25/6/17

BWV 76

Si la setmana passada començàvem el cicle de la Trinitat amb la cantata BWV 75, avui parlarem de la seva bessona i subsegüent al catàleg, la BWV 76 Die Himmel erzählen die Ehre Gottes (Els cels proclamen la glòria de Déu), que fou estrenada una setmana més tard, el 6 de juny de 1723, a l'església de St. Tomàs de Leipzig. Juntament amb la BWV 2, són les dues úniques cantates per al Segon Diumenge després de la Trinitat.
De nou ens trobem davant una cantata de grans dimensions i estructurada en dues parts de 7 moviments cadascuna (vegeu BWV 75). Segurament Bach, amb aquestes dues grans cantates (que recordem signifiquen el seu debut a Leipzig), pretenia reivindicar-se davant el seu nou públic i patrons. I més encara tenint en compte que les autoritats de Leipzig havien negociat amb Telemann i Graupner abans que amb ell. Sembla que Bach aconseguí els seu objectiu, segons algunes fonts referents a l'alcalde Gottfried Lange:"Un cop escollit, Bach ens va fer oblidar Telemann", afirmà. 
Per cert, que les quatre parts d'aquestes dues cantates han estat concebudes en alguna ocasió com a cantates autònomes. Sense anar més lluny, l'any 1761 l'editorial Breitkopf oferia el manuscrit de la primera part de la cantata BWV 76 com a "cantata de la Reforma".
Les lectures del dia tractaven l'exhortació a l'amor fratern (1 Jn. 3, 13-18) i la paràbola del banquet (Lc. 14, 16-24). Dels dos textos deriven les idees del llibret, anònim, que utilitza també versicles dels salms al cor inicial i una coral de Martí Luter per tancar les dues parts de la cantata.
Aquesta s'inicia amb un impressionant cor en forma de gran motet en dues parts: La primera arrenca amb un concertant instrumental amb trompeta destacada on (inusualment) comença a cantar el baix solista, al qual s'afegeix tot seguit el cor. En cert punt, tot s'aturarà i s'activarà una espectacular fuga a no sé quantes veus, en la meva opinió una de les més brutals de Bach. Els efectius s'aniran sumant en una espècie d'imparable in crescendo, que acabarà quan a Bach li vingui bé. Primer els solistes un a un, després les veus del cor una a una, després l'orquestra i, per acabar, per sobre de tots ells, la trompeta majestàtica. Impressionant. Sobretot en la versió de Koopman. 
Si jo sóc Lange, m'oblido també de Telemann i de sa mare.
Un recitatiu amb el tenor vestit amb tota la corda condueix a l'ària de soprano Hört, ihr Völker, Gottes Stimme (Escolteu, pobles, la veu de Déu) que serà monopolitzada pel característic tema del violí amb el qual arrenca i conclou.
Arribarà després la parella recitatiu-ària per a la veu de baix: Fahr hin, abgöttische Zunft! (Fora, secta idòlatra!) cantarà l'ària, on destaca la trompeta tronant en un moviment molt semblant a l'ària núm. 12 de la cantata BWV 75.
El següent moviment serà un recitatiu-airoso per a contralt que desembocarà en la coral que tanca la primera part de la cantata. Igual que a la BWV 75, les frases del cor seran revestides per intervencions de l'orquestra.
La segona part de la cantata manté la similitud amb la BWV 75: També arrenca amb una simfonia instrumental, tot i que en aquest cas no té cap relació amb la coral precedent. Podria tractar-se d'una obra escrita anteriorment, potser a Köthen, pel paper destacat de la viola da gamba a la qual era tan aficionat el príncep Leopold. Sigui com sigui, Bach reutilitzarà aquesta música a la triosonata per a orgue BWV 528.
Un recitatiu per a baix dóna pas a l'ària per a tenor Hasse nur, hasse mich recht (Odieu-me, odieu-me del tot), realment corprenedora per la seva nuesa descarnada de mitjans, tot i que realment al darrera hi ha una complicada harmonia d'acords de 7a disminuïda que en cert moment fa entrar la veu en un dur interval de 4a augmentada, al cantar "Hasse Mich": És el temut tríton o diabolus in musica, aquí introduït per a crear certa sensació desagradable quan es fa referència a l'odi. Un altre compositor que també l'utilitza és Gustav Holst, al començament del cèlebre moviment dedicat a Mart, a la seva obra "The Planets".
Dos recitatius-airosos (contralt i tenor) emmarquen la darrera ària de la cantata, per a contralt: Liebt, ihr Christen, in der Tat! (Cristians, feu-ho tot per amor!) on l'oboè d'amore i la viola da gamba endolceixen l'ambient de cara a la coral final la qual, com a la cantata BWV 75, és una repetició de la coral luterana que tancava la primera part però ara amb la lletra de la tercera i última estrofa, que conté la doxologia del Gloria Patri.
Gran cantata que us convido a gaudir. Fins aviat!