28/10/17

BWV 162

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats.
Avui parlarem de la primera de totes elles, la cantata BWV 162 ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE, que fou estrenada a Weimar en dues possibles dates: El 3 de novembre de 1715 o el 25 d'octubre de 1716, els dos dies en que es va escaure el 20è Diumenge després de Trinitat durant els anys en que Bach, Konzertmeister de la cort ducal de Weimar, havia de presentar una cantata mensual. La tardor de l'any 1717 queda descartada, ja que en aquelles setmanes es va produir l'enfrontament entre Bach i el duc Wilhelm Ernst, que li negava el permís per a marxar a Köthen.  Això provocà el seu empresonament entre el 6 de novembre i el 2 de desembre, data en que fou alliberat tant de la presó com de les seves obligacions amb la cort ducal.
La cantata va ser reestrenada a Leipzig el 10 d'octubre de 1723, primera tardor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, la qual cosa obligà a rebaixar la tonalitat per adaptar-se a l'afinació d'allà, a més d'afegir un corno da tirarsi a la partitura. Una partitura parcialment extraviada que, com veurem, presenta certs interrogants.
A l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), Jesús comparava el seu Regne amb un banquet de noces al que són convidats els vianants en negar-se a assistir els inicialment convidats. Però aquell que s'hi presenti vestit de manera indigna serà rebutjat. Aquesta paràbola és present a tot el text, obra de Salomo Franck, llibretista habitual de les cantates de l'època de Weimar.
La cantata s'inicia amb l'ària per a baix que li dóna nom: Ach, ich siehe (Ah, ja ho veig), en la qual la veu del baix es situa enmig d'una polifonia imitativa a tres veus,  amb dues parts de violí i la trompeta duplicant les violes. Trobarem els habituals figuralismes amb els quals Bach il·lustra termes com Wehe (dolor), Tod (mort), bisammen (plegats) a més e descripcions en tota regla com les Höllenflammen (flames infernals) o la Himmelsglanz (resplendor celeste).
Un recitatiu secco del tenor donarà pas a l'ària Jesu, Brunnquell aller Gnaden (Jesús, font de tota gràcia), en la qual el soprano és acompanyat només pel baix continu. En mancar part de la partitura, la investigació dóna per segur que aquí hi falten un o més instruments, per la qual cosa se n'han fet algunes reconstruccions que no deixen de ser pures hipòtesis. Una altra solució, potser més raonable, és ornamentar ad libitum la participació de l'orgue.
El següent recitatiu també és en secco, i ens condueix al duet de contralt i tenor In meinem Gott bin ich erfreut! (En el meu Déu he exultat!), de nou solament sustentat pel baix continu tot i que aquí no hi ha res que faci sospitar la intervenció original de més instruments. Alberto Basso hi veu una estructura  ABBCAC, típica del duet de cambra italià.
La cantata acabarà amb l'estrofa setena d'una coral de 1652 poc coneguda a la litúrgia luterana, que potser només es cantava a Weimar, l'autor de la qual podria ser Johann Rosenmüller o també Johann Georg Albinus: Alle Menschen müssen sterben, tots els homes han de morir...  
Valar Morghulis.
J.M.S.

Cantata BWV 162
ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Weimar, 3 de novembre del 1715 o 25 d'octubre del 1716
Text: Salomo Franck (1-5); Johann Rosenmüller (6)

1. ÀRIA (Baix)
Ah, ja ho veig:
ara que me'n vaig vers les noces,
el benestar i el dolor,
el verí de l'ànima i el pa de vida,
el cel, l'infern, la vida, la mort,
la resplendor celeste i les flames infernals
van plegats.
Jesús, ajudeu-me a resistir.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Oh gran festa de noces,
a la qual el Rei del cel
fa cridar els homes!
No és, doncs, la pobra esposa,
la naturalesa humana,
massa corrupta i baixa
perquè s'hi casi el Fill de l'Altíssim?
Oh gran festa de noces,
com ha arribat la carn a una tal glòria,
que el Fill de Déu
l'ha assumida per a l'eternitat?
El cel és el seu tron,
la terra fa d'escambell dels seus peus,
i així i tot vol aquesta terra
besar com a esposa i estimada!
El banquet de noces està preparat,
el vedell gras ha estat sacrificat;
amb quina magnificència ha estat preparat tot.
Que benaurat que és aquell a qui la fe guia fins aquí,
i que maleït que és en canvi
aquell qui menysté aquest banquet.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Jesús, font de tota gràcia,
refresqueu-me, míser convidat,
ja que Vós m'heu convocat!
Estic cansat, feble i aclaparat;
ah, reanimeu la meva ànima,
ah, quina fam tinc de Vós!
Pa de vida, a qui escullo,
veniu, uniu-vos amb mi!
***
4. RECITATIU (Contralt)
Jesús meu, no permeteu
que vingui a les noces sense vestir
per tal que no caigui damunt jo el vostre judici;
amb espant he sentit
com Vós, a l'insolent convidat de noces
que s'havia presentat sense vestit,
el vau reprovar i maleir!
Prou que conec la meva indignitat:
ai, doneu-me el vestit de noces de la fe,
permeteu-me que mereixi el vostre mèrit com a ornament!
Doneu-me com a vestit de noces
la túnica de la salvació, la blanca seda de la innocència!
Ah, que la vostra sang, porpra sublim, cobreixi
la vella túnica d'Adam i les seves taques de corrupció;
així seré polit i pur
i de Vós seré benvingut,
així dignament assaboriré el banquet de l'Anyell.
***
5. DUET (Contralt i Tenor)
En el meu Déu he exultat!
El poder de l'amor l'ha mogut
perquè a mi en el temps de gràcia
amb gran clemència m'hagi posat
els vestits de la rectitud.
Sé que Ell, després d'aquesta vida,
el blanc vestit de la glòria
també en el cel em donarà.
***
6. CORAL
Ah, ja he entrevist
aquesta sublim magnificència.
Ara m'abillaré polidament
amb la blanca roba del cel;
amb la corona d'or de la glòria
estaré davant el tron de Déu;
contemplaré una joia tal
que mai no pot tenir fi.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol


22/10/17

BWV 56

Tres són les cantates que ens han arribat destinades al Dinovè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 48, BWV 5 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 56 ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN, que fou estrenada a Leipzig el 27 d'octubre de 1726.
El manuscrit indica "Cantata à voce sola e stromenti", una de les poquíssimes ocasions en què Bach denomina expressament "cantata" una de les seves obres. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8) no sembla estar present al llibret, tot i que segons Alfred Dürr l'hem d'intuir al darrera de tot el missatge de la cantata. Aquesta segueix el model d'Erdmann Neumeister, creador de la cantata alemanya que en temps de Bach es considerava "moderna", i sembla ser obra del mateix llibretista que la cantata BWV 27, estrenada tres setmanes abans i que resta desconegut.
Estem davant una autèntica obra mestra que s'assembla molt a una altra joia com és la cantata BWV 82. Escrita només per a baix (excepte la coral final), la instrumentació consta únicament de tres oboès (un d'ells da caccia), cordes i baix continu. Malgrat això, Bach aconseguirà dotar la partitura de sentiments capaços d'entrar a les profunditats de l'ànima. Molts parlen d'aquesta obra com una cantata de peregrinació donat que, en els primers moviments, subjau certa idea de viatge penitencial, el qual conduirà el pecador a la redempció mitjançant la imatge, tan habitual en Bach, de la mort com a joiós  trànsit al Reialme de Déu.
Arrenca la cantata amb una extensa ària d'estructura irregular, amb els oboès duplicant les cordes altes. Està basada en el llenguatge musical de notes lligades en girs que volen ser ascendents però que acaben caient de nou sense remei. És el recurs que Bach utilitza quan vol crear un clima de pesadesa i patiment que podríem anomenar "passes vacil·lants", que no hem de confondre amb les "passes dures" també presents a l'ària: Conegudes des d'antic com a Passus Diuriusculus, la idea passa per utilitzar una cadència cromàtica descendent del tema per a il·lustrar el patiment. Bach utilitza magistralment aquest recurs en altres ocasions, tals com a les cantates BWV 12 i 78.
I encara podem trobar més genialitats en la pròpia partitura del cantant. Ja la primera vocalització de 37 notes sobre la paraula tragen està pensada per a transmetre la idea de carregar quelcom durant un llarg trajecte. A més, inclou Bach un salt melòdic entre la tercera i quarta nota del tema principal, on s'uneixen les paraules den Kreuzstab, que esdevé particularment difícil, volent simbolitzar l'esforç que comporta carregar la creu. Més endavant, la paraula Plagen està musicada amb el recurs de les passes vacil·lants i a la tercera secció veu i orquestra segueixen camins diferents: Grups de tres notes  el cantant mentre que els instruments segueixen amb els impertorbables girs de dues notes.
El segon moviment és un recitatiu que compara el pas per la vida amb un viatge pel mar, descripció del qual s'encarrega el violoncel amb els seus ondulants arpegis de semicorxeres mentre el baix manté una nota, repetida i profunda.
Aquest recitatiu dóna pas a una altra meravellosa ària, que demostra el poder de la música quan aquest va estar en mans de Bach: Endlich, endlich wird mein Joch. Solament amb la veu humana i l'oboè sustentats pel continu conforma l'amic Johann una peça d'extraordinària bellesa i exuberància musical que, a més, ens omple el cor amb el seu missatge: "Finalment el meu Jou em serà manllevat i rebré el do de l'àliga, per a poder volar ben lluny d'aquest món. Tant de bo fos avui mateix!".
Potser aquí més que enlloc s'expressa la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un autèntic alliberament de les desgràcies del món material...
Tota la corda acompanya el recitatiu  Ich stehe fertig und bereit (Ja estic a punt i disposat) que en cert moment rescata (que no copia) el tema final de l'ària inicial, en cantar les mateixes paraules.
I l'obra conclou amb la coral de Johann Franck Komm, o Tod, du Schlafes Bruder (Vine, o mort, del son germana), cantada amb una melodia de Johann Crüger. Un himne de 1653 que encaixa a la perfecció amb el text de la cantata, sens dubte una de les més inspirades de Bach.
J.M.S.


Cantata BWV 56
ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 27 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Johann Franck


1. ÀRIA (Baix)
Vull portar el pal de la creu content,
Que ve de la mà de Déu, amb tendresa.
Ella em menarà amb els meus sofriments
Vers Déu, fins la Terra Promesa.
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
2. RECITATIU (Baix)
El meu singlar per la terra
És talment orsar en vaixell:
Tristesa, planys i misèria
Són ones a contravent
Que dia a dia em colpegen
Fins que arribi el son etern.
Sort que estic ben ancorat
A l’empar del Déu clement
Que em solaça i asserena
Quan em parla a sota veu:
“Jo sóc amb tu, no et vull perdre,
No et deixaré, plançó meu!”
Per ‘xò quan la maror amolli,
Abordaré el port postrem
I exultant baixaré en terra
Que és el meu Regne del Cel
 Allí, conviuré amb els justos;
Ja no patiré mai més!
***
3. ÀRIA (Baix)
Per fi, per fi, em sento franc
Per sempre més del meu jou
Car, el Senyor em dóna força,
Com l’àguila impuls i braó,
Per a emprendre ma volada
Ben lluny, ben lluny, d’aquest món.
O si! Avui mateix, tant de bo!
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Ja estic a punt i disposat,
Amb viu anhel i coratge,
Que Jesús em faci a mans
Del sant repòs l’heretatge.
O, que a gust em sentiré,
Si en la Pau tinc l’ancoratge!
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
5. CORAL
Vine, o mort, del son germana,
Vine, i treu-me ja, d’aquí;
Duu el timó de la barqueta
Mena’m a un port ben tranquil!
Potser si, que fas basarda;
Però a mi, em faràs molt feliç,
Ja que tu podràs portar-me
Vora el Nen Jesús gentil.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


15/10/17

BWV 96

Només dues cantates s'han conservat per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 169 i la que ara tractarem, la cantata BWV 96 HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN.
Es tracta d'una de les "cantates corals" que Bach va escriure durant el seu segon any a Leipzig, on fou estrenada el 8 d'octubre de 1724. La coral en la que es basa, obra d'Elisabeth Kreuziger (1524), s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), on Jesús discuteix amb els fariseus sobre la importància dels manaments i la naturalesa del Messies com a fill de Déu.
El cor inicial és l'habitual fantasia sobre la coral que inspira la cantata: Damunt un concertant de l'orquestra es van encaixant les estrofes de l'himne, desenvolupades amb la sempre magistral polifonia bachiana. A l'aparell instrumental destaca la participació del flabiol, instrument inusual en les cantates, que en una interpretació posterior va ser substituït per un violino piccolo, sens dubte degut a l'absència d'un intèrpret capacitat. És aquesta una d'aquelles cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals Bach dóna un especial relleu a la flauta, segons sembla per disposar en aquell moment d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9). En tot cas, els dibuixos del flabiol podrien simbolitzar les pampallugues de l'Estel del Matí (Venus) de què parla el text. La trompa (o el trombó en una versió posterior) reforçarà la part de contralt.
Al recitatiu per a contralt O Wunderkraft der Liebe (O meravellós poder de l’amor) destaca la vocalització descendent sobre zur Erde senket (baixar a la terra). 
El tercer moviment és l'extensa ària per a tenor Ach, ziehe die Seele mit Seilen der Liebe (Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor), on de nou tenim una mostra del virtuosisme exigit a la flauta travessera a les cantates d'aquelles setmanes de 1724. Més encara si tenim en compte que l'instrument d'aquella època no és el que més tard perfeccionà Theobald Böhm, sinó un de més primitiu i complicat que ens ha de fer admirar els intèrprets que avui en dia s'atreveixen a utilitzar instruments originals. El gest "d'estirar" és suggerit en tot moment pel gir musical del tema inicial, que serà heretat per la veu del tenor.
El següent moviment és un recitatiu per a soprano on, a la inversa de l'anterior, destacarà la vocalització final ascendent del terme Himmel an (al cel), que donarà pas a l'ària del baix: Bald zur Rechten, bald zur Linken (Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra), una peça de ritme ondulant  a càrrec de cordes i oboès que vol representar les passes erràtiques citades al text. La vocalització final serà una altra vegada ascendent, sobre les paraules Himmelspforte (Porta del Cel).
La cantata conclourà de nou amb la coral que la inspira, cantada amb una melodia anònima del segle XV amb el cor duplicat per trompa, oboès i violí.
J.M.S.



Cantata BWV 96
HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne d'Elisabeth Kreuziger

1. COR
Crist Senyor, l’únic fill de Déu,
Que tal com està escrit,
Prové del cor del Pare
En l’eternitat,
Ell és l’astre del matí
La qual brillantor s’estén
Enllà d’enllà de tots els estels.
***
2. RECITATIU (Alt)
O meravellós poder de l’amor,
En què Déu ha pensat amb ses criatures,
Quan a la fi dels temps,
Tot i la seva magnificència,
Ha volgut baixar a la terra.
O força inexplicable, insondable,
En què ha estat escollit un cos aliè
Per allotjar el primogènit de Déu
Aquell que ja venerava David,
En esperit, com el seu Mestre,
Per allotjar-se en la puresa inviolada
D’una benaurada verge.
O quants de beneficis! Se’ns han concedit
Perquè se’ns obri el cel i l’infern se’ns tanqui.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor,
O sí, Jesús, atreu-la vers tu, abrivada!
Il·lumina-la, perquè reconegui la fe,
Fes-la de santes flamarades, ablamada,
I que, de fe en tu, obri els ulls assedegada!
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, porta’m, dret camí, O Déu,
Ara que vaig pel foscant
Ja que sovint veig que em perd,
Si em dono al deler de la carn;
Vulguis, doncs, venir al costat meu
Que els teus ulls seran guiatge
Pel camí d’aquell llarg viatge
Que em porti tot dret al Cel.
***
5. ÀRIA (Baix)
Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra
Els meus passos marren el camí.
Guia’m doncs, Salvador meu,
No deixis que m’enfonsi en el perill,
Dóna’m la teva mà certera
Fins a les envistes de la porta del Cel!
***
6. CORAL
Per la teva bondat fes-nos morir
Desperta’ns per la teva Gràcia;
Fes que l’home vell defalleixi
A fi que el nou tingui vida,
I que, ací en aquesta terra,
Adrecem vers tu, tots els sentits
Anhels i pensaments.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera


7/10/17

BWV 47

Per al Dissetè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 148, 114 i la que tractarem tot seguit, la cantata BWV 47 WER SICH SEKBST ERHÖHET, DER SOLL ERNIEDRIGET WERDEN, estrenada a Leipzig el 13 d'octubre de 1726 i pertanyent doncs al tercer any de Bach al capdavant de la Cantoria de St. Tomàs.
La cantata ve a ser una reflexió sobre l'Evangeli del dia (Lluc 14,11 i 18,14), el darrer versicle del qual l'encapçala i li dóna títol. El llibret forma part d'un cicle de cantates publicat l'any 1720 per Johann Friedrich Helbig, secretari de la cort d'Eisenach, ciutat natal de Bach. S'inicia amb la cita evangèlica abans esmentada i conclou amb l'estrofa 11 de la coral Warum betrübst du dich, mein Herz, d'autor desconegut.
Arrenca l'obra amb un extens i elaborat cor de 228 compassos dividits en 4 seccions. Sobre el dens teixit concertant s'estructurarà l'habitual fuga que, pensa la investigació, podria ser concebuda no per al cor sinó per als solistes, donada la transparència del teixit polifònic. Això ens podria fer pensar en la teoria de Joshua Rifkin, defensor del minimalisme vocal en la interpretació de la música de Bach. Segons ell, el nombre de cantants de què disposava Bach a Leipzig era molt inferior al de les formacions corals actuals. Per tant, en les seves execucions Rifkin sol utilitzar un cor reduït a la seva mínima expressió amb el qual obté (al meu parer) uns resultats sorprenentment deliciosos. Recomano especialment la seva Missa en Si Menor i la Cantata BWV 140.
Tornant al cor inicial de la cantata d'avui, destacarà la coexistència de dos motius musicals, un ascendent sobre les paraules "aquell qui es lloa" i un altre descendent que canta "aquell qui s'humilia", que gairebé podrien fer-nos parlar d'una doble fuga.
Aquest cor inicial donarà pas a l'extensa ària de soprano Wer ein wahrer Christ will heissen (Aquell qui vol ser anomenat bon cristià), una d'aquelles àries amb orgue solista que Bach inclou a les cantates de l'estiu-tardor de 1726 (BWV 170, 35, 27, 169) però que presenta un problema: El manuscrit resta incomplet i s'hi llegeix "Aria, organo e..." Desconeixent de quin altre instrument es tracta, alguns investigadors donen per segura la participació d'un violí mentre que per a d'altres, com Alfred Dürr, la versió original seria només per a orgue mentre que el violí hauria estat afegit en una revisió posterior. Sigui com sigui, estem davant d'una peça amb nombroses subtileses musicals on a la primera part la humilitat és simbolitzada per un cant fluid mentre que a la segona part la supèrbia és cantada amb notes més aspres.
El tercer moviment constitueix el nucli de la cantata. Es tracta d'un recitatiu per a baix a mode de sermó admonitori rere el qual arriba una nova ària també per a baix, Jesu, beuge doch mein Herze (Jesús, doblega doncs el meu Cor), un deliciós concertant per a veu, violí, oboè i baix continu. Com a l'ària anterior, la humilitat serà cantada amb notes àgils mentre que l'orgull ho serà amb notes travades.
La cantata conclourà amb la coral anònima esmentada anteriorment, cantada amb una melodia de Bartholomäus Monoetius anterior a l'any 1565.
J.M.S.


Cantata BWV 47
WER SICH SEKBST ERHÖHET,
DER SOLL ERNIEDRIGET WERDEN
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: 13 d'octubre de 1726
Text: Johann Friedrich Helbig (1720)


1. COR
Aquell qui es lloa serà humiliat
I aquell qui s'humilia serà lloat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Aquell qui vol ser anomenat bon cristià
Ha de practicar la Humilitat.
La humilitat és pròpia del Reialme de Jesús,
La supèrbia és companya del Maligne.
Déu acaba per odiar
Tots aquells dominats per l'orgull.
***
3. RECITATIU (Baix)
L'home és fang, immundícia, cendra i terra.
És possible que cedeixi
A la malèfica Supèrbia,
Parany engendrat pel Dimoni?
Ah Jesús, Fill de Déu,
Creador de totes les coses,
Que per nosaltres es va humiliar, degradar
I va patir escarni i burles.
I tu, miserable feristela,
Te'n vols sentir cofoi?
És això digne d'un Cristià?
Vés, avergonyida criatura orgullosa,
Fes penitència i segueix les petjades de Crist!
Que el teu Esperit creient
Es prosterni als peus de Déu!
I ell, arribada l'hora
Et sabrà recompensar.
***
4. ÀRIA (Baix)
Jesús, doblega doncs el meu Cor
Amb la teva mà poderosa,
Per no perdre fútilment la salvació
Com les primeres flames de l'Infern.
Deixa'm cercar la teva Humilitat
I maleir per sempre la supèrbia;
Omple el meu cor de modèstia
Per a que sigui digne de Tu!
***
5. CORAL
Renuncio conscientment
Als honors terrenals,
Car Tu m'ofereixes els eterns
Que has pogut conquerir
Per la teva amarga i dura mort.
Aquesta és doncs la meva pregària
Oh, Senyor i Déu meu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra