BWV 92

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta. La Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció, mecanisme que s'aplica també als diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates ens han arribat destinades al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i 84. I serà la segona d'elles la que tot seguit analitzarem, un extraordinària cantata titulada ICH HAB IN GOTTES HERZ UND SINN.

Estem de nou davant d'una de les cantates corals del segon any de Bach a Leipzig, ciutat on fou estrenada el 28 de gener de 1725. La coral escollida per l'anònim llibretista s'aparta de l'Evangeli del dia i esdevé un cant a la confiança cega en la protecció divina. Es tracta d'un himne en 12 estrofes de Paul Gerhrardt publicat l'any 1647 del que, com és habitual a les cantates d'aquell cicle, es conserven de manera literal les estrofes inicial i final, mentre que la resta són reelaborades de manera lliure. En el cas de la present cantata, també es musicarà sense variacions la cinquena estrofa, mentre que la segona i la desena apareixeran, com veurem, fragmentades per comentaris en forma de trop.

Arrenca la cantata amb l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral que la inspira, en aquest cas atribuïda a  Claude de Sermisy, una melodia que apareix també a les cantates BWV 65, 72, 103, 111 i 114 i que intitula la cantata: Ich hab in Gottes Herz und Sinn (Tinc el meu cor i el meu pensament). Subjau en aquest cor un cert aire de dansa lenta, sobretot en l'extens ritornello orquestral de 16 compassos que enllaçarà les seccions corals, en les quals els sopranos entonaran la melodia del coral, mentre les restants veus teixiran al seu voltant una densa polifonia.

Al cor inicial seguirà un elaborat moviment a càrrec del baix titulat Es kann mir fehlen nimmermehr! (Hi ha algú que mai no em podrà fallar!). Es tracta d'una fusió de coral i recitatiu en el qual s'alternen els versos de la coral (cantats amb la seva melodia) amb fragments recitats que els amplien i comenten en forma de trop. La genialitat de Bach rau sobretot en l'acompanyament del continu, amb el qual és capaç de suggerir contínuament la melodia de la coral i, a la vegada, il·lustrar conceptes tals com l'esfondrament de les muntanyes, les onades del mar o la solidesa de la Fe.

Aquesta genialitat simbòlico-descriptiva és una de les característiques principals d'aquesta cantata, la qual cosa quedarà palesa a l'ària Seht, seht! wie reißt, wie bricht, wie fällt (Mireu, mireu! com s’esqueixa, es trenca i cau), sensacional recreació d'un terratrèmol. Però aquí Bach no ens voldrà transmetre la tremolor habitual d'altres ocasions sinó la visió d'estructures caient estrepitosament a causa del moviment sobtat del sòl, un autèntic esfondrament de la realitat. Això ho aconsegueix mercès a un atrevidíssim ús de les cordes, en les quals el violí I llença cap amunt grups de fuses i els violins II i les violes revinclen en girs arpegiats, mentre el baix continu trenca l'harmonia amb unes contundents figures descendents. Vocalment destacarà la fúria del vers Last Satan wüten (Deixeu que Satan cridi), en contrast amb les llargues notes amb que s'havia cantat l'expressió fest und unbeweglich (ferm i inalterable).

La melodia de la coral reapareixerà al quart moviment, Zudem ist Weisheit und Verstand (Amb tot això, el seny i la saviesa), concebut per a contralt amb dos oboès d'amore, a més del baix continu. Es musica íntegrament la cinquena estrofa de l'himne de Paul Gerhrardt d'una manera dolça i serena.

El nucli de la cantata serà el recitatiu de tenor Wir wollen uns nicht länger zagen (Ara ja no ens hem de descoratjar més), el qual es converteix en arioso per a cantar el darrer mot, Geduld! (Paciència!) i donar pas a una nova i fantàstica ària descriptiva, ara per a baix, titulada Das Brausen von den rauhen Winden (El bruel de les tempestes amb els vents siuladors). Aquí els vents són suggerits per les ràpides cadències del violoncel, mentre que a la segona secció Bach dibuixarà sobre el pentagrama la creu en musicar l'expressió Des Kreuzes Ungestüm (L'embat sense fre de la Creu) gràcies a les notes Fa sostingut-Si-Fa sostingut-Sol. Destacarà també l'habitual extensa vocalització del terme alles (senceres).

Retrobarem la coral que inspira la cantata al setè moviment, Ei nun, mein Gott, so fall ich dir (Oh sí! Déu meu, ara em poso). Les frases de la desena estrofa, cantades a quatre veus, són interrompudes per intervencions recitades dels solistes en forma de trop. Serà el soprano, encarnació de l'ànima, qui tancarà el moviment anunciant l'ària que canta a continuació: Meinem Hirten bleib ich treu (Jo sóc feliç amb el meu Pastor). Estem sens dubte davant d'una de les creacions més sublims de Bach, que recorre de nou al pizzicato per a suggerir les passes del creient rere llur pastor, simbolisme recurrent en la seva producció. Només un deliciós oboè d'amore amenitzarà la bucòlica escena, que referma el seu caràcter pastoral gràcies al compàs  3/8.

I aquesta excepcional cantata conclourà, com no pot ser d'altra manera, amb la dotzena estrofa de la coral que l'ha inspirat interpretada a capella, de nou amb la melodia de Claude de Sermisy sustentada pel primer violí i els dos oboès, mentre que la resta d'instruments doblen les altres veus segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 92
ICH HAB IN GOTTES HERZ UND SINN
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 28 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un himne de Paul Gerhardt (1647)

1. COR
Tinc el meu cor i el meu pensament
Rendits al cor i al pensament de Déu,
Malgrat sembli dolent, a mi em fa bé,
La mateixa mort és la meva vida.
Jo sóc un fill
D’aquell qui s’asseu
Al tron del cel;
El qui Lacerat
I penjat en creu,
Tenia el seu cor vessant tendresa.
***
2. RECITATIU & CORAL (Baix)
Hi ha algú que mai no em podrà fallar!
Podria ser,
Com ha dit un testimoni fidedigne,
Que els turons i les muntanyes s’esfondrin
Amb grans espetecs i esclafits,
Però el meu Salvador no em pot fallar
El meu Pare segur que m’estima.
Gràcies a Jesús que ho ha escrit de pròpia mà
Amb la seva sang rogent;
Ell em preserva, segur!
Encare que ell em llancés a la mar,
El Senyor que m’ha donat a la vida,
I que viu pel damunt de les aigües furients
No deixarà pas que jo m’ofegui.
Si un dia les ones, de cop, m’arrabassen
Amb força cap a l’abisme,
És perquè ell em vol provar,
Per veure si jo penso en Jonàs,
Per si, com a Pere, dreço el seny vers ell.
Ell vol enfortir la meva fe
Ell vol vetllar per la meva ànima
I el meu cor,
Que sempre recelen i vacil·len
De la seva bondat.
Ell vol que no perdi la constància
Per a mantenir-me ferm.
Que els meus peus resisteixin
Fins el darrer dia
Aferrats sobre aquesta penya.
Si així ho resisteixo,
I romanc en una fe sòlida com la roca,
Em donarà la seva mà
Quan arribi el moment,
Per enlairar-me
Vers el celestial trofeu.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Mireu, mireu! com s’esqueixa, es trenca i cau,
Tot allò que no aguanta la mà de Déu.
Altrament, mireu com llueix ferm, inalterable,
Tot el què el poder del nostre Heroi sosté.
Deixeu que Satan cridi, brami, s’enfurii,
El nostre Déu poderós ens farà invencibles.
***
4. CORAL (Alt)
Amb tot això, el seny i la saviesa
Són en totes les seves accions,
Ell sap el temps, el lloc i l’hora,
Per fer, i també, per deixar de fer.
Ell sap, quan hi ha alegria
Ell sap, quan hi ha tristesa,
I per nosaltres els seus fills
Tot el què ell fa
Sempre és bo,
Malgrat que ens sembli dolorós.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Ara ja no ens hem de descoratjar més
Perquè, amb carn i sang,
Estem sota la protecció de Déu,
I em pregunto, fins ara, perquè hem de tenir por?
I penso amb això,
Que Jesús no tingué por de les seves sofrences;
Les quals li semblaren
Una font d’alegria eterna.
I per tu, cristià meu,
Les teves pors i planys, la teva amarga creu i pena,
Seran pel voler de Jesús en dolcesa i salvació.
Confia en l’ajuda de Déu
I fixa’t que ara el més important és:
Paciència! Paciència!
***
6. ÀRIA (Baix)
El bruel de les tempestes amb els vents siuladors
Farà que puguem aplegar una bona collita.
L’embat sense fre de la creu, donarà als cristians
Un esplet de fruits.
Així doncs, confiem les nostres vides senceres,
De ple, al savi Sobirà.
Besem la mà del seu Fill, adorem la Fe veritable.
***
7. CORAL & RECITATIU (Baix, Tenor, Alt, Soprano)
Coral
Oh sí! Déu meu, ara em poso
Confiat a les teves mans.
Baix
Així parla l’ànima que espera en Déu
Quan lloa l’hàlit d’estima del Salvador
I creu cegament en la fidelitat de Déu.
Coral
Agafa’m, i fes de mi el què en vulguis
Fins el meu darrer moment.
Tenor
Jo estic segur,
Sé amb certesa, que hauré la felicitat,
Quan tu posis fi
A la meva dissort i als meus turments
Coral
Tu ho saps molt bé
Ànima meva
Així en veuràs profit.
Alt
El què ja es cert – a desgrat del Diable-
Que aquí a la terra,
Cal que es manifesti en mi, el teu Regne del Cel.
Coral
I la teva Glòria
Ella sola s’enalteix
Cada vegada més.
Soprano
Així, el meu cor descansa feliç
com tu ho vols, Oh Jesús meu;
Tot fent ofrena, a mitja veu,
d’un càntic nou al Príncep de la Pau,
***
8. ÀRIA (Soprano)
Jo sóc feliç amb el meu Pastor,
Si vol omplir el meu calze de dolor
Romanc tranquil en la seva voluntat,
Puix en les meves penes em fa costat.
Per tant, en acabar-se els plors
El sol de Jesús brillarà de bell nou,
Jo sóc feliç amb el meu Pastor
Jo visc en Jesús i faig el què ell vol
Exulta cor meu, no t’enfredoris
Que Jesús ja ha fet son prou.
Amen: Pare, pren-me ja!
***
9. CORAL
Si em cal partir vers la mort
Per un camí ple d’esculls,
Això rai! pels senderons
Que m’assenyalin tos ulls.
Tu que n’ets el meu Pastor,
Vull que siguis el guiador
Que m’acomboï a bon terme
Perquè així, d’una vegada,
Podré gloriar-te sempre
Fent del Cel la meva estada.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 125

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà. Les cantates en qüestió són les BWV 83, 125, 157 i 82. Les BWV 158 i 161 sembla que alguna vegada també van ser executades en aquesta festivitat, i la BWV 200 fins fa pocs anys també es considerava una cantata bachiana de Purificació, tot i que actualment  la seva autoria s'atribueix a G.H. Stölzel.

De totes elles, analitzarem tot seguit la cantata BWV 125 MIT FRIED UND FREUD ICH FAHR DAHIN, la cantata de la Purificació d'aquell cicle de cantates corals escrit per Bach durant el seu  segon any a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, ciutat on fou estrenada el 2 de febrer de 1725. 

La coral en la qual s'inspira és una paràfrasi de l'himne Nunc Dimittis, que a l'Evangeli de Lluc entona l'ancià Simeó, realitzada per Martí Luter l'any 1524. Altres fragments del text provindran de l'Antic Testament, i amb totes aquestes fonts l'anònim llibretista confeccionara l'enèsima lloa a la mort com a alliberadora dels mals del món terrenal i trànsit feliç cap al reialme celestial, una visió omnipresent en l'obra de Bach però que a nosaltres ens pot resultar força xocant. Aquesta idea, sense anar més lluny, és present a totes les cantates de Bach conservades per al dia de la Candelera.

S'inicia la cantata amb l'habitual motet coral-instrumental sobre la melodia de la coral que la inspira, atribuïda també a Martí Luter: Mit Fried und Freud ich fahr dahin (En pau i amb joia me'n vaig). Una introducció orquestral de cordes, flauta i oboès preludia l'entrada del cor, en el qual els sopranos entonen la melodia coral, el cantus firmus. La música, en Mi menor, transmet una sensació de tristor serena que recorda al cor inicial de la Passió Segons Sant Mateu. Resulta remarcable el tractament harmònic del darrer vers, Der Tod ist mein Sclaf worden (la mort per a mi ha esdevingut un son).

El segon moviment, l'extensa ària de contralt Ich will auch mit gebrochnen Augen (Fins i tot amb els ulls entelats), és un calc del cor inicial: El clima pesarós resta immòbil, així com la instrumentació, on només callen les cordes. Flauta i oboè suren sobre un fons reposat de notes del baix continu, conducta que recollirà la veu, en la qual es destacaran termes tals com Hoffen (esperança) o Sterben (mort).

Seguirà un expressiu recitatiu a càrrec del baix titulat O Wunder, dass ein Herz (És cosa d'admirar que un cor). Aquí, la segona estrofa de la coral luterana apareix sembrada per comentaris lliures en forma de trop, sustentada per un persistent fons de violins, violes i baix continu. Els versos de la coral conserven la seva melodia, la qual serà dolorosament revinclada al darrer vers, en la mort i en l'agonia.

Com és habitual a les cantates de Bach, la foscor inicial s'esvaeix als darrers passatges per a donar pas a l'esperança en la salvació. En aquest cas, la llum arribarà mitjançant el duet de tenor i baix Ein unbegreiflich Licht erfüllt (Una llum indescriptible omple). Es tracta d'un deliciós moviment en doble contrapunt a càrrec dels violins, que teixiran una elaborada estructura, sobre la qual els cantants en bastiran una altra d'igualament densa. És possible que aquesta estructura en quatre angles vulgui simbolitzar els quatre punts cardinals de l'orb terraqüi esmentat al text. Més clara resulta la voluntat amb què s'emfatitza l'expressió Kreis der Erden (cercle de la terra), cantada per les dues veus amb semicorxeres paral·leles. La secció central, tot i la seva brevetat, canta tres dels quatre versos de la peça, i hi destaca la il·lustració musical del mot es schallet (ressona).

Un breu recitatiu de contralt conduirà a la coral final, Er ist das Heil und selig Licht (Ell és la salvació i la llum benaurada), presentació a capella de la quarta estrofa de la coral que inspira la cantata, amb la melodia reforçada per la flauta travessera, la trompa i el violí primer, mentre que la resta de l'orquestra es reparteix per les veus segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 125
MIT FRIED UND FREUD ICH FAHR DAHIN
Festa de la Purificació de la Mare de Déu (la Candelera)
Estrenada: 2 de febrer de 1725
Text: Martí Luter (1,3,6) i poeta anònim (2-5).

1. COR
En pau i amb joia me'n vaig,
d'acord amb la voluntat de Déu,
conhortat de cor i de pensament,
serè i tranquil;
com Déu m'havia promès,
la mort per a mi ha esdevingut un son.
* * *
2. ÀRIA (Contralt)
Fins i tot amb els ulls entelats
vull mirar-vos, ver Salvador meu.
Tot i que la bastida del cos s'hagi esfondrat,
no em manquen el coratge i l'esperança.
El bon Jesús em guarda a l'hora de la mort
i no permetrà que em passi res de dolent.
* * *
3. RECITATIU (Baix)
És cosa d'admirar que un cor
ni amb la fossa que repugna a la carn
ni amb els dolors de la mort
no s'esglaï!
Això ho fa Crist, ver Fill de Déu,
Salvador veritable,
que en el llit de mort
conhorta l'esperit amb dolcesa celestial,
a qui vós, Senyor, m'heu fet veure
quan, complerta l'hora,
un pobre de fe* ha abastat la salvació del Senyor;
i m'heu fet conèixer
del Déu altíssim, el Creador de tota cosa,
que és la vida i la salvació,
l'esperança i l'ajut dels homes,
el qui els guarda de la perdició,
en la mort i en l'agonia.
* També es podria interpretar com "un braç ple de fe".
* * *
4. DUET (Tenor i Baix)
Una llum indescriptible omple tot el cercle de la terra.
Ressona amb força sense aturall
una desitjadíssima paraula de promesa:
Qui creu, serà benaurat.
* * *
5. RECITATIU (Contralt)
Oh inexhaurible tresor de bondat,
ofert a nosaltres homes. En el món,
carregat d'ira i de maledicció,
un tron de gràcia
i un trofeu són erigits;
i tota ànima creient
és convidada al seu Regne de gràcia.
* * *
6. CORAL
Ell és la salvació i la llum benaurada
per als gentils,
que il·lumina aquells qui no us coneixen
i els pastoreja.
És del teu poble, Israel,
l'honor, la glòria, el goig i el delit.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

BWV 197

A la Leipzig de temps de Bach existien dues gradacions litúrgiques en quant a la solemnitat de les cerimònies nupcials: La primera i més habitual era la Halbe Brautmesse (Missa nupcial mitjana), en la qual es cantaven corals acompanyades d'orgue. La categoria superior la constituïa la Gantze Brautmesse (Missa nupcial completa), que comportava la interpretació d'una cantata i estava només a l'abast de les famílies més benestants. En tots dos casos, l'Escola de Sant Tomàs i el seu Kantor s'enduien una comissió pels seus serveis, tal com passava amb els funerals, dels quals n'hi havia fins a quatre categories. Això feia que moltes famílies marxessin fora de Leipzig a casar-se o enterrar-se, la qual cosa lamentà Bach en una carta al seu amic Georg Erdmann, on afirmava -no sense una bona dosi d'humor negre- que el saludable aire de Leipzig reduïa el nombre de defuncions i, per tant, els seus honoraris.
Conserva el BWV cinc cantates de noces, dues profanes i tres religioses, a més de les restes de dues obres nupcials més, les BWV 34a i 120a. Les cantates profanes són les BWV 202 i 210 i estaven destinades al convit posterior al casament. Les tres cantates concebudes per a ser executades durant la cerimònia eclesiàstica són les BWV 195, 196 i 197 GOTT IST UNSRE ZUVERSICHT, que serà la que tot seguit analitzarem.

Com en el cas de les altres dues cantates nupcials d'església, es desconeix del tot la data de composició, tot i que ha de ser posterior a 1728, car d'aquell any conservem les restes d'una primera versió (197a) que la investigació dóna per fet que va ser destinada al dia de Nadal d'aquell any 1728 o un d'immediatament posterior. Altres indicis, com el tipus de paper utilitzat, suggereixen dates encara posteriors, de 1735 endavant, la qual cosa la convertiria en una de les darreres cantates d'església de Bach. L'anònim llibret no aporta cap dada addicional, apart de la utilització de dos himnes luterans per a tancar les dues parts de la cantata.
Es desconeix també la celebració específica a la qual fou destinada, i només sabem dues coses en base a les minses anotacions del manuscrit de Bach: Que va destinada in diebus nuptiarum, és a dir, els dies de casament, i que Bach l'anomena concerto, terme que reserva exclusivament a les seves cantates d'església i per la qual cosa deduïm que l'obra va destinada a la cerimònia religiosa en sí i no al convit posterior.
Per suposat, tampoc tenim ni idea de qui van ser els afortunats nuvis que visqueren l'honor de casar-se amb música del propi Bach, però devien ser gent important si tenim en compte que la cantata és de grans dimensions i que l'aparell vocal i instrumental és el de les grans ocasions (i tot això, a més dels honoraris de Bach, s'havia de pagar). Alfred Dürr creu veure al text algunes referències als viatges o als camins, així que, pensa ell, podria tractar-se d'algú que viatgés sovint, un mercader acomodat, potser.
La cantata està dividida en dues parts destinades a ser interpretades una abans i l'altra després de l'enllaç matrimonial. La primera d'elles s'inicia amb el gran cor que la intitula: Gott ist unsre Zuversicht (Déu és la nostra esperança). En ell desplega Bach el dispositiu de les grans ocasions, capitanejat per les trompetes i les timbales. Una fanfàrria de 24 compassos donarà pas a una fuga presentada per les veus altes, a les que seguiran la resta. Una secció central més relaxada serà seguida per la repetició de la secció inicial, conformant així  l'habitual estructura da capo.

Seguirà el recitatiu de baix Gott ist und bleibt der beste Sorger (Déu és i roman el millor auxiliador), que cantarà en arioso el darrer vers i donarà pas a l'ària de contralt Schläfert allen Sorgenkummer (Adormiu-vos totes les penes del dolor), una deliciosa peça per a cordes i oboè d'amore de nou en forma da capo, que sembla germana de l'ària de l'Oratori de Pasqua Sanfte soll mein Todeskummer, car destil·la aquell aroma pastoral amb el qual Bach sovint vol simbolitzar el somni plàcid i tranquil. Aquesta beatitud es veurà alterada a la secció central, cantada a un ritme més vivaç, car ens parla de la sempre activa  mirada divina.

Seguirà un nou recitatiu del baix, ara acompanyat de tota la corda: Drum folget Gott und seinem Triebe (Així doncs, seguiu Déu i la seva voluntat!). I la primera part de la cantata conclourà amb la coral Du süße Lieb, schenk uns deine Gunst (Dolç amor, concediu-nos el vostre favor), cinquena estrofa d'un himne de Martí Luter de 1524, cantat a capella amb una melodia d'origen medieval adaptada a l'església per Johann Walter.

La segona part de la cantata s'interpretaria post copulationem, és a dir, després de la proclamació dels esposos i arrenca amb l'ària de baix O du angenehmes Paar (Oh agradosa parella!), en la qual el seu caràcter bucòlic denota el seu origen com a música nadalenca, ja que a BWV 197a escenificava els pastors adorant Jesús a l'establia.

El soprano s'encarregarà ara dels moviments següents: Primer, el recitatiu-arioso So wie es Gott mit dir (De la mateix manera que Déu), en el qual el terme zählen (incommensurable) es destaca mitjançant una vocalització de fins a 40 semicorxeres. I després, a l'ària Vergnügen und Lust (Goig i plaer), deliciosa peça on romàn el clima de beatitud pastoral que ha inundat la cantata. El Violí I serà el protagonista de la part instrumental, mentre els oboès d'amore reforcen el fons harmònic. De nou subjau aquí l'origen nadalenc de la música, en la línia de la simfonia de la segona cantata de l'Oratori de Nadal.

Hi haurà una darrera aparició del baix, que tanta importància ha tingut a la cantata, en el recitatiu Und dieser frohe Lebenslauf (I aquesta feliç existència), amb un enèrgic acompanyament orquestral.

I la cantata conclourà amb la coral So wandelt froh auf Gottes Wegen (Aneu, doncs, feliços pels camins de Déu), reelaboració d'un himne de Georg Neumark interpretada a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant el cor segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 197 GOTT IST UNSRE ZUVERSICHT
In Diebus Nuptiarum (Cantata de noces)
Estrenada: Probablement cap a 1736-1737. 
Es conserven restes d'una primera versió nadalenca, BWV 197a, escrita cap al 1728.
Text: Poeta anònim (1-4; 6-9); Martí Luter (5: estrofa de l'himne «Nun bitten wir den heiligen Geist»); Georg Neumark (10: estrofa del coral «Wer nur den lieben Gott läßt walten»)
 

Primera Part

1. COR
Déu és la nostra ferma esperança,
ens confiem a les seves mans.
Guiant els nostres camins,
governant el nostre cor
arreu és una benedicció.
***
2. RECITATIU (Baix)
Déu és i roman el millor auxiliador,
Ell sosté immillorablement la casa.
Guia les nostres accions de vegades de forma sorprenent
però sempre per a bé,
vers on el propòsit no fa comptes;
allò que el seny troba impossible
s'escau.
Ell du la sort dels fills que l'estimen
des de la infantesa escrita a la mà.
***
3. ÀRIA (Contralt)
Adormiu-vos totes les penes del dolor
dins el son dolç
d'una confiança d'infant!
Els ulls de Déu, que vigilen
i que són el nostre estel de la Tramuntana,
ho faran tot.
***
4. RECITATIU (Baix)
Així doncs, seguiu Déu i la seva voluntat!
Aquesta és la via correcta;
mena, a través del perill,
finalment a Canaan
i, a través de l'amor que Ell ha posat a prova,
també al seu altar sant,
i lliga un cor amb un altre cor.
Senyor, uniu-vos a aquestes flames!
***
5. CORAL
Dolç amor, concediu-nos el vostre favor.
Feu-nos sentir l'ardor de l'amor,
que ens estimem de tot cor un amb l'altre
i en pau en un mateix esperit romanguem.
Kyrie Eleison.

Segona Part

6. ÀRIA (Baix)
Oh agradosa parella!,
tindràs perfecta benestança;
Déu et beneirà des de Sion
i et guiarà sempre.
Oh agradosa parella!
***
7. RECITATIU (Soprano)
De la mateix manera que Déu,
fidel i paternal, t'ha volgut bé des de la infantesa,
així serà per sempre
el teu millor amic
fins a la fi.
I pots creure del cert
que ell mai no deixarà
que, amb suor i fatiga a les mans,
et falti cap bé.
Sortosa tu!, la teva joia és incommensurable.
***
8. ÀRIA (Soprano)
Goig i plaer,
prosperitat i salut
creixeran, es refermaran i [et] delectaran.
Els ulls, el pit
participaran sempre
d'aquesta dolça alegria.
***
9. RECITATIU (Baix)
I aquesta feliç existència
es mantindrà fins als darrers anys,
puix que la bondat de Déu no té límit.
Et concedeix molt,
de fet més que allò que el cor pot desitjar.
En pots tenir la certesa!
***
10. CORAL
Aneu, doncs, feliços pels camins de Déu,
i allò que feu, feu-ho fidelment,
mereixeu-vos la benedicció de Déu,
ja que cada matí es renova.*
Car a aquell qui la seva ferma esperança
diposita en Déu, Ell mai no l'abandona.
***
*Variant dels quatre primers versos:
Vés, doncs, feliç pels camins de Déu,
renuncia fidelment al teu
i confia en la rica benedicció del cel,
així en tu serà renovada.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

BWV 111

La fortuna ha fet que per al Tercer diumenge després d'Epifania es conservin 4 cantates, les BWV 73, 111, 72 i 156 per ordre de composició. De les quatre tot seguit mirarem de conèixer una mica millor la cantata BWV 111 WAS MEIN GOTT WILL, DAS G'SCHEH ALLZEIT, una obra estrenada a Leipzig en ple cicle de les cantates corals, el 21 de gener de 1725. En aquesta ocasió, l'anònim llibretista utilitza una coral del margrave Albrecht von Brandenburg de 1547, de la qual es conserven literalment les estrofes extremes, mentre les internes són lliurement reelaborades amb la inclusió d'algun fragment de l'Antic Testament. El fet que l'Evangeli del dia narrés les curacions miraculoses d'un leprós i un paralític fa derivar la cantata cap a un missatge de confiança cega en Déu.

Arrenca la cantata amb el cor que la intitula, Was mein Gott will, das g’scheh allzeit (El que el meu Déu vol, es compleixi sempre), una magnífica construcció en la qual la coral abans esmentada és revestida de l'habitual concertant instrumental, capitanejat per cordes i oboès. Es tracta d'una peça de gran energia que a Andreas Bomba li recordava el cor inicial de la cantata BWV 26, estrenada dos mesos abans. La melodia del cantus firmus, encomanada als sopranos, prové d'una cançó profana de Claude de Sermisy que apareix en diverses cantates.

El segon moviment serà l'ària de baix Entsetze dich, mein Herze, nicht (No tinguis por, cor meu), en la qual el baix continu constitueix l'únic acompanyament del cantant. En conservar-se un vers literal de la coral del margrave Albrecht, Bach recorre de nou a la melodia del cor inicial i l'adapta al ritornello instrumental que, de fet, serà el protagonista de tota la peça. És remarcable la vocalització sobre el darrer mot,  widerstreben (resistir).

Segueix el recitatiu O Törichter! der sich von Gott entzieht (Oh que estúpid! el que es desentén de Déu) amb el qual el contralt preludia la proclamació, acompanyat del tenor, de la fe absoluta en la voluntat divina que s'esdevé al duet So geh ich mit beherzten Schritten (Per tant, jo vaig caminant segur). Es tracta d'un dinàmic moviment a càrrec de les cordes en ple en el qual Bach il·lustra les passes valentes i decidides d'aquell qui camina menat pel Senyor. El secret resideix en el baix continu, que repeteix insistentment una sèrie de notes fixes seguint la tècnica de la nota pedal. En cert moment però, l'optimisme s'enfosquirà  harmònicament en arribar al vers Auch wenn mich Gott zum Grabe führt (Fins i tot, quan Déu em meni a la fossa). Tot i això, la peça resulta realment esplèndida i vitalista, destacant unes enèrgiques fogonades de les cordes altes que bé podrien voler representar la mà de Déu, enregistrant en un llibre els dies esmentats al text.

El penúltim moviment serà el recitatiu Drum wenn der Tod zuletzt den Geist (Per tant, quan per fi, la mort), en el qual el soprano serà sustentat pels oboès, inactius des del cor inicial. I la cantata conclourà amb la coral Noch eins, Herr, will ich bitten dich (Quelcom més, jo et vull pregar), en la qual apareixerà la quarta estrofa de la coral que ha inspirat la cantata cantada a capella, sobre la melodia profana de Claude de Sermisy abans esmentada.

J.M.S.

Cantata BWV 111
WAS MEIN GOTT WILL, DAS G'SCHEH ALLZEIT
Dominica 3 Post Epiphanias
Estrenada: 21 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un Himne 

del margrave Albrecht von Brandenburg (1547)

1. COR
El que el meu Déu vol, es compleix sempre.
El seu voler, és el millor voler;
Sempre és a punt d’ajudar
Als que, en Ell, creuen fermament.
Dóna la mà en l’adversitat, és un Déu compassiu
que castiga amb mesura:
El que confia en Déu i s’hi recolza fermament
jamai serà abandonat.
***
2. ÀRIA (Baix)
No tinguis por, cor meu,
Déu és el teu consol, la teva esperança,
i la vida de la teva ànima.
Qui faci cas del seu savi consell
ni el món ni el poder dels homes
mai s'hi podran resistir.
***
3. RECITATIU (Alt)
Oh que estúpid! el que es desentén de Déu,
i que, com aquella vegada Jonàs,
defuig de la seva mirada;
Ell, fins i tot, endevina els nostres pensaments
i té comptats
els cabells del nostre cap.
Beneït aquell que ha cercat el seu empar
confiant en la Fe,
tot veient eixa paraula i eixa promesa
amb esperança i fortitud.
***
4. ÀRIA (Duet: Alt, Tenor)
Per tant, jo vaig caminant segur,
Fins i tot, quan Déu em meni a la fossa.
Déu té comptats els meus dies,
així, quan la seva mà m’amanyagui,
m’alleujarà de l’amargor de la mort.
***
5. RECITATIU (Alt)
Per tant, quan per fi, la mort
arrabassi amb força l'ànima al meu cos,
acull-la, Senyor, a les teves mans de Pare!
Quan el diable, la mort i el pecat m'envesteixin
i el meu tàlem d'agonia
sigui talment un camp de batalla,
ajuda'm, perquè en surti ma fe triomfadora!
Oh joiós, oh desitjat final!
***
6. CORAL
Quelcom més, jo et vull pregar
Senyor, no m'ho pots negar:
Quan l'esperit maligne em tempti,
no deixis pas que em rendeixi.
Ajuda'm, auxilia'm, defensa'm,
Oh, Senyor Déu meu,
per la glòria del teu Nom.
Qui això demani, li serà concedit.
Ès per això que amb goig proclamo: Amen.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 155

Per al Segon diumenge d'Epifania conserva el catàleg les cantates BWV 3, 13 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 155 MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE, que és cronològicament la més antiga de les tres ja que pertany al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 19 de gener de 1716, tot i que posteriorment fou reestrenada a Leipzig el 16 de gener de 1724, primer hivern de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.

Com gairebé totes les cantates d'aquell cicle, el llibret és obra de Salomo Franck, que l'havia publicat l'any anterior dins el seu Evangelisches Andachts-Opfer. En aquesta ocasió, l'autor s'inspira en l'Evangeli del dia (Joan 2, 1-11) que narrava l'episodi de les Noces de Canà (d'aquí les al·lusions al vi presents al text), i sobretot en la negativa de Jesús a desvetllar públicament la seva naturalesa amb la sentència Encara no ha arribat la meva hora. D'aquí que Franck es centri en l'angoixa de l'ànima creient mentre espera la manifestació del Salvador.

Seguint la tònica de les cantates d'aquella època, el dispositiu requerit és modest i de caràcter purament cambrístic. Solament les cordes i el fagot solista participen a l'apartat instrumental, mentre que al vocal s'imposa la brevetat de l'obra, tot i el concurs dels quatre solistes i el cor.

S'inicia la cantata amb el recitatiu de soprano que la intitula, Mein Gott, wie lang, ach lange (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?). Les cordes acompanyen la declamació en un ambient de profunda angoixa i desconsol. Tot i això, la constant nota Re present al baix continu sembla suggerir una idea de fe cega en l'arribada de Jesús. Destacarà la vocalització amb què es canta el terme Freudenwein (vi de l'alegria).

Segueix el duet per a contralt i tenor titulat Du musst glauben, du musst hoffen (Cal que creguis, cal que esperis), que seràn acompanyats solament pel fagot obligato, és a dir, en un singular paper solista que apareix en comptades ocasions a la producció de Bach. Alfred Dürr defineix aquest duet com un dels més originals que Bach ha escrit, i no li manca raó, car les veus a voltes avancen en paral·lel i a voltes en cànon, mentre subratllen adequadament termes tals com erfreuen (joia) o el darrer vers, Steht sein ganzes Herz dir offen (Tot el seu cor restarà obert per tu).

L'equador de la cantata el marcarà l'extens recitatiu del baix So sei, o Seele, sei zufrieden! (Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!), en el qual la Vox Christi consola l'ànima i, com és habitual en l'argument de les cantates de Bach, transforma el depressiu clima inicial en un de més optimista.

Aquest positivisme esclata a l'ària de soprano Wirf, mein Herze, wirf dich noch (Llença’t, llençat ara, cor meu), desenfadat moviment per a cordes a ritme dansaire marcat pel gir inicial, representació musical de l'acció de llençar-se decididament endavant sense temor. Estructurada en dues seccions, a la segona destacaran àmplies vocalitzacions sobre termes tals com Gnaden (clemència, gràcia). Al meu parer, aquesta ària resulta més bella quan s'interpreta amb un punt de vivesa.

I la coral Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Mal que et sembli que no et vol) conclourà aquesta breu cantata. Es tracta de la dotzena estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her de Paul Speratus (que també inspira la cantata BWV 9), cantada a capella colla parte, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la seva tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 155
MEIN GOTT, WIE LANG, ACH LANGE
Dominica II Post Epiphanias
Estrenada: 19 de gener de 1716
Text: Salomo Franck, amb coral final de Paul Speratus (1524)

1. RECITATIU (Soprano)
Déu meu, fins quan ? Ai las, fins quan?
El meu acorament és immens!
Ni de lluny, no hi veig la fi
De l’angoixa i els patiments.
El teu dolç esguard benvolent
S’amaga darrere dels núvols i la nit,
La mà clement se n’ha anat, ai las! del tot!
Buit de conhort, visc esporuguit!
Em sento, pobre de mi, més angoixat cada dia,
La meva tassa de llàgrimes és a vessar,
S’ha esgotat el vi de l’alegria;
Tota la meva esperança s’ha enfonsat.
 ***
2. ÀRIA - DUET (Alt, Tenor)
Cal que creguis, cal que esperis,
Cal que confiïs en Déu!
Jesús sap quan arribarà l’hora,
En què el seu ajut t’omplirà de joia.
Quan s’esfumin els dies sense llum,
Tot el seu cor restarà obert per tu.
***
3. RECITATIU (Baix)
Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!
Si et sembla a primera vista
Que el teu amic més estimat
S’ha separat de tu, del tot,
Ell sols t’ha deixat, de moment;
Cor meu, estigue’n segur!
Seran quatre dies;
Ell, a canvi de llàgrimes amargues,
Et farà beure el vi del consol
Et farà tastar dolça mel, i no absenta!
Ah! No pensis que et vol posar trist, de debò;
I que amb turments posa a prova el teu amor;
Ell fa que el teu cor gemegui
En els moments tenebrosos,
Perquè el seu ajut lluminós
T’il·lumini molt més amorós;
Ell, a la fi, et donarà el gaudi
Que ha guardat pel teu consol;
Doncs, deixa’l ara, cor meu, que governi,
Que governi per damunt de tot!
***
4. ÀRIA (Soprano)
Llença’t, llençat ara, cor meu,
Als braços amorosos de Déu
Perquè es compadeixi de tu.
Posa el jou de la teva inquietud,
i tot el què fins ara t’ha dat turment
Damunt la seva espatlla clement.
***
5. CORAL
Mal que et sembli que no et vol,
No t’has de descoratjar,
Ja que quan més a prop el tinguis,
Més de percebre’l et costarà.
Que el seu Verb et guanyi la confiança
I encare que el cor et digui que no,
No has de perdre mai l’esperança.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 154

El cicle d'Epifania s'esdevé des de la Diada de Reis fins al diumenge de Septuagèsima, i depenent de la data en que s'escaigui la Pasqua de Resurrecció pot contenir fins a 6 diumenges. Per al primer d'ells conserva el catàleg les cantates BWV 154, 124 i 32, per ordre cronològic. I de les tres tot seguit analitzarem la cantata BWV 154 MEIN LIEBSTER JESUS IST VERLOREN, una obra de la qual sabem segur que fou interpretada a Leipzig el 9 de gener de 1724, ja que així consta al manuscrit de la ploma del propi Bach, i també tenim constància d'execucions posteriors a 1735. Ara bé, l'estudi minuciós del paper utilitzat demostraria que en realitat la cantata hauria estat creada durant el Cicle de Weimar, i estrenada en aquesta ciutat entre els anys 1714 i 1717. Aquesta teoria es veu reforçada pel fet que la setmana següent Bach recuperés una cantata d'aquell cicle primigeni, la BWV 155, per al Segon Diumenge després d'Epifania de 1724.

El text, d'autor anònim, deriva de l'Evangeli del dia (Lluc 2, 41-42) on es narrava la fuga del petit Jesús durant una visita a Jerusalem, a qui el seus pares trobaren al cap d'uns dies discutint al Temple amb els sacerdots. Aquesta pèrdua de Jesús és traslladada al pecador, el qual també ha de cercar Jesús per tal d'aconseguir la redempció. Els quatre primers moviments de la cantata explicitaran la pèrdua i el desig de retrobament, al cinquè es farà present Jesús, al sisè i setè es cantarà la joia per la recuperació del Salvador i al darrer es refermarà la voluntat de no tornar-lo a perdre.

S'inicia la cantata amb l'ària de tenor que la intitula, Mein liebster Jesus ist verloren (El meu Jesús estimat s’ha perdut), un pesarós moviment a càrrec de les cordes i a ritme de xacona o passacaglia (és difícil establir-ne les diferències) en el qual Bach utilitza de nou el recus cromàtic anomenat passus duriusculus (passes dures) al que tantes vegades recorre quan pretén crear un ambient de desconsol, tal és el cas de les cantates BWV 12 o 78. En en certs moments esclaten uns compassos agitats, simbolisme de la brama retronant esmentada al text.

El tenor entonarà també el recitatiu Wo treff ich meinen Jesum an (On trobaré el meu Jesús), purament discursiu, que serà seguit d'una coral que canta una estrofa d'un himne de Martin Jahn amb  un secret ocult, i és que si ens fixem bé reconeixerem la melodia de la cèlebre coral de la cantata BWV 147, obra de Johann Schopp.

El primer bloc argumental es tancarà amb l'ària Jesu, lass dich finden (Jesús, fes que jo et pugui trobar). Es tracta d'una deliciosa peça per a contralt, oboès d'amore i cordes sense baix continu, cosa que podria voler representar la innocència o també el desempar d'aquell qui camina entre la boira citada al text. És destacable també el fet que a la reposició de 1735 Bach inclogués un detallat baix continu a càrrec del clavecí, en una de les poquíssimes ocasions en que prescrigué aquest instrument en una obra d'església.

El cinquè moviment és un arioso on el baix encarnarà la Vox Christi, declamant la resposta evangèlica que el petit Jesús donà als seus pares quan aquests el retrobaren al Temple. Wisset ihr nicht, dass ich sein muss in dem (No sabeu, que cal que estigui per les coses que són del meu Pare?) És curiós comprovar el dogmatisme de Bach, per al qual la veu de Crist serà sempre la del baix, encara que en aquest passatge encarni un infant.

La joia pel retrobament de Jesús es glosa extensament al recitatiu de tenor Dies ist die Stimme meines Freundes (Aquesta és la veu del meu amic) i es referma al duet Wohl mir, Jesus ist gefunden (He trobat Jesús, estic content), un dels més feliços de Bach, on contralt i tenor dialoguen amb l'orquestra a ritme dansaire, sempre amb l'enganxós tema inicial present i seguint l'esquema d'intervals de terceres i sextes denominat duet francès. En cert moment callarà l'orquestra, es passarà bruscament a un compàs 3/8 i els cantants arrencaran en solitari un intent de fuga que de seguida desembocarà de nou en el joiós tema de capçalera, que tancarà el moviment.

I la cantata conclourà amb la coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús), sisena estrofa d'una coral de Christian Keymann de 1658 que protagonitza també la cantata BWV 124 cantada senzillament a capella amb una melodia atribuïda a Andreas Hammerschmidt.

J.M.S.

Cantata BWV 154
MEIN LIEBSTER JESUS IST VERLOREN
Dominica I post Epiphanias
Estrenada: Segurament a Weimar vers 1714-16, 

reestrenada a Leipzig el 9 de gener de 1724
Text: Anònim, amb fragments d'himnes de teòlegs alemanys 

(Nos. 3 i 8) i de l'Ev. de Sant Lluc (Nº 5).

1. ÀRIA (Tenor)
El meu Jesús estimat s’ha perdut:
O mots, sentir-los, em desespera,
O glavi, que l’ànima em travessa,
O brama que ma oïda retruny.
***
2. RECITATIU (Tenor)
On trobaré el meu Jesús,
Perquè m’ensenyi el camí
Que la meva ànima deleja fervent;
Cap on vas, Salvador meu?
Cap altre desventura em pot colpir
Si el meu Jesús no és amb mi.
***
3. CORAL
Jesús, la meva salvació, el meu ajut
Jesús, tu ets el meu esper
Jesús, brau botxí del serpent,
Jesús, de la meva vida llum!
De tot cor per tu em deleixo
Jesuset meu com pateixo!
Vine,  O vine, vull ser amb tu,
Vine, O estimat Nen Jesús!
***
4. ÀRIA (Alt)
Jesús, fes que jo et pugui trobar,
Fes també que els meus pecats
No esdevinguin boira atapeïda
Doncs em podré morir de por
Si no deixa que em vegis, Senyor,
Fes-te ençà, torna ja, de seguida!
***
5. ARIOSO (Baix)
No sabeu, que cal que estigui per les coses,
que són del meu Pare?
***
6. RECITATIU (Tenor)
Aquesta és la veu del meu amic,
Lloança i mercès a Déu!
El meu Jesús, mon fidel refugi,
Fa que amb la seva paraula
Em senti aquietat del tot;
Jo estava de sofriments malalt,
El dolor em volia mossegar
Fins al moll de l’os
Ara, però, la meva fe torna a ser forta,
Ara torno a estar més que joiós;
Car veig el plaer de la meva ànima,
El meu Salvador, el meu Sol,
Que després d’una trista nit d’angoixa
Fa saltar de goig el meu cor amb el seu esplendor.
Vinga, ànima, posa’t a punt!
Cal que vagis amb Ell
Cap a la casa del seu Pare, dins el seu temple sant;
Allí ell, amb la seva paraula, se’t farà present,
Allí, et reforçarà amb els seus sagraments;
Però, si vols tastar dignament la seva carn i sang,
Caldrà també que besis a Jesús amb fe i penitent.
***
7. ÀRIA-DUET (Alt, Tenor)
He trobat Jesús, estic content,
Ara de trist, no n’estic gens.
Ell, la meva ànima estima,
En moments de goig se’m fa present
Jo no vull deixar el meu Jesús mai més,
Jo el vull tenir abraçat amb fe, tostemps.
***
8. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Aniré sempre al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós, qui com jo parla clar:
No deixaré el meu Jesús.

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 58

Deixant de banda la cinquena cantata de l'Oratori de Nadal BWV 248, resten al catàleg dues cantates més per a aquell diumenge que pot aparèixer entre Cap d'Any i Reis, denominat a la litúrgia luterana de temps de Bach el Diumenge després de la Festa de la Circumcisió de Crist. Aquestes cantates són la BWV 153 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 58 ACH GOTT, WIE MANCHES HERZELEID (II), la segona d'aquest títol després de la BWV 3, escrita uns anys abans.

La investigació situa l'estrena de la cantata BWV 58 a Leipzig el 5 de gener de 1727, i per la seva concepció entronca amb les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs, tot i que no segueix exactament el model d'aquelles obres. La cantata, d'autor desconegut, utilitza una coral de Martin Moller per al moviment inicial i una de Martin Behm per al final. Podria ser que, donat que durant el cicle de cantates corals no va existir el diumenge després de Cap d'Any, ara Bach aprofités per a completar-lo amb una cantata coral similar a aquelles de 1724-25. Sigui com sigui, el llibretista s'inspirà en les lectures del dia, que parlaven del patiment de Jesús (I Pere 4, 12-19) i de la fugida a Egipte (Mt. 2, 13-23) per a crear un text en forma de diàleg entre l'ànima (soprano) i Jesús (baix) que contraposarà els patiments del món terrenal a la beatitud del reialme diví.

El manuscrit conservat prové d'una revisió de 1733-34, en la qual s'afegiren el tercer moviment i els tres oboès. Es tracta d'una obra de concepció moderada, sense la participació del cor i amb només dos solistes. Sense dubte, això es deu a un intent de Bach de rebaixar l'esforç dels seus intèrprets, per als quals les festes nadalenques esdevenien una autèntica marató d'assajos i interpretacions repartides per totes les esglésies de Leipzig i a totes hores.

S'inicia la cantata amb un elaborat moviment en forma de duet titulat Ach Gott, wie manches Herzeleid (Oh Déu meu, quanta aflicció). El soprano (personificació de l'ànima humana) entonarà, vers a vers, la primera estrofa de la coral de Martin Moller abans esmentada. Els seus depriments versos seran progressivament contestats pel baix, la Vox Christi, per tal d'infondre-li esperança. Musicalment, la partitura resulta prou elegant, amb les tres veus de cordes altes doblades pels oboès, el tercer d'ells l'anomenat taille per Bach, que sembla ser un oboè da caccia i reforçarà el cantus firmus del soprano. Els termes importants seran convenientment destacats: Geduld (paciència) amb un cert sospir al final, Gang (camí) amb un gir puntejat o Freude (goig), cantat amb 36 semicorxeres.

El segon moviment serà el recitatiu de baix Verfolgt dich gleich die arge Welt (Encara que el món et sigui hostil), que al·ludeix a la fugida a Egipte per a enfortir la confiança en Déu. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària de soprano Ich bin vergnügt in meinem Leiden (Estic animós de passar sofrences), intens moviment protagonitzat pel violí i la seva florida partitura on es destaquen els mots sichern (tancar, assegurar) i fest (ben tancat, ferm) amb una llarga nota mantinguda.

Encara entonarà el soprano un darrer recitatiu, Kann es die Welt nicht lassen (Si és que el món no pot deixar), que es convertirà en arioso per tal d'anticipar l'anhel alliberador que es desfermarà al moviment final, Ich hab für mir ein schwere Reis (Em cal fer encara un pesat viatge), sensacional duet que repetirà l'esquema del moviment inicial: El soprano entonarà la mateixa melodia, però ara amb els versos de la segona estrofa d'una coral de Martin Behm. Versos que seran comentats en forma de trop pel baix encarnant la veu de Jesús i encoratjant l'ànima en el tràngol de la mort, visió recorrent en l'obra de Bach i tantes vegades comentada. La música, de nou amb les cordes altes doblades pels oboès, és enlluernadora acord amb el termes presents al text, tals com  Herrlichkeit (felicitat, glòria), Freude (joia) o Getrost (no temeu) i el ritornello està pensat per a projectar-nos directament cap al més enllà sense passar per les angoixes de  la darrera hora. 

Com hem esmentat a l'inici, la cantata prescindeix del cor, la qual cosa la converteix en una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

J.M.S.

Cantata BWV 58
ACH GOTT, WIE MANCHES HERZELEID (II)
Dominica post Festum Circumcisionis Christi
(Diumenge després de Cap d'Any)
Estrenada: Possiblement el 5 de gener de 1727
Text: Anònim, amb fragments corals 
de Martin Moller (Nº1) i Martin Behm (Nº5)

1. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Oh Déu meu, quanta aflicció!
Paciència, paciència cor meu,
Sento que em traspassa el cor!
Que passes un mal moment!
És un camí estret i ple de sofriment,
Però el sender que porta al goig
Que em cal fer per arribar al Cel.
Mena a la joia passant pel turment.
***
2. RECITATIU (Baix)
Encara que el món et sigui hostil
Tens en Déu un bon amic,
Que et guarda les espatlles
Enfront dels teus enemics.
Quan l’Herodes enfurismat
Dictà una mort injuriant
En contra del nostre Salvador,
Aquella nit, vingué un àngel
en un somni s’aparegué a Josep
Per dir-li que fugís del vil tirà
I fes camí cap a Egipte.
La paraula de Déu dóna confiança.
Ell ha dit: els turons i les muntanyes
Poden esfondrar-se,
Les barrumbades d’aigua poden ofegar,
Mes jo no t’oblidaré ni et deixaré mai.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Estic animós de passar sofrences
Doncs, Déu és la meva esperança;
M’he tancat amb pany i clau
Tinc la porta tan ben tancada
Que ni l’infern podrà entrar.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Si és que el món no pot deixar
D’odiar-me i de perseguir-me,
La mà de Déu m’ensenyarà
Una altra país.
Ah! Si avui mateix
Pogués veure el meu Paradís!
***
5. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Em cal fer encara un pesat viatge
Oh cors, no temeu, no temeu,
Per arribar al paradís celestial,
Aquí hi ha angoixa, allí felicitat!
Allí hi ha el meu propi casal
I la joia de cada instant.
Per tot això, has vessat la teva sang.
Que prevaldrà a tots els mals.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 171

La Festa de la Circumcisió de Crist, que era la denominació que en la litúrgia luterana tenia el dia de Cap d'Any, ha estat afortunada en quant a la preservació de les obres que hi són destinades, car ens han arribat cinc cantates, a les quals cal sumar la quarta de l'Oratori de Nadal. Aquestes cantates són, a més de la dubtosa BWV 143, les BWV 190, 41, 16 i la que seguidament comentarem, la cantata GOTT, WIE DEIN NAME, SO IST AUCH DEIN RUHM BWV 171.

És aquesta una cantata tardana, que la investigació situa a finals de la dècada de 1720, essent la data més probable de la seva estrena l'1 de gener de 1729. El llibretista fou Christian Friedrich Heinrici Picander, col·laborador habitual de Bach a Leipzig, el qual parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 2,21) per a realitzar un prec a Jesús de cara a l'any que comença.

Arrenca la cantata amb el cor que la intitula, Gott, wie dein Name, so ist auch dein Ruhm (Déu, com el teu nom, així és també la teva Glòria), un versicle extret del Salm 48. Amb ell construeix Bach una de les seves fugues vocals més perfectes en la qual el dispositiu orquestral evoluciona colla parte (és a dir, doblant les veus), excepte la trompeta, amb una veu pròpia. Dues seccions simètriques es succeeixen, amb l'entrada de les veus escalonada de manera diferent: Tenor-alt-soprano-baix la primera, soprano-alt-tenor-baix la segona. Aquesta darrera conclou amb l'entrada d'una fanfàrria de trompetes i timbales que reforça l'esclat final. El tema d'aquesta fuga apareixerà uns anys més tard al Patrem Omnipotentem de la Missa en Si menor.

El segon moviment presentarà un caràcter diametralment oposat al del cor inicial: Es tracta de l'ària de tenor Herr, so weit die Wolken gehen (Senyor, tan amunt com els núvols), una deliciosa peça orquestrada per a dos violins que ens transporta literalment pels aires, talment un vol oníric. Val a dir que la partitura manuscrita, actualment en mans privades, no indica els instruments a que va destinada aquesta ària, tot i que la opinió dels investigadors coincideix de forma unànime en que han de ser dos violins. Estructurada en tres parts, la darrera és lliure recapitulació de la primera, i hi trobarem vocalitzacions importants sobre versos tals com so weit die Wolken gehen (tan amunt com els núvols), cantat amb 38 notes a la primera secció i 26 a la tercera, o les 34 semicorxeres sobre el vers wird dich in der Macht erhöhen (Exalçarà el teu poder), que es canten en grups ascendents de quatre fins assolir el cim de la tessitura.

Seguirà el recitatiu de contralt Du süßer Jesus-Name du (Nom de Jesús, ma dolcesa), on destaca el gir sobre la paraula süsse (dolcesa), i que donarà pas a l'ària Jesus soll mein erstes Wort (Jesús serà el meu primer mot), de nou una deliciosa peça, ara per a violí sol i soprano, que en realitat prové d'una obra profana anterior també amb text de Picander, la cantata BWV 205, la qual havia estat interpretada el 3 d'agost de 1725 en un homenatge al professor de la universitat de Leipzig August Friedrich Müller. Per a la versió religiosa Bach amplia la partitura i transporta la tonalitat a Re major. L'eco de la versió profana perdura en algun moment, per exemple al vers meiner letzten Stunde (la meva darrera hora), el qual no presenta l'habitual repic de campanes a mort o similar amb el qual Bach sol il·lustrar aquest torbador concepte.

El penúltim moviment de la cantata serà un extens recitatiu que, en presentar conceptes que l'Evangeli posa en boca de Jesús, serà entonat pel baix encarnant la Vox Christi: Und da du, Herr, gesagt (I tal com tu digueres, Senyor). La seva extensió ve donada pel fet que aviat es converteix en un arioso amb acompanyament dels oboès i el continu, el qual anirà variant de forma conforme a les idees presents al text.

I la cantata conclourà amb cert misteri, ja que la coral final apareix sense text al manuscrit, tot i que la música és la de la coral final de la cantata BWV 41, la qual havia celebrat el Cap d'Any de 1725. Aquesta coral utilitza una melodia, apareguda a Wittenberg l'any 1591, que havia de ser molt popular a l'època de Bach, almenys a Leipzig, i devia anar sobretot associada a l'any nou, ja que no tan sols tancava la cantata BWV 41 sinó també la BWV 190, de 1724.

El llibret original de Picander utilitzava la segona estrofa de la coral Jesu, nin sei gepreiset de Johannes Hermann (1593), en la qual s'inspira també la mencionada cantata BWV 41. L'edició de la Bach Ausgabe de 1888 proposava la tercera estrofa del mateix himne. En qualsevol cas, la intervenció d'una fanfàrria de trompetes i timbales dota la coral d'una brillantor molt adient a la festivitat que celebra.

J.M.S.

Cantata BWV 171
GOTT, WIE DEIN NAME, SO IST AUCH DEIN RUHM
Festo Circumcisionis Christi (Diada de Cap d'Any)
Estrenada: Probablement l'1 de gener de 1729
Text: ChristianFriedrich Henrici, "Picander"

1. COR
Déu, com el teu nom, així és també la teva Glòria
en tots els confins de la terra.      
***
2. ÀRIA (Tenor)
Senyor, tan amunt com els núvols,
Arriba la glòria del teu nom.
Tot allò que els llavis mou
Tot allò que encara té alè
Exalçarà el teu poder.
***
3. RECITATIU (Alt)
Nom de Jesús, ma dolcesa,
En tu, hi trobo serenor,
Ets el meu conhort a la terra,
Perquè, doncs, m’ha de fer por,
Aquesta tortura meva?
Tu ets el meu sòlid bastió
Tu ets la meva fortalesa;
Del perill cercant tuïció
Cap a tu corro de pressa;
Ets ma vida, ets ma claror,
El meu esper, ma noblesa
El meu ajut enfront de tot dany
I el meu present de Cap d’any.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Jesús serà el meu primer mot
Que diré en aquest Ninou.
Més que més
M’omple el seu nom la boca,
I en la meva darrera hora
Jesús, serà el meu darrer alè.
***
5. RECITATIU (Baix)
I tal com tu digueres, Senyor:
Sols cal que pregueu en nom meu,
Sí, d’acord, i Amen!
Així, doncs, t’implorem,
Salvador del món sencer:
Que en endavant, no ens deixis,
Guarda’ns per tot aquest any
De pesta, foc i perill de guerra!
Que la teva paraula, llum brillant,
Ens ablami, si cal, més forta i neta;
Fes que els nostres consellers
I aquesta terra sencera
Vegin els beneficis del teu ajut;
Dóna’ns en tot moment
I a tot indret, bona sort i salut.
Senyor, en nom teu, t’ho preguem,
Tot dient: Si!, Tot dient: Amen! Amen!
***
6. CORAL
Deixa’ns acabar aquest any
Fent del teu nom lloança,
Tot cantant al mateix temps
En la comunitat cristiana.
Vulgues regir nostra vida,
Els preats cristians guarda
Amb la força del teu braç
Com també, la nostra Pàtria!
Envia’ns benediccions
Dóna’ns la pau a ultrança;
Els teus mots de salvació,
Dóna’ls a esta terra, sens falta,
I aquí, i per tots els indrets, 
La malesa del diable desfés!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera