BWV 30

Les diades de Sant Joan Baptista i Sant Miquel eren les dues onomàstiques del calendari litúrgic que a Leipzig es celebraven amb oficis solemnes que exigien l'execució d'una cantata (a més, la primera d'elles és l'onomàstica del propi Bach). Fins a tres conserva el catàleg destinades a la festa del solstici d'estiu: Les BWV 167, BWV 7 i BWV 30, ordenades per data de composició. I serà la tercera de les tres la que tot seguit analitzarem, la cantata titulada FREUE DICH, ERLÖSTE SCHAR, que és una de les darreres cantates de Bach, si no la darrera.

La gènesi d'aquesta obra arrenca amb el magnat Johann Christian von Hennicke, funcionari reial natural de Halle que l'any 1737 adquirí per una gran suma el feu de Wiederau, situat a uns vint quilòmetres al sud-oest de Leipzig. Per a celebrar l'esdeveniment, encarregà a Bach una cantata festiva amb text de Christian Henrici Picander que s'interpretà el 28 de setembre d'aquell any: És la cantata Angenehmes Wiederau (Agradable Wiederau), avui catalogada amb el BWV 30a, la qual presentava una al·legoria protagonitzada pel Destí, la Felicitat, el Temps i el riu Elster.

Devia ser l'any següent, o un d'immediatament posterior, que Bach reutilitzà aquella música amb un nou text (segurament també de Picander) per a celebració litúrgica de Sant Joan, el 24 de juny. La perfecció de l'encaix entre text i música d'ambdues versions fins i tot ha fet sospitar a alguns autors com N. Harnoncourt que Bach disposava ja dels dos textos en el moment d'iniciar la composició de la cantata d'homenatge a von Hennicke. Sigui com sigui, no seria la primera vegada que el duet Bach-Picander aconseguia crear unes paròdies tan perfectes que serien indetectables si no disposéssim de les versions profanes originals.

Com en moltes altres obres reciclades, el ritme dansaire de la música de la cantata BWV 30 és un símptoma del seu orígen profà. Tant en aquest aspecte com en la seva envergadura i divisió en dues parts presenta força similituds amb la cantata BWV 194, escrita uns quinze anys abans.

S'inicia la primera part de la cantata amb el cor que la intitula: Freue dich, erlöste Schar (Alegra’t, Legió redimida). Es tracta d'un bell cor que, tot i l'absència d'instruments com trompetes i timbales, genera un deliciós ambient de joia gràcies sobretot al seu ritme sincopat, que recorda al de la bourée. Estructurat en dues seccions idèntiques, presenta un caràcter principalment homòfon, símbol de la modernitat que s'estava imposant en els darrers anys de la vida de Bach, que veia morir la complexa arquitectura contrapuntística amb la que havia bastit la seva obra i a la qual dedicarà un sublim epitafi amb l'Ofrena Musical i l'Art de la Fuga. 

La primera intervenció solista s'encomana al baix, que entona el recitat Wir haben Rast (Ara descansem) al qual segueix l'ària Gelobet sei Gott, gelobet sein Name (Lloat sigui Déu i lloat el seu nom), moviment a càrrec de les cordes a un ritme que bé podria ser de minuet o passepied. L'alegria continguda a la partitura reflexa la joia pel naixement del Baptista, precursor de la redempció.

Prendrà el relleu el contralt, primer amb el recitatiu Der Herold kömmt und meldt den König an (L'herald arriba anunciant al Rei) i després amb l'ària Kommt, ihr angefochtnen Sünder (Veniu, compungits pecadors!) la qual sembla ser una rèmora de la primera versió de la cantata nupcial BWV 195. Es tracta d'una d'aquelles àries celestials en les quals Bach recrea les passes dels pecadors vers Jesús mitjançant el pizzicato de les cordes (violí II, viola i continu). Sobre elles es desplega una autèntica apoteosi de la flauta travessera, però no pel seu virtuosisme sino per la bellesa de la melodia, sustentada a voltes pel violí primer en sordina. Tot això crea una atmosfera onírica en la qual el temps sembla detenir-se i el perdó i la redempció esdevenen absoluts, que no dubtaria en definir com probablement la darrera obra mestra vocal de Bach.

Seguirà la coral que tanca la primera part de la cantata, Eine Stimme lässt sich hören (S'escolta una veu), que canta de manera homòfona una coral de Johann Olearius de 1671 amb una melodia d'origen profà del segle XV sacralitzada als Salms Francesos, apareguts a Ginebra l'any 1551.

La segona part de la cantata s'obre de nou amb una parella de moviment a càrrec del baix, que encara primer l'únic recitatiu acompanyat de la partitura titulat So bist du denn, mein Heil, bedacht (Així doncs, mon Salvador, desitges). A ell seguirà l'ària Ich will nun hassen (Desitjo avorrir i rebutjar), en la qual el ritme escollit és el dit llombard, característic per que sembla relliscar, accentuant la nota curta en contra de la llarga.

Per fi apareixerà el soprano amb les seves dues intervencions: El recitatiu Und obwohl sonst der Unbestand (I encara que la inconstància) i l'ària Eilt, ihr Stunden, kommt herbei (Apresseu-vos, instants, veniu aquí). Aquesta, protagonitzada pels violins, presenta un cert aire de giga, i és estructurada en forma da capo. Destaca el tractament dels termes Eilt (apressar), que es canta amb una ràpid gir ascendent, i ewig (eternament), que ho fa amb l'habitual nota llarga sostinguda en el temps.

El tenor tindrà la seva breu quota de participació al recitatiu Geduld, der angenehme Tag (Paciència, car el dolç dia), el qual modula a arioso en arribar al darrer vers, I cap misèria et tornarà a turmentar.

I la cantata conclou amb la repetició del cor inicial, però amb un nou text: Freude dich, geheilgte Schar (Alegra't, Legió Santificada). És aquest un recurs molt excepcional en Bach, que l'utilitza en comptades ocasions, entre elles les cantates BWV 172 i 193 i que serveix per a tancar la partitura amb el clima de joia amb què s'havia iniciat, com s'escau a una festivitat tan estimada a la nostra terra com a la Leipzig de l'època de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 30
FREUE DICH, ERLÖSTE SCHAR
Diada de Sant Joan Baptista
Estrenada: 1737-1739, basada en una versió profana, BWV 30a, de 1737
Text: Possiblement Christian Henrici (Picander) 
amb una coral de Johan Olearius (1671)

Prima Parte

1. COR
Alegra't, Legió Redimida,
Exulta a les tendes de Sió.
La teva prosperitat té ara
Uns fonaments rectes i ferms
Per a omplir-te de benaurances.
***
2. RECITATIU (Baix)
Ara descansem i el pes de la llei no ens oprimeix.
Gens ha de torbar aquesta tranquil·litat,
Que els nostres estimats pares
Van desitjar, van reclamar i van esperar.
Així doncs, que s’alegri qui sempre pugui fer-ho,
I entoni en honor a Déu una cançó de lloança
Que sigui repetida per uns i altres
En el cor celestial. Sí, canteu!
***
3. ÀRIA (Baix)
Lloat sigui Déu i lloat el seu nom,
Lloat sigui el Senyor
Que ha mantingut la promesa i el jurament!
El seu lleial serf ha nascut,
Escollit des de fa temps
Per a preparar el camí del Senyor.
***
4. RECITATIU (Alt)
L'herald arriba anunciant al Rei.
Us crida, no us encanteu,
Desvetlleu-vos amb pas ràpid!
Apresseu-vos rere aquesta veu
Que mostra el camí i la llum
Cap a aquelles beneïdes prades
Que podrem contemplar algun dia.
***
5. ÀRIA (Alt)
Veniu, compungits pecadors!
Apresseu-vos i correu, fills d'Adam,
El Salvador us reclama a crits!
Veniu, ovelles esgarriades,
Desperteu del malson del pecat,
Que ha arribat l'hora de la Gràcia!
***
6. CORAL
S'escolta una veu de punta a punta del desert,
Per a convertir tots els homes:
Prepareu el camí del Senyor!
Aplaneu el camí de Déu!
Que tothom s'aixequi!
Que s'elevin les valls
I es rebaixin les muntanyes!
***

Seconda Parte 

7. RECITATIU (Baix)
Així doncs, mon Salvador, desitges
Mantenir ferma l'aliança
Que vas fer amb els nostres pares,
I regnar sobre nosaltres amb Gràcia.
Per això desitjo, amb gran zel,
Aplicar-me, Déu fidel
A viure sota el teu mandat
En la Santedat i el Temor de Déu.
***
8. ÀRIA (Baix)
Desitjo avorrir i rebutjar
Tot allò que et repugna, Déu meu.
No desitjo entristir-te,
Sinó estimar-te de tot cor,
Car Tu em dispenses gràcia.
***
9. RECITATIU (Soprano)
I encara que la inconstància
És una gran feblesa humana,
Jo afirmo ara i aquí:
Sempre que neixi l'aurora,
Mentre a un dia el segueixi un altre
Desitjo viure, Déu meu,
Amb constància i fervor
A través del teu esperit,
Entregat a la teva Glòria.
Et lloaran el meu cor i boca,
Amb merescuda lloança
En virtut de la teva Aliança,
***
10. ÀRIA (Soprano)
Apresseu-vos, instants, veniu aquí,
Porteu-me de seguida a aquelles prades!
Desitjo, amb la Legió escollida,
Elevar a Déu un altar en acció de gràcies
A les tendes de Kedar
En prova d'etern agraïment.
***
11. RECITATIU (Tenor)
Paciència, car el dolç dia
En que seràs alliberat
De tots els turments
D'aquest Món corrupte
Que et tenen captiu, cor meu...
Aquest dia no trigarà a arribar!
El desig es complirà:
Amb les ànimes redimides
En la perfecció de la mort,
Seràs alliberat del teu cos
I cap misèria et tornarà a turmentar.
***
12. COR
Alegra't, Legió Santificada,
Exulta en les prades de Sió!
Els temps no veuran la fi
De la teva joia resplendent
I de la teva satisfacció.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 194

La Festa de la Trinitat constitueix una important frontissa dins el calendari litúrgic luterà, ja que obre el seu cicle més extens, que englobarà tots els diumenges posteriors fins l'arribada de l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Les cantates conservades per a aquesta festivitat són les BWV 129, 165, 176 i 194 HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST, que serà la que analitzarem tot seguit.

A l'arxiu de la parròquia de la localitat de Störmthal, a 15 quilòmetres de Leipzig, hi consta la inauguració i peritatge d'un nou orgue a càrrec de Johann Sebastian Bach el 2 de novembre de 1723. Era aquesta una activitat habitual en ell, reconegut en vida com un dels millors especialistes en matèria organística d'Alemanya, tant pel que fa a la interpretació com a la tècnica constructiva d'aquelles meravelles artesanals que eren els orgues del segle XVIII. Aquesta activitat pericial li reportava uns gens menyspreables ingressos a més de prestigi, i solia ser una condició expressament indicada en els contractes que signà al llarg de la seva carrera. L'orgue de Störmthal es conserva actualment amb molt poques modificacions i era obra de Zacharias Hildebrand, el més gran orgue del qual examinà Bach l'any 1746 a l'església de Sant Venceslau de Naumburg. A més de l'orgue, aquell dia també s'inaugurava una reforma general de l'església.

Bach es guanyà la gratificació que sens dubte va rebre de les autoritats de Störmthal per que, a més del recital organístic, aquell dia es va interpretar una extensa cantata que hem pogut identificar gràcies al text imprès que es repartí entre els assistents. Tot i això, l'obra no era nova ja que es tractava de la paròdia religiosa d'una cantata profana de l'època de Köthen en honor del príncep Leopold, de la qual se'n conserven alguns fragments. Per a la versió d'església, l'anònim llibretista afegí les corals que tanquen cada part de la cantata i alguns recitatius de nova factura, a més del nou text per a la resta de moviments. 

El to de l'obra era força joiós, adient a l'esperit de la cerimònia de consagració de l'església reformada de Störmthal, per la qual cosa Bach decidí més tard aprofitar-la per a celebrar alguna festivitat important del calendari litúrgic. Així, ens consten interpretacions d'aquesta cantata per la festa de la Trinitat de 1724, 1726 i 1731, donant per suposat que també devia executar-se en altres anys.

S'inicia la partitura amb un d'aquells solemnes cors amb forma d'obertura francesa similar al de les cantates BWV 20, 97, 110 o 119, una idea que Bach sembla haver tingut ja a l'època de Weimar, concretament a la cantata BWV 61. Una primera secció de pompositat orquestral dóna pas al cor en sí, una alegre fuga que constitueix el tronc central de tota obertura francesa, la qual conclou amb la represa de la solemnitat inicial. A la cantata que ens ocupa, l'obertura culminarà amb la reunió final de cor i orquestra. Però aquest imponent cor presenta certes particularitats que convé analitzar en detall.

Primerament, la investigació no descarta que es tracti de la reutilització d'una obra orquestral anterior i avui en dia perduda, a l'estil del cor inicial de la cantata BWV 110, que deriva directament de la Suite Orquestral en Re major BWV 1069. I en segon lloc, estem davant d'una d'aquelles partitures on molts hi veuen encriptats certs missatges matemàtics de Bach, de la manera següent:

Fixem-nos en el títol, Höchsterwünschtes Freudenfest (Festa grossa, amb deliri esperada). Si assignem un nombre a cada una de les lletres de l'alfabet del mode a=1, b=2, c=3, d=4 i així successivament, les lletres del títol sumen 345. Les quatre veus d'aquest cor canten un total de 1380 notes, que és exactament el resultat de multiplicar 345 per quatre. Vull remarcar que aquest criptograma va molt més enllà dels simbolismes ocults en tantes obres de Bach, a l'estil de dibuixar la creu al pentagrama o incloure el motiu BACH en certs passatges. La pregunta és: Tenia Bach temps i capacitat per a estar pendent d'aquestes coses mentre composava obres en molts casos a contra rellotge, o estem davant d'una afortunada casualitat?

Sigui com sigui, el cor inicial donarà pas a les actuacions dels solistes, el primer dels quals serà el baix amb una parella de recitatiu i ària. S'estrenarà amb el recitat Unendlich großer Gott, ach wende dich (Déu immensament gran) i seguirà amb l'ària Was des Höchsten Glanz erfüllt (Tot allò que vessa de resplendor diví) en la qual es respira ja un ambient dansaire que impregnarà totes les àries d'aquesta cantata, cosa que tant denota el seu origen profà com ens inclina a pensar en una suite orquestral perduda. Escrita per a cordes i oboè, el seu ritme ondulant amb compàs de 12/8 li confereix un marcat aire pastoral i ens suggereix que a versió original d'aquesta ària es devia comparar el príncep Leopold amb un pastor curós de llur ramat, una imatge tantes vegades present a l'estètica barroca.

Prendrà el relleu el soprano amb el recitatiu Wie könnte dir, du höchstes Angesicht, (Com és possible, oh Tu, Suprema Faç) i l'ària Hilf, Gott, dass es uns gelingt (Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor), un deliciós moviment a càrrec de les cordes a ritme de gavota i en forma da capo. Konrad Küster destaca d'aquesta ària i de l'anterior l'extrema agudesa exigida a la veu solista, que a l'època potser calia corregir mitjançant una adequada afinació. Destacarà el tractament del terme dringt (arrabassar, consumir), cantat amb extenses vocalitzacions que aprofiten el ritme sincopat de la peça per a suggerir el crepitar de les flames. A la secció central, com de costum, la densitat orquestral es relaxarà per a tornar a aparèixer a la repetició de la secció inicial.

La primera part de la cantata conclou amb la coral Heilger Geist ins Himmels Throne (Esperit Sant, en el tron del cel), estrofes sisena i setena d'un himne de Johann Heermann de 1630 cantades amb les veus doblades per l'orquestra sobre una melodia del segle XV adaptada a l'ús religiós als Salms Francesos i que Bach utilitza en nombroses ocasions.

La segona part (al manuscrit Parte seconda. Post concionem) arrenca amb el tenor i la seva parella de recitatiu i ària. Ihr Heiligen, erfreuet euch (Vosaltres, oh Sants, salteu de goig) declama el recitat, mentre que l'ària és la titulada Des Höchsten Gegenwart allein (Només la presència del Suprem). Amb el sol acompanyament del continu, aquí el ritme recorda clarament a la giga, aquella dansa amb la qual Bach solia tancar moltes de les seves peces per a teclat. El terme unsrer Freuden (la nostra alegria) és degudament vocalitzat mitjançant tresets.

El novè moviment serà un peculiar recitatiu-arioso en forma de duet per a soprano i baix on aquest pregunta i el primer contesta, respostes que són ampliades i comentades. Titulat Kann wohl ein Mensch zu Gott im Himmel steigen? (És veritat, que un home pot anar al cel?), resulta impossible saber si ja era present a la versió profana d'aquesta cantata o bé fou introduït a la versió d'església, però el fet que els dos cantants s'encarreguin també del duet següent fa pensar que ambdós moviments foren concebuts al mateix temps. Aquest duet es titula O wie wohl ist uns geschehn (O, quina sort hem tingut tan gran) i als cantants només els acompanyen els oboès amb el seu incessant tema de capçalera, a més del baix continu. Pel que fa al ritme, aquí ens trobem un minuet de compàs 3/4 al que Bach dóna forma da capo, deixant de banda la seva habitual estructura binària. Amb els seus més de 400 compassos esdevé una de les peces vocals més extenses de tota la producció bachiana i contribueix a que aquesta cantata també es compti entre les de major duració sorgides de la ploma de Bach.

El penúltim moviment de la cantata serà el breu recitatiu de baix Wohlan demnach, du heilige Gemeine (Vinga, per això, Comunitat beneïda) que prepara l'entonació de la coral final, titulada Sprich Ja zu meinen Taten (Digues que sí, a les meves accions), estrofes 9 i 10 d'un himne de Paul Gerhardt de 1647 cantat de nou a capella colla parte, és a dir amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura i cantades amb una melodia creada per Nikolaus Selnecker l'any 1587.

J.M.S.

Cantata BWV 194
HÖCHSTERWÜNSCHTES FREUDENFEST
Inauguració de l'Orgue de Störmthal / Festo Trinitatis
Estrenada: 2 de novembre de 1723, basada en una 1ª versió profana escrita a Köthen
Text: Anònim, amb alguns fragments de corals de Johann Heermann i Paul Gerhardt.

1. COR
Festa grossa, amb deliri esperada,
Que el Senyor, per la seva Glòria,
En el nou santuari erigit
Ens permet celebrar amb joia.
Festa grossa, amb deliri esperada!
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu immensament gran,
Ah, gira’ns aquests ulls teus
Vers l’electa comunitat,
Vers els precs dels teus servents!
Ah, deixa’ns,
Que amb els nostres fervents cants
Dels llavis ens en surti una ofrena!
Et consagrem, de bo, els nostres cors
A l’ara de l’agraïment.
A Tu, que no et pot abastar ni casa ni temple,
Puix no tens, ni terme ni frontera,
Vulgues trobar ací agradosa estança
I que sigui el teu rostre afable
El ver cossol de la Gràcia i llum de la gaubança.
***
3. ÀRIA (Baix)
Tot allò què vessa de resplendor diví,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot indret que l’essència santa de Déu
Ha escollit per l’estatge seu,
Jamai serà velat per cap negra nit,
Tot allò que vessa de resplendor diví.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Com és possible, oh Tu, Suprema Faç,
Que la teva infinita llum clarivident
Arriba a veure fins el més pregon,
Que una llar pugui ser-te plaent?
La vanitat va de puntetes i es posa pertot.
Allí on ha d’entrar el teu esplendor,
Cal que sigui un hostalatge sant
Digne d’un hoste tan gran.
Amb això, l’home no pot, no hi té res a fer,
Doncs, tingues els teus ulls oberts,
I baixa sobre nosaltres clement;
Així amb alegria santa
Davant el teu tron et farem lliurança
Dels fruits i l’ofrena dels nostres cants
Que porten anhels i devoció, a bastança.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ajuda’ns perquè ens en sortim, Senyor,
I que ens arrabassi el teu foc,
Per tal que també, en aquest instant
Com en la boca d’Isaïes*
Rebem tota la seva energia
I siguem guarits, a tu, mitjançant.

                                 * (Is 6,6-7) Amb el foc als llavis, Isaïes rebé el perdó.

***
6. CORAL
Esperit Sant, en el tron del cel,
Idèntic i eternal Déu
Juntament amb el Pare i el Fill,
Goig, conhort, dels afligits!
Tota la fe que jo sent,
Dins meu, tu l’has abrandat,
Siguis, doncs, amb mi, clement,
Valguem tu, d’ara endavant.
Envia’m el teu consol,
O, preciós hoste del cor!
I acaba aquest bon treball,
Com feres tu el començall.
Mentre vaig fent mon camí,
Aviva la meva espurneta
Perquè a l’igual dels elegits
Pugui assolir, per fi, la meta.
***

Parte Seconda. Post Concionem.
Segona Part. Després del Sermó.

7. RECITATIU (Tenor)
Vosaltres, oh Sants, salteu de goig,
A lloar el vostre Déu aneu, correu:
Exalteu bé els vostres cors
Cap el gloriós Regne de Déu,
Cap a la santa estança,
On Ell té posada la seva mirada,
I s’ha fet seu, vostre cor purificat
Lluny d’aquest món clafit de vanitat.
Un indret que és del tot beneït,
En vistes del Pare, el Fill i l’Esperit.
Vinga! esperits de Déu sadollats!
Ara ja podreu triar la millor part;
El món, de fruïció, ja no us en donarà gens,
Sols us podeu satisfer en Déu i viure de joia plens.
***
8. ÀRIA (Tenor)
Només la presència del Suprem,
Pot ser la font de nostra alegria.
Passa avall món, amb ta bledania,
Que la felicitat plena és en Déu!
***
9. RECITATIU (Baix, Soprano)
Baix (dubte)
És veritat, que un home pot anar al cel?
Soprano (confiança)
La fe pot fer que el Creador li doni un cop de mà.
Baix
A vegades, pot ser que vagi d’un fil.
Soprano
El mateix Déu guia i dóna força a la mà de la fe, per a assolir el seu fitó.
Baix
Com, doncs, es poden amainar les flaqueses de la carn?
Soprano
El poder del Suprem reforçarà els més dèbils.
Baix
El món se’ls en riurà.
Soprano
Els qui tenen l’ajuda de Déu, no fan cas dels escarns.
Baix
Fora d’això, dons, què els pot mancar!
Soprano
Sols tenen un desig. Per ells, Déu ho és tot.
Baix
Déu és molt lluny i no el veiem:
Soprano
Sortosos nosaltres. Ja que la nostra fe ens ensenya
A contemplar Déu amb l’esperit.
Baix
Més, sou presoners dels vostres cossos.
Soprano
L’ajuda de Déu calma llurs apetències,
Ja que és on es pot contemplar la seva glòria.
Ambdós
Ja que Ell ara la fe ens recompensa
I viu entre nosaltres,
Entre nosaltres, els seus fills,
El món i la mortalitat la nostra joia
no poden afeblir.
***
10. ÀRIA – DUET (Baix, Soprano)
O, quina sort hem tingut tan gran,
Que Déu hagi escollit la seva llar!
Gusteu i al mateix temps veureu,
Que generós amb nosaltres és Déu.
Aboqueu-li els vostres cors,
Ací, a la casa de Déu, davant mateix del seu tron!
***
11. RECITATIU (Baix)
Vinga, per això, Comunitat beneïda,
Disposeu-vos plens de santa alegria!
Déu ja no viu dins dels nostres cors, només,
Ell s’ha bastit la seva llar aquí mateix.
Vinga, proveïu-vos d’esperit i d’ofrenes,
Perquè el complagui no sols el vostre cor
Sinó també, aquest sant lloc!
***
12. CORAL
Digues que sí, a les meves accions,
Ajuda’m a saber-me aconsellar;
Ah, que siguin pel meu bé, Senyor,
A l’inici, a la meitat i al final!
Empara’m amb el teu favor,
El meu cos serà, per tu, cobricel,
La teva paraula, per mi, nutrició,
Fins que faci el meu viatge al cel!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 173

Les tres grans festivitats de la cristiandat, Nadal, Pasqua i Pentecosta, eren celebrades per l'església luterana de temps de Bach en tres dies successius. Per al segon dia de Pentecosta conserva el catàleg les cantates BWV 68,174 i 173 ERHÖTES FLEISCH UND BLUT, que serà la que tot seguit analitzarem.

Sembla ser que aquesta fou en orígen una cantata profana destinada a celebrar el 21è aniversari del Príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, esdevingut el 10 de desembre de 1717. La investigació no descarta que es tractés d'una reutilització de material anterior, però en tot cas es tractaria de la primera obra vocal que Bach presentà al seu nou amo, tot just vuit dies després de sortir de la presó on l'havia reclòs el seu antic senyor, el duc de Weimar, per la seva "obstinació en obtenir el cessament" del seu càrrec de Konzertmeister d'aquella cort. Bach iniciava així els que, com ell mateix va afirmar posteriorment, foren els anys més feliços de la seva vida.

Uns anys després, instal·lat ja a Leipzig, Bach recorre a aquesta cantata per a celebrar el dilluns de Pentecosta: Amb un nou text d'autor desconegut, s'interpreta el 29 de maig de 1724, seguida l'endemà de la seva bessona BWV 184, també paròdia d'una cantata profana de Köthen. A les dues obres redueix Bach el número de moviments, segurament per a suavitzar el desgast vocal que en aquell tram del calendari litúrgic patien els cantants de l'Escola de Sant Tomàs, els quals havien d'afrontar 7 festivitats en 20 dies, amb les seves corresponents cantates: Dominica Rogate, Ascensió, Dominica Exaudi, els tres dies de Pentecosta i la Festa de la Trinitat.

La versió de 1724 de la cantata BWV 173 s'ha perdut i només conservem una versió posterior, de cap a 1728-31. Dels 8 moviments de la versió original, Bach en retalla dos: L'ària número 7, que reutilitzarà a la cantata BWV 175 (també de Pentecosta) i l'ària número 6, de la que no tenim evidència però tot fa suposar que també fou reciclada en alguna altra cantata.

El llibretista sembla haver traslladat a Déu les lloances que a la versió profana es dirigien al príncep Lopold, mesclades amb referències a l'Evangeli del dia (Joan 3, 16-21), que narrava la visita de Jesús a Nicodem.

La cantata arrenca amb un recitatiu de tenor acompanyat de cordes titulat Erhötes Fleisch und Blut (Excelsa carn i sang)  que culmina amb una anàbasi (ascensió) sobre el terme erhötes (excelsa).

El tenor entonarà a continuació l'ària Ein geheiligtes Gemüte (Una ànima beneïda), en la qual flautes i violí a l'uníson evolucionen a ritme de giga i on destaquen les àmplies vocalitzacions amb què es canta la paraula auszubreiten (proclamar).

La següent ària, Gott will, o ihr Menschenkinder (Oh, criatura humana!), destaca per la seva arrencada sense ritornello orquestral, entrant el contralt directament ja al primer compàs. Un breu passatge en adagio enllaça els dos blocs que conformen una peça que a la versió profana amagava un d'aquells criptogrames numèrics que tant agradaven a Bach: El baix cantava 74 notes a la primera secció, que es corresponien al valor numèric de la paraula Leopold si hom assigna una xifra a cada lletra segons la seva posició dins l'alfabet.

El quart moviment és un duet per a soprano i baix a ritme de minuet, titulat So hat Gott die Welt geliebt (Tant ha estimat Déu el món). El plantejament tonal de la peça és remarcable: La primera secció, a càrrec del baix i les cordes, és presentada en Sol major. La segona, protagonitzada pel soprano, modula a Re major amb l'entrada de les flautes, mentre que la darrera, on conflueixen ambdós cantants, és escrita en La major. És en aquesta darrera secció on el torrent de semicorxeres del violí inunda l'ambient d'una beatífica felicitat.

El penúltim moviment és un nou duet, ara de soprano i tenor, en forma de recitat anomenat Unendlichster, den man doch Vater nennt (O, Déu infinit i gran, a qui fins diem Pare) que condueix al cor final, Rühre, Höchster, unsern Geist (Déu Suprem, ablaneix-nos l'ànima), en el qual el ritme dansaire es fa ben visible per a recordar-nos el seu orígen profà. Es tracta d'una peça de joia continguda i caràcter homòfon en la qual intervé tot el dispositiu, encapçalat per les flautes travesseres.

J.M.S.

Cantata BWV 173

ERHÖTES FLEISCH UND BLUT

Feria II Pentecostes

Estrenada: 29 de maig de 1724. 

Versió original, profana, de 1717 o 1722 (BWV 173a)

Text: Anònim. 

1. RECITATIU (Tenor)

Excelsa carn i sang

Amb la que Déu es revestí,

Les que ja ací a la terra

Els ha atorgat encuny diví,

El Déu Suprem es feu infant,

Excelsa carn i sang!

***

2. ÀRIA (Tenor)

Una ànima beneïda

Veu i assaboreix la bondat de Déu.

Lloeu, canteu, afineu la lira,

Per a proclamar la fidelitat de Déu!

***

3. ÀRIA (Alt)

Oh, criatura humana!

Déu vol fer, en tu, coses admirables.

Oïda i vista, boca i cor, 

Mai podran restar en repòs

Amb aquesta gran sort i alegria santa. 

***

4. ÀRIA-DUET (Baix, Soprano)

Baix

Tant ha estimat Déu el món,

Que ve a ajudar-nos clement,

Pobres de nosaltres,

Tot enviant-nos el Fill seu,

Per a nodrir-nos amb els dons de la Gràcia

Que flueixen, a vessar,  com torrents. 

Soprano

La seva Gràcia promesa 

S'ha renovellat

I ha esdevingut ferma

En el cor i la boca de l'home,

A fi que aprengui l'ànima seva 

A implorar amb fe la seva Glòria.  (segueix..)

Ambdós

Ara el nostre compromís

És de fer-li oferiment

D'himnes de gratitud

Perquè la seva llum evident 

Davalli sobre els seus fills

I se'ls mostri del tot esplendent.

***

5. RECITATIU (Soprano, Tenor)

O, Déu infinit i gran, a qui fins diem Pare, 

El cor com a ofrena donar-te volem, 

Que del nostre pit de devoció ablamat,

En surtin flames de sospirs cap el cel. 

***

6. COR

Déu Suprem, ablaneix-nos l'ànima

Perquè el dons del Sant Esperit

Facin en nosaltres la seva tasca!

Com ens ensenyà a resar el teu Fill

Els precs tramuntaran la nuvolada

I així, fins a tu es faran sentir.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 34

Uns 50 dies després de la Pasqua de Resurrecció l'església celebra el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols, als quals atorgà el do de llengües per tal de poder recórrer el món sencer predicant l'Evangeli: És la festivitat de la Pentecosta (Pasqua Granada o Segona Pasqua). Juntament amb Nadal i la Pasqua de Resurrecció, era una de les tres grans festivitats que l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius. Per al primer d'ells, el Diumenge de Pentecosta, conserva el catàleg per ordre de composició les cantates BWV 172, 59, 74 i 34 O EWIGES FEUER, O URSPRUNG DER LIEBE, que serà la que tot seguit analitzarem.

La primera versió d'aquesta obra va ser una cantata profana de caire nupcial, escrita entre 1725 i 1726, la qual ens ha arribat molt fragmentàriament, desconeixent gairebé tots els detalls de l'enllaç al qual va anar destinada, així com l'indret de la cerimònia. Va ser a principis de la dècada de 1740 quan Bach va decidir convertir-la en cantata d'església per a celebrar el primer dia de Pentecosta d'algun any entre 1740 i 1743, cosa que la converteix en una de les seves darreres cantates. Si en la primera versió es cantava l'amor conjugal, l'anònim llibretista derivarà la versió religiosa cap a l'amor a l'Esperit Sant, el gran protagonista de la Segona Pasqua.

S'inicia la cantata amb un enorme cor, d'igual títol en ambdues versions: O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe (Oh, Foc Etern, Oh, Príncep de l'Amor). Els seus gairebé nou minuts de durada el converteixen en un dels més extensos de Bach. Seguint l'habitual forma da capo, és estructurat en tres seccions, la tercera repetició de la primera. Aquestes dues seccions extremes presenten l'ambient esplendorós de les grans festivitats, amb la fanfàrria de trompetes i timbales encapçalant el nodrit conjunt instrumental que cerca representar la imatge dels apòstols besats per llambregades celestials. A la secció central s'asserena la fanfàrria festiva, que reapareixerà a la tercera secció.

El segon moviment serà el recitatiu de tenor Herr, unsre Herzen halten dir (Els nostres cors creuen, Senyor), que fou escrit ex profeso per a la versió d'església i al·ludeix a l'Evangeli del dia (Joan 14, 23). A ell seguirà un altre extens moviment que constitueix el nucli de la cantata: L'ària de contralt Wohl euch, ihr auserwählten Seelen (Benaurades les Ànimes escollides). Provinent de la versió profana, estarem davant d'una de les creacions més belles de Bach que a mi sempre m'ha semblat emparentada amb l'ària Sanfte soll mein Todeskummer de l'Oratori de Pasqua. En ambdues peces s'ens transporta a un ambient d'excelsa beatitud amb cert regust pastoral, sobretot mercès als passatges amb uníson de flautes i violins. En el cas de la present cantata, aquest ambient pastoral es justifica al text de la versió profana, Wohl euch, ihr auserwählten Schafe (Benaurades, ovelles escollides). 

A continuació d'aquest moment de delícia extrema, el baix entonarà el recitatiu Erwählt sich Gott die heilgen Hütten (Si Déu escull les sagrades llars) que gairebé enllaçarà amb el cor final, Friede über Israel (Pau sobre Israel), un dels més desenfrenats de Bach que a la versió profana tancava la primera part de la cantata recuperant la brillantor del cor inicial. El primer vers, cantat a l'uníson, és seguit d'una autèntica rierada de joia estructurada en dues seccions enllaçades per un interludi de 30 compassos. Bach doncs, desferma la glòria per a tancar la cantata en un ambient de màxim esplendor, tal com s'escau en una festivitat de la importància de la Pentecosta i compensant potser el fet que la partitura només consti de cinc moviments.

J.M.S.

Cantata BWV 34
O EWIGES FEUER, O URSPRUNG DER LIEBE
Feria I Pentecostes (Diumenge de Pentecosta)
Estrenada: 1ª Versió profana, 1726. Versió definitiva entre 1740-45
Text: Anònim

1. COR
Oh, Foc Etern, Oh, Príncep de l'Amor,
Encén i consagra els cors,
Travessa'ls d'ondulants flames divines!
Desitgem, Oh Altíssim, esdevenir el teu temple.
Fes que les Ànimes siguin benvingudes en la teva Fe!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Els nostres cors creuen, Senyor,
La teva Paraula Veritable.
T'agrada restar entre els homes,
Per a posseir el seu cors;
Senyor, omple'ls de gràcia!
Un santuari així escollit
Esdevindrà inundat de Gloria!
***
3. ÀRIA (Alt)
Benaurades les Ànimes escollides
Que Déu ha convertit en sa Llar.
Qui pot desitjar més Gloria?
Qui pot mesurar la magnitud de la benedicció?
Aquesta és la Obra del Senyor.
***
4. RECITATIU (Baix)
Si Déu escull les sagrades llars
On habitarà amb gran joia,
També les ha de beneir
Com a premi per hostatjar-lo.
El Senyor pronuncia
Sobre la seva santa llar
Paraules de benedicció:
***
5. COR
Pau sobre Israel!
Agraïu les mans miraculoses de l'Altíssim,
Agraïu que Ell pensi en vosaltres.
Sí! la seva benedicció poderosa
Atorga la Pau a Israel,
Us atorga la Pau a vosaltres.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 37

L'església celebra l'ascensió de Jesús al cel quaranta dies després de la seva resurrecció. En l'església luterana de temps de Bach això era el dijous després del Dominica Rogate (el cinquè després de Pasqua), una festivitat per a la qual es conserven quatre grans cantates. Per ordre cronològic són les BWV 37, 128, 43 i 11, de les quals tot seguit n'analitzarem la primera, titulada WER DA GLÄUBET UND GETAUFT WIRD i que gràcies a Alfred Dürr sabem que fou estrenada a Leipzig el 18 de maig de 1724. La investigació tradicional no es posava d'acord en la cronologia de l'obra, a la qual s'atribuïen dates de composició força posteriors. Fou mitjançant l'anàlisi del paper dels manuscrits que Dürr establí aquesta data, uns manuscrits conservants molt fragmentàriament ja que l'obra ens ha arribat en una còpia incompleta del deixeble de Bach  Hans Ludwig Krebs realitzada arran d'una reinterpretació de l'any 1731. Es desconeix l'autor del llibret.

La cantata BWV 37 es diferencia de les altres tres companyes de festivitat en l'aparell instrumental requerit que, tot i ser més modest que en aquelles i prescindir de trompetes i timbales, aconsegueix gràcies a la genialitat de Bach un nivell de brillantor a l'alçada d'una festivitat tan important. Aquesta genialitat apareix sobretot al cor inicial, que la intitula: Wer da gläubet und getauft wird, der wird selig werden (Aquell qui cregui i sigui batejat, se salvarà). Els 26 compassos d'introducció orquestral que preludien l'aparició del cor són ja replets de subtileses musicals i conceptuals: Els oboès, amb la seva llarga nota sostinguda, simbolitzen la fermesa de la fe mentre que als violins apareix una paràfrasi del tema inicial de la coral de Martí Luter Die sind die heiligen zehn Gebot (Aquests són els deu sants Manaments) i al continu la darrera frase d'una altra coral, Wie schün leuchtet der Morgenstern, la qual reapareixerà al tercer moviment i inspira a la vegada la cantata BWV 1, escrita poques setmanes abans. Aquests tres temes s'estendran per tots els nivells de la partitura, la qual en opinió de F. Smend amagaria també un simbolisme numèric en les seves sis parts instrumentals i quatre vocals: El número 10, representació dels Manaments suggerits musicalment fins a 49 vegades mitjançant la coral luterana abans esmentada. I no acabaria aquí la càbala, ja que el número 49 és el quadrat de 7, número que al seu torn simbolitzaria la conversió pel baptisme, idea fonamental d'aquest cor.

Del segon moviment, l'ària de tenor Der Glaube ist das Pfand der Liebe (La Fe és la penyora d'amor), n'hem de lamentar la pèrdua dels dos instruments solistes (probablement violins) amb la qual cosa la partitura habitualment interpretada és la reconstrucció que en feren Alfred Dürr i Dieter Hellmann.

Al tercer moviment reapareix l'anteriorment esmentada coral Wie schün leuchtet der Morgenstern. Amb la cinquena estrofa d'aquesta bella composició de Philipp Nicolai de 1599 construeix Bach el duet de soprano i contralt Herr Gott Vater, mein starker Held (Senyor, Déu Pare, el meu poderós heroi). Sustentats pel continu, el tema del qual deriva de la capçalera de la coral, ambdós cantants desenvolupen la seva melodia en un exuberant contrapunt que culmina amb el terme loben (lloar) cantat amb una vocalització de fins a 70 notes.

El quart moviment serà el recitatiu Ihr Sterblichen, verlanget ihr, mit mir (Vosaltres, mortals! Desitgeu veure amb mi), on el baix serà sustentat per les cordes. La següent ària, també per al baix i cordes amb oboè d'amore doblant el violí primer durà per títol Der Glaube schafft der Seele Flügel (La Fe dóna ales a l'Ànima). Serà el terme Glaübet (creure), protagonista de la cantata, el que aquí destacarà per sobre de tot gràcies a les seves vocalitzacions amb una sola nota inalterable, mentre que getaufet (baptisme) ho serà amb un gir que recordaria el fluir de l'aigua.

I la cantata conclourà amb la coral Den Glauben mir verleihe (Concedeix-me la Fe) cantada senzillament a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant el cor segons la tessitura. Es tracta d'un text de Johann Kolrose cantat a 4 veus amb una melodia de Johann Caspar Horn de 1544, amb el qual es tanca una partitura que amaga moltes més subtileses de les que semblaria a primera vista.

J.M.S.

Cantata BWV 37
WER DA GLÄUBET UND GETAUFT WIRD
Festo Ascensionis Christi
Estrenada: Probablement el 18 de maig de 1724
Text: Anònim, amb fragments de l'Ev. de St. Marc i de teòlegs alemanys.

1. COR
Aquell qui cregui i es bategi, es salvarà.
2. ÀRIA (Tenor)
La Fe és la penyora d'amor
Que Jesús conserva per als seus.
És per això que ell, només per amor,
Inscrivint-me al llibre de la vida
M'ha regalat aquest tresor.
3. DUETTO CORAL
(Soprano, Alt)
Senyor, Déu Pare, el meu poderós heroi,
Tu m'has estimat eternament per el Món
En ton Fill.
Ton fill s'ha unit a mi,
Ell és el meu tresor, jo sóc sa muller,
Colgada per ell de joia.
Eia! Eia!
Ell em concedirà allà dalt la vida celestial!
Que el meu cor el glorifiqui eternament!
4. RECITATIU
Vosaltres, mortals! Desitgeu veure amb mi
La cara del Senyor?
Llavors no construïu sobre les bones accions
Car si és ben cert que un cristià
Ha de realitzar bones obres
Ja que tal és la voluntat de Déu
És solament la Fe
Qui ens fa justos i benaurats
En presència del Senyor.
5. ÀRIA (Baix)
La Fe dóna ales a l'Ànima
Que l'eleven vers el Cel.
El baptisme és el segell de la gràcia
Que ens garanteix la benedicció divina.
És per això que aquell qui creu i es bateja
Esdevé un cristià complet.
6. CORAL
Concedeix-me la Fe
En ton Fill Jesucrist.
Perdona'm també els pecats
Que fins avui he comès.
Tu no rebutjaràs
Tal com has promès
Assumir les meves culpes
I deslliurar-me de la seva càrrega

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 85

El nom del segon diumenge després de Pasqua prové de l'Introitus de la Missa llatina: Dominica Misericordias Domini, i a casa nostra és també conegut com el diumenge del Bon Pastor. Per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 85, 104 i 112, de les quals avui ens centrarem en la primera d'elles, la cantata ICH BIN EIN GUTER HIRT, estrenada a Leipzig el 15 d'abril de 1725 fora ja del cicle de les cantates corals, que s'havia acabat tres setmanes abans.

Es desconeix l'autor del llibret, que podria ser el mateix de les cantates BWV 6 i 42, estrenades uns dies abans i amb les quals la cantata BWV 85 comparteix tant estructura com preeminència del sentit doctrinal per sobre del poètic.

S'inicia la cantata amb el dictum evangèlic que la intitula (Jn. 10,12) el qual no és tractat amb l'habitual forma de recitatiu o arioso sinó com una ària de baix, encarnació de la Vox Christi: Ich bin ein guter Hirt (Jo sóc el Bon Pastor). Es tracta d'una sòbria peça amb cordes i oboè solista, en la qual el tema principal és presentat pel baix continu, que el cedirà al cantant.

Seguirà una nova ària, ara destinada al contralt: Jesus ist ein guter Hirt (Jesús és un bon pastor), paràfrasi de l'ària inicial estructurada en tres blocs separats per unes visrtuoses intervencions del violoncello píccolo, instrument ja en desús en època de Bach. Cal destacar la vocalització sobre el terme rauben (prendre, robar).

Apareixerà tot seguit una bella coral titulada Der Herr ist mein getreuer Hirt (El Senyor és mon pastor fidel), on el soprano canta la primera estrofa d'un himne de Cornelius Becker de 1598 amb la melodia de Allein Gott in der Höh'sei Ehr, al seu torn adaptació d'un antic Gloria del segle X. Els dos oboès, en florida partitura, acompanyaran el cantant en tot moment, i amb el seu ritornello de 16 compassos obriran i tancaran la peça.

El tenor prendrà el protagonisme als següents dos moviments. Primer, el recitatiu Wenn die Mietlinge schlafen (Quan dormen els rabadans), acompanyat de tota la corda que executa atrevides inflexions per tal d'emfatitzar certs conceptes, tals com l'amatent vigilància del pastor o el fluir de la vida. I a continuació, l'ària Seht, was die Liebe tut (Mireu, que gran és l'amor), enèrgic moviment a càrrec de tota la corda i cert ritme de giga que li confereix un indiscutible aire bucòlic i pastoral. El punt culminant de la peça el marca el Si bemoll que ha d'assolir el cantant sobre el terme vergossen (vessar).

I la cantata conclourà amb la coral Ist Gott mein Schutz und treuer Hirt (Déu és el meu recer i pastor fidel), quarta estrofa d'un himne d'Ernst Christoph Homburg de 1658 cantada senzillament a capella sobre la melodia de Ist Gott mein Schild, apareguda a Dresden l'any 1694.

J.M.S.

Cantata BWV 85
ICH BIN EIN GUTER HIRT
Dominica Misericordias Domini
Estrenada: 15 d'abril de 1725
Text: Anònim, amb fragments de l'Ev. de St. Joan 

i dos himnes de Cornelius Becker i E. C. Homburg

1. ÀRIA (Baix)
Jo sóc el bon pastor,
 un bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.
***
2. ÀRIA (Alt)
Jesús és un bon pastor;
De la vida en feu ofrena
Morí per les seves ovelles
Que ningú les hi podrà prendre;
Jesús és un bon pastor.
***
3. CORAL (Soprano)
El Senyor és mon pastor fidel,
En Ell confio del tot.
Porta a pasturar, el seu xaiet,
A un prat verdal i ufanós,
Em mena vers una fresca deu
M’amoroseig l’ànima amb mel
I amb dolces paraules d’amor.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Quan dormen els rabadans
El pastor no perd d’ull ses ovelles,
Perquè pasturin en pau
En l’herbatge del glever
Per on flueixen els torrents de la vida.
Però, si prova d’entrar el llop malèfic
Per devorar el seus anyells
Prest aquest pastor li ferma el musell.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Mireu, que gran és l’amor.
El meu Jesús té un redós
On vetlla els seus, amatent;
Per ells, ha vessat, a la creu,
Sa preciosa sang, generós.
***
6. CORAL
Déu és el meu recer i pastor fidel,
Amb Ell no em pot passar res dolent:
Fora! Tots els meus enemics,
Que m’heu donat angoixa i dolors,
Quedeu-vos amb els vostres rancors
Doncs, ara compto amb Déu per amic.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

LES VARIACIONS GOLDBERG

La consulta d'una amiga de la web ens obre la porta a parlar de les famoses Variacions Goldberg, l'obra preferida del doctor Hannibal Lecter. En concret, ens pregunta si aquestes són inspirades en la música tradicional alemanya. Som-hi!

La tradició afirma que les Variacions actualment catalogades al BWV 988 foren una curiosa petició de Gotfried Goldberg, alumne de Bach i clavecinista del comte Hermann Carl von Keyserlingk, ambaixador de Rússia a la cort de Dresden. Aquest patia d'insomni i a Goldberg li tocava interpretar peces al clavecí per a amenitzar les nits del seu amo (o per a fer que es dormís, segons es miri). Demanava Goldberg al seu mestre que, com que se li estava acabant el repertori, li fes arribar algunes partitures noves. Bach li envià una Aria mit verschiedenen Veränderungen vors Clavicimbal mit 2 Manualen (Ària amb diverses variacions per a clavecí de 2 teclats) gràcies a les quals Gottlieb Goldberg ha passat a la posteritat. Actualment sabem que tota aquesta història no és res més que un mite.

La realitat és que Goldberg, nascut l'any 1727, tenia només 10 anys l'any 1736, moment en que la investigació situa l'inici de la composició de les Variacions. Sens dubte Johann Sebastian i ell es van conèixer, però devia ser uns quants anys més tard, i amb tota seguretat a través del comte Keyserlingk qui, com veurem, va tenir un paper destacat en la carrera de Bach. La idea d'una obra com les Variacions Goldberg, doncs, devia sorgir del propi Bach, que  en començà la composició en un moment important per a ell, que des de 1733 maldava per a obtenir el títol de Compositor de la Cort. En realitat era un càrrec simbòlic, però que el protegiria dels conflictes amb els seus superiors de Leipzig. Després de moltes gestions i retards, el nomenament arribà a Leipzig el 19 de novembre de 1736 signat per August II el Fort, rei de Polònia i Príncep Elector de Saxònia. S'ha demostrat que un dels avaladors de Bach davant el rei fou el compte Keyserlingk. Sembla evident que les Variacions haurien estat una mostra d'agraïment de Bach cap al seu benefactor, tot i que no serien completament enllestides fins l'any 1741. Es suposa que durant una visita a Dresden al novembre d'aquell any Bach en persona les hi lliurà degudament editades, i fou retribuït (diu Forkel amb certa dosi de fantasia) amb una copa d'or plena de monedes del mateix metall.

Aquestes variacions parteixen d'una ària escrita cap a l'any 1725, present al Segon Quadern d'Anna Magdalena, que Bach transforma de 30 audaces i genials maneres utilitzant pràcticament totes les tècniques musicals de la seva època. Però no tenen res a veure amb la música popular germànica, excepte un variació: La darrera. En ella, Bach construeix un Quodlibet. 

Què és un Quodlibet?

És una espècie d'acudit musical de l'època: Es tractava de fusionar dues o més cançons populars per a veure com d'extravagant resultava la barreja. Es veu que eren habituals a les reunions familiars de l'extens clan dels Bach, gairebé tots ells músics de professió repartits per nombroses localitats d'aquelles contrades. Però en tota l'obra de Bach només n'hi ha dos: Una espècie de cantata satírica de noces catalogada al BWV 524 i el de la Variació 30 de les Goldberg.

Philipp Spitta, un dels primers investigadors de Bach i, més edavant, Hans Joachim Schulze, identificaren els tres components que formen aquest Quodlibet final de les Variacions Goldberg: La línia del baix de l'ària matriu i la fusió de dues cançons populars saxones.

La primera diu:

Ich bin so lang nicht bei dir g'west,

ruck her, ruck her, ruck her...

(Fa tant que no he estat amb tu,

torna, torna, torna...)

I la segona:

Kraut und Rüben haben mich vertrieben

hatt' mein' Mutter Fleisch gekocht

so wär ich länger blieben.

(Les cols i els naps m'han fet fora de casa,

si ma mare hagués fet carn

m'hi hagués quedat més estona)

En aquest video de Youtube diu que hi són les dues, tot i que jo no les sé destriar:

Per a molts especialistes resulta desconcertant la intenció de Bach amb aquest darrer moment d'humor en una obra tan intel·lectual com les Variacions Goldberg, però Heinz Hermann Niemöller hi veu una espècie de signatura que es complementaria amb la Variatio I de la següent manera:

A la portada de les Variacions Bach es presenta, entre altres títols, com a Compositor de la Cort del Rei de Polònia i Príncep Elector de Saxònia.

Per això, Niemöller entén la primera variació com una polonaise, una dansa típica de l'època. Aquí Bach estaria signant com a Compositor de la Cort del Rei de Polònia. I a la darrera variació, el Quodlibet, homenatjaria Saxònia fusionant dues cançons populars d'aquella terra.

Per últim, Ulrich Dibelius, aprofundint en la teoria de Niemöller, fa extensiu aquest simbolisme a les 30 variacions, distribuïnt-les en tres grans grups:

Danses cortesanes, simbolisme de la Cort de Saxònia.

Poloneses, en al·lusió al Rei de Polònia.

Cànons, en referència a la feina de Bach a l'escola de Sant Tomàs de Leipzig.

Sigui com sigui, les Variacions Goldberg representen un dels cims de la música per a teclat de tots els temps que mereixerà una anàlisi musical en profunditat un dia d'aquests...

J.M.S.

 

BWV 158

Per al tercer dia de Pasqua ens han arribat les cantates BWV 134, 145 i 158, una obra amb molts interrogants que serà la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.

En realitat, el que conservem sembla ser només un fragment de la cantata original. Al manuscrit més antic que conservem (que no és l'original) hi consten dues festivitats a les quals l'obra aniria destinada: El Dimarts de Pasqua i la Festa de la Purificació de Maria (la Candelera). Sembla evident que la cantata fou escrita en origen per a una de les dues festivitats i, posteriorment, utilitzada també en l'altra, essent impossible a dia d'avui establir quina fou la destinació inicial.

Alguns investigadors però, s'atreveixen proposar alguna hipòtesi: Alfred Dürr, per exemple, considera que dels quatre moviments de la cantata, els dos centrals correspondrien a una primera versió, que pel seu text hauria anat destinada al dia de la Candelera. Segons aquesta mateixa hipòtesi, els moviments extrems, juntament amb d'altres avui perduts, haurien estat inclosos quan la cantata s'utilitzà per al Dimarts de Pasqua. Tret d'aquestes especulacions, no sabem res més ni de l'autor del llibret ni de la cronologia, que Spitta situa a l'època de Weimar -un fet rebutjat per Werner Neumann- mentre que Dürr, analitzant una còpia de la coral final, situaria la versió pasqual de l'obra entorn a 1735.

Entrant a la qüestió musical, la partitura és de reduïdes dimensions i, excepte a la coral final, solament requereix les veus del baix i el  soprano. S'inicia amb el recitatiu del baix Der Friede sei mit dir (Sia la pau amb tu), el qual acaba en arioso i dóna nom a la cantata.

El segon moviment és una magistral ària amb coral titulada Welt, ade, ich bin dein müde (Món, adéu, n'estic cansat de tu). És protagonitzada per l'elegant partitura d'un instrument que sembla ser un violí (o també una flauta) al qual primer es sumarà el cant del baix i al cap de pocs compassos el soprano doblat per l'oboè, entonant la coral Welt, ade, ich bin dein müde de Johann Georg Albinus, composant un moviment de gran densitat temàtica i conceptual. També podria ser que en una primera versió la coral l'hagués entonat l'oboè sol. Sigui com sigui, apareixen els recursos típics de Bach per a dibuixar musicalment els conceptes presents al text, tals com les passes transportant una feixuga càrrega sobre el vers ich bin dein müde (n'estic cansat de tu) o la invitació a la beatitud en cantar els versos Wo ich Gott in Ruh und Friede Ewig selig schauen kann  (Allà de romandre-hi, de viure-hi em fa goig; allà resplendiré abillat amb corones celestes).

El recitatiu del baix que segueix, Nun, Herr, regiere meinen Sinn (Ara, Senyor, regiu el meu esperit), és clarament un text del dia de la Candelera, car fa expressa menció de l'ancià Simeó, al qual l'Evangeli de Lluc ens presenta entonant l'himne Nunc Dimittis, un passatge propi de totes les cantates de Purificació. De nou Alfred Dürr demostra la seva perspicàcia quan ens fa notar que les al·lusions d'aquest recitatiu al duet anterior són pròpies de les cantates dels voltants de l'any 1726, com per exemple la BWV 56, la qual cosa seria un interessant indici cronològic. Els darrers 10 compassos en arioso conclouen amb l'ornamentació profusa del terme Kronen (Corones).

I la cantata conclou amb la senzilla coral Hier ist das rechte Osterlamm (Vet aquí el veritable Anyell pasqual), cinquena estrofa de Christ lag in Todes Banden de Martí Luter, un himne de pasqua que Bach havia musicat  íntegrament a la cantata BWV 4, una de les seves primeres cantates, si no la primera.

J.M.S.

Cantata BWV 158
DER FRIEDE SEI MIT DIR
Festo Purificationis Mariae (La Candelera) / Feria III Paschatos (Dimarts de Pasqua)
Estrenada: Lloc i data desconeguts.
Sembla ser només un fragment de la cantata original, actualment perduda.
Text: Poeta anònim(1, 2/ària i 3); 

Johann Georg Albinus (2/coral: primera estrofa del coral «Welt, ade, ich bin dein müde»); Martí Luter (4: cinquena estrofa de l'himne «Christ lag in Todesbanden»).

1. RECITATIU (Baix)
Sia la pau amb tu,
neguitosa consciència.
El teu Mitjancer és aquí,
que el teu llibre de deutes
i la maledicció de la Llei
ha saldat i esquinçat.
Sia la pau amb tu!
El Príncep d'aquest món,
que ha parat llaços a la teva ànima
per la sang de l'Anyell ha estat vençut i enderrocat.
Cor meu, de què estàs tan afligit,
atès que Déu per Crist t'estima?
Ell mateix em diu:
Sia la pau amb tu!
***
2. ÀRIA (Baix) i CORAL (Soprano)
[Ària]
Món, adéu, n'estic cansat de tu,
els tabernacles de Salem em convenen,
on jo a Déu, amb repòs i pau,
eternament benaurat, podré contemplar.
Allà de romandre-hi, de viure-hi em fa goig;
allà resplendiré abillat amb corones celestes.
[Coral]
Món, adéu, n'estic cansat de tu,
vull anar-me'n al cel;
allà hi ha la vertadera joia
i l'etern i magnífic repòs.
Món, en tu hi ha guerra i lluita,
res més que pura vanitat;
en el cel sempre
pau, joia i benaurança.
***
3. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Ara, Senyor, regiu el meu esperit,
per tal que jo en el món,
mentre us plagui deixar-m'hi encara,
sigui un fill de la pau.
I permeteu-me vers Vós, de les meves afliccions,
com Simeó, en pau partir!
Allà de romandre-hi, de viure-hi em fa goig;
allà resplendiré abillat amb corones celestes.
***
4. CORAL
Vet aquí el veritable Anyell pasqual,
que Déu ens ha enviat,
que dalt l'arbre de la creu,
ha cremat d'amor ardent,
del qual la sang marca la nostra porta,
que la fe ostenta davant la mort;
el botxí no pot tocar-nos.
Al·leluia!

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol