19/11/17

BWV 139

Com gairebé sempre, són tres les cantates conservades per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. De la segona d'elles en farem ara cinc cèntims.
Estrenada a Leipzig el 12 de novembre de 1724, la cantata BWV 139 WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT pertany al cicle de cantates corals que Bach va escriure durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. El llibretista tracta de manera molt indirecta l'evangeli del dia (Mt. 22, 15-22), aquell en el qual els fariseus pregunten a Jesús si cal pagar els impostos a Roma, a la qual cosa els respon amb la cèlebre sentència "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". La veritable inspiració del text, com és habitual en les cantates corals, és un himne, en aquest cas de Johann Christoph Rube (1692).
La primera estrofa de la coral és musicada literalment en l'habitual motet-fantasia que dóna nom a la cantata: Feliç aquell qui al seu Déu, que serà cantada amb una melodia de Bartholomäus Gesius. El delicat tema instrumental sobre el que es sustenta és en realitat una paràfrasi melòdica de la primera frase de la coral, recurs que Bach utilitza sovint, sense anar més lluny a la famosa coral que tanca cada una de les dues parts de la cantata BWV 147. Seran els sopranos els qui entonin la coral pura, mentre les altres veus exerceixen el contrapunt, totes elles sustentades per les cordes i els oboès d'amore.
Aquesta cantata ens ha arribat incompleta, com ho demostra l'ària per a  tenor que segueix, Gott ist mein Freund; was hilft das Toben (Déu és el meu amic, de què servirà l'odi). La investigació està segura de que hi falta almenys un instrument, segurament un segon violí, la partitura del qual s'ha perdut. Existeixen diverses reconstruccions, entre elles la de Rilling introduint aquest segon violí o la de Koopman, afegint un oboè i una flauta. Però jo, sens dubte, em quedo amb la decisió de Harnoncourt de respectar la partitura tal com ens ha arribat, amb un sol violí que es sobra per a convertir-la en una ària sensacional, carregada de potència. No arribaré a dir que Bach es va equivocar en introduir un segon instrument, però gairebé...
Un recitatiu de contralt donarà pas a la segona ària de la cantata, per a baix, que també ha tingut una transmissió accidentada. Das Unglück schlägt auf allen Seiten (La desgràcia m'envolta per totes bandes com una pesada cadena) s'ha conservat en una còpia manuscrita per Johann Christoph Altikol, gendre i darrer alumne de Bach, que sembla la va reescriure en haver-se perdut l'original. Estem davant d'un intricat moviment amb cordes i oboès, on Bach aconsegueix suggerir termes com la idea d'estar envoltat, les baules d'una cadena, l'aparició de la mà salvadora i la llum del consol. El text acaba amb dos versos de la coral de Rube.
El cinquè moviment és un breu  recitatiu per a soprano acompanyat de tota la corda i la cantata conclourà amb la cinquena estrofa de la coral que inspira la cantata, repetint a capella la melodia del cor inicial,  utilitzada encara actualment a l'església luterana.
J.M.S.



Cantata BWV 139
WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 12 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Christoph Rube de 1692

1. CORAL
Feliç aquell qui al seu Déu
Pot realment abandonar-se com un infant!
Encara que el Pecat, el Món, la Mort
I tots els dimonis l'odiin
Seguirà sentint-se content
Només per tenir l'amistat de Déu.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Déu és el meu amic. De qué servirà l'odi
Que sobre mi aboqui l'enemic?
Resto segur emmig de ràbies i envejes.
 Que rarament digueu la veritat,
Que sigueu sempre falsos,
Pot importar-me?
Aquests que us en burleu, sou inofensius.
***
3. RECITATIU (Alt)
El Salvador envia els seus
De dret emmig del furor dels llops.
Entorn seu es reuneix amb ardits
Una multitud exaltada
Per a ferir-los i humiliar-los.
Però dels seus llavis surten tan sàvies sentències
Que així em protegeix, si cal, del Món sencer.
***
4. ÀRIA (Baix)
La desgràcia m'envolta per totes bandes
Com una pesada cadena,
Però de sobte apareix la seva mà salvadora:
La llum del consol apareix a la llunyania.
Així, vaig aprendre per primera vegada que només Déu
Ha de ser el millor amic dels homes.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Si! Tot i dur amb mi el pitjor enemic,
La pesada càrrega del pecat,
El meu Salvador em farà trobar la Pau.
Entrego a Déu allò que és de Déu:
El més profund de l'ànima.
Si Ell ara ho accepta,
S'esvaïrà la culpa del pecat
I desapareixerà el parany de Satanàs.
***
6. CORAL
Així doncs, desafio la Host Infernal!
Desafio també la venjança de la Mort!
Desafio el Món sencer!
Els vostres cops no aconseguiràn afligir-me!
Déu és el meu protector, el meu auxili i el meu seny,
Feliç aquell qui té a Déu per amic.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


11/11/17

BWV 55

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates 89, 115 i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 55 ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT.
Estrenada a Leipzig el 17 de novembre de 1726, forma part d'una sèrie de cantates escrites aquell any concebudes per a una sola veu (al marge de la coral final), sense que la raó quedi clara a dia d'avui: Són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del serf a qui el rei perdonà el seu deute però ell no féu el mateix amb els seus deutors. Així, el desconegut llibretista articula el text partint del temor del pecador davant l'implacable judici diví als primers dos moviments, mentre que als dos següents arribarà la misericòrdia, per a concloure en el missatge redemptor de la coral final.
S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich armer Mensch, ich Sündenknecht (Sóc un infeliç esclau del pecat), en la qual es presenten dos plànols instrumentals: La flauta travessera i l'oboè d'un costat i els dos violins de l'altre, enmig dels quals el tenor expressarà l'extrema humiliació d'aquell qui es reconeix com a culpable i implora el perdó.
L'absència d'instruments intermedis com la viola podria ser un recurs de Bach per a enfatitzar, mitjançant l'agudesa dels registres, conceptes com l'angoixa del pecador i la desesperació del seu prec.
Seguirà el recitatiu que complementa l'ària, Ich habe wider Gott gehandelt (Jo he obrat en contra de Déu), en el qual cada terme rebrà la seva corresponent inflexió musical, alguna de molt atrevida.
Com ha quedat dit, la misericòrdia serà la protagonista del segon tram de la cantata, començant per l'ària Erbarme dich! (Tingues pietat!), que comparteix títol amb una de les més elevades àries de la Passió Segons Sant Mateu. Com en aquell cas, la música estarà pensada per a reflectir el penediment extrem del culpable, que s'humilia entre llàgrimes davant el món sencer. Aquí, només la flauta acompanyarà el tenor, desenvolupant una àmplia melodia que conclourà sense el da capo habitual, com també era el cas de l'ària inicial.
Tota la corda participa al següent recitatiu, volent il·luminar l'arribada de la clemència per al pecador penedit. I la cantata conclourà amb la coral Bin ich gleich von dir gewichen (Encara que em separés de Tu), una obra de Johann Rist cantada amb una melodia de Johann Schopp que apareix en vàries cantates.
J.M.S.




Cantata BWV 55
ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final de Johann Rist (1642)

1. ÀRIA (Tenor)
Sóc un infeliç esclau del pecat,
Que em presento, tremolant de por,
Davant la faç Déu,  per a ser jutjat.
Ell és just, jo sóc indigne.
Sóc un infeliç esclau del pecat!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Jo he obrat en contra de Déu;
No li he fet cas;
No he volgut seguir el seu camí
Tal com m’havia manat.
Cap on puc anar?
Encara que volgués escapar-me volant
Amb les ales de l’albada
Perquè em portessin fins enllà del mar,
Em trobaria amb la mà del Totpoderós
Que em puniria amb la fèrula del pecat.
Ai las!
Fins i tot, si al mateix l’infern
Hi hagués un lloc per a mi i els meus pecats,
Allí hi arribaria el furor de l’Altíssim.
La terra no vol acolli-me, se’m vol engolir
Un monstre que m’ensenya les dents;
I cal que remunti el vol cap el Cel
***
3. ÀRIA (Tenor)
Tingues pietat!
Deixa’t entendrir per les meves llàgrimes,
Deixa que t’arribin al cor;
Per l’amor de Jesucrist
Deixa ablanir l’ardor de la teva ira!
Tingues pietat!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tingues pietat!
Nogensmenys, ara em conhorto.
No vull trobar-me davant el tribunal
Prefereixo acudir al tron
Del meu Pare indulgent.
Imploraré al seu Fill,
La seva passió i redempció,
Que per la meva culpa
Va pagar en demesia,
I li pregaré que sigui pacient
Que, d’ara endavant, no ho faré més.
Així, Déu em tornarà a donar el perdó!
***
5. CORAL
Encara que em separés de Tu,
Ara, doncs, deixa’m estar al teu costat;
Puix, el teu Fill ens ha conciliat
Per la seva passió i mort en creu.
Jo no defujo de la meva culpa,
Però la teva gràcia i ajut
Són molt més grans que els meus pecats
Dels quals, no deixo mai de fer net. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



8/11/17

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

CataBach.com es solidaritza amb els presos polítics catalans i us convida a participar en totes les accions convocades en el seu suport.
Així mateix, exigim el seu seu alliberament immediat i denunciem l'actuació, a totes llums abusiva, de la justícia espanyola.



4/11/17

BWV 188

Quatre cantates conserva el catàleg per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188 ICH HABE MEINE ZUVERSICHT, la que ara repassarem.
El llibretista de la cantata fou Christian Friedrich Heinrici, més conegut pel pseudònim de Picander, recaptador de taxes postals o quelcom semblant i col·laborador habitual de Bach a Leipzig. Seves són les passions segons St. Mateu i St Marc, molt probablement l'Oratori de Nadal, el de Pasqua i el de l'Ascensió, nombroses cantates i, sobretot, les adaptacions d'obres profanes a usos religiosos mitjançant el procediment de la paròdia. El fet de treballar en col·laboració directa amb el propi Bach fa que moltes de les seves adaptacions siguin indistingibles de les versions originals.
Picander publicà aquesta cantata l'any 1732 advertint que fou concebuda per al cicle litúrgic de 1728-29, per la qual cosa la investigació estableix dues dates possibles d'estrena: El 17 d'octubre de 1728 o el 6 de novembre de 1729, les dues dates en que es va esdevenir la festivitat a la qual la cantata va destinada.
Estem davant d'una obra amb una vida extremadament confusa que va estar discutida durant molt de temps i encara avui segueix amb certa controvèrsia, tot i que molt residual. Els manuscrits originals estan dispersats per biblioteques i col·leccions privades de mig món, la qual cosa va fer pensar a Alfred Dürr que qui els posseïa va voler, en cert moment del segle XIX, deixar a la posteritat una mostra de la música de Bach i no se li va ocórrer res més que repartir les 18 fulles de les partitures entre els seus coneguts, alguns dels quals van arribar a retallar-les a tires per a emmarcar-les. Una altra possibilitat que valora Dürr és que el propietari esperés obtenir uns majors ingressos venent els manuscrits per separat. Des de la primera publicació de la cantata l'any 1891, alguns dels originals s'han perdut i d'altres han estat redescoberts, però l'autenticitat bachiana de l'obra està avui en dia fermament establerta. I més tenint en compte que el propi llibretista confirmà la seva utilització per part de Bach.
Arrenca la cantata amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre el tema aquí.
La simfonia en qüestió ha hagut de ser reconstruïda en base a una còpia de 1836 conservada parcialment, completada amb la seva versió original: El tercer moviment del Concert per a Clavecí en Re menor BWV 1052, del qual Bach havia utilitzat ja els moviments primer i segon a la cantata BWV 146, escrita poc temps abans. A diferència d'aquella ocasió, no sembla haver-hi cap intenció en la utilització específica d'aquesta música per a obrir la cantata BWV 188. Volem dir que, per  exemple, la tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà si tenim en compte el títol de la cantata BWV 146: Cal passar molts patiments per a entrar al Reialme de Déu. I de la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata que compararà Jesús i l'Ànima amb una parella de nuvis. Si Bach va tenir alguna raó especial a l'hora d'escollir una simfonia per a la cantata BWV 188 aquesta romandrà per sempre en el misteri. Per acabar amb aquesta peça, esmentarem que alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquestes simfonies per a orgue comencin a aparèixer cap a l'any 1726: Per aquella època Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
El segon moviment serà l'ària per a tenor que dóna nom a la cantata i que, si ens fixem bé, veurem que arrenca amb un tema molt semblant al de la simfonia inicial:  Ich habe meine Zuversicht (He dipositat la meva Confiança), una elegantíssima ària amb cert aire dansaire a càrrec de cordes i oboè que guanya molt (en opinió d'un servidor) si se li imprimeix cert dinamisme. A la breu secció central però, l'elegància serà sobtadament substituïda per l'agitació, en consonància amb el text.
El tercer moviment serà un recitatiu de baix dividit en dues seccions: Secco primer i airoso després, quan s'entoni un fragment del llibre de l'Èxode. Seguirà l'ària de contralt Unerforschlich ist die Weise (Inescrutable és la manera), en la qual l'organo obbligato (l'orgue tractat com a instrument solista) desenvolupa la seva ornamentada partitura sustentat pel violoncel.
Els dos darrers moviments de la cantata són molt breus: Primer, un nou recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda, ressaltant inicialment amb poderosos acords el poder terrenal mentre es relaxa per a  il·lustrar l'eternitat divina. I per acabar, una senzilla coral a capella anterior a 1603 que Bartholomäus Gesius adaptà dos anys més tard per a ús religiós.
D'aquesta obra us recomano de totes totes la versió de Ton Koopman, que també és el reconstructor de la simfonia inicial. La cantata comença al minut 39 del vídeo.
J.M.S.


Cantata BWV 188
ICH HABE MEINE ZUVERSICHT
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: Molt probablement el 17 d'octubre de 1728 
o el 6 de novembre de 1729.
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor)
He dipositat la meva Confiança
En el Déu fidel i just:
La meva Esperança hi romandrà segura.
Quan tot s'esquerda, quan tot s'enfonsa,
Quan ningú conserva la Lleialtat ni la Fe,
Llavors esdevé Déu el Bé més preuat.
***
3. RECITATIU (Baix)
Déu procura el millor per a cadascú
Fins i tot en les pitjors misèries.
Encara que sembli ocultar el seu Amor,
El seu Cor no ens oblida
I hi pensa secretament.
I si volgués el Senyor fer-me morir,
En Ell seguiria la meva Esperança,
Car el seu rostre irat
És simplement
Un negre núvol
Ocultant el Sol:
 Amb una suau pluja
La Benedicció Celestial
Germinarà encara millor.
El Senyor es transforma en un ésser cruel
Per a resultar encara més consolador,
No desitja ni pot concebre res dolent,
Per això no l'abandonarè i Ell em beneïrà.
***
4. ÀRIA (Alt)
Inescrutable és la manera
En què Déu condueix els seus:
Fins i tot la nostra Creu i els nostres Patiments
Han d'existir per al nostre propi bé
I per a la Glòria del seu Nom.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Els poders terrenals s'acaben esvaïnt:
Qui gosarà edificar sobre luxes i honors?
Déu, en canvi, és etern:
Benaurats aquells que hi confiin!
***
6. CORAL
En el meu estimat Déu
Confio en l'angoixa i en la misèria.
En tot moment em salvarà
Del sofriment, l'aflicció i la penúria,
I podrà revertir la meva desgràcia:
Sigui tot a les seves mans.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



28/10/17

BWV 162

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats.
Avui parlarem de la primera de totes elles, la cantata BWV 162 ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE, que fou estrenada a Weimar en dues possibles dates: El 3 de novembre de 1715 o el 25 d'octubre de 1716, els dos dies en que es va escaure el 20è Diumenge després de Trinitat durant els anys en que Bach, Konzertmeister de la cort ducal de Weimar, havia de presentar una cantata mensual. La tardor de l'any 1717 queda descartada, ja que en aquelles setmanes es va produir l'enfrontament entre Bach i el duc Wilhelm Ernst, que li negava el permís per a marxar a Köthen.  Això provocà el seu empresonament entre el 6 de novembre i el 2 de desembre, data en que fou alliberat tant de la presó com de les seves obligacions amb la cort ducal.
La cantata va ser reestrenada a Leipzig el 10 d'octubre de 1723, primera tardor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, la qual cosa obligà a rebaixar la tonalitat per adaptar-se a l'afinació d'allà, a més d'afegir un corno da tirarsi a la partitura. Una partitura parcialment extraviada que, com veurem, presenta certs interrogants.
A l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), Jesús comparava el seu Regne amb un banquet de noces al que són convidats els vianants en negar-se a assistir els inicialment convidats. Però aquell que s'hi presenti vestit de manera indigna serà rebutjat. Aquesta paràbola és present a tot el text, obra de Salomo Franck, llibretista habitual de les cantates de l'època de Weimar.
La cantata s'inicia amb l'ària per a baix que li dóna nom: Ach, ich siehe (Ah, ja ho veig), en la qual la veu del baix es situa enmig d'una polifonia imitativa a tres veus,  amb dues parts de violí i la trompeta duplicant les violes. Trobarem els habituals figuralismes amb els quals Bach il·lustra termes com Wehe (dolor), Tod (mort), bisammen (plegats) a més e descripcions en tota regla com les Höllenflammen (flames infernals) o la Himmelsglanz (resplendor celeste).
Un recitatiu secco del tenor donarà pas a l'ària Jesu, Brunnquell aller Gnaden (Jesús, font de tota gràcia), en la qual el soprano és acompanyat només pel baix continu. En mancar part de la partitura, la investigació dóna per segur que aquí hi falten un o més instruments, per la qual cosa se n'han fet algunes reconstruccions que no deixen de ser pures hipòtesis. Una altra solució, potser més raonable, és ornamentar ad libitum la participació de l'orgue.
El següent recitatiu també és en secco, i ens condueix al duet de contralt i tenor In meinem Gott bin ich erfreut! (En el meu Déu he exultat!), de nou solament sustentat pel baix continu tot i que aquí no hi ha res que faci sospitar la intervenció original de més instruments. Alberto Basso hi veu una estructura  ABBCAC, típica del duet de cambra italià.
La cantata acabarà amb l'estrofa setena d'una coral de 1652 poc coneguda a la litúrgia luterana, que potser només es cantava a Weimar, l'autor de la qual podria ser Johann Rosenmüller o també Johann Georg Albinus: Alle Menschen müssen sterben, tots els homes han de morir...  
Valar Morghulis.
J.M.S.


Cantata BWV 162
ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Weimar, 3 de novembre del 1715 o 25 d'octubre del 1716
Text: Salomo Franck (1-5); Johann Rosenmüller (6)

1. ÀRIA (Baix)
Ah, ja ho veig:
ara que me'n vaig vers les noces,
el benestar i el dolor,
el verí de l'ànima i el pa de vida,
el cel, l'infern, la vida, la mort,
la resplendor celeste i les flames infernals
van plegats.
Jesús, ajudeu-me a resistir.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Oh gran festa de noces,
a la qual el Rei del cel
fa cridar els homes!
No és, doncs, la pobra esposa,
la naturalesa humana,
massa corrupta i baixa
perquè s'hi casi el Fill de l'Altíssim?
Oh gran festa de noces,
com ha arribat la carn a una tal glòria,
que el Fill de Déu
l'ha assumida per a l'eternitat?
El cel és el seu tron,
la terra fa d'escambell dels seus peus,
i així i tot vol aquesta terra
besar com a esposa i estimada!
El banquet de noces està preparat,
el vedell gras ha estat sacrificat;
amb quina magnificència ha estat preparat tot.
Que benaurat que és aquell a qui la fe guia fins aquí,
i que maleït que és en canvi
aquell qui menysté aquest banquet.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Jesús, font de tota gràcia,
refresqueu-me, míser convidat,
ja que Vós m'heu convocat!
Estic cansat, feble i aclaparat;
ah, reanimeu la meva ànima,
ah, quina fam tinc de Vós!
Pa de vida, a qui escullo,
veniu, uniu-vos amb mi!
***
4. RECITATIU (Contralt)
Jesús meu, no permeteu
que vingui a les noces sense vestir
per tal que no caigui damunt jo el vostre judici;
amb espant he sentit
com Vós, a l'insolent convidat de noces
que s'havia presentat sense vestit,
el vau reprovar i maleir!
Prou que conec la meva indignitat:
ai, doneu-me el vestit de noces de la fe,
permeteu-me que mereixi el vostre mèrit com a ornament!
Doneu-me com a vestit de noces
la túnica de la salvació, la blanca seda de la innocència!
Ah, que la vostra sang, porpra sublim, cobreixi
la vella túnica d'Adam i les seves taques de corrupció;
així seré polit i pur
i de Vós seré benvingut,
així dignament assaboriré el banquet de l'Anyell.
***
5. DUET (Contralt i Tenor)
En el meu Déu he exultat!
El poder de l'amor l'ha mogut
perquè a mi en el temps de gràcia
amb gran clemència m'hagi posat
els vestits de la rectitud.
Sé que Ell, després d'aquesta vida,
el blanc vestit de la glòria
també en el cel em donarà.
***
6. CORAL
Ah, ja he entrevist
aquesta sublim magnificència.
Ara m'abillaré polidament
amb la blanca roba del cel;
amb la corona d'or de la glòria
estaré davant el tron de Déu;
contemplaré una joia tal
que mai no pot tenir fi.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol


22/10/17

BWV 56

Tres són les cantates que ens han arribat per al Dinovè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 48, BWV 5 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 56 ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN, que fou estrenada a Leipzig el 27 d'octubre de 1726.
El manuscrit indica "Cantata à voce sola e stromenti", una de les poquíssimes ocasions en què Bach denomina "cantata" una de les seves obres. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8) no sembla estar present al llibret, tot i que segons algun investigador (Alfred Dürr) l'hem d'intuir al darrera de tot el missatge de la cantata. Aquesta segueix el model d'Erdmann Neumeister, creador de la cantata alemanya que en temps de Bach es considerava "moderna", i sembla ser obra del mateix llibretista que la cantata BWV 27, estrenada tres setmanes abans.
Estem davant d'una autèntica obra mestra que s'assembla molt a una altra joia com és la cantata BWV 82. Escrita només per a baix (excepte la coral final), la instrumentació consta únicament de tres oboès (un d'ells da caccia), cordes i baix continu. Malgrat això, Bach aconseguirà dotar la partitura de sentiments capaços d'entrar a les profunditats de l'ànima.
Arrenca la cantata amb una extensa ària d'estructura irregular, amb els oboès duplicant les cordes altes. Està basada en el llenguatge musical de notes lligades en girs que volen ser ascendents però que acaben caient de nou sense remei. És el recurs que Bach utilitza quan vol crear un clima de pesadesa i patiment que podríem anomenar "passes vacil·lants", que no hem de confondre amb les "passes dures" també presents a l'ària: Conegudes des d'antic com a Passus Diuriusculus, la idea passa per utilitzar una cadència cromàtica descendent del tema per a il·lustrar el patiment. Bach utilitza magistralment aquest recurs en altres ocasions, com a les cantates BWV 12 i 78.
I encara podem trobar més genialitats en la pròpia partitura del cantant. Ja la primera vocalització de 37 notes sobre la paraula tragen està pensada per a transmetre la idea de carregar quelcom durant un llarg trajecte. A més, inclou Bach un salt melòdic entre la tercera i quarta nota del tema principal, on s'uneixen les paraules den Kreuzstab, que esdevé particularment difícil, volent simbolitzar l'esforç que comporta carregar la creu. Més endavant, la paraula Plagen està musicada amb el recurs de les passes vacil·lants i a la tercera secció veu i orquestra segueixen camins diferents: Grups de tres notes  el cantant mentre que els instruments segueixen amb els impertorbables girs de dues notes.
El segon moviment és un recitatiu que compara el pas per la vida amb un viatge pel mar, descripció del qual s'encarrega el violoncel amb els seus ondulants arpegis de semicorxeres mentre el baix manté una nota, repetida i profunda.
Aquest recitatiu dóna pas a una altra meravellosa ària, que demostra el poder de la música quan aquest va estar en mans de Bach: Endlich, endlich wird mein Joch. Solament amb la veu humana i l'oboè sustentats pel continu conforma l'amic Johann una peça d'extraordinària bellesa i exuberància musical que, a més, ens omple el cor amb el seu missatge: "Finalment el meu Jou em serà manllevat i rebré el do de l'àliga, per a poder volar ben lluny d'aquest món. Tant de bo fos avui mateix!".
Potser aquí més que enlloc s'expressa la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un autèntic alliberament de les desgràcies del món material...
Tota la corda acompanya el recitatiu  Ich stehe fertig und bereit (Ja estic a punt i disposat) que en cert moment rescata (que no copia) el tema final de l'ària inicial, en cantar les mateixes paraules.
I l'obra conclou amb la coral de Johann Franck Komm, o Tod, du Schlafes Bruder (Vine, o mort, del son germana), cantada amb una melodia de Johann Crüger. Un himne de 1653 que encaixa a la perfecció amb el text de la cantata, sens dubte una de les més inspirades de Bach.
J.M.S.


Cantata BWV 56
ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 27 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Johann Franck


1. ÀRIA (Baix)
Vull portar el pal de la creu content,
Que ve de la mà de Déu, amb tendresa.
Ella em menarà amb els meus sofriments
Vers Déu, fins la Terra Promesa.
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
2. RECITATIU (Baix)
El meu singlar per la terra
És talment orsar en vaixell:
Tristesa, planys i misèria
Són ones a contravent
Que dia a dia em colpegen
Fins que arribi el son etern.
Sort que estic ben ancorat
A l’empar del Déu clement
Que em solaça i asserena
Quan em parla a sota veu:
“Jo sóc amb tu, no et vull perdre,
No et deixaré, plançó meu!”
Per ‘xò quan la maror amolli,
Abordaré el port postrem
I exultant baixaré en terra
Que és el meu Regne del Cel
 Allí, conviuré amb els justos;
Ja no patiré mai més!
***
3. ÀRIA (Baix)
Per fi, per fi, em sento franc
Per sempre més del meu jou
Car, el Senyor em dóna força,
Com l’àguila impuls i braó,
Per a emprendre ma volada
Ben lluny, ben lluny, d’aquest món.
O si! Avui mateix, tant de bo!
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Ja estic a punt i disposat,
Amb viu anhel i coratge,
Que Jesús em faci a mans
Del sant repòs l’heretatge.
O, que a gust em sentiré,
Si en la Pau tinc l’ancoratge!
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
5. CORAL
Vine, o mort, del son germana,
Vine, i treu-me ja, d’aquí;
Duu el timó de la barqueta
Mena’m a un port ben tranquil!
Potser si, que fas basarda;
Però a mi, em faràs molt feliç,
Ja que tu podràs portar-me
Vora el Nen Jesús gentil.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


15/10/17

BWV 96

Només dues cantates s'han conservat per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 169 i la que ara tractarem, la cantata BWV 96 HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN.
Es tracta d'una de les "cantates corals" que Bach va escriure durant el seu segon any a Leipzig, on fou estrenada el 8 d'octubre de 1724. La coral en la que es basa, obra d'Elisabeth Kreuziger (1524), s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), on Jesús discuteix amb els fariseus sobre la importància dels manaments i la naturalesa del Messies com a fill de Déu.
El cor inicial és l'habitual fantasia sobre la coral que inspira la cantata: Damunt un concertant de l'orquestra es van encaixant les estrofes de l'himne, desenvolupades amb la sempre magistral polifonia bachiana. A l'aparell instrumental destaca la participació del flabiol, instrument inusual en les cantates, que en una interpretació posterior va ser substituït per un violino piccolo, sens dubte degut a l'absència d'un intèrpret capacitat. És aquesta una d'aquelles cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals Bach dóna un especial relleu a la flauta, segons sembla per disposar en aquell moment d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9). En tot cas, els dibuixos del flabiol podrien simbolitzar les pampallugues de l'Estel del Matí (Venus) de què parla el text. La trompa (o el trombó en una versió posterior) reforçarà la part de contralt.
Al recitatiu per a contralt O Wunderkraft der Liebe (O meravellós poder de l’amor) destaca la vocalització descendent sobre zur Erde senket (baixar a la terra). 
El tercer moviment és l'extensa ària per a tenor Ach, ziehe die Seele mit Seilen der Liebe (Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor), on de nou tenim una mostra del virtuosisme exigit a la flauta travessera a les cantates d'aquelles setmanes de 1724. Més encara si tenim en compte que l'instrument d'aquella època no és el que més tard perfeccionà Theobald Böhm, sinó un de més primitiu i complicat que ens ha de fer admirar els intèrprets que avui en dia s'atreveixen a utilitzar instruments originals. El gest "d'estirar" és suggerit en tot moment pel gir musical del tema inicial, que serà heretat per la veu del tenor.
El següent moviment és un recitatiu per a soprano on, a la inversa de l'anterior, destacarà la vocalització final ascendent del terme Himmel an (al cel), que donarà pas a l'ària del baix: Bald zur Rechten, bald zur Linken (Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra), una peça de ritme ondulant  a càrrec de cordes i oboès que vol representar les passes erràtiques citades al text. La vocalització final serà una altra vegada ascendent, sobre les paraules Himmelspforte (Porta del Cel).
La cantata conclourà de nou amb la coral que la inspira, cantada amb una melodia anònima del segle XV amb el cor duplicat per trompa, oboès i violí.
J.M.S.



Cantata BWV 96
HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne d'Elisabeth Kreuziger

1. COR
Crist Senyor, l’únic fill de Déu,
Que tal com està escrit,
Prové del cor del Pare
En l’eternitat,
Ell és l’astre del matí
La qual brillantor s’estén
Enllà d’enllà de tots els estels.
***
2. RECITATIU (Alt)
O meravellós poder de l’amor,
En què Déu ha pensat amb ses criatures,
Quan a la fi dels temps,
Tot i la seva magnificència,
Ha volgut baixar a la terra.
O força inexplicable, insondable,
En què ha estat escollit un cos aliè
Per allotjar el primogènit de Déu
Aquell que ja venerava David,
En esperit, com el seu Mestre,
Per allotjar-se en la puresa inviolada
D’una benaurada verge.
O quants de beneficis! Se’ns han concedit
Perquè se’ns obri el cel i l’infern se’ns tanqui.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor,
O sí, Jesús, atreu-la vers tu, abrivada!
Il·lumina-la, perquè reconegui la fe,
Fes-la de santes flamarades, ablamada,
I que, de fe en tu, obri els ulls assedegada!
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, porta’m, dret camí, O Déu,
Ara que vaig pel foscant
Ja que sovint veig que em perd,
Si em dono al deler de la carn;
Vulguis, doncs, venir al costat meu
Que els teus ulls seran guiatge
Pel camí d’aquell llarg viatge
Que em porti tot dret al Cel.
***
5. ÀRIA (Baix)
Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra
Els meus passos marren el camí.
Guia’m doncs, Salvador meu,
No deixis que m’enfonsi en el perill,
Dóna’m la teva mà certera
Fins a les envistes de la porta del Cel!
***
6. CORAL
Per la teva bondat fes-nos morir
Desperta’ns per la teva Gràcia;
Fes que l’home vell defalleixi
A fi que el nou tingui vida,
I que, ací en aquesta terra,
Adrecem vers tu, tots els sentits
Anhels i pensaments.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera