BWV 131

La cantata BWV 131 AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR probablement sigui la més antiga cantata de Bach que es conserva, si no la primera que va escriure, ja que la investigació considera molt probable la seva composició a Mühlhausen l'any 1707. Si fos així, entre les cantates que conservem l'única que podria disputar-li la primogenitura seria alguna que hagués estat creada a Arnstadt, l'anterior residència de Bach, en els mesos previs a la composició de la BWV 131. Hi ha algunes candidates (BWV 4, 106, 150, 196), però de cap en tenim la certesa i només podem fer especulacions.
El que sí sabem del cert és que el 30 de maig de 1707 la ciutat de Mühlhausen va ser parcialment destruïda per un desafortunat incendi. Poc després, estant encara ben viva la tragèdia, arribà el nou organista de l'església de Sant Blai, un tal Johann Sebastian Bach, que assumiria oficialment el càrrec el dia 1 de juliol. La investigació especula que la primera tasca de Bach va ser la composició d'aquesta cantata BWV 131, destinada a un ofici de penitència que s'organitzà arran de l'incendi.
Com totes les cantates primigènies de Bach, l'obra està concebuda en l'estil arcaïtzant previ a l'stilo nuovo (l'estructuració en àries, recitatius i cors) que arribarà d'Itàlia de manera imminent i Bach abraçarà sens dubte. Destaca la disposició simètrica dels moviments vocals, preludiats per una simfonia instrumental que podríem entendre bé com externa a la cantata, bé integrada al cor inicial:

[simfonia] + cor - arioso amb coral - cor - arioso amb coral - cor

La instrumentació també és arcaïtzant, amb la presència de dues violes (com a la cantata BWV 106 però sense flautes). Alfred Dürr va dir d'aquesta cantata que «posseïa totes les virtuts i defectes d'una obra de joventut». El llibret és anònim i podria fins i tot haver estat compilat pel mateix Bach sobre la base de textos del Salm 130 i un coral de B. Ringwald de 1588.
Musicalment, aquesta cantata és una obra molt diferent de les que Bach compondrà anys després a Leipzig. No hi trobarem l'habitual successió de recitatius i àries ni tampoc un coral conclusiu, sinó tres grans intervencions del cor entre les quals s'intercalen dos passatges per a solistes combinats amb estrofes d'un coral sobre una instrumentació força austera. La tonalitat principal de sol menor contribueix a crear el clima de recolliment i penitència que impregna tota l'obra. Però, com veurem tot seguit, el que resulta més remarcable d'aquesta partitura és el fet de trobar, ja en una creació tan primerenca, alguns dels trets que acompanyaran tota l'obra futura de Bach com a compositor de música d'església.
El primer moviment, Aus der Tiefen rufe ich, Herr, zu dir (Des de l'abisme us crido, Senyor), arrenca amb una breu introducció instrumental que estableix immediatament el caràcter afligit de la cantata. El cor entra amb una escriptura lenta i carregada de tensió, en la qual les veus semblen elevar-se amb dificultat des de les profunditats que esmenta el text. Bach posa una atenció especial en la paraula Tiefen (profunditats), que destaca mitjançant girs melòdics i intervals expressius. Aquesta primera secció donarà pas a una altra de més gran agitació sobre les paraules Herr, höre meine Stimme (Senyor, escolteu la meva veu), que acabarà desplegant una escriptura fugada. El contrast entre la súplica inicial i el moviment de les veus converteix aquest cor en una magnífica mostra de la capacitat expressiva del jove compositor.
El segon moviment, So du willst, Herr, Sünde zurechnen (Si teníeu en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir?), presenta un dels recursos més interessants de la cantata: sobre un arioso del baix, que canta els versicles del salm amb una línia plena de girs expressius, els sopranos entonen la segona estrofa del coral Herr Jesu Christ, du höchstes Gut, de Bartholomäus Ringwaldt. Les dues melodies avancen simultàniament, però amb caràcters ben diferents: mentre el baix expressa la inquietud del pecador davant el judici diví, el coral aporta una reflexió sobre la misericòrdia de Crist. No es tracta, doncs, d'un simple acompanyament, sinó de dues veus que dialoguen des de perspectives complementàries. Aquesta superposició de textos bíblics i corals serà una constant a tota l'obra futura de Bach.
Centralitza la cantata el cor Ich harre des Herrn, meine Seele harret (Espero en el Senyor, la meva ànima hi espera), moviment que s'inicia amb una declamació solemne i continguda que derivarà cap a un desenvolupament contrapuntístic sobre les paraules und ich hoffe auf sein Wort (i confio en la seva paraula), contrapunt que vol simbolitzar la confiança del creient. Conceptualment, aquest moviment representa un canvi subtil però important en el sentit del text, car la desesperació inicial comença a transformar-se en esperança, un trànsit que serà habitual en moltes de les cantates que Bach escriurà posteriorment i que ja trobem aquí.
El quart moviment, Meine Seele wartet auf den Herrn (La meva ànima espera en el Senyor), recupera el procediment del segon, però ara serà el tenor qui cantarà el text del salm mentre els contralts entonen una nova estrofa del mateix coral de Ringwaldt. L'acompanyament del continu i la sobrietat de l'escriptura contribueixen a crear una atmosfera d'intimitat. El tenor insisteix en l'espera del Senyor von einer Morgenwache bis zu der andern (d'una vetlla del matí a l'altra), mentre el coral recorda la condició pecadora de l'ésser humà i el seu desig de purificació.
Arribem així al gran cor final, Israel hoffe auf den Herrn (Israel, confia en el Senyor), en el qual Bach desplega novament tota la seva habilitat contrapuntística. El text abandona la súplica individual i es converteix en una exhortació col·lectiva a confiar en la gràcia divina. Després d'una primera secció de caràcter més reposat, la música guanya impuls fins a desembocar en una extensa fuga sobre les paraules Und er wird Israel erlösen aus allen seinen Sünden (I és ell qui redimirà Israel de tots els seus pecats). Una darrera exhortació a l'uníson de tot el cor conclourà la cantata.

D'aquesta manera, Bach haurà recorregut musicalment tot el camí que proposa el salm: de la desesperació del pecador a l'esperança en la redempció, un camí de la foscor a la llum que, com hem dit abans, serà habitual al munt de cantates que Bach compondrà al llarg de la seva vida, de les quals potser aquesta sigui la primera.

J.M.S.

Cantata BWV 131
AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR
(De Profundis Alemany)
Cantata Penitencial
Estrenada: 1707 (possiblement amb motiu de l'incendi de Mühlhausen)
Text: salm 130 i dues estrofes d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt

1. SIMFONIA i COR
Des de l'abisme us crido, Senyor;
Senyor, escolteu la meva veu;
permeteu que la vostra orella estigui atenta
a la veu de la meva súplica.
***
2. ARIOSO (Baix)
Si teníeu en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
Però en vós es troba el perdó;
per això hom té temor de vós.
CORAL (Soprano)
Teniu pietat de mi, carregat amb aquest pes,
alliberau-ne el meu cor,
puix que ja n'heu donat satisfacció
a la creu amb dolors de mort,
i de manera que jo amb gran pena
no m'enfonsi sota el meus pecats,
ni desesperi eternament.
***
3. COR
Espero en el Senyor,
la meva ànima hi espera
i confio en la seva paraula.
***
4. ÀRIA (Tenor)
La meva ànima espera en el Senyor,
des de la sentinella del matí fins a la següent.
CORAL (Contralt)
I com que en el meu pensament,
com ja me n'he plangut,
sóc un afligit pecador
rosegat per la consciència,
voldria dins la vostra sang
ser netejat de les meves culpes,
com David i Manassès.
***
5. COR
Israel, confia en el Senyor,
perquè en el Senyor hi ha la misericòrdia
i la redempció generosa,
i és ell qui redimirà Israel,
de tots els seus pecats.

Traducció dels corals i adaptació, d'acord amb el text alemany,
del psalm 130 en versió dels monjos de Montserrat,
per Gabriel de la S. T. Sampol