23/4/17

BWV 42

El segon diumenge de Pasqua, en la liturgia Luterana de temps de Bach, era l'anomenat Dominica Quasimodogeniti, a causa de l'introitus de la missa llatina: Quasimodo geniti infantes… (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu començant -per dir-ho així- des de zero en la seva nova fe. Els nous cristians eren vestits amb blanques túniques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés Dominica in Albis
Són dues les cantates conservades per aquesta festivitat, les BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ de 1724 i la  BWV 42 AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS,  estrenada a Leipzig el 8 d'abril de 1725, que serà la que tot seguit analitzarem.
És la primera cantata que ja no pertany al cicle de les cantates corals de 1724-25 i que havia acabat la setmana anterior, amb la reposició de la cantata BWV 4 el diumenge de Pasqua. El llibret és anònim i sembla compartir autoria amb el de la cantata BWV 6. Ambdós semblen tenir més interès per la doctrina que per la inspiració poètica. El present s'inspira en l'aparició de Jesús als deixebles i els dubtes de Tomàs, tot i que aviat deriva cap a la necessitat de restar units entorn la figura de Crist en els moments de perill. La cantata fou reinterpretada almenys els anys 1731, 1735 i 1742.
Arrenca la cantata amb una fastuosa simfonia que sempre he comparat amb la del tercer acte del Solomon de Händel (aquella que es coneix popularment com
Arribada de la Reina de Saba tot i que Händel no la va denominar mai així). Divideix Bach l'orquestra en dos grups concertants: Oboès i fagot per una banda i cordes per l'altra, tots sustentats pel baix continu. Aquesta peça de gran envergadura té tota la pinta de ser una obra orquestral anterior perduda, la qual hauríem conservat gràcies al seu reciclatge en aquesta cantata. Estructurada en forma da capo, a la secció central baixa la intensitat mitjançant la indicació de cantabile. Amb ella Bach s'estalviava un cor inicial i permetia cert descans als seus cantants, que així  tindrien un paper molt reduït després de la marató cantaire de la setmana anterior, repleta de passions, cantates i oratoris.
El recitatiu de tenor Am Abend aber desselbigen Sabbats (El vespre d’aquell mateix dissabte) és el fragment evangèlic que dona nom a la cantata (Jn. 20,19) i que destaca pel clima de temor que suggereix la tremolor del continu.
Segueix l'ària de contralt Wo zwei und drei versammlet sind (Allà on dos o tres es reuneixin), un extensíssim moviment que presenta tot l'aspecte d'haver estat en origen el temps central de la hipotètica obra perduda de la qual provindria també la simfonia inicial. En tot cas, representa un moment d'extrema serenor espiritual que a la secció central fa callar oboès i cordes altes, donant protagonisme al continu.
L'eix de la cantata el constitueix el duet de soprano i tenor Verzage nicht, o Häuflein klein (No et desanimis, reduït grup), en el qual els cantants, acompanyats de fagot i violoncel desenvolupen fins l'extenuació la primera estrofa de la coral Verzage nicht, o Häuflein klein de Jakob Fabricius. 
Serà el baix qui encari la recta final de la cantata, primer amb el recitatiu Man kann hiervon ein schön Exempel sehen (D'això en teniu un bell exemple), en el qual destacarà l'agitat arioso amb què es descriu el furor dels enemics. I tot seguit amb l'ària Jesus ist ein Schild der Seinen (Jesús és un escut per als seus), sensacional moviment que forma part del meu top-10 d'àries de Bach (i del de la meva senyora també). Es tracta d'un magistral concertant on dos violins acompanyen el cantant, sustentats tots ells pel continu, amb un resultat meravellós. Amb certa dosi d'ironia, direm que fer música amb la paraula Verfolgung (Persecució) és ja una clara mostra de la genialitat de Bach, que la representa amb dues cadències espectaculars: La primera, de 22 corxeres, comença dibuixant la creu sobre el pentagrama i la final, de fins a 86 notes, ha de ser cantada en dos trams.
La coral final, Verleih uns Frieden gnädiglich (Digna’t a concedir-nos la Pau), canta a capella la versió germànica del Da pacem, Domine realitzada l'any 1529 pel propi Martí Luter, a la qual s'afegí posteriorment una estrofa de Johann Walter. És la única intervenció del cor en tota la cantata i destaca per la seva elaborada melodia que apareix a Nuremberg l'any 1531, en els primers dies de la Reforma.
J.M.S.



Cantata BWV 42
AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS
Dominica Quasimodogeniti
Estrenada: 8 d'abril de 1725
Text: Anònim, basat en l'Ev. de St. Joan i poemes de Teòlegs alemanys.


1. SINFONIA
***
2. RECITATIU (Tenor)
El vespre d'aquell mateix Dissabte
Estant els Deixebles reunits
Amb les portes ben tancades
Per temor del Jueus,
Aparegué Jesús i es situà entre ells.
***
3. ÀRIA (Alt)
Allà on dos o tres es reuneixin
En el nom estimat de Jesús,
Allà Jesús estarà, enmig seu,
I pronunciarà l'Amen.
Car tot allò que s'escau per amor i necessitat
No trenca pas els preceptes de l'Altíssim.
***
4. DUETTO (Soprano, Tenor)
No et desanimis, reduït grup,
Encara que l'enemic pretengui
Destruir-te totalment
I cercar la teva ruïna.
Sentiràs angoixa i temor:
Això, però, no durarà gaire temps.
***
5. RECITATIU (Baix)
D'això en teniu un bell exemple
En el que succeí a Jerusalem
Quan els Deixebles eren reunits
Enmig de la penombra
Per temor als Jueus,
I vingué mon Salvador entre ells
Testimoniant així que vol ser
El protector de la seva Església.
Deixeu doncs enrabiar els enemics!
***
6. ÀRIA (Baix)
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
Per a ells el Sol ha de lluir
Amb aquesta inscripció en lletra daurada:
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
***
7. CORAL
Digna’t a concedir-nos la Pau
Senyor Déu, en el nostre temps,
Car no hi ha ningú més
Que pugui combatre per nosaltres
Llevat de Tu, el nostre Déu.
Atorga als nostres prínceps i menestrals
La Pau i uns bons governs
Per tal que nosaltres tinguem sota ells
Una vida plaent i tranquil·la
Amarada de pietat i responsabilitat.
Amén.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



2/4/17

BWV 131

La cantata BWV 131 AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR probablement sigui la més antiga cantata de Bach que es conserva, si no la primera que va escriure, ja que fou creada a Mühlhausen l'any 1707. De les cantates que conservem, la única que podria disputar-li la primogenitura seria alguna que hagués estat creada a Arnstadt, l'anterior residència de Bach, en els mesos previs a la composició de la BWV 131. Hi ha algunes candidates (BWV 4, 106, 150, 196...), però de cap en tenim la certesa i només podem fer especulacions.
El que sí sabem del cert és que el 30 de maig de 1707 la ciutat de Mühlhausen va ser parcialment destruïda per un desafortunat incendi. Al cap de quinze dies, estant encara ben viva la tragèdia, arribà el nou organista de l'església de St. Blai, un tal J. S. Bach que havia sortit rebotat del seu anterior càrrec com a organista d'Arnstadt. La investigació creu que la primera tasca de Bach va ser la composició d'aquesta cantata BWV 131, destinada a un ofici de penitència que s'organitzà arràn de l'incendi.
Com totes les cantates primigènies de Bach, l'obra està concebuda en l'estil arcaïtzant previ a l'stilo nouvo (l'estructuració en àries, recitatius i cors) que arribarà d'Itàlia de manera imminent i Bach abraçarà sense dubtes. Destaca la disposició simètrica dels moviments vocals, preludiats per una simfonia instrumental que podríem entendre bé com externa a la cantata, bé integrada al cor inicial:

[simfonia] + cor - airoso amb coral - cor - airoso amb coral - cor

La instrumentació també és arcaïtzant, amb la presència de dues violes (com a la cantata BWV 106 però sense flautes). Alfred Dürr va dir d'aquesta cantata que "poseeïa totes les virtuts i defectes d'una obra de joventut".
El llibret és anònim i podria fins i tot haver estat compilat pel propi Bach en base a textos del Salm 130 i una coral de B. Ringwald de 1588.
J.M.S.


Cantata BWV 131
AUS DER TIEFEN RUFE ICH, HERR, ZU DIR
(De Profundis Alemany)
Cantata Penitencial
Estrenada: 1707 (possiblement amb motiu de l'incendi de Mühlhausen)
Text: Psalm 130 i dues estrofes d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt

1. SIMFONIA i COR
Des de l'abisme us crido, Senyor;
Senyor, escolteu la meva veu;
permeteu que la vostra orella estigui atenta
a la veu de la meva súplica.
***
2. ARIOSO (Baix)
Si teníeu en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
Però en vós es troba el perdó;
per això hom té temor de vós.
CORAL (Soprano)
Teniu pietat de mi, carregat amb aquest pes,
alliberau-ne el meu cor,
puix que ja n'heu donat satisfacció
a la creu amb dolors de mort,
i de manera que jo amb gran pena
no m'enfonsi sota el meus pecats,
ni desesperi eternament.
***
3. COR
Espero en el Senyor,
la meva ànima hi espera
i confio en la seva paraula.
***
4. ÀRIA (Tenor)
La meva ànima espera en el Senyor,
des de la sentinella del matí fins a la següent.
CORAL (Contralt)
I com que en el meu pensament,
com ja me n'he plangut,
sóc un afligit pecador
rosegat per la consciència,
voldria dins la vostra sang
ser netejat de les meves culpes,
com David i Manassès.
***
5. COR
Israel, confia en el Senyor,
perquè en el Senyor hi ha la misericòrdia
i la redempció generosa,
i és ell qui redimirà Israel,
de tots els seus pecats.

Traducció dels corals i adaptació, d'acord amb el text alemany,
del psalm 130 en versió dels monjos de Montserrat,
per Gabriel de la S. T. Sampol