BWV 35

Per ordre cronològic, són tres les cantates destinades al Dotzè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 69a, 137 i la que avui tractarem, la cantata BWV 35 GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET, una fantàstica obra que, com veurem, resulta singular en diversos aspectes.

Estrenada a Leipzig el 8 de setembre de 1726, es tracta d'una de les poques cantates per a contralt sol, que s'entronca amb les cantates del segon semestre d'aquell any en el qual Bach creà una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: Per a contralt les BWV 35, 169 i 170, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55. La cantata BWV 35 esdevé així una de les escasses cantates que no conclouen amb un cor o una coral. 

I, com veurem, encara no han acabat les singularitats d'aquesta cantata.

El llibretista Georg Christian Lehms concep una obra en dues parts, que Bach preludiarà amb les seves corresponents simfonies instrumentals. Moltes cantates estan dividides en dues parts, destinades a ser cantades abans i després del sermó. Tampoc estem davant l'única cantata que presenta una simfonia instrumental a cada una de les seves dues parts. Però sí que estem davant la única cantata on les dues simfonies són destinades a l'orgue solista (organo obligato, indica Bach). 

I és que estem davant d'una d'aquelles cantates aparegudes a partir de 1726 (BWV 49, 146, 169, 188) en que Bach adapta a l'orgue els concerts per a clavecí escrits anteriorment que, a la vegada, derivaven de concerts encara més antics. Potser la raó d'aquestes adaptacions sigui que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, havia arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra. En tot cas, trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí. 

Del concert per a clavecí del qual deriven les simfonies de la cantata  BWV 35 es conserven només 9 compassos, catalogats amb el BWV 1059. De fet el concert, originalment destinat a l'oboè, ha pogut ser reconstruït gràcies a la seva reutilització en la present cantata, car és ben clar que els moviments primer i tercer conformen les dues simfonies. La primera d'elles, denominada concerto al manuscrit, és una extensa peça en Re menor carregada d'energia i fins i tot podríem dir que certa violència, que segurament esdevé una de les pàgines més potents de Bach. 

El moviment central d'aquest concert perdut té tota la pinta d'haver estat convertit en l'ària que dóna títol a la cantata i segueix al concerto inicial: Geist und Seele wird verwirret (Esperit i Ànima són torbats). En ella, sobre el lent  ritme de siciliana dibuixarà l'orgue àmplies ornamentacions, mentre que la contralt serà acompanyada d'un concertant de cordes i oboès en forma da capo.

El breu recitatiu Ich wundre mich (Estic meravellat) dóna pas a l'ària  Gott hat alles wohlgemacht (Déu ho ha fet tot bé), fantàstic moviment en el qual la mà dreta de l'orgue desenvolupa una àmplia melodia  de semicorxeres que bé podria voler il·lustrar la totalitat (alles) de què parla el tex. Amb aquest ambient de joia conclou la primera part de la cantata.

La segona part arrenca, com ja hem dit, amb una nova simfonia per a orgue solista que clarament seria el tercer moviment del desaparegut concert, sobretot en vista del seu caràcter desenfadat i ritme dansaire, dividit en dues seccions que es repeteixen seguint l'esquena tonal típic de les danses barroques (Re menor - La menor / La menor - Re menor).

El recitatiu Ach, starker Gott, lass mich (Ah, poderós Déu, permet-me) condueix a l'ària final, Ich wünsche nur bei Gott zu leben (Vull viure al costat de Déu). De nou serà un moviment amb un marcat aire de dansa que, sorprenentment, no acaba en Re menor com la simfonia inicial sinó en Do major. Cal destacar el tema de tresets que presenta l'orgue a partir del cinquè compas i esdevé omnipresent al llarg de tota la peça, a més de les vocalitzacions sobre els termes fröhlich (feliç) i Händen (mans).

Com hem comentat al principi, aquesta és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 35
GEIST UND SEELE WIRD VERWIRRET
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 8 de setembre de 1726
Text: Georg Christian Lehms (1711)

Prima Parte

1. CONCERTO
***
2. ÀRIA (Alt)
Esperit i Ànima són torbats
Quan et contemplen, Déu meu,
Car els Miracles que han conegut,
Proclamats amb eufòria pel Poble,
Els han deixat sords i muts.
***
3. RECITATIU (Alt)
Estic meravellat,
Car tot allò que es veu
Ens deixa embadalits.
Quan et contemplo,
Preciós Fill del meu Déu,
M'abandonen la Raó
I l'Enteniment.
Sembla talment que els Miracles
Siguin per a Tu
Uns successos intranscendents.
En Nom, Obres i Missió
Ets excelsament Meravellós,
Incomparable a cap
Meravella d'aquest Món.
Als sords retornes l'oïda,
Als muts repares la parla,
I, el que és més:
Obres, amb una sola paraula,
Les parpelles als cecs.
Aquests, aquests són els Miracles,
I son Poder no podria ser proclamat
Ni per un cor d'àngels.
***
4. ÀRIA (Alt)
Déu ho ha fet tot bé.
El seu Amor i Fidelitat
Ens renova cada dia.
Quan l'angoixa i el dolor ens punyen,
Ens consola tant com cal
Car tothora vetlla per nosaltres.
Déu ho ha fet tot bé.

Seconda Parte

5. SIMFONIA
***
6. RECITATIU (Alt)
Ah, poderós Déu, permet-me
Pensar sempre en tot això
Per tal que pugui, feliç,
Allotjar-te al fons de l'Ànima.
Permet que el teu dolç Éfeta*
Estovi el meu rígid cor.
Ah! Posa el teu dit miraculós
A la meva orella
O seré perdut al moment.
Toca també la meva llengua
Amb la teva Mà poderosa
I Jo, de tals Miracles,
Glorificant-los amb pregàries,
Me'n sentiré Fill i Hereu
*En Arameu, "Obre´t", paraula amb la qual Jesús guarí un sord-mut.
***
7. ÀRIA (Alt)
Vull viure al costat de Déu.
Ah, podria arribar ja mateix l'hora feliç
D'entonar amb tots els Àngels
Un joiós Aleluia!
Amadíssim Jesús, deslliga'm ja
Aquest punyent jou d'angoixa
I deixa'm lliurar a les teves mans
La meva turmentada vida.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 113

Les tres cantates destinades a l'Onzè Diumenge després de la Trinitat són les BWV 199, 179 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 113 HERR JESU CHRIST, DU HÖCHSTES GUT. 

Estrenada a Leipzig el 20 d'agost de 1724, forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. En aquest cas, la coral que inspirà l'anònim llibretista fou obra de Bartholomäus Ringwaldt (1588) i està en consonància amb l'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) que, presentant la paràbola del fariseu i el publicà, realitza una apologia de l'assumpció de la condició de pecador davant aquells qui es proclamen lliures de tota culpa. La melodia amb què es canta apareix a Görlitz l'any 1587 i s'assembla molt a la utilitzada a la cantata BWV 4.

Aquesta assumpció de la culpa es fa palesa ja al cor inicial, impregnat d'un feixuc ambient de càrrega espiritual. Les frases de la coral de Ringwaldt van sent entonades pel cor de manera homòfona, amb un mínim contrapunt. Mentrestant, a l'orquestra conviuen una variació de la melodia del coral a càrrec dels oboès amb un tema de persistents semicorxeres dels violins. Tot plegat, una magistral translació en música dels conceptes expressats al text.

La segona estrofa del coral és també musicada literalment al segon moviment en forma de trio per a contralt, violins a l'uníson i baix continu sobre la melodia abans esmentada.

El tercer moviment serà l'ària per a baix Fürwahr, wenn mir das kömmet ein (Quan me n’adono, ben cert). Tot i conservar el primer vers de la tercera estrofa de la coral de Ringwaldt, Bach prescindeix de la melodia i desenvolupa l'ària amb el cantant acompanyat dels dos oboès d'amore a un cert ritme dansaire. La paraula gewandelt (anar, caminar) serà cantada amb 48 semicorxeres.

El quart moviment, de nou per a baix, serà la coral-recitatiu Jedoch dein heilsam Wort, das macht (Però els teus mots de salvació). Entre les estrofes de la coral s'intercalaran passatges que les amplien, en forma de trop.

Tot seguit arribarà la deliciosa ària Jesus nimmt die Sünder an (Jesús empara els pecadors), per a tenor i flauta travessera. De nou estem davant d'una d'aquelles àries per a flauta virtuosa de l'estiu-tardor de l'any 1724 (vegeu BWV 9) que segurament sigui una de les àries per a flauta més difícils de tota la producció bachiana. Estructurada en dues seccions de 2+3 versos, el terme Leben (vida) serà vocalitzat amb gran energia, mentre que la paraula Ruh (serenor) ho serà amb una llarga nota sostinguda en el temps.

El sisè moviment, Der Heiland nimmt die Sünder an (El Salvador accepta els pecadors), és un recitatiu per a tenor acompanyat de tota la corda on s'entona un llarg text inspirat en l'Evangeli del dia, que donarà pas al duet de soprano i contralt Ach Herr, mein Gott, vergib mir's doch (Perdona’m, doncs, Déu meu Senyor). Aprofitant que el primer vers prové literalment de la coral de Ringwaldt, treballa Bach amb la seva melodia i ens la presenta des de diversos punts de vista. Algunes vocalitzacions sobre determinats mots són increïblement extenses, de fins a 106 semicorxeres!

A la coral final es canta la vuitena estrofa de l'himne que ha inspirat la cantata. No hi consta cap indicació respecte a l'orquestració, per la qual cosa es suposa que els instruments intervenen colla parte, és a dir, doblant les veus del cor segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 113
HERR JESU CHRIST, DU HÖCHSTES GUT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 20 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un coral de Bartholomäus Ringwaldt de 1588

1. COR
Senyor Jesucrist, Bé suprem,
Font de tota protecció,
Mira el pes dels sofriments
Que afeixuguen el meu cor,
I el munt de dards que tenallen, 
Sense treva, la consciència
D’aquest pobre pecador.
 ***
2. ÀRIA  & CORAL (Alt)
Tingues compassió, alleugera,
Tot aquest llast del cor meu,
Car, tu en satisferes la pena
Amb la teva mort en creu,
Que no em doni per vençut
I pel dol de ma flaquesa
No caigui per sempre abatut.
***
3. ÀRIA (Baix)
Quan me n’adono, ben cert,
Que no vaig a Déu dreta via
Que l’ofenc, un i altre dia,
Sento basarda, sofrença, temor,
I veig que el cor se’m trencaria
Sens comptar amb el seu conhort.
***
4. RECITATIU & CORAL (Baix)
Però els teus mots de salvació
Plens de melosos cants
Fan que el meu pit
Que abans estava marrit
Se senti del tot confortat.
El cor saturat de dolor
Veu, passats planys, patiments i dols,
Com Jesús, resplendor de pietat,
Amb la seva paraula de consol
Assossega de ple el meu cor
Que joiós novament bat i dansa.
Dins l’ànima, quina benaurança!
No em farà patir més el remordiment,
Ja que Déu amb la seva gràcia ha promès
Repartir el mannà del cel, a bastança
A tots els pietosos creients
Que amb l’esperit penitent.
Cerquin en Jesús emparança. 
***
5. ÀRIA (Tenor)
Jesús empara els pecadors:
Dolces paraules de consol i vida!
Dóna a l’ànima la vera serenor
I a cadascun ens diu bondadós:
El teu pecat t’ha estat perdonat!
***
6. RECITATIU (Tenor)
El Salvador accepta els pecadors:
Què dolços sonen a les meves orelles aquests mots!
Ell ens diu: veniu amb mi.
Els contrits i els afeixugats,
Veniu a la font de tota gràcia
Vull que sigueu els meus amics!
En sentir aquestes paraules, vull venir amb tu
Com aquell publicà penedit
Que humilment pregava: Senyor, tingues-me pietat!
Ai las! dóna consol al meu toix esperit
I amb la teva sang vessada
Purifica’m de tots els pecats.
Així seré com David i Manassé
Quan jo et vingui a buscar,
Amorós i fidel,
I t’allargui els meus braços devots
Per esdevenir hereu del cel.
***
7. ÀRIA  DUET (Soprano, Alt)
Perdona’m, doncs, Déu meu Senyor
Per haver provocat el teu furor
Trenca, del pecat, el jou feixuc
Que Satan m’ha posat al damunt
Que el meu cor satisfet reposi,
Des d’ara mateix, donant glòria i lloant
La teva paraula
Obedient com un infant.
***
8. CORAL
Que em reforci el teu esperit joiós
Que per les teves ferides em posi bo
Renta’m amb la suor de la teva agonia
Quan arribi la darrera hora;
Quan vulguis, treu-me d’aquest món, un dia,
Sadoll de la fe verdadera,
Per anar, amb els teus elegits, a fer-los companyia.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 102

Tres cantates resten al catàleg per al Desè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 46, 101 i 102. Avui parlarem de la darrera de les tres, la cantata BWV 102 HERR, DEINE AUGEN SEHEN NACH DEM GLAUBEN, que fou estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1726.
Aquell any Bach havia executat a Leipzig un grup de cantates del seu cosí Johann Ludwig, el "Bach de Meiningen", les quals influenciaren les seves pròpies obres d'aquella temporada: Els textos utilitzats, d'autor desconegut, provenen de les mateixes fonts i solen compartir la disposició de 7 moviments dividits en dues parts, amb la següent estructura:

Cita de l'Antic Testament - recitatiu - ària - cita del Nou Testament - ària - recitatiu - coral

El text d'aquesta cantata conserva les idees generals de les lectures del dia i ve a ser una apologia de la penitència i el temor de Déu.
El gran cor inicial ens mostra un Bach en la plenitud del seus 41 anys, posant en música el versicle del profeta Jeremies que intitula la cantata: Herr, deine Augen sehen nach dem Glauben (Senyor, tu mires de trobar Fe!). Estructurat en tres seccions que no acaben ben bé de conformar un da capo, la central serà una densa fuga sobre les paraules Sie haben ein härter Angesicht (El seu rostre és més dur que la roca).

El breu recitatiu del baix Wo ist das Ebenbild, das Gott uns eingepräget (On és la imatge que Déu va crear en nosaltres) donarà pas a l'ària de contralt Weh der Seele, die den Schaden (Ai, de l’ànima que no admet la seva culpa). Establirà el cantant un elaborat diàleg amb l'oboè, que amb els seus gemecs il·lustrarà musicalment el dolor culpable expressat al text. Més tard, Bach reutilitzarà aquesta peça convertint-la en el Qui Tollis de la Missa en Fa Major BWV 233.
L'arioso que segueix, com és habitual a les cantates d'aquelles setmanes, és més aviat una ària i desconeixem el per què de la seva denominació. Va encarregat al baix, la Vox Christi, acompanyada de les cordes, que declama elegantment un passatge de la Carta als Romans de Sant Pau.

La segona part de la cantata arrenca amb una d'aquelles àries per a flauta virtuosa (substituïble per un violino piccolo) que recorda a les de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). El seu títol és  Erschrecke doch (Tremola, doncs, tu ànima). El caràcter de la música reflexa a la perfecció el sentit del text: Un seriós advertiment a les ànimes confiades i pecadores, que més bé farien d'estar preocupades davant el futur judici diví. De nou, aquesta música servirà per a la missa abans esmentada, on es convertirà, degudament adaptada, en el Quoniam tu solus Sanctus.

El penúltim moviment de la cantata, Beim Warten ist Gefahr (Romancejar és un perill), serà un  recitatiu de contralt acompanyat d'oboès que recorda moltíssim a algun d'aquells corprenedors recitatius acompanyats de la Passió Segons Sant Mateu.

I la cantata conclourà amb l'entonació de les estrofes 6 i 7 de la coral So wahr ich lebe, spricht dein Gott, una obra de Johann Heermann de l'any 1630, cantades amb la melodia del Pare Nostre luterà. Flauta, oboès i violí I dupliquen als sopranos mentre que les cordes i el baix continu es reparteixen les altres veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 102

HERR, DEINE AUGEN SEHEN NACH DEM GLAUBEN

Dominica 10 Post Trinitatis

Estrenada: 25 d'agost de 1726

Text: Anònim, amb fragments de Jeremíes, la Carta als Romans 

i un Himne de Johann Heermann (1630)

Prima Parte

1. COR 

Senyor, tu mires de trobar Fe!

Tu els has renyat, però no t’han fet cas;

Els has estovat, però no han tingut esmena.

El seu rostre és més dur que la roca

i refusen de convertir-se.

***

2. RECITATIU ( Baix)

On és la imatge que Déu va crear en nosaltres,

si la nostra voluntat espúria li gira l'esquena?

On és el poder de la seva Paraula,

si el nostre cor defuig, del tot, el desig d'esmena?

Déu intentarà d'amansir-nos dolçament,

sempre que una ànima erràtica, no li barri el pas;

però si, renitents, ens entossudim,

ens abandonarà dins la foscor del seu cor.

 ***

3. ÀRIA (Alt)

Ai, de l’ànima

que no admet la seva culpa,

i del càstig que es mereix,

en fuig obstinada!

Sí, ella mateixa fa que es separi

del perdó del seu Déu!

***

4. ARIOSO (Baix)

Menysprees tu, la riquesa

de la seva Gràcia,

paciència i benvolença?

No saps, potser, que la pietat de Déu

et crida perquè facis penitència?

Però tu, amb la teva tossuderia

i el teu cor impenitent

apiles ira pel dia de la còlera

i la manifestació del just tribunal

de la justícia Divina.

Seconda Parte

5. ÀRIA (Tenor)

Tremola, doncs, tu ànima

que et sents tan segura!

Pensa, en l'alt preu que pagaràs

pel jou del pecat.

La paciència divina camina a pas de bou

per tal d'etzibar, després, la seva ira

encara amb més força.

***

6. RECITATIU (Alt)

Romancejar és un perill;

perquè vols perdre el temps?

El Déu que adés fou clement,

ara, com si res, pot portar-te a judici;

Així, on tens, el penediment?

En un batre d’ulls de l’eternitat

l’ànima se separa del cos.

Ah, desassenyada!, converteix-te, doncs,

perquè aquest moment no t’agafi al jaç.

***

 7. CORAL

Avui que encara vius, converteix-te,

pots fer-ho abans que es faci de dia.

Tot el que avui és fresc, sa i ufanós,

demà pot caure malalt, àdhuc morir.

Si acluques els ulls sense penedir-te,

hauràs de cremar en cos i ànima.

Ajuda'm, o Jesús Senyor, ajuda'm!

perquè avui mateix pugui venir amb tu

i em penedeixi a l'instant;

abans que la mort m'atrapi de sobte,

per tal que, ara i a tota hora,

estigui a punt per a la tornada al Cel.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 94

Per al Novè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i 168, citades per ordre de composició. De la segona de les tres en farem cinc cèntims.

Estrenada a Leipzig el 6 d'agost de 1724, la cantata BWV 94 WAS FRAG ICH NACH DER WELT forma part del cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. En aquest cas, serà una coral de Balthasar Kindermann la que inspirarà la cantata. Amb les estrofes primera i darrera conformarà l'anònim llibretista els moviments inicial i final de la cantata, mentre que els intermedis seran reelaborats, això sí, incloent alguns fragments literals de la coral. El missatge de la cantata, d'acord amb les lectures evangèliques del dia, ve a ser una exhortació al rebuig d'allò material en favor del món espiritual.

Ja des del primer vers aquesta intenció és ben clara: No m’importa del món res. Ni el seu fast ni els seus tresors, resen les dues primeres frases del cor inicial de la cantata, que posa en música la primera estrofa de la coral de Kindermann. I ho fa amb una bella melodia, que el cançoner de Darmstadt atribuïa l'any 1698 a Ahasverus Fritz, amb la qual es cantava la coral O Gott, du frommer Gott i que apareix en altres cantates, com les BWV 45, 128 i 129. El cor anirà entonant les frases de la coral sobre un deliciós concertant capitanejat per la flauta travessera, que tanta importància té a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). El cantus firmus anirà a càrrec dels sopranos mentre que la resta de les veus els acompanya en una polifonia continguda. El fet que cap de les veus del cor sigui doblada per l'orquestra dota aquesta peça d'una puresa vocal extraordinària.

A continuació, el baix entonarà el recitatiu Die Welt ist wie ein Rauch und Schatten (El món és com l'ombra i la fumera), on les ràpides cadències del baix continu pretenen il·lustrar el vertiginós ritme del món material.

Al tercer moviment, Die Welt sucht Ehr und Ruhm (El món cerca honors i glòria), tenor i oboès entonen un trop del coral: Entre frase i frase s'insereix un nou text recitat mentre que la melodia del coral apareix, ornamentada, en forma d'arioso.

Segueix l'ària de contralt Betörte Welt, betörte Welt! (Món enganyós, món enganyós!), una nova peça virtuosa per a flauta. La falsedat del món ve representada per la intricada complexitat de la partitura, que s'aclarirà a la secció central, quan es proclama la decisió de quedar-se amb Jesús.

A continuació arriba un nou trop, ara encomanat al baix: Die Welt bekümmert sich (El món es neguiteja), de nou amb fragments de lliure composició intercalats a la coral i amb la melodia d'aquesta disfressada.

Les dues següents àries trenquen de manera sorprenent amb el missatge de la cantata, car el seu caràcter pastoral i galant no s'adiu gaire amb el desig de menystenir el món material, i això  descol·loca els investigadors. Només cal dir que Arnold Schering, successor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, publicà un estudi específic sobre la qüestió  l'any 1933.

Sigui com sigui, la primera de les àries, Die Welt kann ihre Lust und Freud (Cal que el món no s'estimi tan), és una peça dansaire d'exquisida elegància a càrrec de les tres veus de cordes i el tenor, el qual haurà d'assolir el seu registre més alt sobre la paraula erhören (estimar en excés, elevar).

La segona ària, per a soprano, serà la titulada Es halt es mit der blinden Welt (Qui es lliura a cegues al món). Aquí el to serà més intimista que a l'ària anterior, i només l'oboè d'amore acompanyarà el cantant sobre el baix continu. Simbolitzarà l'instrument la seducció d'allò material, mentre que la veu humana reafirmarà la seva entrega a l'espiritualitat i a Jesús.

Conclourà la cantata amb les dues darreres estrofes de la coral que la inspira, cantades amb la preciosa melodia atribuïda a A. Fritz ara senzillament a capella, és a dir, amb les veus doblades pels instruments segons la tessitura.

 J.M.S.

Cantata BWV 94
WAS FRAG ICH NACH DER WELT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 6 d'agost de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Balthasar Kindermann 

1. COR
No m’importa del món res
Ni el seu fast ni els seus tresors,
Car només tu, Jesús meu,
Pots adelitar-me el cor!
T’he escollit per ma fruïció
Sols a tu, a tu i res més
Tu ets els meu plàcid repòs:
No m’importa del món res!
***
2. ÀRIA (Baix)
El món és com l’ombra i la fumera
Que en un girar d’ulls es desfan
El temps del món és un instant.
Però quan tot es trenca i tot s’esbalça
Resta Jesús que em dóna confiança
Aquell que la meva ànima enforteix.
Per això: no m’importa el món res!
***
3. RECITATIU & CORAL (Tenor)
El món cerca honors i glòria
I al poderós afalaga.
El soberg basteix magnífics palaus
I es desfà per guardons i graus.
S’empolaina, vol vestir bé
Amb porpra, seda, vellut, or i argent,
El seu nom fa sensació
D’ell se’n parla a tot el món.
La seva altivesa, com una torrassa
vola cel amunt i els núvols traspassa
Té desfici per untar-se les mans,
I no veu que, al capdavall,
Tindrà això mal acaball.
Fins que un imprevist cop d’aire
Al clot el du abans de gaire
I així és com s’acaba en fum
Tot el fast que al món tenia
La infausta cuca de llum.
Ah! foteses passatgeres
Fora del meu pit, enrere!
Car, el meu cor atresora
Damunt de tota altra cosa,
La fortuna dels cristians
Que dóna l’honor més gran
I el què el meu esperit vol
Menyspreant la vanitat
En lloc de fast i disbauxa
És Jesús, sí és ell tot sol
que el tindré per sempre més.
I encara que la gent em digui
Que és potser un insòlit deliri:
No m’importa del món res!
***
4. ÀRIA (Alt)
Món enganyós, món enganyós!
Les teves riqueses, cabals i diners
Són paranys i falses aparences.
Tu vols engreixar el tafur Mammon.
En canvi, jo em quedo amb Jesús,
Amb Jesús, sols amb Jesús.
Que és el tresor de la meva ànima.
Món enganyós, món enganyós!
***
5. RECITATIU & CORAL (Baix)
El món es neguiteja
Què és, doncs, el què l’atribola?
Això que tant l’amoïna, quina bajanada!
Té por que el deixin de banda.
Món, no et fa vergonya!
Déu, que t’ha estimat tant,
Per culpa dels teus pecats
Que són un greu ultratge a la seva dignitat,
T’ha donat el seu únic Fill
I a tu no tens ganes de sofrir per amor a Jesús?
El desfici del món no és tan gran, ni de bon tros,
Altrament, amb molta barra,
Vens a reclamar respecte.
Si així és, serà millor
Que jo aguanti l’oprobi a Crist
Ara i fins que Ell ho permeti.
Aquest sofriment no durarà massa temps
Perquè sé de segur, que en l’Eternitat,
Seré coronat amb l’aurèola de la Glòria
Tant me fa que el món
 Se’m rifi i em rebutgi,
O que em mostri desinterès,
Perquè si el meu Jesús m’honora:
No m’importa del món res!
***
6. ÀRIA (Tenor)
Cal que el món no s’estimi tan
el seu plaer i sa disbauxa,
La vanitat i la fútil adulació
Forfolla com un talp sota terra
Per només trobar groc de fempta
I deixar el Cel de racó.
***
7. ÀRIA (Soprano)
Qui es lliura a cegues al món,
No vetlla per la seva ànima;
A mi, em fa fàstic la terra.
Sols vull estimar el meu Jesús
Viure amb fe i penitència
seré feliç i sortós
***
8. CORAL
No m’importa del món res!
En un ai s’haurà esfumat
Ell no podrà barrar el pas
A la pàl·lida mort, ja mai;
De riquesa i folls plaers
No se’n parlarà mai més.
Si el meu Jesús és amb mi:
No m’importa del món res!
*
No m’importa del món res!
Jesús és la meva vida,
Tresor meu, heretat mia,
Ell em vol donar sencer 
El meu reialme del Cel,
I quelcom de més a més.
Doncs, per això, torno a dir:
No m’importa del món res!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 136

Tres cantates conserva el catàleg per al Vuitè Diumenge després de la Trinitat, que per ordre cronològic són les BWV 136, 178 i 45. De la primera de les tres ens en ocuparem tot seguit.

La cantata BWV 136 ERFORSCHE MICH, GOTT, UND ERFAHRE MEIN HERZ s'estrenà el 18 de juliol de 1723, a les poques setmanes de l'arribada de Bach a la Cantoria de St. Tomàs de Leipzig. La investigació però, no descarta que gran part l'obra provingués d'una cantata escrita anteriorment, segurament una cantata profana de l'època de Köthen, ciutat calvinista on la música religiosa hi era prohibida. 

El desconegut llibretista té en ment l'Evangeli del dia (Mateu 7, 15-23) en el qual Jesús adverteix contra els falsos profetes que pretendran fer-se seva la Paraula de Déu.

Arrenca la cantata amb un deliciós cor que posa en música  un fragment del Salm 139 i que intitula la cantata: Furga'm, Senyor, i escruta el meu cor. La presència de la trompa, l'oboè i l'oboè d'amore revesteix la música d'una pompositat exquisida. Serà la trompa l'encarregada de presentar el tema principal a partir del qual es desenvoluparà tota la polifonia instrumental i vocal, sustentada per les ràpides rauxes del violí primer. El resultat vindrà a ser una magnífica combinació de fuga i concert.

A continuació del cor inicial, el tenor entonarà el recitatiu Ach, dass der Fluch, so dort die Erde schlägt (Ai las, la maledicció que caigué sobre la terra), que arrenca amb una crua harmonització per a presentar el terme Fluch (maledicció).

Seguirà l'ària de contralt Es kömmt ein Tag (Un dia vindrà), on s'estableix un diàleg entre cantant i oboè d'amore desenvolupant cadascun una temàtica pròpia. La secció central presenta un gran contrast amb les extremes, molt més melòdiques. Això podria ser a causa de que aquesta secció fou escrita de nou l'any 1723 i incrustada en la hipotètica cantata anterior aquí parodiada.

El quart moviment serà un recitatiu del baix que es converteix en arioso a la seva darrera secció, en cantar els versos Encara pot trobar en Crist Justícia i fortalesa. Així es prepara el trànsit al següent moviment, el duet de tenor i baix Uns treffen zwar der Sünden Flecken (Estem encara atrapats per les taques del pecat), on cal destacar l'enèrgic tema dels violins a l'uníson. Les veus marxen a voltes conjuntes, a voltes en imitació, cosa que recorda a alguna de les cantates profanes de Köthen i avalaria la tesi de que estem davant d'una obra anterior reciclada. En tot cas, la paròdia és ben reeixida i el text s'adapta perfectament a la música, com ho demostra la llarga vocalització amb què es canta la paraula Strom (devesall).

La coral final destaca per l'adició d'una cinquena veu de violí a les quatre veus habituals. La melodia és original de Jakob Regnart (1574), adaptada l'any 1605 a ús religiós per Bartholomäus Gesius i recopilada per Hermann Schein al seu cançoner de 1627. Diverses corals s'han cantat amb aquesta melodia, entre elles la que aquí apareix: La novena estrofa de Wo soll ich fliehen hin de Johann  Heermann (1630), coral que també inspira la cantata BWV 5.

J.M.S.

Cantata BWV 136
ERFORSCHE MICH, GOTT, UND ERFAHRE MEIN HERZ
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 18 de juliol de 1723
Text: Anònim, basat en el Salm 139 i un himne de Johann Heermann de 1630

1. COR
Furga’m, Senyor, i escruta el meu cor;
prova’m i dóna’t compte, del què em passa!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ai las, la maledicció que caigué sobre la terra
També ha enxampat el cor dels homes!
Qui pot confiar en aplegar bons fruits,
Si aquell malefici, fins i tot, s’endinsa a l’ànima
Amb les espines del pecat
I la feixugor del vici.
Sovint fins les criatures de l’infern
Volen fer-se passar per àngels de la llum;
Com si pogués la dolenteria
Veremar gotims d’aquestes espines. 
Un llop pot vestir-se amb blanc pelatge,
Mes, arribarà el dia,
Que us arribarà a vosaltres, gent hipòcrita,
Un terror que serà insuportable.
***
3. ÀRIA (Alt)
Un dia vindrà,
En què el fingiment serà jutjat,
I al seu davant, la hipocresia fremirà.
Car la seva punya rabiosa aixafarà,
Tot el què la falsia i l’astúcia han amagat.
***
4. RECITATIU (Baix)
Si el cel, tanmateix, no és pas pur,
Com pot cap home presentar-se davant aquest jutge?
Però qui s’ha purificat amb la sang de Jesús,
I s’hi ha agermanat amb la fe,
Sap que no tindrà cap sentència severa.
Si el pecat encara l’afeixuga,
I li manquen les forces,
Encara pot trobar en Crist
Justícia i fortalesa.
***
5. ÀRIA – DUET (Tenor, Baix)
Estem encara atrapats per les taques del pecat,
Que la caiguda d’Adam ens ha portat.
Tan sols, qui s’hagi fet seves les nafres de Jesús
Aquest devessall de sang poderosa,
Per elles, en serà purificat.
***
6. CORAL
La teva sang, saba generosa,
Té tanta força i vigor,
Que només una petita gota
Pot purificar tot el món,
Si, ens pot protegir i fer lliures
De la gola del Maligne.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 187

Per al Setè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 107, 186, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari. Avui analitzarem la cantata BWV 187 ES WARTET ALLES AUF DICH, cantata estrenada a Leipzig el 4 d'agost de 1726. El text, que podria ser de Christopher Helm, s'inspira en l'Evangeli del dia (Marc 8, 1-9) que narrava l'episodi de la multiplicació dels pans i els peixos. D'aquí extreu el llibretista una exhortació a la confiança en Déu com a garant de la vida i proveïdor de tot tipus de sustent.

Forma part d'un grup de cantates escrites l'any 1726 possiblement sobre textos del citat Christopher Helm, que sembla ser també el llibretista de les 17 cantates del cosí de Meiningen, Johann Ludwig Bach, que aquell any interpretà Johann Sebastian a Leipzig. No oblidem que no calia que les cantates fossin escrites pel propi Kantor, que només tenia l'obligació de preparar i dirigir les interpretacions de la música que considerés més adient, fos seva o d'un altre. Com veurem, uns quants passatges d'aquesta cantata seran reutilitzats en una de les misses menors, concretament la Missa en Sol menor BWV 235.

El primer d'ells serà el cor inicial Es wartet alles auf dich (Tots ells esperen de tu), que es convertirà posteriorment en el Cum Sancto Spiritu de dita missa. Alfred Dürr i Friedrich Smend  veuen en aquest cor un Bach al cim de la seva capacitat: Tot el moviment constitueix un enorme motet, on cada secció del text té el seu propi material musical, però és tot tan ben armat que el resultat és d'una solidesa i progressió corprenedora. Un amplíssim ritornello instrumental de 28 compassos obre el moviment, que se sustenta sobre un àgil ritme que avançarà imparable de principi a final. En ell, els blocs polifònics del cor aniran succeint-se, a quin més elaborat. Seran constants les repeticions i desdoblaments, tot per tal de suggerir la idea de multiplicació. Són també remarcables certs aspectes numèrics, com el fet que el tema de capçalera tingui 7 notes repetitives en referència als 7 pans de què parla l'Evangeli, seguides d'una vocalització de 24 notes per a il·lustrar l'abundància divina. El text d'aquest cor prové del Salm 104.

Seguirà el recitatiu del baix Was Kreaturen hält (Quantes coses no hi ha sobre la bola del món!) on hi destacarà la vocalització sobre Rund der Welt (la bola del món), al qual seguirà la primera ària de la cantata, Du Herr, du krönst allein das Jahr mit deinem Gut (Tu, Senyor, sols Tu, corones l’any amb ta bonesa). En ella el contralt és acompanyat de les cordes amb l'oboè duplicant el violí I, originant una elegant peça en Si Bemoll Major amb un fort aire de dansa que a A. Dürr li recordava l'estil galant de Händel (però a mi, no). Aquesta ària esdevindrà el Domine Fili unigenite de la missa BWV 235.

Una nova cita bíblica obre la segona part de la cantata, l'ària del baix Darum sollt ihr nicht sorgen noch sagen: Was werden (No us amoïneu, doncs, tot dient. Sobre unes paraules de l'Evangeli de Sant Mateu, la Vox Christi encarnada sempre pel baix serà acompanyada per un dinàmic i potent tema de les cordes a l'uníson que apareixerà transformat en el Gratias agimus de la missa abans esmentada.

Seguirà una nova ària, ara per a soprano en diàleg amb l'oboè: Gott versorget alles Leben (Déu se'n cuida de tota vida), en la qual jo sí que hi veuria certa reminiscència Händeliana. El clima inicialment amable i cofoi evolucionarà al llarg de la peça per tal d'anar reflectint el sentit del text. D'aquesta ària sortiran el Qui tollis i el Quoniam tu solus de la missa BWV 235.

Un darrer recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda (Jo he posat confiança en Ell, com un infant) condueix a la coral final, que canta les estrofes 4 i 6 de Singen wir aus Herzensgrund, un himne de Hans Vogel de 1563 amb una melodia nadalenca anterior a la Reforma de títol llatí In natale Domini, la qual es cantava com a acció de gràcies després de l'àpat.

J.M.S.

Cantata BWV 187
ES WARTET ALLES AUF DICH
Dominica 7 Post Trinitatis
Estrenada: 4 d'agost de 1726
Text: Anònim, amb fragments del Salm 104 (Nº1), 

l'Ev. de St. Mateu (Nº4) i una coral final de Hans Vogel (1563)

Primera Part

1. COR
Tots ells esperen de tu,
 Que els donis el seu aliment a temps.
 Quan els el dones, el prenen,
I quan obres la teva mà,
 Ells queden assaciats de bonesa.  
***
2. RECITATIU (Baix)
Quantes coses no hi ha sobre la bola del món!
Mira les muntanyes, de les quals n’hi ha milers;
A vessar llacs i torrents, que brollen de l’aiguaneix;
L’estol d’ocells que planen per tot el cel, sobre el sòl.
Qui és el qui nodreix a tanta gent,
I qui és capaç de satisfer totes llurs necessitats?
Hi ha, potser cap altre sobirà que aspiri a tant?
Pot tot l’or del món proveir-los un àpat, només?
***
3. ÀRIA (Alt)
Tu, Senyor, sols Tu, corones l’any amb ta bonesa.
Els camins per on els teus peus caminen,
D’oli i beatitud, regalimen,
I és la teva pietat, la que ens dóna tanta riquesa.
***

Segona Part

4. ÀRIA (Baix)
No us amoïneu, doncs, tot dient:
Què menjarem? Què beurem?
 Amb què ens vestirem?
Tot això és el què neguiteja els gentils.
Però, el  vostre Pare celestial
Ja sap tot el què us fa falta.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Déu se’n cuida de tota vida
De tot el què respira ací baix
I a mi res no em donaria
D’allò que a tothom ha donat?
Fora, recels! La seva fidelitat
La porto sempre al pensament
I m’obsequia a cada moment
Amb un nou doll d’amor paternal.
***
6. RECITATIU (Soprano)
Jo he posat confiança en Ell, com un infant,
I prenc tot el què em vol donar amb gratitud
Per consegüent, mai em sentiré desemparat,
I aquesta és la factura que Ell em posa á punt,
No cal amoïnar-s’hi, això no serveix per a res,
És un un cor esbalaït, el que sent necessitat;
Això és la tasca que s’ha pres Déu, generós i etern,
I sé que, també, ell m’ha assignat la meva part.
***
7. CORAL
Déu que ha endegat la terra,
No vol que hi manqui aliment;
Les valls i les muntanyes rega,
Perquè pel bestiar hi creixi herbei;
De la terra en surt el pa i el vi
Que Déu els en don, a bastança
Perquè hi puguem tots subsistir.
Li donem mercès i li preguem
Que ens faci posar els cinc sentits
A fi que el puguem entendre bé
Amb els seus manaments fer camí,
Per a fer el seu sant nom ben gran
I a Crist contínuament:
Dreçar-li d’acció de gràcies un cant.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 170

Dues cantates es conserven per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 170 VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST, estrenada a Leipzig el dia 28 de juliol de 1726. Sabem que aquell dia, a més de la present, interpretà Bach una cantata del seu cosí de Meiningen Johann Ludwig, del qual aquella temporada executà un total de 17 cantates. Convé recordar que Bach no tenia cap obligació de composar cantates pròpies per a les esglésies de Leipzig. La seva tasca era la de subministrar la música en qüestió, i no hi havia cap inconvenient en que aquesta fos d'altres autors.
A l'Evangeli del dia (Mateu 5, 20-26) Jesús criticava el compliment literal de la llei divina que feien els fariseus, exhortant els seus deixebles a fixar-se més en l'esperit de la llei. La cantata de Johann Ludwig contenia textos literals e l'Evangeli, així que Bach utilitza un text de Georg Christian Lehms en el qual s'interpreta lliurement el Sermó de la Muntanya i es denuncia la religiositat insincera.
Es tracta d'una de les poques cantates escrites per a una sola veu, en aquest cas la de contralt, i resulta curiós el fet que durant la segona part de 1726 escrivís Bach una sèrie de cantates similars, totes elles concebudes per a un sol cantant: Per a contralt les BWV 170, 35 i 169, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55.
Vàries cantates d'aquells dies, a més, presenten una altra similitud: La importància que Bach donà a l'orgue, instrument habitualment destinat a acompanyar el baix continu però que en aquestes cantates (BWV 27, 35, 49, 146, 169, 170, 188) esdevé un instrument solista, tant a les simfonies instrumentals com a les àries. Alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquest protagonisme de l'orgue aparegui en aquesta època: Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre el seu pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
Sigui com sigui, la cantata BWV 170 no arrenca amb una simfonia sinó amb l'ària que li dóna nom: Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust (Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima), deliciós moviment de caire pastoral i bucòlic a càrrec de les cordes i l'oboè d'amore, on destaca la llarga nota amb què s'expressa el terme Ruh (repòs).
El segon moviment és un simple recitatiu (El món, la casa del pecat) on destaca la condemna que fa Jesús d'aquells qui titllen d'estúpids els altres. A aquest recitatiu seguirà l'ària Wie jammern mich doch die verkehrten Herzen (Que em fan de pena els cors esgarriats), singular moviment que ja d'inici sobta per l'absència del baix continu, suplantat per l'uníson de violins i violes, recurs anomenat en italià basetto i en alemany bassetchen, el qual trobem també a les cantates BWV 46 i 154 o a la corprenedora ària Aus Liebe de la Passió Segons St. Mateu. Levitant sobre aquest incorpori matalàs, el cantant dialoga amb dues veus de l'orgue alt en tota una demostració de domini tímbric.
El recitatiu següent, Wer sollte sich demnach (Qui, doncs, hauria de), serà acompanyat de tota la corda en contrast amb l'ària anterior cosa que, segons Alfred Dürr, vol il·lustrar el desviament de la mirada cap a Déu i son Fill, al qual s'adreça la darrera ària de la cantata, Mir ekelt mehr zu leben (Em fastigueja viure més). En ella tenim una nova demostració de la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un feliç alliberament, necessari per tal de reunir-se amb Jesús. És per això que la música serà magnificent, amb un superb uníson de cordes i oboè sobre el qual l'orgue solista dibuixarà una elaborada partitura que en alguna versió posterior de la cantata fou encomanada a la flauta travessera.
L'absència de coral final la converteix en una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 170
VERNUEGTE RUH, BELIEBTE SEELENLUST
Dominica 6 post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 28 de juliol del 1726
Text: Georg Christian Lehms

1. ÀRIA (Contralt)
Plaent repòs, benvolgut goig de l'ànima,
a tu, no dins els pecats infernals,
ans dins l'harmonia celeste poden trobar-te,
només tu fas fort el pit feble.
Per això els purs dons de la virtut
dins el meu cor han de tenir estada.
***
2. RECITATIU (Contralt)
El món, la casa del pecat,
prorromp sols en càntics infernals
i cerca per mitjà de l'odi i l'enveja
de portar la imatge de Satanàs.
Té plena de verí d'escurçó la boca,
que sovint fer mortalment la innocència,
i només sap dir «Raca!»*
Déu just, que de molt
l'home de Vós s'és allunyat;
Vós estimeu, emperò la seva boca
manifesta blasfèmia i enemistat
i només desitja tenir el proïsme sota els peus.
Ah, aquesta culpa és mala de passar per alt.
***
3. ÀRIA (Contralt)
Que em fan de pena els cors esgarriats,
que a Vós, Déu meu, tant us contrarien!
Tremolo tant i sento mil dolors
quan només gaudeixen amb la venjança i l'odi!
Déu just, què heu de pensar
quan ells, amb les escaients intrigues de Satanàs,
de la vostra rigorosa condemna tan insolentment fan befa!
Ai las!, sens dubte heu pensat:
«Que em fan de pena els cors esgarriats!»
***
4. RECITATIU (Contralt)
Qui, doncs, hauria de
desitjar viure aquí,
si només odi i penalitats
veu enfront del seu amor?
Tanmateix, com que jo fins i tot l'enemic
com el meu millor amic
d'acord amb el manament de Déu he d'estimar,
aleshores defuig
el meu cor la ira i el rancor
i sols desitja viure en Déu,
que es diu Amor.
Ai, esperit harmoniós,
si et donava la seva Sion celestial!
***
5. ÀRIA (Contralt)
Em fastigueja viure més,
emportau-vos-me'n, doncs, Jesús!
M'espanten tot els pecats,
permeteu-me trobar aquell estatge
on tingui repòs.

*Paraula aramea que significa 'capbuit, beneit'. De Mt 5,22: «...El que s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el que li digui "raca" serà condemnat pel sanedrí...»

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol.

BWV 243 Magnificat

El Magnificat és un himne de lloança a la Verge María. Utilitza les seves paraules segons són referides a l'Evangeli de Lluc, 1, 46-55.
A la Leipzig de temps de Bach era habitual entonar-lo a l'ofici de vespres, i sobretot a les tres festivitats marianes, que són Purificació (2 de febrer), Anunciació (25 de març) i Visitació (2 de juliol). Per a les tres festes va compondre Bach vàries cantates. Alguna d'elles, com la BWV 10, estan inspirades directament en el text del Magnificat.
Cantates a banda, el Magnificat es cantava els dies ordinaris en alemany, en la forma de simple coral a 4 veus que va compondre Johann Hermann Schein l'any 1627. Per a les festivitats importants s'utilitzava la versió en llatí acompanyada d'orquestra i cors, és a dir, una forma molt més solemne i elaborada. L'antecessor de Bach a St. Tomàs, Johann Kuhnau, havia escrit ja un important Magnificat en Do Major per a tals ocasions. Molts altres compositors van compondre Magnificats, per exemple Georg Philliph Telemann en va escriure uns quants.
L'any 1723 era el primer Nadal de Bach a Leipzig com a Kantor de St. Tomàs. No sabem per què, possiblement per a impressionar el seu nou públic i superiors, a més de les cantates corresponents va escriure Bach una primera versió del Magnificat, en Mi bemoll, que actualment està catalogada com a  BWV 243a. En aquesta versió primigènia, Bach intercala breus corals nadalenques emmig dels versos del magnificat. Aquestes "nadales" van ser copiades per ell mateix al final del manuscrit de la partitura, indicant on havien de ser cantades (nach der et exultavit, etc...). Un altre fet remarcable del Magnificat BWV 243a és l’absència de les àries i cors da capo, el tipus de composició que Bach utilitzava habitualment. Potser el gran mestre va considerar que així l’obra resultaria més dinàmica o, simplement, desitjava alleugerir la feina dels seus intèrprets en uns dies que devien anar molt exigits.
Uns anys més tard Bach va reelaborar aquesta obra suprimint les corals nadalenques, segurament per que havia de ser interpretada en alguna altra festivitat important del calendari litúrgic. La data exacta d'aquesta reestrena no es  sap amb certesa, però la investigació la situa entre 1728 i 1735. En aquesta versió definitiva, que és la que habitualment s'interpreta avui en dia, Bach passa la tonalitat a Re Major i introdueix canvis a la instrumentació que realcen l'espectacularitat i la brillantor de la obra.

Estrena: 1ª Versió, 25 de desembre de 1723 (BWV 243a)

Versió definitiva entre 1728 i 173

Text: Evangeli de Sant Lluc, 1, 46-55

Traducció de Josep-Miquel Serra

I Magnificat anima mea Dominum	1. COR La meva ànima engrandeix el Senyor
II Et exsultavit spiritus meus in Deo salutari meo.	2. ÀRIA (Soprano II) I el meu esperit es felicita en Déu, el meu Salvador.
III Quia respexit humilitatem ancillae suae: Ecce enim ex hoc beatem me dicent	3. ÀRIA (Soprano I) Perquè ha vist la humilitat de la seva serventa: Des d'ara em diran benaurada
IV Omnes generationes.	4. COR Totes les generacions.
V Quia fecit mihi magna qui potens est: Et sanctum nomen eius.	5. ÀRIA (Baix) Perquè el Totpoderós ha fet en mi grans coses I el seu nom és Sant.
VI Et misericordia a progenie in progenies Timentibus eum.	6. ÀRIA – DUETTO (Alt, Tenor) I s’apiada, de generació en generació, D’aquells que el temen.
VII Fecit potentiam in brachio suo: Dispersit superbos mente cordis sui.	7. COR El seu braç obrà prodigis, Dispersant els superbs de ment i cor.
VIII Deposuit potentes de sede, Et exaltavit humilites.	8. ÀRIA (Tenor) Expulsà de la Trona els poderosos, I elevà els humils.
IX Esurientes implevit bonis Et divites dimisit inanes.	9. ÀRIA (Alt) Colgà de béns els necessitats, I als rics despatxà sense res.
X Suscepit Israel puerum suum, Recordatus misericordiae suae.	10. ÀRIA (Soprano I, Soprano II, Alt) Ha protegit Israel, el seu servent, Recordant la seva misericòrdia.
XI Sicut locutus est ad patres nostros, Abraham, et semini eius in saecula.	11. COR Tal com va dir als nostres pares, Abraham, i sa descendència per sempre.
XII Gloria Patri, gloria Filio, Gloria et Spiritu Sancto. Sicut erat in principio  et nunc et semper et In saecula saeculorum. Amen.	12. COR Glòria al Pare, i al Fill I a l'Esperit Sant. Tal com era al principi,  i ara i sempre Pels Segles dels segles. Amen.
	Catalunya, 2010