BWV 152

Si el 25, 26 o 27 de desembre s'esdevenia en diumenge, l'església luterana de temps de Bach celebrava el Primer, Segon o Tercer dia de Nadal, segons convingués. Però si el diumenge entre Nadal i Cap d'Any s'esdevenia entre el 28 i el 31 de desembre, apareixia al calendari l'anomenat  Dominica Post Nativitatis Christi, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 152, 122 i 28. A l'Oratori de Nadal no n'hi ha cap per aquest dia ja que l'any de la seva composició (1734) el diumenge després de Nadal va ser el dia 26 de desembre en el qual, com ha quedat establert, es celebrà el Segon dia de Nadal.
De la primera de les tres cantates esmentades, en farem ara cinc cèntims.

La cantata BWV 152 TRITT AUF DIE GLAUBENSBAHN és una de les primeres cantates nadalenques de Bach, ja que forma part del primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 30 de desembre de 1714. El llibret de Salomo Franck, autor habitual del text de les cantates de Weimar, recorre a vàries imatges de l'Evangeli del dia, com l'escena de presentació de Jesús al Temple als 40 dies del seu naixement, o al psalm 118 i el seus versicles 22-23: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen.

El dispositiu instrumental és molt inhabitual: Flauta dolça, oboè, viola d'amore, viola da gamba i baix continu, a més dels dos únics cantants, soprano i baix. No hi ha tampoc coral final, esdevenint aquesta una de les 11 cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 170 i 199. Tot això dota a la cantata d'un indiscutible caràcter intimista, potser per la necessitat que tenia Bach en aquells dies de festivitats contínues d'alleugerir la feina dels seus exigits intèrprets. 

Com moltes obres de Weimar, arrenca la cantata amb una peça instrumental que en aquest cas Bach denominarà "concerto", terme que englobarà tota la cantata. A uns compassos en adagio seguirà una fuga permutativa que recorda a la del Preludi i Fuga per a orgue BWV 536. Aquesta estructura en dos tempos podria ser un embrió de la idea que tingué Bach, desenvolupada posteriorment, del cors en forma d'obertura francesa amb que s'inicien algunes cantates.

El segon moviment serà l'ària per a baix que dóna nom a la cantata: Tritt auf die Glaubensbahn (Seguiu el camí de la Fe), en la qual sentim la Vox Christi acompanyada de l'oboè. Les vocalitzacions sinuoses sobre el terme bahn (camí) es poden comparar amb les de l'ària inicial de la cantata BWV 132, escrita l'any següent.

Seguirà el baix entonant el següent recitatiu, Der Heiland ist gesetzt (La missió del Salvador a Israel), el qual comença en secco per a convertir-se després en un airoso. Hi destaquen algunes vocalitzacions atrevides sobre termes com Fall (caiguda) o Auferstehen (resurrecció).

Al següent moviment entrarà el soprano, entonant una deliciosa ària amb flauta i viola d'amore: Stein, der über alle Schätze (O pedra, el més preciós dels tresors), de la qual Alfred Dürr gairebé en recrimina a Bach la brevetat.

Un nou recitatiu del baix (La gent creguda s’enfurisma) conduirà al duet final, un duet d'aquells en els quals s'estableix un diàleg entre Jesús i l'Ànima personificats en el baix i el soprano: Wie soll ich dich, Liebster der Seelen, umfassen? (Com ho faré per abraçar-te, enamorat de les ànimes?).
Els instruments melòdics s'acoblen en una sola línia instrumental en un moviment amb un cert aire de dansa lenta d'origen francès, la loure, una dansa de compàs 6/4, amb el qual conclourà aquesta delicada i breu cantata nadalenca.

J.M.S.

Cantata BWV 152
TRITT AUF DIE GLAUBENSBAHN
Dominica Post Nativitatis Christi
Estrenada: 30 de desembre de 1714
Text: Salomo Franck 

1. CONCERTO

***
2. ÀRIA (Baix)
Seguiu el camí de la Fe!
Déu hi ha posat el carreu,
Que sosté i aferma Sió,
Homes, no hi ensopegueu!
Seguiu el camí de la Fe!
***
3. RECITATIU (Baix)
La missió del Salvador a Israel
Era anar a la mort i a la resurrecció!
La bona pedra no s’esquerda,
Quan el món pervers
S’hi vol fer mal amb duresa,
Sí, a causa ella s'esbalça a l’infern,
Car, s’hi llença amb avolesa
I no accepta el favor i la gràcia de Déu!
Així i tot, sortós
El cristià fidel
Que es fonamenta la seva fe
En aquest carreu,
Per mitjà d’ell, trobarà la salut i la redempció.
***
4. ÀRIA (Soprano)
O pedra, el més preciós dels tresors,
Ajuda’m, perquè en tot moment,
En tu confiï la meva fe
De la meva felicitat suport,
I no em faci mal si vaig contra teu,
O pedra, el més preciós dels tresors!
***
5. RECITATIU (Baix)
La gent creguda s’enfurisma,
Perquè el Fill de Déu
Abandonés el seu tron gloriós,
I es revestís de carn i sang
Per a sofrir la humana condició.
La més gran saviesa d’aquest món
Deu semblar a ulls del Déu Suprem
Una colossal bajanada!
Els designis de Déu,
La raó, potser, no els pot escatir:
Aquesta és la ceguesa dels cecs d’esperit.
***
6. ÀRIA-DUET (Soprano, Baix)
(Ànima = Soprano / Jesús = Baix)
Ànima
Com ho faré per abraçar-te, enamorat de les ànimes?
Jesús
Cal que et neguis i t’abandonis a tu mateixa!
Ànima
Com ho faré per veure la llum eterna?
Jesús
Cal que em recerquis amb fe, i no et deixis abatre!
Ànima
Vine Salvador, ensenya’m a rebutjar el món!
Jesús
Vine Ànima, i aprèn com es guanya la joia, sofrint!
Ànima
A, alliçona’m bé, estimat, que jo et vull seguir!
Jesús
Jo et daré la corona després de l’aflicció i l’afront!

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 64

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres festivitats principals del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. El Tercer Dia de Nadal, doncs, s'esdevenia el 27 de desembre, dia de St. Joan Evangelista. Amb un versicle de la seva Primera Carta comença la cantata BWV 64 SEHET, WELCH EINE LIEBE HAT UNS DER VATER ERZEIGET, la primera cronològicament que conservem per aquesta festivitat, juntament amb les BWV 133, 151 i la tercera de l'Oratori de Nadal.

La cantata BWV 64 pertany al primer Nadal de Bach a Leipzig, on va ser estrenada el 27 de desembre de 1723. Dos dies abans havia executat l'obra anterior del catàleg, la cantata BWV 63, escrita a Weimar cap al 1716, però la resta d'obres d'aquell Nadal foren de nova factura: 6 cantates (BWV 40, 64, 153, 190 i 65), la primera versió del Magnificat BWV 243 i, molt probablement, el Sanctus en Re Major BWV 238. Un feinada colossal.

La cita de l'evangelista Joan parlant de l'amor de Déu vers l'home permet a l'anònim llibretista connectar aquest principi amb el Nadal en base a la idea que aquest amor ha de ser correspost amb un abandonament d'allò material en favor de l'espiritualitat. És difícil per a nosaltres, acostumats a associar el Nadal amb la bonhomia i el consumisme desbocat, entendre el cúmul de reflexions teològiques que convergien en la doctrina nadalenca de l'època de Bach, algunes d'elles dedicades fins i tot a recordar la brevetat de la vida i l'inevitable trànsit al més enllà.

El fet que el llibretista hagi utilitzat fragments de tres corals diferents indica que, molt probablement, es tracta del mateix autor que la cantata BWV 40, estrenada el dia abans i que presenta idèntica disposició.

Com en aquell cas, arrenca la cantata amb un dictum o cita textual dels Evangelis: El versicle 3,1 de la Primera Carta de St. Joan abans esmentada, Sehet, welch eine Liebe hat uns der Vater erzeiget (Mireu quin gran amor ens ha mostrat el Pare). Amb ell confecciona Bach una d'aquelles denses fugues arcaïtzants sustentada per cornettos i trombons, talment fa en altres cantates com les BWV 2, 38 o 121. Fixem-nos en una subtilesa, aparentment intranscendent, que ens referma la genialitat de Bach: El fet que l'exposició del tema comenci per les veus altes i acabi a les baixes, símbol del descens de Déu a la Terra encarnat en Jesús, exactament el que celebra el Nadal.

El segon moviment serà, cosa inusual, una coral sobre la melodia de Gelobet seist, du Jesu Christ de Johann Walter (1524), a la qual seguirà el recitatiu per a contralt Geh, Welt! behalte nur das Deine (Ves-te'n món! Queda't amb tot el que és teu) on trobarem deu escales de semicorxeres, sis ascendents i quatre descendents, motivades pel rebuig del món expressat al text.

Gairebé sense pausa arribarà una altra coral, Was frag ich nach der Welt (Res no em manca d'aquest món), amb una melodia que apareix a vàries cantates, sense anar més lluny dóna títol a la BWV 94. Aquí la melodia serà magníficament tractada i sustentada per una imponent cadència dels baixos.

Arribarà ara la primera ària de la cantata, una elegantíssima explosió de les cordes, amb cert aire de gavota, acompanyant la veu de soprano: Was die Welt (Tot el que cap en el món). A la secció central, l'uníson de violins i viola voldrà il·lustrar la puresa d'allò celestial.

Un recitatiu del baix condueix a una nova ària: Von der Welt verlang ich nichts (No espero, ja, res del món), en la qual l'oboè d'amore acompanyarà el contralt aturant-se breument en certs moments per a recalcar la paraula nichts (res), un recurs que Bach utilitza en altres ocasions com a la cantata BWV 4 o a la coral per a orgue Alle Menschen müssen sterben (Tots els homes han de morir) BWV 643.

La cantata conclourà amb la coral Gute Nacht, o Wesen (Bona nit, oh tu criatura) de Johann Franck cantada amb la melodia de Jesu, Meine Freude, obra de Johann Krüger.

J.M.S.

Cantata BWV 64
SEHET, WELCH EINE LIEBE HAT UNS DER VATER ERZEIGET
Feria III Nativitatis Christi
Estrenada: 27 de desembre de 1723
Text: Anònim, amb fragments de la 

1ª Carta de St. Joan i tres corals luteranes

1. COR
Mireu quin gran amor ens ha mostrat el Pare,
perquè se’ns digui fills de Déu.
***
2. CORAL
Amb tot el què fa a favor nostre,
Ens mostra el gran amor que ens té.
Que se n’alegri tot el Cristianisme
I li’n doni gràcies eternament.
Kyrie, Eleison!
***
3. RECITATIU (Alt)
Ves-te’n món! Queda’t amb tot el què és teu,
No vull res, de tu no vull res més;
Ara que el Cel ja és meu,
És allí on es delitarà la meva ànima.
Tot l’or teu, és un bé caduc.
Les riqueses no són res més que manlleus.
Qui les tingui, n’haurà un mal profit.
Així doncs, clar i ras, deixeu-me dir:
***
4. CORAL
Res no em manca d’aquest món:
El seu fast, ni poc ni gens,
Només amb tu, Jesús meu
Puc sentir-me com al Cel!
Jo ja he fet la meva tria:
Fes-me sempre companyia
Que amb la teva dolça estima,
Res no em manca d’aquest món!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Tot el que cap en el món
S’esvanirà com boirina
Però el que Jesús em don
I que la meva ànima estima
No te preu, i és per tota la vida.
***
6. RECITATIU (Baix)
Tinc el cel tant a l’abast,
Que alenant fe, ja m’hi trobo.
La mort, el món i el pecat,
Ni, tan sols, la infernal trepa
Podran segrestar, avui ni mai,
L’ànima que és de Déu hereva.
Solament em don mal cor
Tot el temps que encara em resta
Per viure en aquesta terra;
Car Jesús em guarda al Cel
Un lloc entre àngels i sants
Que per això m’ha fet hereu
I per això ha nascut infant.
***
7. ÀRIA (Alt)
No espero, ja, res del món,
Perquè en sóc hereu del Cel.
Ho dono tot, tot ho dono,
Doncs, ja tinc per ben segur
Que per sempre no em perdré.
***
8. CORAL
Bona nit, oh tu criatura,
que has preferit aquest món!
No et suporto ni en pintura.
Bona nit, pecat danyós
Ves-te’n ben lluny, mala fura
Fugiu tots de la claror!
Bona nit, tu envaniment;
Lluny d’una vegada, vici;
Bona nit, apa, bon vent!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 40

Les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, Nadal, Pasqua i Pentecosta, es celebraven en època de Bach en tres dies successius. Així, el Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, el 26 de desembre, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. Tot seguit farem un repàs a la primera d'elles, la cantata BWV 40 DAZU IST ERSCHIENEN DER SOHN GOTTES (És per això que el Fill de Déu ha aparegut), cantata estrenada a Leipzig el 26 de desembre de 1723, primer Nadal de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. El dia abans havia recuperat Bach una obra de l'època de Weimar, la BWV 63, i potser per això va poder dedicar temps a bastir una cantata realment imponent per al Segon dia de Nadal. Totes les altres obres d'aquell Nadal foren de nova composició: Les cantates BWV 40, 64, 153, 190 i 65, la primera versió del Magnificat BWV 243 i potser també el Sanctus en Re Major BWV 238, tot i que actualment la investigació el situa més aviat al Nadal de l'any següent.

El llibret, d'autor desconegut, prové de diverses fonts: Els recitatius i les àries són originals. A ells s'afegeixen 3 corals nadalenques i un versicle de la Primera Carta de St. Joan amb el qual confecciona Bach el cor inicial, un motet que crea un deliciós ambient nadalenc gràcies a les trompes i els oboès. Arrenca amb certa reminiscència de toc militar, segurament a causa de l'al·lusió al combat entre el Fill de Déu i el Diable que fa el text. De fet, la paraula zestören (destruïr) és sempre cantada amb notes agitades. La part central serà una superba fuga, truncada pel retorn del tema principal, amb el qual conclourà aquest magnífic cor.

Segueix el recitatiu per a tenor Das Wort ward Fleisch und wohnet in der Welt (La Paraula es féu carn i habità a la Terra) on destaca el melisma ascendent amb què es descriu l'aparició de la llum sobre la Terra. El tercer moviment és la primera de les tres corals de la cantata, la tercera estrofa de Wir Christenleut, un himne nadalenc pre-luterà adaptat  per Kaspar Füger cap al 1592.

El quart moviment serà l'ària de baix Höllische Schlange (Serp infernal), un violent moviment a càrrec de les cordes i els oboès amb un compàs 3/8 articulat en períodes de 2+2+4 compassos, habitual en les danses de l'època, utilitzat aquí molt probablement amb la intenció de suggerir el reptar ondulant dels ofidis.

Sembla que aquesta intenció persisteix al següent moviment, el recitatiu per a contralt Die Schlange, so im Paradies (La Serp que, al Paradís), car el cantant serà acompanyat en tot moment d'un ritme ondulant i persistent de les tres veus de cordes.

De sobte, entrarà el cor cantant una nova coral: La segona estrofa de Schwing dich auf, de Paul Gerhardt (1653), cantada amb una melodia de Daniel Vetter lleugerament modificada per Bach. A continuació arribarà l'ària de tenor Christenkinder, freuet euch! (Infants de Crist, alegreu-vos!), una autèntica joia plenament nadalenca gràcies, de nou, a la participació de les trompes i els oboès i al seu alegre  compàs 12/8. Trobarem enormes vocalitzacions de fins a 55 i 68 notes sobre el terme freuet euch (alegreu-vos) i figuralismes a mit Flügeln decken per a descriure l'extensió de les ales protectores.

La coral final entonarà una altra de les tradicionals corals nadalenques, concretament la quarta estrofa de  Freuet euch, ihr Christen alle de Christian Keymann amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, ambdues de l'any 1641.

J.M.S.

Cantata BWV 40
DAZU IST ERSCHIENEN DER SOHN GOTTES
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1723
Text: Anònim, amb fragments dels Evangelis 

i d'Himnes de teòlegs alemanys

1. COR
És per això que el Fill de Déu ha aparegut,
Per a destruir les obres del Diable.
***
2. RECITATIU (Tenor)
La Paraula es féu carn i habità a la Terra,
La llum del món il·luminà el globus terrestre,
El gran Fill de Déu
Deixà la Trona Celestial
I a sa Majestat va plaure
Esdevenir un simple infant humà.
Penseu doncs en tal canvi
Si sou capaços d'entendre'l:
El Rei esdevé súbdit,
El Senyor apareix com un serf
Nascut pel consol i la salvació
-Oh, paraules dolces a tota oïda!-
De la raça humana.
***
3. CORAL
El pecat engendra patiment,
Crist atorga alegria,
Car ell és vingut a aquest món
Per a consolar-nos.
Déu és ara amb nosaltres,
En l'aflicció:
Qui, doncs, ens podrà condemnar
A nosaltres els cristians?
***
4. ÀRIA (Baix)
Serp infernal,
No estàs espantada?
Car ara és nat aquell
Qui com a vencedor
Esclafarà el teu cap,
I aquells qui eren perduts
Seran feliços en la pau eterna.
***
5. RECITATIU (Alt)
La Serp que, al Paradís,
A tots els fills d'Adam
Injectà el verí dins l'ànima,
Ja no ens amenaçarà més.
La llavor de la dona és ja aquí,
El Salvador s'ha encarnat
I s'ha endut tot el verí.
Sigueu doncs consolats,
Pecadors angoixats!
***
6. CORAL
Sacseja el cap i digues:
Fuig, vella Serp!
Per què encara la teva picada
Em fa por i m'inquieta?
El teu cap està esclafat
I per la Passió del meu Salvador
T'esquivo i entro al Saló de la Felicitat.
***
7. ÀRIA (Tenor)
Infants de Crist, alegreu-vos!
Si el Regne Infernal s'enfurisma,
Si la ràbia de Satanàs us espanta,
Jesús, que sap com salvar-vos,
Cuidarà dels seus pollets
I els cobrirà amb les seves ales.
***
8. CORAL
Jesús, segueix prenent en gràcia
Aquells que són els teus membres.
Atorga tot allò que hom pot demanar
Per reconfortar els seus germans.
Dóna a la legió sencera dels cristians
Un any de pau i benaurances!
Joia, joia sobre més joia!
Crist ens guarda de tot mal.
Delícia, delícia sobre delícia!
Ell és el Sol de la Gràcia.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 63

El Nadal, Festa de la Nativitat de Crist, es celebrava a l'església luterana de temps de Bach en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer dels tres dies conservem, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Avui ens entretindrem en la primera de totes elles, la cantata BWV 63 CHRISTEN, ÄTZET DIESEN TAG, la única cantata nadalenca del primigeni Cicle de Weimar.

A finals de 1713 va estar Bach a punt d'esdevenir organista de la Liebfrauenkirche de Halle, la ciutat natal de Händel. Fins i tot va ser acceptat oficialment el 13 de desembre, i pel dia 25 va escriure una cantata nadalenca sobre un text del seu principal avalador a la ciutat, el pastor Johann Michael Heinnecius. Però com passa sovint en el futbol actual, discrepàncies contractuals de darrera hora frustraren l'operació, tot i que les relacions van seguir sent amistoses fins al punt que, posteriorment, Wilhelm Friedemann Bach ostentà el càrrec d'organista a Halle durant 18 anys.
Una altra possibilitat apuntada per algun investigador és que la cantata hagués estat estrenada pel Nadal de 1716, quan Bach supervisà la renovació de l'orgue de Halle (nova  mostra de les bones relacions imperants entre Bach i les autoritats locals).

En tot cas, l'any 1713 restà Bach a Weimar, però aviat fou ascendit a Konzertmeister amb l'obligació de presentar una cantata mensual. Devia ser pel Nadal de 1714, 15 o 16 que Bach rescatà aquella cantata de Halle per interpretar-la a Weimar, tot i que la data exacta es desconeix.

Tot i el seu indiscutible caràcter festiu, Alfred Dürr troba a faltar a la cantata alguns elements característics de les obres nadalenques posteriors, com la música pastoral o de bressol o alguna coral del temps de nativitat. Tot i això, la seva adscripció nadalenca és indubtable, car Bach la reestrenà durant els seu primer Nadal a Leipzig, el 25 de desembre de 1723, dia en que fou interpretada a 3 esglésies diferents.

Alfred Dürr destaca també la perfecta simetria de l'obra, estructurada entorn el recitatiu central:

Cor - Recitatiu - Duet - RECITATIU - Duet - Recitatiu - Cor

El cor inicial esclata amb tota la fanfàrria festiva capitanejada pel metall i les timbales, essent la única ocasió juntament amb la cantata BWV 119 en què Bach utilitza 4 trompetes. Es tracta d'un enorme moviment en forma  Da capo i en la brillant tonalitat de Do Major, on les rauxes del ritornello inicial van introduint les diferents seccions. En la meva modesta opinió, les intervencions de les timbales podrien simbolitzar el fet de colpejar el cisell per a gravar en pedra o metall el dia present, tal com canta el cor.

El text del recitatiu de contralt O selger Tag! o ungemeines Heute (Oh, beneït dia! Oh instant sens parió) ha estat escrit per a la reestrena de l'any 1723, tot i que la partitura sembla seguir l'estil de l'època de Weimar.

El tercer moviment és un duet per a soprano i baix que comença amb les mateixes paraules a totes les versions, tot i que després la de 1723 serà diferent de l'original: Gott, du hast es wohl gefüget (Déu, tu que decideixes molt bé). Un reposadíssim moviment en La menor on els cantants només coexisteixen amb un solo de l'oboè, que posteriorment Bach reemplaçà per l'orgue.

El recitatiu  per a tenor que centra la cantata So kehret sich nun heut (Per tant, avui s’han esfumat) va ser també creat l'any 1723. Donarà pas a un nou duet, ara per a contralt i tenor: Ruft und fleht den Himmel an (Feu un clam tot suplicant al cel), on tota la corda acompanya els cantants en un ritme similar al del cor inicial, tot i que sense la forma da capo.

S'acomiada el baix amb el penúltim moviment de la cantata, el recitatiu Verdoppelt euch demnach, ihr heißen Andachtsflammen (Acreixem, per tant, la nostra ablamada Devoció), on serà sustentat per tota la corda i tres oboès per arribar al Mi agut en cantar Steigt fröhlich himmelan (alceu-vos joioses cap al cel).

I la cantata conclourà de manera brillant amb el cor Höchster, schau in Gnaden an (Déu suprem, mireu amb clemència), que el gran Helmuth Rilling considera un dels moviments més difícils de Bach a causa dels ritmes entrecreuats que campen per la partitura alternats o coexistint amb articulacions dispars del cor. Per no parlar de l'estructura: La poderosa arrencada de l'orquestra, amb la resposta del cor entonant els dos versos inicials, és seguida d'una complicada estructura on solistes, cor, fugues, motius i contramotius amb cromatismes varis es van succeint, units entre sí per les ocasionals ràfegues del tema principal. La repetició de la secció inicial tancarà solemnement la més antiga cantata nadalenca de Bach que conservem. Bon Nadal!

J.M.S.

Cantata BWV 63
CHRISTEN, ÄTZET DIESEN TAG
Feria I Nativitatis Christi
Estrenada: Molt probablement el 25 de desembre de 1716
Text: Possiblement de Johann Michael Heineccius

1. COR
Cristians, graveu aquest dia
Sobre metall i llosa de marbre.
De pressa, veniu amb mi al pessebre
I que dels vostres llavis exhalin
Cants alegres d’agraïment i respecte;
Ja que la claror a doll que ara esclata
Ens assenyala la llum de la Gràcia.
***
2. RECITATIU (Alt)
Oh, beneït dia! Oh instant sens parió,
En què la salvació del món,
La Silo*, que ja en el Paradís
Déu havia promès a la nissaga humana,
Ara se’ns ha manifestat
Per alliberar Israel del captiveri i l’esclavatge de Satanàs.
Déu estimat. Oi, que som unes pobres criatures?
Un poble malfiat, que t’abandonà;
I malgrat això, tu no ens odies;
Perquè abans que ens arrosseguem per terra
Sota el  pes del nostres pecats,
Ha calgut que la Divinitat es complagués
En fer-se de la condició humana,
Per venir a la terra
Fet un infant nascut en una establia.
Oh, incomprensible i beneït designi!
*Llibre de Josuè (18, 1) 
La ciutat de Silo, on es feu el repartiment
de la terra promesa a les tribus d’Israel.
***
3. ÀRIA (Duet: Soprano, Baix)
Déu, tu que decideixes molt bé
Tot el què des d’ara ens cal fer
Deixa que ens posem a les teves mans
I confiem en la teva Gràcia,
Ja que tu ens adelitaràs
Amb l’eterna fruïció.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Per tant, avui s’han esfumat
Les temibles pressures,
Que oprimien i angoixaven Israel,
I que s’han mudat en gràcia i salvació.
S’ha manifestat el lleó de l’estirp de David,
Ja té l’arc vinclat i l’espasa esmolada,
Amb que ens ve a donar la llibertat.
***
5. ÀRIA (Duet: Alt, Tenor)
Feu un clam tot suplicant al cel;
Veniu, oh cristians, veniu en processó,
Saltem, avui, tots d’alegria
Per la mercè que Déu ens fa!
Ell ens dóna el seu ajut
I ens guarda de tot mal
Favors que mai li agrairem prou.
***
6. RECITATIU (Baix)
Acreixem, per tant, la nostra ablamada Devoció,
Tots plegats, de cor i  plens d’humilitat!
Joiosos, girem els ulls cap el cel
Tot donant gràcies a Déu, per tot .
***
7. COR
Déu suprem, mireu amb clemència
Aquestes ànimes fervents i suplicants!
Les lloes de gratitud que us adrecem
Us plagui d’escoltar-les;
Doneu-nos tothora vostra benvolença,
O no deixeu que jamai
El maligne ens pugui atordir.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 132

A la Leipzig de l'època de Bach, els diumenges segon, tercer i quart d'Advent eren festivitats dedicades al recolliment i la meditació, per la qual cosa a les esglésies no s'interpretaven cantates. D'aquí que, llevat  l'excepció que avui tractarem, no s'hagi conservat cap cantata destinada a aquests tres diumenges. Tot i així, sabem d'almenys tres cantates que en origen hi foren destinades: Les BWV 70a, 186a i 147a que van ser estrenades, per aquest ordre, els diumenges segon, tercer i quart de l'Advent de 1716 a la ciutat ducal de Weimar on sí s'interpretaven cantates durant aquestes festivitats. Un cop a Leipzig, Bach reutilitzà aquestes obres i les destinà, degudament reescrites, a d'altres celebracions. Hem conservat aquestes versions de Leipzig però, desgraciadament,  hem perdut les originals de 1716 i només tenim la constància de que un dia van existir.

L'excepció que esmentàvem fa un moment és la cantata BWV 132 BEREITET DIE WEGE, BEREITET DIE BAHN!, escrita un any abans que les altres cantates citades: El manuscrit del propi Bach constata que l'obra fou interpretada a Weimar l'any 1715, en el qual el Quart Diumenge d'Advent s'esdevingué el 22 de desembre. Per què aquesta obra no va ser reutilitzada a Leipzig com les seves companyes d'Advent és avui en dia un misteri. Potser Bach se'n va oblidar o potser la va interpretar en alguna ocasió indeterminada sense cap retoc. No ho sabem, i hauria estat una llàstima haver-la perdut, car es tracta d'una obra d'exquisida bellesa, com comprovarem tot seguit.

El llibret, en la línea de gairebé totes les cantates del Cicle de Weimar, és de Salomo Franck, que s'inspira en l'Evangeli del dia (Jn. 1, 19-28) en el qual es relata la resposta que donà el Baptista als sacerdots i levites que li preguntaren "qui ets, tu?", a la qual cosa Joan replicà citant Isaïes: Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor.

Amb aquest concepte arrenca l'ària que obre la cantata i li dóna nom: Bereitet die Wege, bereitet die Bahn! (Prepareu el camí, prepareu la calçada!), escrita per a soprano, cordes i oboè, que tindrà un paper destacat. També seran destacades les dues llargues vocalitzacions (de 70 i 84 semicorxeres respectivament) sobre la paraula Bahn (camí) amb la clara intenció de suggerir el seu traçat sinuós. Potser és en aquesta ària on apareix per primera vegada aquell ambient de joia continguda tan típic de les cantates nadalenques de Bach.

El recitatiu següent, Willst du dich Gottes Kind und Christi Bruder nennen, a càrrec del tenor, presenta la típica forma en airoso de les cantates de Weimar, recreant-se musicalment en els conceptes més destacats del text.

Arribarà ara una ària realment extraordinària per la seva simplicitat: Wer bist du? Frage dein Gewissen (Qui ets tu? Pregunta la consciència), on solament el continu acompanyarà la veu del baix, en una disposició que s'assembla molt a l'ària Gewaltige stößt Gott vom Stuhl de la cantata BWV 10, de 1724. Sobre un obsessiu tema de 5 notes del violoncel que apareixerà tant dret com invertit, la pregunta que els jueus dirigiren al Baptista (Qui ets tu?) serà ara adreçada al creient per tal que examini sincerament la seva condició. És realment remarcable per la seva audàcia el cromatisme ascendent que enlaira el terme Zorns (odi) i alhora il·lustra l'esment a Satanàs. Unes harmonies de l'orgue dures o suaus poden conferir a aquesta peça un caràcter fortament inquisidor o un de més aviat introspectiu. Tal és el poder de la música, sempre viva i subjectiva.

El contralt serà l'encarregat de cantar els dos següents moviments, començant per un dramàtic recitatiu acompanyat de tota la corda (Desitjo, Déu meu, reconèixer-te lliurement) al qual seguirà l'ària Christi Glieder, ach bedenket (Fidels de Crist, Ah! Penseu), moviment d'extremada elegància gràcies a l'elaborada i extensa melodia del violí.

A la partitura no s'ha conservat la coral final, tot i que al text de Salomo Franck hi consta la cinquena estrofa de Herr Christ, der eining Gottes Sohn, una obra d'Elisabeth Kreuziger de 1524 que tot apunta havia de ser cantada in simplice stylo, és a dir a capella, amb les veus senzillament doblades pels instruments segons la seva tessitura. 

J.M.S.

Cantata BWV 132
BEREITET DIE WEGE, BEREITET DIE BAHN!
Dominica IV Adventus
Estrenada: 22 de desembre de 1715
Text: Salomo Franck

1. ÀRIA (Soprano)
Prepareu el camí, prepareu la calçada!
Prepareu el camí
I feu que la ruta
De la Fe i de la Vida
Sigui planera per a l'Altíssim:
El Messíes ja ve!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Si vols ser anomenat Fill de Déu i Germà de Crist
Hauràs de reconèixer lliurement el Salvador de cor i de paraula.
Sí, Home: la teva vida sencera
Ha de testimoniar la teva Fe!
La paraula i la doctrina de Crist
Han de ser també signades amb la teva sang
Que content donaràs per elles!
Car aquesta és la Corona i Glòria cristianes.
Entretant, Cor meu, prepara des d'avui mateix
El camí de la Fe per al Senyor
I aplana els turons i els penyals
Que dificultin el seu pas:
Arrenca les pesades pedres del pecat
I rep el teu Salvador
Per tal que us uniu en la Fe.
***
3. ÀRIA (Baix)
Qui ets tu? Pregunta la consciència
De la qual sense hipocresia tu, home,
Tant si ets honest o fals
Hauràs de sentir la justa sentència.
Qui ets tu? Pregunta la llei
Que et dirà el que ets:
Un engendre de l'odi a les urpes de Satanàs,
Un cristià fals i hipòcrita.
***
4. RECITATIU (Alt)
Desitjo, Déu méu, reconèixer-te lliurement,
Car fins avui no ho he pogut fer.
Malgrat la meva boca i llavis t'anomenin Déu i Pare,
Mon cor resta allunyat de Tu,
La meva vida t'ha repudiat!
Com podràs testificar en favor meu?
Quan, Jesús, amb el teu esperit i bany a les aigües
Em deslliurares del pecat
Et vaig prometre una lleialtat veritable i eterna
Però, ai las! L'aliança del baptisme s'ha esberlat!
La traïció em corroeix.
Ah, Senyor, apiada't de mi!
Ah, ajuda'm per tal que, amb lleialtat inquebrantable,
Pugi renovar per sempre l'Aliança de Gràcia en la Fe.
***
5. ÀRIA (Alt)
Fidels de Crist, Ah! Penseu
En el que el Salvador us ha entregat
A travès del bany purificador del baptisme!
Per la font d'aigua i sang
Resplendiràn vostres vestits
Tacats ara per la maldat.
Crist us vestirà de nou
Amb roja púrpura i blanca seda:
Aquest és l'estatus del cristià.
***
6. CORAL
Fés-nos morir per la teva bondat,
Fes-nos reviure per la teva gràcia!
Elimina l'antic Home
Per tal que el nou visqui
També aquí, en aquest Món
I que la seva ment, pensaments i desitjos
Siguin teus.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

Wolfgang Schmieder i el BWV

El Bach Werke Verzeichnis (BWV) o Compendi de les Obres de Bach és un  un catàleg sistemàtic de totes les obres conservades de Johann Sebastian Bach compilat pel musicòleg alemany Wolfgang Schmieder (Bromberg, Prússia 1901- Freiburg im Breisgau, 1989) i que avui en dia és acceptat a nivell mundial. Per a facilitar la seva identificació, les obres de Bach són sempre acompanyades del seu número del BWV.

Wolfganf Schmieder, el 1977

Schmieder fou un musicòleg i bibliotecari alemany. Inicià la seva carrera el 1931 com a bibliotecari de Biblioteca Nacional de Saxònia, a Dresde. De 1933 al 1942 va ser director dels arxius de l'editorial Breitkopf & Härtel a Leipzig. Posteriorment i fins a la seva jubilació el 1963, dirigí els arxius de la biblioteca de la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i fou conseller especial en matèria musical d'aquella ciutat. A partir de 1963 va residir a Freiburg im Breisgau fins la seva mort, a l'edat de 89 anys.

Gran especialista en l'obra de Johann Sebastian Bach, l'any 1950 publicà la primera edició del Thematisch-systematisches Verzeichnis der musikalischen Werke von Johann Sebastian Bach, que és el títol complet del que habitualment es coneix com a BWV.

En ser extremadament complicat sistematitzar la cronologia de l'obra de Bach, Schmieder adoptà un criteri temàtic-sistemàtic dividint l'obra en dos grans blocs:

    Música vocal: Del BWV 1 al BWV 524
        BWV 1 a 200: Cantates Religioses
        BWV 201 a 216: Cantates Profanes
        BWV 217 a 224: Cantates Espúries
        BWV 225 a 231 i també BWV 118: Motets
        BWV 232 a 243: Obres litúrgiques en llatí (Misses i Magnificat)
        BWV 244 a 249: Passions i oratoris
        BWV 250 a 524: Corals, Àries i Cançons Sacres

    Música instrumental: Del BWV 525 al BWV 1127
        BWV 525 a 771: Obres per a Orgue
        BWV 772 a 994: Obres per a Teclat
        BWV 995 a 999 i també BWV 1000 i 1006a: Obres per a Llaüt
        BWV 1001 a 1006: Obres per a Violí Sol
        BWV 1007 a 1012: Obres per a Violoncel Sol
        BWV 1014 a 1019: Obres per a Violí i Clavecí
        BWV 1030 a 1039 i també BWV 1013: Obres per a Flauta Travessera
        BWV 1041 a 1065: Concerts
        BWV 1066 a 1071: Suites per a orquestra
        BWV 1079 a 1087: Estudis de Contrapunt

Les obres del BWV no estan, doncs, ordenades segons la data de la seva composició sinó agrupades per categories. Com hem dit, la seva primera edició va aparèixer l'any 1950 i la segona, revisada, el 1990. Encara actualment, la investigació de l'obra de Bach aporta de tant en tant descobriments que impliquen rectificacions periòdiques.

El catàleg conté un apèndix (Anhang) abreujat en les inicials Anh.

Del número 1 al 23 aplega les obres perdudes o incompletes, del 24 al 155, les dubtoses i del 156 al 189 les que s'ha demostrat que no són obra de Bach.

Si ho desitgeu, aquí podeu accedir a una edició completa del BWV en format PDF.

EL CICLE DE WEIMAR

El juny de 1708 Bach, organista a Mühlhausen, acceptà la plaça d'organista de la cort ducal de Weimar. A partir d'aquell moment i durant els següents sis anys es dedicaria a crear la major part de la seva obra per a orgue.

Fou sens dubte gràcies al seu talent que, el 2 de març de l'any 1714, va ser ascendit al càrrec de Konzertmeister, només per sota del Kapellmeister Samuel Drese. L'ascens de Bach comportarà la seva obligació d'escriure una cantata cada mes, per tal de celebrar les diverses festivitats del calendari litúrgic luterà. Aquestes cantates s'interpretaven a la capella del palau ducal, el Wilhelmsburg, i Bach les anirà escrivint fins la seva marxa a la cort d'Anhalt-Köthen, l'any 1717.

Així nasqué el primigeni Cicle de Weimar, del qual han sobreviscut, per ordre aproximat de composició, les següents cantates:

BWV 182 Himmelskönig, sei willkommen
BWV 12 Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder, erklinget, ihr Saiten!
BWV 21 Ich hatte viel Bekümmernis
BWV 199 Mein Herze schwimmt im Blut
BWV 61 Nun komm, der Heiden Heiland
BWV 63 Christen, ätzet diesen Tag
BWV 152 Tritt auf die Glaubensbahn
BWV 18 Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt
BWV 54 Widerstehe doch der Sünde
BWV 80a Alles, was von Gott geboren (Música perduda)
BWV 31 Der Himmel lacht! Die Erde jubilieret
BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 185 Barmherziges Herze der ewigen Liebe
BWV 163 Nur jedem das Seine!
BWV 132 Bereitet die Wege, bereitet die Bahn
BWV 155 Mein Gott, wie lang, ach lange?
BWV 161 Komm, du süße Todesstunde
BWV 162 Ach! ich sehe, itzt, da ich zur Hochzeit gehe
BWV 70a Wachet! betet! betet! wachet! (Música perduda)
BWV 147a Herz und Mund und Tat und Leben (Música perduda)
BWV 186a Ärgre dich, o Seele, nicht (Música perduda)
BWV 184a Música i text perduts.
BWV 158 Der Friede sei mit dir

Cal tenir en compte que algunes de les cantates mencionades presenten dubtes als experts sobre la seva datació. El fet que Bach les reutilitzés en la seva etapa a Leipzig, sovint degudament reescrites, propicia les confusions i en dificulta l'anàlisi. Destaquem que les cantates BWV 80a, 70a, 147a, 186a i 184a, la música de les quals hem perdut, són les versions primigènies de cantates que a Leipzig rebran la seva forma definitiva. Algunes d'elles, en ser originàriament escrites per a festivitats que a Weimar es celebraven i a Leipzig no, van ser destinades a d'altres festivitats, a vegades dotant-les d'un nou text seguint el procediment conegut com paròdia.

Les cantates de Weimar han abandonat ja l'aspecte arcaïtzant de les primeres cantates de Bach i presenten l'estructura habitual de la cantata bachiana concebuda com una successió de cors, recitatius i àries. Hi abunden les que s'inicien amb una simfonia, sonata o concert, que podrien ser una reutilització de moviments orquestrals escrits amb anterioritat. Algunes cantates són ja obres extenses i de gran envergadura, estructurades en dues parts, com la BWV 21. Els textos de les cantates de Weimar solen ser obra del llibretista oficial de la cort, Salomo Franck. Els seus llibrets contrasten amb els que utilitzarà Bach posteriorment a Leipzig per que són textos molt lliures, amb grans llicencies per part del poeta i allunyats de la rigidesa doctrinària luterana imperant a la ciutat saxona.

El Palau Ducal de Weimar en època de Bach

BWV 36

Per al Primer Diumenge d'Advent conserva el catàleg les cantates BWV 61, 62 i 36 SCHWINGT FREUDIG EUCH EMPOR, que tot seguit analitzarem.

Estem a la festivitat amb la qual comença l'Any Litúrgic a les esglésies llatines, talment passava a l'església luterana de temps de Bach. L'Advent arrenca quatre diumenges abans de Nadal, simbolisme dels 4000 anys bíblics que separen la creació del món de l'arribada de Jesús, i estan dedicats a la reflexió en l'esperança de l'arribada del Messies. Era costum a Leipzig que només s'interpretessin cantates el primer dels quatre diumenges. Els altres tres, com els diumenges de quaresma, eren tempus clausum, dies de recolliment i penitència on a les esglésies només es permetia cantar corals.

Ens trobem davant una de les obres de Bach amb una història més atzarosa, potser a causa de l'especial estima en que la tenia el propi compositor. Només cal dir que apareix al catàleg en quatre versions diferents:

Segons Alfred Dürr, la primera composició data de 1725 i es tractava d'una obra profana amb el mateix títol que la religiosa, destinada a celebrar l'aniversari d'un professor de la universitat de Leipzig que podria haver estat J. B. Mencke. Tot i això, sabem del cert que també es va reinterpretar més tard (entre 1730 i 1734) en honor de Johann Matthias Gesner. Aquesta primera versió profana està catalogada amb el BWV 36c.

L'any 1726 torna Bach a utilitzar la cantata per l'aniversari de la princesa Charlotte Friederinke Wilhermine, segona esposa del seu antic patró el príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. Es va adaptar un nou text a la música existent i es va originar la paròdia STEIGT FREUDIG IN DIE LUFT BWV 36a.

L'any 1731 és de nou parodiada, ara amb text religiós i executada solemnement a l'església el 2 de desembre, Primer Diumenge d'Advent. Aquesta és la versió més coneguda de la cantata, la BWV 36.

Finalment, l'any 1735 torna a ser reelaborada com a obra profana en homenatge a un membre de la família Rivinius, i aquesta darrera versió porta el número BWV 36b del catàleg de Schmieder.

Per acabar-ho d'arreglar, la versió religiosa d'aquesta cantata ens ha arribat per dues fonts notablement diferents: La primera data de 1726-30, consta de 5 moviments i va ser copiada per l'alumne de Bach J. P. Kirnberger. La segona, considerada canònica per l'Edició Bach, afegeix dos moviments (les variacions de coral núms. 2 i 6) a la versió de Kirnberger i canvia les corals finals de les dues parts de la cantata.

El material comú a totes les versions és el cor inicial (amb modificacions) i les tres àries. Curiosament, a la versió religiosa canònica no hi ha recitatius, que són substituïts per les variacions de coral abans esmentades.

El cor inicial conjuga força bé el caràcter festiu de la versió profana amb el sentit litúrgic de Primer Diumenge d'Advent, en el qual es llegia l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem tal com l'explica  l'Evangeli de Mateu. Aquesta harmonia avalaria l'autoria del llibret per part de Christian Heinrici Picander, col·laborador habitual de Bach a Leipzig. L'estreta col·laboració entre ells provoca que els nous textos de les cantates parodiades encaixin tan bé que sovint és gairebé impossible detectar si es tracta o no de música escrita amb anterioritat.

El segon moviment és un gran duet per a soprano i tenor, cadascun d'ells acompanyat d'un oboè d'amore. Es desenvolupa una gran variació del coral d'Advent per excel·lència Nun komm der Heiden Heiland, la primera frase del qual apareix obsessivament al baix continu. Ja hem dit que aquest és un dels dos moviments propis de la versió religiosa d'aquesta obra.

Seguirà l'ària per a tenor Die Liebe zieht mit sanften Schritten (L'Amor guia amb dolces i suaus passes), de nou amenitzada per la suavitat de l'oboè d'amore i on es recrea el paral·lelisme de Jesús com a espòs de l'ànima, imatge que apareix en altres cantates com les BWV 49 o 140.

La sisena estrofa de l'himne de Philliph Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern (en el qual es basa la cantata BWV 1) tancarà la primera part de la cantata.

La segona part arrenca amb una alegre ària del baix i les cordes que a la versió religiosa és aprofitada pel llibretista per a donar la benvinguda al Messies: Willkommen, werter Schatz! (Benvingut, preuat Tresor!).

Segueix una coral per a tenor, el segon fragment que només apareix a la versió religiosa. En ella es canta de nou la melodia del coral Nun komm der Heiden Heiland, ara per sobre d'un intricat concertant dels dos oboès i el baix continu.

Auch mit gedämpften, schwachen Stimmen (Fins i tot amb veu suau i feble) és el títol del penúltim moviment de la cantata, una deliciosa ària per a soprano i violí solista que podria tenir quelcom de cançó de bressol.

I com no podia ser de cap altra manera, la setena estrofa de la coral Nun komm der Heiden Heiland conclourà aquesta magnífica cantata, de vida tan atzarosa.

J.M.S.

Cantata BWV 36
SCHWINGT FREUDIG EUCH EMPOR
Dominica I Adventus
Estrenada:
1725 (Primera versió profana, BWV 36c)
1726 (Segona versió profana, BWV 36a)
1731 (Com a Cantata Religiosa per al Primer diumenge d'Advent, BWV 36)
1735 (Darrera versió profana, BWV 36b).
Text: Possiblement de Picander (pseudònim de Christian Heinrici)

Prima Parte

1. COR
Eleveu-vos amb joia fins als estels
Aclamacions que ara sou felices a Sió!
Però conteniu-vos, el clam no ha d'arribar gaire lluny:
El Senyor en Majestat se us aproxima.
***
2. CORAL (Soprano, Alt)
Vine ja, Salvador dels Gentils,
Reconegut com a Fill de la Verge,
Tot l'Univers es meravella
Del teu naixement ordenat per Déu.
***
3. ÀRIA (Tenor)
L'Amor guia amb dolces i suaus passes
Allò que estima per sobre de tot:
Talment l'esposa queda encantada
Quan contempla al seu espòs,
Així el Cor segueix a Jesús.
***
4. CORAL
Feu sonar les cordes de la Cítara
I deixeu que la dolça música
Ressoni amb accents de joia
Per tal que jo pugui
Caminar junt a Jesús,
El meu meravellós promès,
Amb un Amor incansable!
Canteu, Danseu,
Exulteu triomfants,
Doneu gràcies al Senyor!
Gran és el Rei de la Glòria.

Seconda Parte

5. ÀRIA (Baix)
Benvingut, preuat Tresor!
L'Amor i la Fe han fet un espai
Per a tu dins el meu Cor:
Vine a ocupar-lo!
***
6. CORAL (Tenor)
Tu, que ets igual al Pare,
Fes que vencem la carn,
Que la teva sempre divina Força
Ens guardi de la debilitat carnal.
***
7. ÀRIA (Soprano)
Fins i tot amb veu suau i feble
Es pot honorar la Majestat de Déu:
Canteu doncs també amb l'Ànima,
Ja que això esdevindrà un clam
Que Ell al Cel mateix escoltarà.
***
8. CORAL
Lloat sia Déu, el Pare,
Lloat sia Déu, el seu Fill Unigènit,
Lloat sia Déu, l'Esperit Sant,
Pels segles dels segles!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 26

Només dues cantates s'han conservat per al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 60 de 1723 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 26 ACH WIE FLÜCHTIG, ACH WIE NICHTIG, que va ser estrenada a Leipzig el 19 de novembre de 1724.

Forma part del cicle de 40 cantates corals que Bach va composar durant el seu segon any com a Kantor de St. Tomàs, cantates totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic luterà, que començava quatre setmanes abans de Nadal amb el Primer Diumenge d'Advent, eren dedicats a la reflexió sobre la brevetat de la vida i la proximitat del seu final, talment l'any que concloïa. Aquesta és la temàtica de la coral de Michael Franck que utilitzà l'anònim autor del llibret, que conservà com és habitual les estrofes primera i última per als moviments extrems de la cantata, mentre que la resta són reelaboracions lliures.

El cor inicial és una obra mestra en la qual Bach ens transporta a un ventós dia de tardor o quelcom semblant, on el temps s'emporta els nostres dies com si fossin fulles mortes. Un recurs que ja utilitzà anys abans, en escriure un breu preludi per a orgue sobre el mateix coral inclòs a l'Orgelbüchlein, i que avui en dia és catalogat al BWV 644. Sobre aquesta agitació orquestral, els sopranos reforçats per la trompa cantaran les llargues notes de la melodia de la coral mentre que  la resta de les veus llençaran ràfegues violentes.

Seguirà l'ària de tenor So schnell ein rauschend Wasser schießt (Tan ràpid com l'aigua), una autèntica descripció musical del fluir del líquid element gràcies a les àgils vocalitzacions sobre termes com schnell (ràpid) i a l'exigent partitura de la flauta travessera, en una de les darreres àries virtuoses per a aquest instrument d'aquell estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9).

El següent moviment, un recitatiu per a contralt, arrenca amb l'habitual vocalització sobre la paraula Freude (alegria), i dóna pas a l'ària An irdische Schätze das Herze zu hängen (Lligar el Cor a les riqueses terrenals), on el baix acompanyat de fins a tres oboès evolucionarà a ritme de bourrée. Veu Alfred Dürr en aquesta ària una espècie de dansa de la mort, un servidor hi veu també una certa idea de rellotge avançant inexorable cap a l'hora final. A la secció central destaquen les terribles vocalitzacions sobre les flames devoradores i les onades escumoses.

Un recitatiu secco de soprano fa la transició al número final on se sent de nou la coral que protagonitza aquesta breu cantata, ara entonada a cappella i amb trompa, flauta, oboès I/II i violí I doblant als sopranos, mentre que els contralts són doblats pel violí i oboè restants, el tenors per la viola  i els baixos pel  continu.

J.M.S.

Cantata BWV 26
ACH WIE FLÜCHTIG, ACH WIE NICHTIG
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 19 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Michael Franck (1652)

1. COR
Oh, com n'és de fugaç i vana
La vida de l'Home!
Tan ràpid com arriba la boira
I tan ràpid com s'escampa,
Així és la nostra vida, guaiteu!
***
2. ÀRIA (Tenor)
Tan ràpid com l'aigua
Cau turbulenta de la cascada,
Així de ràpids són
Els dies de la nostra vida.
El temps passa,
Les hores volen,
Talment les gotes de la pluja
Quan es precipiten al buit.
***
3. RECITATIU (Alt)
L'alegria esdevé tristor,
La bellesa es marceix com una flor,
La força més gran es debilita,
La felicitat s'esvaeix amb el temps,
Honor i Glòria s'obliden.
La ciència i les creacions de l'Home
Són finalment destruïdes per la tomba.
***
4. ÀRIA (Baix)
Lligar el Cor a les riqueses terrenals
És una temptació d'aquest món insensat.
Què fàcilment sorgeixen
Les flames devoradores!
Com udolen les onades escumoses
Fins que s'estavellen i es fan miques!
***
5. RECITATIU (Soprano)
La més gran pompa i fastuositat
És engolida per la nit de la mort.
Aquell qui creu ser un déu
No s'escapa del pols i la cendra,
I quan arriba la darrera hora
I és colgat sota terra
Els ciments de sa grandesa es desfan
I esdevé eternament oblidat.
***
6. CORAL
Oh, com n'és de fugaç i vana
La condició Humana!
Tot, tot allò que veiem
Ha de caure i desaparèixer.
Però aquell qui és temorós de Déu
Esdevindrà Etern.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 139

Com gairebé sempre, són tres les cantates conservades per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. De la segona d'elles en farem ara cinc cèntims.

Estrenada a Leipzig el 12 de novembre de 1724, la cantata BWV 139 WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT pertany al cicle de cantates corals que Bach va escriure durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. El llibretista tracta de manera molt indirecta l'evangeli del dia (Mt. 22, 15-22), aquell en el qual els fariseus pregunten a Jesús si cal pagar els impostos a Roma, a la qual cosa els respon amb la cèlebre sentència "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". La veritable inspiració del text, com és habitual en les cantates corals, és un himne, en aquest cas de Johann Christoph Rube (1692).

La primera estrofa de la coral és musicada literalment en l'habitual motet-fantasia que dóna nom a la cantata: Feliç aquell qui al seu Déu, que serà cantada amb una melodia de Bartholomäus Gesius. El delicat tema instrumental sobre el que es sustenta és en realitat una paràfrasi melòdica de la primera frase de la coral, recurs que Bach utilitza sovint, sense anar més lluny a la famosa coral que tanca cada una de les dues parts de la cantata BWV 147. Seran els sopranos els qui entonin la coral pura, mentre les altres veus exerceixen el contrapunt, totes elles sustentades per les cordes i els oboès d'amore.

Aquesta cantata ens ha arribat incompleta, com ho demostra l'ària per a  tenor que segueix, Gott ist mein Freund; was hilft das Toben (Déu és el meu amic, de què servirà l'odi). La investigació està segura de que hi falta almenys un instrument, segurament un segon violí, la partitura del qual s'ha perdut. Existeixen diverses reconstruccions, entre elles la de Rilling introduint aquest segon violí o la de Koopman, afegint un oboè i una flauta. Però jo, sens dubte, em quedo amb la decisió de Harnoncourt de respectar la partitura tal com ens ha arribat, amb un sol violí que es sobra per a convertir-la en una ària sensacional, carregada de potència. No arribaré a dir que Bach es va equivocar en introduir un segon instrument, però gairebé...

Un recitatiu de contralt donarà pas a la segona ària de la cantata, per a baix, que també ha tingut una transmissió accidentada. Das Unglück schlägt auf allen Seiten (La desgràcia m'envolta per totes bandes com una pesada cadena) s'ha conservat en una còpia manuscrita per Johann Christoph Altikol, gendre i darrer alumne de Bach, que sembla la va reescriure en haver-se perdut l'original. Estem davant d'un intricat moviment amb cordes i oboès, on Bach aconsegueix suggerir termes com la idea d'estar envoltat, les baules d'una cadena, l'aparició de la mà salvadora i la llum del consol. El text acaba amb dos versos de la coral de Rube.

El cinquè moviment és un breu  recitatiu per a soprano acompanyat de tota la corda i la cantata conclourà amb la cinquena estrofa de la coral que inspira la cantata, repetint a capella la melodia del cor inicial,  utilitzada encara actualment a l'església luterana.

J.M.S.

Cantata BWV 139
WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 12 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Christoph Rube de 1692

1. CORAL
Feliç aquell qui al seu Déu
Pot realment abandonar-se com un infant!
Encara que el Pecat, el Món, la Mort
I tots els dimonis l'odiin
Seguirà sentint-se content
Només per tenir l'amistat de Déu.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Déu és el meu amic. De qué servirà l'odi
Que sobre mi aboqui l'enemic?
Resto segur emmig de ràbies i envejes.
 Que rarament digueu la veritat,
Que sigueu sempre falsos,
Pot importar-me?
Aquests que us en burleu, sou inofensius.
***
3. RECITATIU (Alt)
El Salvador envia els seus
De dret emmig del furor dels llops.
Entorn seu es reuneix amb ardits
Una multitud exaltada
Per a ferir-los i humiliar-los.
Però dels seus llavis surten tan sàvies sentències
Que així em protegeix, si cal, del Món sencer.
***
4. ÀRIA (Baix)
La desgràcia m'envolta per totes bandes
Com una pesada cadena,
Però de sobte apareix la seva mà salvadora:
La llum del consol apareix a la llunyania.
Així, vaig aprendre per primera vegada que només Déu
Ha de ser el millor amic dels homes.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Si! Tot i dur amb mi el pitjor enemic,
La pesada càrrega del pecat,
El meu Salvador em farà trobar la Pau.
Entrego a Déu allò que és de Déu:
El més profund de l'ànima.
Si Ell ara ho accepta,
S'esvaïrà la culpa del pecat
I desapareixerà el parany de Satanàs.
***
6. CORAL
Així doncs, desafio la Host Infernal!
Desafio també la venjança de la Mort!
Desafio el Món sencer!
Els vostres cops no aconseguiràn afligir-me!
Déu és el meu protector, el meu auxili i el meu seny,
Feliç aquell qui té a Déu per amic.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 55

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates 89, 115 i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 55 ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT.

Estrenada a Leipzig el 17 de novembre de 1726, forma part d'una sèrie de cantates escrites aquell any concebudes per a una sola veu (al marge de la coral final), sense que la raó quedi clara a dia d'avui: Són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.

L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del serf a qui el rei perdonà el seu deute però ell no féu el mateix amb els seus deutors. Així, el desconegut llibretista articula el text partint del temor del pecador davant l'implacable judici diví als primers dos moviments, mentre que als dos següents arribarà la misericòrdia, per a concloure en el missatge redemptor de la coral final.

S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich armer Mensch, ich Sündenknecht (Sóc un infeliç esclau del pecat), en la qual es presenten dos plànols instrumentals: La flauta travessera i l'oboè d'un costat i els dos violins de l'altre, enmig dels quals el tenor expressarà l'extrema humiliació d'aquell qui es reconeix com a culpable i implora el perdó.

L'absència d'instruments intermedis com la viola podria ser un recurs de Bach per a enfatitzar, mitjançant l'agudesa dels registres, conceptes com l'angoixa del pecador i la desesperació del seu prec.

Seguirà el recitatiu que complementa l'ària, Ich habe wider Gott gehandelt (Jo he obrat en contra de Déu), en el qual cada terme rebrà la seva corresponent inflexió musical, alguna de molt atrevida.

Com ha quedat dit, la misericòrdia serà la protagonista del segon tram de la cantata, començant per l'ària Erbarme dich! (Tingues pietat!), que comparteix títol amb una de les més elevades àries de la Passió Segons Sant Mateu. Com en aquell cas, la música estarà pensada per a reflectir el penediment extrem del culpable, que s'humilia entre llàgrimes davant el món sencer. Aquí, només la flauta acompanyarà el tenor, desenvolupant una àmplia melodia que conclourà sense el da capo habitual, com també era el cas de l'ària inicial.

Tota la corda participa al següent recitatiu, volent il·luminar l'arribada de la clemència per al pecador penedit. I la cantata conclourà amb la coral Bin ich gleich von dir gewichen (Encara que em separés de Tu), una obra de Johann Rist cantada amb una melodia de Johann Schopp que apareix en vàries cantates.

J.M.S.

Cantata BWV 55
ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final de Johann Rist (1642)

1. ÀRIA (Tenor)
Sóc un infeliç esclau del pecat,
Que em presento, tremolant de por,
Davant la faç Déu,  per a ser jutjat.
Ell és just, jo sóc indigne.
Sóc un infeliç esclau del pecat!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Jo he obrat en contra de Déu;
No li he fet cas;
No he volgut seguir el seu camí
Tal com m’havia manat.
Cap on puc anar?
Encara que volgués escapar-me volant
Amb les ales de l’albada
Perquè em portessin fins enllà del mar,
Em trobaria amb la mà del Totpoderós
Que em puniria amb la fèrula del pecat.
Ai las!
Fins i tot, si al mateix l’infern
Hi hagués un lloc per a mi i els meus pecats,
Allí hi arribaria el furor de l’Altíssim.
La terra no vol acolli-me, se’m vol engolir
Un monstre que m’ensenya les dents;
I cal que remunti el vol cap el Cel
***
3. ÀRIA (Tenor)
Tingues pietat!
Deixa’t entendrir per les meves llàgrimes,
Deixa que t’arribin al cor;
Per l’amor de Jesucrist
Deixa ablanir l’ardor de la teva ira!
Tingues pietat!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tingues pietat!
Nogensmenys, ara em conhorto.
No vull trobar-me davant el tribunal
Prefereixo acudir al tron
Del meu Pare indulgent.
Imploraré al seu Fill,
La seva passió i redempció,
Que per la meva culpa
Va pagar en demesia,
I li pregaré que sigui pacient
Que, d’ara endavant, no ho faré més.
Així, Déu em tornarà a donar el perdó!
***
5. CORAL
Encara que em separés de Tu,
Ara, doncs, deixa’m estar al teu costat;
Puix, el teu Fill ens ha conciliat
Per la seva passió i mort en creu.
Jo no defujo de la meva culpa,
Però la teva gràcia i ajut
Són molt més grans que els meus pecats
Dels quals, no deixo mai de fer net. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

CataBach.com es solidaritza amb els presos polítics catalans i us convida a participar en totes les accions convocades en el seu suport.
Així mateix, exigim el seu seu alliberament immediat i denunciem l'actuació, a totes llums abusiva, de la justícia espanyola.

BWV 188

Quatre cantates conserva el catàleg per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188 ICH HABE MEINE ZUVERSICHT, la que ara repassarem.

El llibretista de la cantata fou Christian Friedrich Heinrici, més conegut pel pseudònim de Picander, recaptador de taxes postals o quelcom semblant i col·laborador habitual de Bach a Leipzig. Seves són les passions segons St. Mateu i St Marc, molt probablement l'Oratori de Nadal, el de Pasqua i el de l'Ascensió, nombroses cantates i, sobretot, les adaptacions d'obres profanes a usos religiosos mitjançant el procediment de la paròdia. El fet de treballar en col·laboració directa amb el propi Bach fa que moltes de les seves adaptacions siguin indistingibles de les versions originals.

Picander publicà aquesta cantata l'any 1732 advertint que fou concebuda per al cicle litúrgic de 1728-29, per la qual cosa la investigació estableix dues dates possibles d'estrena: El 17 d'octubre de 1728 o el 6 de novembre de 1729, les dues dates en que es va esdevenir la festivitat a la qual la cantata va destinada.

Estem davant d'una obra amb una vida extremadament confusa que va estar discutida durant molt de temps i encara avui segueix envoltada de certa controvèrsia, tot i que molt residual. La investigació creu que la partitura autògrafa es trobava entre un grup de manuscrits heretats pel conflictiu fill primogènit de Bach, Wilhelm Friedemann, que els va vendre en subhasta l'any 1774. Alguns d'aquests manuscrits tornaren a sortir a subhasta el 1827 i es van adquirir per Carl Philipp Heinrich Pistor (1778-1847), col·leccionista i inventor, pioner de la telegrafia òptica. Els manuscrits de Pistor van ser heretats pel seu gendre, Adolf Friedrich Rudorff (1803-1873), de qui van passar al musicòleg Friedrich Wilhelm Jähns (1809-1888). El manuscrit actual era un dels quatre manuscrits que Jähns va vendre al col·leccionista vienès Gustav Petter (1828-1868), a qui s'apunta com a responsable del seu desmembrament, ja que els manuscrits originals estan dispersats per biblioteques i col·leccions privades de mig món. Alfred Dürr sospità que qui els posseïa (Petter o qui fos) va voler, en cert moment del segle XIX, deixar a la posteritat una mostra de la música de Bach i no se li va ocórrer res més que repartir les 18 fulles de les partitures de la cantata BWV 188 entre els seus coneguts, alguns dels quals van arribar a retallar-les a tires per a emmarcar-les. Una altra possibilitat que valora Dürr és que el propietari esperés obtenir uns majors ingressos venent els manuscrits per separat. 

En tot cas, des de la primera publicació de la cantata l'any 1891, alguns dels originals s'han perdut i d'altres han estat redescoberts, però l'autenticitat bachiana de l'obra està avui en dia fermament establerta. I més tenint en compte que el propi llibretista confirmà la seva utilització per part de Bach.

Arrenca la cantata amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

La simfonia en qüestió ha hagut de ser reconstruïda en base a una còpia de 1836 conservada parcialment, completada amb la seva versió original: El tercer moviment del Concert per a Clavecí en Re menor BWV 1052, del qual Bach havia utilitzat ja els moviments primer i segon a la cantata BWV 146, escrita poc temps abans. A diferència d'aquella ocasió, no sembla haver-hi cap intenció en la utilització específica d'aquesta música per a obrir la cantata BWV 188. Volem dir que, per  exemple, la tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà si tenim en compte el títol de la cantata BWV 146: Cal passar molts patiments per a entrar al Reialme de Déu. I de la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata que compararà Jesús i l'Ànima amb una parella de nuvis. Si Bach va tenir alguna raó especial a l'hora d'escollir una simfonia per a la cantata BWV 188, aquesta romandrà per sempre en el misteri. Per acabar amb aquesta peça, esmentarem que alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquestes simfonies per a orgue comencin a aparèixer cap a l'any 1726: Per aquella època Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.

El segon moviment serà l'ària per a tenor que dóna nom a la cantata i que, si ens fixem bé, veurem que arrenca amb un tema molt semblant al de la simfonia inicial:  Ich habe meine Zuversicht (He dipositat la meva Confiança), una elegantíssima ària amb cert aire dansaire a càrrec de cordes i oboè que guanya molt (en opinió d'un servidor) si se li imprimeix cert dinamisme. A la breu secció central però, l'elegància serà sobtadament substituïda per l'agitació, en consonància amb el text.

El tercer moviment serà un recitatiu de baix dividit en dues seccions: Secco primer i airoso després, quan s'entoni un fragment del llibre de l'Èxode. Seguirà l'ària de contralt Unerforschlich ist die Weise (Inescrutable és la manera), en la qual l'organo obbligato (l'orgue tractat com a instrument solista) desenvolupa la seva ornamentada partitura sustentat pel violoncel.

Els dos darrers moviments de la cantata són molt breus: Primer, un nou recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda, ressaltant inicialment amb poderosos acords el poder terrenal mentre es relaxa per a  il·lustrar l'eternitat divina. I per acabar, una senzilla coral a capella anterior a 1603 que Bartholomäus Gesius adaptà dos anys més tard per a ús religiós.

D'aquesta obra us recomano de totes totes la versió de Ton Koopman, que també és el reconstructor de la simfonia inicial. La cantata comença al minut 39 del vídeo.

J.M.S.

Cantata BWV 188
ICH HABE MEINE ZUVERSICHT
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: Molt probablement el 17 d'octubre de 1728 

o el 6 de novembre de 1729.
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor)
He dipositat la meva Confiança
En el Déu fidel i just:
La meva Esperança hi romandrà segura.
Quan tot s'esquerda, quan tot s'enfonsa,
Quan ningú conserva la Lleialtat ni la Fe,
Llavors esdevé Déu el Bé més preuat.
***
3. RECITATIU (Baix)
Déu procura el millor per a cadascú
Fins i tot en les pitjors misèries.
Encara que sembli ocultar el seu Amor,
El seu Cor no ens oblida
I hi pensa secretament.
I si volgués el Senyor fer-me morir,
En Ell seguiria la meva Esperança,
Car el seu rostre irat
És simplement
Un negre núvol
Ocultant el Sol:
 Amb una suau pluja
La Benedicció Celestial
Germinarà encara millor.
El Senyor es transforma en un ésser cruel
Per a resultar encara més consolador,
No desitja ni pot concebre res dolent,
Per això no l'abandonarè i Ell em beneïrà.
***
4. ÀRIA (Alt)
Inescrutable és la manera
En què Déu condueix els seus:
Fins i tot la nostra Creu i els nostres Patiments
Han d'existir per al nostre propi bé
I per a la Glòria del seu Nom.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Els poders terrenals s'acaben esvaïnt:
Qui gosarà edificar sobre luxes i honors?
Déu, en canvi, és etern:
Benaurats aquells que hi confiin!
***
6. CORAL
En el meu estimat Déu
Confio en l'angoixa i en la misèria.
En tot moment em salvarà
Del sofriment, l'aflicció i la penúria,
I podrà revertir la meva desgràcia:
Sigui tot a les seves mans.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 162

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats.

Avui parlarem de la primera de totes elles, la cantata BWV 162 ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE, que fou estrenada a Weimar en dues possibles dates: El 3 de novembre de 1715 o el 25 d'octubre de 1716, els dos dies en que es va escaure el 20è Diumenge després de Trinitat durant els anys en que Bach, Konzertmeister de la cort ducal de Weimar, havia de presentar una cantata mensual. La tardor de l'any 1717 queda descartada, ja que en aquelles setmanes es va produir l'enfrontament entre Bach i el duc Wilhelm Ernst, que li negava el permís per a marxar a Köthen.  Això provocà el seu empresonament entre el 6 de novembre i el 2 de desembre, data en que fou alliberat tant de la presó com de les seves obligacions amb la cort ducal.

La cantata va ser reestrenada a Leipzig el 10 d'octubre de 1723, primera tardor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs, la qual cosa obligà a rebaixar la tonalitat per adaptar-se a l'afinació d'allà, a més d'afegir un corno da tirarsi a la partitura. Una partitura parcialment extraviada que, com veurem, presenta certs interrogants.

A l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), Jesús comparava el seu Regne amb un banquet de noces al que són convidats els vianants en negar-se a assistir els inicialment convidats. Però aquell que s'hi presenti vestit de manera indigna serà rebutjat. Aquesta paràbola és present a tot el text, obra de Salomo Franck, llibretista habitual de les cantates de l'època de Weimar.

La cantata s'inicia amb l'ària per a baix que li dóna nom: Ach, ich siehe (Ah, ja ho veig), en la qual la veu del baix es situa enmig d'una polifonia imitativa a tres veus,  amb dues parts de violí i la trompeta duplicant les violes. Trobarem els habituals figuralismes amb els quals Bach il·lustra termes com Wehe (dolor), Tod (mort), bisammen (plegats) a més e descripcions en tota regla com les Höllenflammen (flames infernals) o la Himmelsglanz (resplendor celeste).

Un recitatiu secco del tenor donarà pas a l'ària Jesu, Brunnquell aller Gnaden (Jesús, font de tota gràcia), en la qual el soprano és acompanyat només pel baix continu. En mancar part de la partitura, la investigació dóna per segur que aquí hi falten un o més instruments, per la qual cosa se n'han fet algunes reconstruccions que no deixen de ser pures hipòtesis. Una altra solució, potser més raonable, és ornamentar ad libitum la participació de l'orgue.

El següent recitatiu també és en secco, i ens condueix al duet de contralt i tenor In meinem Gott bin ich erfreut! (En el meu Déu he exultat!), de nou solament sustentat pel baix continu tot i que aquí no hi ha res que faci sospitar la intervenció original de més instruments. Alberto Basso hi veu una estructura  ABBCAC, típica del duet de cambra italià.

La cantata acabarà amb l'estrofa setena d'una coral de 1652 poc coneguda a la litúrgia luterana, que potser només es cantava a Weimar, l'autor de la qual podria ser Johann Rosenmüller o també Johann Georg Albinus: Alle Menschen müssen sterben, tots els homes han de morir...  

Valar Morghulis.

J.M.S.

Cantata BWV 162
ACH, ICH SEHE, ITZT DA ICH ZU HOCHZEIT GEHE
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: Weimar, 3 de novembre del 1715 o 25 d'octubre del 1716
Text: Salomo Franck (1-5); Johann Rosenmüller (6)

1. ÀRIA (Baix)
Ah, ja ho veig:
Ara que me'n vaig vers les noces,
el benestar i el dolor,
el verí de l'ànima i el pa de vida,
el cel, l'infern, la vida, la mort,
la resplendor celeste i les flames infernals
van plegats.
Jesús, ajudeu-me a resistir.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Oh gran festa de noces,
a la qual el Rei del cel
fa cridar els homes!
No és, doncs, la pobra esposa,
la naturalesa humana,
massa corrupta i baixa
perquè s'hi casi el Fill de l'Altíssim?
Oh gran festa de noces,
com ha arribat la carn a una tal glòria,
que el Fill de Déu
l'ha assumida per a l'eternitat?
El cel és el seu tron,
la terra fa d'escambell dels seus peus,
i així i tot vol aquesta terra
besar com a esposa i estimada!
El banquet de noces està preparat,
el vedell gras ha estat sacrificat;
amb quina magnificència ha estat preparat tot.
Que benaurat que és aquell a qui la fe guia fins aquí,
i que maleït que és en canvi
aquell qui menysté aquest banquet.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Jesús, font de tota gràcia,
refresqueu-me, míser convidat,
ja que Vós m'heu convocat!
Estic cansat, feble i aclaparat;
ah, reanimeu la meva ànima,
ah, quina fam tinc de Vós!
Pa de vida, a qui escullo,
veniu, uniu-vos amb mi!
***
4. RECITATIU (Contralt)
Jesús meu, no permeteu
que vingui a les noces sense vestir
per tal que no caigui damunt jo el vostre judici;
amb espant he sentit
com Vós, a l'insolent convidat de noces
que s'havia presentat sense vestit,
el vau reprovar i maleir!
Prou que conec la meva indignitat:
ai, doneu-me el vestit de noces de la fe,
permeteu-me que mereixi el vostre mèrit com a ornament!
Doneu-me com a vestit de noces
la túnica de la salvació, la blanca seda de la innocència!
Ah, que la vostra sang, porpra sublim, cobreixi
la vella túnica d'Adam i les seves taques de corrupció;
així seré polit i pur
i de Vós seré benvingut,
així dignament assaboriré el banquet de l'Anyell.
***
5. DUET (Contralt i Tenor)
En el meu Déu he exultat!
El poder de l'amor l'ha mogut
perquè a mi en el temps de gràcia
amb gran clemència m'hagi posat
els vestits de la rectitud.
Sé que Ell, després d'aquesta vida,
el blanc vestit de la glòria
també en el cel em donarà.
***
6. CORAL
Ah, ja he entrevist
aquesta sublim magnificència.
Ara m'abillaré polidament
amb la blanca roba del cel;
amb la corona d'or de la glòria
estaré davant el tron de Déu;
contemplaré una joia tal
que mai no pot tenir fi.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

BWV 56

Tres són les cantates que ens han arribat destinades al Dinovè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 48, BWV 5 i la que tot seguit comentarem, la cantata BWV 56 ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN, que fou estrenada a Leipzig el 27 d'octubre de 1726.

El manuscrit indica "Cantata à voce sola e stromenti", una de les poquíssimes ocasions en què Bach denomina expressament "cantata" una de les seves obres. L'Evangeli del dia (Mateu 9, 1-8) no sembla estar present al llibret, tot i que segons Alfred Dürr l'hem d'intuir al darrera de tot el missatge de la cantata. Aquesta segueix el model d'Erdmann Neumeister, creador de la cantata alemanya que en temps de Bach es considerava "moderna", i sembla ser obra del mateix llibretista que la cantata BWV 27, estrenada tres setmanes abans i que resta desconegut.

Estem davant una autèntica obra mestra que s'assembla molt a una altra joia com és la cantata BWV 82. Escrita només per a baix (excepte la coral final), la instrumentació consta únicament de tres oboès (un d'ells da caccia), cordes i baix continu. Malgrat això, Bach aconseguirà dotar la partitura de sentiments capaços d'entrar a les profunditats de l'ànima. Molts parlen d'aquesta obra com una cantata de peregrinació donat que, en els primers moviments, subjau certa idea de viatge penitencial, el qual conduirà el pecador a la redempció mitjançant la imatge, tan habitual en Bach, de la mort com a joiós  trànsit al Reialme de Déu.

Arrenca la cantata amb una extensa ària d'estructura irregular, amb els oboès duplicant les cordes altes. Està basada en el llenguatge musical de notes lligades en girs que volen ser ascendents però que acaben caient de nou sense remei. És el recurs que Bach utilitza quan vol crear un clima de pesadesa i patiment que podríem anomenar "passes vacil·lants", que no hem de confondre amb les "passes dures" també presents a l'ària: Conegudes des d'antic com a Passus Diuriusculus, la idea passa per utilitzar una cadència cromàtica descendent del tema per a il·lustrar el patiment. Bach utilitza magistralment aquest recurs en altres ocasions, tals com a les cantates BWV 12 i 78.

I encara podem trobar més genialitats en la pròpia partitura del cantant. Ja la primera vocalització de 37 notes sobre la paraula tragen està pensada per a transmetre la idea de carregar quelcom durant un llarg trajecte. A més, inclou Bach un salt melòdic entre la tercera i quarta nota del tema principal, on s'uneixen les paraules den Kreuzstab, que esdevé particularment difícil, volent simbolitzar l'esforç que comporta carregar la creu. Més endavant, la paraula Plagen està musicada amb el recurs de les passes vacil·lants i a la tercera secció veu i orquestra segueixen camins diferents: Grups de tres notes  el cantant mentre que els instruments segueixen amb els impertorbables girs de dues notes.

El segon moviment és un recitatiu que compara el pas per la vida amb un viatge pel mar, descripció del qual s'encarrega el violoncel amb els seus ondulants arpegis de semicorxeres mentre el baix manté una nota, repetida i profunda.

Aquest recitatiu dóna pas a una altra meravellosa ària, que demostra el poder de la música quan aquest va estar en mans de Bach: Endlich, endlich wird mein Joch. Solament amb la veu humana i l'oboè sustentats pel continu conforma l'amic Johann una peça d'extraordinària bellesa i exuberància musical que, a més, ens omple el cor amb el seu missatge: "Finalment el meu Jou em serà manllevat i rebré el do de l'àliga, per a poder volar ben lluny d'aquest món. Tant de bo fos avui mateix!".
Potser aquí més que enlloc s'expressa la concepció bachiana de la mort no com a quelcom terrible sinó com un autèntic alliberament de les desgràcies del món material...

Tota la corda acompanya el recitatiu  Ich stehe fertig und bereit (Ja estic a punt i disposat) que en cert moment rescata (que no copia) el tema final de l'ària inicial, en cantar les mateixes paraules.
I l'obra conclou amb la coral de Johann Franck Komm, o Tod, du Schlafes Bruder (Vine, o mort, del son germana), cantada amb una melodia de Johann Crüger. Un himne de 1653 que encaixa a la perfecció amb el text de la cantata, sens dubte una de les més inspirades de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 56
ICH WILL DEN KREUZSTAB GERNE TRAGEN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 27 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Johann Franck

1. ÀRIA (Baix)
Vull portar el pal de la creu content,
Que ve de la mà de Déu, amb tendresa.
Ella em menarà amb els meus sofriments
Vers Déu, fins la Terra Promesa.
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
2. RECITATIU (Baix)
El meu singlar per la terra
És talment orsar en vaixell:
Tristesa, planys i misèria
Són ones a contravent
Que dia a dia em colpegen
Fins que arribi el son etern.
Sort que estic ben ancorat
A l’empar del Déu clement
Que em solaça i asserena
Quan em parla a sota veu:
“Jo sóc amb tu, no et vull perdre,
No et deixaré, plançó meu!”
Per ‘xò quan la maror amolli,
Abordaré el port postrem
I exultant baixaré en terra
Que és el meu Regne del Cel
 Allí, conviuré amb els justos;
Ja no patiré mai més!
***
3. ÀRIA (Baix)
Per fi, per fi, em sento franc
Per sempre més del meu jou
Car, el Senyor em dóna força,
Com l’àguila impuls i braó,
Per a emprendre ma volada
Ben lluny, ben lluny, d’aquest món.
O si! Avui mateix, tant de bo!
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Ja estic a punt i disposat,
Amb viu anhel i coratge,
Que Jesús em faci a mans
Del sant repòs l’heretatge.
O, que a gust em sentiré,
Si en la Pau tinc l’ancoratge!
Deixaré a la fossa els meus planys i dolors,
I vindrà el meu Jesús a eixugar-me els plors.
***
5. CORAL
Vine, o mort, del son germana,
Vine, i treu-me ja, d’aquí;
Duu el timó de la barqueta
Mena’m a un port ben tranquil!
Potser si, que fas basarda;
Però a mi, em faràs molt feliç,
Ja que tu podràs portar-me
Vora el Nen Jesús gentil.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 96

Només dues cantates s'han conservat per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 169 i la que ara tractarem, la cantata BWV 96 HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN.

Es tracta d'una de les "cantates corals" que Bach va escriure durant el seu segon any a Leipzig, on fou estrenada el 8 d'octubre de 1724. La coral en la que es basa, obra d'Elisabeth Kreuziger (1524), s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), on Jesús discuteix amb els fariseus sobre la importància dels manaments i la naturalesa del Messies com a fill de Déu.

El cor inicial és l'habitual fantasia sobre la coral que inspira la cantata: Damunt un concertant de l'orquestra es van encaixant les estrofes de l'himne, desenvolupades amb la sempre magistral polifonia bachiana. A l'aparell instrumental destaca la participació del flabiol, instrument inusual en les cantates, que en una interpretació posterior va ser substituït per un violino piccolo, sens dubte degut a l'absència d'un intèrpret capacitat. És aquesta una d'aquelles cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals Bach dóna un especial relleu a la flauta, segons sembla per disposar en aquell moment d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9). En tot cas, els dibuixos del flabiol podrien simbolitzar les pampallugues de l'Estel del Matí (Venus) de què parla el text. La trompa (o el trombó en una versió posterior) reforçarà la part de contralt.

Al recitatiu per a contralt O Wunderkraft der Liebe (O meravellós poder de l’amor) destaca la vocalització descendent sobre zur Erde senket (baixar a la terra). 

El tercer moviment és l'extensa ària per a tenor Ach, ziehe die Seele mit Seilen der Liebe (Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor), on de nou tenim una mostra del virtuosisme exigit a la flauta travessera a les cantates d'aquelles setmanes de 1724. Més encara si tenim en compte que l'instrument d'aquella època no és el que més tard perfeccionà Theobald Böhm, sinó un de més primitiu i complicat que ens ha de fer admirar els intèrprets que avui en dia s'atreveixen a utilitzar instruments originals. El gest "d'estirar" és suggerit en tot moment pel gir musical del tema inicial, que serà heretat per la veu del tenor.

El següent moviment és un recitatiu per a soprano on, a la inversa de l'anterior, destacarà la vocalització final ascendent del terme Himmel an (al cel), que donarà pas a l'ària del baix: Bald zur Rechten, bald zur Linken (Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra), una peça de ritme ondulant  a càrrec de cordes i oboès que vol representar les passes erràtiques citades al text. La vocalització final serà una altra vegada ascendent, sobre les paraules Himmelspforte (Porta del Cel).

La cantata conclourà de nou amb la coral que la inspira, cantada amb una melodia anònima del segle XV amb el cor duplicat per trompa, oboès i violí.

J.M.S.

Cantata BWV 96
HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne d'Elisabeth Kreuziger

1. COR
Crist Senyor, l’únic fill de Déu,
Que tal com està escrit,
Prové del cor del Pare
En l’eternitat,
Ell és l’astre del matí
La qual brillantor s’estén
Enllà d’enllà de tots els estels.
***
2. RECITATIU (Alt)
O meravellós poder de l’amor,
En què Déu ha pensat amb ses criatures,
Quan a la fi dels temps,
Tot i la seva magnificència,
Ha volgut baixar a la terra.
O força inexplicable, insondable,
En què ha estat escollit un cos aliè
Per allotjar el primogènit de Déu
Aquell que ja venerava David,
En esperit, com el seu Mestre,
Per allotjar-se en la puresa inviolada
D’una benaurada verge.
O quants de beneficis! Se’ns han concedit
Perquè se’ns obri el cel i l’infern se’ns tanqui.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor,
O sí, Jesús, atreu-la vers tu, abrivada!
Il·lumina-la, perquè reconegui la fe,
Fes-la de santes flamarades, ablamada,
I que, de fe en tu, obri els ulls assedegada!
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, porta’m, dret camí, O Déu,
Ara que vaig pel foscant
Ja que sovint veig que em perd,
Si em dono al deler de la carn;
Vulguis, doncs, venir al costat meu
Que els teus ulls seran guiatge
Pel camí d’aquell llarg viatge
Que em porti tot dret al Cel.
***
5. ÀRIA (Baix)
Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra
Els meus passos marren el camí.
Guia’m doncs, Salvador meu,
No deixis que m’enfonsi en el perill,
Dóna’m la teva mà certera
Fins a les envistes de la porta del Cel!
***
6. CORAL
Per la teva bondat fes-nos morir
Desperta’ns per la teva Gràcia;
Fes que l’home vell defalleixi
A fi que el nou tingui vida,
I que, ací en aquesta terra,
Adrecem vers tu, tots els sentits
Anhels i pensaments.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera