BWV 99

Tres cantates han arribat als nostres dies destinades al Quinzè Diumenge Després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i 51, per ordre de composició. Tot seguit analitzarem la segona d'elles, la cantata WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN BWV 99, obra estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs.

La coral que inspirà l'anònim llibretista és un himne de Samuel Rodigast de 1647 que devia ser d'especial estima per a Bach, ja que l'utilitza en nombroses cantates. Sempre ho farà amb una bella melodia de Severus Gastorius que sembla prestar-se especialment bé al tractament musical polifònic, fonament del geni de Johann  Sebastian. Aquesta coral, sense anar més lluny, origina les cantates BWV 98, 99 i 100, les quals comparteixen el mateix títol i missatge doctrinari: Allò que Déu disposa, ben fet està. És pràcticament una síntesi del que es narrava a l'Evangeli del dia d'aquest diumenge (Mateu 6, 24-34), en el qual Jesús, al Sermó de la Muntanya, exhortava els seus seguidors a abandonar-se a la voluntat divina: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.

S'inicia la cantata amb el cor que la intitula, Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet), deliciós moviment que serà reescrit uns anys més tard a la cantata BWV 100, on s'hi afegiran una segona trompa i timbales. Com és habitual, sobre el concerto instrumental el cor desenvolupa una fantasia vocal sobre la melodia coral, que en aquest cas va encomanada als sopranos reforçats per la trompa. La riquesa instrumental, amb oboès i flautes, dota aquest cor d'un aire de joia que s'incrementa notablement si s'interpreta a un ritme viu millor que a un de massa lent.

Seguirà el recitatiu del baix Sein Wort der Wahrheit stehet fest (La seva paraula s'aferma en la veritat), que es convertirà en arioso al darrer vers, per tal de destacar el terme wenden (foragitar).

Al tercer moviment tindrem una nova ària d'aquelles que apareixen a les cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals destaca el virtuosisme de la flauta travessera, potser per que Bach disposà en aquelles setmanes d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9): Erschüttre dich nur nicht, verzagte Seele (No tremolis, doncs, ànima descoratjada). Són remarcables aquí les exigents figures de la flauta, expressió del tremolor de l'ànima present al text. Estructurada en la forma da capo, la secció central conclou amb una extensa vocalització sobre el mot verborgen (amagar).

El següent recitatiu, de contralt, Nun, der von Ewigkeit geschloss'ne Bund (Ara, l'aliança segellada per l'Eternitat), conclou també en arioso sobre el terme erscheinet (mostrar), potser per a crear una antítesi amb el recitatiu anterior, on es remarcava el terme wenden (foragitar, ocultar).

El penúltim moviment de la cantata serà un remarcable duet de soprano i baix titulat Wenn des Kreuzes Bitterkeiten (Quan l'amarga tristor de la creu). Bach ens presenta una escena on l'implacable ritme marcat pel baix continu ens ofega talment el feixuc pes de la creu esmentada al text. Paral·lelament al duet vocal, se'n desenvolupa un altre d'instrumental  a càrrec de flauta i oboè. Les imitacions entre aquests quatre actors vocal-instrumentals teixiran una intricada polifonia que confluirà en certs moments sobre els termes streiten (debatre, lluitar) primer, i ergötzet (adelitament, goig), després.

I la cantata es tancarà de nou amb la coral de Rodigast i la melodia de Gastorius, encomanada als sopranos reforçats per flauta, oboè, trompa i violí primer, mentre que la resta de veus ho seran per les cordes i el continu, originat l'habitual i senzilla interpretació a capella colla parte.

J.M.S.

Cantata BWV 99
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (II)
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans.
***
2. RECITATIU (Baix)
La seva paraula s’aferma en la veritat
I no m’enganyarà pas mai,
Puix els que hi creuen, ni cauen ni es perden,
Sí; perquè em fa seguir el camí de la Vida,
M’asserena i m’acontenta el cor
Amb confiança i tendresa de pare
I té paciència,
Quan m’assetja l’adversitat.
Déu, amb la seva mà poderosa
Pot foragitar les meves desgràcies.
***
3. ÀRIA (Tenor)
No tremolis, doncs, ànima descoratjada,
Si el calze de la creu és tan amargant!
Déu per tu és un metge savi i miraculós!
Que mai et donaria una metzina mortal,
Encare que colpegi amb amagada dolçor.
***
4. RECITATIU (Alt)
Ara, l’aliança segellada per l’Eternitat
Es troba afermada en la meva fe.
I s’expressa amb l’esperança
A la vida i la mort:
Déu és la meva llum,
Jo vull seguir els seus passos.
Malgrat que cada dia
Em porti semblants I nous sofriments.
Però l’aflicció serà vençuda
Quan, després d’haver plorat prou,
Vingui, per fi, el dia de la redempció
En què es mostri la lleialtat de Déu.
***
5. ÀRIA-DUET (Soprano, Alt)
Quan l’amarga tristor de la creu
Es debat amb la flaquesa de la carn,
Això està bé de debò.
Mes qui, amb banal encegament
Veu la creu com un suplici insofrible,
En l’avenir no haurà adelitament.
***
6. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet
És per això que en ell romanc
Tal volta faci un camí rost
Amb penes, infortuni i mort
Però, sé que Déu
M’acollirà prop seu
Amb clemència i amor paternal
Així doncs, ho deixo a les seves mans.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 51

Conserva el catàleg tres cantates per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i la que ara tractarem, la cantata BWV 51 JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!, que ha esdevingut una de les cantates més famoses de Bach.

Es tracta d'una cantata tardana, ja que fou estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1730 sobre un text d'autor desconegut que havia d'haver estat utilitzat l'any 1726 però que, en coincidir aquell any el diumenge quinzè després de la Trinitat amb la diada de St. Miquel que tenia preeminència, havia quedat reservat per a una millor ocasió.

El missatge de la cantata no té gaire relació amb les lectures del dia i ve a ser una lloança genèrica al Senyor. Potser per això Bach deixà al manuscrit la indicació per ogni tempo, és a dir, per a qualsevol altra festivitat del calendari, condició que comparteix amb les cantates BWV 21 i 54. Apunta Konrad Küster la possibilitat que aquesta cantata no hagués estat escrita per a Leipzig sinó per a alguna altra ciutat o, fins i tot, per al Collegium Musicum del mateix Leipzig, entitat on també s'interpretaven obres religioses. Sigui com sigui, estem davant d'una de les poques obres que Bach designa explícitament com a cantata, essent habitual que als manuscrits apareguin designades com a concerto, dialogus o altres denominacions.

És una de les poques cantates destinades a un sol solista, en aquest cas la veu de soprano, i és també una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

Resulta també singular el tractament que Bach dóna a la veu solista en aquesta cantata, molt més brillant i virtuós del que és habitual. La partitura exigeix assolir el Do sobreagut, cosa que fa pensar que estava destinada a una veu femenina i no pas a una veu infantil o a un falsetista, les úniques veus autoritzades a cantar a les esglésies luteranes d'aquella època (recordem que les autoritats d'Arnstradt van retreure l'any 1706 al propi Bach que aquest hagués fet cantar una dona a l'església de la qual era organista, la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara).

També resulta inusual la importància de la trompeta, a la qual se li atorga un paper carregat de personalitat i virtuosisme. Potser el trompetista al qual anava destinada la partitura era Gottfried Reiche, del qual es conserva un conegut retrat amb el seu instrument que ha permès fer-ne algunes reconstruccions per als enregistraments amb instruments originals. Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, va afegir a aquesta cantata una segona trompeta i timbales, a fi de potenciar-ne la brillantor.

L'ària inicial dóna títol a la cantata: Jauchzet Gott in allen Landen! (Que tots els pobles aclamin Déu!). Es tracta d'un magnífic concertant de veu i trompeta acompanyats per les cordes que exhala joia per totes bandes i destina extenses vocalitzacions a recalcar el terme jauchzet (aclamar, lloar). Estructurat en tres seccions, a la central, com és habitual, la intensitat es rebaixa i la trompeta gairebé no intervé. Altres vocalitzacions destacables són les ascendents sobre erhöhen (proclamar), la llarga nota sobre Not (patiment) i les 37 notes amb què es canta allzeit (tothora).

El segon moviment, Wir beten zu dem Tempel an (Preguem en el temple), serà l'únic recitatiu de la cantata i destacarà per l'ambient de súplica que proporcionen els oscil·lants i continus acords de les cordes, que cessaran a la darrera secció en la qual el ritme canvia a arioso cantabile.

Aquest ritme pausat seguirà a l'ària central de la cantata, Höchster, mache deine Güte (Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa), on solament el baix continu acompanyarà la veu solista amb un suau fluid de passatges en escales.

El dos darrers moviments es fusionaran en un de sol: Arrenca la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Sigui lloat, alabat i glorificat), doxologia afegida a mitjan segle XVI a l'himne Nun lob, mein seel, den herren de Johann Gramann. La melodia, utilitzada per Bach en vàries cantates, apareix al segle XV en forma profana i és adaptada a l'església per Hans Kugelmann. Els dos violins acompanyaran la veu solista amb un enèrgic tema en forma de cànon sustentat  pel baix continu, que es convertirà en una sensacional fuga a càrrec de tot el dispositiu a l'Al·leluia final. Davalla del cel una autèntica explosió de vocalitzacions exuberants (aquí s'assoleix el Do sobreagut) en competició amb la trompeta tronant, tot sobre la rauxa desbocada de les cordes en ple. 

En aquest final enlluernador, pràcticament únic entre les seves cantates, Bach va semblar voler seguir el model de les cantates per a solista d'Alessandro Scarlatti, pare de Domenico, el tercer integrant juntament amb Bach i Händel del triunvirat de genis barrocs nascut aquell miraculós any de 1685.

J.M.S.

Cantata BWV 51
JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!
Dominica 15 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: Probablement el 17 de setembre de 1730
Text: Anònim. El Nº 4 és extret d'un Himne de Johann Gramann de 1540.

1. ÀRIA (Soprano)
Que tots els pobles aclamin Déu!
Que tota criatura
que es mou al cel i la terra
proclami la seva Glòria.
I posem a les mans del nostre Déu
l’ofrena d’agraïment
per haver-nos lliurat a tothora
de destrets i patiment.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Preguem en el temple
on la Glòria de Déu hi fa estada,
ell que, amb fidelitat cada dia renovada,
ens acaramulla de mercès.
Celebrem el què ha fet per nosaltres.
Si la nostra migrada paraula ni tan sols
gosa balbejar els seus miracles, podrà,
si més no, adreçar-li una discreta pregària.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa,
de més a més, renovada cada matí.
A fi que a la teva paternal estima
respongui també un cor agraït
tot portant la vida pietosa
que pertoca als que ens diem fills teus.
***
4. CORAL (Soprano)
Sigui lloat, alabat i glorificat
Déu Pare, Fill i Esperit Sant!
Que ha volgut redoblar tot allò
que per la seva gràcia ens ha promès,
de manera que hi confiem fermament
que ens donem totalment a Ell
que comptem enterament amb Ell
i el nostre cor, coratge i voluntat,
s’aferrin a Ell, reconfortats;
Per això ara mateix li cantem:
Amen, nosaltres ho aconseguirem
Si creiem en Ell a tothora.
***
5. AL·LELUIA (Soprano)
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 138

Per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat conservem tres cantates, que són les BWV 51, BWV 99 i la que seguidament tractarem, la cantata BWV 138 WARUM BETRÜBST DU DICH, MEIN HERZ?

L'Evangeli del dia (Mateu 6, 24-34) animava a donar importància al reialme de Déu per sobre de les coses materials. Partint d'aquest principi i d'una coral atribuïda a Hans Sachs, l'anònim llibretista configura una particular estructura, força dramàtica: La cantata es divideix entre les intervencions dels solistes, que cantaran els dubtes i preocupacions del món material en recitatius i àries, i les intervencions del cor que, entonant els versos de la coral que inspira la cantata, els respondran que la solució és la confiança en Déu i l'abandó a la seva voluntat.

El resultat és una cantata que, si bé s'inspira en una coral, no té res a veure amb les cantates corals del segon any de Bach a Leipzig. Concretament, la BWV 138 és anterior, ja que fou estrenada el 5 de setembre de 1723.

S'inicia l'obra amb el cor que li dóna nom, Per què, cor meu, t'entristeixes?, un moviment amarat de dolor on comprovem la particular i complexa estructura de la cantata: Sobre un tema de l'orquestra que recorda els sospirs, el cor entona les frases del coral, com és habitual, però en cert moment tot s'aturarà i entrarà el contralt, en recitatiu acompanyat, per a declamar les misèries del món material. Tot seguit, tornarà el coral per a concloure el moviment amb la seva darrera estrofa.

El breu recitatiu per a baix Ich bin veracht (No sóc res més que rebuig), reprèn el plany per les misèries del món. Tot seguit tornarà el cor en el tercer moviment, de nou amb la coral trencada diverses vegades  per les declamacions dels solistes, soprano i contralt.

Seguirà un nou recitatiu, ara per a tenor, on destaca la vocalització sobre la paraula Freude (alegria). Aquí el missatge ja canvia i s'imposa l'optimisme d'aquell qui s'ha entregat a la voluntat divina, cosa que queda molt més explícita a l'ària Auf Gott steht meine Zuversicht (En Déu poso la meva confiança), cinquè moviment de la cantata, on tres veus de corda acompanyen el baix a un ritme que tindria quelcom de rondó. El resultat és d'una elegància exquisida i culmina amb una sensacional vocalització de fins a 63 notes sobre el terme Freude (gaubança, joia).

El fugaç recitatiu del contralt Ei nun! (D’acord) condueix a la coral final, Weil du mein Gott und Vater bist (Com que ets el meu pare i el meu Déu), que apareix  treballadíssima, incrustada sobre un concertant d'oboès a l'uníson i cordes en rauxes. Així conclou aquesta breu però molt elaborada cantata de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 138
WARUM BETRÜBST DU DICH, MEIN HERZ?
Dominica 15 Post Trinitatis
Estrenada: 5 de setembre de 1723
Text: Anònim, basat en un Himne de 1561 atribuït a Hans Sachs

1. COR & RECITATIU (Cor, Alt)
Per què, cor meu, t’entristeixes?
Et desficies i pateixes
Només pels béns temporals?
Alt
Pobre de mi, ai las!
M’abaten els meus feixucs neguits.
Del vespre fins al matí
El meu desfici no para mai.
Que Déu em tingui compassió!
Qui, doncs, em podrà alliberar
De la garjola d’aquest món
Pèrfid i malvat?
Que en sóc de dissortat!
Ai las! Tant de bo ja fos mort!
Cor
Confia en el Senyor el teu Déu,
Que tota cosa ha creat.
***
2. RECITATIU (Baix)
No sóc res més que rebuig;
El Senyor em creà pel patiment
El dia del seu enuig;
El meu proveïment casolà,
És migrat del tot;
Em fan tastar en lloc del vi del goig
El calze ple de llàgrimes amargants.
Com puc, doncs, complir en pau el meu deure,
Si els sospirs són el meu menjar
I les llàgrimes el meu beure?
***
3. CORAL & RECITATIU (Soprano, Alt)
Ell ni pot ni et vol tenir menyspreu,
Prou que ho sap que tens defectes;
Però el cel i la terra són seus!
Soprano
Ah, i no obstant, perquè?
Déu té cura dels animalons,
Dóna menjar als ocells,
Assacia els petits corbs,
Només jo, pobra criatura,
Jo no sé perquè
M’he de basquejar pel meu tros de pa;
Hi ha algú que vetlli perquè jo em pugui salvar?
Cor
El teu Pare, el Senyor el teu Déu,
Que t’assisteix en tota necessitat.
Alt
Estic abandonat;
Em sembla,
Que inclús Déu em vulgui odiar en la meva pobresa,
Ell que sempre m’havia volgut bé.
Ai, neguits,
Que cada matí en sou més i més
I tot això dia rere dia?
Per tant, no té fi la meva agonia;
Ai! misèria! Os de mal rosegar,
Qui em donarà auxili en el meu penar?
Cor
El teu Pare, el Senyor el teu Déu,
Que t’assisteix en tota necessitat.
***
4. RECITATIU (Tenor)
O quin dolç conhort! Si Déu no m’oblida
Ni em deixa de racó,
Podré tenir serenor
I viure assossegat.
El món em pot odiar sempre, tant se val,
Abocaré el sac de les amargors
Amb alegria al Senyor,
Si no m’ajuda avui, m’ajudarà demà matí.
Ara deixo de bona gana
Les penes sota el coixí,
I no em manca saber res més que això
Per trobar consolació:
***
5. ÀRIA (Baix)
En Déu poso la meva confiança,
La meva fe el deixa fer.
Ara ja no passaré cap més ànsia,
Ara la misèria ja no em pot turmentar.
Fins i tot en la més gran malaurança,
De manera prodigiosa em farà costat
Serà el meu Pare, serà la meva gaubança.
***
6. RECITATIU (Alt)
D’acord!
Així doncs, ben dolçament descansaré.
Sotsobres meus! Us dic adéu!
Ara ja puc viure com si fos al cel.
***
7. CORAL
Com que ets el meu pare i el meu Déu,
No abandonaràs pas aquest fill teu,
O, cor de pare!
Sóc una miserable almosta d’arena,
Que no sento cap consol a la terra.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera