21/5/17

BWV 86

El cinquè diumenge després de Pasqua en l'església luterana era l'anomenat Dominica Rogate, degut a les rogatives o Lletanies Majors que s'esdevenien entre aquest diumenge i el dijous següent, dia de l'Ascensió. Dues cantates es conserven per a ell, consecutives al catàleg: Les BWV 86 i 87, i tot seguit parlarem de la primera d'elles, la cantata WAHRLICH, WAHRLICH, ICH SAGE EUCH BWV 86, obra estrenada a Leipzig el 24 de maig de 1724, just un any després de l'arribada de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
El llibretista (desconegut) segueix el mateix esquema que a les cantates BWV 6, 42 o 85, i arrenca amb un dictum o cita textual dels evangelis, en aquest cas, les paraules de Jesús durant el Sant Sopar: En veritat us dic que tot allò que demaneu al Pare en el meu nom us ho concedirà (Joan 16, 23).
Aquestes paraules són tractades en forma d'arioso al primer moviment de la cantata, lògicament a càrrec del baix, el qual sempre encarna la Vox Christi. Vull fer notar que alguns enregistraments, com el de Koopman, el fan massa lent per al meu gust. En la meva opinió el de Harnoncourt és el tempo adient. Es tracta d'un deliciós moviment contrapuntístic a càrrec de cordes i oboès d'amore, on un bonic tema de 9 notes apareix contínuament, superposat seguint la tècnica de l'intercanvi de veus (Stimmtausch o rondellus). Alfred Dürr destaca que l'estructura instrumental  és tan vocal que seria perfectament cantable sense cap arranjament, solament aplicant un text apropiat. 
A continuació arriba una ària per a contralt extraordinària, de les que són al meu Top-10 particular de les cantates de Bach: Ich will doch wohl Rosen brechen, (Podré doncs collir les Roses). De simplicitat absoluta, les partitures d'instruments i cantant tenen tan poc a veure que sembla com si la part de violí i baix continu hagués estat escrita primer, i després se li hagués afegit la part vocal. Però... ai quan es conjunten! Apareix un moment sublim, de bellesa serena i plàcida, fins i tot un punt sobrenatural. Impressiona la manera com Bach, mitjançant les ràpides cadències del violí, suggereix... què? Les espines? La forma espiral de la rosa? 
Tant li fa. Meravellós. Aquí crec que Koopman aconsegueix ser més elegant que Harnoncourt. Aquesta ària va ser la primera Joia del Mes de la nostra web, el maig de l'any 2008.
Segueix una coral per a soprano i els dos oboès d'amore sobre una melodia de Georg Grünwald titulada Und was der ewig gültig Gott (I tot allò que el Déu eternament pietós), que donarà pas a l'únic recitatiu de la cantata, a càrrec del tenor: Gott macht es nicht gleichwie die Welt (Déu no fa com el Món). Serà també el tenor qui canti l'ària Gott hilft gewiß (Déu sempre ajuda!), acompanyat de tota la corda i a ritme de dansa, amb un paper destacat del violí primer. Aquí la música reflecteix l'alegria de confiar en l'ajuda divina, que el creient sap que mai fallarà.
I la cantata conclourà amb una nova coral, Die Hoffnung wart' der rechten Zeit (L'esperança resta a l'aguait del moment oportú), un himne de Paul Speratus cantat a capella amb una melodia d'origen profà que apareix en vàries cantates de Bach.
En resum, una bellíssima cantata, molt adient per a un dia de plena primavera.
J.M.S.



Cantata BWV 86
WAHRLICH, WAHRLICH, ICH SAGE EUCH
Dominica Rogate
Estrenada: 24 de maig de 1724
Text: Anònim, amb fragments extrets de l'Ev. de St. Joan 
i de dos Himnes de teólegs alemanys

1. AIROSO (Baix) 
En veritat, en veritat us dic
Que qualsevol cosa que demaneu al Pare en Nom meu,
Us serà concedida.
***
2. ÀRIA (Alt)
Podré doncs collir les Roses
Encara que em punxin les espines,
Car tinc Confiança plena
En que els meus precs i súpliques
 Han d'arribar al Cor de Déu,
Tal com sa Paraula em va prometre.
***
3. CORAL (Soprano)
I tot allò que el Déu eternament pietós
Ha promés amb la seva Paraula,
Ha jurat en el seu Nom,
Ho mantindrà i atorgarà de veritat.
Que la Legió Angelical ens protegeixi
Per Jesucrist, amen.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Déu no fa com el Món,
Que promet molt i compleix poc,
Car allò que Ell anuncia haurà de passar
Per tal que es pugui manifestar
La seva satisfacció i plenitud.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Déu sempre ajuda!
Fins i tot si l'auxili es retarda,
Aquest mai deixarà d'arribar
Car la Paraula de Déu ho garanteix:
Déu ajuda sempre!
***
6. CORAL
L'esperança resta a l'aguait del moment oportú
Promés per la Paraula divina.
De quan s'esdevindrà, per a joia nostra,
Déu no ha dit el dia concret.
Ell sap bé quan serà millor
I no ens presenta ardits malévols,
És per això que hi confiarem.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

14/5/17

BWV 166

El quart Diumenge després de Pasqua era denominat Dominica Cantate en l'església luterana de temps de Bach a causa de la missa llatina, que s'iniciava amb les paraules Cantate Domino canticum novum (Canteu un nou càntic al Senyor). Per a ell s'han conservat només dues cantates: Les BWV 166 i 108, tot i que conservem el text d'una tercera, Leb ich oder leb ich nicht BWV Anh. 191, escrita a Weimar l'any 1715 sobre un text de Salomo Franck de la qual, per desgràcia, n'hem perdut la música.
La cantata que avui repassarem serà la BWV 166 WO GEHEST DU HIN?, una obra estrenada a Leipzig el 7 de maig de 1724. 
On et dirigeixes? pregunta el títol, car el text s'inspira en l'Evangeli del dia (Jn. 16, 5-15) que narra el discurs de comiat de Jesús als deixebles durant el Sant Sopar, amb el passatge on diu però ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig. L'anònim llibretista parteix d'aquestes paraules de Jesús per a presentar el dubte sobre la orientació correcta de la vida del creient.
Es tracta d'una cantata de petites dimensions que arrenca amb un breu moviment que algunes particel·les anomenen ària tot i que més aviat seria un arioso, en el qual destaquen les vocalitzacions sobre les paraules wo (gehest) du hin, "on et" (dirigeixes). Destinat al baix encarnant la Vox Christi, l'acompanyen oboè, corda i continu.
El segon moviment, Ich will an den Himmel denken (Pensaré en el Cel), ens ha arribat incomplet: Es tracta d´una ària sustentada pel baix continu on el tenor dialoga amb l'oboè i un altre instrument la part del qual s'ha perdut. Segons Alfred Dürr, es tractaria d'un violí, però per a d'altres seria un segon oboè. La partitura s'ha reconstruït amb l'ajuda d'una versió d'aquesta ària en forma de trio per a orgue no atribuïble a Bach, la BWV 584. Segons altres autors com R. Oppel però, la versió per a orgue seria anterior a la cantata. Bach destacarà el terme gehe (anar, marxar) amb un gir escalístic, mentre que stehe (restar, romandre) és cantat amb una llarga nota immòbil.
El tercer moviment és una coral de soprano sobre un fluid tema de la corda a l'uníson, en base a una melodia que apareix per primera vegada a Görlitz l'any 1587 i que es titula Ich bitte dich, Herr Jesu Christ (Et prego, Senyor Jesucrist).
Seguirà el recitatiu del baix Gleichwie die Regenwasser bald verfließen (Així com l'aigua de la pluja aviat s'escola), on destaca la vocalització sobre el terme Freude in der Welt (plaers terrenals), i que  donarà pas a la darrera ària de la cantata, una ària per a contralt anomenada Man nehme sich in acht (Cal ser prudent). Sense dubte, es tracta del fragment més destacable de la cantata, ja que recrea un motiu força habitual en la música barroca: El caprici de l'atzar simbolitzat per la roda de la fortuna. Bach trencarà amb la severitat anterior de l'obra i ens regalarà un alegre moviment on les cordes i l'oboè doblant al primer violí executen continus girs i cadències per tal d'il·lustrar l'esdevenidor imprevisible de la vida, que ens pot canviar en un instant, tant per a bé com per a mal. El gir inicial de semicorxeres també simbolitza la rialla, com queda explicitat quan amb ell es canta la paraula lacht (somriure), amb llargues vocalitzacions que arriben fins a les 56 notes.
La cantata conclou amb la coral Wer weiß, wie nahe mir mein Ende! (Qui sap com n'és, de propera, la meva Fi!), un himne d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt cantat amb una melodia de Georg Neumark de 1640, que reprendrà el caràcter sever de la música gràcies a una de les harmonitzacions més estrictes i homòfones d'entre totes les corals a capella de Bach que conservem.
 J.M.S.




Cantata BWV 166 WO GEHEST DU HIN?
Dominica Cantate
Estrenada: 7 de maig de 1724
Text: Anònim, amb un fragment (Nº 3) 

d'un himne de B. Ribgwaldt (1582)
 i coral final d'A. Juliane von Schwarzburg (1686)

1. ÀRIA (Baix)
Cap a on vas?
***
2. ÀRIA (Tenor)
Pensaré en el Cel
I no regalaré al Món el meu Cor.
Car allà on vagi, allà on resti
Una pregunta m'ocupa la ment:
Cap a on vas, Humanitat?
***
3. CORAL (Soprano)
Et prego, Senyor Jesucrist,
Que em tinguis present
I no em permetis sota cap concepte
Dubtar d'aquest propòsit
Ans al contrari, m'hi reafirmi
Fins que l'Ànima abandoni el niu
Per envolar-se vers el Cel.
***
4. RECITATIU (Baix)
Així com l'aigua de la pluja aviat s'escola
I alguns colors fàcilment s'esborren,
Així succeeix amb els plaers terrenals,
Les engrunes dels quals tants homes recullen.
Doncs encara que a vegades sembli
Assolida la fortuna desitjada,
 En el millor dels dies, inesperada,
Pot sonar la darrera hora.
***
5. ÀRIA (Alt)
Cal ser prudent
Quan somriu la Fortuna:
En aquest Món molt sovint
Les coses són al capvespre
Tal com ningú ho hagués dit al matí.
***
6. CORAL
Qui sap com n'és, de propera, la meva Fi!
El Temps passa, la Mort s'acosta.
Ah! Com de ràpida i sobtada
Pot arribar la meva agonia!
Déu meu, et prego per la Sang de Crist:
Concedeix-me un bon Final!

                                                      Traduïda per Josep-Miquel Serra


 

7/5/17

BWV 12

El quart diumenge del cicle de pasqua és l'anomenat Dominica Jubilate en el calendari litúrgic luterà. Malgrat la denominació d'aquest diumenge, les cantates que hi són destinades estan marcades per un missatge pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar a la beatitud eterna. Això ho comprovarem de seguida amb la cantata d'avui, la BWV 12 WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN, cantata de l'època de Weimar estrenada gairebé amb total certesa a la primavera de l'any 1714.
La data de composició d'aquesta obra ha estat deduïda pels investigadors en base a determinats aspectes: La utilització de dues veus de viola (recurs propi de les primeres obres bachianes), la sèrie consecutiva de tres àries sense recitatius (recurs típic del llibretista de Weimar Salomo Franck) i les corals que confeccionen el llibret, que a Leipzig haguessin estat inapropiades.
De ser certa aquesta datació, la cantata hauria estat la segona que Bach composà de l'anomenat Cicle de Weimar. El que sí sabem del cert és que l'obra va ser reestrenada a Leipzig l'any 1724.
La cantata arrenca amb una simfonia (recurs habitual de les obres primigènies de Bach i que podria ser el temps lent d'una obra instrumental perduda) a la que seguirà el cor que dóna nom a la cantata. Aquest cor, a ritme de passacaglia o xacona (les dues formes són de fet el mateix), resulta excepcional per la manera en que s'adapta i reflecteix el text, paraula per paraula. Un text prou il·lustratiu del caràcter pessimista de que parlàvem al principi: Els plors, els planys, els turments, el descoratjament, l'angoixa i el desconsol. Heus aquí el pa negre dels cristians que porten el fardell de Jesús.
Però no és aquest cor una creació total de Bach, del qual en aquest cas n'hem d'admirar la sapiència musical: Aquesta cadència cromàtica descendent del tema, que il·lustra el patiment, era ja coneguda des d'antuvi com a  passus duriusculus (passes dures) i Bach l'utilitzarà de nou al cor inicial de la cantata BWV 78. Per acabar amb aquest singular cor, direm que molts anys després serà reutilitzat al Crucifixus de la Missa en Si Menor.
De les tres àries de la cantata direm que la primera, molt extensa, està protagonitzada per l'oboè, com la simfonia inicial. La segona, més alegre, amb els dos violins acompanyant el baix, presenta el recurs característic en Bach de les passes ràpides suggerides pel ritme dàctil del baix continu. I la tercera amaga un secret que segurament no heu descobert: La trompeta (sovint substituïda als enregistraments per l'oboè) entona  algunes frases de la coral Jesu meine Freude, que tan cèlebre féu Bach a la cantata BWV 147, també de l'època de Weimar.
J.M.S.




Cantata BWV 12
WEINEN, KLAGEN, SORGEN, ZAGEN
Dominica Jubilate
Estrenada gairebé amb tota certesa el 1714
Text: Segurament de Salomo Franck

1. SINFONIA
***
2. COR
El plors, els planys,
Els turments, el descoratjament
L'angoixa i el desconsol.
Heus aquí el pa negre dels cristians
Que porten el fardell de Jesús.
***
3. AIROSO (Alt)
Hem de passar per grans tribulacions
Per entrar al reialme de Déu.
***
4. ÀRIA (Alt)
Així com la corona succeeix a la creu,
Les victòries recompensen el combat.
Elx cristians pateixen en tot moment
L'embat del turment i l'enemic,
Però ells troben consol en les ferides de Crist.
***
5. ÀRIA (Baix)
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai
Vagi bé o malament
Al llarg de la vida i més enllà d'ella.
Jo beso el Crist ferit,
Vull abraçar la seva creu.
Jo segueixo el camí de Crist
I no me n'apartaré mai.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Sigues fidel, perquè tot el patiment
Esdevindrà benigne.
Després de la pluja
Floreix la benedicció,
Tots els turments s'esvaneixen.
Sigues fidel, sí, sigues fidel!
***
7. CORAL
Allò que Déu fa està bé,
I ho crec fermament,
Que si la misèria, la mort i la desesperació
M'assalten durant el meu camí,
Jo sé que Déu
M'acollirà com un Pare
Als seus braços:
I és per això que només Ell
És el rei del meu cor.

Traduïda per Rosa Fàbregas