BWV 179

De les tres cantates presents al BWV destinades a l'Onzè diumenge després de la Trinitat, farem un repàs a la BWV 179 SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT. Les altres dues són la BWV 199 de 1714 i  la BWV 113, de 1724.

Entre elles hem de situar la cantata BWV 179, que fou estrenada a Leipzig el 8 d'agost de 1723, a les poques setmanes de l'arribada de Bach a la ciutat. Sembla ser que aquell dia, després del sermó, també s'interpretà la cantata BWV 199 conformant ambdues obres una mena de gran cantata de dues parts.

L'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) presentava la paràbola del fariseu i el publicà, on Jesús lloa la sinceritat per sobre de la hipocresia, d'aquí les contínues referències de l'anònim llibretista a aquests dos termes. Com veurem, un altre fet destacable d'aquesta cantata serà la seva reutilització en dues obres posteriors.

El primer exemple de tot això el tenim al cor inicial, que intitula la cantata:  Siehe zu, daβ deine Gottesfurcht nicht Heuchelei sei (Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita), el qual va ser posteriorment  convertit en el Kyrie de la Missa en Sol Major BWV 236. Es tracta d'una dinàmica fuga doble que arrenca sense preludi instrumental i amb cert regust arcaïtzant. És destacable la utilització del recurs cromàtic descendent que els antics tractats d'harmonia denominaven passus duriusculus (passes dures) sobre el terme falschem Herz (cor fals). És aquest un recurs al qual Bach recorria quan volia crear un ambient de desconsol o patiment, i apareix en altres cantates com les BWV 12 o 78.

El segon moviment serà un recitatiu del tenor titulat Das heutge Christentum (Els cristianisme d'avui dia) que destaca per la seva crítica al luteranisme de l'època, acusat de tebior mitjançant una al·lusió  al tercer capítol de l'Apocalipsi, en el qual s'acusa del mateix a l'església de Laodicea.

Seguirà el tenor amb l'ària Falscher Heuchler Ebenbild (La imatge d'aquell qui és fal·laç), un enèrgic moviment a càrrec d'un uníson dels oboès i el violí primer, mentre viola i continu els acompanyen. Entre ells, el segon violí dibuixarà una subtil paràfrasi de la coral Jesu, meine freude. Les Pomes de Sodoma esmentades a text (presents també a la cantata BWV 54) són els Calotropis Procera, fruits que tot i el seu aspecte saborós només contenen llavors. Aquesta ària serà transformada en el Quoniam de la Missa en Sol Major abans esmentada.

El quart moviment serà un recitatiu del baix, Wer so von innen wie von außen ist (Aquell qui és igual per dins que per fora), que acabarà en arioso per a cantar el darrer vers i donar pas a l'ària de soprano Liebster Gott, erbarme dich (Compadeix-te de mi, Déu estimat), un reposat moviment a ritme de passacaglia  on dos oboès d'amore acompanyen el cantant, disposició única entre totes les cantates de Bach. Aquesta ària esdevindrà més tard el Qui tollis de la Missa en La Major BWV 234.

I la cantata conclourà amb la coral Ich armer Mensch, ich armer Sünder (Jo sóc un pobre home, un pobre pecador), primera estrofa d'un himne de Christoph Tietze de 1663 cantada senzillament a capella colla parte, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 179
SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb cor inicial extret del Cohèlet

i coral final de Christoph Tietze (1663)

1. COR
Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita,
i que no el serveixis amb un cor fals!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Els cristianisme d'avui dia
Passa un mal moment, per dissort:
La majoria dels cristians del món,
No són més que indiferents Laodiceus*
I orgullosos fariseus,
Per fora es fan passar per creients,
Com un jonc, acoten el cap fins a terra,
Però llur cor vessa estuf botifler.
Amb tot, entren a la casa de Déu,
I fan veure que compleixen la llei;
Tot això és el què fa un bon cristià?
No, això els hipòcrites també ho fan.

                    *Ap. 3, 14-22: Acusa l’església de Laodicea de ser tèbia.

***
3. ÀRIA (Tenor)
La imatge d'aquell qui és fal·laç
És com una poma de Sodoma
Per dins plena d'obscenitat
Enllustrada i esplèndida per fora
L'hipòcrita, ell que tan sublim es veu,
No pot resistir la presència de Déu.
***
4. RECITATIU (Baix)
Aquell qui és igual per dins que per fora,
Es pot dir que és un cristià vertader.
Com ho fou el publicà del temple
Que es colpejava el pit humilment.
Ell no se'n gloriava pas de ser sant
Ah, home, tingues això present,
Com un testimoni lloable
Pel teu penediment!
Encara que no siguis ni adúlter ni lladre,
O un xafarder viperí,
Ai las, per això, no et pensis pas,
Que ets virtuós com un Serafí!
Confessa a Déu els teus pecats sens temor
Perquè trobis en Ell valença i compassió!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Compadeix-te de mi, Déu estimat:
Il·lumina'm amb Gràcia i conhort!
Els meus pecats em posen malalt
Tinc un pus virulent en el moll de l'os.
Jesús, Anyell de Déu, vine'm a ajudar,
Puix, m'ofego en un pregon toll de fang!
***
6. CORAL
Jo sóc un pobre home, un pobre pecador,
Ací estic davant per davant de Déu.
Ai, Déu, Ai, Déu, sigues-me benigne
I no em jutgis amb rigor!
Compadeix-te, compadeix-te de mi,
Tingues pietat, Déu misericordiós!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 46

Tres cantates resten al catàleg per al Desè diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 46, 101 i 102, de les quals tot seguit n'analitzarem la primera, la cantata BWV 46 SCHAUET DOCH UND SEHET, que fou estrenada a Leipzig el dia 1 d'agost de 1723, dos mesos després de l'arribada de Bach a la ciutat. No podem deixar de meravellar-nos, certament, davant el conjunt d'obres mestres que desfilaren aquelles setmanes per les esglésies de Leipzig...
El llibretista, anònim, podria haver estat el mateix de la cantata BWV 105, estrenada la setmana anterior, ja que els dos textos, molt similars, semblen ser obra d'un predicador important. El text de la cantata BWV 46 parteix de l'Evangeli del dia (Lluc 19, 41-48) per a plantejar escenaris torbadors i dramàtics: Els quatre primers moviments presentaran escenes apocalíptiques, mentre que els dos darrers es centraran en l'Applicatio, la lliçó pràctica als oients, als quals es refermarà la promesa del perdó i la salvació.

La cantata destaca per l'envergadura del cor inicial, que representa gairebé un 40% del total de l'obra i té una partitura més extensa que la resta de moviments junts. El text, un versicle del Llibre de les Lamentacions de Jeremies, dóna nom a l'obra: Schauet doch und sehet, ob irgend ein Schmerz sei (Mireu i vegeu si hi ha dolor comparable al meu dolor). Amb ell construeix Bach un colossal motet en dues seccions: La primera, amb una introducció de cordes i flautes, presenta un clima de desolació absoluta tractat en forma de cànon amb les veus contralt-tenor i soprano-baix emparellades. Aquest tema serà més tard rescatat al Qui tollis de la Missa en Si Menor BWV 232. Una segona secció en forma de fuga arrenca amb els versos Denn der Herr hat mich, amb el cor doblat per l'orquestra colla parte (segons la tessitura) i les flautes constituïdes en una cinquena veu. Sembla que la trompa i els oboès no constaven a la versió original i foren introduïts en una reposició posterior de la cantata.

A continuació d'aquest immens cor, el tenor entonarà el recitatiu So klage du, zerstörte Gottesstadt (Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu), en el qual recrea i amplia les lamentacions de l'inici. Va acompanyat de les cordes i les flautes, que segons Alfred Dürr voldrien representar les llàgrimes vessades.

Una altre bachià il·lustre, Friedrich Smend, se sentia especialment afectat per l'ària de baix següent, Dein Wetter zog sich auf von weiten (De ben lluny s'entreveu la teva tempesta), en la qual veia una de les més espantoses recreacions del destí que espera els pecadors mai escrites. Realment, Bach es desferma al nivell dels moments més apocalíptics de la cantata BWV 70, presentant-nos un escenari de tronades i llamps caient del cel. Tot això reblat pel so tronador de la trompeta: És una autèntica passada. Cal destacar les impressionats vocalitzacions sobre termes com Strahl (llamp), amb fins a 104 semicorxeres, o la intensitat amb què es destaca al paraula unerträglich (insuportable). Alfred Dürr fins i tot veu una intenció en la durada de les notes del cantant, a voltes més llargues i a voltes més curtes, que suposa volen il·lustrar el pas de la tempesta.

El contralt assumirà els dos següents moviments: Primer el recitatiu Doch bildet euch, o Sünder, ja nicht ein (Però certament no us penseu, pecadors) i després l'ària Doch Jesus will auch bei der Strafe (Però Jesús vol també en el càstig), de nou extraordinària però ara per tot el contrari que l'anterior: Prescindeix Bach del continu, talment havia fet la setmana anterior a l'ària Wie Zittern und Wanken de la cantata BWV 105, i l'orquestra només amb flautes i oboès da caccia a l'uníson, en una disposició que recorda moltíssim a l'ària Aus Liebe, epicentre de la Passió segons Sant Mateu. Suposa Alfred Dürr que, amb això, Bach pretèn simbolitzar la innocència de les ànimes pures. A la secció central el clima s'agitarà lleument quan es faci referència al càstig dels pecadors, mentre que la salvació dels justos s'il·lustrarà amb una llarga nota mantinguda.

Aquesta extraordinària cantata conclourà amb la coral O grosser Gott von Treu (Oh, gran Déu de fidelitat), novena estrofa d'un himne de J. M. Mayfart de 1633 que de nou resultarà singular a causa de les flautes, que intercalen entre les frases del cor uns tortuosos girs que ens faran venir a la memòria el tema de capçalera del cor inicial.

J.M.S.

Cantata BWV 46
SCHAUET DOCH UND SEHET
Dominica 10 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'agost de 1723
Text: Anònim, basat en fragments de Jeremies 

i un Himne de J.M. Mayfart (1633)

1. COR
Mireu i veieu si hi ha dolor
Comparable al meu dolor,
Al dolor que em turmenta.
Car em va punyir Jahvè
El dia de la seva ardent còlera.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Lamenta't, destruïda Ciutat de Déu,
Miserable munt de rocs i cendra!
Deixa que s'escolin torrents sencers de llàgrimes,
Tu que has estat sorpresa
Per la pèrdua irreparable
De la gràcia divina,
De la qual has estat privada
Per les teves culpes!
A tu et passarà com a Gomorra,
Tot i que no seràs del tot arrasada.
Millor seria que ho fossis
Per tal que ara no s'escoltin
Pels teus carrers les blasfèmies
Dels enemics de Crist.
Vas ignorar les llàgrimes de Jesús,
Fes cas ara dels plors del zel
Que tu mateixa has alçat sobre teu
Ara que Déu, acabada la paciència
Trenca la vara per emetre veredicte.
***
3. ÀRIA (Baix)
De ben lluny s'entreveu la teva tempesta
I el llamp que finalment esclata
T'ha de resultar insuportable,
Car els pecats acumulats
Fan encendre un temporal de venjança
I preparen la teva ruïna.
***
4. RECITATIU (Alt)
Però certament no us penseu, pecadors,
Que només Jerusalem
És hoste de tantes culpes!
Heus ací que és escrita
Aquesta sentència sobre vosaltres:
Si no mostreu penediment,
Si dia rere dia
Augmenten les vostres culpes,
Tots caureu de la mateixa manera.
***
5. ÀRIA (Alt)
Però Jesús vol també en el càstig
Ser auxili i ajuda dels piadosos.
Ell els aixopluga com un pastor els seus anyells,
Amb amor, com una gallina els seus pollets.
Quan tempestes de venjança
Donen als pecadors el que es mereixen
Ell s'esmerça a preservar
La salvació dels justos.
***
6. CORAL
Oh, gran Déu de fidelitat!
Per que cap altre t'és tan grat
Com ton Fill Jesucrist
Que ha amansit la teva ira,
Considera doncs els seus estigmes,
El seu martiri, angoixa i dur turment!
Pel seu amor sigues clement
I no ens recompensis pas
Com mereixerien els nostres pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 168

Per al Novè diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 105, 94 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 168 TUE RECHNUNG! DONNERWORT, una obra estrenada a Leipzig el 29 de juliol de 1725 tot i que no seria descartable una primera versió de l'època de Weimar, un cas molt similar al  de la cantata BWV 164.

Punts a favor d'aquesta possibilitat són l'absència d'àries da capo, habituals en les cantates de Leipzig però poc usades en les obres primigènies, i també la figura del llibretista, Salomo Franck, autor de la majoria dels textos musicats per Bach entre els anys 1714 i 1716. Sigui com sigui, el text té present l'Evangeli del dia (Lluc 16, 1-9) on es narrava la paràbola de l'administrador que perdonà els deutors del seu amo per a que aquests li tornessin el favor si perdia la feina, paràbola que Jesús resumeix amb les paraules Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Partint d'aquesta idea, Franck desenvolupa un text que exhorta a menysprear les riqueses materials (el Mammó evangèlic) en favor de les espirituals.

Aquesta idea s'expressa de manera contundent a l'ària de baix que intitula la cantata: Tue Rechnung! Donnerwort (Passa comptes, paraula retronant!), un moviment tremendament expressiu a càrrec de tota la corda, desfermada sobre la pluja imparable de notes del continu, tot a ritme marcial. Sobre aquest tema del continu, veritable nucli temàtic de l'ària, les àmplies oscil·lacions de les cordes altes crearan un clima de desassossec espiritual poques vegades aconseguit en l'obra de Bach. El terme Donnerwort (paraula retronant) serà repetidament vocalitzat amb aquest tema del continu, mentre que erkaltet (congelar) es cantarà amb una simbòlica llarga nota immòbil. Les diverses seccions de l'ària són termenades per uns imperatius unísons de tota l'orquestra.

El segon moviment serà un singular recitatiu del tenor acompanyat d'oboès d'amore i continu, que despertaran als darrers versos per tal d'il·lustrar les muntanyes, els turons i els llamps esmentats al text. Seguirà el tenor, entonant l'ària Kapital und Interessen (El capital, fins i tot l'interès), dinàmica peça protagonitzada per l'elaborada melodia dels dos oboès d'amore a l'uníson. Estructurada en dues seccions de tres versos cadascuna, la segona arrenca amb una gran vocalització de vint-i-set notes sobre el terme alles (tot). És ben curiós veure descoberta la deformació professional del llibretista Salomo Franck, comptable de la cort de Weimar, el qual acostumava a usar metàfores monetàries als seus textos.

El tercer moviment, un recitatiu del baix titulat Jedoch, erschrocknes Herz, leb und verzage nicht! (Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!) donarà pas al duet de soprano i contralt Herz, zerreiß des Mammons Kette (Les cadenes del diner desfés-me, O cor!). Es tracta d'una peça canònica on les veus canten nues, solament acompanyades pel baix continu, els girs del qual volen simbolitzar les cadenes (ketten) del primer vers. Una altra vocalització a destacar és la inflexió descendent sobre Sterbebette (jaç de la mort).

I aquest duet conduirà a la coral final, Stärk mich mit deinem Freudengeist (Que em reforci el teu esperit joiós), que canta a capella la vuitena estrofa d'un himne de Bartholomäus Ringwaldt de 1588 amb la melodia de Herr Jesu Christ, du höchstes Gut, apareguda a Görlitz l'any 1587.

J.M.S.

Cantata BWV 168
TUE RECHNUNG! DONNERWORT
Dominica 9 Post Trinitatis
Estrenada: 29 de juliol de 1725, sense descartar-ne una versió anterior.
Text: Salomo Franck, amb coral final de B. Ringwaldt (1588)

1. ÀRIA (Baix)
Passa comptes, paraula retronant!
Que fins de les roques en fa miques,
Paraula que em congeles la sang!
Passa comptes! Ànima ja, de seguida!
Ai las! a Déu li hauràs de tornar
Els seus dons, l’amor i la vida!
Passa comptes, paraula retronant!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Només són que béns impropis
Els que jo tinc a aquest món;
Vida, esperit, sang i coratge
Fins ofici i condició, és el què Déu em don,
És meu, mes cal que en faci bon us
M’ho ha confiat la mà del senyor
Per administrar-ho amb dretura.
Però, ai las! Quin horror!
Si quan remoc la meva consciència
Veig que el compte és tot ple d’errors!
Tant de dia com de nit,
He malbaratat, sense to ni so,
Els béns que Déu m’ha deixat!
Com m’enfugiré de tu, recte Senyor?
I Ara, suplico a crits:
Muntanyes enfonseu-vos! Amagueu-me turons
D’un Déu irat, a dreta llei,
I del llamp, del seu rostre, encegador!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El capital, fins i tot l’interès,
Els meus comptes minsos o plens
Caldrà que un dia siguin saldats.
Tot el que ara és meu
Està escrit en el llibre de Déu,
Amb punxó d’acer i diamant!
***
4. RECITATIU (Baix)
Emperò, cor commòs, viu i no et desanimis!
Ves-te’n somrient al tribunal!
I si la teva consciència et condemna,
Tu no cal que diguis mot
Només mira el fiançador
Aquell qui satisfà tots els deutes!
Home, tot el què et quedava del compte a deure,
Tot s’ha pagat i liquidat;
La sang de l’Anyell, O amor immens!
Ha passat ratlla al teu deute
I t’has posat en pau amb Déu.
Tot és pagat, estàs ben net!
D’això, no obstant, com ja saps,
Tu n’ets l’administrador només,
Estigues atent i para compte
Fes servir els cabals amb talent
Tot fent caritat a qui és pobre,
Aleshores, quan s’acabi la vida, a l’hora final,
Descansaràs a aixopluc de l’estança celestial!
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Les cadenes del diner desfés-me, O cor!
Mans, escampeu els béns enfora!
Ablaniu-me el jaç de la mort,
Bastiu-me una estança ben forta
Per quan me’n vagi al cel per sempre,
Per quan els meus béns de la terra
Esdevinguin només pols.
***
6. CORAL
Que em reforci el teu esperit joiós
Que, per les teves ferides, em posi bo
Renta’m amb la suor de la teva agonia
Quan arribi la meva hora darrera;
Quan vulguis, treu-me d’aquest món, un dia,
Sadoll de la fe vertadera,
Amb els teus elegits, a fer-los companyia. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 69a

Tres cantates han arribat fins als nostres dies destinades al Dotzè diumenge després de la Trinitat: Les BWV 69a, 137 i 35, per ordre de composició. Tot seguit coneixerem una mica millor la primera d'elles, la cantata  LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE BWV 69a, una cantata que, com veurem, en realitat són dues.
La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la a celebrar la renovació del consistori (Ratsweschel) d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.

El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137, destinada a aquest mateix diumenge. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.

El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.

Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.

El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 

El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 69a
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (II)
Dominica 12 Post Trinitatis
Estrenada: 15 d'agost de 1723
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,

 coral final de Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Beneeix ànima meva el Senyor,
i no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ah, si posseís mil Llengües!
Ah, si la meva Boca es buidés
De paraules vanes!
Ah, si pogués no parlar de res
Llevat d’allò que amb justícia Lloa al Senyor!
Així podria mostrar la bondat de l'Altíssim,
El qual ha fet tant per mi durant la meva vida
Que ni en tota l'Eternitat li ho podré agrair.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Alt)
Si pogués recordar
Tot allò que Tu, Déu meu,
Has fet en mi
Des de la meva infantesa
Fins al dia d'avui,
Podria llavors, Senyor,
Enumerar els teus miracles
Quedant tan curt com si comptés estels.
Per la teva Gràcia, que tothora
Has aplicat a la meva ànima,
En virtut del teu incessant Amor,
Mai podré reunir suficient gratitud.
La meva Boca és feble, la meva Llengua és muda
Per a Lloar-te i Glorificar-te.
Ah! Resta amb mi
I proclama el teu poderós Éfeta*
Per a omplir-me la Boca d'Agraïments! 

* En arameu, "obre't", amb el qual Jesús guarí un sord-mut.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I a això vull atenir-me.
Que misèria, mort i pobresa
Em siguin imposades en l'aspre camí:
Sé que Déu em guardarà
Als seus braços paternals:
Per això el deixaré fer.

Traducció:
 Antoni Sàbat i Aguilera (Nos. 1, 3, 5)
Josep-Miquel Serra (Nos. 2, 4, 6)

BWV 107

Tres cantates es conserven per al Setè diumenge després de la Trinitat, tot i que l'any 1770 l'editorial Bereitkof oferia una altra cantata de Bach destinada a aquest diumenge titulada Gesegnet ist die Zuversicht (que en realitat era una obra de Telemann) i encara hi ha rastres d'una altra cantata sobre text de Georg Christian Lehms titulada Liebster Gott, vergisst du mich que actualment es dóna per perduda.

En tot cas, les cantates que han arribat fins als nostres dies són les BWV 186, 187 i la que ara repassarem, la cantata BWV 107 WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN, obra estrenada a Leipzig el 23 de juliol de 1724 aparentment dintre del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. I diem aparentment per que la seva estructura no és com les cantates d'aquell cicle en les quals les estrofes primera i darrera de la coral són conservades literalment mentre que les intermèdies són lliurement reelaborades, sinó que aquí totes les estrofes de la coral original són musicades íntegrament, seguint l'esquema de cantates corals d'anys posteriors com les BWV 129, 137 o 177 entre d'altres. Sembla ser que estem d'avant d'una mena d'experiment de Bach que no el devia convèncer gaire, car abandonà aquesta idea durant la resta d'aquell cicle de cantates corals. 

La coral utilitzada és un himne de Johann Hermann de 1630 centrat en la confiança en Déu, que entronca amb l'Evangeli del dia (Marc 8, 1-9) que tractava el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Amb la primera estrofa conforma Bach el cor que intitula la cantata: Was willst du dich betrüben (Perquè et vols entristir), un feixuc moviment de gran densitat instrumental i emoció continguda on el cantus firmus s'encomana als sopranos reforçats per la trompa. Les frases del coral s'engloben en tres grans blocs separats pel ritornello orquestral, que els interludia i postludia.

Un dels problemes de la posada en música de les estrofes d'una coral era la mala adequació d'aquestes al recitat, de manera que els recitatius o són suprimits o són reduïts al mínim, com en el cas de la present cantata, que només en presenta un, titulat Denn Gott verlässet keinen (Car Déu no abandona mai). Encomanat al baix acompanyat d'oboès d'amore, només a la cantata BWV 113 es repetirà tal configuració. El baix cantarà també la primera ària de la cantata, un dinàmic moviment a càrrec de les cordes titulat Auf ihn magst du es wagen (Amb Ell gosaràs fer-ho tot), en el qual el vigor de la música reflexa a la perfecció el sentit del text. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com Unerschrocknem Mut (Fermesa i Coratge), erjagen (percebre, abastar) o Rat (voluntat, raó).

Segueix una ària de tenor, Wenn auch gleich aus der Höllen (Si mai el mateix Satanàs), orquestrada solament per a baix continu en simbolisme de les tenebres del món infernal. Els termes aquí degudament vocalitzats seran entgegenstellen (venir contra) i toben (enfurir).

El soprano s'encarregarà de la següent ària, Es richt's zu seinen Ehren (Ell governa per la seva Glòria), protagonitzada per la parella d'oboès que li confereixen cert aire bucòlic o pastoral, que unit a l'àmplia melodia recrea un ambient de felicitat continguda. El cant del soprano és en realitat una derivació de la melodia de la coral, que reapareix ja  sense artificis al darrer vers.

El grup de quatre àries seguides es tanca amb una darrera de tenor titulada Darum ich mich ihm ergebe (Per això, en Ell poso confiança). Es tracta d'un deliciós concertant de violí i flautes a l'uníson amb el continu en pizzicato, al qual la tonalitat de Re Major li confereix el caràcter decidit que reclama el text. Una autèntica joia de la qual només en podem lamentar la brevetat.

I la cantata conclourà amb la coral Herr, gib, dass ich dein Ehre (Fes, Senyor, que des del fons del cor), una coral molt elaborada en la qual el dispositiu en ple és tractat a quatre veus a ritme de giga amb tocs de siciliana i amb el cantus firmus de nou encarregat als sopranos reforçats per la trompa. Com en el cor inicial, el ritornello orquestral englobarà els tres blocs en què es distribuiran els versos del coral per a concloure una excepcional cantata, que bé es mereixeria ser molt més coneguda pel gran públic.

J.M.S.

Cantata BWV 107
WAS WILLST DU DICH BETRÜBEN
Dominica 7 Post trinitatis
Estrenada: 23 de juliol de 1724
Text: Himne de Johann Heermann (1630)

1. CORAL 
Perquè et vols entristir,
Benvolguda ànima meva?
Lliura’t per estimar
Al que es diu Emmanuel!
Confia sols en Ell
Ho farà tot molt bé,
Et donarà cor, t’alentarà
Per tal que siguis feliç.
***
2. RECITATIU (Baix)
Car Déu no abandona mai
A qui posa confiança en Ell.
Sempre resta fidel als seus,
als que hi confien fermament.
Si les coses no et van bé
No cal que no t’hi capfiquis
Perquè t’adonaràs joiós
que Déu acudeix a salvar-te.
***
3. ÀRIA (Baix)
Amb Ell gosaràs fer-ho tot
Amb fermesa i coratge
Amb Ell sabràs percebre
El què es bo i profitós per tu.
El què Déu ha decidit
Ningú no ho pot alterar
Car, en tota la humanitat
Tot es mou al seu voler.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Si mai el mateix Satanàs
Volgués sortir de l’infern
Per ensenyar-te les dents
I enfurir-se contra tu,
Hauria de marxar escuat.
Ja no et posaria paranys
Amb els que et voldria temptar
Puix, Déu els teus actes conhorta.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Ell governa per la seva Glòria
I per la nostra salvació:
Cal que sigui així, ningú no pot oposar-s’hi
Malgrat que ens sembli feixuc.
Però, el que Déu no ha volgut fer
Ningú ho pot portar a bon terme
Es quedarà sense fer
Ja que sols passa el que Déu vol que passi.
   ***
6. ÀRIA (Tenor)
Per això, en Ell poso confiança
Perquè Ell serà el meu refugi;
Doncs, no anhelo pas res més.
Res més, del què a Ell plagui,
D’això, n’estic ben segur
el què Ell vol és el millor
I espero i crec amb fermesa
que Déu sempre fa el seu voler.
***
7. CORAL
Fes, Senyor,
que des del fons del cor,
tota la vida et glorifiqui,
que et reti lloança i gratitud!
Oh, Pare, Fill i Esperit,
Que amb vostra lleial pietat
Ens lliureu de tot mal i mancança,
Siau per sempre alabats!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 178

Es conserven tres cantates per al Vuitè diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 136, 178 i 45 per ordre de composició. Tot seguit repassarem la segona d'elles, la cantata BWV 178 WO GOTT DER HERR NICHT BEI UNS HÄLT, una obra estrenada a Leipzig el 30 de juliol de 1724 dins el cicle de les cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat. Seguint l'Evangeli del dia (Mateu 7, 15-23) en el qual Jesús adverteix contra els falsos profetes, escull l'anònim llibretista una coral de Justus Jonas de 1524 inspirada al seu torn en el Salm 124, el qual adverteix contra els enemics del cristianisme i inspira també la cantata BWV 14, obra amb la qual la BWV 178 presenta notables similituds ideològiques.

No conservem la partitura autògrafa d'aquesta cantata, però sí de les particel·les originals, amb les quals alguns dels primers estudiosos de Bach com Penzel o Forkel la van poder reconstruir de manera fidedigna. 

Les cantates d'aquell cicle coral són totes elles obres inspirades en corals tradicionals de l'església luterana, de les quals el llibretista conserva literalment les estrofes inicials i finals als moviments extrems de la cantata, mentre que les intermèdies són lliurement reescrites als moviments centrals. Generalment, aquestes cantates s'inicien amb una elaborada fantasia vocal-instrumental basada en la melodia de la coral en qüestió. Aquest és el cas de la cantata BWV 178, que arrenca amb el cor que li dóna nom: Wo Gott der Herr nicht bei uns hält (Quan Déu nostre Senyor no és amb nosaltres). La melodia, que apareixerà contínuament al llarg de tota la cantata, és encomanada als sopranos reforçats per la trompa i prové d'un recull de Joseph Klug publicat a Wittenberg l'any 1529. El ritme esquerp del concertant instrumental i les rauxes de cordes i oboès conformen un clima de cert dramatisme i desassossec davant l'escomesa dels enemics citats al text.

El segon moviment, Was Menschenkraft und -witz anfäht (Quan ens fustiga el poder i la vilesa dels homes), és una elaborada combinació de coral i recitatiu per a contralt en la qual els recitats esdevenen trops de les estrofes cantades, mentre que el continu desenvolupa un acompanyament que és derivació directa de la melodia del coral.

Arribarà tot seguit l'extraordinària ària del baix Gleichwie die wilden Meereswellen (Com les rabents onades del mar), magistral descripció de les onades escometent el vaixell amb només els violins a l'uníson acompanyats del continu. Aquesta ària duu la veu humana al seu límit en les tremendes vocalitzacions sobre termes com Meereswellen (onades del mar), zerschellen (rompre) o zerscheitern (anar al fons, naufragar). Resulta sensacional als enregistraments que l'interpreten amb rauxa, com el de Ton Koopman, amb el llaüt llençant arpegis talment esquitxos marins. Alguns autors sospiten que la part instrumental d'aquesta ària podria derivar d'una obra anterior a la qual s'hi hauria afegit posteriorment la part vocal.

La omnipresent coral tornarà al quart moviment, Sie stellen uns wie Ketzern nach (Ells ens tenen per heretges), amb el tenor acompanyat d'oboès d'amore i continu en una demostració de la màgia de Bach per a transmetre musicalment les idees del text a través de simples, gairebé subliminals, inflexions i matisos dels instruments.

També el cinquè moviment. Auf sperren sie den Rachen weit (Tenen ben obertes les seves gorges),  serà dominat per la melodia coral, a l'estil del segon moviment, és a dir, amb les estrofes interrompudes per fragments recitats ara a càrrec de baix, tenor i contralt. De nou ens meravella la genialitat de Bach per a il·lustrar els conceptes declamats a base d'inflexions adequades que expressaran violència, temor, decisió o prec.

El penúltim moviment serà l'ària Schweig, schweig nur, taumelnde Vernunft! (Calla, calla doncs, desassenyada raó!), un enèrgic moviment amb el tenor acompanyat de les cordes en ple i on Alfred Dür hi veu una confrontació intel·lectual amb el racionalisme que s'estava infiltrant a la teologia luterana ortodoxa de l'època de Bach. La crispació es rebaixarà lleugerament a la secció central, en la qual destaca la vocalització amb què es canta el terme Kreutz, la qual dibuixarà la creu sobre el pentagrama.

I la cantata conclourà amb la coral Die Feind sind all in deiner Hand (Tots els enemics són a les teves mans), senzilla harmonització a capella de la melodia de Joseph Klug que ha protagonitzat la cantata i amb la qual es canten les dues darreres estrofes de l'himne de Justus Jonas que ha inspirat aquesta obra magistral.

J.M.S.

Cantata BWV 178
WO GOTT DER HERR NICHT BEI UNS HÄLT
Dominica 8 Post Trinitatis
Estrenada: 30 de juliol de 1724.
Text: Anònim, basat en un Himne de Justus Jonas (1524)

1. COR
Quan Déu nostre Senyor no és amb nosaltres,
Quan els nostres enemics estan enfurismats,
I Ell no ens ve a donar un cop de mà
Des el més alt del Cel,
Quan Ell no és l’empar d’Israel
I ell mateix, de l’enemic no ens para el cop,
Aleshores, ja ho hem perdut tot.
***
2. RECITATIU I CORAL (Alt)
Quan ens fustiga el poder i la vilesa dels homes,
No ens hem d’atemorir pas;
Ja que el Déu Suprem és amb nosaltres
I ens guarda de llurs paranys.
Ell sabrà com donar-nos consell,
Puix s’asseu en l’encimbellat setial,
Els qui s’abracen a Déu amb sòlida fe
Mai no els oblidarà, ni els deixarà de mà;
Ell destrossa els qui van per mal camí
I posa a retxa llurs actes malsans,
Quan ells amb maquinacions sibil·lines
Amb conxorxes i amb serpentins enganys
Miren d’aconseguir la victòria del mal.
Però, aquests no són els camins de Déu:
Acomboia els seus amb poderosa mà,
Pel mar del sofriment, a la terra promesa,
Doncs, allí on s’acabarà tota sofrença
Ja que descansarem a les seves mans.
***
3. ÀRIA (Baix)
Com les rabents onades del mar
Que rompen furioses contra la nau
Així bramula la còlera de enemic
Que vol fer-se seu el millor de l’esperit.
Volen que el regne de Satan es mengi el món
I que la fràgil barca de Crist se’n vagi a fons.
***
4. CORAL (Tenor)
Ells ens tenen per heretges,
Només volen la nostra sang;
Fins i tot de ser Cristians s’envaneixen,
I que sols a Déu obeeixen.
Ah, Senyor, que el teu nom preuat
Els serveixi per tapar llur avolesa,
Tu, un dia, ja et despertaràs.
***
5. CORAL i RECITATIU (Baix, Tenor, Cor)
Cor
Tenen ben obertes les seves gorges,
Baix
Fan sentir talment lleons llurs bruels,
Fan xerricar les seves assassines dents
Cor
I fins se’ns volen cruspir.
Tenor
Però,
Cor
Lloeu i pregueu a Déu en tot moment;
Tenor
Car, encara ens defensa l’heroi de Judà,
Cor
Ells no se’n podran sortir.
Alto
S’esparpallaran com el boll
Mentre que llurs fidels pujaran com arbres verdejants.
Cor
Ell esqueixarà les seves xarxes del tot
I derrocarà el seu ensenyament fal·laç.
Baix
Déu extingirà els falsos profetes
Amb el foc de la seva irritació
I acabarà amb llurs heretgies
Cor
Puix davant Déu no tenen salvació.
***
6. ÀRIA (Tenor)
Calla, calla doncs, desassenyada raó!
No diguis que els justos s’han perdut,
La creu ha fet que visquin de bell nou.
Per a tots aquells qui esperen en Jesús
Resten obertes les portes del perdó;
Els vivificarà amb el seu conhort
Quan els endogali la creu i l’aflicció.
***
7. CORAL
Tots els enemics són a les teves mans,
I també tots llurs pensaments;
Tu, Senyor prou saps de llurs escarns,
Ajuda’ns perquè no defallim
La raó, contra la fe, en rivalitat,
No vol confiar en l’avenir,
Quan tu mateix ens confortaràs.
El cel i també la terra
Tu, Senyor, els vas crear;
Que ens il·lumini la teva claror
I que el nostre cor s’ablami
De la teva fe, amb la justa roentor,
I que fins el final hi romangui
Deixant que rondini tot el món. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 185

Tres cantates conserva el BWV destinades al Quart diumenge després de la Trinitat: Les BWV 185, 24 i 177, aquesta darrera destinada també al diumenge anterior. Ara farem una ullada a la primera d'elles, la cantata BARMHERZIGES HERZE DER EWIGEN LIEBE BWV 185.

Pertany al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 14 de juliol de 1715, segons consta al manuscrit de la mà del propi Bach. El 20 de juliol de 1723 fou reestrenada a Leipzig, per la qual cosa la seva tonalitat va haver de ser ajustada al Kammerton imperant en aquella ciutat, un to o to i mig més baixa que el Chorton usat a Weimar. El llibretista Salomo Franck s'inspirà en l'Evangeli del dia, el Sermó a la Muntanya de LLuc 6, 36-42.

El moviment inicial, Barmherziges Herze der ewigen Liebe (Cor misericordiós de l’amor etern), és un complex duet de soprano i tenor als quals es sumarà l'oboè entonant la melodia de la coral Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ, tot i que a la versió de Leipzig aquest paper correspondrà a la trompeta. Les inversions del tema inicial presentat pel soprano i recollit pel tenor semblen voler simbolitzar les misericòrdies divina i humana. Sota tot això, del continu flueix una incessant línia de corxeres en compàs 6/4.

El segon moviment serà el recitatiu Ihr Herzen, die ihr euch (Vosaltres, Oh cors), on el contralt serà acompanyat de tota la corda mentre vocalitza adequadament els termes més destacats. Acabarà en arioso per a declamar el vers evangèlic Ihr messt, wird man euch wieder messen (Tal com mesurareu, mesurats en sereu).

Seguirà el contralt protagonitzant la cantata amb l'ària Sei bemüht in dieser Zeit (Ànima, afanyat al present), en la qual serà acompanyat de cordes i oboè duplicat pel primer violí. Es tracta d'un elegant moviment on ja trobem alguns dels simbolismes que seran recurrents a tota l'obra posterior de Bach, com les notes disperses amb què es canta el terme auszustreuen (sembrar), el gir sobre efreuen (goig) o la llarga nota sostinguda sobre Ewigkeit (Eternitat).

Ara serà el baix qui prengui el relleu amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària: El primer, Die Eigenliebe schmeichelt sich! (L'amor propi, ell mateix, fa el tifa!), donarà pas a l'ària Das ist der Christen Kunst (Així és com cal ser un Cristià!) en la qual solament el continu amb fagot acompanyarà el cant. El primer vers esdevindrà una espècie de proclama que anirà apareixent al llarg de tot el moviment.

La cantata conclourà amb la coral Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ (Senyor Jesucrist, sies clement), la mateixa que ha aparegut al moviment inicial, cantada ara a capella, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura, destacant aquí una cinquena veu de violí. Es tracta d'una coral de Johann Agricola datada cap als anys 20 de segle XVI.

J.M.S.

Cantata BWV 185
BARMHERZIGES HERZE DER EWIGEN LIEBE
Dominica 4 Post Trinitatis
Estrenada: 14 de juliol de 1715
Text: Salomo Franck, amb coral final de Johann Agricola (1522-30)

1. ÀRIA – DUET (Soprano, Tenor)
Cor misericordiós de l’amor etern,
Abranda, remou envers tu, el meu cor,
Perquè fructifiqui en bonesa i compadiment,
Fon-te dins meu, O, flama de l’amor!
***
2. RECITATIU (Alt)
Vosaltres, Oh cors,
Que us heu tornat com roques i penyes,
Ablaniu-vos, entendriu-vos!
Feu cas del què el Salvador us ensenya;
Practiqueu, exerciu la compassió
I tot el temps que esteu a la terra
Mireu de fer-vos semblants al Pare!
Compte! No aneu pas
Amb judicis temeraris
Al Totpoderós jurat,
Car la seva còlera us farà miques!
Perdoneu, si voleu ser perdonats!
Doneu, doneu en aquesta vida!
Aplegueu un capital,
Que un dia allà dalt,
Amb escreix, os el retornarà Déu
Car, tal com mesurareu, mesurats en sereu.
***
3. ÀRIA (Alt)
Ànima, afanyat al present,
A sembrar amb generositat,
Perquè et faci goig la collita
En la rica Eternitat,
On qui hagi sembrat el bé
Anirà cap a la sega content. 
***
4. RECITATIU (Baix)
L'amor propi, ell mateix, fa el tifa!
Fes per manera,
De treure't primer de sobre la biga;
Abans d'anar a treure la brossa
Que a l'ull del veí et fa nosa!
Mal que el teu pròxim no és pur del tot,
Sàpigues que tu no ets cap àngel, tampoc;
Esmena les teus defectes!
Com pot caminar segur i camí dret
Un que és cec, amb un altre cec?
No esdevindrà que per llur desgràcia,
Cauran a la rasa un darrera l'altre?
***
5. ÀRIA (Baix)
Així és com cal ser un Cristià!
Conèixer sols a Déu i ell mateix,
De veritable amor, abrandar,
No fer cap judici imprudent,
No tirar per terra el què el veí fa,
Amb el pròxim no fer el desentès,
Compartir amb prodigalitat!
Així és com guanyar els homes i Déu,
Així és com cal ser un Cristià!
***
6. CORAL
Senyor Jesucrist, sies clement,
A tu clamo, escolta el meu plany,
Atorga'm el perdó ara mateix,
No em vulguis desesperar;
El camí recte, Senyor, és el meu,
El que tu em volgueres donar,
Per viure per tu, només,
Per ser útil el meu germà,
Per guardar la teva paraula, fidel.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 147

Les tres festivitats luteranes dedicades a la Mare de Déu eren la Purificació (2 de febrer), l'Anunciació (25 de març) i la Visitació o Mariae Heimsuchung, que es celebrava el 2 de juliol. Per a ella conserva el catàleg dues cantates, les BWV 10 i 147. D'aquesta darrera i famosíssima cantata, en parlarem tot seguit.

La cantata HERZ UND MUND UND TAT UND LEBEN BWV 147 forma part d'una terna de cantates del Cicle de Weimar  escrites per als diumenges segon, tercer i quart d'Advent de l'any 1716 que podem considerar trigèmines: La seva estructura és pràcticament idèntica i el llibretista fou Salomo Franck, autor habitual de les cantates d'aquell cicle primigeni. Aquestes versions originals, actualment perdudes, apareixen catalogades com a BWV 70a, 186a i 147a, tot i que hi ha dubtes de si aquesta darrera va ser realment acabada i interpretada o si va quedar com un esborrany incomplet.

Quan Bach arribà a Leipzig l'any 1723, descobrí que en aquesta ciutat els diumenges segon, tercer i quart d'Advent eren festivitats dedicades a la reflexió espiritual, sense música orquestral a les esglésies. Decidí, per tant, traslladar aquestes tres cantates a d'altres festivitats del calendari. Degudament reescrites, les tres foren presentades el mateix any 1723: La BWV 186 per al Setè Diumenge després de la Trinitat (11 de juny), la BWV 147 per a la Visitació de Maria (2 de juliol) i la BWV 70 reaparegué vint diumenges més tard que la primera, el 21 de novembre, Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat.L'Evangeli del Quart diumenge d'Advent (Joan 1, 19-28) es centrava en la figura de Joan Baptista, antecessor d'aquell qui ve després de mi. A partir d'aquesta idea construí Salomo Frank un llibret que Bach va veure totalment adequat a la Visitació de Maria, festivitat en la qual es llegia aquell passatge de l'Evangeli (Lluc 1, 39-56) en què Maria visita la seva cosina Isabel, estant totes dues embarassades una de Jesús i l'altra de Joan Baptista, el qual reconegué el Messies des de l'úter matern. L'afegit dels recitatius i l'ària de baix, que podrien ser obra del propi Bach, acabaren d'adequar la cantata a la festa de la Visitació.

S'inicia la cantata amb un magnífic cor en tres seccions carregat d'optimisme i confiança que arrenca amb una brillant fanfàrria orquestral capitanejada per la trompeta, a la qual seguiran les habituals construccions en forma de fuga coral: Herz und Mund und Tat und Leben (El cor i la boca, els actes i la vida). Aquest to desenfadat s'enfosquirà lleument quan s'entonin les paraules Ohne Furcht und Heuchelei (Sense por ni hipocresia), tot i que aviat retornarà el clima bonhomiós per a desembocar de nou a l'alegre fanfàrria inicial.

El segon moviment serà el recitatiu de tenor Gebenedeiter Mund! (Benaurada boca!), un moment de lloança a Maria sustentat per les cordes que donarà pas a la primera ària de la cantata, Schäme dich, o Seele, nicht (No recelis, ànima, O no!). Es tracta d'un reposat moviment per a contralt acompanyat d'oboè d'amore i continu amb fagot que transmet una especial pau espiritual.

Seguirà el recitatiu del baix Verstockung kann Gewaltige verblenden (La tossuderia podrà ofuscar els poderosos) on destaquen les descripcions musicals dels termes recitats, tals com Stuhle stößt (abatre), erhebt (aixecar) o erbebt (fremar, tremolar).

El cinquè moviment serà una deliciosa ària per a soprano i violí solista, del qual resulta molt remarcable la virtuosa partitura: Bereite dir, Jesu, noch itzo die Bahn (Aparia Jesús, suara, el teu Camí). El tema incessant del baix continu podria ser una al·legoria de les passes, al·lusió al camí esmentat al text.

I arribarà la coral que tancarà la primera part de la cantata, la qual ha esdevingut una de les peces més populars no ja de Bach sinó de tota la història de la música i que es repetirà de nou al final de l'obra, tot i que amb una altra lletra segurament més coneguda. Aquí apareix la sisena estrofa de l'himne Jesu, meiner Seele Wonne de Martin Jahn, cantada amb una melodia  de Johann Schopp la qual, tot i que no ho sembli, és desenvolupada per Bach per a conformar el famós tema instrumental de l'inici. Aquest és presentat pel violí primer doblat pels oboès, als quals acompanyarà la resta de la corda i el continu, que imprimirà un ritme transmissor de fermesa, confiança i optimisme. En la meva pobre opinió, aquest ritme del continu és un dels secrets de la peça que, per desgràcia, en moltes interpretacions modernes perd força en ser ralentitzat. Sobre ells, el cor reforçat per la trompeta entonarà la coral senzillament a capella, sense desenvolupament polifònic, la qual cosa dotarà certament tot el conjunt d'una bellesa diàfana i pura. 

Així conclou la primera part de la cantata. La segona, destinada a ser cantada després del sermó, s'inicia amb l'ària Hilf, Jesu, hilf, dass ich auch dich bekenne (Ajuda’m, Jesús, ajuda’m, per tal que jo t’obri el cor), una deliciosa peça on solament el continu acompanya el tenor, amb un paper destacat del violoncel. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com Freude (goig), Heiland (Salvador) o brenne (ablamar).

Segueix un recitatiu de contralt acompanyat de dos oboès da caccia on es destacaran musicalment els salts del Baptista dins el ventre matern, imatge que per cert inspirà a Bach una de les seves àries més belles, Johannis Freudenvolles springen, de la cantata BWV 121.

El penúltim moviment, l'ària Ich will von Jesu Wundern singen (Vull cantar els miracles de Jesús), desplegarà el dispositiu instrumental en ple per acompanyar el baix. Per sobre de tots ells destacarà la trompeta, que dotarà la peça d'un innegable aire triomfal reblat per les poderoses escales que recorren la partitura en tots els nivells. Certs termes són poderosament vocalitzats, com les 44 notes amb què es canta la paraula Opfer (Ofrena) o les 48 de kräftig (enfortir), mentre que Feuer (ardència) ho fa amb una llarga nota sostinguda.

I la cantata conclourà novament amb la famosa coral que tancava la primera part, però ara amb la setzena estrofa de l'himne de Martin Jahn, que ha esdevingut cèlebre: Jesus bleibet meine Freude  (Jesús, joia meva, queda't), habitualment traduïda erròniament com Jesús, alegria dels homes.

J.M.S.

Cantata BWV 147
HERZ UND MUND UND TAT UND LEBEN
Festo Visitationis Mariae (2 de juliol)
Estrenada: 2 de juliol de 1723 (Basada en una 1ª versió de 1716)

Text: Salomo Franck, un Himne de Martin Jahn i fragments anònims.

Prima Parte

1. COR
El cor i la boca, els actes i la vida
cal que donin testimoni de Crist
sense por ni hipocresia
puix que ell és Déu i Salvador.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Benaurada boca!
Maria revelà la intimitat de la seva ànima
amb proves de lloança i gratitud
tot copsant i fent-se seu
el miracle que el Salvador
obrà en Ella, la seva serventa.
Oh llinatge humà,
esclau de Satanàs i del pecat,
la vinguda consoladora de Crist
t'ha fet lliure d'aquest maltret, d'aquest jou!
Altrament, si la teva boca i el teu esperit enterc
silencien, refusen semblant bonesa,
pensa que, tal com diu l’Escriptura,
et caurà en sort un judici implacable!
***
3. ÀRIA (Alt)
No recelis, ànima, O no!
D'acceptar el teu Salvador
Si ell et diu que t’ha fet seva
Davant dels ulls del seu Pare!
Doncs, ací baix, a la terra
Qui tan se li'n doni refusar-lo,
En serà refusat per Ell
Quan arribi al Paradís.
***
4. RECITATIU (Baix)
La tossuderia podrà ofuscar els poderosos
fins que el braç de l'Altíssim
els abati de llurs setials;
car, aquest braç s'aixeca
malgrat fremi tota la bola del món,
rescabalant així, els innocents
que en són lliurats.
Oh Cristians, alceu-vos exultants de joia
poseu-vos a punt,
ja és aquí el moment gaudiós
ja és aquí el dia de la salvació:
El Salvador us crida
per forjar-vos cos i ànima
amb el regal de la Gràcia
Amunt! crideu-lo amb desig fervent,
abraceu-lo enfervorits per Déu!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Aparia Jesús, suara, el teu Camí,
Escull, Salvador meu,
Aquesta ànima creient
I mira’m, fit a fit, amb ulls compassius!
***
6. CORAL
Sóc sortós, compto amb Jesús,
O, amb quina força m'hi aferro,
Perquè m'endolceix el cor
Quan estic trist i m'atueixo.
Jo tinc Jesús, ell m'estima,
Ell, se'm dóna d'allò més
Ah, el meu cor com patiria
Si el meu Jesús em deixés!

Seconda Parte

7. ÀRIA (Tenor)
Ajuda’m, Jesús, ajuda’m, per tal que jo t’obri el cor
Tant en sort o desventura, tan en goig com en tristor,
Que et proclami Salvador,
En la fe, en la serenor;
Que el meu cor, sens parar, s’ablami d’amor per tu.
Ajuda’m, ajuda’m, Jesús!
***
8. RECITATIU (Alt)
La suprema i prodigiosa mà de l’Omnipotent
penetra en els misteris pregons de la terra.
A Joan li va caldre omplir-se de l’Esperit,
a través de la badiella, quan encara
era al ventre de la seva mare,
i per tal de reconèixer el Salvador
es mogué, bategà i guimbà, alhora que Elisabet
manifestava el miracle,
i de la boca i els llavis de Maria
en sortia una ofrena.
Quan vosaltres, Oh creients,
noteu la flaquesa de la carn,
si els vostres cors blaeixen d’amor
i així i tot, la vostra boca
encara no gosa d’acceptar el Salvador,
aleshores, serà el poder de Déu
que us infondrà la força de l’Esperit
per tal de fer brollar de les vostres llengües
paraules de gratitud i lloança.
***
9. ÀRIA (Baix)
Vull cantar els miracles de Jesús,
Tot fent-li amb els llavis ofrena.
Ho faré pel seu compromís d’amor
Que enfortirà amb sagrada ardència
La meva mundana boca, la meva carnal flaquesa.
***
10. CORAL
Jesús, joia meva, queda’t
Del meu cor Alè i Consol,
Jesús, cura la meva flaquesa
A la meva vida dóna vigor,
A l’ànima meva, tendresa
Als meus ulls deler i claror.
Per’xò mai trauré Jesús
De ma vida i del meu cor.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 7

A la Leipzig de Bach, les diades de Sant Joan i Sant Miquel eren festa grossa, per la qual cosa calia celebrar-les amb solemnes oficis en els quals no podia faltar la corresponent cantata. Per a la festa del solstici d'estiu se'n conserven tres, que són les BWV 167, BWV 7 i BWV 30, ordenades per data de composició. Tot seguit analitzarem la d'enmig, la cantata CHRIST UNSER HERR ZUM JORDAN KAM BWV 7, la qual s'estrenà el dia 24 de juny de 1724, sent la tercera del cicle de cantates corals escrit per Bach durant el seu segon any a la Cantoria de Sant Tomàs.

Ara bé, tot apunta que aquell dia Bach en persona no devia poder dirigir l'execució, ja que els documents el situen l'endemà mateix a Gera, a uns seixanta kilòmetres de Leipzig, assistint a la inauguració d'un nou orgue. És de suposar que algun substitut va haver d'encarregar-se dels aspectes musicals d'aquell Sant Joan de 1724 a Leipzig.

La coral que inspira la cantata és obra de Martí Luter i es centra en el baptisme en sí més que en la figura del Baptista. Com és habitual a les cantates corals, l'anònim llibretista conserva la literalitat de les estrofes primera i última, mentre que les intermèdies són lliurement reelaborades.

S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom: Christ unser Herr zum Jordan kam (Crist, nostre Senyor, va venir al Jordà). Es tracta d'un elaboradíssim moviment on Bach enfronta un concertino de violí i dos oboès d'amore amb el ripieno, és a dir la resta de l'orquestra. Sobre ells, el cor teixirà una densa polifonia a 4 veus basada en la melodia de la coral que inspira la cantata, encomanada coma a cantus firmus als tenors. A aquest respecte convé remarcar que a les quatre primeres cantates d'aquell cicle de cantates corals (BWV 20, 2, 7 i 135) Bach trasllada el cantus firmus per les veus de manera descendent: Als sopranos a la BWV 20, als contralts a la BWV 2, als tenors a la BWV 7 i als baixos a la BWV 135. Per acabar, és remarcable també el tema musical que protagonitza aquest cor, que avança com a onades, sense dubte una al·legoria del riu Jordà.

Al segon moviment, el baix encarnarà la Vox Christi (o bé la del propi Baptista) per tal de dirigir-se directament al creient a l'ària Merkt und hört, ihr Menschenkinder (Escolteu atentament, Fills dels Homes), una peça sustentada únicament pel continu amb continus girs descendents que volen representar l'aigua vessada durant el baptisme i que desprèn energia i convicció.

El tenor s'encarregarà dels dos següents passatges: El recitatiu Dies hat Gott klar i l'ària Des Vaters Stimme ließ sich hören (La veu del Pare es fa sentir), un sensacional moviment amb acompanyament de dos violins a ritme de giga i un ampli ritornello de vint-i-quatre compassos que l'inicia i el conclou, a més d'enllaçar les seves tres seccions en forma da capo.

De nou apareixerà el baix, ara per a entonar el recitatiu Als Jesus dort nach seinen Leiden (Quan Jesús va patir el turment), acompanyat de tota la corda i que esdevé arioso a la part final, quan es reciten paraules textuals de Jesús. 

El penúltim moviment serà l'ària de contralt Menschen, glaubt doch dieser Gnade (Homes, tingueu Fe en aquesta gràcia), una peça de gran emotivitat que recorda moltíssim a alguna de les àries de la Passió Segons Sant Mateu i que destaca per la seva arrencada amb el cant despullat d'acompanyament instrumental, recurs que reforça el caràcter admonitori del primer vers.

I la cantata conclourà amb la coral Das Aug allein das Wasser sieht (Els ulls només veuen aigua), darrera estrofa de l'himne de Luter que ha inspirat la cantata, entonada senzillament a capella amb una melodia que en inici s'aplicava al salm 67 però que a partir de 1541 també ho féu a aquesta coral.

J.M.S.

Cantata BWV 7
CHRIST UNSER HERR ZUM JORDAN KAM
Festo S. Johannis Baptistae
Estrenada: 24 de juny de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter

1. COR
Crist nostre Senyor
va venir al Jordà
Per voluntat del seu Pare
I va ser batejat per Sant Joan
Per a emprendre seva obra i la seva missió.
Així va voler instaurar un bany
Que ens netegés del pecat
I ofegués la mort
Amb la seva pròpia Sang i Ferides.
***
2. ÀRIA (Baix)
Escolteu atentament, Fills dels Homes:
Allò que Déu mateix anomena Baptisme
Sense dubte necessita de l'aigua
Però no només d'ella:
Són la Paraula i l´Esperit del Senyor
El que bateja i purifica els pecadors.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Déu ens ho ha explicat ben clar
Amb paraules i amb imatges.
Al Jordà parlà la veu del Pare
En ésser batejat Crist.
Va dir: Heus aquí el meu Fill amat,
En qui tinc gran complaença,
Ha baixat de la Trona Celestial
Per al bé del món,
Encarnat en una humil forma
Feta de carn i de sang
Com la dels Fills dels Homes.
Preneu-lo ara com a Salvador vostre
I seguiu les seves precioses ensenyances!
***
4. ÀRIA (Tenor)
La veu del Pare es fa sentir.
El Fill, que ens va redimir amb sa sang
Fou batejat com un veritable Home.
L'Esperit Sant aparegué en forma de coloma
Per tal que mai no dubtéssim
Que és la Santíssima Trinitat
Qui ens ha instituït el Baptisme.
***
5. RECITATIU (Baix)
Quan Jesús va patir el turment
I, després de ressuscitar,
Era ja a punt de tornar amb el Pare
Va dir als seus deixebles:
Aneu pel món i instruïu tothom,
Aquell qui cregui i es bategi a la Terra
Es salvarà i serà Benaurat!
***
6. ÀRIA (Alt)
Homes, tingueu Fe en aquesta gràcia:
No morireu en el pecat
Ni patireu el foc Infernal!
Les obres i la santedat de l'home
Déu no les té en compte.
Hem nascut pecadors,
Estem perduts per naturalesa,
La Fe i el Baptisme purifiquen el pecat
Per a que escapem de la condemna.
***
7. CORAL
Els ulls només veuen l'aigua
Quan els homes la vessen.
La fe, però, sap del poder
De la sang de Jesucrist.
La Fe és un torrent vermell
Tenyit de la sang de Crist
Que cura bé totes les culpes:
Les que d'Adam hem heretat
I les que cometem nosaltres.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 20

El Primer Diumenge després de la Trinitat és una festivitat per a la qual s'han conservat 4 cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat també en aquesta festivitat, generalment acompanyant alguna altra cantata. Tot seguit repassarem la cantata BWV 20 O EWIGKEIT DU DONNERWORTH, una cantata de gran envergadura i també de gran importància, ja que fou la primera del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs de Leipzig, ciutat on fou estrenada l'11 de juny de 1724. L'anònim llibretista estructura la cantata en dues parts i s'inspira en un himne de Johann Rist de 1642 abreujat per Gottfried Vopelius, en el qual també es basarà la cantata BWV 60, escrita uns quants mesos més tard.

Amb aquest diumenge s'obria el cicle més llarg del calendari litúrgic de l'església luterana de temps de Bach, que es perllongava fins a l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Potser per això concep Bach el cor inicial amb la forma d'una obertura francesa, idea que sembla haver sorgit a Weimar l'any 1714 (cantata BWV 61) i que apareix en altres cantates, com les BWV 97, 110, 119 o 194. Això dotarà el moviment inicial d'una gran solemnitat i elegància al principi i al final, mentre que la secció central esdevindrà una potent fuga. És destacable el tema dels violins dels compassos inicials, que deriva de la melodia del coral, obra de Johann Schopp. El cantus firmus serà encomanat als sopranos doblats per la trompeta, mentre que les altres veus teixiran una dens polifonia on destaca el tractament de diversos termes, com Ewigkeit (Eternitat), cantat amb llargues notes o les entretallades entonacions sobre erschrocken (espant). Tot el moviment transmet una sensació de desassossec espiritual davant la inconcebible immensitat d'allò etern.

El recitatiu de tenor Kein Unglück ist in aller Welt zu finden (No hi ha dolor al món) dóna pas a la seva ària, Ewigkeit, du machst mir bange (Eternitat, tu que em fas tremolar), reposat moviment a càrrec de les cordes que pretenen suggerir el lent crepitar de les flames.

Prendrà el relleu el baix, amb el seu parell de recitatiu i ària. Al primer, Gesetzt, es dau'rte der Verdammten Qual (Suposeu que el turment dels culpables), seguirà l'ària Gott ist gerecht in seinen Werken (Déu és just en les seves obres), dinàmic moviment participat pels tres oboès i estructurat en forma da capo. Hi destaca el moment anterior a la repetició de la primera secció, quan el temps es ralentitza mentre el baix professa l'advertència Bedenke dies, o Menschenkind! (Pensa-hi, Criatura Humana!).

El sisè moviment serà l'ària de contralt O Mensch, errette deine Seele (Oh, Home! Redimeix la teva Ànima), protagonitzada per les cordes i el seu doble ritme: Sobre el predominant de 3/4 se n'amaga un de 2/4, la qual cosa genera un cert clima d'intranquil·litat molt adient al text, del qual es vocalitza de manera singular el terme fliehen (esquivar).

La primera part de la cantata conclourà amb la coral Solang ein Gott im Himmel lebt (Mentre al Cel hi hagi un Déu), cantada senzillament a capella i que en la litúrgia dominical donaria pas al sermó.

Passat aquest, s'interpretaria la segona part de la cantata, que comença amb una nova ària de baix amb trompeta tronant titulada Wacht auf, wacht auf, verlornen Schafe (Atents, Atents, anyells extraviats!) i en la qual Bach evoca escenes del Judici Final a l'estil d'altres cantates apocalíptiques com la BWV 70.

Seguirà el recitatiu de contralt Verlass, o Mensch, die Wollust dieser Welt (Abandona, home, les temptacions del món), amb cert acompanyament del continu i que donarà pas al duet O Menschenkind (Oh, Fill de l'Home), que compartirà amb el tenor. És aquest un moviment intimista sustentat només pel continu, que s'inspira en l'Evangeli del dia i la paràbola d'Epuló i Llàtzer (LLuc 16, 19). Són nombrosos els figuralismes musicals amb què s'il·lustren termes com lieben (apreciar), Qual (turment) o Tröpflein Wasser (gota d'aigua).

I l'obra conclourà amb la coral O Ewigkeit, du Donnerwort (Oh Eternitat! Paraula terrible), recapitulació del concepte principal de la cantata i que presenta per tercera vegada la melodia de Johann Schopp amb la qual s'entona la dotzena estrofa de la coral que l'ha inspirat, cantada de nou a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 20
O EWIGKEIT DU DONNERWORTH (I)
Dominica 1 Post Trinitatis
Estrenada: 11 de juny de 1724
Text: Anònim, Basat en un Himne de Johann Rist (1642)

Prima Parte

1. COR
Oh Eternitat! Paraula terrible,
Espasa que travessa l'Ànima,
Principi sense final!
Oh Eternitat! Temps sense temps!
La meva tristesa és tan gran
Que no sé cap on anar.
El cor em tremola d'espant,
Tinc la llengua enganxada al paladar.
***
2. RECITATIU (Tenor)
No hi ha dolor al món
Que duri per sempre:
Arriba el dia en que el temps l'esborra.
Però, Ai las! La condemna eterna
És cosa ben diferent:
Prolonga el càstig sens final.
Sí! Tal com Jesús va dir,
No hi ha salvació fora de l'Eternitat!
***
3. ÀRIA (Tenor)
Eternitat, tu que em fas tremolar
Eternament, eternament és massa!
Ai las! En veritat no és cosa risible:
Aquestes flames eternes
No es comparen amb cap altra!
El cor se m'omple d'espant
Quan imagino aquest suplici
I dirigeixo el pensament a l'Infern.
***
4. RECITATIU (Baix)
Suposeu que el turment dels culpables
Durés tal nombre d'anys
Com brins d'herba hi ha al món
I Estels habiten al firmament.
Suposeu que el càstig fos tan llarg
Com homes han existit
Des del principi del món:
Tot i així hi hauria un límit,
Algun dia hi arribaríem.
Encara que tu, criatura maleïda,
Hagis suportat les tortures
De tots els dimonis
Durant milions d'anys,
Encara així no existeix final!
El temps, inabastable,
Comença de nou a cada instant,
Sempre novament,
Per a l'eterna condemna de l'Ànima.
***
5. ÀRIA (Baix)
Déu és just en les seves obres:
Els petits pecats d'aquest Món
Són castigats amb llargs suplicis.
Ah! Si tothom ho tingués en compte!
Breu és el temps, la mort ens espera.
Pensa-hi, Criatura Humana!
***
6. ÀRIA (Alt)
Oh, Home! Redimeix la teva Ànima,
Esquiva l'esclavatge de Satanàs,
Deslliura't del pecats per tal que,
A les cavernes sulfuroses
On la mort aboca els condemnats,
La teva ànima no hi vagi.
Oh, Home! Redimeix la teva Ànima!
***
7. CORAL
Mentre al Cel hi hagi un Déu
Regnant sobre els núvols
Existirà la condemna:
Seran turmentats amb fred i calor,
Amb por, fam, horror, foc i llamps,
Però no es consumiran mai,
I el suplici solament cessarà
Quan Déu deixi de ser etern.
***
Seconda Parte

8. ÀRIA (Baix)
Atents, Atents, anyells extraviats!
Desperteu del malson del pecat
I correu a redreçar les vostres vides!
Desperteu, abans que la trompeta tronant
Us reclami amb espant des de la tomba
I us condueixi al Tribunal de Déu
Davant el Jutge Suprem del Món!
***
9. RECITATIU (Alt)
Abandona, home, les temptacions del món:
Luxe, vanitat, riqueses, honor i diners;
Pensa doncs,
Ara que l'arbre de la vida és frondós,
En allò que pot esdevenir la teva salvació.
Aquest pot ser el teu darrer dia
Cap home sap quan ha de morir.
Que ràpidament, que fàcilment,
Arriba la fredor de la mort!
Potser aquesta mateixa nit
El taüt serà a la teva porta.
Pensa, doncs, per sobre de tot
En la salvació de la teva ànima!
***
10. DUETTO (Alt, Tenor)
Oh, Fill de l'Home,
Abandona ara mateix
Els pecats i el món que aprecies
Per tal que la condemna
Que et farà gemir i petar les dents
No et pugui punyir eternament!
Ah! Pensa en aquell home ric
El qual, durant el turment,
Ni per un moment és alleujat
Per una sola gota d'aigua!
***
11. CORAL
Oh Eternitat! Paraula terrible,
Espasa que travessa l'Ànima,
Principi sense final!
Oh Eternitat! Temps sense temps!
La meva tristesa és tan gran
Que no sé cap on anar.
Deixa'm entrar, si així et plau,
Senyor Jesús, a la teva Joiosa Llar!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 129

La Festa de la Trinitat constitueix una fita important del calendari litúrgic luterà, ja que obre el seu cicle més extens, que engloba tots els diumenges posteriors fins l'arribada de l'Advent, quatre setmanes abans de Nadal. Les cantates conservades per a aquesta festivitat són les BWV 129, 165, 176 i 194, de les quals  analitzarem la primera, la cantata GELOBET SEI DER HERR, MEIN GOTT BWV 129, una obra amb una cronologia discutida:  Alfred Dürr i Konrad Küster especulen que podria haver estat estrenada el 16 de juny de 1726, mentre que altres investigadors s'inclinen pel 8 de juny de 1727. Sigui com sigui, sabem que la cantata fou reinterpretada almenys els anys 1732 i 1744. Es tracta d'una de les cantates corals de l'estil posterior a les del cicle de 1724-25, és a dir, que la coral en què es basa és posada en música íntegrament seguint el sistema per omnes versus. En aquest cas, es tracta d'una coral de Johann Olearius de 1665 les estrofes de la qual comencen amb les mateixes paraules, excepte la darrera. Les tres primeres estrofes van dedicades respectivament al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, mentre que les dues darreres es dediquen a la Trinitat pròpiament dita, amb la qual cosa la cantata esdevé una gran doxologia. Bach converteix en cors els moviments extrems, mentre que els tres centrals esdevenen àries, amb la qual cosa no hi ha recitatius.

Arrenca la cantata amb un magnífic cor en forma de motet-coral immers en un brillant concertant a càrrec de la fanfàrria instrumental de les grans diades, amb trompetes i timbales a més de cordes, flauta i oboès: Gelobet sei der Herr (Lloat sigui el Senyor). Els sopranos s'encarreguen de la melodia de la coral, el cantus firmus, mentre que la resta de veus estableixen la polifonia. Aquesta melodia, atribuïda a Ahasverus Fritsch, apareix en altres cantates, sense anar més lluny a la cantata immediatament anterior en el BWV.

El segon moviment serà una ària del baix en lloança del Fill redemptor, en la qual només el baix continu acompanyarà el cantant amb un teixit musical densament ordit. Com és habitual en musicar estrofes corals, Bach renuncia a la forma da capo i estructura la peça en dues seccions. Destaquen les vocalitzacions sobre Gelobet sei (Lloat sigui) i  Höchste Gut (Tresor suprem).

La següent ària va a càrrec del soprano amb acompanyament de flauta i violí solista, establint tots ells un elaborat concertant basat en una figura de 2+4 semicorxeres que esdevé omnipresent al llarg de tota la partitura, car apareix en 98 dels seus 120 compassos.

I la darrera ària la cantarà el contralt acompanyat de l'oboè d'amore. És un fer habitual que Bach emparelli preferentment aquesta veu amb aquest instrument, de fet succeeix en 30 de les 75 ocasions en que en una ària de les cantates l'oboè ha d'acompanyar un cantant. Aquí, l'ambient serà d'una dolçor i placidesa beatífiques gràcies a l'àmplia melodia en compàs 6/8.

La cantata conclourà amb una nova explosió de glòria i majestat a la coral Dem wir das Heilig itzt (Per a aquell qui és Sant), segurament una de les més enlluernadores de Bach gràcies al dispositiu orquestral en ple que l'acompanya, en un cas molt similar al de la darrera coral de l'Oratori de Nadal. La melodia utilitzada torna a ser la del cor inicial que, com ja hem dit, és habitualment utilitzada per Bach en vàries cantates sense dubte a causa de la seva indiscutible bellesa.

J.M.S.

Cantata BWV 129
GELOBET SEI DER HERR, MEIN GOTT
Festo Trinitatis
Estrenada: 16 de juny de 1726 o 8 de juny de 1727
Text: Himne de Johann Olearius de 1665

1. COR
Lloat sigui el Senyor,
El meu Déu, la meva Llum, la meva Vida,
El meu Creador, que m'ha atorgat
El Cos i l'Ànima,
Mon Pare, que vetlla per mi
Des del ventre matern,
I que en tot moment
Em colga de bens.
***
2. ÀRIA (Baix)
Lloat sigui el Senyor,
El meu Déu, el meu Salvador, la meva Vida,
El Fill estimat del Pare,
Que s'ha sacrificat per mi,
Que m'ha redimit
Amb la seva preciosa Sang,
Que m'ha entregat a través de la Fe
El tresor suprem que és Ell mateix.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Lloat sigui el Senyor,
El meu Déu, el meu Consol, la meva Vida,
Esperit preciós del Pare
Que el Fill m'ha regalat,
Que renova el meu cor,
Que li insufla noves forces
I que en qualsevol necessitat
Li aporta consell, consol i ajuda.
***
4. ÀRIA (Alt)
Lloat sigui el Senyor,
El meu Déu, de vida eterna,
A qui reverencia tot allò
Que plana pels aires.
Lloat sigui el Senyor
En son Santíssim Nom:
Déu el Pare, Déu el Fill
I Déu l'Esperit Sant.
***
5. CORAL
Per a aquell qui és Sant
Entonem plens d'alegria
Acompanyats d'una Legió d'Àngels
El Sanctus, Sanctus cantem!
El celebra i enalteix amb el cor
Tota la Cristiandat:
Lloat sigui el meu Déu
Per tota l'Eternitat!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 184

Tres dies consecutius dedicava l'església luterana de temps de Bach a cadascuna de les tres principals festes del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. Per al tercer dia de Pentecosta, és a dir, el dimarts després de la Pasqua Granada o Segona Pasqua, conserva el catàleg les cantates BWV 175 i 184 ERWÜNSCHTES FREUDENLICHT, que serà la que avui analitzarem.

Estrenada a Leipzig el 30 de maig de 1724, en realitat es tracta de la paròdia d'una cantata profana escrita a Köthen pel Cap d'Any de 1718, única festivitat juntament amb el natalici del príncep Leopold en què s'interpretava música vocal a la cort calvinista d'aquella ciutat. D'aquesta versió original (BWV 184a) només es conserven unes poques particel·les, a la vegada que es desconeixen els autors dels dos textos. El de la versió religiosa sembla haver-se inspirat el l'Evangeli del dia (Joan 10, 1-11), el qual presentava Jesús com un pastor, i no és descartable que a la versió profana aquesta funció pastoral fos assumida pel príncep Leopold. Hi ha indicis de que la cantata fou refeta l'any 1731, tot i que aquesta nova versió s'hauria perdut.

Sembla ser que tant la cantata original com la paròdia religiosa conservaren el mateix títol, Erwünschtes Freudenlicht (Desitja llum joiosa), que és el de l'extens recitatiu de tenor inicial, amb acompanyament de flautes travesseres, instruments que com veurem protagonitzen la cantata en el pla instrumental. El tram final esdevindrà arioso per a entonar sense flautes el terme freude (joia), degudament vocalitzat.

Seguirà un extens duet de soprano i contralt, Gesegnete Christen, glückselige Herde (Benaurats Cristians, venturosa ramada), deliciós moviment on destaquen els girs ascendents de flautes i cordes a l'uníson. Com hem dit, es tracta d'un moviment de llarga durada, on els 143 compassos de la primera secció es repetiran després dels 66 de la secció central per tal de conformar l'habitual estructura da capo. Tota la partitura és impregnada de cert aire pastoral donades les al·lusions al ramat presents al text.

Els moviments centrals de la cantata van a càrrec del tenor. El primer, un nou recitatiu extens titulat So freuet euch, ihr auserwählten Seelen! (Apa doncs, alegreu-vos ànimes escollides!). El seu caràcter sil·làbic es trenca en certs moments sobre termes com Labsal (gaudi), Freude (Joia) o Vollkommne Himmelsfreude (plena felicitat del Cel).

Seguirà el tenor, entonant l'ària Glück und Segen sind bereit (Ja estan a punt benaurança i sort), una peça en dues seccions a ritme de polonaise protagonitzada per l'elaborada partitura del violí solista i de la qual seria interessant haver conservat la versió profana per a descobrir el motiu original de l'àmplia vocalització sobre krönen (coronar), que sembla poc justificada.

El cinquè moviment és una coral que, com veurem, no tanca la cantata. Es tracta d'una entonació a capella de la vuitena estrofa de l'himne O Herre Gott, dein göttlich Wort, compost l'any 1526 per Anarg de Wildenfels i que susbstitueix el recitatiu que ocupava aquest lloc a la versió profana.

La cantata conclou amb el cor i duet Guter Hirte, Trost der Deinen (Deixa'ns la teva santa paraula), un singular moviment a ritme de gavota on les intervencions de la massa coral seran trencades per les de la parella de soprano i baix, que eren els únics cantants de la versió original i aquí protagonitzen tota la secció central. Aquesta mateixa música seria reutilitzada 9 anys més tard a la cantata BWV 213, una obra profana de felicitació al príncep Friedrich Christian de Saxònia estrenada el 5 de setembre de 1733.

J.M.S.

Cantata BWV 184
ERWÜNSCHTES FREUDENLICHT
Feria III Pentecostes
Estrenada: 30 de maig de 1724. Basada en una versió profana, BWV 184a, de 1718.
Text: Anònim, amb una coral (Nº5) d'Anarg de Wildenfels (1526)

1. RECITATIU (Tenor)
Desitjada llum joiosa
Que llostreja amb la nova Aliança
Per mà de Jesús, el nostre Pastor!
Nosaltres, que fins ara erràvem
Per la fosca vall de la mort
Ara estem plens de gaubança
Perquè Déu ens ha enviat
El Pastor, que tant esperàvem.
Ell és el nodriment de l'ànima
Ell pel camí recte ens emmena
Amb pas, d'esperit i de paraula.
Nosaltres, el seu poble escollit,
Coneixem la seva puixança;
És la seva mà, solament,
La que ens dóna delectança,
I reforça els nostres cors.
Ell ens estima, som la seva ramada
Notem el seu auxili i conhort.
Vol que en ell posem la mirada,
Fugint de la vanitat del món,
Comptant amb la seva emparança.
Oh pastor! que ho dones tot pel ramat
Tu l'estimes fins en el fossar i en la mort,
Dels seus enemics els defensa el teu braç,
El zel pel teu ramat és pasturatge de l'ànima.
Sí! que vingui l'hora de creuar la vall fosca
La seva suau gaiata ens farà costat i ens guiarà
És per això, que el seguirem amb joia fins la fossa
Alcem-nos! correm vers Ell, del tot transfigurats.
***
2. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Benaurats Cristians, venturosa ramada,
Veniu agraïts, al costat de Jesús, a fer estada!
Rebutgeu la seducció d’aquesta terra llagotera!
Perquè la vostra alegria esdevingui ben plena.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Apa doncs, alegreu-vos ànimes escollides!
La vostra joia en el cor de Jesús s’arrela,
Aquest gaudi cap home no el pot mesurar.
L’alegria també la podran percebre
Aquells qui estaven endogalats pel pecat,
Que pel Paladí de Judà se n’han pogut desfer.
Tenim un David entre nosaltres,
El braç heroi que de l’enemic ens allibera.
Quan, Déu guarda amb braó el seu ramat,
Quan, ple d’ira, els seus enemics colpeja,
Quan, l’amargant mort en la creu
Ni tan sols l’esparvera,
Per això, ara ja no senten cap dolor,
Ja que viuran amb el seu Déu
Joiosos per sempre.
Aquí, assaboreixen les exquisides pastures
I allí, esperen trobar la plena felicitat del Cel.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Ja estan a punt benaurança i sort,
Per a coronar l’escollit ramat.
Jesús farà arribar una època d’or
Pels qui a Ell s’han consagrat.
***
5. CORAL
Senyor, jo compto que, en tot sofriment,
No deixis en l’abandó,
Els qui, de la teva paraula, són fidels servents
Amb fe i des del fons del cor;
Dóna’ls benaurança, de mantinent
I guarda’ls de la destrucció;
O Senyor, t’adreço els meus precs,
Deixa’m morir content i animós.
***
6. COR & DUETTO (Soprano, Baix)
Deixa’ns la teva santa paraula,
Solaç del teu ramat, Bon Pastor!
Que brilli el teu rostre clement,
Sigues el nostre Déu i Protecció,
Que les teves mans omnipotents
Ens drecin camí vers la Salvació.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 68

Tres dies successius dedicava l'església luterana de temps de Bach a celebrar les tres principals festivitats del calendari: Nadal, Pasqua i Pentecosta. Per al segon dia de Pentecosta conserva el catàleg les cantates BWV 68, 173 i 174, de les quals serà la primera la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.

Entre el 29 d'abril i el 27 de maig de 1725 posà Bach en música nou cantates de la poetessa lipsienca Christiane Mariane von Ziegler, a la qual devia conèixer personalment, i de la qual mai més utilitzà cap llibret. Una d'aquestes cantates fou la titulada ALSO HAT GOTT DIE WELT GELIEBT, catalogada amb el BWV 68 i que s'estrenà a Leipzig el dilluns 21 de maig de 1725. Presenta una estructura simètrica en la qual dos cors i dues àries pivoten entorn el recitatiu central.

El cor inicial que intitula la cantata (Tant estimà Déu al món) es basa en una melodia coral desconeguda, que no apareix en cap altra obra de Bach. A partir d'ella es construeix un feixuc moviment a ritme de siciliana que posa música a un himne de Salomo Liscow, paràfrasi de l'Evangeli de Sant Joan 3, 18. El cantus firmus serà encarregat als sopranos reforçats per la trompa.

El segon moviment, Mein gläubiges Herze (Creient cor meu), serà una deliciosa ària de soprano acompanyat de violoncel piccolo, amb una història ben curiosa: La seva versió primigènia es troba a la cantata BWV 208, la primera cantata profana de Bach, també coneguda com la Cantata de la cacera i que havia estat estrenada a Weissenfels l'any 1713. Allà el títol de l'ària era Weil die wollenreichen Herden. Al final del manuscrit original d'aquesta cantata, hi apareix un trio per a violí, oboè i baix continu de 27 compassos que deriva del ritornello instrumental d'aquesta ària i que fou catalogat amb el BWV 1040 com a obra autònoma. Sembla com si, donada la bellesa d'aquest ritornello, algú hagués demanat a Bach que n'improvisés una ampliació. A la cantata BWV 68, Bach afegeix una nova versió d'aquest meravellós trio a l'ària, a mode de coda, la qual cosa l'eleva a cotes encara més divines. Respecte a la versió profana, la paròdia religiosa n'amplia tant la durada com el dispositiu instrumental.

L'eix de la cantata el constitueix el recitatiu del baix Ich bin mit Petro nicht vermessen (Com Pere, no sóc presumptuós), on s'introdueixen les habituals vocalitzacions sobre termes com freude (joia). Seguirà el baix amb la següent ària, Du bist geboren mir zugute (Has nascut per a procurar-me el bé), un animat moviment a ritme de dansa campestre que també prové de l'esmentada cantata BWV 208 i on hi destaca l'acompanyament de fins a tres oboès. Aquest ambient pastoral s'explica per l'argument  de la versió profana, on l'ària era cantada per Pan, déu dels camps, els ramats i les boscúries.

La cantata no conclourà amb la coral habitual sinó amb un gran motet tractat en doble fuga: El primer motiu (Wer an ihn gläubet, der wird nicht gerichtet) s'exposa progressivament des de les veus baixes cap a les altes, mentre que el contratema (wer aber nicht gläubet, der ist schon gerichtet) ho fa des de les altes cap avall, simbologia dels escollits que pujaran al cel i dels maleïts que davallaran als inferns. A més de cordes i oboès, un cornetto i tres trombons duplicaran les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 68
ALSO HAT GOTT DIE WELT GELIEBT
Feria II Pentecostes
Estrenada: 21 de maig de 1725
Text: Christiane Mariane von Ziegler

1. COR
Tant estimà Déu al Món
Que ens envià son Fill.
Aquell qui a Ell s'entregui per la Fe
Viurà amb Ell eternament.
Qui cregui que Jesús ha nascut per a ell,
Mai es perdrà,
I cap dolor podrà punyir
Aquell que sigui estimat per Déu i son Fill Jesús.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Creient cor meu,
Alegra't, canta, gaudeix:
Ton Jesús és aquí!
Fora tristesa, fora planys.
Només us vull dir
Que Jesús és a prop.
***
3. RECITATIU (Baix)
Com Pere, no sóc presumptuós,
Allò que em consola i m'omple de joia
És que Jesús no m'ha oblidat!
No només ha vingut a jutjar el món, no:
Aquesta vegada ha volgut dirimir pecats i culpes
Fent de mitjancer entre Déu i l'Home.
***
4. ÀRIA (Baix)
Has nascut per a procurar-me el bé,
Ho crec, i n'estic joiós,
Car ja n'has fet prou, per mi.
Encara que s'esquerdi el globus terraqui,
Encara que Satanàs parli contra meu,
És a Tu, Salvador meu, a qui adoraré.
***
5. COR
Qui cregui en Ell no serà jutjat
Però aquell qui no creu ja ho ha estat,
Per no haver confiat en el nom
Del Fill Unigènit de Déu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra