23/4/17

BWV 42

El segon diumenge de Pasqua, en la liturgia Luterana de temps de Bach, era l'anomenat Dominica Quasimodogeniti, a causa de l'introitus de la missa llatina: Quasimodo geniti infantes… (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu començant -per dir-ho així- des de zero en la seva nova fe. Els nous cristians eren vestits amb blanques túniques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés Dominica in Albis
Són dues les cantates conservades per aquesta festivitat, les BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ de 1724 i la  BWV 42 AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS,  estrenada a Leipzig el 8 d'abril de 1725, que serà la que tot seguit analitzarem.
És la primera cantata que ja no pertany al cicle de les cantates corals de 1724-25 i que havia acabat la setmana anterior, amb la reposició de la cantata BWV 4 el diumenge de Pasqua. El llibret és anònim i sembla compartir autoria amb el de la cantata BWV 6. Ambdós semblen tenir més interès per la doctrina que per la inspiració poètica. El present s'inspira en l'aparició de Jesús als deixebles i els dubtes de Tomàs, tot i que aviat deriva cap a la necessitat de restar units entorn la figura de Crist en els moments de perill. La cantata fou reinterpretada almenys els anys 1731, 1735 i 1742.
Arrenca la cantata amb una fastuosa simfonia que sempre he comparat amb la del tercer acte del Solomon de Händel (aquella que es coneix popularment com
Arribada de la Reina de Saba tot i que Händel no la va denominar mai així). Divideix Bach l'orquestra en dos grups concertants: Oboès i fagot per una banda i cordes per l'altra, tots sustentats pel baix continu. Aquesta peça de gran envergadura té tota la pinta de ser una obra orquestral anterior perduda, la qual hauríem conservat gràcies al seu reciclatge en aquesta cantata. Estructurada en forma da capo, a la secció central baixa la intensitat mitjançant la indicació de cantabile. Amb ella Bach s'estalviava un cor inicial i permetia cert descans als seus cantants, que així  tindrien un paper molt reduït després de la marató cantaire de la setmana anterior, repleta de passions, cantates i oratoris.
El recitatiu de tenor Am Abend aber desselbigen Sabbats (El vespre d’aquell mateix dissabte) és el fragment evangèlic que dona nom a la cantata (Jn. 20,19) i que destaca pel clima de temor que suggereix la tremolor del continu.
Segueix l'ària de contralt Wo zwei und drei versammlet sind (Allà on dos o tres es reuneixin), un extensíssim moviment que presenta tot l'aspecte d'haver estat en origen el temps central de la hipotètica obra perduda de la qual provindria també la simfonia inicial. En tot cas, representa un moment d'extrema serenor espiritual que a la secció central fa callar oboès i cordes altes, donant protagonisme al continu.
L'eix de la cantata el constitueix el duet de soprano i tenor Verzage nicht, o Häuflein klein (No et desanimis, reduït grup), en el qual els cantants, acompanyats de fagot i violoncel desenvolupen fins l'extenuació la primera estrofa de la coral Verzage nicht, o Häuflein klein de Jakob Fabricius. 
Serà el baix qui encari la recta final de la cantata, primer amb el recitatiu Man kann hiervon ein schön Exempel sehen (D'això en teniu un bell exemple), en el qual destacarà l'agitat arioso amb què es descriu el furor dels enemics. I tot seguit amb l'ària Jesus ist ein Schild der Seinen (Jesús és un escut per als seus), sensacional moviment que forma part del meu top-10 d'àries de Bach (i del de la meva senyora també). Es tracta d'un magistral concertant on dos violins acompanyen el cantant, sustentats tots ells pel continu, amb un resultat meravellós. Amb certa dosi d'ironia, direm que fer música amb la paraula Verfolgung (Persecució) és ja una clara mostra de la genialitat de Bach, que la representa amb dues cadències espectaculars: La primera, de 22 corxeres, comença dibuixant la creu sobre el pentagrama i la final, de fins a 86 notes, ha de ser cantada en dos trams.
La coral final, Verleih uns Frieden gnädiglich (Digna’t a concedir-nos la Pau), canta a capella la versió germànica del Da pacem, Domine realitzada l'any 1529 pel propi Martí Luter, a la qual s'afegí posteriorment una estrofa de Johann Walter. És la única intervenció del cor en tota la cantata i destaca per la seva elaborada melodia que apareix a Nuremberg l'any 1531, en els primers dies de la Reforma.
J.M.S.



Cantata BWV 42
AMB ABEND ABER DESSELBIGEN SABBATS
Dominica Quasimodogeniti
Estrenada: 8 d'abril de 1725
Text: Anònim, basat en l'Ev. de St. Joan i poemes de Teòlegs alemanys.


1. SINFONIA
***
2. RECITATIU (Tenor)
El vespre d'aquell mateix Dissabte
Estant els Deixebles reunits
Amb les portes ben tancades
Per temor del Jueus,
Aparegué Jesús i es situà entre ells.
***
3. ÀRIA (Alt)
Allà on dos o tres es reuneixin
En el nom estimat de Jesús,
Allà Jesús estarà, enmig seu,
I pronunciarà l'Amen.
Car tot allò que s'escau per amor i necessitat
No trenca pas els preceptes de l'Altíssim.
***
4. DUETTO (Soprano, Tenor)
No et desanimis, reduït grup,
Encara que l'enemic pretengui
Destruir-te totalment
I cercar la teva ruïna.
Sentiràs angoixa i temor:
Això, però, no durarà gaire temps.
***
5. RECITATIU (Baix)
D'això en teniu un bell exemple
En el que succeí a Jerusalem
Quan els Deixebles eren reunits
Enmig de la penombra
Per temor als Jueus,
I vingué mon Salvador entre ells
Testimoniant així que vol ser
El protector de la seva Església.
Deixeu doncs enrabiar els enemics!
***
6. ÀRIA (Baix)
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
Per a ells el Sol ha de lluir
Amb aquesta inscripció en lletra daurada:
Jesús és un escut per als seus
Quan la persecució els amenaça.
***
7. CORAL
Digna’t a concedir-nos la Pau
Senyor Déu, en el nostre temps,
Car no hi ha ningú més
Que pugui combatre per nosaltres
Llevat de Tu, el nostre Déu.
Atorga als nostres prínceps i menestrals
La Pau i uns bons governs
Per tal que nosaltres tinguem sota ells
Una vida plaent i tranquil·la
Amarada de pietat i responsabilitat.
Amén.

Traduïda per Josep-Miquel Serra