23/7/17

BWV 9

Avui vaig curt de temps, així que farem una ràpida ullada a la cronologia d'una de les dues cantates per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER, companya de festivitat de la BWV 170.
La datació d'aquesta cantata és especialment complicada. Aparentment és clavada a les cantates corals de 1724, però molts autors la situen uns anys més tard en base a dos motius: Que els manuscrits conservats són de principis del anys 1730 i que sabem que aquell diumenge de 1724 Bach era de visita a Köthen. Així, Alfred Dürr, W. Neumann, Küster i Von Dadelsen daten la composició de la cantata entre 1732-35 i Spitta i Smend entre 1730-31.
Tot i així, és totalment factible que aquell diumenge de 1724 la cantata hagués estat dirigida per algun substitut, com sembla que va succeir el juny d'aquell mateix any: Sabem del cert que el dia 25 Bach era a Gera (a uns 60 kms. de Leipzig) inaugurant un orgue mentre a Leipzig havien de sonar  la cantata BWV 7 el dia 24, diada de St. Joan, i la BWV 135 el diumenge dia 26. Tenint en compte els mitjans de transport de l'època, fer 120 kms. en dos dies sembla impossible. 
En quant als manuscrits, no seria la primera obra que ens ha arribat en còpies posteriors a la seva composició original.
Però hi ha un factor molt curiós que ens inclinaria la balança en favor de l'any 1724: La flauta.
Tot apunta que aquell any de 1724, sobretot a l'estiu, Bach va disposar d'un intèrpret especialment virtuòs pel que fa a la flauta travessera. Aquesta seria l'explicació al fet que Bach escrigui àries per a flauta d'una singular dificultat en les cantates d'aquella època, especialment les BWV 8, 113, 78, 99, 130, 96, 180 i 115.
Qui seria aquest misteriós flautista? Probablement Friedrich Gottlieb Wild, que fou durant quatre anys alumne de Bach, per al qual redactà l'any 1727 una carta de recomanació lloant el seu domini de la flauta travessera.
En qualsevol cas, aquí van les dates probables d'estrena de la cantata BWV 9, i vosaltres escolliu la que més us agradi: 16 de juliol de 1724 / 20 de juliol de 1732 / 16 de juliol de 1733 / 3 d'agost de 1734 / 17 de juliol de 1735.
I ja no tenim temps per a res més...



16/7/17

BWV 88

Per al Cinquè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat dues cantates, la BWV 93 i la que avui repassarem, la BWV 88 SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN (Veieu que enviaré molts pescadors), estrenada a Leipzig el 21 de juliol de 1726.
Forma part d'un grup de cantates amb un text provinent del mateix cicle que les cantates compostes per Johann Ludwig Bach, el cosí de Meiningen, que Johann Sebastian interpretà a Leipzig l'any 1726. Aquests llibrets presenten la particularitat de situar un versicle de l'evangeli del dia al bell mig de la cantata. Tot i la seva envergadura modesta, Bach divideix la cantata en dues parts de tres moviments cadascuna si deixem a part la coral final, un himne de 1640 obra de Georg Neumark.
Jo enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i per les escletxes de les roques. Aquesta és la cita de Jeremies que l'anònim llibretista utilitza per a iniciar la primera part de la cantata, a la qual es sumarà una altra referència pescadora per engegar la segona.
Aria (con 3 oboi e 2 corni). Oboe d'amore I col violino. Corno I tace a 100 pause. Aquest és l'encapçalament de Bach per a l'ària que obre la cantata, on la veu del baix encarnarà la veu divina, com és habitual. Estructurada en dues seccions, aquesta ària és una obra mestra de plasticitat musical: A la primera secció Bach recrearà, de manera gairebé sobrenatural, les barques dels pescadors sortint de matinada. Sobtadament però, serem traslladats a una animada escena de cacera amenitzada pel so de les dues trompes, instruments típics de les escenes cinegètiques del barroc.
El recitatiu i ària següents van a càrrec del tenor. Conclou el primer amb una interrogació, que condiciona l'inici de l'ària, que n'és la resposta directa. Es tracta d'un reposat moviment a càrrec de violí i oboè que tanca la primera part de la cantata.
La segona, com hem dit anteriorment, també arrenca amb una cita bíblica, en aquest cas de l'Evangeli de Sant Lluc: Jesús digué a Simó: No tinguis por, d'ara endavant seràs pescador d'homes. Aquí serà primer el tenor qui, encarnant l'evangelista en un recitatiu revestit per les cordes, introduirà l'airoso del baix, que encarnarà la Vox Christi acompanyat solament pel baix continu. És aquest un esquema que Bach elevarà a la màxima expressió a la Passió Segons Sant Mateu, creada poc temps després que aquesta cantata.
Seguirà un alegre duet de soprano i contralt: Beruft Gott selbst, so muss der Segen (Si Déu ho vol, cal que la Gràcia afavoreixi abundantment els nostres actes). El oboès i les cordes actuen a l'uníson i, en un determinat moment (compassos 28-32), sonarà amagada entre la polifonia una frase del coral, que diu: "Ah, Déu i Senyor, què grans i greus són els pecats que he comès", una referència al passatge de l'Evangeli de Sant Lluc directament anterior al de la cita bíblica que obria la segona part de la cantata. Una bona mostra de les subtileses conceptuals que Bach introduïa a les seves obres i que les fan encara més fascinants...
Un recitatiu del soprano conduirà a la senzilla coral final, cantada a capella amb els instruments doblant les veus del cor.


9/7/17

BWV 24

Som al Quart Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en parlarem breument avui.
La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach com a Kantor de St. Tomàs de Leipzig, el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.
El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.
Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc. L'extens recitatiu que segueix (tenor) és una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit és l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda. Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena "clarino", segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.
El recitatiu per a baix que segueix és subratllat per acords puntuals de les cordes i l'ària per a tenor Treu und Wahrheit sei der Grund serà un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres.  
La coral final està molt ben elaborada i canta els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch. Personalment, em recorda a un mix entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu.  I a vosaltres?




2/7/17

BWV 21

Tercer Diumenge després de la Trinitat, per al qual s'han conservat les cantates BWV 21, 135 i 177. De la primera de les tres avui en farem cinc cèntims.
Es tracta d'una cantata del Cicle de Weimar força important, ja que és la primera cantata de Bach de grans dimensions i la primera estructurada en dues parts. El llibret, desconegut, segurament sigui obra de Salomo Franck, com gairebé totes les cantates de l'època de Weimar.
Aquesta cantata presenta una vida ben atzarosa, amb nombroses revisions i reciclatges. Per començar, es pensa que podria haver estat escrita l'any 1713, quan Bach aspirà al càrrec d'organista de la Liebfrauenkirche de Halle. Les autoritats de la ciutat natal de Händel li haurien demanat una mostra del seu talent en matèria de música d'església, cosa habitual a l'època. De fet deu anys més tard, a Leipzig, Bach interpretà les dues cantates següents al catàleg, les BWV 22 i 23, com a prova del seu talent abans de ser escollit Kantor de St. Tomàs. En tot cas, les negociacions entre Bach i Halle es van trencar al darrer moment, quan Bach es negà a signar el contracte en considerar que les condicions (sobretot econòmiques) que hi constaven no eren les que havien acordat de paraula.
En tot cas, el 17 de juny de 1714 Bach interpreta a Weimar aquesta cantata pel Tercer Diumenge després de la Trinitat, i ho sabem del cert per que així consta al manuscrit.
Podria haver-se produït una nova interpretació durant un viatge a Hamburg l'any 1720, estant ja Bach a Köthen. La sospita prové del fet que el hamburguès Johann Mattheson, musicòleg i compositor contemporani de Bach i Händel (amb qui va tenir fins i tot un duel a espasa), coneix l'obra i en fa una agra crítica. Un dia en parlarem bé, d'aquest personatge...
Més tard, acabat d'aterrar a Leipzig, interpreta Bach la cantata el 13 de juny de 1723, Tercer Diumenge després de Trinitat, seguint les cantates BWV 75 i 76 que havien sonat els diumenges anteriors.
Una hipòtesi torna a fer sonar la cantata com a comiat del príncep Johann Ernst de Weimar, alumne destacat de Bach el qual, molt malalt, marxà a Frankfurt o morí al cap de poc temps.
Al llarg de totes aquestes reposicions la cantata va anar patint modificacions i afegits que la devien acabar convertint en una obra tan variada que quedà deslligada del Tercer Diumenge de Trinitat, ja que al manuscrit de les particel·les hi acaba constant la indicació per ogni tempore, és a dir, per a qualsevol època o festivitat.
L'anàlisi musical el deixarem per a una altra ocasió, però ja que hem parlat de l'altre geni barroc, noteu la similitud entre el darrer cor d'aquesta cantata i el Worthy is the Lamb del Messies de Händel, escrit unes dues dècades més tard.



25/6/17

BWV 76

Si la setmana passada començàvem el cicle de la Trinitat amb la cantata BWV 75, avui parlarem de la seva bessona i subsegüent al catàleg, la BWV 76 Die Himmel erzählen die Ehre Gottes (Els cels proclamen la glòria de Déu), que fou estrenada una setmana més tard, el 6 de juny de 1723, a l'església de St. Tomàs de Leipzig. Juntament amb la BWV 2, són les dues úniques cantates per al Segon Diumenge després de la Trinitat.
De nou ens trobem davant una cantata de grans dimensions i estructurada en dues parts de 7 moviments cadascuna (vegeu BWV 75). Segurament Bach, amb aquestes dues grans cantates (que recordem signifiquen el seu debut a Leipzig), pretenia reivindicar-se davant el seu nou públic i patrons. I més encara tenint en compte que les autoritats de Leipzig havien negociat amb Telemann i Graupner abans que amb ell. Sembla que Bach aconseguí els seu objectiu, segons algunes fonts referents a l'alcalde Gottfried Lange:"Un cop escollit, Bach ens va fer oblidar Telemann", afirmà. 
Per cert, que les quatre parts d'aquestes dues cantates han estat concebudes en alguna ocasió com a cantates autònomes. Sense anar més lluny, l'any 1761 l'editorial Breitkopf oferia el manuscrit de la primera part de la cantata BWV 76 com a "cantata de la Reforma".
Les lectures del dia tractaven l'exhortació a l'amor fratern (1 Jn. 3, 13-18) i la paràbola del banquet (Lc. 14, 16-24). Dels dos textos deriven les idees del llibret, anònim, que utilitza també versicles dels salms al cor inicial i una coral de Martí Luter per tancar les dues parts de la cantata.
Aquesta s'inicia amb un impressionant cor en forma de gran motet en dues parts: La primera arrenca amb un concertant instrumental amb trompeta destacada on (inusualment) comença a cantar el baix solista, al qual s'afegeix tot seguit el cor. En cert punt, tot s'aturarà i s'activarà una espectacular fuga a no sé quantes veus, en la meva opinió una de les més brutals de Bach. Els efectius s'aniran sumant en una espècie d'imparable in crescendo, que acabarà quan a Bach li vingui bé. Primer els solistes un a un, després les veus del cor una a una, després l'orquestra i, per acabar, per sobre de tots ells, la trompeta majestàtica. Impressionant. Sobretot en la versió de Koopman. 
Si jo sóc Lange, m'oblido també de Telemann i de sa mare.
Un recitatiu amb el tenor vestit amb tota la corda condueix a l'ària de soprano Hört, ihr Völker, Gottes Stimme (Escolteu, pobles, la veu de Déu) que serà monopolitzada pel característic tema del violí amb el qual arrenca i conclou.
Arribarà després la parella recitatiu-ària per a la veu de baix: Fahr hin, abgöttische Zunft! (Fora, secta idòlatra!) cantarà l'ària, on destaca la trompeta tronant en un moviment molt semblant a l'ària núm. 12 de la cantata BWV 75.
El següent moviment serà un recitatiu-airoso per a contralt que desembocarà en la coral que tanca la primera part de la cantata. Igual que a la BWV 75, les frases del cor seran revestides per intervencions de l'orquestra.
La segona part de la cantata manté la similitud amb la BWV 75: També arrenca amb una simfonia instrumental, tot i que en aquest cas no té cap relació amb la coral precedent. Podria tractar-se d'una obra escrita anteriorment, potser a Köthen, pel paper destacat de la viola da gamba a la qual era tan aficionat el príncep Leopold. Sigui com sigui, Bach reutilitzarà aquesta música a la triosonata per a orgue BWV 528.
Un recitatiu per a baix dóna pas a l'ària per a tenor Hasse nur, hasse mich recht (Odieu-me, odieu-me del tot), realment corprenedora per la seva nuesa descarnada de mitjans, tot i que realment al darrera hi ha una complicada harmonia d'acords de 7a disminuïda que en cert moment fa entrar la veu en un dur interval de 4a augmentada, al cantar "Hasse Mich": És el temut tríton o diabolus in musica, aquí introduït per a crear certa sensació desagradable quan es fa referència a l'odi. Un altre compositor que també l'utilitza és Gustav Holst, al començament del cèlebre moviment dedicat a Mart, a la seva obra "The Planets".
Dos recitatius-airosos (contralt i tenor) emmarquen la darrera ària de la cantata, per a contralt: Liebt, ihr Christen, in der Tat! (Cristians, feu-ho tot per amor!) on l'oboè d'amore i la viola da gamba endolceixen l'ambient de cara a la coral final la qual, com a la cantata BWV 75, és una repetició de la coral luterana que tancava la primera part però ara amb la lletra de la tercera i última estrofa, que conté la doxologia del Gloria Patri.
Gran cantata que us convido a gaudir. Fins aviat!


18/6/17

BWV 75

Primer Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual s'han conservat vàries cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat aquest diumenge. De la primera de les quatre en parlarem avui.
La cantata BWV 75 DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN és una de les més importants. Durant molts anys se la va considerar la primera cantata que Bach estrenà com a Kantor a Leipzig , tot i que actualment tal honor sembla recaure en la BWV 59, interpretada dues setmanes abans. La cantata BWV 75 fou executada a l'església de St. Nicolau el 30 de maig de 1723, tot just una setmana després que la família de Bach s'instal·lés definitivament a Leipzig procedent de Köthen. Segons els documents conservats, les sensacions van ser força positives: "El dia 30 de dit mes, primer diumenge després de la Trinitat, el nou Kantor i Director del Collegium Musicum, Sr. Joh. Sebastian Bach, arribat de la cort del príncep de Köthen, dirigí la seva primera música amb gran aplaudiment", escrigué el cronista de la ciutat.
La cantata és de grans dimensions, una de les 15 cantates conservades que Bach estructura en dues parts, en aquesta ocasió de 7 moviments cadascuna. Això podria no ser casual, ja que si assignem a cada lletra la numeració corresponent dins l'alfabet alemany, les lletres BACH sumen 14. No seria la primera vegada que el nostre amic encripta la seva signatura numèrica en una obra: La primera fuga d'El Clavecí ben Temperat té 14 notes, i a la coral Vor deinem Thron trete ich hiermit, darrera obra coneguda de Bach (dictada al seu gendre Altnikol des del llit de mort), la melodia és ampliada per assolir les 14 notes que  explicaran qui és aquell qui compareixerà en breu davant l'Altíssim.
Però tornem a l'obra d'avui. La cantata arrenca amb un gran motet que recorda (però no acaba de tenir) l'estructura d'una obertura francesa: A una primera secció de gran solemnitat segueix una complicada fuga a càrrec de veus i orquestra. Un any més tard Bach serà molt més explícit al cor inicial de la cantata BWV 20, aquest sí una obertura en tota regla.
Un recitatiu donarà pas a la primera ària, Mein Jesus soll mein alles sein (Que el meu Jesús ho sigui tot per mi), cantada pel tenor i que sempre m'ha semblat que anticipa l'estil de les grans àries de la Passió Segons St. Mateu, que arribarà en la seva primera versió 4 anys més tard. Alfred Dürr, per la seva banda, veu en les àries d'aquesta cantata un cert aire de dansa, que en aquest moviment identifica amb una polonesa. L'ària conclou amb la repetició dels 14 (!) compassos del ritornello instrumental.
Dos recitatius emmarquen l'ària de soprano (nº5) Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich (Accepto el meu acorament de grat), reposat moviment a ritme de minuet on solament oboè i baix continu acompanyen la veu del cantant.
La primera part de la cantata conclou amb la primera estrofa de la coral de Samuel Rodigast Was Gott tut, das ist Wohlgetan, una coral que apareix en moltes cantates (BWV 98, 99, 100...) i amb una melodia que, si sou oients de La Cantata del Diumenge, potser us sonarà...
Però no tant com la simfonia que obre la segona part de la cantata: Sobre el concertant de cordes i oboès, la trompeta entonarà la melodia d'aquesta mateixa coral en un moviment que ha esdevingut, des del primer dia, la sintonia del nostre programa.
Segueixen el recitatiu i ària preceptius per a contralt. L'ària Jesus macht mich geistlich reich (Jesús m’enriqueix l’esperit) presenta tota la corda a l'uníson a ritme de passepied, segons A. Dürr.
A continuació el protagonisme recaurà en el baix i el seu combinat de recitatiu i ària: Aquesta serà la titulada Mein Herze glaubt und liebt (El meu cor estima i creu), on sonarà de nou la trompeta. En la meva percepció, a ritme de courante, ja que aquí desconec l'opinió de Dürr (s'accepten suggeriments).
La cantata conclourà amb un nou recitatiu per a tenor i la coral final, calcada a la que tancava la primera part però cantant ara el text de l'estrofa final de l'himne de Samuel Rodigast.
A part de l'esmentada coral, el text de la cantata conté un versicle del salm 22 al seu moviment inicial. La resta podria haver estat obra de Gottfried Lange, sense descartar la mà del propi Bach.



10/6/17

Festo Trinitatis

La Festa de la Trinitat, que es celebra el diumenge després de Pentecosta, és potser el punt més rellevant del calendari litúrgic luterà, car marca el final del cicle de Pasqua i l'inici del cicle més llarg del calendari, el de la Trinitat, que ens portarà des d'ara fins a l'Advent, quatre diumenges abans de Nadal. Tots els diumenges a partir d'ara seran "després de la Trinitat", això en llatí és "Post Trinitatis". Diumenge que ve serà el primer diumenge Post Trinitatis, d'aquí dos diumenges el segon i així successivament fins l'Advent. 
I quants diumenges després de la Trinitat hi pot haver, us preguntareu. Doncs depèn de quan s'escaigui el diumenge de la Trinitat, que a la seva vegada depèn de quan hagi estat la Pasqua, que depèn de la lluna. Tot plegat és molt complicat, però en resum us diré que, com a molt, hi pot haver 27 diumenges entre Trinitat i Advent, tot i que això és molt excepcional i només es produeix els anys en que la Pasqua s'esdevé el més aviat possible (entre el 22 i el 26 de març). En vida de Bach, només va passar 5 vegades (si m'ho demaneu, us dic els anys). I quan això passa, al nostre programa ho celebrem amb la cantata BWV 140, que és la que va destinada al Dominica XXVII Post Trinitatis. La llàstima és que, com us he dit, passa poc. De fet, només ens hi vam trobar el 2008. Això sí, també es produeix l'efecte invers: Que la Pasqua sigui el més tard possible i els diumenges Post Trinitatis s'escurcin i n'apareguin més al cicle d'Epifania, arribant com a màxim a un Dominica VI Post Epiphanias, com va passar l'any 2011. Llavors, també escoltem la BWV 140, ja que no es conserva cap cantata per aquest diumenge tan excepcional.

Però tornant a la festivitat que avui ens ocupa, repassem les cantates que hi són destinades:

BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 194 Höchsterwünschtes Freudenfest
BWV 176 Es ist ein trotzig und verzagt Ding
BWV 129 Gelobet sei der Herr, mein Gott

De la primera, la cronologia és dubtosa però sembla molt probable que formés part del primigeni Cicle de Weimar, on hauria estat estrenada el 16 de juny de 1715. Posteriorment, la cantata va ser recuperada a Leipzig l'any 1724.
La BWV 194, que mereix un bon article per a ella soleta, va ser en origen una oda d'aniversari escrita a Köthen que Bach va rescatar en ocasió d'una visita a la ciutat de Störmthal on havia d'examinar un nou orgue. Més tard, l'obra fou reutilitzada a Leipzig unes quantes vegades el dia de la Trinitat. Ja en parlarem amb calma un dia, d'aquesta cantata...
La BWV 176 va ser la cantata de la Trinitat de l'any 1725, i la BWV 129 la de 1726 o 1727, la data no se sap amb certesa. D'aquesta magnífica cantata destaca sobretot la coral final, amb una bellíssima melodia que Bach revesteix d'una esplendorosa plenitud.
I ja no tinc temps per a res més. Que gaudiu d'aquestes cantates i fins aviat!