30/3/19

BWV 119

El Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, es celebrava a les ciutats alemanyes de l'època de Bach amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat sembla haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel. A totes elles caldria afegir almenys quatre cantates més, desgraciadament perdudes.
Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119 i 120, de les quals avui analitzarem la penúltima, la cantata BWV 119 PREISE, JERUSALEM, DEN HERRN, una obra que com veurem presenta vàries singularitats.
A Leipzig, l'elecció d'un nou consistori es solemnitzava amb una missa a l'església de Sant Nicolau pels volts de Sant Bartomeu, a finals d'agost. Fou en aquesta església on la cantata s'estrenà el dia 30 d'agost de 1723, el primer estiu de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. L'anònim autor del llibret utilitzarà fragments de l'Antic Testament per tal de fer un paral·lelisme entre Leipzig i Jerusalem. L'orquestració de la cantata, com totes les de Ratsweschel, és esclatant i hi destaca la participació de fins a quatre trompetes, un fet molt inhabitual en Bach que només es repeteix a la cantata BWV 63.
Segurament per tal d'impressionar el seu nou públic, i tenint en compte que s'obria una nova legislatura, Bach dóna al cor inicial de la cantata la forma d'una obertura francesa, enginyosa idea que apareix en altres cantates, com les BWV 20, 61, 97, 110 o 194. La grandiosa solemnitat dels compassos inicials és seguida d'una elaborada fuga vocal sobre el text que intitula la cantata: Preise, Jerusalem, den Herrn (Lloa, el Senyor, Jerusalem; estima, el teu Déu, Sió), uns versos provinents del Salm 147. La pompositat dels compassos inicials tancarà el moviment. El resultat de tot això és una música d'una fastuositat corprenedora, segurament aquest sigui el més solemne de la sèrie de cors amb forma d'obertura francesa esmentats anteriorment.
El segon moviment serà un recitatiu del tenor que comença i acaba amb el mateix vers (Terra benaurada! Ciutat sortosa!) per a donar pas a la seva pròpia ària: Wohl dir, du Volk der Linden (Benaurat tu, poble dels til·lers), una ària singular en la qual dos oboès da caccia acompanyen el cantant, disposició que mai més veurem en cap obra de Bach. Amb això la fastuositat inicial donarà pas a la calidesa i la felicitat continguda. Les idees del text deriven del Salm 85 i la ciutat dels til·lers és la pròpia Leipzig, el nom de la qual deriva de l'eslau lipa, til·ler.
També únic serà el següent recitatiu, So herrlich stehst du, liebe Stadt! (Essent així, que gloriosa et veus, ciutat preada!). El baix, introduït per una fanfàrria de quatre trompetes i timbales, serà acompanyat a la secció central per dues flautes dolces  i de nou els dos oboès da caccia.
Seguirà l'ària de contralt Die Obrigkeit ist Gottes Gabe (L’autoritat és un do de Déu), protagonitzada per les dues flautes dolces i el seu ritme puntejat, que resulta contradictori amb un text que enalteix l'autoritat divina i ens fa sospitar que podria tractar-se d'una paròdia de música escrita anteriorment.
El recitatiu de soprano Nun! wir erkennen es und bringen dir enllaçarà directament amb l'enorme cor Der Herr hat Guts an uns getan (El senyor ens ha omplert de béns), un moviment amb forma de motet a càrrec del dispositiu vocal i instrumental en ple. Una pomposa fanfàrria instrumental donarà pas a una gran fuga vocal que arrenca amb un tema de 8 notes que he localitzat en altres dues obres de Bach: El cor inicial de la cantata BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ i el número 58b (numeració NBA) de la Passió Segons St. Mateu, quan el poble es burla del crucificat Jesús amb les paraules Ist er der König Israels (Si és el Rei dels Jueus, que baixi ara de la creu, i llavors creurem en Ell). Aquesta cantata seria l'obra més antiga en la qual apareix aquest tema, que per a Bach potser tenia algun simbolisme especial. La fanfàrria enllaçarà els blocs corals i tancarà el moviment.
Els dos darrers números són una mena d'epíleg en el qual s'implora la protecció divina: Primer, el recitatiu de contralt Zuletzt! (En fi!) i després la coral Hilf deinem Volk, Herr Jesu Christ (Salva el nostre poble, Senyor Jesucrist), versió alemanya del Te deum realitzada per Martí Luter l'any 1529. Estranyament, es canta senzillament a capella, silenciant trompetes i timbales, a diferència d'altres cantates de festa grossa en les quals la fanfàrria solemnitza les corals conclusives.
J.M.S.



Cantata BWV 119
PREISE, JERUSALEM, DEN HERRN
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 30 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb fragments extrets del Psalm 147 i del Te Deum de M. Luter 

1. COR
Lloa, el Senyor, Jerusalem; estima, el teu Déu, Sió!
Car, ell embarra les teves portes,
beneeix els teus infants
i posa pau als teus confins.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Terra benaurada! Ciutat sortosa!
on el Senyor hi té estatge i llar.
Pot Déu, atorgar-nos millor mercè
que l’honor de viure en aquesta terra?
Hi ha cap altra ciutat
beneïda amb tanta benvolença?
On s’hi apleguen
alhora, fidelitat i bonesa,
on justícia i pau,
de bracet per sempre més,
mai satisfetes, no es cansen
de fer tota cosa promesa.
En resum, et declarem:
Terra benaurada! Ciutat sortosa!
***
3. ÀRIA (Tenor)
Benaurat tu, poble dels til·lers,
Benaurat tu, poble sortós!
Quants beneficis i favors de Déu
t’han estat donats
a més no poder,
que no tenen fi ni compte.
Benaurat tu, poble dels til·lers,
Benaurat tu, poble sortós!
***
4. RECITATIU (Baix)
Essent així, que gloriosa et veus, ciutat preada!
Escollida per Déu,
reps bens i més béns en heretatge
que el cor reté
i, a fe, cal reconèixer,
que per mà del Senyor creixen i creixen.
O sí!
Què més vols?
Heus ací el testimoni
convincent de cor i a consciència,
que tot el doll de bonesa que reps
pertoca a la generositat de Déu
i que al seu savi govern escau.
Ara, doncs, poble estimat,
disposa’t a donar-li devota gratitud
si no, fins i tot emmudiran les teves muralles!
***
5. ÀRIA (Alt)
El poder és un do de Déu;
Si, és la seva genuïna imatge.
Qui no admeti aquesta força,
caldrà, potser, que no oblidi, que Déu
com, sinó, podria mantenir sa paraula?
***
6. RECITATIU (Soprano)
Ara, sí! ho reconeixem i t’oferim,
O Déu altíssim, la nostra acció de gràcies,
Sobretot perquè des d’avui,
el dia que el Senyor,
estimats pares, us ha alliberat de maltret,
i fins i tot, de les vostres
hores d’insomni i desassossec
per totes les mancances sobrevingudes.
Així, doncs, el poble fidel, suplica amb el cor i la boca:
***
7. COR
El senyor ens ha omplert de béns,
per això tots estem plens de joia.
Ell beneeix els nostres pares
els empara immensament
anys i més anys
en llur setial de govern,
doncs, el volem glorificar.
***
8. RECITATIU (Alt)
En fi!
Ja que tu, Senyor, ens has fet un poble assenyat
Si més no, de més a més, et plagui parar orella
a la nostra humil pregària
Escolteu-nos! O si, escolteu-nos!
La boca, el cor i l’ànima sospiren a una veu.
***
9. CORAL
Salva el nostre poble, Senyor Jesucrist,
Beneeix-lo, car som el teu heretatge.
Tingues cura d’ell per sempre
i puja’l a l’Eternitat!
Amen.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera




16/3/19

BWV 69

Era costum a l'alemanya de Bach celebrar la investidura d'un nou ajuntament (el Ratsweschel) amb un solemne ofici on no podia faltar la corresponent cantata. Conserva el BWV sis obres per a tal efecte, que són les BWV 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a les que potser es podria sumar també la BWV 137. Això sense comptar, com a mínim, amb quatre cantates més que, desgraciadament, no han arribat fins als nostres dies. Avui ens fixarem en la cantata BWV 69 LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE la qual, com veurem, són en realitat dues cantates: Ella i la BWV 69a.
La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la al Ratsweschel d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.
El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137 abans citada. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.
El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.
Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.
El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 
El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.
J.M.S.





Cantata BWV 69
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (I)
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 1748, partint d'una versió de 1723 (BWV 69a). 
Darrera cantata creada per Bach?
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,

coral final de Martí Luter

1. COR
Beneeix, ànima meva, el Senyor,
I no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
O, que gran és la generositat de Déu!
Ell ens mena vers la Llum,
I àdhuc ens alimenta!
Es pot trobar cap criatura,
Que li manqui el nodriment?
Fixa’t, doncs, ànima meva,
En els senyals tangibles del Totpoderós
Que ens fan veure el gran que és ell,
Fins i tot, en les coses més petites.
Ah, Déu suprem! que et sigui digne d’escoltar
El cant d’acció de gràcies que et dreço!
Fins i tot, si em manquen forces per fer-ho
Aleshores, nogensmenys,
Proclamaré la teva glòria, Senyor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Tenor)
El Senyor ens fa un sens fi de mercès.
Ell proveeix i conserva,
Custodia i governa el món.
No tenim paraules per dir tot el què fa.
Altrament, ens cal recordar que:
La millor cosa que podria fer per nosaltres,
Seria donar, seny i saviesa 
Als nostres governants
Perquè, a tot hora,
Esmenin el dolents i premiïn els bons?
Oi! i vetllar dia i nit
Pel nostre benestar?
Per això lloem l’Altíssim;
Apa, doncs! Invoquem-lo,
Perquè, ens ompli de benaurança.
Avui i en l’avenir.
Guarda’ns, O Déu Suprem, de tot allò
Que pugui noure la nostra terra.
I ens enviaràs l’ajut que esperem.
Si, ja ho sabem que ens faràs passar
Sofrences i dolors, però no ens mataràs.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre
Per tot el bé que fas al teu poble.
La terra ens dóna fruits i és generosa
La teva paraula corre de boca en boca.
Que el Pare i el fill ens beneeixin,
Que ens beneeixi l’Esperit Sant, Déu,
Aquell qui tot el món glorifica,
Pel qui sent temor la majoria,
I qui de tot cor diem: Amen! 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



9/3/19

BWV 29

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach, es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució d'una gran cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver sonat també en ocasió d'algun d'aquests Ratsweschel. Només a Leipzig, Bach va solemnitzar amb la seva música 28 investidures si comptem la de 1750, esdevinguda un mes després de la seva mort i en la qual s'executà una cantata seva.
Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a més d'un mínim de quatre cantates més avui en dia perdudes. I serà la primera d'elles la que avui repassarem, la sensacional cantata BWV 29 WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR.
A Leipzig, el relleu de les autoritats generalment es solemnitzava amb un ofici a l'església de Sant Nicolau el dilluns o divendres següents al dia de sant Bartomeu (24 d'agost). La cantata BWV 29 hi fou estrenada el 27 d'agost de 1731, constant reinterpretacions almenys en els anys 1739 i 1749, que fou la darrera vegada que Bach presencià un Rastweschel, car moriria al juliol de l'any següent.
El text de la cantata és anònim i presenta un fragment del Salm 75 al cor que li dóna nom i una coral de Johann Gramann per a conclou-re-la.
Per tal d'exaltar l'alegria popular davant un nou consistori, Bach inicia la cantata amb una estratosfèrica simfonia que un servidor no dubta definir com la peça musical més espectacular mai escrita. Algú la va qualificar com un solo d'orgue amb acompanyament orquestral, i no li falta raó, ja que deriva directament del preludi de la Partita per a violí sol en Mi major BWV 1006, la qual fou a la vegada transcrita per a llaüt (BWV 1006a), esdevenint en una de les més belles partitures existents per a aquest instrument. En aquesta cantata, Bach la transporta a la tonalitat de Re major, amb la qual cosa assoleix una brillantor enlluernant, amb la rauxa de l'orgue sustentada per trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu de les grans ocasions.
És un fet molt poc conegut que aquesta simfonia té una versió primigènia en la cantata BWV 120a, una cantata nupcial conservada molt fragmentàriament que la investigació data l'any 1729. Per les escasses dades conservades, sembla que la simfonia era igual que a la cantata BWV 29, però sense trompetes ni timbales. A la integral de Ton Koopman la podem trobar reconstruïda.
Aquesta mena d'èxtasi orquestral contrasta amb la solemnitat del cor següent, un vers del Salm 75 que intitula la cantata: Wir danken dir, Gott, wir danken dir und verkündigen deine Wunder (Et donem gràcies, Déu, et donem gràcies i proclamem el teus Miracles). Es tracta d'un enorme motet amb dos temes per a cada frase del text, tractades a mode de fuga i que acaba en una colossal polifonia a 6 veus. Fou reutilitzat a la Missa en Si Menor BWV 232 ni més ni menys que dues vegades, al Gratias animus tibi i al Dona nobis pacem.
El tercer moviment serà l'ària de tenor Halleluja, Stärk und Macht (Al·leluia, Força i Poder), protagonitzada per la magnífica partitura del violí, concertat amb tenor i baix continu. Els dos primers estaran units constantment per la insistent figura presentada pel violí a l'inici.
Un breu recitatiu del baix (Gottlob! es geht uns wohl!, Lloat sia Déu! Som afortunats!) condueix a una nova ària, ara per a soprano: Gedenk an uns mit deiner Liebe (Pensa en nosaltres amb el teu Amor), una ària a ritme se siciliano i de gran altura melòdica, a càrrec de tota la corda amb el violí primer duplicat per l'oboè.
Al següent recitat de contralt, destaca l'Amén final, entonat pel cor i que donarà pas a l'ària, també de contralt, Halleluja, Stärk und Macht (Al•leluia, Força i Poder). Aquesta ària no és res més que la repetició dels dos primers versos de l'ària de tenor abans comentada, però ara acompanyats solament per l'orgue i el baix continu.
I la cantata es tancarà amb la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Lloança, Honor i Glòria), vuitena estrofa d'un himne de Johann Gramman  de 1548. La melodia utilitzada és una cançó profana del segle XV adaptada a l'església per Hans Kugelmann i que apareix en vàries cantates. Aquí és solemnitzada amb trompetes i timbales, per tal de concloure de manera adient una de les cantates més majestuoses de Bach. 
J.M.S.


Cantata BWV 29
WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 27 d'Agost de 1731
Text: Anònim, extret del Salm 75 i d'un Himne de Johann Gramman.


1. SIMFONIA
***
2. COR
Et donem gràcies, Déu,
Et donem gràcies
I proclamem el teus Miracles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
Sió és encara la seva ciutat,
Allà hi té la seva Llar,
I allà, en els nostres descendents
Reafirma l'aliança [que féu] amb el nostres Pares.
***
4. RECITATIU (Baix)
Lloat sia Déu! Som afortunats!
Déu serà la nostra Esperança,
La seva Guia, Consol i Llum
Protegeixen la Vila i els Palaus,
Ses ales mantenen fortes les Muralles.
Ens beneeix per tots costats,
La Fe, que a la Pau abraça,
Per sempre més haurà
De reunir-se amb la Justícia.
On hi ha un poble com el nostre,
Tan proper i agraciat de Déu?
***
5. ÀRIA (Soprano)
Pensa en nosaltres amb el teu Amor,
Abraça'ns amb la teva Misericòrdia!
Beneeix aquells qui ens governen,
Ens guien, ens cuiden i ens menen,
Beneeix als que són obedients!
***
6. RECITATIU (Alt) & COR
I no t'oblidis pas, amb la teva Mà,
De prodigar-nos benaurances.
Així nostra Ciutat i el nostre País,
Plens de la teva Glòria,
Et celebraran amb sacrificis i agraïments,
I tot el Poble dirà:
Cor: Amén!
***
7. ÀRIA (Alt)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
***
8. CORAL
Lloança, Honor i Glòria
Al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant!
Que en nosaltres cada dia es prodigui
Allò que amb sa Gràcia ha promès,
Que tinguem ferma confiança en Ell,
Que reposem totalment en Ell,
Que els nostres Cors vagin cap a Ell,
Que la nostra Ànima, Força i Sentits
S'entreguin sense reserves al consol d'Ell:
Això cantem, doncs, en aquest instant,
Amen! I tots nosaltres ho obtindrem,
Si hi creiem des del fons del Cor.

Traduïda per Josep-Miquel Serra




3/3/19

BWV 23

Quatre cantates es conserven per al diumenge abans de Quaresma, l'anomenat Diumenge de Quincuagèsima o Estomihi a la litúrgia luterana, denominació aquesta darrera que prové de l'introitus de la missa llatina i que avui en dia tothom associa al carnaval: Són les BWV 22, 23, 127 i 159, de les quals serà la segona la que avui analitzarem, la cantata BWV 23 DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN, una obra que s'inscriu en un moment crucial de la vida de Bach.
Johann Kuhnau fou l'antecessor de Bach a la cantoria de Sant Tomàs de Leipzig. Després de la seva mort el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat van oferir el càrrec a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, al darrer moment es feu enrere i restà a Hamburg. Les mirades es dirigiren llavors a J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt. El consistori de Leipzig estava segur que seria el nou Kantor, però a principis de 1723 Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les males llengües asseguraven que havia utilitzat l'oferta de Leipzig per a millorar les seves condicions salarials. Fallides les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig es decantaren per Bach qui, el 7 de febrer de 1723, demostrà el seu talent interpretant la cantata BWV 22. És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors.
Aquesta simultaneïtat amb la BWV 22 ve donada per la brevetat de la cantata, que consta de només quatre moviments i és força evident que ve a ser una espècie de complement de la seva cantata bessona. Si la cantata BWV 22 s'inspirava en els versicles 31-34 del capítol 18 de l'Evangeli de Lluc, la BWV 23 s'inspira en els versicles immediatament següents de l'Evangeli, on es narra el guariment d'un invident. D'aquí les al·lusions a la ceguesa, la vista i el guariment presents al text, d'autor desconegut
La cantata s'inicia amb el duet de soprano i contralt que li dóna nom, un ampli moviment de gran perícia tècnica on despunta l'elaborada partitura dels oboès, repleta de passatges canònico-imitatius i on destaquen els simbolismes amb què l'orquestra subratlla termes com Herzeleid (sofriment) o Ebarm (tingues pietat). També apareix en cert moment la signatura encriptada de l'autor: Es tracta del cèlebre motiu BACH, basat en la nomenclatura alemanya de les notes Si bemoll - La - Do - Si natural.
El recitatiu de tenor següent, Ach! gehe nicht vorüber (Ah! No passis de llarg), és una bona mostra de què en Bach fins i tot els recitatius poden ser autèntiques obres mestres de bellesa i tècnica compositiva. No s'aprecia a primera vista, però sobre el fons de cordes i tenor, oboès i violí primer entonen pausadament la melodia de la coral que tancarà la cantata.
El tercer moviment és el cor Aller Augen warten, Herr (Tots els ulls et miren i esperen, Senyor), un dens i elaboradíssim moviment on les intervencions dels solistes s'intercalen entre les de la massa vocal, guiada en tot moment pel ritornello instrumental de l'inici.
El cor final Christe, du Lamm Gottes (Crist, Anyell de Déu) recupera, com hem, dit la melodia utilitzada de manera furtiva al recitatiu anterior: Es tracta de la versió germànica de l'Agnus Dei realitzada del propi Martí Luter, transformada aquí en un motet-coral de tan gran envergadura que seria utilitzat l'any següent com a conclusió de la primera versió de la Passió Segons Sant Joan, estrenada el 7 d'abril de 1724.
J.M.S.



Cantata BWV 23
DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 22)
Text: Anònim. Cor final: Agnus Dei de Martí Luter


1. DUETTO (Soprano, Alt)
Tu, Déu veritable i Fill de David,
Tu, que des de fons de l'eternitat
Has vist l'aflicció del meu cor
I el sofriment del meu cos,
Tingues pietat de mi!
I, amb ta mà miraculosa
Que tantes penes ha llevat
Fes que també jo
Rebi la salvació i el consol.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ah! No passis de llarg
Tu, Salvador dels Homes:
És per atendre els malalts, no els sans
Que has vingut a nosaltres.
Per això comparteixo el teu poder:
Puc veure't en aquests camins
On he estat col·locat
Tot i ser completament cec.
No restaré sense la teva benedicció,
No et deixaré fins que me l'atorguis.
***
3. COR
Tots els ulls et miren i esperen, Senyor.
Els meus més que els altres.
Dóna'ls força i llum,
No permetis que caiguin
Per sempre en les tenebres!
D'ara endavant només el teu gest
Serà el punt central
De tots els seus actes,
Fins al dia que desitgis
Tancar-los amb la mort.
***
4. CORAL
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Tingues pietat de nosaltres.
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Dóna'ns la Pau, Amén!

Traduïda per Josep-Miquel Serra