10/11/18

BWV 60

Únicament dues cantates han sobreviscut destinades al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 26 de l'any 1724 i la que avui tractarem, la cantata BWV 60 O EWIGKEIT, DU DONNERWORT, que comparteix títol amb la BWV 20 i que va ser estrenada a Leipzig el 7 de novembre de 1723. Pertany doncs al primer any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.
Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que començava el Primer diumenge d'Advent,  es dedicaven a la reflexió sobre la mort i el trànsit a l'altre món. L' Evangeli del dia (Mateu 9, 18-26) narrava la resurrecció miraculosa d'una donzella, per la qual cosa el desconegut llibretista utilitzà una popular coral de Johann Rist de 1642 que versava sobre la mort i el judici de Déu. A partir d'ella es desenvolupa una espècie de diàleg al·legòric entre el temor i l'esperança, encarnats pel contralt el primer i el tenor la segona. La Vox Christi, encarnada pel baix, també apareixerà al penúltim moviment. Aquest tipus de diàlegs, molt difosos a la literatura protestant, tenien el seu origen a Itàlia, on des de l'edat mitjana rebien el nom de contrati.
El moviment inicial de la cantata, O Ewigkeit, du Donnerwort (O Eternitat, paraula atronadora), és una exquisida construcció musical repleta de recursos imaginatius que s'estructura en dos plànols contraposats: D'una banda el contralt solista o bé els del cor, acompanyats de les cordes tremoloses personificant el temor, entonen la coral amb una melodia de Johann Schopp. De l'altra, tenor i oboès encarnen l'esperança amb una repetitiva declamació del versicle 18 del capítol 49 del Gènesi, que resa Herr, ich warte auf dein Heil (Senyor, jo espero la teva salvació). La paraula warte (esperar) és destacada amb una elaborada vocalització.
A aquest intricat moviment inicial seguirà el recitatiu O schwerer Gang zum letzten Kampf und Streite (Oh, quin camí més rost cal fer fins al darrer combat!), en el qual de nou contralt i tenor contraposen les seves respectives personificacions sustentades per expressius recursos musicals, com els passus duriusculus amb què es declama la primera frase del moviment.
El diàleg seguirà, de forma més lírica, al duet Mein letztes Lager will mich schrecken (El meu darrer jaç m’esborrona), amb la participació de l'oboè d'amore i el violí solista en un moviment amarat de bellesa i serenor.
Al quart moviment, Der Tod bleibt doch der menschlichen Natur verhasst (La naturalesa humana abomina la mort), el contralt (és a dir, el temor) segueix declamant la seva angoixa vital en forma de recitat mentre que el baix (Crist) apareix en la molt més melodiosa forma d'arioso entonant les primeres paraules d'un versicle de l'Apocalipsi (14,13), que anirà ampliant en les seves tres intervencions les quals arrenquen sempre amb una llarga nota beatífica sobre el terme selig (Feliços).
I arribarà la coral final, on es canta una himne de Franz Joachim Burmeister de 1662 amb una melodia de Johann Rudolf Ahle, organista de Mühlhausen i pare del també organista en aquella ciutat Johann Georg, mort l'any 1706 i al qual succeí el propi Bach l'any 1707. Destaquen les atrevides harmonitzacions tant de la coral original d'Ahle com les que Bach li imprimeix aquí, per a concloure una cantata breu però farcida d'enginy musical.
J.M.S.


Cantata BWV 60
O EWIGKEIT, DU DONNERWORT (II)
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 7 de novembre de 1723
Text: Anònim, extret de dos himnes de teòlegs alemanys 
i el Vers. 14, 13 del Llibre de l'Apocalipsi (Nº 4)

1. ÀRIA DUET (Cor, Tenor)
Temor (Cor )
O Eternitat, paraula atronadora!
Glavi furgador que traspassa l’ànima,
Principi sense fi!
O Eternitat, temps sense temps ni hora!
Davant de tanta aflicció
No sé cap on puc anar.
Tan astorat s’exaspera el meu cor
Que la llengua se’m clava al paladar.
Esperança (T)
Senyor, espero la teva salvació!
***
2. RECITATIU (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
Oh, quin camí més rost cal fer fins el darrer combat!
Esperança (Tenor)
El meu Ajut ja ha arribat,
Em fa costat el Redemptor
Per consolar-me.
Temor (Alt)
El pànic a la mort, aquest darrer suplici
Esglaia i fereix el meu cor
I em tortura tots els membres.
Esperança (Tenor)
Jo d’aquest cos, en faig ofrena a Déu;
Perquè amb el foc d’una aflicció ardent
N’hi hagi prou perquè Déu em renti.
Temor (Alt)
Però, ara com ara, sols veig passar davant meu
El deute dels meus grans pecats.
Esperança (Tenor)
Altrament, Déu no dicta cap sentència de mort.
Ell posa fre als turments de la temptació,
Perquè hom pugui suportar-los.
***
3. ÀRIA DUET (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
El meu darrer jaç m’esborrona,
Esperança (Tenor)
La mà del Senyor m’acotxarà,
Temor (Alto)
La debilitat de la fe quasi bé m’enfonsa,
Esperança (Tenor)
El meu Jesús m’ajudarà a portar la somada,
Temor (Alt)
La fossa oberta m’horroritza,
Esperança (Tenor)
Per a mi serà un habitacle de pau.
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Alt, Baix)
Temor (Alt)
La naturalesa humana abomina la mort
Que t’enfonsa
I et fa perdre tota esperança.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort;
Temor (Alt)
Ai las!  Mes, Ai las! quant d’obstacles
Cal que l’ànima evadeixi
Fent camí cap a la mort!
Potser de l’infern l’esparveri la gola
Quan al darrer moment
Vegi de l’afrau la gorja;
Potser llavors tindrà penediment
En sentir-se damnada eternament.
Crist (Baix)
Feliços els que han mort,
els que han mort en el Senyor;
Temor (Alt)
Si jo em moro en el Senyor,
Serà la felicitat la meva part de l’herència?
Serà el meu cos menja dels cucs!
I els meus membres, a ciència,
Es tornaran pols i terra,
Com que en sóc fill de la mort
M’haig de podrir dins d’un sot.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort,
els que ja han mort en el Senyor, ara i sempre.
Temor (Alt)
Coratge!
Si d’avui ençà, puc ésser feliç:
Oh sí, torna en mi esperança!
El meu cos podrà anar al repòs tranquil
I el meu esperit, alçar els ulls amb alegrança.
***
5. CORAL
Ja en tinc prou;
Senyor, quan tu vulguis,
Ja em pots prendre!
Vine, Jesús meu;
Bon vent!, O món!
Me’n vaig a l’estança del cel,
Cap a la Pau camino segur,
I deixo ací baix la meves llatzèries.
Ja en tinc prou.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera





3/11/18

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.
Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: El moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 
Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.
A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.
A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme spott (escarni) amb una doble vocalització.
La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.
J.M.S.




Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final d'Adam Reusner


1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera