23/4/17

BWV 42

El segon diumenge de Pasqua, en la liturgia Luterana de temps de Bach, era l'anomenat Dominica Quasimodogeniti, a causa de l'introitus de la missa llatina:“Quasimodo geniti infantes…” (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu començant -per dir-ho així- des de zero en la seva nova fe. Els nous cristians eren vestits amb blanques túniques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés "Dominica in Albis". Són dues les cantates conservades per aquesta festivitat, les BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ, de 1724 i BWV 42 Am Abend aber desselbigen Sabbats, de 1725.
Aquesta darrera és una de les meves cantates preferides. Arrenca amb una fastuosa simfonia (jo sempre l'he comparada amb l'arribada de la Reina de Saba de Händel) que té tota la pinta de ser una obra orquestral reciclada, igual que l'extensa ària per a contralt (núm.3) presenta tot l'aspecte d'haver estat en orígen el temps central d'aquesta hipotètica obra perduda. En tot cas, representa un moment d'extrema serenor espiritual. L'eix de la cantata és un duet de soprano i tenor amb fagot i cello on Bach desenvolupa fins l'extenuació el tema d'una coral de Jakob Fabricius. I arribarà l'ària "Jesus ist ein Schild der Seinen" que forma part del meu top-10 d'àries de Bach i del de la meva senyora. Quins pebrots s'han de tenir per a fer una música tan meravellosa amb la paraula "Verfolgung" de cadència final! Amb això ja està tot dit. 



2/4/17

BWV 131

Cinquè diumenge de Quaresma, Dominica Judica, de nou un diumenge sense cantates, d'aquí que us en proposem una altra del catàleg: La BWV 131, Aus der Tiefen rufe ich, Herr, zu dir.
Probablement sigui la més antiga cantata de Bach que es conserva, si no la primera que va escriure, creada a Mühlhausen l'any 1707. De les cantates que conservem, la única que podria disputar-li la primogenitura seria alguna que hagués estat creada a Arnstadt, l'anterior residència de Bach, en els mesos previs a la composició de la BWV 131. Hi ha algunes candidates (BWV 4, 106, 150, 196...), però de cap en tenim la certesa i només podem fer especulacions.
El que sí sabem del cert és que el 30 de maig de 1707 la ciutat de Mühlhausen va ser parcialment destruïda per un desafortunat incendi. Al cap de quinze dies, estant encara ben viva la tragèdia, arribà el nou organista de l'església de St. Blai, un tal J. S. Bach que havia sortit rebotat del seu anterior càrrec com a organista d'Arnstadt. La investigació creu que la primera tasca de Bach va ser la composició d'aquesta cantata BWV 131, destinada a un ofici de penitència que s'organitzà arràn de l'incendi.
Com totes les cantates primigènies de Bach, l'obra està concebuda en l'estil arcaïtzant previ a l'stilo nouvo (l'estructuració en àries, recitatius i cors) que arribarà d'Itàlia de manera imminent i Bach abraçarà sense dubtes. Destaca la disposició simètrica dels moviments vocals, preludiats per una simfonia instrumental que podríem entendre bé com externa a la cantata, bé integrada al cor inicial:

[simfonia] + cor - airoso amb coral - cor - airoso amb coral - cor

La instrumentació també és arcaïtzant, amb la presència de dues violes (com a la cantata BWV 106 però sense flautes). Alfred Dürr va dir d'aquesta cantata que "poseeïa totes les virtuts i defectes d'una obra de joventut".
El llibret és anònim i podria fins i tot haver estat compilat pel propi Bach en base a textos del Psalm 130 i una coral de B. Ringwald de 1588.