata i que arrencarà en adagio, tempo amb el qual Bach intenta simbolitzar la tossa del pecat i la culpa. Aquest ambient aviat serà trencat per una fuga permutativa on el tema passarà per totes les veus, doblades pels instruments.
El segon moviment serà un suplicant recitatiu per a contralt ("Déu méu, no em rebutgis"), que donarà pas a una de les àries més extraordinàries i originals de Bach: "Wie Zittern und Wanken" (Com tremolen i vacil·len els pensaments dels pecadors mentre s'acusen els uns als altres provant d'exculpar-se). Sense baix continu, les cordes mantenen una contínua i inacabable tremolor mentre l'oboè crida, turmentat per l'angoixa. La veu de soprano canta vocalitzacions esfereïdores sobre les paraules "verklagen" (retreure) i "wagen" (gosar). La flaquesa de l'esperit humà inspira en Bach una de les àries més corprenedores mai escrites i que forma part del meu Top-10 d'àries de les cantates. De fet, aquesta ària va ser un dels  primers fragments de cantates d'un tal Johann Sebastian Bach que vaig escoltar. Va ser a Catalunya Música, fa molts anys, i em va deixar de pedra tant la música com que es tractés de la cantata número 105. "Però... quantes cantates va escriure aquest home???" recordo que vaig pensar. I també: "Seràn totes d'aquest nivell? Mare meva..."
Després d'aquest moment torbador arribarà un nou recitatiu, ara per a baix, que més aviat és un airoso on les cordes i el continu en pizzicato acompanyen les paraules del cantant: Benaurat aquell qui sap del seu protector. Aquest recitatiu-airoso (que potser vol simbolitzar el repicar de campanes a travès del pizzicato) donarà pas al penúltim moviment de la cantata, una ària per a tenor titulada "Kann ich nur Jesum Mir zum Freunde machen" (Si pogués fer-me amic de Jesús) que presentarà un brutal contrast amb els moviments anteriors: Ara, la trompeta i les cordes evolucionaràn a ritme de dansa evocant la seguretat d'aquell qui té confiança en la fe. És una d'aquelles àries per a trompeta on Bach ens transmet una alegria pura i franca, gairebé infantil.
La cantata conclourà amb la coral "Nun, ich weiss, du Wirst mir stillen" (Ara ja sé que tranquilitzaràs el meu esperit angoixat), una coral que apareix també a la cantata BWV 78 i al motet BWV 227. Destacaràn les cadències tremoloses de les cordes expressant l'angoixa espiritual de què parla el text, angoixa que s'anirà esvaïnt fins al darrer compàs de l'obra.
Citarem avui el video que us proposem, extraordinari, en el qual podeu anar seguint la cantata en base al manuscrit del propi Bach.
J.M.S.



Cantata BWV 105
HERR, GEHE NICHT INS GERICHT MIT DEINEM KNECHT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 20 de juliol de 1723
Text: Anònim, basat en el Salm 143  i un Himne de Johann Rist (1641)

1. COR  i  ( S, A, T, B)
Senyor, no siguis massa sever amb els teus serfs!
car davant teu, no hi ningú prou just.
***
2. RECITATIU (Alt)
Déu meu, no em rebutgis,
ja que em prostro amb humilitat
davant la teva faç.
Ja sé quan grans són el teu furor
àdhuc els meus mancaments.
i que també ets, d’ensems,
destre testimoni i recte jutge.
Davant teu, sense enfarfec, em confesso
i no em llenço a l’abisme
negant o encobrint
els pecats de la meva ànima.
***
3. ÀRIA (Alt)
Com tremolen i vacil·len
els pecadors pensarosos,
mentre un i altre es fan retrets
i a l'hora se'n desentenen.
És així, com es malmet
una consciència intranquil·la
amb els seus propis turments.
***
4. RECITATIU (Baix)
Altrament, sortós del que sap d’un fiançador,
que pot perdonar-li els deutes.
Així és com queda rescabalat el contracte,
quan Jesús amb la seva sang l’humiteja,
i ell mateix l’afixa a la creu,
per a donar compte al Pare
dels teus benifets, cos i vida,
quan soni l’hora de la teva mort.
D’aquesta manera, quan el teu cos vagi a la fossa
cobert de pols i de terra,
el Salvador t’obrirà els eterns tenderols.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Si pogués fer-me amic de Jesús,
Mammon* seria lletra morta per mi.
Ací en mans d’aquest món frívol i efímer
 no m’hi sento gens a gust.
                                                                                * El Diable.
***
6. CORAL
Ara, ja sé, que aquietaràs
el meu esperit angoixat.
La teva lleialtat s’acomplirà
tal com tu mateix ens digueres:
Que en aquesta terra espaiosa,
ningú que vagi assadollat de fe
s’ha de perdre,
ans al contrari, viurà per sempre.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera


BWV 137

Tres cantates conserva el catàleg per al Dotzè Diumenge després de la Trinitat, les BWV 69a, 35 i la que avui tractarem, la cantata BWV 137 LOBE DEN HERREN, DEN MÄCHTIGEN KÖNIG DER EHREN, que va ser estrenada a Leipzig el 19 d'agost de 1725.
Fonamentalment estem davant d'una cantata coral, però en certs aspectes força diferent a les 40 "cantates corals" que Bach va escriure durant el seu segon any a Leipzig i que va interpretar des de l'11 de juny de 1724, Primer Diumenge després de la Trinitat, al 25 de març de 1725, Festa de l'Anunciació que aquell any coincidí amb el Diumenge de Rams. El misteri s'incrementa si tenim en compte que desconeixem quina cantata va sonar el 12è Diumenge després de la Trinitat de 1724. Si Bach en va escriure alguna, s'ha perdut sense deixar rastre.
El text de la cantata el conformen les cinc estrofes d'un himne de Joachim Neander de 1680, que es conserven sense cap modificació, primera diferència amb les cantates corals de l'any anterior. Això origina que la cantata no tingui recitatius i tots els moviments comencin amb la mateixa frase.
Quan veieu una cantata que arrenqui amb paraules com "Lobe den Herren..." o similars, us heu de preparar per a quelcom espectacular, car en aquestes ocasions Bach desplega la fanfàrria festiva: Trompetes, timbales, oboès, cordes i totes les veus del cor intervenen al cor inicial de la cantata, cosa sorprenent en una obra destinada a un diumenge ordinari. Això ha fet pensar als investigadors que aquesta cantata també va ser utilitzada en algun Ratsweschel, l'ofici religiós que acompanyava la investidura d'un nou consistori a les ciutats alemanyes d'aquella època i per als quals Bach va escriure vàries cantates: Les BWV 71, 119, 120, 29, 69, 193 i la d'avui, si fos el cas.
A la Leipzig de temps de Bach la cerimònia es celebrava a l'església de St. Nicolau el dilluns o el divendres després de St. Bartomeu, el 24 d'agost.
El segon moviment és una deliciosa ària on el contralt anirà cantant les frases del coral sobre un meravellós concertant del violí solista: Lobe den Herren, der alles so herrlich regieret (Lloa al Senyor, que governa magnífic sobre tot). El propi Bach devia tenir en molta estima aquesta peça, ja que posteriorment la va incloure entre les sis corals per a orgue conegudes com Corals Schübler (en honor a l'editor que les va demanar amb insistència) on transcriu per a aquest instrument alguns fragments extrets de les cantates. Actualment ostenta el BWV 650 i és igualment deliciosa en la seva versió per a orgue. En alguns enregistraments, com el de Koopman, aquest moviment es fa cantar al cor sencer i no al contralt tot sol. En totes les seves formes és una música d'una bellesa excepcional.
Segueix un duet per a soprano i baix on tots els plantejaments deriven de l'arrencada del coral. Seran acompanyats pels dos oboès i el baix continu, sense cordes, igual que al quart moviment: Una ària per a tenor titulada Lobe den Herren, der deinen Stand sichtbar gesegnet (Lloa al Senyor, que ha beneït clarament la teva condició) on la trompeta anirà entonant les frases del coral per sobre del cantant i el baix continu, que desenvolupen la seva pròpia temàtica. És aquest un recurs que Bach utilitzarà en altres ocasions, com en l'ària de tenor de la cantata BWV 19, de 1726.
La breu coral final reprendrà el to brillant de l'inici amb la participació de tot l'efectiu, cosa que conclourà la cantata en un ambient d'extrema solemnitat, certament més adequat a un Ratsweschel que no pas  a un diumenge ordinari.
J.M.S.



Cantata BWV 137
LOBE DEN HERREN, DEN MÄCHTIGEN KÖNIG DER EHREN
Dominica 12 Post Trinitatis (Segurament també destinada a un Ratsweschel)
Estrenada: 19 d'agost de 1725
Text: Himne de Joachim Neander (1680)

1. COR
Lloa al Senyor, el puixant Rei Gloriós,
Estimada ànima meva, heus aquí el meu fervent desig!
Afegiu-vos a la multitud,
Desperteu-vos, Saltiris* i Arpes!
Feu sonar la música!
* Instrument medieval de teclat.
2. ARIA (Alt)
Lloa al Senyor, que governa magnífic sobre tot,
Que et mena segur sobre les ales de l'Àliga,
Que et manté tal com tu mateix desitges.
No l'has percebut?

3. DUETTO (Soprano, Baix)
Lloa al Senyor, que t'ha fet capaç de pensar i de sentir,
Que et concedeix salut i t'acompanya amb amistat.
En quants moments difícils
No haurà el Déu pietós
Estés les seves ales sobre tu?

4. ARIA (Tenor)
Lloa al Senyor, que ha beneït clarament la teva condició
Que del Cel ha fet ploure torrentades d'Amor.
Pensa bé
En el que pot fer el Totpoderós,
 El qual et tracta amb estima.

5. CORAL
Lloa al Senyor, que tot en mi glorifiqui el seu nom!
Que tot allò que respira el lloï amb el llinatge d'Abraham!
Ell és la teva llum:
Ànima, no ho oblidis mai.
Tu, que el lloes, conclou amb un Amén!

Traduïda per Josep-Miquel Serra



2/9/17

BWV 128

El Dominica Exaudi és el 6è i darrer diumenge després de Pasqua, situat entre el dia de l'Ascensió (el dijous després del Dominica Rogate) i la Pasqua Florida o Pentecosta. Com que per al Dominica Exaudi només s'han conservat dues cantates de les menys transcendents (BWV 44 i 183), aprofitarem aquest diumenge per tractar les cantates de l'Ascensió, molt més interessants. Avui parlarem de la cantata BWV 128 Auf Christi Himmelfahrt allein.
Companya de festivitat de les BWV 37, 43 i 11, la cantata BWV 128 fou estrenada a Leipzig el 10 de maig de 1725 i forma part d'un grup de 9 cantates que Bach composà la primavera d'aquell any, totes elles amb llibret de la poetessa Christiane Marianne von Ziegler. Resulta molt curiós el fet que mai més es repetís la col·laboració entre ells, tot i que Ziegler publiqués l'any 1729 un cicle sencer de cantates per a totes les festivitats de l'any litúrgic. Les cantates de Ziegler són diferents de les cantates corals que Bach havia estat escrivint des del juny de l'any anterior i que havia quedat bruscament interromput el 25 de març, festa de l'Anunciació, potser a causa de la sobtada mort del llibretista.
La cantata s'obre amb un densíssim motet sobre la melodia de la coral Allein Gott in der Höh'sei Ehr, adaptació del Gloria in Excelsis gregorià. La presència d'oboès i trompes revesteix aquest cor d'una pompositat molt adient a la importància de la festivitat que es celebra.
Un breu recitatiu donarà pas al moment que tots estàvem esperant: Auf, auf mit hellem schall, espectacular ària per a baix amb trompeta aguda que vol il·lustrar l'entronització majestàtica de Jesús al seu lloc, a la dreta del Pare. L'expressió de glòria triomfal és aquí absoluta, i s'aconsegueix sobretot mitjançant tres recursos: El compàs ternari, la celestial part de trompeta i la figura curta (corxera-dues semicorxeres) que marca el ritme del baix continu i que només s'aturarà en 4 dels 60 compassos de què consta la peça, i encara en dos d'aquests quatre seguirà apareixent en altres instruments. Els dos compassos on cessa aquest ritme són els que serveixen per a enllaçar amb el recitatiu que Bach incrusta dins l'ària, tot i que a l'edició impresa del llibret apareix com a fragment independent. Aquesta ària encara és més brutal si tenim en compte que la trompeta natural no té pistons, així que tota la seva  part surt dels llavis i els pulmons del trompetista. Encara avui, escoltant aquesta ària, sento calfreds en el moment en que les cordes assumeixen el sublim segon tema de  la trompeta. Quina meravella! També impressionen (d'una altra manera) els recursos vocals que Bach posarà en joc al recitatiu, per tal d'il·lustrar els missatges del text.
Aquesta ària és una de les meves preferides de Bach, a més de portar-me molt bons records, ja que apareixia al primer volum de la Teldec que vaig tenir a les mans, ja fa molts anys: Era el vol. 7 de l'edició magna de 10, el que comprenia les cantates BWV 119 a 137. No cal dir que vaig entendre de cop per què a les portades dels discos de cantates hi solien aparèixer àngels tocant trompetes...
El següent moviment presenta un  fort contrast amb aquesta ària, ja que es tractarà d'un reposat duet per a contralt i tenor acompanyats de l'òboè d'amore. El tema d'aquest duet va ser utilitzat per Max Reger a les seves Variacions sobre un tema de Bach, Op. 81.  
La cantata conclou amb una melodia coral atribuïda a Ahasverus Fritsch, que apareix en altres cantates, sense anar més lluny la BWV 129, immediatament consecutiva en el catàleg.
J.M.S.



Cantata BWV 128
AUF CHRISTI HIMMELFAHRT ALLEIN
Festo Ascensionis Christi

Estrenada: 10 de maig de 1725
Text: Christiane Marianne von Ziegler
1. COR

Només l'Ascensió de Crist
Garanteix el meu ascens al cel
I em permet vèncer en tot moment
Tots els dubtes, angoixes i penes.
Així doncs, estant el cap ja a les altures,
Permetrà Jesucrist a la resta dels membres
Accedir-hi també quan arribi el moment.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Sóc a punt, vine a buscar-me!
Aquí, en aquest món degradat
Tot és plor, angoixa i sofriment.
En canvi allà, al Tabernacle de Salem,
Serè transfigurat.
Allà estaré cara a cara amb Déu,
Tal com la seva santa paraula ha promès.
***
3. ÀRIA I RECITATIU (Baix
)
Arreu hom proclama
Amb veu esplendorosa:
Mon Jesús és assegut a la Dreta!
Qui gosaria torbar-me?
Ara és apartat de mi,
Però arribarà el dia que aniré
Allà on viu el Redemptor!
(Recitatiu)
Els meus ulls el veuran amb claredat diàfana.
Ah, si pogués ja construir-hi una cabana!
Però on? Vana esperança!
No viu a la Muntanya ni a la Vall,
La seva omnipotència és a tot arreu:
Calla doncs, boca imprudent,
I no provis d'esclarir tal misteri!
***
4. DUETTO (Alt, Tenor)

Cap ésser humà aconseguirà
Entendre el seu infinit poder.
La meva boca, emmudida, callarà.
Veuré, més enllà dels Estels,
Com apareix a la llunyania
A la Dreta del Senyor.
***
5. CORAL

Llavors em situaràs
A la teva Dreta,
I a mi, el teu infant,
Jutjaràs amb clemència.
Em conduiràs a la felicitat
I podré contemplar
La teva Glòria
Per a tota l'Eternitat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


LES CANTATES CORALS

Durant el segon any com a Kantor de l'església de Sant Tomàs de Leipzig, Bach composà el que hom anomena cicle de les "cantates corals". L'inicià l'11 de juny de 1724, Primer Diumenge després de la Trinitat i el va concloure el 25 de març de 1725, Festa de l'Anunciació que coincidí amb el Diumenge de Rams. Durant gairebé 10 mesos Bach va escriure un  total de 40 d'aquestes cantates, obres basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. Els textos són anònims, tot i que Christoph Wolff creu que l'autor fou Andreas Stubel, Konrektor de l'escola de St. Tomàs, que morí sobtadament el 27 de gener de 1725 tot just publicats els llibrets fins a la festa de l'Anunciació per a la qual estava destinada la que va esdevenir darrera cantata coral del cicle, la cantata WIE SCHÖN LEUCHTET DER MORGENSTERN BWV 1.
Generalment l'estructura de les cantates d'aquest cicle és sempre la mateixa: Les estrofes primera i darrera de la coral són traslladades literalment als moviments primer i darrer de la cantata, mentre que els versos intermedis són reelaborats a la cantata en forma d'àries i recitatius, mantenint les idees bàsiques però amb una nova redacció poètica.

Cantates corals de 1724-25

Dominica I Post Trinitatis, 11 juny 1724: O Ewigkeit, du Donnerwort BWV 20 
Dominica II Post Trinitatis, 18 juny 1724: Ach Gott, vom Himmel sieh darein BWV 2
Festo S. Johannis Baptistae, 24 juny 1724: Christ unser Herr zum Jordan kam BWV 7
Dominica III Post Trinitatis, 25 juny 1724: Ach Herr, mich armen Sünder BWV 135
Festo Visitationis Mariae + Dominica  IV P. T, 2 juliol 1724: Meine Seel erhebt den Herren BWV 10
Dominica V Post Trinitatis, 9 juliol 1724: Wer nur den lieben Gott läßt walten BWV 93
No s'ha conservat cap cantata per al Dominica VI Post Trinitatis de 1724
Dominica VII Post Trinitatis, 23 juliol 1724: Was willst du dich betrüben BWV 107
Dominica VIII Post Trinitatis, 30 juliol 1724: Wo Gott der Herr nicht bei uns hält BWV 178
Dominica IX Post Trinitatis, 6 agost 1724: Was frag ich nach der Welt BWV 94
Dominica X Post Trinitatis, 13 agost 1724: Nimm von uns, Herr, du treuer Gott BWV 101
Dominica XI Post Trinitatis, 20 agost 1724: Herr Jesu Christ, du höchstes Gut BWV 113
No s'ha conservat cap cantata per al Dominica XII Post Trinitatis de 1724
Dominica XIII Post Trinitatis, 3 setembre 1724: Allein zu dir, Herr Jesu Christ BWV 33
Dominica XIV Post Trinitatis, 10 setembre 1724: Jesu, der du meine Seele BWV 78
Dominica XV Post Trinitatis, 17 setembre 1724: Was Gott tut, das ist wohlgetan BWV 99
Dominica XVI Post Trinitatis, 24 setembre 1724: Liebster Gott, wenn werd ich sterben? BWV 8
Festo Michaelis, 29 setembre 1724: Herr Gott, dich loben alle wir BWV 130
Dominica XVII Post Trinitatis, 1 octubre 1724: Ach, lieben Christen, seid getrost BWV 114
Dominica XVIII Post Trinitatis, 8 octubre 1724: Herr Christ, der einge Gottessohn BWV 96
Dominica XIX Post Trinitatis, 15 octubre 1724: Wo soll ich fliehen hin BWV 5
Dominica XX Post Trinitatis, 22 octubre 1724: Schmücke dich, o liebe Seele BWV 180
Dominica XXI Post Trinitatis, 29 octubre 1724: Aus tiefer Not schrei ich zu dir BWV 38    
Dominica XXII Post Trinitatis, 5 novembre 1724: Mache dich, mein Geist, bereit BWV 115
Dominica XXIII Post Trinitatis, 12 novembre 1724: Wohl dem, der sich auf seinen Gott BWV 139
Dominica XXIV Post Trinitatis, 19 novembre 1724: Ach wie flüchtig, ach wie nichtig BWV 26
Dominica XXV Post Trinitatis, 26 novembre 1724: Du Friedefürst, Herr Jesu Christ BWV 116
Dominica I Adventus, 3 desembre 1724: Nun komm, der Heiden Heiland BWV 62
Feria I Nativitatis Christi, 25 desembre 1724: Gelobet seist du, Jesu Christ BWV 91
Feria II Nativitatis Christi, 26 desembre 1724: Christum wir sollen loben schon BWV 121
Feria III Nativitatis Christi, 27 desembre 1724: Ich freue mich in dir BWV 133
Dominica Post Nativitatis Christi, 31 desembre 1724: Das neugeborne Kindelein BWV 122
Festo Circumcisionis Christi (Cap d'Any), 1 gener 1725: Jesu, nun sei gepreiset BWV 41
Festo Epiphanias, 6 gener 1725: Liebster Immanuel, Herzog der Frommen BWV 123
Dominica I Post Epiphanias, 7 gener 1725: Meinen Jesum laß ich nicht, BWV 124
Dominica II Post Epiphanias, 14 gener 1725: Ach Gott, wie manches Herzeleid BWV 3
Dominica III Post Epiphanias, 21 gener 1725: Was mein Gott will, das g'scheh allzeit BWV 111
Dominica Septuagesimae, 28 gener 1725: Ich hab in Gottes Herz und Sinn BWV 92
Festo Purificationis Mariae, 2 febrer 1725: Mit Fried und Freud ich fahr dahin BWV 125
Dominica Sexagesimae, 4 febrer 1725: Erhalt uns, Herr, bei deinem Wort BWV 126
Dominica Estomihi, 11 febrer 1725: Herr Jesu Christ, wahr' Mensch und Gott BWV 127
Festo Annunciationis Mariae + Dominica Palmarum, 25 Març 1725: Wie schön leuchtet der Morgenstern BWV 1

La hipotètica mort del llibretista obligà Bach a cercar solucions d'emergència: Per la pasqua de 1725, una setmana després de la BWV 1, reestrenà una cantata molt antiga, la BWV 4. El llibret posat en música és una coral completa de Martí Luter, per la qual cosa la podem considerar una cantata coral tot i que diferent de les que conformen el cicle que Bach estava musicant des de l'estiu anterior.
Després seguiren uns quants diumenges amb cantates que semblen ser obra del mateix llibretista, tot i que el seu nom és desconegut: Les BWV 6, 42 i 85 celebraren el Dilluns de Pasqua, el Dominica Quasimodogeniti i el de Misericòrdia respectivament. 
Llavors, a partir del Dominica Jubilate (22 d'abril), començà Bach a utilitzar llibrets de la poetessa Christiana Mariana von Ziegler, amb els quals va compondre les 9 cantates restants fins a la festa de la Trinitat, completant així les cantates del seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. Aquestes cantates (BWV 103, 108, 87, 128, 183, 74, 68, 175 i 176) només de forma molt tangencial es podrien considerar cantates corals. Tot i que Ziegler generalment conclou els seus llibrets amb una coral, molt poques vegades els inicia i els moviments intermedis tampoc són derivació d'una coral. En aquest aspecte, les cantates amb text de Ziegler que més s'assemblarien a les del cicle de cantates corals serien les BWV 68 i 128.

En anys posteriors, Bach va continuar composant esporàdicament cantates basades en corals, tot i que amb característiques diferents de les del cicle de 1724-25. Aparentment, l'objectiu era completar les festivitats que havien quedat vacants en aquell cicle:

1725: Lobe den Herren, den mächtigen König der Ehren BWV 137, cobriria el forat del Dominica XII Post Trinitatis de 1724.
1727: Ach Gott, wie manches Herzeleid BWV 58, per al Dominica Post Festum Circumcisionis Christi, festivitat que no es va esdevenir l'any 1725.
1731: Wachet auf, ruft uns die Stimme BWV 140 per al Dominica XXVII Post Trinitatis que no va existir l'any 1724.
1732: Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ BWV 177, per al Dominica IV Post Trinitatis que l'any 1724 havia coincidit amb la Festo Visitationis Mariae.
1732: Es ist das Heil uns kommen her BWV 9, de datació molt complicada, cobriria el forat del Dominica VI Post Trinitatis de 1724, tot i que és possible que hagués estat escrita aquell mateix any.
1735: Wär Gott nicht mit uns diese Zeit BWV 14, per al Dominica IV Post Epiphanias, que no es va produïr l'any 1725.
J.M.S.


27/8/17

BWV 45

Per al Vuitè Diumenge després de la Trinitat es conserva una de les meves cantates preferides. En total al catàleg n'hi ha tres: Les BWV 136, 178 i 45, la que ara repassarem.
La Cantata BWV 45 ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST forma part d'un grup de cantates (BWV 39, 88, 187, 45, 102 i 17) amb una cronologia complicada que les primeres investigacions situaven de 1732 endavant. Avui en dia però, sabem que la BWV 45 fou estrenada a Leipzig l'11 d'agost de 1726. Aquell any havia interpretat Bach un bloc de cantates del seu cosí Johann Ludwig, aparentement per considerar-les d'una elevada qualitat. Segurament en igual consideració va tenir Bach els seus textos (d'autor anònim), ja que en va utilitzar alguns per a composar noves cantates, com aquesta que avui tractem.
Cantata no gaire extensa però estructurada en dues parts, el cor inicial és una de les millors construccions polifòniques de Bach, basada en el desenvolupament d'una mateixa idea musical tant pels instruments com pels cantants. 
El tenor prendrà a continuació el relleu en la seva parella de recitatiu i ària, Weiss ich Gottes Rechte (Conec els manaments del Senyor ), un sever moviment on les tres veus de cordes acompanyen el cantant i on destaca l'extensa vocalització sobre la paraula drohen (amenaçar).
La segona part de la cantata arrencarà amb un dels meus Top-10 de les cantates: L'airoso Es werden viele zu mir sagen an jenem Tage (Molts em diran en aquell dia). El primer que vull destacar és que  mai he entès la seva denominació d'airoso, però... qui sóc jo per contradir Bach?
El baix (la veu de Crist) canta el darrer versicle de l'Evangeli del dia, aquell en el qual Jesús renega de tots aquells qui utilitzen la fe en benefici propi: "Aquell dia, molts em diran: Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?  Llavors jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos tots de mi, malfactors!"
Les cordes es precipiten en una arrauxada cascada i les vocalitzacions són meravelloses. La paraula Alle (tots) és cantada en una espectacular cadència de fins a 30 notes. 
La següent ària, per a contralt, és també força alegre i recorda a aquelles àries per a flauta travessera que Bach va incloure a les cantates de l'estiu de 1724 i que destaquen pel seu virtuosisme (vegeu BWV 9), tot i que aquesta cantata és dos anys posterior. Un breu recitatiu condueix a la coral final, reforçada per flautes, oboès i el primet violí, que canta una estrofa de Johann Hermann amb la melodia d'una coral d'A. Fritsz de 1679.
J.M.S.




Cantata BWV 45
ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 11 d'agost de 1726
Text: Anònim, basat en fragments de l'Ev. St. Mateu i un Himne de Johann Erdmann
 
Prima Parte
 
1. COR
T'ha estat dit, Home, on és el bé
I allò que el Senyor espera de tu:
Honorar la Paraula de Déu,
Exercir amor i caritat
I caminar humilment davant Déu.
***
2. RECITATIU (Tenor)
L'Altíssim m'ha fet saber sa voluntat
I allò que li plau.
Amb sa Paraula ha marcat el camí
A través del qual els meus peus hauran
D'orientar tothora els meus passos,
Temorosos de Déu, plens d'humilitat i d'amor
Com a prova d'obediència
Per tal de ser acceptat, quan s'escaigui
Com un fidel Servent.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Conec els manaments del Senyor,
Conec allò que m'ajudarà
Quan em demani comptes amb rigor
A mi, que sóc el seu Servent.
Oh, Ànima meva, pensa en la salvació!
L'obediència es respondrà amb recompensa,
Mentre que els turments i la vergonya
Castigaran la transgressió.
 
Seconda Parte
 
4. AIROSO (Baix)
Molts em diran en aquell dia:
Senyor! Senyor!
No hem pas profetitzat en el teu nom
I en el teu nom hem foragitat els dimonis
I en nom teu hem realitzat molts miracles?
Jo llavors, els diré obertament:
No sé pas qui sou!
Aparteu-vos de Mi, malfactors!
***
5. ÀRIA (Alt)
A aquell qui confessa a Déu la seva Fe
Des del fons del seu cor
Déu també el voldrà confessar.
Però serà presa de les flames eternes
Aquell qui només de paraula
Invoca el nom del Senyor.
***
6. RECITATIU (Alt)
Així, la meva boca i el meu cor em jutjaran,
I Déu em premiarà segons la meva disposició.
Si la meva conducta no és fidel a sa Paraula,
Qui voldrà guarir els mals de la meva ànima?
Per què jo mateix em poso obstacles?
La voluntat del Senyor s'ha d'acomplir.
Estic segur que, amb la seva ajuda,
Un dia veurà en mi
Completada la seva obra.
***
7. CORAL
Fes-me complir amb esmerç
Allò que convé que faci,
Allò que la teva voluntat
Desitja que jo realitzi.
Fes que ho faci sense dilació
I en el moment oportú.
I quan ho hagi enllestit
Fes que no hagi estat en va.

Traduïda per Josep-Miquel Serra




BWV 101

Tres cantates es conserven per al Desè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 46, 101 i 102. Avui parlarem de la cantata NIMM VON UNS, HERR, DU TREUER GOTT BWV 101.
Estrenada a Leipzig el 13 d'agost de 1724, pertany al cicle de "cantates corals" que Bach composà entre l'11 de juliol d'aquell any i la Pasqua de l'any següent. Aquest cicle conté un  total de 40 cantates, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. Els textos són anònims, tot i que Christoph Wolff creu que l'autor fou Andreas Stubel, Konrektor de l'escola de St. Tomàs, que morí sobtadament tot just acabats d'imprimir els llibrets.
La cantata d'avui s'inspira en una coral de Martin Moller de 1584 que es cantava amb la melodia del Pare Nostre luterà. És una coral concebuda per a moments d'epidèmia i pesta, cosa que es reflexa al llibret: "Allunya de nosaltres, Senyor, Déu fidel, el pesat càstig" és el títol del cor inicial, que crea una gran variació polifònica al voltant de la melodia del coral en un ambient de súplica i depressió presentat per un extens ritornello orquestral amb cornettos i trombons. És aquesta una instrumentació habitual quan Bach vol crear ambients d'imploració i humiliació, com és també el cas de les cantates BWV 38 o  BWV 135, entre d'altres.
Al cor inicial seguirà una ària per a tenor: Handle nicht nach deinen Rechten (No ens tractis segons la teva llei), únic fragment de la cantata que no prové del coral de Moller. Aquí, les cordes baixes en pizzicato són acompanyades per un instrument solista que l'any 1724 era una flauta travessera però que posteriorment va ser substituïda per un violí. Recordem que aquell estiu de 1724 devia tenir Bach un flautista molt ben dotat, ja que en una sèrie de cantates introdueix àries especialment virtuoses per a la flauta travessera (vegeu BWV 9) algunes de les quals van haver de ser reorquestrades.
Un recitatiu  on el soprano entona frases de la coral de Moller donarà pas a una extraordinària ària per a baix, protagonitzada per instruments de vent: Tres oboès i el baix continu, reforçat per un fagot. Warum will du so zornig sein? (Per què et mostres irat?) es pregunta la coral, per la qual cosa el baix arrenca el seu cant amb la seva melodia, que de seguida és abandonada per entrar en un agitat clima d'ascensos i descensos. Bruscament, aquestes turbulències s'aturen en sec quan retorna la reposada melodia de la coral, per acabar de nou en agitació. Destacarà la llarga nota amb què és cantada la paraula geduld (paciència), paraula que dóna nom a tota una ària de la Passió Segons St. Mateu.
El següent moviment és un recitatiu-coral per a tenor calcat a l'anterior del soprano, que donarà pas al penúltim moviment de la cantata: Gedenk an Jesu bittern Tod! (Recorda l’amarga mort de Jesús!), un duet a ritme de siciliana per a soprano i contralt acompanyats de flauta travessera i oboè da caccia, instruments que s'aniran intercanviant els temes musicals igual que els cantants. La melodia del coral anirà sorgint continuament en diferents registres i formes, tot i que a vegades molt manipulada, sempre en un ambient depressiu gràcies al passus durisculus, cadència cromàtica descendent que busca il·lustrar el patiment i que Bach utilitza en altres cantates com les BWV 12 i BWV 78.
La coral final, molt severa, canta la melodia original del Pare Nostre luterà sense ornaments i amb les veus reforçades pels instruments.
J.M.S.



Cantata BWV 101 NIMM VON UNS, HERR, DU TREUER GOTT
Dominica 10 Post Trinitatis
Estrenada: 13 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martin Moller (1584)

1. COR
Allunya de nosaltres, Senyor, Déu fidel,
el càstig sever i la gran aflicció,
que, ben segur, hem merescut
pels innombrables pecats.
Guarda'ns de la guerra i les males anyades,
dels flagells, el foc i els grans sofriments.
***
2. ÀRIA (Tenor)
No ens tractis segons la teva llei
com a indignes esclaus del pecat,
que reposi l’espasa de l’enemic!
Altíssim, escolta els nostres precs
perquè, amb les nostres accions pecaminoses
no tinguem, com Jerusalem, un mal acaball.
***
3. RECITATIU (Soprano) i CORAL
Ah! Senyor, fes pel teu amor
que el nostre país resti en pau i serenor.
Quan el mal temps ens faci por
t'invocarem, Déu misericordiós.
En qualsevol mal pas:
porta de la mà esperança i consol!
Tu que pots destrossar l'enemic
amb el teu auxili i poder.
Mostra'ns el teu gran compadiment
no ens condemnis de continent
Quan els nostres peus trontollin
i poguem ensopegar de flaquesa
fes-nos costat amb el teu bon cor
i fes que ens afanyem
per cercar només el bé
a fi que, tan ací
com també en l'altra Vida
siguin lluny de nosaltres la teva ira i rigor!
***
4. ÀRIA (Baix)
Perquè treus foc pels queixals?
les flames de la teva fúria
cauen ensems sobre els nostres caps.
Ah, enretira, doncs, la condemna,
concedeix-nos paternal benvolença
i tingues pietat de la nostra feble carn!
***
5. RECITATIU (Tenor) i CORAL
El pecat ens ha envilit fora mida.
Fins i tot els més virtuosos de nosaltres
dolguts i amb els ulls plorosos diuen:
El diable no ens deixa viure de cap manera.
Sí, aquest esperit maligne,
titllat d’assassí des del principi,
vol desposseir-nos de la nostra Salvació
i engolir-nos com un lleó.
El món, àdhuc la nostra carn i sang,
ens tempten a tothora.
Anem fent tentines per aquest angost camí
plè d’obstacles per assolir la perfecció.
Tanta aflicció només la coneixes tu, Senyor:
Defensa’ns, dóna’ns la mà en la nostra feblesa,
Tu pots enfortir-nos!
Ah, deixa’ns que et siem sempre fidels!
***
6. ÀRIA, DUET (Soprano, Alt)
Recorda l’amarga mort de Jesús!
Pren dins el teu cor, Pare,
el sofriment del teu Fill
i el dolor de les seves ferides!
A fe, que són ben bé el preu
per la redempció de tot el món;
També propiciem, Déu compassiu,
a tothora, la teva clemència:
tot recordant l’amarga mort de Jesús
***
7. CORAL
Mena’ns amb la teva mà recta i justa,
beneeix la nostra ciutat i la nostra terra;
dóna’ns en tot moment la teva santa paraula,
guarda’ns del mal i traïdoria del dimoni;
i concedeix-nos aquell moment venturós,
en què romandrem per sempre amb Tu!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera


BWV 199

Per a l'Onzè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat les cantates BWV 79, 113 i 199, que serà la protagonista d'avui.
La cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT és la darrera cantata religiosa del catàleg de Schmieder tot i que, com ja sabem, això no té cap relació amb la cronologia. La seva posició es deu a que va ser una de les darreres cantates publicades per la Societat Bach en ser també una de les darreres cantates descobertes, l’any 1911, a la Biblioteca Reial de Copenhaguen. De fet, és una de les primeres cantates de Bach, ja que va ser estrenada el 12 d'agost de 1714, just un mes abans de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Bach llavors comptava 29 anys i havia estat recentment ascendit a Konzertmeister de la cort ducal de Weimar. Entre altres obligacions del seu càrrec, havia d'escriure una cantata d'església cada mes, cosa que va originar el primigeni Cicle de Weimar del qual conservem 24 cantates. Aquell any de 1714 va veure néixer les cantates BWV 182, 12, 172, 21, 199, 61, 63 i 152. La cantata BWV 199 va ser reescrita a Köthen i interpretada almenys una vegada a Leipzig, el 8 d'agost de 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de St. Tomàs.
El llibretista, Georg Christian Lehms, es basa en l'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) que narrava la paràbola del fariseu i el publicà que anaren a pregar al Temple: Només el publicà, que admeté la seva condició de pecador, fou perdonat. Aquesta assumpció de la culpa com a primer pas de la redempció marcarà tota cantata fins desembocar als moviments finals, on es desbordarà l'alegria del perdó.
El dispositiu utilitzat és ben modest: Soprano, oboè, cordes i baix continu.
Hi ha alguns aspectes que podrien fer sospitar que la cantata ha arribat fins a nosaltres mutilada. Per exemple, que l'obra s'inicia directament amb un recitatiu acompanyat de les cordes el qual podria haver estat preludiat per una simfonia, avui perduda, com moltes de les cantates de l'època de Weimar. El recitatiu dóna nom a la cantata: El meu cor es nega dins la sang perquè la nierada dels pecats davant els sants ulls de Déu em fan un monstre.
Al recitatiu inicial seguirà l'ària Stumme Seufzer, stille Klagen ("Sospirs muts, planys callats"), un extens moviment dominat per l'àmplia melodia de l'oboè que en cert moment es transformarà en un breu recitatiu secco, rere el qual tornarà la repetició da capo de l'ària.
També el recitatiu següent ("Però Déu ha de ser misericordiós amb mi") anirà acompanyat de la corda, que protagonitzarà instrumentalment l'ària Tief gebückt und voller Reue ("Humiliat i plenament penedit m'inclino davant teu, estimadíssim Déu"), un extens moviment en el qual els girs descendents volen suggerir la prostració del pecador i on destaca la vocalització sobre el terme "Geduld" (paciència) que tanca la secció central de l'ària.
Un breu recitat introdueix el sisè moviment, una coral on el soprano canta la tercera estrofa de  Wo soll ich fliehen hin, una coral de Johann Heermann de 1630 (la mateixa que inspira la cantata BWV 5), amenitzada per les delicioses ornamentacions del violoncello piccolo (que Bach substituí per la viola en interpretacions posteriors). 
Al penúltim moviment, un recitatiu de nou acompanyat per les cordes, canviarà el clima de la cantata: De la humiliació del pecat a la joia de la redempció, amb una explosió als darrers compassos que prepara l'arribada del moviment final, una deliciosa i alegre ària a ritme de giga, la dansa que tanca moltes obres per a teclat de Bach: Wie freudig ist mein Herz ("Com n'està d'alegre el meu cor, amb el qual Déu s'ha reconciliat") una veritable antítesi del drama que en aquells mateixos dies estaven patint els resistents de Barcelona. Destaca l'abrupte final de l'ària, sense deixar que el ritornello orquestral l'arrodoneixi. 
Com veiem la cantata no conclou amb l'habitual coral, quelcom que avalaria la teoria de que aquesta obra ens ha arribat incompleta. En tot cas, és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 170.
J.M.S.



Cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 12 d'agost de 1714
Text: Georg Christian Lehms excepte el núm. 6, 

extret del coral «Wo soll ich fliehen hin» de Johann Heerman.
1. RECITATIU (Soprano)
El meu cor es nega dins la sang
perquè la nierada dels pecats
davant els sants ulls de Déu
em fan un monstre.
I la meva consciència sent turment,
perquè per a mi els pecats
no són sinó botxins de l'infern.
Odiosa nit de vici!,
tu, tu ets qui m'ha
portat a aquesta misèria;
i tu, tu malvada llavor d'Adam,
has robat tota pau a la meva ànima
i li has tancat el cel!
Ah, dolor inaudit!
El meu cor ressec
no el podrà refrescar cap conhort,
i jo m'he d'amagar davant aquell
davant el qual fins i tot els àngels cobreixen el seu rostre.
***
2. ÀRIA & RECITATIU (Soprano)
 Sospirs muts, planys callats,
digueu vosaltres el meu dolor,
ja que la meva boca és closa.
I vosaltres, negades fonts de llàgrimes,
podeu donar cert testimoni
de com fa penitència el meu cor pecador.
Recitatiu:
El meu cor és ara un doll de llàgrimes,
els meus ulls són fonts d'aigua calenta. Ah Déu meu!,
qui us podrà mai satisfer?
***
3. RECITATIU (Soprano)
Però Déu ha de ser misericordiós amb mi,
perquè em rento el cap amb cendra,
el rostre amb llàgrimes,
el cor l'esqueixo amb el penediment i la sofrença
i ple de tristor dic:
Que Déu sia misericordiós amb mi pecador!
Ah sí! El cor se li trenca
i la meva ànima diu:
***
4. ÀRIA (Soprano)
Humiliat i plenament penedit
estic prosternat, Déu meu, davant vós.
Reconec la meva culpa,
tingueu doncs paciència,
tingueu paciència amb mi!
***
5. RECITATIU  (Soprano)
En aquesta penitència dolorosa
em vénen aquestes paraules de conhort:
***
6. CORAL (Soprano)
Jo, el vostre fill afligit,
llenço tots els meus pecats,
tots els que hi ha dins meu
i que fortament m'espanten,
dins les vostres profundes nafres,
on sempre he trobat la salvació.
***
7. RECITATIU (Soprano)
M'ajec dins aquestes nafres
com damunt la roca segura;
han de ser el meu lloc de repòs.
Aquí m'elevaré a la fe
i cantaré a pler i alegre:
***
8. ÀRIA (Soprano)
Que feliç és el  meu cor
perquè Déu s'hi ha reconciliat,
i a mi, després de la penitència i el sofriment,
ara ni la benaurança
ni tampoc el seu cor no em tanca.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol