17/11/19

BWV 89

Tres cantates han arribat fins a nosaltres destinades al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 55, 89 i 115. De les tres, tot seguit ens centrarem en la cantata BWV 89 WAS SOLL ICH AUS DIR MACHEN, EPHRAIM?, una obra estrenada a Leipzig el 22 d'octubre de 1723.
L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del terratinent a qui el rei perdonà un gran deute, mentre que ell es negà a condonar-ne un de petit a un subaltern. A partir d'aquesta idea, l'anònim llibretista reflexiona sobre la infinita misericòrdia divina enfront la mesquinesa humana.
Arrenca la cantata amb una cita de l'Antic Testament (Osees 11,8), amb la qual Bach confecciona la tenebrosa ària de baix en Do menor que dóna títol a la cantata: Was soll ich aus dir machen, Epraim? (Què en faré de tu, Efraïm?), un dens moviment per a cordes, oboès i trompa, instrument habitual a les cantates d'aquell octubre de 1723. Destaquen els eloqüents silencis en que desemboquen les tres primeres frases interrogatives i les vocalitzacions sobre termes com schützen (protegir) o brünstig (inflamar, commoure), totes elles entonades pel baix encarnant la Vox Christi.
Els moviments segons i tercer seran a càrrec del contralt: Començarà amb el recitatiu Ja, freilich sollte Gott (Sí, certament podria Déu) i seguirà amb l'ària Ein unbarmherziges Gerichte (Un implacable Judici), en la qual solament serà acompanyat del baix continu i es destacarà convenientment la paraula Rache (venjança).
El soprano encararà tot seguit la seva parella de moviments, primer el recitatiu Wohlan! mein Herze legt Zorn, Zank und Zwietracht hin (Heus ací! Mon cor abandona l'Odi), que acaba en arioso per a vocalitzar àmpliament el terme wende (adreçar-se), i a continuació l'ària Gerechter Gott, ach, rechnest du? (Ah, Déu Justicier! Passes comptes?), deliciosa peça protagonitzada per l'oboè i estructurada en dues seccions.
La cantata conclourà amb la breu coral Mir mangelt zwar sehr viel (Certament em manquen moltes coses), setena estrofa d'un himne de Johann Heermann de 1630 cantada a capella amb una melodia, profana en origen, de Jakob Regnart i amb els sopranos reforçats per  trompa, oboès i violí primer.
J.M.S.



Cantata BWV 89
WAS SOLL ICH AUS DIR MACHEN, EPHRAIM?
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 22 d'octubre de 1723
Text: Anònim, amb fragment del profeta Osees 
i un himne de Johann Heermann (1630)

1. ÀRIA (Baix) 
Què en faré de tu, Efraïm*?
Haig de protegir-te, Israel?
No hauria de tractar-te com Adamà**
O jutjar-te com Seboïm**?
Però el meu cor opina d'altra manera,
Inflamant la meva Misericòrdia.

*La Tribu d'Efraïm, la més nombrosa i poderosa de les Tribus d'Israel.
**Adamà i Seboïm, dues de les cinc ciutats destruïdes juntament amb Sodoma, Gomorra i Bala.

***
2. RECITATIU (Alt)
Sí, certament podria Déu
Pronunciar una Sentència
I venjar en els seus Enemics
L'escarni del seu Nom.
 El total dels teus pecats és incalculable
I, malgrat la paciència de Déu,
La teva ànima hostil
Refusa la seva Bondat
I estampa en els demés la marca del pecat.
Per això forçosament s'encendrà la venjança.
***
3. ÀRIA (Alt)
Un implacable Judici
Sense remei se't reserva:
La venjança començarà
Amb aquells que no coneixen la pietat,
Que seran anihilats com Sodoma.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Heus ací! Mon cor abandona l'Odi,
El Conflicte i la Discòrdia:
És a punt per a perdonar els demés.
Malgrat això, quanta por sent encara
La meva vida pecadora,
Car sóc Culpable davant Déu!
Tot i així, la sang de Jesús
Converteix en favorable el recompte
Quan fidelment m'adreço a Ell,
Principi i Final de tota Llei.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ah, Déu Justicier! Passes comptes?
Si és així, per a salvació de l'Ànima
Contaré les gotes de la sang de Jesús.
Ah! Afegeix-les a la suma!
Sí! Ja que ningú les pot numerar,
Cobriran els meus Pecats i Culpes.
***
6. CORAL
Certament em manquen moltes coses,
Però tot el que puc desitjar
És obtingut, a benefici meu,
Mitjançant la teva sang
Que em permetrà vèncer
La Mort, el Dimoni, l'Infern i el Pecat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



10/11/19

BWV 98

El Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat és un des dos únics diumenges de Trinitat per als quals s'han conservat quatre cantates. Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, i d'elles tot seguit ens dedicarem a la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 98, la primera de tres cantates d'igual títol situades correlativament al Bach Werke Verzeichnis en els números 98, 99 i 100.
D'aquestes tres cantates homònimes la BWV 98 fou la segona en ser escrita, car fou estrenada el 10 de novembre de 1726 mentre que la BWV 99 data de dos anys abans  i la BWV 100 és ja de la dècada següent. De les tres, la present és la que presenta una concepció més modesta tot i que, com veurem, segueix sent una obra magnífica on l'enèrgica tonalitat de Si Bemoll Major esdevé omnipresent. Totes tres es basen en una coral de Samuel Rodigast de 1674 que apareix en diverses cantates, la qual es cantava amb una bella melodia de Severus Gastorius i expressava el total sotmetiment del creient a la voluntat divina. Donat que l'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la curació del fill del funcionari reial de Cafarnaüm, l'anònim llibretista escollí aquesta coral i derivà la resta del llibret cap a una exhortació a la confiança cega en Déu.
Amb la primera estrofa de la coral abans esmentada configura Bach el cor inicial, que intitula la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet). Es tracta d'una bella fantasia coral de gran elegància i que presenta cert parentiu amb el cor inicial de la cantata BWV 17, potser per la forta personalitat del baix continu que podria voler simbolitzar les passes decidides d'aquell qui segueix la voluntat divina. Alfred Dürr destacava especialment la temàtica del violí primer, en el qual veia representat el dubte i la fluctuació entre l'acatament o no de la voluntat de Déu. Els tres oboès reforcen el cor, que canta gairebé en bloc excepte al darrer vers, on despuntarà la polifonia.
El recitatiu de tenor Ach Gott! Wenn wirst du mich einmal (Ai, las! Déu meu, quan m'alleujaràs) donarà pas a l'ària de soprano Hört, ihr Augen, auf zu weinen! (No ploreu més, ulls meus!), reposat moviment on s'entaularà un dens diàleg entre cantant i oboè, del qual destaca la florida partitura. Els termes weinen (plorar) i lebet (vivent) seran convenientment vocalitzats, sobretot a la segona secció.
Segueix un nou recitatiu, ara del contralt, titulat Gott hat ein Herz, das des Erbarmens Überfluss (Déu té un cor que sobreïx misericòrdia), el qual condueix a l'ària del baix amb la qual conclou la cantata, una dinàmica peça carregada d'energia a càrrec de les cordes a l'uníson que, al meu parer, guanya molt quan s'interpreta a un ritme ben viu. Bach explicita al manuscrit l'absència de coral final, estant així davant d'una de les 11 cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 152, 170 i 199.
Tot i així, el tema inicial del baix és una versió ornamentada d'una coral de Christian Keymann que també comença amb les mateixes paraules i apareix en vàries cantates: Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús). Aquesta absència de coral final podria voler simbolitzar una reafirmació del creient individual, deixant de banda per una vegada la comunitat, l'actor omnipresent en el qual desemboquen de manera sistemàtica les cantates de Bach.
J.M.S.


Cantata BWV 98
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (I)
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 10 de novembre de 1726
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ai, las! Déu meu, quan m’alleujaràs,
D’una vegada, dels meus sofriments,
De les meves angoixes?
Quan de temps, nit i dia, hauré de gemir,
Suplicant el teu ajut?
Ja no hi ha ningú que em salvi!
El Senyor és a la vora
D’aquells que confien en el seu poder
I en la seva emparança.
Per això vull posar la meva confiança
En Déu solament,
Car ell, mai abandona els seus !
***
3. ÀRIA (Soprano)
No ploreu més, ulls meus!
Si resisteixo pacient
El meu jou rigorós.
Déu, el Pare, l’etern vivent,
No pot deixar
Els seus de racó.
No ploreu més, ulls meus!
***
4. RECITATIU (Alt)
Déu té un cor que sobreïx misericòrdia;
Quan la nostra boca es plany a ses orelles,
Tot recordant-li amb fe i confiança
Els patiments de la creu,
El cor se li trenca,
No pot fer altra cosa que compadir-nos
i mantenir la seva paraula.
Ell digué:
Truqueu i se us obrirà!
És per això, per tant,
Que quan ens acorralen les adversitats,
Només cal que alcem el cor vers Déu!
***
5. ÀRIA (Baix)
No deixaré el meu Jesús
Fins que, de primer, el seu rostre
M’escolti i em doni ajut;
Perquè sols Ell,
Contra els perills que m’assetgen,
Esdevindrà el meu escut.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera



2/11/19

BWV 180

Tres cantates es conserven per al Vintè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 49, 162 i 180. A elles es podria sumar la cantata BWV 54, una breu cantata per al Dominica Oculi que Bach interpretava en altres festivitats, generalment com a complement d'alguna altra cantata. I de totes elles serà la BWV 180 SCHMUECKE DICH, O LIEBE SEELE la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.
Estrenada e Leipzig el 22 d'octubre de 1724, forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Eren obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana, de les quals les estrofes primera i darrera es conservaren literalment mentre que les centrals foren lliurement reelaborades per l'anònim llibretista. En la cantata que ens ocupa, aquest escollí la coral de Johann Franck que dóna títol a la cantata pel seu caràcter eucarístic, ja que l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14) presentava la paràbola del casament on s'expulsà qui no s'havia engalanat per a l'ocasió, paràbola on l'església hi ha vist una al·legoria de la Comunió entesa com a matrimoni entre l'ànima del creient i Jesús. Aquesta idea de banquet nupcial és recollida per Bach sobretot a les cantates BWV 49 i la present, que esdevé gairebé una Tafelmusik, una suite orquestral destinada a amenitzar la sobretaula a l'estil de les que Telemann publicà a Hamburg l'any 1733. Així, Afred Dürr veu una gigue al cor inicial, una bourrée a la primera ària i una polonaise a la segona.
Arrenca doncs la cantata amb el cor que la intitula i el seu inequívoc ritme de giga, que sumat a l'orquestra amb flautes dolces i oboès li confereix un delicat aire pastoral: Schmücke dich, o liebe Seele (Abilla’t, ànima estimada). La part vocal reflexa la més exquisida tècnica polifònica, en tant que la melodia del coral o cantus firmus, obra de J. Crüger, va a càrrec dels sopranos.
La música de noces seguirà amb l'ària del tenor, Ermuntre dich: dein Heiland klopft (Deixondeix-te: el teu Salvador truca), una d'aquelles àries de l'estiu-tardor de 1724 que destaquen pel protagonisme virtuós de la flauta travessera provocat potser per la presència en aquells mesos d'un flautista especialment dotat (veure BWV 9). No cal menystenir tampoc la dificultat de la part vocal, on destaquen les vocalitzacions sobre termes com Heiland (Salvador) o Herzenspforte (porta del cor).
A aquesta bella ària seguirà el recitatiu de soprano Wie teuer sind des heilgen Mahles Gaben! (Que preciosíssims són els dons del Sant Sopar), que es convertirà en  arioso per a cantar, ornamentada, la quarta estrofa de la coral que inspira la cantata acompanyada pel violoncello píccolo, un instrument gairebé en desús en època de Bach i que també intervindrà a la cantata BWV 49, destinada a aquesta mateixa festivitat i escrita dos anys més tard.
El contralt acompanyat de les flautes dolces entonarà un nou recitatiu, Mein Herz fühlt in sich Furcht und Freude (El meu cor sent temor i joia), el qual donarà pas a la meravellosa ària Lebens Sonne, Licht der Sinnen (Sol de la vida, llum dels sentits), una de les més vitalistes de Bach. Concebuda per a soprano acompanyat de tota l'orquestra, aquesta es divideix en dos blocs d'instruments a l'uníson: Per una banda les flautes, l'oboè i el violí primers, mentre que per l'altra discorren oboè i violí segons, tots ells arrossegats pel ritme imparable del baix continu. Un servidor veu en aquesta ària una escena onírica en la qual els rajos del Sol recorren la terra fent sorgir benaurances, talment fossin bolets, suggerits a la partitura per les llambregades dels dos blocs instrumentals. Com hem referit a l'inici, aquesta ària presenta un fort aire de polonesa i hi destaca la llarga vocalització sobre el terme Alles (Tot).
El penúltim moviment serà un nou recitatiu, ara del baix, que també cantarà en airoso al darrer vers i donarà pas a la coral final Jesu, wahres Brot des Lebens (Jesús, vertader Pa de Vida), que canta a capella la darrera estrofa de l'himne de Johann Franck que ha inspirat la cantata, publicat l'any 1653, amb la melodia de Johann Crüger abans esmentada, la qual data de 1649.
J.M.S.



Cantata BWV 180
SCHMUECKE DICH, O LIEBE SEELE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Leipzig, 22 d'octubre del 1724
Text: Johann Franck (1, 3 i 7: estrofes del càntic 
de comunió luterà «Schmücke dich, o liebe Seele»); 
poeta ànonim (2, 4-6)

1. COR
Abilla't, ànima estimada,
deixa la fosca cova del pecat,
vés cap a la llum radiant,
comença magníficament a resplendir.
Perquè el Senyor, ric en salvació i gràcia,
ara et convida a [ser el seu] hoste.
El qui és capaç de regir el cel,
vol tenir-te com a estatge.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Deixondeix-te: el teu Salvador truca;
ah, obre de pinte en ample la porta del cor!
Tot i que, enmig d'un goig encisador,
només paraules de joia mig balbucejades
al teu Jesús hagis de dir.
***
3. RECITATIU I CORAL (Soprano)
Que preciosíssims són els dons de la santa Cena.
No se'n troben d'iguals.
Allò que el món
té per valuós
és futilesa i vanitat.
Un fill de Déu desitja posseir aquest tresor
i diu:
[Coral]
Ah, que de fam té el meu esperit,
oh amic de l'home, de la vostra bondat!
Que de sovint amb llàgrimes
he anhelat aquesta menja!
Que de sovint he tingut set
de la beguda del Príncep de la Vida!
Voldria tothora que la meva ossada
s'unís per Déu amb Déu.
***
4. RECITATIU (Contralt)
El meu cor sent temor i joia;
el temor es desvetlla
si la majestat és considerada,
si res del misteri no és descobert,
ni per mitjà de la raó
tan alta obra pot ser penetrada.
Només l'Esperit de Déu amb la seva paraula ens pot ensenyar
com aquí són nodrides les ànimes
que s'han lliurat a la fe.
La joia, per altra banda, és acrescuda
si veu el cor del Salvador
i sent la grandesa del seu amor.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Sol de la vida, llum dels sentits,
Senyor que per a mi ho sou tot!,
Vós veureu la meva fidelitat,
i no menystindreu la fe
que encara és feble i temorega.
***
6. RECITATIU (Baix)
Senyor, feu que el vostre amor fidel,
que us va arrabassar del cel,
no sigui va!
Inflamau d'amor el meu esperit,
de manera que només per allò que sia celestial
en la fe sia guiat,
i que tothora es recordi del vostre amor.
***
7. CORAL
Jesús, vertader Pa de Vida,
ajudeu[-me], per tal que debades
o potser per a mal
no sia convidat a la vostra taula.
Feu que amb aquest aliment de l'ànima
apreciï com cal el vostre amor,
i també que, com ara a la terra,
pugui esdevenir un convidat en el cel.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol



30/10/19

BWV 79

El 31 d'octubre de 1530 es proclamà a la ciutat d'Augsburg, a Baviera, l'anomenada Confessio Augustana, una espècie de Carta Magna de la Reforma protestant, moviment que havia engegat 13 anys abans capitanejat pel teòleg Martí Luter. Aquesta data va acabar esdevenint en el calendari luterà la Festa de la Reforma, una important festivitat que calia celebrar amb les corresponents cantates, de les quals s’han conservat les BWV 79 i 80, a les quals probablement caldria afegir les BWV 76 que, tot i ser destinada al Segon Diumenge de Trinitat, podria haver sonat també el dia de la Reforma, i la BWV 192, una breu cantata (segurament de caire nupcial) que la investigació suposa interpretada en ocasió de la Festa de la Reforma, segurament acompanyant alguna altra cantata.
Tot seguit ens centrarem en la primera d'elles, la cantata GOTT, DER HERR, IST SONN UND SCHILD BWV 79.
El text, anònim, prové de les més diverses fonts i no guarda relació amb l'Evangeli del dia sinó que més aviat esdevé una enèrgica lloança al Senyor. D'aquí la colorada orquestració, capitanejada per les trompes i les timbales. En quant a seva composició, la cronologia és molt incerta: Les investigacions tradicionals la situaven a Leipzig en una època tardana (cap al 1735), però gràcies a la tasca d'Afred Dürr actualment s'accepta la data del 31 d'octubre de 1725.
El cor inicial és, de llarg, el moment més destacable de la cantata, a la qual dóna nom: Gott der Herr ist Sonn und Schild (Déu, el Senyor, és Sol i Escut). La construcció es basarà en tres grups, que semblen marxar per diferents vies: Per una banda la fanfàrria de trompes i timbals, per l'altra la resta de l'orquestra i per acabar, el cor. Engega amb una espècie de breu però imponent obertura en dos temps, solemne el primer, arrauxat el segon, als quals es superposarà el cor que, tot i semblar autònom, en realitat comprovarem que encaixa a la perfecció amb els motius orquestrals. Aquesta realitat es fa palesa al darrer tram, on conflueixen les tres vies en un clima de solemne majestuositat. Aquest cor serà convertit més tard en el Gloria de la Missa en Sol Major BWV 236.
A continuació el clima es relaxarà amb l'ària Gott ist unsre Sonn und Schild! (Déu és el nostre Sol i Escut!), deliciosa peça per a contralt i oboè, instrument que en una reposició de 1730 Bach substituí per la flauta travessera. Destaca la llarga nota amb què s'il·lustra el vers für sein Häuflein hegt (Que guarda com a seus) i la manera en què es suggereix el bordar del gos a Und ein Lästerhund gleich billt (I ens bordi el gos del pecat). També aquesta ària seria reutilitzada en una de les misses menors, concretament la Missa en La Major BWV 234, on esdevindrà el Quoniam.
El tercer moviment serà la coral Nun danket alle Gott (Donem ara gràcies a Déu), la qual esdevé l'enèsima demostració del geni de Bach: Recuperarà ara la la fanfàrria del cor inicial i l'encaixarà a la perfecció amb una melodia de Johann Crügerde 1647 amb la qual es cantarà la primera estrofa d'un himne de Martin Rinckart de 1636.
A aquesta coral la seguirà el recitatiu del baix Gottlob, wir wissen (Lloat sigui Déu, coneixem) i el
duet de baix i soprano titulat Gott, ach Gott, verlass die Deinen! (Déu, oh Déu, mai abandonis els teus!). Aquí la partitura serà capitalitzada per un dinàmic i insistent tema dels violins a l'uníson. Novament, som davant una peça que acabaria convertida en missa, concretament el Domine Deus de la BWV 236 abans esmentada.
I la cantata conclou amb la coral  Erhalt uns in der Wahrheit (Guarda'ns en la Veritat), estrofa final d'un himne de Ludwig Helmbold cantada amb una melodia Nickolaus Selnecker que, tot i ser senzillament interpretada amb els instruments doblant les veus, revesteix solemnitat gràcies a la participació de les trompes i les timbales.
J.M.S.


Cantata BWV 79
GOTT, DER HERR, IST SONN UND SCHILD
Festa de la Reforma (31 d'octubre)
Estrenada: Probablement l'any 1725, sense descartar el 1735
Text: Anònim, amb fragments extrets del Salm 84 i d'himnes de teòlegs alemanys

1. COR 
Déu, el Senyor, és Sol i Escut.
El Senyor atorga Gràcia i Glòria,
No deixarà sense béns als Justos.
***
2. ÀRIA (Alt)
Déu és el nostre Sol i Escut!
Lloïn per tant la seva Bondat
Els nostres Cors agraïts,
Que guarda com a seus,
 Perquè Ell ens seguirà protegint
Malgrat l'Enemic esmoli les Sagetes
I ens bordi el gos del pecat.
***
3. CORAL
Donem ara gràcies a Déu
Amb el Cor, la Boca i les Mans,
Perquè ha fet grans Obres
Per a nosaltres i a tot arreu:
Des del ventre de la Mare
I la nostra Infantesa
Féu innombrables bondats
I encara les segueix fent.
***
4. RECITATIU (Baix)
Lloat sigui Déu, coneixem
El recte camí vers la benaurança,
Car Tu, Jesús, ens l'has revelat amb ta Paraula,
Per això el teu Nom és glorificat en tot moment.
Nogensmenys, alguns encara hi ha
Que han cegament han de suportar
Un Jou estranger:
Ah! Apiada-te'n i concedeix-los
També el seu perdó
Per tal que trobin el bon camí
I et reconeguin com el seu Intercessor.
***
5. DUETTO (Soprano, Baix)
Déu, oh Déu, mai abandonis els teus!
Deixa que la teva Paraula brilli sobre nostre.
Per molt que els Enemics s'enfurismin contra nosaltres,
Seguirà lloant-te la nostra Boca.
***
6. CORAL
Guarda'ns en la Veritat,
Concedeix-nos llibertat eterna,
Per a glorificar el teu Nom,
Per Jesucrist. Amén.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



26/10/19

BWV 48

Les habituals tres cantates resten al catàleg, destinades al Dinovè Diumenge després de la Trinitat, que per ordre de composició són les BWV 48, 5 i 56. Tot seguit ens fixarem en la primera d'elles, ICH ELENDER MENSCH, WER WIRD MICH ERLÖSEN BWV 48, una obra del primer any de Bach a Leipzig, on fou estrenada el 3 d'octubre de 1723, però que fins fa no gaires anys es creia escrita en una època molt posterior: Sense anar més lluny, la primera edició del Bach Werke Verzeichnis la datava al 1732.
El llibret, d'autor anònim, utilitza un fragment de la Carta als Romans de Sant Pau per al cor inicial i dues corals luteranes per als moviments 3 i 7. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8), en el qual es narrava la curació d'un paralític, inspirà un text que reflexiona sobre la misèria de la condició humana.
Aquesta idea de misèria impregna el cor inicial que intitula la cantata: Ich elender Mensch, wer wird mich erlösen (Ai de mi, Home desgraciat). Es tracta d'un desolador moviment de refinada tècnica, en el qual la part vocal es construeix sobre un pesarós tema de les cordes al qual es sumaran els vents i la trompeta entonant una melodia coral que en època de Bach es cantava amb dos possibles textos: Herr Jesu Christ, du höchstes Gut o Herr Jesu Christ, ich schrei zu dir.
El segon moviment serà el recitatiu de contralt O Schmerz, o Elend, so mich trifft (Oh patiment, oh misèria que m'atrapen), on cal destacar l'acompanyament de les cordes i l'entonació enfàtica del terme stärksten Gift (letal verí).
A aquest recitatiu el seguirà una coral inusualment col·locada al primer tram de la cantata: Solls ja so sein (Puix que ha estat escrit), entonació a capella de la tercera estrofa d'un himne de Martin Rutilius cantat amb la melodia de Ach Gott und Herr, apareguda a Leipzig l'any 1625. Resulta remarcable l'harmonització de la darrera paraula, büssen (expiar, fer penitència).
El següent moviment serà la primera ària de la cantata, Ach, lege das Sodom der sündlichen Glieder (Extermina doncs la Sodoma d'habitants pecadors), un reposat duet de contralt i oboè sustentats pel continu a ritme de minuet.
Com és habitual a les cantates de Bach, el pessimisme inicial s'esvairà als darrers moviments per obra i gràcia de Jesús. Serà el tenor l'encarregat de dissipar l'angoixa amb el recitatiu Hier aber tut des Heilands Hand (Però aquí baix, la mà del nostre Salvador) i, sobretot, amb l'ària Vergibt mir Jesus meine Sünden (Si Jesús perdona els meus pecats), una optimista peça amb violí i oboès a l'uníson, en mode major i compàs 3/4.
Aquest ambient d'esperança culminarà a la coral final, Herr Jesu Christ, einiger Trost (Senyor Jesucrist, el meu únic consol), en la qual l'orquestra doblarà les veus segons la tessitura, rescatant la melodia que els instruments de vent entonaven al cor inicial a la qual ara se li adjudica la dotzena estrofa de Herr Jesu Christ, ich schrei zu dir, un dels dos textos anteriorment esmentats amb els quals es cantava aquesta melodia d'autor anònim, apareguda a Görlitz l'any 1587.
J.M.S.


Cantata BWV 48
ICH ELENDER MENSCH,
WER WIRD MICH ERLÖSEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 3 d'octubre de 1723 (?)
Text: Anònim, amb fragments de la Carta als Romans

 i dues corals luteranes

1. COR
Ai de mi, Home desgraciat!
Qui em deslliurarà d'aquest Cos de Mort?
***
2. RECITATIU (Alt)
Oh patiment, oh misèria que m'atrapen,
Mentre la metzina dels pecats
Em corroeix el pit i les venes:
El Món és per a mi un hospital i casa mortuòria,
El Cos ha de carregar les seves culpes
Fins a la tomba.
Mentrestant l'ànima és punyida
Pel més letal verí
Del qual ha estat infectada.
Per això, quan el patiment
Colpeja el Cos Mortal
I l'Ànima tasta l'amargor
Del calze de la Creu
Exhala un sospir devot.
***
3. CORAL
Puix que ha estat escrit
Que el patiment i els turments
Segueixen ineludiblement els pecats,
Deixa doncs aquest Món,
Sigues indulgent al més enllà
I permet-me fer penitència aquí.
***
4. ÀRIA (Alt)
Extermina doncs la Sodoma d'habitants pecadors
Si tal és la teva voluntat!
Però salva l'ànima i fes-la pura
Per tal que, al teu davant
Adquireixi la santedat de Sió.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Però aquí baix, la mà del nostre Salvador
Realitza miracles fins i tot entre els morts.
També quan la teva ànima sembla extinta,
Quan el teu cos reduït es degrada,
La grandesa de Jesús es manifesta:
A aquells d'esperit feble
Guareix el Cos i Reconforta l'Ànima.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Si Jesús perdona els meus pecats,
El meu Cos i Ànima es guariran.
Ell pot ressuscitar els difunts
I exercir son poder entre els febles,
Ell manté l'aliança després de tant temps
Per a que ens sentim segurs dins la Fe.
***
7. CORAL
Senyor Jesucrist, el meu únic consol,
Vers Tu ara m'adreço.
Tu coneixes bé el meu dolor.
Tu pots acabar amb ell:
Sí, Tu el finiràs!
És a la teva mà, obra com et plagui.
Teu sóc i Teu vull romandre.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



12/10/19

BWV 148

Per al Dissetè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les habituals tres cantates, que són les BWV 148, 114 i 47. Tot seguit mirarem de conèixer una mica millor la primera d'elles, la cantata BWV 148 BRINGET DEM HERRN EHRE SEINES NAMENS, una obra que, com veurem, presenta una cronologia molt discutida.
Del cert sabem que va ser estrenada a Leipzig, però el que costa determinar és la data: La partitura ens ha arribat en una còpia realitzada per Cristoph Altnickol, el gendre de Bach, possiblement posterior a la mort del compositor. El text, parcialment de Picander, fou publicat (amb algunes modificacions) l'any 1725 i conté també fragments dels Salms i d'una coral luterana. Tot i la data de publicació del text, Alberto Basso i Alfred Dürr situen la cantata l'any 1723, suposant que Bach hauria utilitzat un primer esborrany dels versos de Picander. De ser així, la cantata s'hauria estrenat el 19 de setembre de 1723. Altres investigadors com Konrad Küster, en canvi, la situen l'any 1727, any en el qual s'hagués estrenat el 23 de setembre.
Sigui com sigui, el text parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 14, 1-11), en el qual es parla de la importància del dissabte com a dia dedicat al Senyor, cosa que Picander deriva cap a una glorificació del nom diví.
Tot i estar concebuda només per a dos solistes (tenor i contralt), arrenca la cantata amb un cor de gran envergadura que la partitura anomena concerto i que li dóna nom: Bringet dem Herren Ehre seines Namens (Doneu al Senyor lloança al seu nom). Destaca aquest moviment, el més ambiciós de la cantata, per la seva brillantor instrumental, capitanejada per la trompeta tronant que el protagonitza ja des de la llarga introducció orquestral de 34 compassos. Darrera seu, el cor apareixerà amb una secció homofònica a la qual en seguiran dues de fugades. La conjunció final del cor i el ritornello instrumental de l'inici conclouran el moviment.
És aquesta una cantata poc usual, ja que les àries precedeixen als recitatius: Ich eile, die Lehren (M’afanyo per aprendre) és el títol de la remarcable ària de tenor que segueix al cor inicial, en la qual brillarà amb llum pròpia l'elaborada part del violí solista. Estructurada en forma da capo, destaquen les vocalitzacions sobre termes com Ich eile (M'afanyo), hören (escoltar, sentir) o Freude (alegria).
Els dos següents moviments s'encomanen al contralt: Primer, el recitatiu So wie der Hirsch nach frischem Wasser schreit (Com el cérvol que bramula amb l’aigua fresca), on el cantant serà sustentat per les cordes. I seguidament, la singular ària Mund und Herze steht dir offen (La meva boca i el meu cor et tinc oberts), on el contralt és acompanyat de fins a tres oboès, dos d'amore i un da caccia. Per a alguns especialistes com Alfred Dürr aquesta ària vol representar la unió de l'ànima amb Déu, sobretot en certs passatges en què el continu calla de sobte, deixant el cantant sol amb els oboès.
El penúltim moviment de la cantata serà un recitatiu per a tenor titulat Bleib auch, mein Gott, in mir (Per tant, queda’t Déu meu, amb mi) que prepara l'arribada de la coral final, de la qual no es conserva el text tot i que la melodia és ben coneguda: Es tracta de Auf meinen lieben Gott, una coral profana de Jacob Regnart que fou adaptada a l'església l'any 1605 per Bartholomäus Gesius i la qual apareix senzillament harmonitzada amb els instruments doblant les veus segons la tessitura. En quant al text, les primeres edicions es decantaven per la darrera estrofa de Wo soll ich fliehen hin (veure BWV 5) tot i que modernament s'opta per la coral original de Regnart, que és la que traduïm aquí.
J.M.S.


Cantata BWV 148
BRINGET DEM HERRN EHRE SEINES NAMENS
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: probablement l'any 1723
Text: Christian Friedrich Henrici, Picander.

1. COR
Doneu al Senyor lloança al seu nom,
prostreu-vos al Senyor amb ornaments sagrats!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’afanyo per aprendre
Les lliçons de la vida
I cerco amb alegria la santa llar.
Quines cançons tan boniques
I agradoses faran sentir
Els benaventurats a l’Altíssim!
***
3. RECITATIU (Alt)
Com el cérvol que bramula amb l’aigua fresca,
Així jo cridaré, per tu, Déu meu.
Car el meu descans,
Sense tu, res no val.
Que santa i estimada
És, Senyor, el Sabbat, la teva festa!
Allí jo exalço el teu poder
Amb els justos aplegat.
O, si els fills de la tenebra
Podessin sentir esta joia immensa!
Déu, ell mateix, és en mi, i em fa costat.
***
4. ÀRIA (Alt)
La meva boca i el meu cor et tinc oberts,
Baixa-hi, O baixa-hi dins, Tot poderós!
Jo en tu, i tu en mi;
L’amor, l’esperança, la fortesa, la fe
Cal que siguin el meu llit de repòs.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Per tant, queda’t Déu meu, amb mi,
I dóna’m el teu Sant Esperit,
Que em guiarà segons la teva paraula,
A fi que el meu comportament
Sigui tal com tu voldries,
Perquè quan m’arribi el moment
Tu i jo, Déu meu estimat,
Allí dalt a la teva Glòria,
Un gran Sabbat celebrem plegats!
***
6. CORAL
Que així sigui a tota hora
Ho dic des del fons del cor;
Que vulguis regir els nostres actes
Senyor Jesucrist, en tot moment,
Per tal d’alabar, ara i sempre,
El teu sant nom. Amen.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera





6/10/19

BWV 27

El Setzè Diumenge després de la Trinitat presenta la particularitat de ser, juntament amb el vint-i-unè, els dos únics diumenges del Cicle de la Trinitat per als quals es conserven quatre cantates. En el cas del diumenge present, cronològicament són les BWV 161, 95, 8 i la que tot seguit estudiarem, la cantata BWV 27 WER WEISS, WIE NAHE MIR MEIN ENDE, una excepcional cantata estrenada a Leipzig el 6 d'octubre de 1726.
Com totes les cantates d'aquest diumenge, el llibret (d'autor anònim, sense descartar al propi compositor) esdevé una reflexió sobre la mort entesa a la manera de Bach, és a dir, no com a quelcom terrible i definitiu sinó com un alliberament, un trànsit feliç i necessari cap al reialme de Déu.
S'inicia la partitura amb el cor que la intitula, Werr weiss, wie nahe mir mein Ende? (Qui sap si el meu final és proper?), el qual posa en música la primera estrofa d'una coral de la poetessa Ámilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt. Amb ella escriu Bach un corprenedor moviment on els fragments corals s'alternen amb intervencions dels solistes, soprano, contralt i tenor. L'orquestra presenta un tema d'oboès i cordes que pràcticament és una marxa fúnebre, mentre que la trompa reforçarà els sopranos, al quals s'encomana el cantus firmus.
El segon moviment és el recitatiu de tenor Mein Leben hat kein ander Ziel (La meva vida no té altre fi), que donarà pas a l'extraordinària ària Willkommen! will ich sagen (Benvinguda! Diré a la Mort). Estarem davant d'un dels moments més singulars de la producció de Bach, no per la instrumentació (que també) sinó pel contrast entre el text i la música, un contrast que exemplifica a la perfecció aquesta concepció bachiana de la mort que a tants deixa astorats.
Per començar, el dispositiu instrumental és únic: Contralt, oboè da caccia, orgue obligato i baix continu. L'orgue tindrà un paper solista a l'estil d'altres cantates de 1726 com les BWV 169 o 170, tot i que a la versió original de 1726 era substituït pel clavecí, cosa que Bach només acceptava a la música d'església quan no hi havia més remei. En quant a la música, resulta meravellosament bella i alegre, amb la florida partitura de l'oboè sustentada per l'incessant repicar de l'orgue a mode de pluja de diamants. Una beatitud musical però, que conviurà amb el terrible missatge del text i que, potser, ens servirà de consol quan arribi la nostra darrera hora. En tot cas, són destacables les vocalitzacions sobre termes com fröhlich (alegria) o alle (tots), cantat amb 32 semicorxeres.
Seguirà el recitatiu Ach, wer doch schon im Himmel wär! (Ah, qui pogués ser ja al Cel!), on el soprano és acompanyat de les cordes, que il·lustren el terme Flügel (ales) amb girs ascendents. El cinquè moviment és de nou una excepcional ària, en aquest cas per a baix i cordes: Gute Nacht, du Weltgetümmel! (Bona Nit, món convuls!). Aquí Bach establirà un brutal contrast entre els termes Gute Nacht, cantat sobre reposades harmonies, i Weltgetümmel, on es desfermarà la rauxa, il·lustració de l'agitació mundana. A la secció intermèdia, musicalment protagonitzada pel tema del repòs, destacarà la cadència descendent que condueix al terme Fuss (peu).
La cantata conclourà amb una altra peça singular, la coral Welt, ade! ich bin dein müde (Món, adéu! N'estic tip, de tu!), que canta la primera estrofa d'un himne de Johann Georg Albinus de 1649 amb una melodia de Gottfried Vopelius, concretament un arranjament a 5 veus obra de Johann Rosenmüller.
J.M.S.




Cantata BWV 27
WER WEISS, WIE NAHE MIR MEIN ENDE
Dominica 16 Post Trinitatis
Estrenada: 6 d'Octubre de 1726
Text: Anònim (Bach?), amb fragments de
Ámilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt i J.G. Albinus

1. COR & RECITATIU
(Soprano, Alt, Tenor)
C: Qui sap si el meu final és proper?
S: Només l'estimat Déu sap
Si el meu pelegrinatge a la terra
Serà breu o extens.
C: Per allà transita el Temps,
Per aquí la Mort s'apropa.
A: I finalment s'escau que,
Per molt allunyats que estiguin,
Acabaran trobant-se.
C: Ah, com de veloç i fugaç
Arribarà el meu òbit!
T: Qui sap si avui mateix
La meva boca dirà
Les seves darreres paraules!
Per això suplico sempre:
C: Déu meu, et prego, per la sang de Crist,
Que em concedeixis un bon final!
***
2. RECITATIU (Tenor)
La meva vida no té altre fi
Que morir plàcidament
I conservar la meva part de Fe.
Per això visc en tot moment
A punt per a la sepultura.
I faig treballar les meves mans
Talment com si sabés del cert
Que avui hauré de morir:
Car un final feliç ho farà tot bo.
***
3. ÀRIA (Alt)
Benvinguda! Diré a la Mort
Quan aquesta s'apropi al meu llit.
Amb alegria la seguiré
Quan em cridi a la tomba
Portant juntament amb mi
Tots els meus mals.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, qui pogués ser ja al Cel!
Tinc ànsia de traspassar
I pasturar ja la beatitud
Amb l'Anyell,
Espòs de tots els Creients.
Veniu, Ales!
Ah, qui fos ja al Cel!
***
5. ÀRIA (Baix)
Bona Nit, món convuls!
Per a mi, has acabat!
Jo ja tinc un peu al Cel,
A la vora del Déu estimat.
***
6. CORAL
Món, adéu! N'estic tip, de tu!
Vull ascendir al Cel
On hi serà la pau veritable
I el repòs etern i gloriós.
Món que només ofereixes
Guerres i disputes,
Res més que Vanitat!
Al Cel, regnen per sempre
Pau, Joia i Felicitat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra