4/6/17

BWV 59

Hem arribat al Diumenge de Pentecosta, important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Però ocupem-nos del dia d'avui i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.
Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.
El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'eglèsia de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.
La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.
Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 10 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?
La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.
Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.