BWV 34

Uns 50 dies després de la Pasqua de Resurrecció l'església celebra el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols, als quals atorgà el do de llengües per tal de poder recórrer el món sencer predicant l'Evangeli: És la festivitat de la Pentecosta (Pasqua Granada o Segona Pasqua). Juntament amb Nadal i la Pasqua de Resurrecció, era una de les tres grans festivitats que l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius. Per al primer d'ells, el Diumenge de Pentecosta, conserva el catàleg per ordre de composició les cantates BWV 172, 59, 74 i 34 O EWIGES FEUER, O URSPRUNG DER LIEBE, que serà la que tot seguit analitzarem.

La primera versió d'aquesta obra va ser una cantata profana de caire nupcial, escrita entre 1725 i 1726, la qual ens ha arribat molt fragmentàriament, desconeixent gairebé tots els detalls de l'enllaç al qual va anar destinada, així com l'indret de la cerimònia. Va ser a principis de la dècada de 1740 quan Bach va decidir convertir-la en cantata d'església per a celebrar el primer dia de Pentecosta d'algun any entre 1740 i 1743, cosa que la converteix en una de les seves darreres cantates. Si en la primera versió es cantava l'amor conjugal, l'anònim llibretista derivarà la versió religiosa cap a l'amor a l'Esperit Sant, el gran protagonista de la Segona Pasqua.

S'inicia la cantata amb un enorme cor, d'igual títol en ambdues versions: O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe (Oh, Foc Etern, Oh, Príncep de l'Amor). Els seus gairebé nou minuts de durada el converteixen en un dels més extensos de Bach. Seguint l'habitual forma da capo, és estructurat en tres seccions, la tercera repetició de la primera. Aquestes dues seccions extremes presenten l'ambient esplendorós de les grans festivitats, amb la fanfàrria de trompetes i timbales encapçalant el nodrit conjunt instrumental que cerca representar la imatge dels apòstols besats per llambregades celestials. A la secció central s'asserena la fanfàrria festiva, que reapareixerà a la tercera secció.

El segon moviment serà el recitatiu de tenor Herr, unsre Herzen halten dir (Els nostres cors creuen, Senyor), que fou escrit ex profeso per a la versió d'església i al·ludeix a l'Evangeli del dia (Joan 14, 23). A ell seguirà un altre extens moviment que constitueix el nucli de la cantata: L'ària de contralt Wohl euch, ihr auserwählten Seelen (Benaurades les Ànimes escollides). Provinent de la versió profana, estarem davant d'una de les creacions més belles de Bach que a mi sempre m'ha semblat emparentada amb l'ària Sanfte soll mein Todeskummer de l'Oratori de Pasqua. En ambdues peces s'ens transporta a un ambient d'excelsa beatitud amb cert regust pastoral, sobretot mercès als passatges amb uníson de flautes i violins. En el cas de la present cantata, aquest ambient pastoral es justifica al text de la versió profana, Wohl euch, ihr auserwählten Schafe (Benaurades, ovelles escollides). 

A continuació d'aquest moment de delícia extrema, el baix entonarà el recitatiu Erwählt sich Gott die heilgen Hütten (Si Déu escull les sagrades llars) que gairebé enllaçarà amb el cor final, Friede über Israel (Pau sobre Israel), un dels més desenfrenats de Bach que a la versió profana tancava la primera part de la cantata recuperant la brillantor del cor inicial. El primer vers, cantat a l'uníson, és seguit d'una autèntica rierada de joia estructurada en dues seccions enllaçades per un interludi de 30 compassos. Bach doncs, desferma la glòria per a tancar la cantata en un ambient de màxim esplendor, tal com s'escau en una festivitat de la importància de la Pentecosta i compensant potser el fet que la partitura només consti de cinc moviments.

J.M.S.

Cantata BWV 34
O EWIGES FEUER, O URSPRUNG DER LIEBE
Feria I Pentecostes (Diumenge de Pentecosta)
Estrenada: 1ª Versió profana, 1726. Versió definitiva entre 1740-45
Text: Anònim

1. COR
Oh, Foc Etern, Oh, Príncep de l'Amor,
Encén i consagra els cors,
Travessa'ls d'ondulants flames divines!
Desitgem, Oh Altíssim, esdevenir el teu temple.
Fes que les Ànimes siguin benvingudes en la teva Fe!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Els nostres cors creuen, Senyor,
La teva Paraula Veritable.
T'agrada restar entre els homes,
Per a posseir el seu cors;
Senyor, omple'ls de gràcia!
Un santuari així escollit
Esdevindrà inundat de Gloria!
***
3. ÀRIA (Alt)
Benaurades les Ànimes escollides
Que Déu ha convertit en sa Llar.
Qui pot desitjar més Gloria?
Qui pot mesurar la magnitud de la benedicció?
Aquesta és la Obra del Senyor.
***
4. RECITATIU (Baix)
Si Déu escull les sagrades llars
On habitarà amb gran joia,
També les ha de beneir
Com a premi per hostatjar-lo.
El Senyor pronuncia
Sobre la seva santa llar
Paraules de benedicció:
***
5. COR
Pau sobre Israel!
Agraïu les mans miraculoses de l'Altíssim,
Agraïu que Ell pensi en vosaltres.
Sí! la seva benedicció poderosa
Atorga la Pau a Israel,
Us atorga la Pau a vosaltres.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 74

La Pentecosta (Pasqua Granada o Segona Pasqua) s'escau uns 50 dies després de la Pasqua de Resurrecció i celebra el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols. Juntament amb Nadal i la Pasqua de Resurrecció, era una de les tres grans festivitats que l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius. Per al primer d'ells, el Diumenge de Pentecosta, conserva el catàleg les cantates BWV 172, 59, 74 i 34 per ordre cronològic, de les quals avui analitzarem la cantata BWV 74 WER MICH LIEBET, DER WIRD MEIN WORT HALTEN, una grandiosa obra repleta de meravelles que, com veurem, es pot considerar una ampliació de la BWV 59, d'idèntic títol i estrenada l'any 1723, segurament la primera cantata estrenada per Bach com a Kantor de Sant Tomàs de Leipzig.

Va ser el 20 de maig de 1725 quan Bach presentà en aquella ciutat la cantata BWV 74, basada en un text de la poetessa Marianne von Ziegler, de la qual utilitzà nou llibrets la primavera d'aquell any. Com és habitual, el text de Ziegler s'inicia amb una cita evangèlica (Joan 14, 23) que, per casualitat, ja havia encapçalat el llibret de la cantata BWV 59, obra d'Erdmann Neumeister. És molt probable que, tractant-se del mateix versicle, decidís Bach aprofitar aquell material musical. A la versió anterior l'havia concebut com un duet de soprano i baix, ara el convertirà en un cor de grans dimensions, molt més adient a la solemnitat que la festivitat requereix. Amb la participació de tota l'orquestra, trompetes i timbales incloses, el resultat és un moviment realment imponent.

De la cantata BWV 59 prové també l'ària de soprano Komm, komm, mein Herze steht dir offen (Vine, vine, el meu cor t'és obert), on constituïa el quart moviment i estava destinada al baix acompanyat pel violí. Ara, la tonalitat serà transportada de Do Major a Fa Major i el violí serà substituït per l'oboè da caccia. Això, i el seu ritme reposat, li confereixen una dolça pàtina de serenor i pau espiritual.

El recitatiu de contralt Die Wohnung ist bereit (La Llar està a punt) dóna pas a l'ària Ich gehe hin und komme wieder zu euch (Me'n vaig, però tornaré a vosaltres), en la qual el baix encarna el seu paper habitual de Vox Christi, car el text és un dictum, una frase de Jesús extreta de nou de l'Evangeli de Sant Joan. Ens trobem davant la primera peça extraordinària d'aquesta cantata, ja que demostra la sublim capacitat de Bach per a transformar en música allò que suggereix el text, ni que sigui amb uns mitjans reduïts al mínim: El cantant només serà acompanyat del baix continu, però en el seu ritme podem veure la simbologia de les passes accelerades tan habitual en Bach, representant el me'n vaig que diu el text. Aquest Ich gehe gin (Me'n vaig) serà cantat sempre amb un gir ascendent, mentre que und komme wieder zu euch (però tornaré a vosaltres) ho serà amb un de descendent. També destaquen les virtuoses vocalitzacions sobre so würdet ihr euch freuen (us en alegraríeu).

Aquesta alegria es desborda a l'ària següent, Kommt, eilet, stimmet Sait und Lieder (Veniu, afanyeu-vos, féu sonar les cordes i canteu), una celestial ària a càrrec del tenor amb tota la corda desfermada, llençada a un èxtasi de joia i optimisme. Els termes importants són degudament recalcats: Una nota imperativa sobre kommt (veniu!), una rauxa de fins a 48 notes sobre eilet (afanyeu-vos) i un gran gir ascendent sobre hochgelobte (glorigficat). A la secció central, la menció al dimoni enfosqueix subtilment l'ambient, mentre que una extensa nota sobre glaub (crec) simbolitzarà la constància de la Fe.

Aquest enlluernant clima de joia cessa al recitatiu següent, Es ist nichts Verdammliches an denen (No hi ha condemnació possible), en tractar-se d'una nova cita evangèlica a càrrec del baix, ara sustentat per oboès i que donarà pas al penúltim moviment, l'ària de contralt Nichts kann mich erretten (Res no podrà salvar-me), que com veurem mereixeria una entrada sencera per a ella sola.

No hi ha dubte que estem davant d'una de les àries més extraordinàries de Bach, en la qual el simbolisme de la música respecte al text arriba potser a la seva màxima expressió. Bach ens transporta al mateix Infern, on les ànimes encadenades són sotmeses a suplicis insuportables dels quals només podran escapar gràcies al sacrifici de Jesús. 

Per a començar, al llarg de tot el moviment la victòria de Crist sobre sobre Satanàs és suggerida o, més ben dit, subjau en el seu to marcadament marcial, gairebé de batalla.

A més, divideix Bach l'orquestra en tres blocs: El baix continu, les cordes i els oboès. Els dos darrers s'aniran succeint en la descripció primer de les cadenes infernals (mitjançant els acords trencats dels oboès i els ràpids girs de les cordes) i després, del dolor insuportable dels turments amb un esfereïdor acord sostingut in crescendo que posa els pèls de punta. A la secció central, més moderada, destacaran les seccions en tresets amb les quals s'expressa el riure, a més de certes llambregades que, potser, al·ludeixen als llampecs que segons els evangelis acompanyaren la crucifixió de Jesús.

Aquest espectacle musical conduirà a la coral Kein Menschenkind hier auf der Erd (Cap criatura humana aquí, a la Terra), on es canta la segona estrofa d'un himne de Paul Gerhardt amb una melodia profana adaptada a l'església a Nürnberg l'any 1534. La trompeta doblarà els sopranos, mentre que la resta d'instruments acompanyaran les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 74
WER MICH LIEBET, DER WIRD MEIN WORT HALTEN (II)
Feria I Pentecostes
Estrenada: 20 de maig de 1725
Text: Marianne von Ziegler

1. COR 
Aquell qui m'estimi mantindrà la meva Paraula
I el meu Pare l'estimarà,
I vindrem a Ell
I en Ell farem la nostra Llar.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Vine, vine, el meu cor t'és obert;
Ah, fes-ne casa teva!
T'estimo, per tant haig d'esperar
Que la teva Paraula vingui a mi,
Car qui et busca, tem, estima i lloa
És grat al Pare.
No dubto pas que seré escoltat
 Podent així consolar-me en Tu.
***
3. RECITATIU (Alt)
La Llar és a punt:
Has trobat un Cor destinat només a Tu.
Així doncs, no em facis pensar
Que podries abandonar-me:
Ah! Mai, mai deixaré que això passi!
***
4. ÀRIA (Baix)
Me'n vaig, però tornaré a vosaltres.
Si m'estiméssiu, us en alegraríeu.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Veniu, afanyeu-vos!
Féu sonar les cordes i canteu
Tonades d'Alegria i Joia!
Si ha de marxar, tornarà
El Glorificat Fill de Déu.
Satanàs, mentrestant, provarà
De causar-nos la perdició,
Però això no em preocupa
Per que crec en Tu, Senyor.
***
6. RECITATIU (Baix)
No hi ha condemnació possible
Per aquells que són en Crist Jesús.
***
7. ÀRIA (Alt)
Res no podrà salvar-me
De les cadenes infernals
Més que la teva sang, Jesús.
El teu Martiri, la teva Mort
Fan de mi el teu Hereu:
Me'n ric, de la fúria (de Satanàs).
***
8. CORAL
Cap criatura humana aquí, a la Terra,
És digna d'aquests nobles dons,
En nosaltres no hi ha mèrit.
Aquí només compten l'Amor i la Gràcia
Que Crist ens ha guanyat
A través de la penitència i l'expiació.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 172

La Pentecosta (a casa nostra Pasqua Granada o Segona Pasqua) és una festivitat que s'escau uns 50 dies després de la Pasqua de Resurrecció i que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols, als quals atorgà el do de llengües per tal d'iniciar la seva missió evangelitzadora arreu del món. A l'església luterana de temps de Bach era, juntament amb Nadal i la Pasqua de Resurrecció, una de les tres grans festivitats que es celebraven en tres dies successius. Per al primer d'ells, el Diumenge de Pentecosta, conserva el catàleg les cantates BWV 172, 59, 74 i 34 per ordre cronològic, i serà la primera de les quatre la que avui analitzarem, la cantata BWV 172 ERSCHALLET, IHR LIEDER, ERKLINGET, IHR SAITEN!

Aquesta seria la tercera o quarta cantata del Cicle de Weimar, ciutat on hauria estat estrenada el 20 de maig de 1714. Dietrich Kilian, que en fou l'editor per a la NBA, constata la seva reutilització a Leipzig els anys 1724 i 1731, a més d'una altra possible data posterior. Aquestes versions de Leipzig comportaren una revisió completa de l'obra, d'aquí que, certament, aquesta no acabi d'encaixar amb molts aspectes de les cantates d'aquell cicle primigeni. Se la veu musicalment més madura, per  dir-ho així.

El text, d'autor anònim, té totes les característiques de les obres de Salomo Franck, poeta de la cort ducal i autor de gairebé totes les cantates de lèpoca de Weimar. Conté un versicle de l'Evangeli de Sant Joan i una coral de Philliph Nicolai.

Arrenca la cantata amb l'imponent cor Erschallet, ihr Lieder, ihr Saiten (Retroneu, cants! Ressoneu, cordes!), un dels meus preferits, al qual tinc una especial reverència ja que em retrau als primers contactes que vaig tenir amb el món de les cantates. Efectivament, aquest cor servia de capçalera a una integral de les cantates de Bach que va emetre Catalunya Música a principis dels 90, gràcies a la qual em vaig començar a endinsar en seva immensitat.

Estructurat en forma da capo, les seccions extremes destaquen pel seu compàs a base d'imponents batzegades, mentre que a la part central callen els instruments festius i el cor entona una fuga en mode menor que conclou amb una gran vocalització sobre el terme bereiten que no sembla gaire justificada, la qual cosa podria denotar un origen profà.

Pel que sabem, aquesta és la segona o tercera obra en la qual el jove Bach posà en escena el dispositiu instrumental de les grans ocasions, amb tres trompetes i timbales. La primera havia estat a la cantata BWV 71, estrenada a Mühlhausen l'any 1708. Segurament el mateix patró devia seguir la cantata que estrenà en aquella ciutat l'any següent la qual, desgraciadament, s'ha perdut.

El segon moviment posa en música el versicle evangèlic abans citat en forma de recitatiu-airoso per a baix: Wer mich liebet, der wird mein Wort halten (Aquell qui m'estimi, guardarà la meva paraula), en el qual alguns girs que no acaben de concordar amb el text podrien, de nou, fer sospitar en un origen profà de la cantata.

Segueixen tres àries consecutives. La primera, de nou a càrrec del baix, és la titulada Heiligste Dreieinigkeit (Santíssima Trinitat). Es tracta d'un dels moments més pomposos de Bach, on fins a tres trompetes (símbol de la Trinitat) i timbales acompanyaran el cantant sobre el ritme festiu del continu. Tota una representació musical de la majestat divina.

El tenor entonarà la segona ària: O Seelenparadies (Oh, Paradís de l'Ànima), que presenta un gran contrast amb l'anterior. A ritme pausat, tota la corda a l'uníson dibuixa una fluïda línia harmònica amb la qual es representa l'alè vital de què parla el text. destaquen les vocalitzacions sobre durchwehet (transitar), vergeht (repòs) i nahet sich (apropar-se).

La tercera ària és un duet per a soprano i contralt personificant l'ànima i l'Esperit Sant, que estableixen un diàleg segons l'arquetip de duet amatori: Komm, lass mich nicht länger warten (Vine, no em facis esperar més!). Sota seu, Bach introdueix una paràfrasi de la melodia de la coral Komm, Heiliger Geist, Herre Gott. Aquesta era entonada per l'oboè o la flauta a les versions de 1714 i 1731, per l'oboè d'amore a la de 1724 i per l'orgue en una versió posterior. En totes les versions però, es predisposa el violoncel obbligato.

La coral següent canta la quarta estrofa de Wie schön leuchtet der Morgenstern, adaptació que féu l'any 1599  Philliph Nicolai d'una melodia coneguda a Estrasburg al segle XV i que també protagonitza la cantata BWV 1. I aquí acabaria la cantata, si no fos que Bach disposà en alguna de les versions repetir el cor inicial per tal d'acabar la interpretació d'una manera més brillant. Aquesta repetició literal del cor inicial es dóna molt poques vegades, la cantata BWV 193 potser és l'única altra ocasió en què Bach en fa una indicació expressa. En aquest cas, la cantata resultarà més simètrica i majestuosa, d'acord amb la importància de la festivitat a la que va destinada.

J.M.S.

Cantata BWV 172
ERSCHALLET, IHR LIEDER, ERKLINGET, IHR SAITEN!
Festo Pentecostes
Estrenada: Weimar, 20 de maig de 1714
Text: Molt possiblement de Salomo Franck

1. COR
Retroneu, cants!
Ressoneu, cordes!
Oh, època benaurada!
Déu desitja fer de les ànimes el seu temple.
***
2. RECITATIU (Baix)
Aquell qui m'estimi, guardarà la meva paraula i mon Pare l'estimarà,
I vindrem a ell i en ell establirem la nostra Llar.
***
3. ÀRIA (Baix)
Santíssima Trinitat,
Gran Déu de la Glòria,
Vine en aquest temps de Gràcia
I penetra en nosaltres,
Vine a aquests cors convertits en tendes
Tan humils i tan modestes.
Vine i permet-nos suplicar-te,
Vine i construeix en nosaltres.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Oh, Paradís de l'Ànima
Transitat per l'Esperit de Déu,
Aquell que bufà durant la Creació,
Aquell Esperit que mai reposa!
Au, va, preparem-nos:
La Consolació és a prop.
***
5. DUETTO (Soprano, Alt)
Soprano = Ànima / Alt = Esperit Sant
Soprano
Vine, no em facis esperar més!
Vine, suau brisa celestial
I bufa a través del jardí del meu cor!
Alt
Jo et reforçaré, Fill meu.
Soprano
Amadíssim Amor, tan dolç,
Abundància de tots els plaers,
M'enfonsaré si et trobo a faltar.
Alt
Rebràs de mi el petó de la Gràcia.
Soprano
Sigues benvingut en la Fe!
Acosta't, Amor suprem,
T'has apropiat del meu Cor.
Alt
Jo sóc teu i tu ets meu!
***
6. CORAL
De Déu ve cap a mi
Un raig de llum alegre
Quan Tu, amb els teus ullets
Amistosament em contemples.
Oh, Senyor Jesucrist, mon preuat bé!
La teva Paraula, el teu Esperit,
La teva Carn i la teva Sang
Em reforcen fins al fons.
Pren-me amorosament als teus braços,
Deixa'm sentir el calor de la Gràcia:
Vinc convidat per la teva paraula.
***

En algunes reposicions d'aquesta cantata, 
Bach disposà la repetició del cor inicial a mode de conclusió.

7. COR
Retroneu, cants!
Ressoneu, cordes!
Oh, època benaurada!
Déu desitja fer de les ànimes el seu temple.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 59

La Pentecosta era una important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Centrem-nos en el Primer Dia de Pentecosta i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.

Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.

El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'església de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.

La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 11 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?

La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.

Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.

 J.M.S.

Cantata BWV 59
WER MICH LIEBET, DER WIRD MEIN WORT HALTEN (I)
Feria I Pentecostes
Estrenada: Probablement el 23 de maig de 1723
Text: Erdmann Neumeister

1. DUET (Soprano, Baix)
Qui m’estimi, guardarà la meva paraula,
i el meu Pare també l’estimarà,
anirem amb ell i hi farem la nostra estada.
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Oh, quins són tots aquests beneficis
Que Jesús ens atorga?
Són els que ell pensa,
Que en som dignes i que
Junt amb el Pare i el sant Esperit
Promet fer germinar
Dins els nostres cors.
Oh, quins són tots aquests beneficis?
L’home no és més que pols,
El preu de la seva vanitat,
L’esforç del treball, una tragèdia,
I tot plegat acaba en misèria.
I ara què? l’Altíssim ens diu
Que ha escollit les nostres ànimes
Per fer-ne la seva estança?
Ah, hi ha res que no pugui fer l’amor de Déu?
Ah, això és, doncs el què volem,
Que es faci la seva voluntat!
***
3. CORAL
Vine, Esperit Sant, Senyor Déu,
omple amb els béns de la teva Gràcia
els cors, la boca i els sentits dels teus fidels.
Ablama en ells el teu ardent zel.
Oh Senyor, per l’esclat de la teva llum
has aplegat en una sola fe
gent que parla totes les llengües del món.
Que tothom, Senyor, t’adreci ses lloances.
Al·leluia, al·leluia.   
***
4. ÀRIA (Baix)
El món amb tots els seus reialmes,
el món amb tot el seu esplendor
no pot igualar aquesta magnificència
amb la que Déu ens omple d’alegria:
car ell regna en els nostres cors
i hi fa estada com al cel.
Oh Déu, quin gran goig!
***
5. CHORALE SEGUE
Aquesta anotació es llegeix al final de la particel·la autògrafa de la part del baix d'aquesta cantata, resultant impossible avui dia, llevat d'especulacions,  descobrir de quina coral es tractava.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera