BWV 69 / 69a

Era costum a l'alemanya de Bach celebrar la investidura d'un nou ajuntament (el Ratsweschel) amb un solemne ofici on no podia faltar la corresponent cantata. Conserva el BWV sis obres per a tal efecte, que són les BWV 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a les que potser es podria sumar també la BWV 137. Això sense comptar, com a mínim, amb quatre cantates més que, desgraciadament, no han arribat fins als nostres dies. Avui ens fixarem en la cantata BWV 69 LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE la qual, com veurem, són en realitat dues cantates: Ella i la BWV 69a.

La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la al Ratsweschel d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.

El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137 abans citada. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.

El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.

Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.

El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 

El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 69a
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (II)
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 15 d'agost de 1723
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,

 coral final de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Beneeix ànima meva el Senyor,
i no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ah, si posseís mil Llengües!
Ah, si la meva Boca es buidés
De paraules vanes!
Ah, si pogués no parlar de res
Llevat d’allò que amb justícia Lloa al Senyor!
Així podria mostrar la bondat de l'Altíssim,
El qual ha fet tant per mi durant la meva vida
Que ni en tota l'Eternitat li ho podré agrair.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Alt)
Si pogués recordar
Tot allò que Tu, Déu meu,
Has fet en mi
Des de la meva infantesa
Fins al dia d'avui,
Podria llavors, Senyor,
Enumerar els teus miracles
Quedant tan curt com si comptés estels.
Per la teva Gràcia, que tothora
Has aplicat a la meva ànima,
En virtut del teu incessant Amor,
Mai podré reunir suficient gratitud.
La meva Boca és feble, la meva Llengua és muda
Per a Lloar-te i Glorificar-te.
Ah! Resta amb mi
I proclama el teu poderós Éfeta*
Per a omplir-me la Boca d'Agraïments! 

* En arameu, "obre't", amb el qual Jesús guarí un sord-mut.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I a això vull atenir-me.
Que misèria, mort i pobresa
Em siguin imposades en l'aspre camí:
Sé que Déu em guardarà
Als seus braços paternals:
Per això el deixaré fer.

Traducció:
 Antoni Sàbat i Aguilera (Nos. 1, 3, 5)
Josep-Miquel Serra (Nos. 2, 4, 6)

* * * 

Cantata BWV 69
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (I)
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 1748, partint d'una versió de 1723 (BWV 69a). 

Darrera cantata creada per Bach?
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,
coral final de Martí Luter

1. COR
Beneeix, ànima meva, el Senyor,
I no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
O, que gran és la generositat de Déu!
Ell ens mena vers la Llum,
I àdhuc ens alimenta!
Es pot trobar cap criatura,
Que li manqui el nodriment?
Fixa’t, doncs, ànima meva,
En els senyals tangibles del Totpoderós
Que ens fan veure el gran que és ell,
Fins i tot, en les coses més petites.
Ah, Déu suprem! que et sigui digne d’escoltar
El cant d’acció de gràcies que et dreço!
Fins i tot, si em manquen forces per fer-ho
Aleshores, nogensmenys,
Proclamaré la teva glòria, Senyor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Tenor)
El Senyor ens fa un sens fi de mercès.
Ell proveeix i conserva,
Custodia i governa el món.
No tenim paraules per dir tot el què fa.
Altrament, ens cal recordar que:
La millor cosa que podria fer per nosaltres,
Seria donar, seny i saviesa 
Als nostres governants
Perquè, a tot hora,
Esmenin el dolents i premiïn els bons?
Oi! i vetllar dia i nit
Pel nostre benestar?
Per això lloem l’Altíssim;
Apa, doncs! Invoquem-lo,
Perquè, ens ompli de benaurança.
Avui i en l’avenir.
Guarda’ns, O Déu Suprem, de tot allò
Que pugui noure la nostra terra.
I ens enviaràs l’ajut que esperem.
Si, ja ho sabem que ens faràs passar
Sofrences i dolors, però no ens mataràs.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre
Per tot el bé que fas al teu poble.
La terra ens dóna fruits i és generosa
La teva paraula corre de boca en boca.
Que el Pare i el fill ens beneeixin,
Que ens beneeixi l’Esperit Sant, Déu,
Aquell qui tot el món glorifica,
Pel qui sent temor la majoria,
I qui de tot cor diem: Amen! 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 29

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach, es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució d'una gran cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver sonat també en ocasió d'algun d'aquests Ratsweschel. Només a Leipzig, Bach va solemnitzar amb la seva música 28 investidures si comptem la de 1750, esdevinguda un mes després de la seva mort i en la qual s'executà una cantata seva.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a més d'un mínim de quatre cantates més avui en dia perdudes. I serà la primera d'elles la que avui repassarem, la sensacional cantata BWV 29 WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR.
A Leipzig, el relleu de les autoritats generalment es solemnitzava amb un ofici a l'església de Sant Nicolau el dilluns o divendres següents al dia de sant Bartomeu (24 d'agost). La cantata BWV 29 hi fou estrenada el 27 d'agost de 1731, constant reinterpretacions almenys en els anys 1739 i 1749, que fou la darrera vegada que Bach presencià un Rastweschel, car moriria al juliol de l'any següent.
El text de la cantata és anònim i presenta un fragment del Salm 75 al cor que li dóna nom i una coral de Johann Gramann per a conclou-re-la.
Per tal d'exaltar l'alegria popular davant un nou consistori, Bach inicia la cantata amb una estratosfèrica simfonia que un servidor no dubta definir com la peça musical més espectacular mai escrita. Algú la va qualificar com un solo d'orgue amb acompanyament orquestral, i no li falta raó, ja que deriva directament del preludi de la Partita per a violí sol en Mi major BWV 1006, la qual fou a la vegada transcrita per a llaüt (BWV 1006a), esdevenint en una de les més belles partitures existents per a aquest instrument. En aquesta cantata, Bach la transporta a la tonalitat de Re major, amb la qual cosa assoleix una brillantor enlluernant, amb la rauxa de l'orgue sustentada per trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu de les grans ocasions.
És un fet molt poc conegut que aquesta simfonia té una versió primigènia en la cantata BWV 120a, una cantata nupcial conservada molt fragmentàriament que la investigació data l'any 1729. Per les escasses dades conservades, sembla que la simfonia era igual que a la cantata BWV 29, però sense trompetes ni timbales. A la integral de Ton Koopman la podem trobar reconstruïda.
Aquesta mena d'èxtasi orquestral contrasta amb la solemnitat del cor següent, un vers del Salm 75 que intitula la cantata: Wir danken dir, Gott, wir danken dir und verkündigen deine Wunder (Et donem gràcies, Déu, et donem gràcies i proclamem el teus Miracles). Es tracta d'un enorme motet amb dos temes per a cada frase del text, tractades a mode de fuga i que acaba en una colossal polifonia a 6 veus. Fou reutilitzat a la Missa en Si Menor BWV 232 ni més ni menys que dues vegades, al Gratias animus tibi i al Dona nobis pacem.

El tercer moviment serà l'ària de tenor Halleluja, Stärk und Macht (Al·leluia, Força i Poder), protagonitzada per la magnífica partitura del violí, concertat amb tenor i baix continu. Els dos primers estaran units constantment per la insistent figura presentada pel violí a l'inici.

Un breu recitatiu del baix (Gottlob! es geht uns wohl!, Lloat sia Déu! Som afortunats!) condueix a una nova ària, ara per a soprano: Gedenk an uns mit deiner Liebe (Pensa en nosaltres amb el teu Amor), una ària a ritme se siciliano i de gran altura melòdica, a càrrec de tota la corda amb el violí primer duplicat per l'oboè.

Al següent recitat de contralt, destaca l'Amén final, entonat pel cor i que donarà pas a l'ària, també de contralt, Halleluja, Stärk und Macht (Al•leluia, Força i Poder). Aquesta ària no és res més que la repetició dels dos primers versos de l'ària de tenor abans comentada, però ara acompanyats solament per l'orgue i el baix continu.

I la cantata es tancarà amb la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Lloança, Honor i Glòria), vuitena estrofa d'un himne de Johann Gramman  de 1548. La melodia utilitzada és una cançó profana del segle XV adaptada a l'església per Hans Kugelmann i que apareix en vàries cantates. Aquí és solemnitzada amb trompetes i timbales, per tal de concloure de manera adient una de les cantates més majestuoses de Bach. 

J.M.S.

Cantata BWV 29
WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 27 d'Agost de 1731
Text: Anònim, extret del Salm 75 i d'un Himne de Johann Gramman.

1. SIMFONIA
***
2. COR
Et donem gràcies, Déu,
Et donem gràcies
I proclamem el teus Miracles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
Sió és encara la seva ciutat,
Allà hi té la seva Llar,
I allà, en els nostres descendents
Reafirma l'aliança [que féu] amb el nostres Pares.
***
4. RECITATIU (Baix)
Lloat sia Déu! Som afortunats!
Déu serà la nostra Esperança,
La seva Guia, Consol i Llum
Protegeixen la Vila i els Palaus,
Ses ales mantenen fortes les Muralles.
Ens beneeix per tots costats,
La Fe, que a la Pau abraça,
Per sempre més haurà
De reunir-se amb la Justícia.
On hi ha un poble com el nostre,
Tan proper i agraciat de Déu?
***
5. ÀRIA (Soprano)
Pensa en nosaltres amb el teu Amor,
Abraça'ns amb la teva Misericòrdia!
Beneeix aquells qui ens governen,
Ens guien, ens cuiden i ens menen,
Beneeix als que són obedients!
***
6. RECITATIU (Alt) & COR
I no t'oblidis pas, amb la teva Mà,
De prodigar-nos benaurances.
Així nostra Ciutat i el nostre País,
Plens de la teva Glòria,
Et celebraran amb sacrificis i agraïments,
I tot el Poble dirà:
Cor: Amén!
***
7. ÀRIA (Alt)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
***
8. CORAL
Lloança, Honor i Glòria
Al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant!
Que en nosaltres cada dia es prodigui
Allò que amb sa Gràcia ha promès,
Que tinguem ferma confiança en Ell,
Que reposem totalment en Ell,
Que els nostres Cors vagin cap a Ell,
Que la nostra Ànima, Força i Sentits
S'entreguin sense reserves al consol d'Ell:
Això cantem, doncs, en aquest instant,
Amen! I tots nosaltres ho obtindrem,
Si hi creiem des del fons del Cor.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 23

Quatre cantates es conserven per al diumenge abans de Quaresma, l'anomenat Diumenge de Quincuagèsima o Estomihi a la litúrgia luterana, denominació aquesta darrera que prové de l'introitus de la missa llatina i que avui en dia tothom associa al carnaval: Són les BWV 22, 23, 127 i 159, de les quals serà la segona la que avui analitzarem, la cantata BWV 23 DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN, una obra que s'inscriu en un moment crucial de la vida de Bach.

Johann Kuhnau fou l'antecessor de Bach a la cantoria de Sant Tomàs de Leipzig. Després de la seva mort el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat van oferir el càrrec a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, al darrer moment es feu enrere i restà a Hamburg. Les mirades es dirigiren llavors a J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt. El consistori de Leipzig estava segur que seria el nou Kantor, però a principis de 1723 Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les males llengües asseguraven que havia utilitzat l'oferta de Leipzig per a millorar les seves condicions salarials. Fallides les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig es decantaren per Bach qui, el 7 de febrer de 1723, demostrà el seu talent interpretant la cantata BWV 22. És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors.

Aquesta simultaneïtat amb la BWV 22 ve donada per la brevetat de la cantata, que consta de només quatre moviments i és força evident que ve a ser una espècie de complement de la seva cantata bessona. Si la cantata BWV 22 s'inspirava en els versicles 31-34 del capítol 18 de l'Evangeli de Lluc, la BWV 23 s'inspira en els versicles immediatament següents de l'Evangeli, on es narra el guariment d'un invident. D'aquí les al·lusions a la ceguesa, la vista i el guariment presents al text, d'autor desconegut

La cantata s'inicia amb el duet de soprano i contralt que li dóna nom, un ampli moviment de gran perícia tècnica on despunta l'elaborada partitura dels oboès, repleta de passatges canònico-imitatius i on destaquen els simbolismes amb què l'orquestra subratlla termes com Herzeleid (sofriment) o Ebarm (tingues pietat). També apareix en cert moment la signatura encriptada de l'autor: Es tracta del cèlebre motiu BACH, basat en la nomenclatura alemanya de les notes Si bemoll - La - Do - Si natural.

El recitatiu de tenor següent, Ach! gehe nicht vorüber (Ah! No passis de llarg), és una bona mostra de què en Bach fins i tot els recitatius poden ser autèntiques obres mestres de bellesa i tècnica compositiva. No s'aprecia a primera vista, però sobre el fons de cordes i tenor, oboès i violí primer entonen pausadament la melodia de la coral que tancarà la cantata.

El tercer moviment és el cor Aller Augen warten, Herr (Tots els ulls et miren i esperen, Senyor), un dens i elaboradíssim moviment on les intervencions dels solistes s'intercalen entre les de la massa vocal, guiada en tot moment pel ritornello instrumental de l'inici.

El cor final Christe, du Lamm Gottes (Crist, Anyell de Déu) recupera, com hem, dit la melodia utilitzada de manera furtiva al recitatiu anterior: Es tracta de la versió germànica de l'Agnus Dei realitzada del propi Martí Luter, transformada aquí en un motet-coral de tan gran envergadura que seria utilitzat l'any següent com a conclusió de la primera versió de la Passió Segons Sant Joan, estrenada el 7 d'abril de 1724.

J.M.S.

Cantata BWV 23
DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 22)
Text: Anònim. Cor final: Agnus Dei de Martí Luter

1. DUETTO (Soprano, Alt)
Tu, Déu veritable i Fill de David,
Tu, que des de fons de l'eternitat
Has vist l'aflicció del meu cor
I el sofriment del meu cos,
Tingues pietat de mi!
I, amb ta mà miraculosa
Que tantes penes ha llevat
Fes que també jo
Rebi la salvació i el consol.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ah! No passis de llarg
Tu, Salvador dels Homes:
És per atendre els malalts, no els sans
Que has vingut a nosaltres.
Per això comparteixo el teu poder:
Puc veure't en aquests camins
On he estat col·locat
Tot i ser completament cec.
No restaré sense la teva benedicció,
No et deixaré fins que me l'atorguis.
***
3. COR
Tots els ulls et miren i esperen, Senyor.
Els meus més que els altres.
Dóna'ls força i llum,
No permetis que caiguin
Per sempre en les tenebres!
D'ara endavant només el teu gest
Serà el punt central
De tots els seus actes,
Fins al dia que desitgis
Tancar-los amb la mort.
***
4. CORAL
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Tingues pietat de nosaltres.
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Dóna'ns la Pau, Amén!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 18

Tres cantates conserva el catàleg per al Diumenge de Sexagèsima, festivitat que deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns seixanta dies abans de Pasqua. Per ordre de composició són les BWV 18, 181 i 126. La que avui tractarem serà la primera de les tres, la cantata BWV 18 GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT, obra pertanyent al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou composta entre 1713 i 1715, desconeixent la investigació la data exacta de la seva estrena.

És la novena cantata conservada d'aquell cicle, en el qual Bach havia de presentar una cantata cada mes. El text és d'Erdmann Neumeister, que s'inspirà en nombroses fonts i havia estat publicat l'any 1711 dins la col·lecció Geistliches Singen und Spielen. La tonalitat utilitzada a Weimar era l'anomenada Tonalitat de Cor (Chorton), gairebé un to i mig més alta que la que posteriorment Bach trobarà a Leipzig (la Tonalitat de Cambra o Kammerton), per la qual cosa en la seva reestrena lipsienca de 1724 la tonalitat passà de Sol menor a La menor.

S'inicia la cantata amb una de les habituals simfonies instrumentals de l'època de Weimar, que de manera deliciosa cerca representar la caiguda de la pluja i la neu citada al recitatiu següent, que intitula la cantata: Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt und (Així com la pluja i la neu que cauen del cel). La utilització de les violes recorda moltíssim al Sisè Concert de Brandenburg, del qual hom suposa havia estat escrit més o menys a l'època d'aquesta cantata, tot i que Bach el va incloure entre els sis concerts que envià al Margrave Ludwig l'any 1721. A la revisió que feu Bach d'aquesta cantata l'any 1724 les flautes doblaran les violes. El recitatiu de què parlàvem és entonat pel baix encarnant la Vox Christi, i alterna fragments recitats amb breus ariosos.

El tercer moviment, Mein Gott, hier wird mein Herze sein (Déu meu: aquí estarà el meu cor),   repeteix la fusió entre recitats i ariosi, ara encomanats a soprano, tenor i baix acompanyats del cor. Es tracta d'un extens fragment que abasta la major part de la duració de la cantata. Les intervencions de tenor i baix seran interrompudes pel soprano, entonant fragments de les Lletaníes Alemanyes de Luter, que seran contestades pel cor amb l'habitual Escolta'ns Déu nostre Senyor. Termes com rauben (privar), abfallen (caure) o Verfolgung (persecució) seran destacats amb les vocalitzacions corresponents.

El quart moviment constitueix l'única ària de la cantata, a càrrec del soprano i titulada Mein Seelenschatz ist Gottes Wort (La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima). Com és habitual a les cantates bachianes de joventut, es tractarà d'una ària curta i sense da capo, protagonitzada per les violes a l'uníson, que a la versió de Leipzig seran doblades de nou per les flautes dolces.

I la cantata conclourà amb la coral Ich bitt, o Herr, aus Herzens Grund (Jo et suplico, Senyor), vuitena estrofa d'un himne de Lazarus Spengler cantada amb una melodia que l'any 1525 es coneixia com la Cancó dels Lansquenets de Pavia, que aquí és cantada senzillament a capella, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 18
GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: Entre 1713 i 1715.
Reutilitzada a Leipzig el 13 de Febrer de 1724
Text: Erdmann Neumeister

1. SIMFONIA
 ***
2. RECITATIU (Baix)
Així com la pluja i la neu que cauen del cel
I no hi retornen, sinó que impregnen la terra,
La fecunden i la fan germinar,
De manera que ens dóna el gra per sembrar
I el pa per menjar;
Així és la paraula que surt de la meva boca:
No hi tornarà sense resultat,
Sense que faci el que se li encomana
I reeixi en la seva missió.
***
3. RECITATIU
(Tenor, Soprano, Baix, Cor)
Tenor
Déu meu: aquí estarà el meu cor.
Jo te l'obro en nom del meu Senyor Jesús.
Escampa-hi la teva semença
Com si fos a la bona terra
I que hi creixi i doni fruit per centuplicat!
Oh Senyor, Senyor, ajuda'm!
Senyor, fes fructificar la llavor!
Soprano
Insufla'ns el Teu Esperit i la Teva Força
Amb la Teva Paraula.
Cor
Escolta'ns Déu nostre Senyor!
Baix
Oh Pare Fidel, impedeix sobre tot
Que la malícia del diable ens aparti del camí
A mi i a tots els cristians.
Perquè tots els paranys del diable treballen
Per privar-nos de la Teva Paraula
I de la salvació eterna.
Soprano
Prostra Satanàs als nostres peus,
Cor
Escolta'ns Déu Nostre Senyor!
Tenor
Ai las! Què en són, de nombrosos
Els qui reneguen de la Paraula i de la Fe.
I com la fruita podrida, cauen
Quan ha de sofrir persecució.
Així, per evitar un dolor temporal,
Es precipiten vers un etern sofriment.
Soprano
Protegeix-nos com un pare
De la mort cruel i de les blasfèmies,
De la ràbia i de la fúria
Dels turcs i del Papa.
Cor
Escolta'ns Nostre Senyor!
Baix
Com aquell qui només pensa en el seu ventre
I oblida completament la seva ànima.
Perquè Mèmmon ha posseït nombrosos cors.
I per això la paraula no té prou força.
I quantes ànimes no té captives la voluptat?
Fins a tal punt les sedueix el món!
Aquest món que creuen el mateix Cel
I que per això les fa vagar lluny dels Cels!
Soprano
Cal fer retornar els perduts,
I tots aquells que han estat seduïts.
Cor
Escolta'ns nostre Senyor!
***
4. ÀRIA
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
Tots els altres tresors
Són xarxes teixides per el món i per Satanàs
Per caçar les ànimes miserables.
Feu-los fora a tots!
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
***
5. CORAL
Jo et suplico, Senyor,
Des del més profund de la meva ànima,
No retiris de la meva boca
La Teva santa Paraula.
Perquè el meu pecat i la meva falta,
No m'avergonyeixin gens,
Ja que jo poso tota la meva confiança
En la Teva misericòrdia.
I tot aquell qui creu en ella,
No ha de témer la mort.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 84

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta, que és el que avui celebrem. Festivitat actualment extingida del calendari litúrgic, la Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. Idèntic procediment denominarà les següents dues festivitats del cicle, els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates conservem per al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 84 ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE, obra estrenada a Leipzig el 9 de febrer de 1727.

El llibretista és anònim, tot i que molts hi veuen la mà de Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander. L'Evangeli del dia (Mt. 20, 1-16) presentava la paràbola dels veremadors que van ser pagats amb el mateix salari haguessin treballat tota la jornada o només una part. La resposta del propietari de la vinya als jornalers que protestaren inspira el missatge de la cantata: Cal acceptar la voluntat divina encara que aquesta ens sembli injusta.

Alguns investigadors creuen que aquesta cantata va ser en origen una composició casolana, concebuda per al gaudi de la família Bach i, potser, destinada a Anna Magdalena, de la qual es diu que era una excel·lent cantant. El fet que la cantata presenti un dispositiu orquestral modest i exigeixi només la veu de soprano avalaria aquesta discutida hipòtesi. Sigui com sigui, en tot cas s'hauria tractat d'una obra profana que després fou parodiada, adaptant-li un text apropiat per al Diumenge de Septuagèsima.

S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich bin vergnügt mit meinem Glücke (Estic satisfet de la meva sort). Es tracta d'un plàcid moviment en Mi menor, on destaca l'elaborada partitura de l'oboè. Aquesta serenor vol representar l'acceptació indiscutida de la voluntat divina expressada al text. En l'apartat vocal, destaquen les vocalitzacions sobre kleine Gaben (petits dons).

El segon moviment serà el recitatiu sec Gott ist mir ja nichts schuldig (Déu no em deu res), que donarà pas a una nova ària, la fantàstica Ich esse mit Freuden mein weniges Brot (Menjo amb alegria el meu trosset de pa), en la qual oboè i violí solista acompanyen el soprano a voltes a l'uníson, a voltes per separat, però sempre retrobant-se de nou al final de cada bifurcació. L'ambient de joia absoluta deriva en les vocalitzacions sobre termes com Herzen (cor), ruhig Gewissen (consciència tranquil·la),  fröhlicher Geist (ànima feliç) o Not (necessitat).

El recitatiu  Im Schweiße meines Angesichts (Amb la suor del front), acompanyat de tota la corda, condueix a la coral final Ich leb indes in dir vergnüget (Mentrestant viuré satisfet en Tu), que canta la dotzena estrofa de la coral de 1686 Wer Weiss, wie nahe mir mein Ende, obra d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt amb una melodia de Georg Neumark força utilitzada per Bach doblada per oboè i violí, mentre la resta d'orquestra es reparteix les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 84
ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 9 de febrer de 1727
Text: Anònim, potser de Picander 

1. ÀRIA (Soprano)
Estic satisfet de la meva sort
la que el Déu estimat m’ha assignat.
No em cal rica abundància,
per això li dono gràcies pels petits dons
dels quals ni tan sols en sóc digne.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Déu no em deu res
i si em dóna quelcom
mostra així que m’estima;
no mereixo res d’Ell,
ja que el que faig és el meu deure.
Sí, encara que les meves obres semblin bones,
realment no he fet res suficientment recte.
Però l’ésser humà és tan impacient
que sovint es torba
quan el Déu estimat no el forneix
en abundància.
No ens ha alimentat i vestit,
des de temps remots gratuïtament,
i un dia ens elevarà
benaurats a la seva Glòria?
Per a mi és suficient
poder-me’n anar al llit sense gana.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Menjo amb alegria el meu trosset de pa
i, de cor, no envejo del pròxim allò que és seu.
Una consciència tranquil·la, una ànima feliç,
un cor agraït que lloa i elogia,
augmenta la felicitat
i endolceix la necessitat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Amb la suor del front
disfrutaré, entretant, del meu pa,
i, quan al transcórrer de la meva vida
l’ocàs de la meva vida doni fi,
aleshores Déu em retornarà les monedes,
aleshores el Cel estarà obert.
Oh! Si obtingués aquest do
com a premi de Gràcia,
llavors no necessitaria res més.
***
5. CORAL
Mentrestant viuré satisfet en Tu
i moriré sense torbació,
estic conforme amb la Voluntat de Déu,
crec i n’estic totalment convençut:
per la teva Gràcia i per la sang de Crist
faràs que la meva Fi sigui bona. 

                                                              Traduïda per Núria Ayats

BWV 193

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach, es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat podria haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel. A totes aquestes caldria sumar almenys quatre cantates més de Ratsweschel, que per desgràcia s'han perdut.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 193 IHR TORE ZU ZION, una obra que, també per desgràcia, ens ha arribat incompleta.

La seva primera versió coneguda era una cantata profana de felicitació al rei August el Fort de Saxònia i Polònia escrita l'any 1727 sobre text de Picander titulada Ihr Häuser des Himmels BWV 193a la qual, al seu torn, podria derivar d'una altra cantata profana de l'època de Köthen. Aquestes cantates de felicitació reial eren la manera amb què Bach s'assegurava el suport de la corona davant els constants conflictes amb les autoritats de Leipzig. Sigui com sigui, les dues obres s'han perdut.

La versió d'església que avui ens ocupa, com dèiem, ens ha arribat de forma parcial: Només conservem les particel·les d'oboès, cordes, soprano i contralt, havent perdut les parts de tenor, baix i continu. L'anàlisi del que ens resta i la destinació de l'obra fa evident que hi devia haver també trompetes i timbales. A la vista d'això, algunes integrals com la de Harnoncourt i Leonhardt opten per no enregistrar aquesta cantata, tot i existir-ne diverses reconstruccions, entre elles les de Reinholdt Kubik i Ton Koopman.

Hem esmentat l'autoria de Christian Fiedrich Heinrici (Picander) del text de la cantata d'homenatge al rei, essent doncs gairebé segura també seva la confecció de la versió religiosa, que podria haver estat estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1727 o, en tot cas, en una data posterior.

El cor inicial devia ser esplèndid, a jutjar per les reconstruccions. S'estructura en tres parts de ritme dinàmic i sense una polifonia gaire densa, estil típic de les cantates profanes de Bach. La lleugera tremolor sobre el terme Wohnungen (hostatges) prové de la versió profana, on es s'al·ludia al titil·lar dels estels (ihr scheinenden Lichter).

El recitatiu de soprano Der Hüter Israels entschläft noch schlummert nicht (El guardià d'Israel no dorm ni descansa) condueix a l'ària Gott, wir danken deiner Güte (Senyor, agraïm les teves mercès), la qual arrenca amb un extens ritornello de 32 compassos a ritme de minuet en 3/8, nou indici del seu origen profà. El soprano està acompanyat de cordes i oboès a l'uníson, i la forma da capo origina l'habitual estructura d'ària en tres seccions.

Prendrà ara el relleu el contralt, amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària. El primer es titula O Leipziger Jerusalem, vergnüge dich an deinem Feste (Oh Leipzig, nova Jerusalem, Gaudeix de la teva festa!) i donarà pas a l'ària Ihr Tore zu Zion, ihr Wohnungen Jakobs, freuet euch! (Envia'ns, Senyor, la teva benedicció), en la qual destaca l'elaborada partitura de l'oboè solista, que segons alguns autors com F. Smend apuntaria a l'època de Köthen.

El que seria sisè moviment, un recitatiu del tenor, ha desaparegut sense deixar rastre, així que a les reconstruccions s'ha hagut d'escriure de nou. I la cantata conclou amb la indicació Chorus repetatur ab initio, és a dir, que cal repetir el cor inicial. Es tracta d'un recurs rarament emprat per Bach, que també apareix a la cantata BWV 172, i que conclou l'obra en l'ambient de magnificència que un Ratsweschel requeria.

J.M.S.

Cantata BWV 193
IHR TORE ZU ZION
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: Probablement el 25 d'agost de 1727. 
Basada en una anterior versió profana, BWV 193a.
Text: segurament de Picander, amb fragments extrets dels Salms.

Cantata parcialment extraviada, ha requerit ésser reconstruïda.

1. COR
Portes de Sió, hostatges de Jacob, alegreu-vos!
Déu és la joia dels nostres Cors,
Som el ramat de les seves pastures,
Etern és el seu reialme.
***
2. RECITATIU (Soprano)
El guardià d'Israel no dorm ni descansa.
En tot moment el seu rostre
És l'ombra de la nostra destra
I la terra sencera
Ens regala abundants collites.
Qui podrà doncs, Senyor,
Lloar-te com et mereixes?
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, agraïm les teves mercés
Car el teu esperit paternal
Romandrà per sempre més.
Tu perdones les males accions,
Tu escoltes quan preguem,
Així vingui a Tu tota carn mortal.
***
4. RECITATIU (Alt)
Oh Leipzig, nova Jerusalem,
Gaudeix de la teva festa!
La Pau és dins els teus Murs,
Són a punt els escons del Consell
I la Justícia preval als Palaus.
Ah! Si us plau, que la teva Glòria i la teva Llum
Segueixin així per sempre!
***
5. ÀRIA (Alt)
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
Fes que augmentin i perdurin
Aquells qui en nom teu governen
I protegeixen els desvalguts!
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
***
El moviment 6, un recitatiu per a tenor, s'ha perdut.
L'indicació Chorus repetatur ab initio estableix 

la repetició del cor inicial a mode de cloenda.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 14

Dues cantates conserva el catàleg per al Quart diumenge d'Epifania, les BWV 14 i 81. Serà la primera d'elles la que avui mirarem de conèixer una mica millor, la cantata BWV 14 WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT, una cantata singular ja que podria tractar-se de la darrera cantata d'església escrita per Bach.

Efectivament, tot i tenir les característiques de les cantates corals de 1724-25, la partitura de la cantata BWV 14 està datada pel propi Bach  a 30 de gener de 1735. I és ben lògic, ja que l'any 1725 no hi va haver un Quart diumenge d'Epifania, per la qual cosa Bach devia guardar el text per a quan fos necessari. Deu anys més tard l'utilitzà i, que sapiguem, fou la darrera vegada que Bach estrenà una nova cantata religiosa. A partir de 1735 només ens consta la composició ex profeso de cantates profanes. El món de les cantates d'església es limitarà a ocasionals revisions i paròdies de cantates anteriors, però no a obres de nova planta.

L'Evangeli del dia narrava la tempesta al llac de Genesaret calmada per Jesús, la qual cosa inspira a l'anònim llibretista la idea de que sense l'ajuda divina la humanitat estaria perduda. Per a transmetre aquest principi, utilitza un himne del propi Martí Luter de 1524, adaptació del salm 124 i que dóna nom a la cantata.

Aquesta arrenca amb un enorme motet de 6 seccions, sense l'habitual introducció orquestral. Es tracta d'un dens cor replet de subtileses musicals i conceptuals que sorprèn en encomanar el cantus firmus de la melodia coral a la trompa i els oboès, i no pas a cap secció del cor.

El segon moviment serà l'ària de soprano Unsre Stärke heißt zu schwach (Les nostres forces són febles), brillantíssim concertant a càrrec de tota la corda i la trompeta tronant. De ser certa la datació de l'obra, estaríem davant la darrera gran ària per a trompeta de Bach. A més de la virtuosa partitura per a aquest instrument, són destacables les vocalitzacions sobre widerstehen (resistir). A la secció central, com d'habitud, la veu es quedarà sola amb el baix continu.

L'eix de la cantata el constituirà el recitatiu de tenor Ja, hätt es Gott nur zugegeben (Si Déu ho hagués realment volgut), en el qual es suggereix musicalment el mar embravit. El quart moviment serà l'ària Gott, bei deinem starken Schützen (Déu, amb la vostra protecció potent), on el baix construeix amb els dos oboès un dens concertant  sustentat pel baix continu, en el qual retrobarem la suggestió musical de les onades.

I la cantata conclourà amb la coral Gott Lob und Dank, der nicht zugab (Lloances i gràcies al Senyor), entonació a capella de tercera estrofa de la coral de Luter que ha inspirat la que podria ser darrera cantata religiosa de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 14
WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT
Dominica 4 Post Epiphanias
Estrenada: 30 de gener de 1735
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter
1. COR
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Així ho ha de proclamar Israel,
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Hauríem estat a punt de desaparèixer
Car som una pobre gent,
Menyspreada pels Fills del Homes
Que ens han fustigat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Les nostres forces són febles
Per resistir els enemics.
Sense l'ajuda de l'Altíssim
La seva tirania
Ens hagués exterminat.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Si Déu ho hagués realment volgut
Ja fa temps que no hi seríem,
Ens haguessin esclafat
Encegats per la seva ràbia.
El seu gran odi
Talment onades violentes
Ens hauria submergit
En aigües escumoses
I res hauria aplacat tal temporal.
***
4. ÀRIA (Baix)
Senyor, amb la teva poderosa protecció
Restem lliures d'enemics.
Quan aquests, talment onades salvatges,
Ens envesteixen amb fúria
La teva mà ens protegeix.
***
5. CORAL
Lloances i gràcies al Senyor
Que no ha permès que ens atrapin.
Talment un ocellet, la nostra ànima
Ha escapat del parany de l'ocellaire:
La xarxa s'ha trencat,
Heu-nos ací lliures.
El Nom del Senyor ens protegeix,
El Déu del Cel i de la Terra.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 157

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà.

L'origen de la cantata és molt incert. La còpia més antiga conservada va pertànyer a Christian Friedrich Penzel (mort l'any 1778), Kantor a Merseburg, ciutat de les rodalies de Leipzig, i avui en dia es guarda a la Staatsbibliothek de Berlin. Al manuscrit hi consta la seva destinació per a la festivitat  de la Purificació.

Ara bé, existeix una línia d'investigació que deriva cap a un possible origen com a cantata funeral. Efectivament, el 6 de febrer de 1727 es celebrà a la vila de Pomssen, a uns vint kilòmetres de Leipzig, el funeral de Johann Christoph von Ponickau, magistrat de la cort de Saxònia. El sermó es publicà, juntament amb els llibrets de dues cantates que, hom suposa, van ser-hi interpretades. I resulta que el primer d'ells, escrit pel col·laborador habitual de Bach a Leipzig Christian Friedrich Henrici Picander, és exactament el de la cantata BWV 157. Podria ser que Bach hagués escrit la cantata per a aquest funeral i, després, haver-la destinat a la festivitat de la Purificació? El fet que el dispositiu musical de la cantata sigui més aviat modest avala la tesi de la seva execució a Pomssen. Sigui com sigui, l'obra hauria estat interpretada com a cantata d'església a Leipzig per la Candelera d'algun any posterior al 1727, ja que aquell any és segura l'estrena de la cantata BWV 82.

En tot cas, el text de la cantata és idoni per a la Purificació, ja que Picander s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 2,9) i l'entonació per part de Simeó de l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.  

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

D'aquí es deriva  una reflexió sobre la mort com a trànsit feliç cap al reialme de Déu, una visió de la mort habitual en Bach i que és present a totes les cantates conservades per al dia de la Purificació.
S'inicia la cantata amb el duet de tenor i baix que la intitula, Ich lasse dich nicht, du segnest mich denn! (No et deixaré, fins que no em beneeixis!), un intens moviment que ens submergeix en un ambient de profunda imploració, amb els cantants acompanyats de la intricada polifonia canònica en què s'embranquen el violí, l'oboè i la flauta.

El tenor es quedarà sol amb l'oboè d'amore i el baix continu a la següent ària, Ich halte meinen Jesum feste (M’aferro a Jesús amb afany). Aquí segueix d'alguna manera el clima suplicant de l'inici, tot i que sensiblement alleugerit. Destaquen alguns passatges virtuosos de l'oboè, així com certes vocalitzacions sobre termes com halte (m'aferro) o Gewalt (afany).

Encara participa el tenor del tercer moviment, el recitatiu acompanyat Mein lieber Jesu du (O tu, estimat Jesús meu), que donarà pas a l'extraordinària ària amb recitatiu Ja, ja, ich halte Jesum feste (Sí, sí, m'aferro amb ànsia a Jesús). Aquí es troba Bach amb un text molt extens, que és dividit en seccions on s'alternarà una absolutament deliciosa ària amb els passatges recitats, tot a càrrec del baix. L'ària és un concertant a tres de baix, violí i flauta amb continu, on destacaran les vocalitzacions sobre feste (fermament, amb ànsia) Kronen (coronats) o efreut (goig). Jo sempre he fet broma amb aquesta ària, traduint-la com "Sí, sí, me'n vaig de festa amb Jesús". Crec que el meu text li escauria a la perfecció...

La cantata conclou amb la breu i senzilla coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús) de Christian Keymann cantata amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, la qual apareix també en alguna altra cantata com la BWV 124.

J. M. S.

Cantata BWV 157
ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN
Segurament una Cantata Funeral en origen, 

destinada més tard a la Festo Purificationis Mariae (La Candelera)
Estrenada: Probablement el 1727
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander" (1727), 

amb coral final de Chriatian Keymann (1658)

1. ÀRIA – DUET  (Tenor, Baix)
No et deixaré, fins que no em beneeixis!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’aferro a Jesús amb afany,
No el deixo per a res del món.
Ell és el meu únic resguard,
Per això, ma fe s’agafa amb braó
Amb el seu beneït esguard;
Perquè aquest és el consol millor.
M’aferro a Jesús amb afany.
***
3. RECITATIU (Tenor)
O tu, estimat Jesús meu
Com sofreixo dol i pena
Per a mi Tu ets l’alegria
En l’angoixa, placidesa,
I en l’ànsia, mon plàcid llit;
No és fidel la gent perversa:
Potser un jorn es fongui el Cel
I el goig del món com bromera;
Jesús, si no et puc tenir,
Amb qui trobaré defensa?
No et deixaré, doncs, mai més,
La teva Gràcia hauré per sempre.
***
4. ÀRIA, RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Sí, sí, m'aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
Doncs, Salvador meu, jo no et deixo,
Que així, és amb mi el teu amor.
Ah, i quant deliciós
És per a mi el meu taüt
Perquè tinc als braços Jesús!
Joiós, el meu esperit, pren alè!
Sí, sí, m’aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
O estatge diví!
Vine, dolça mort, agafa’m, anem!
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
O quin goig que sent!
En desfer-me avui mateix
De tot aquest món ominós
Jesús, m’espera al cel, generós
Doncs, Salvador meu jo no et deix,
Que així, és amb mi el teu amor.
***
5. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Sempre aniré al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós qui, com jo, pot cantar:
No deixaré el meu Jesús.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera