BWV 145

Conserva el catàleg les cantates BWV 134, 145 i 158 per al tercer dia de Pasqua, és a dir, el dimarts després del Diumenge de Pasqua de Resurrecció, festivitat que com el Nadal i la Pentecosta l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius. Avui ens dedicarem a conèixer una mica millor la segona d'elles, la cantata BWV 145 ICH LIEBE, MEIN HERZE, ZU DEINEM ERGÖTZEN, brevíssima obra estrenada a Leipzig molt probablement el 19 d'abril de 1729.

Aquesta indefinició cronològica es deu a la desaparició de les partitures originals, conservant-se únicament una còpia del segle XIX, més d'un segle posterior a la seva composició. En la nostra ajuda arriba Christian Friedrich Henrici, més conegut com Picander, qui publica el text de la cantata l'any 1728 i d'aquí que aquesta segurament fos musicada per Bach l'any següent. Picander concep l'obra com un diàleg entre Jesús i l'Ànima, encarnats respectivament pel tenor (no pel baix com és habitual) i el soprano.

Estem davant una obra molt breu que potser anava precedida d'alguna simfonia instrumental que desaparegué en el transcurs dels anys. També sembla probable que en origen fos una cantata profana de l'època de Köthen parodiada per Picander per a ús religiós. Sigui com sigui, les dues àries que capitalitzen musicalment la cantata són d'una bellesa i alegria desbordants.

La cantata arrenca amb el duet de soprano i tenor que li dóna nom: Ich lebe mein Herze zu deinem Ergötzen (Cor meu, jo visc per tu, amb deliri), un deliciós moviment protagonitzat pel violí solista on es recrea l'aparició de Jesús als Apòstols narrada al final de l'Evangeli de Lluc. Tant el seu caràcter dansaire com l'adaptació del text a les veus apunten a l'origen profà de la cantata abans esmentat.

El segon moviment, Nun fordre, Moses, wie du willt (Ara, si tu ho vols, Moisès), és un recitatiu de tenor que acaba en arioso per a recalcar el vers Tingues, sols això, en compte, cor meu!

Seguirà una nova ària, ara per a baix, que manté l'aire dansaire del duet inicial: Merke, mein Herze, beständig nur dies (Tingues, sols això, en compte, cor meu). Desplega aquí Bach tota l'orquestra, encapçalada per la trompeta aguda i la flauta travessera, a més d'oboès d'amore i cordes, això sí, sense les violes. La paraula besteht (perpetuar, romandre) és cantada amb l'habitual nota llarga. Com hem esmentat anteriorment, es tracta d'una peça d'extrema bellesa i joia plena.

Un breu recitatiu de soprano (El meu Jesús viu) condueix a la també breu coral final, Drum wir auch billig fröhlich sein (És per això que també estem contents), catorzena estrofa d'un himne de Nikolaus Herman de 1560 cantada senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 145
ICH LIEBE, MEIN HERZE, ZU DEINEM ERGÖTZEN
Feria III Paschatos (Dimarts de Pasqua de Resurrecció)
Estrenada: probablement el 19 d'abril de 1729
Text: Chriatian Friedrich Henrici, Picander. Coral final extreta d'un himne de N. Herman.

1. ÀRIA - DUET (Tenor - Soprano)
Tenor (Jesús)
Cor meu, jo visc per tu, amb deliri.
Soprano (Ànima)
Jesús meu, tu vius per mi, amb deliri.
Tenor
La meva vida exalça la teva vida.
Soprano
La teva vida exalça la meva vida.
Ambdós
El nostre plet ha estat esquinçat del tot,
La pau dóna serenor a l’ànima
I obre les portes del cel als pecadors.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ara, si tu ho vols, Moisès,
Ja pots seguir exercint la llei implacable,
Ací tens el meu rebut.
Signat amb la sang i les nafres de Jesús,
Ja en deus tenir prou;
Estic salvat, sóc lliure,
Ara visc amb Déu en pau i concòrdia;
El qui m’acusa, al meu davant, serà humiliat
Perquè Déu ha ressuscitat.
Cor meu, tingues-ho ben present!
***
3. ÀRIA (Baix)
Tingues, sols això, en compte, cor meu,
Encara que t’oblidis de tot el demés,
Que el teu Salvador viu!
Fes que això sigui el fonament
I la força de la teva fe,
Ultra que la perpetuï.
Tingues, sols això, en compte, cor meu!
***
4. RECITATIU (Soprano)
El meu Jesús viu,
Això ningú m’ho podrà prendre
Per això moriré sense queixar-me.
Estic ben segur
I tinc la confiança
Que la foscor de la fossa
Em remuntarà fins la glòria celestial;
El meu Jesús viu!
Ja en tinc prou.
El meu cor i el meu esperit
Volen avui mateix anar cap al cel
Per a contemplar el Redemptor.
***
5. CORAL
És per això que també estem contents,
Cantant l’Al·leluia, a bon dret,
I et lloem, Jesucrist Senyor;
Que has ressuscitat pel nostre conhort.
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 66

L'església luterana de temps de Bach dedicava tres dies successius a celebrar les tres principals festes del calendari litúrgic: Nadal, Pasqua i Pentecosta. Per al Segon dia de Pasqua, és a dir, el nostre Dilluns de Pasqua, conserva el catàleg les cantates BWV 6 i 66 ERFREUT EUCH, IHR HERZEN, essent aquesta darrera la que tot seguit analitzarem.

Friedrich Smend demostrà que aquesta cantata és una paròdia d'una obra profana, avui perduda, estrenada a Köthen el 10 de desembre de 1718 per a celebrar l'aniversari del Príncep Leopold, titulada Der Himmel dacht auf Anhalts Ruhm und Gluck BWV 66a. El llibretista Christian Friedrich Hunold l'havia concebut com un diàleg entre la Felicitat (contralt) i la Fama (tenor). D'aquesta cantata primigènia reutilitzarà Bach els cinc primers moviments en la versió d'església, afegint la tercera estrofa de l'antic himne Christ ist erstanden a mode de coral final. El llibretista de la nova versió és desconegut (Picander?), i manté l'estructura dialogada de l'original però amb noves al·legories: Ara el contralt encarnarà el Temor i el tenor l'Esperança.

La versió d'església s'estrenà a Leipzig el 10 d'abril de 1724, constant reinterpretacions en els anys 1731 i 1735.

El cor inicial Erfreut euch, ihr Herzen (Alegreu-vos, cors ) destaca per la seva envergadura i riquesa musical. A la versió profana clausurava la cantata, amb els solistes cantant les excel·lències de Leopold, contestades amb aclamacions per la resta del cor. Es tracta d'un dels cors més extensos de Bach i presenta la clàssica estructura en tres seccions. Les dues seccions extremes ens presenten un ambient festiu i exuberant, amb tot el dispositiu desfermat, capitanejat per la trompeta aguda, doblada pels oboès o els violins. A la secció central però, el ritme baixa i callen els instruments festius per a deixar que el cor desenvolupi un extens passatge on termes com Trauren (Tristors), Fürchten (Temors) o Ángstliche Zagen (pors angoixoses) són vocalitzats amb inflexions descendents i doloroses. Algunes rauxes del tema inicial anticipen el retorn de l'alegria, que es confirmarà a la tercera secció, repetició Da Capo de la primera.

El baix protagonitza els següents moviments: Primer, el recitatiu Es bricht das Grab und damit unsre Not (S'ha trencat el sepulcre i amb ell la nostra aflicció), en el qual és acompanyat de tota la corda que es capgira al darrer compàs il·lustrant el terme geraten (tornar). A continuació, encararà l'ària Lasset dem Höchsten ein Danklied erschallen (Deixem que ressoni un himne al Déu suprem), en la qual es respira l'aire dansaire de la música profana. Estructurada en forma Da Capo, destaquen l'elegant ritornello instrumental, amb oboès i violins a l'uníson i la llarga nota amb què es canta el terme Ewige Treu (Fidelitat eterna). A la secció central tot s'agitarà per tal d'il·lustrar l'aparició sobtada de Jesús present al text.

Contralt i tenor prendran ara el relleu del baix i protagonitzaràn els següents dos moviments. El recitatiu Bei Jesu Leben freudig sein (La joia de poder viure prop de Jesús) és molt dens i presenta tres seccions ben diferenciades: Una arrencada en recitatiu secco serà seguida per un duet en arioso en el qual s'estableixen àmplies figures en forma de cànon per a acabar de nou amb el simple recitat sense més acompanyament que el continu. A continuació els dos solistes (personificant, recordem, el Temor i l'Esperança) entonaran, acompanyats de la formosa partitura del violí solista, el meravellós duet Ich fürchte nicht des Grabes Finsternissen (A mi m'espanta la foscor de la fossa). És certament remarcable la manera en què Bach fa cantar a cadascú el seu text: El contralt entona el seu A mi m’espanta amb un tema tremolós d'una sola nota que denota vacil·lació, mentre que el tenor canta el seu A mi no m'espanta amb un gir derivat del tema d'arrencada que expressa seguretat i confiança.

La cantata conclourà, com ha estat dit, amb l'antic Christ ist erstanden, himne medieval que apareix a Pessau a finals del segle XI.

J.M.S.

Cantata BWV 66
ERFREUT EUCH, IHR HERZEN (Dialogus)
Feria II Paschatos
Estrenada: 10 d'abril de 1724, basada en una versió profana de 1718.
Text: Anònim. El coral final és datat a les darreries del s. XI

1. COR
Alegreu-vos, cors,
Fugiu, patiments,
Que el salvador viu i regna entre nosaltres.
Ja podeu fer fora
Les tristors, els temors, les pors angoixoses.
El Salvador vivifica el seu Regne espiritual.
***
2. RECITATIU (Baix)
S’ha trencat el sepulcre i amb ell la nostra aflicció,
La nostra boca proclama les obres de Déu;
El nostre Salvador viu; així, el maldol i la mort
S’han tornat alegria per tots els Creients.
***
3. ÀRIA (Baix)
Deixem que ressoni un himne al Déu suprem
Per a regraciar la seva pietat i fidelitat.
Jesús es fa present per lliurar-nos la pau.
Jesús ens convida a viure amb ell.
I cada dia la seva misericòrdia es renovella.
***
4. RECITATIU a 2
(Tenor = Esperança / Alt = Temor)
Esperança
La joia de poder viure prop de Jesús
És un raig de sol lluminós en els nostres cors.
Mirar el nostre Salvador ben esperançats
I edificar dins nostre el seu Regne
És la condició dels veritables cristians.
Mes ai! com que ací hi ha meloses fruïcions,
I la meva ànima hi troba plaer i benestar,
El meu Salvador m’increpa amb rigor:
“El meu sepulcre i mort t’han donat la Vida
La meva Resurrecció és la teva esperança”.
De la meva boca en vol sortir un prec,
Salvador meu!
Però, què esquifit,
Què migrat, quina futilesa,
Serà per tu, Oh ésser Gloriós
Si et dreço un càntic de victòria i agraïment?
Ambdós
E. La meva mirada veu com ressuscita el Salvador.
T. Cap mirada veu com ressuscita el Salvador.
E. Ja s’ha lliurat dels lligams de la mort.
T. Encara no s’ha lliurat dels lligams de la mort. 
E. Com pot ser que encara hi hagin cors atemorits?
T. Com pot ser que els morts surtin del fossar?
E. Si és Déu el qui reposa al fossar,
ni el sepulcre ni la mort poden subjectar.
Temor
Ah Déu meu! que has vençut la mort,
Has aixecat la llosa i esmicolat el segell,
Jo crec en tu, però m’ajudaràs, pobre de mi?
Tu pots donar-me coratge.
Treu-me de dubtes, persuadeix-me,
El Déu que fa miracles
M’ha afermat l’esperit amb la força del perdó,
Per fer-me veure Jesús ressuscitat.
***
5. ÀRIA DUET
(Tenor = Esperança / Alt = Temor)
T. A mi m’espanta la foscor de la fossa
E. A mi no m’espanta la foscor de la fossa
T. Em fa por que el meu Salvador no torni.
E. Espero que el meu Salvador torni.
Ambdós
Ara, el meu cor veu el cel obert
I encara que l’enemic s’exasperi
Amb l’ajut de Déu el sabré prevaler.
***
6. CORAL
Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia!
Alegrem-nos tots,
Crist vol ser el nostre consol,
Kyrie Eleison!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 4

La Pasqua de Resurrecció celebra el retorn a la vida de Jesús tres dies després de la seva crucifixió. Des del punt de vista teològic és la festa més important del cristianisme, que l'església luterana de temps de Bach celebrava en tres dies successius, com el Nadal i la Pentecosta. El Primer dia de Pasqua presenta un aspecte curiós en el catàleg de Bach, ja que per a tan important festivitat es conserven únicament dues cantates, i les dues són obres de joventut. Tot i afegint l'Oratori de Pasqua BWV 249, una obra molt posterior, sorprèn el fet que no existeixin més cantates pasquals tenint en compte que conservem 6 cantates de Ratsweschel, 5 de Cap d'Any o 4 per a La Candelera.

Les dues cantates conservades són les BWV 31 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 4 CHRIST LAG IN TODESBANDEN, una obra remarcable per nombrosos aspectes.

D'entrada, es desconeix la data de la seva composició, tot i que ha de ser de les primeres cantates de Bach, si no la primera. Una possible data d'estrena podria ser l'examen amb el qual aconseguí la plaça d'organista a Mühlhausen, el diumenge de Pasqua de 1707. De ser així seria la cantata més antiga de Bach que conservem. Sigui com sigui, la cantata fou degudament refeta a Leipzig entre 1724 i 1725.

El jove compositor posa en música de manera íntegra una coral de set estrofes de Martí Luter basada en l'himne llatí Victimae Paschali laude, que origina una estructura totalment simètrica dividida en versets i centrada en un cor, envoltat a banda i banda d'un solo, un duet i un altre cor. L'estil musical és el típicament arcaïtzant de les cantates primigènies de Bach.

S'inicia la partitura amb una breu simfonia de les cordes a mode de preparació de la melodia coral que protagonitzarà els següents moviments. Aquesta apareix tot seguit al cor que intitula la cantata: Versus I Christ lag in Todesbanden (Crist jeia amortallat), una densa fuga on la melodia va a càrrec dels sopranos doblats pel cornetto, mentre que la resta de veus teixeixen la polifonia doblades pels trombons. Sota elles, les cordes desenvolupen la seva pròpia temàtica.

El Verset II és un minimalista però intens duet del soprano reforçat pel cornetto i el contralt acompanyat de trombó: Den Tod niemand zwingen kunnt  (Ningú no pot aturar la mort). La melodia coral, amb variacions,  anirà de nou a càrrec del soprano.

Seguirà l'extraordinària coral per a tenor Jesus Christus, Gottes Sohn (Jesucrist el fill de Déu), en la qual la melodia coral serà acompanyada d'un enèrgic tema dels violins a l'uníson, volent simbolitzar la lluita de Crist amb la Mort. El terme Gewalt (Poder) s'il·lustrarà amb uns poderosos acords i, quan a continuació aparegui el terme Nichts (Res), tot s'aturarà per a declamar en adagio els versos denn Tods Gestalt (No en queda res, de la mort). El tema inicial tornarà a engegar fins l'Al·leluia final.

Gairebé sense pausa apareixerà el Verset IV, Es war ein wunderlicher Krieg (Aquella fou una estranya guerra), que constitueix l'eix de la cantata. Es tracta d'un cor carregat de potència vocal però amb un mínim acompanyament orquestral, que es limita al baix continu. La melodia coral s'encomana ara als contralts.

El Verset V, Hier ist das rechte Osterlamm (Heus aquí l'autèntic anyell pasqual), serà un solo del baix amb quatre veus de violí i viola. La paraula Kreutz dibuixarà el símbol de la creu sobre la partitura, un dels primers exemples d'aquest simbolisme tan habitual al llarg de l'obra de Bach. I de nou, els termes Tode (Mort) i Nichts (No) seran vocalitzats de manera remarcable, el primer portant la tessitura fins al fons i el segon amb entonacions entretallades.

El penúltim moviment, So feiern wir das hohe Fest (Celebrem així la gran festa), serà un triomfal duet de soprano i tenor a cavall del ritme que marca el baix continu, que donarà pas al verset final, Wir essen und leben wohl (Mengem i gaudim bé), on la coral que ha protagonitzat la cantata és entonada senzillament a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

 J.M.S.

Cantata BWV 4
CHRIST LAG IN TODESBANDEN
Feria I Paschatos (Diumenge de Pasqua)
Estrenada: Cap al 1707. Revisada cap al 1724-25
Text: Martí Luter

1. SINFONIA
***
2. VERSET I (Cor)
Crist jeia amortallat
Sacrificat pels nostres pecats,
Va ressuscitar
Per donar-nos la vida;
Ens n'hem d'alegrar,
Lloar Déu i agrair-li-ho
I cantar Al·leluia!
***
3. VERSET II (Soprano, Alt)
Ningú no pot aturar la mort
Entre el gènere humà,
I aquesta falta ens vingué dels nostres pecats,
Ningú era innocent.
Per aquesta raó la mort vingué tan ràpidament
A ensenyorir-se de nosaltres
I fer-nos esclaus al seu regne. Al·leluia!
***
4. VERSET III (Tenor)
Jesucrist, fill de Déu,
Vingué en lloc nostre
I aniquilà el nostre pecat,
Vencent així la mort
Dels seus drets i del seu poder
No en queda res, de la mort,
Que ha perdut la seva arma.
Al·leluia!
***
5. VERSET IV (Cor)
Aquella fou una estranya guerra
on lluitaren la mort i la vida,
La vida es féu amb la victòria,
i anorreà la mort.
L'Escriptura ha anunciat
com una mort acabà amb l'altra,
La mort esdevingué irrisòria.
Al·leluia!
***
6. VERSET V (Baix)
Heus aquí l'autèntic anyell pasqual
Ofert pel Senyor.
Dalt de la creu
Crema d'amor ardent.

La seva sang senyala la nostra porta,
La fe venç la mort,
El botxí no té res a fer contra nosaltres,
Al·leluia!
***
7. VERSET VI (Soprano, Tenor)
Celebrem així la gran festa
Amb l'alegria del cor i les delícies
Que el Senyor ens dispensa
Només Ell és el sol
Que amb la llum de la seva gràcia
Il.lumina els nostres cors,
La nit del pecat s'ha esvaït.
Al·leluia!
***
8. VERSET VII (Cor)
Mengem i gaudim bé
El just pa de Pasqua,
L'antic llevat no ha d'estar pas
Al costat de la paraula gràcia,
Crist serà el nostre aliment,
I ell sol sadollarà la nostra ànima.
La fe no vol altra vida que aquesta.
Al·leluia! 

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 120

A la Leipzig del segle XVIII, el relleu de les autoritats municipals generalment es solemnitzava amb un ofici a l'església de Sant Nicolau el dilluns o divendres següents al dia de sant Bartomeu (24 d'agost). Era l'anomenat Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, en la qual era indispensable l'execució d'una gran cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver sonat també en ocasió d'algun d'aquests Ratsweschel. Comptant el Ratsweschel de 1750 en el qual sonà una cantata de Bach, que havia mort feia un mes, el compositor solemnitzà amb la seva música 28 d'aquestes celebracions a Leipzig.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a més d'un mínim de quatre cantates més avui en dia perdudes. Tot seguit analitzarem la cantata BWV 120 GOTT, MAN LOBET DICH IN DER STILLE, de la qual la investigació només ha pogut determinar que fou estrenada abans de 1730, ja que en aquella data apareix una versió reescrita destinada a la Festa de la Reforma (BWV 120b), a la qual havia precedit una altra reelaboració destinada a un casament (BWV 120a) celebrat l'any anterior i que ens ha arribat de manera molt fragmentària. El fet que el text d'aquesta darrera fos obra de Christian Friedrich Henrici (Picander) fa pensar que les altres versions també ho siguin, tot i que no se sap del cert. En tot cas, el llibretista utilitza un versicle del Salm 65 al moviment inicial i la versió alemanya del Te Deum de Martí Luter a la coral final.

És poc conegut el fet que a la BWV 120a aparegui el que sembla ser una versió primigènia de l'espectacular simfonia de la cantata BWV 29, la qual a la vegada deriva de la partita per a violí BWV 1006. Aquesta primera versió ve a ser la simfonia de BWV 29, però sense trompetes ni timbales.

El moviment inicial de la cantata, sorpresivament, no és pas un cor sinó una ària per a contralt que la intitula: Gott, man lobet dich in der Stille zu Zion (Déu, et lloem en el silenci de Sió). El contralt apareix envoltat per cordes i oboès en un ambient de joia continguda, que s'expressa sobretot per les exuberants vocalitzacions, de les més ornamentades de Bach. Potser la referència al silenci present al tex desaconsellà a Bach musicar aquest moviment en la forma de l'habitual cor esclatant de les cantates de Ratsweschel. Sigui com sigui, alguns autors creuen estar davant la reutilització d'un concert per a violí de l'època de Köthen, que hauria estat convertit aquí en una peça vocal.

Immediatament però, apareixerà el cor que hauria d'haver iniciat la cantata: Jauchzet, ihr erfreuten Stimmen (Exultem, que els nostres crits de joia), un enlluernant cor amb tota la fanfàrria festiva de les grans ocasions que Bach convertirà anys més tard en el Et Expecto de la Missa en Si Menor. Presenta dos temes principals: Al de la fanfàrria inicial el segueix un de basat en les vocalitzacions ascendents sobre Steiget bis zum Himmel nauf! (enlairar-se fins al Cel). A ells cal sumar un de més lineal, que constituirà la secció intermèdia. El resultat de tots ells serà un dels cors més esclatants de la producció bachiana.

El baix prendrà el relleu, amb el recitatiu Auf, du geliebte Lindenstadt (Tu ciutat dels til·lers), referència al nom original de Leipzig, que deriva del mot eslau lipe (Til·ler) i que també apareix a la  cantata BWV 119, la qual potser compartiria llibretista amb aquesta BWV 120.

La següent ària, Heil und Segen (Cal que les nostres autoritats), prové d'una obra de l'època de Köthen: La primera versió de la Sonata en Sol major per a violí i clavecí BWV 1019a, que al seu torn podria derivar d'una obra encara anterior i en la qual constitueix el tercer moviment, Cantabile, ma un poco Adagio. Va encomanada a soprano i corda amb violí solista, del qual destaquen les belles ornamentacions que ens recorden a les de l'ària inicial i, personalment, també al Laudamus te de la Missa en Si Menor. D'aquesta deliciosa peça destaquen els cinc compassos dedicats a il·lustrar el terme freundlich küssen (sempre agermanades) al final de la secció central.

Un recitatiu amb el tenor sustentat per les cordes condueix a la coral final, Nun hilf uns, Herr, den Dienern dein (Ara i sempre, Senyor, ajuda els teus servents), quarta estrofa de la versió alemanya del Te Deum escrita per Martí Luter l'any 1529. Com en el cas de la cantata BWV 119, sobta que la coral es canti a capella, sense la intervenció de trompetes ni timbales, com és el cas d'altres cantates de festa grossa, d'aquí que en algunes interpretacions s'inclogui una fanfàrria final a discreció dels intèrprets recordant els piferi, trompetistes municipals que a l'Alemanya de temps de Bach amenitzaven des dels campanars les diades festives. El propi Johann Sebastian era fill d'un d'aquests músics, Johann Ambrosius, trompetista municipal de la ciutat d'Eisenach.

J.M.S.

Cantata BWV 120
GOTT, MAN LOBET DICH IN DER STILLE
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: abans de 1730
Text: Possiblement de Christian Friderich Henrici (Picander)

1. ÀRIA (Alto)
Déu, et lloem en el silenci de Sió,
i et fem vot de prometença.
***
2. COR
Exultem, que els nostres crits de joia
aixequin el vol fins el cel!
Lloem Déu en el seu Santuari
i exalcem la seva Glòria;
Que la seva generositat
i la seva misericòrdia
es perpetuïn per sempre més.
***
3. RECITATIU (Baix)
Tu ciutat dels til·lers,
Vine a prostrar-te a l'Altíssim,
tot confessant
la seva paternal protecció
i magnificència.
Ell et conserva, t'empara i et guarda,
constantment, fins i tot,
amb la seva mà amorosa.
Ara bé,
Una vegada satisfetes les promeses que has fet a l'Altíssim,
Canta-li himnes d'agraïment i humilitat!
Perquè, si li és possible, vingui a afavorir
aquesta ciutat i terra
així com el seu renovat Consell
amb un sens fi de benediccions!
***
4. ÀRIA (Soprano)
Cal que les nostres autoritats
es facin seves, en tot temps,
la salut i la prosperitat
a fi de que la justícia i la lleialtat
caminin l’una i l’altra
sempre agermanades.
***
5. RECITATIU (Tenor)
Ara, Senyor, vulgues impartir
la teva benedicció a aquest Consell,
a fi que ens protegeixi
de qualsevol adversitat
i que la justícia fructifiqui
en les nostres llars
perquè la descendència del teu Pare
i el teu nom beneït
siguin glorificats per nosaltres!
***
6. CORAL
Ara i sempre, Senyor, ajuda els teus servents,
que has salvat amb la teva sang!
Guarda'ns un recer dalt del cel
Amb els Sants eternament deslliurats!
Protegeix el teu poble, Senyor Jesucrist,
beneeix-lo, car és el teu heretatge;
preserva'l i tingues-li cura a tota hora
i enlaira'l cap a l'Eternitat!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 119

El Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, es celebrava a les ciutats alemanyes de l'època de Bach amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat sembla haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel. A totes elles caldria afegir almenys quatre cantates més, desgraciadament perdudes.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, de les quals tot seguit n'analitzarem la BWV 119 PREISE, JERUSALEM, DEN HERRN, una obra que com veurem presenta vàries singularitats.
A Leipzig, l'elecció d'un nou consistori es solemnitzava amb una missa a l'església de Sant Nicolau pels volts de Sant Bartomeu, a finals d'agost. Fou en aquesta església on la cantata s'estrenà el dia 30 d'agost de 1723, el primer estiu de Bach a la Cantoria de Sant Tomàs. L'anònim autor del llibret utilitzarà fragments de l'Antic Testament per tal de fer un paral·lelisme entre Leipzig i Jerusalem. L'orquestració de la cantata, com totes les de Ratsweschel, és esclatant i hi destaca la participació de fins a quatre trompetes, un fet molt inhabitual en Bach que només es repeteix a la cantata BWV 63.
Segurament per tal d'impressionar el seu nou públic, i tenint en compte que s'obria una nova legislatura, Bach dóna al cor inicial de la cantata la forma d'una obertura francesa, enginyosa idea que apareix en altres cantates, com les BWV 20, 61, 97, 110 o 194. La grandiosa solemnitat dels compassos inicials és seguida d'una elaborada fuga vocal sobre el text que intitula la cantata: Preise, Jerusalem, den Herrn (Lloa, el Senyor, Jerusalem; estima, el teu Déu, Sió), uns versos provinents del Salm 147. La pompositat dels compassos inicials tancarà el moviment. El resultat de tot això és una música d'una fastuositat corprenedora, segurament aquest sigui el més solemne de la sèrie de cors amb forma d'obertura francesa esmentats anteriorment.
El segon moviment serà un recitatiu del tenor que comença i acaba amb el mateix vers (Terra benaurada! Ciutat sortosa!) per a donar pas a la seva pròpia ària: Wohl dir, du Volk der Linden (Benaurat tu, poble dels til·lers), una ària singular en la qual dos oboès da caccia acompanyen el cantant, disposició que mai més veurem en cap obra de Bach. Amb això la fastuositat inicial donarà pas a la calidesa i la felicitat continguda. Les idees del text deriven del Salm 85 i la ciutat dels til·lers és la pròpia Leipzig, el nom de la qual deriva de l'eslau lipa, til·ler.
També únic serà el següent recitatiu, So herrlich stehst du, liebe Stadt! (Essent així, que gloriosa et veus, ciutat preada!). El baix, introduït per una fanfàrria de quatre trompetes i timbales, serà acompanyat a la secció central per dues flautes dolces  i de nou els dos oboès da caccia.
Seguirà l'ària de contralt Die Obrigkeit ist Gottes Gabe (L’autoritat és un do de Déu), protagonitzada per les dues flautes dolces i el seu ritme puntejat, que resulta contradictori amb un text que enalteix l'autoritat divina i ens fa sospitar que podria tractar-se d'una paròdia de música escrita anteriorment.

El recitatiu de soprano Nun! wir erkennen es und bringen dir enllaçarà directament amb l'enorme cor Der Herr hat Guts an uns getan (El senyor ens ha omplert de béns), un moviment amb forma de motet a càrrec del dispositiu vocal i instrumental en ple. Una pomposa fanfàrria instrumental donarà pas a una gran fuga vocal que arrenca amb un tema de 8 notes que he localitzat en altres dues obres de Bach: El cor inicial de la cantata BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ i el número 58b (numeració NBA) de la Passió Segons St. Mateu, quan el poble es burla del crucificat Jesús amb les paraules Ist er der König Israels (Si és el Rei dels Jueus, que baixi ara de la creu, i llavors creurem en Ell). Aquesta cantata seria l'obra més antiga en la qual apareix aquest tema, que per a Bach potser tenia algun simbolisme especial. La fanfàrria enllaçarà els blocs corals i tancarà el moviment.

Els dos darrers números són una mena d'epíleg en el qual s'implora la protecció divina: Primer, el recitatiu de contralt Zuletzt! (En fi!) i després la coral Hilf deinem Volk, Herr Jesu Christ (Salva el nostre poble, Senyor Jesucrist), versió alemanya del Te deum realitzada per Martí Luter l'any 1529. Estranyament, es canta senzillament a capella, silenciant trompetes i timbales, a diferència d'altres cantates de festa grossa en les quals la fanfàrria solemnitza les corals conclusives.

J.M.S.

Cantata BWV 119
PREISE, JERUSALEM, DEN HERRN
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 30 d'agost de 1723
Text: Anònim, amb fragments extrets del Psalm 147 i del Te Deum de M. Luter 

1. COR
Lloa, el Senyor, Jerusalem; estima, el teu Déu, Sió!
Car, ell embarra les teves portes,
beneeix els teus infants
i posa pau als teus confins.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Terra benaurada! Ciutat sortosa!
on el Senyor hi té estatge i llar.
Pot Déu, atorgar-nos millor mercè
que l’honor de viure en aquesta terra?
Hi ha cap altra ciutat
beneïda amb tanta benvolença?
On s’hi apleguen
alhora, fidelitat i bonesa,
on justícia i pau,
de bracet per sempre més,
mai satisfetes, no es cansen
de fer tota cosa promesa.
En resum, et declarem:
Terra benaurada! Ciutat sortosa!
***
3. ÀRIA (Tenor)
Benaurat tu, poble dels til·lers,
Benaurat tu, poble sortós!
Quants beneficis i favors de Déu
t’han estat donats
a més no poder,
que no tenen fi ni compte.
Benaurat tu, poble dels til·lers,
Benaurat tu, poble sortós!
***
4. RECITATIU (Baix)
Essent així, que gloriosa et veus, ciutat preada!
Escollida per Déu,
reps bens i més béns en heretatge
que el cor reté
i, a fe, cal reconèixer,
que per mà del Senyor creixen i creixen.
O sí!
Què més vols?
Heus ací el testimoni
convincent de cor i a consciència,
que tot el doll de bonesa que reps
pertoca a la generositat de Déu
i que al seu savi govern escau.
Ara, doncs, poble estimat,
disposa’t a donar-li devota gratitud
si no, fins i tot emmudiran les teves muralles!
***
5. ÀRIA (Alt)
El poder és un do de Déu;
Si, és la seva genuïna imatge.
Qui no admeti aquesta força,
caldrà, potser, que no oblidi, que Déu
com, sinó, podria mantenir sa paraula?
***
6. RECITATIU (Soprano)
Ara, sí! ho reconeixem i t’oferim,
O Déu altíssim, la nostra acció de gràcies,
Sobretot perquè des d’avui,
el dia que el Senyor,
estimats pares, us ha alliberat de maltret,
i fins i tot, de les vostres
hores d’insomni i desassossec
per totes les mancances sobrevingudes.
Així, doncs, el poble fidel, suplica amb el cor i la boca:
***
7. COR
El senyor ens ha omplert de béns,
per això tots estem plens de joia.
Ell beneeix els nostres pares
els empara immensament
anys i més anys
en llur setial de govern,
doncs, el volem glorificar.
***
8. RECITATIU (Alt)
En fi!
Ja que tu, Senyor, ens has fet un poble assenyat
Si més no, de més a més, et plagui parar orella
a la nostra humil pregària
Escolteu-nos! O si, escolteu-nos!
La boca, el cor i l’ànima sospiren a una veu.
***
9. CORAL
Salva el nostre poble, Senyor Jesucrist,
Beneeix-lo, car som el teu heretatge.
Tingues cura d’ell per sempre
i puja’l a l’Eternitat!
Amen.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 69

Era costum a l'alemanya de Bach celebrar la investidura d'un nou ajuntament (el Ratsweschel) amb un solemne ofici on no podia faltar la corresponent cantata. Conserva el BWV sis obres per a tal efecte, que són les BWV 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a les que potser es podria sumar també la BWV 137. Això sense comptar, com a mínim, amb quatre cantates més que, desgraciadament, no han arribat fins als nostres dies. Avui ens fixarem en la cantata BWV 69 LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE la qual, com veurem, són en realitat dues cantates: Ella i la BWV 69a.

La primera versió d'aquesta cantata fou estrenada a Leipzig el 15 d'agost de 1723, Dotzè Diumenge després de la Trinitat, quan feia poques setmanes que Bach havia assumit la Cantoria de Sant Tomàs. Aquesta versió de 1723 apareix al catàleg com a BWV 69a. Fou una cantata reposada en anys successius fins que l'any 1748, en la que possiblement sigui la darrera creació cantatística de Bach, aquest la va reescriure per a destinar-la al Ratsweschel d'aquell any, que es celebrà el 23 d'agost. Aquesta versió és la que Schmieder catalogà com a BWV 69. Com veurem, existeixen diferències entre ambdues versions, sobretot als recitatius i les corals finals.

El text de les dues obres és anònim, i comença amb el segon versicle del Salm 103 (Beneeix ànima meva el Senyor), amb el qual Bach confecciona un dels seus cors més grandiosos, cosa que sorprèn en una cantata destinada a un diumenge ordinari però no en una de Ratsweschel. Potser per això Bach la va utilitzar per a solemnitzar el seu penúltim canvi de consistori sense haver d'escriure una obra nova, camí que podria haver seguit també la BWV 137 abans citada. Sigui com sigui, comptant amb el dispositiu de les grans ocasions, arrenca i conclou amb una fastuosa fanfàrria de trompetes, oboès, cordes i timbales, entre les quals s'estructuren tres seccions vocals que li confereixen la següent estructura simètrica: Fanfàrria - motet - doble fuga - motet - fanfàrria. Remarquem que el resultat de tot això serà una creació musical realment colossal.

El segon moviment serà un recitatiu de soprano amb un text diferent en cada una de les versions de la cantata, en les quals els girs melòdics s'adeqüen als corresponents conceptes declamats. Aquest recitatiu donarà pas a l'ària Meine Seele (Ànima meva), que és diferent en les dues versions: A la de 1723 va destinada al tenor acompanyat de flautes dolces i oboè da caccia, mentre que en una reposició de 1727 s'encomanà a contralt i violí solista, disposició que es va mantenir a la versió de 1748. En tots els casos esdevé una peça de delicada bellesa i joia continguda.

Segueix un nou recitatiu que a la versió original era destinat al contralt, mentre que a la versió darrera s'encomana al tenor, en ambdós casos amb textos propis. A la versió de contralt es canta el darrer vers  (Per a omplir-me la Boca d'Agraïments!) en arioso.

El penúltim moviment serà l'ària Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu), que es manté idèntica a les dues versions: Baix, oboè d'amore, cordes i continu amb fagot. Es tracta d'un sobri moviment on certs termes són destacats amb notes llargues (Watch, cura) mentre que d'altres com Freuden (alegria) ho són amb vocalitzacions ascendents que contrasten amb les descendents de Leiden (dolors). 

El darrer vers d'aquesta ària entronca a la perfecció amb la coral que tanca la versió original de la cantata: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu disposa, ben fet està), una coral molt usada per Bach obra de Samuel Rodigast cantada amb una melodia de Severus Gastorius que apareix en diverses cantates, com les BWV 75, 98, 99 o 100. En canvi, a la versió de 1748 es canta la tercera estrofa de Es woll uns Gott genädig sein, una versió del Salm 67 realitzada pel propi Martí Luter l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 69
LOBE DEN HERRN, MEINE SEELE (I)
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 1748, partint d'una versió de 1723 (BWV 69a). 

Darrera cantata creada per Bach?
Text: Nos. 2 -5 anònims, Nº 1 extret del Salm 103,
coral final de Martí Luter

1. COR
Beneeix, ànima meva, el Senyor,
I no t’oblidis dels favors que ha fet per tu!
***
2. RECITATIU (Soprano)
O, que gran és la generositat de Déu!
Ell ens mena vers la Llum,
I àdhuc ens alimenta!
Es pot trobar cap criatura,
Que li manqui el nodriment?
Fixa’t, doncs, ànima meva,
En els senyals tangibles del Totpoderós
Que ens fan veure el gran que és ell,
Fins i tot, en les coses més petites.
Ah, Déu suprem! que et sigui digne d’escoltar
El cant d’acció de gràcies que et dreço!
Fins i tot, si em manquen forces per fer-ho
Aleshores, nogensmenys,
Proclamaré la teva glòria, Senyor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Ànima meva
Alçat! i explica,
Tot el que Déu t’ha deixat veure!
Proclama les seves meravelles,
Fes que arribi a l’Altíssim
un cant festiu d’agraïment!
***
4. RECITATIU (Tenor)
El Senyor ens fa un sens fi de mercès.
Ell proveeix i conserva,
Custodia i governa el món.
No tenim paraules per dir tot el què fa.
Altrament, ens cal recordar que:
La millor cosa que podria fer per nosaltres,
Seria donar, seny i saviesa 
Als nostres governants
Perquè, a tot hora,
Esmenin el dolents i premiïn els bons?
Oi! i vetllar dia i nit
Pel nostre benestar?
Per això lloem l’Altíssim;
Apa, doncs! Invoquem-lo,
Perquè, ens ompli de benaurança.
Avui i en l’avenir.
Guarda’ns, O Déu Suprem, de tot allò
Que pugui noure la nostra terra.
I ens enviaràs l’ajut que esperem.
Si, ja ho sabem que ens faràs passar
Sofrences i dolors, però no ens mataràs.
***
5. ÀRIA (Baix)
Salvador i protector meu,
Dóna’m, a tothora, cura i suport!
Fes-me costat en les penes i dolors,
I així la meva boca cantarà d’alegria:
Déu ho fet tot molt bé.
***
6. CORAL
Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre
Per tot el bé que fas al teu poble.
La terra ens dóna fruits i és generosa
La teva paraula corre de boca en boca.
Que el Pare i el fill ens beneeixin,
Que ens beneeixi l’Esperit Sant, Déu,
Aquell qui tot el món glorifica,
Pel qui sent temor la majoria,
I qui de tot cor diem: Amen! 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 29

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach, es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució d'una gran cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver sonat també en ocasió d'algun d'aquests Ratsweschel. Només a Leipzig, Bach va solemnitzar amb la seva música 28 investidures si comptem la de 1750, esdevinguda un mes després de la seva mort i en la qual s'executà una cantata seva.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i 193, a més d'un mínim de quatre cantates més avui en dia perdudes. I serà la primera d'elles la que avui repassarem, la sensacional cantata BWV 29 WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR.
A Leipzig, el relleu de les autoritats generalment es solemnitzava amb un ofici a l'església de Sant Nicolau el dilluns o divendres següents al dia de sant Bartomeu (24 d'agost). La cantata BWV 29 hi fou estrenada el 27 d'agost de 1731, constant reinterpretacions almenys en els anys 1739 i 1749, que fou la darrera vegada que Bach presencià un Rastweschel, car moriria al juliol de l'any següent.
El text de la cantata és anònim i presenta un fragment del Salm 75 al cor que li dóna nom i una coral de Johann Gramann per a conclou-re-la.
Per tal d'exaltar l'alegria popular davant un nou consistori, Bach inicia la cantata amb una estratosfèrica simfonia que un servidor no dubta definir com la peça musical més espectacular mai escrita. Algú la va qualificar com un solo d'orgue amb acompanyament orquestral, i no li falta raó, ja que deriva directament del preludi de la Partita per a violí sol en Mi major BWV 1006, la qual fou a la vegada transcrita per a llaüt (BWV 1006a), esdevenint en una de les més belles partitures existents per a aquest instrument. En aquesta cantata, Bach la transporta a la tonalitat de Re major, amb la qual cosa assoleix una brillantor enlluernant, amb la rauxa de l'orgue sustentada per trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu de les grans ocasions.
És un fet molt poc conegut que aquesta simfonia té una versió primigènia en la cantata BWV 120a, una cantata nupcial conservada molt fragmentàriament que la investigació data l'any 1729. Per les escasses dades conservades, sembla que la simfonia era igual que a la cantata BWV 29, però sense trompetes ni timbales. A la integral de Ton Koopman la podem trobar reconstruïda.
Aquesta mena d'èxtasi orquestral contrasta amb la solemnitat del cor següent, un vers del Salm 75 que intitula la cantata: Wir danken dir, Gott, wir danken dir und verkündigen deine Wunder (Et donem gràcies, Déu, et donem gràcies i proclamem el teus Miracles). Es tracta d'un enorme motet amb dos temes per a cada frase del text, tractades a mode de fuga i que acaba en una colossal polifonia a 6 veus. Fou reutilitzat a la Missa en Si Menor BWV 232 ni més ni menys que dues vegades, al Gratias animus tibi i al Dona nobis pacem.

El tercer moviment serà l'ària de tenor Halleluja, Stärk und Macht (Al·leluia, Força i Poder), protagonitzada per la magnífica partitura del violí, concertat amb tenor i baix continu. Els dos primers estaran units constantment per la insistent figura presentada pel violí a l'inici.

Un breu recitatiu del baix (Gottlob! es geht uns wohl!, Lloat sia Déu! Som afortunats!) condueix a una nova ària, ara per a soprano: Gedenk an uns mit deiner Liebe (Pensa en nosaltres amb el teu Amor), una ària a ritme se siciliano i de gran altura melòdica, a càrrec de tota la corda amb el violí primer duplicat per l'oboè.

Al següent recitat de contralt, destaca l'Amén final, entonat pel cor i que donarà pas a l'ària, també de contralt, Halleluja, Stärk und Macht (Al•leluia, Força i Poder). Aquesta ària no és res més que la repetició dels dos primers versos de l'ària de tenor abans comentada, però ara acompanyats solament per l'orgue i el baix continu.

I la cantata es tancarà amb la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Lloança, Honor i Glòria), vuitena estrofa d'un himne de Johann Gramman  de 1548. La melodia utilitzada és una cançó profana del segle XV adaptada a l'església per Hans Kugelmann i que apareix en vàries cantates. Aquí és solemnitzada amb trompetes i timbales, per tal de concloure de manera adient una de les cantates més majestuoses de Bach. 

J.M.S.

Cantata BWV 29
WIR DANKEN DIR, GOTT, WIR DANKEN DIR
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: 27 d'Agost de 1731
Text: Anònim, extret del Salm 75 i d'un Himne de Johann Gramman.

1. SIMFONIA
***
2. COR
Et donem gràcies, Déu,
Et donem gràcies
I proclamem el teus Miracles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
Sió és encara la seva ciutat,
Allà hi té la seva Llar,
I allà, en els nostres descendents
Reafirma l'aliança [que féu] amb el nostres Pares.
***
4. RECITATIU (Baix)
Lloat sia Déu! Som afortunats!
Déu serà la nostra Esperança,
La seva Guia, Consol i Llum
Protegeixen la Vila i els Palaus,
Ses ales mantenen fortes les Muralles.
Ens beneeix per tots costats,
La Fe, que a la Pau abraça,
Per sempre més haurà
De reunir-se amb la Justícia.
On hi ha un poble com el nostre,
Tan proper i agraciat de Déu?
***
5. ÀRIA (Soprano)
Pensa en nosaltres amb el teu Amor,
Abraça'ns amb la teva Misericòrdia!
Beneeix aquells qui ens governen,
Ens guien, ens cuiden i ens menen,
Beneeix als que són obedients!
***
6. RECITATIU (Alt) & COR
I no t'oblidis pas, amb la teva Mà,
De prodigar-nos benaurances.
Així nostra Ciutat i el nostre País,
Plens de la teva Glòria,
Et celebraran amb sacrificis i agraïments,
I tot el Poble dirà:
Cor: Amén!
***
7. ÀRIA (Alt)
Al·leluia, Força i Poder
Siguin al Nom de l'Altíssim!
***
8. CORAL
Lloança, Honor i Glòria
Al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant!
Que en nosaltres cada dia es prodigui
Allò que amb sa Gràcia ha promès,
Que tinguem ferma confiança en Ell,
Que reposem totalment en Ell,
Que els nostres Cors vagin cap a Ell,
Que la nostra Ànima, Força i Sentits
S'entreguin sense reserves al consol d'Ell:
Això cantem, doncs, en aquest instant,
Amen! I tots nosaltres ho obtindrem,
Si hi creiem des del fons del Cor.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 23

Quatre cantates es conserven per al diumenge abans de Quaresma, l'anomenat Diumenge de Quincuagèsima o Estomihi a la litúrgia luterana, denominació aquesta darrera que prové de l'introitus de la missa llatina i que avui en dia tothom associa al carnaval: Són les BWV 22, 23, 127 i 159, de les quals serà la segona la que avui analitzarem, la cantata BWV 23 DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN, una obra que s'inscriu en un moment crucial de la vida de Bach.

Johann Kuhnau fou l'antecessor de Bach a la cantoria de Sant Tomàs de Leipzig. Després de la seva mort el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat van oferir el càrrec a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, al darrer moment es feu enrere i restà a Hamburg. Les mirades es dirigiren llavors a J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt. El consistori de Leipzig estava segur que seria el nou Kantor, però a principis de 1723 Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les males llengües asseguraven que havia utilitzat l'oferta de Leipzig per a millorar les seves condicions salarials. Fallides les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig es decantaren per Bach qui, el 7 de febrer de 1723, demostrà el seu talent interpretant la cantata BWV 22. És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors.

Aquesta simultaneïtat amb la BWV 22 ve donada per la brevetat de la cantata, que consta de només quatre moviments i és força evident que ve a ser una espècie de complement de la seva cantata bessona. Si la cantata BWV 22 s'inspirava en els versicles 31-34 del capítol 18 de l'Evangeli de Lluc, la BWV 23 s'inspira en els versicles immediatament següents de l'Evangeli, on es narra el guariment d'un invident. D'aquí les al·lusions a la ceguesa, la vista i el guariment presents al text, d'autor desconegut

La cantata s'inicia amb el duet de soprano i contralt que li dóna nom, un ampli moviment de gran perícia tècnica on despunta l'elaborada partitura dels oboès, repleta de passatges canònico-imitatius i on destaquen els simbolismes amb què l'orquestra subratlla termes com Herzeleid (sofriment) o Ebarm (tingues pietat). També apareix en cert moment la signatura encriptada de l'autor: Es tracta del cèlebre motiu BACH, basat en la nomenclatura alemanya de les notes Si bemoll - La - Do - Si natural.

El recitatiu de tenor següent, Ach! gehe nicht vorüber (Ah! No passis de llarg), és una bona mostra de què en Bach fins i tot els recitatius poden ser autèntiques obres mestres de bellesa i tècnica compositiva. No s'aprecia a primera vista, però sobre el fons de cordes i tenor, oboès i violí primer entonen pausadament la melodia de la coral que tancarà la cantata.

El tercer moviment és el cor Aller Augen warten, Herr (Tots els ulls et miren i esperen, Senyor), un dens i elaboradíssim moviment on les intervencions dels solistes s'intercalen entre les de la massa vocal, guiada en tot moment pel ritornello instrumental de l'inici.

El cor final Christe, du Lamm Gottes (Crist, Anyell de Déu) recupera, com hem, dit la melodia utilitzada de manera furtiva al recitatiu anterior: Es tracta de la versió germànica de l'Agnus Dei realitzada del propi Martí Luter, transformada aquí en un motet-coral de tan gran envergadura que seria utilitzat l'any següent com a conclusió de la primera versió de la Passió Segons Sant Joan, estrenada el 7 d'abril de 1724.

J.M.S.

Cantata BWV 23
DU WAHRER GOTT UND DAVIDS SOHN
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 22)
Text: Anònim. Cor final: Agnus Dei de Martí Luter

1. DUETTO (Soprano, Alt)
Tu, Déu veritable i Fill de David,
Tu, que des de fons de l'eternitat
Has vist l'aflicció del meu cor
I el sofriment del meu cos,
Tingues pietat de mi!
I, amb ta mà miraculosa
Que tantes penes ha llevat
Fes que també jo
Rebi la salvació i el consol.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Ah! No passis de llarg
Tu, Salvador dels Homes:
És per atendre els malalts, no els sans
Que has vingut a nosaltres.
Per això comparteixo el teu poder:
Puc veure't en aquests camins
On he estat col·locat
Tot i ser completament cec.
No restaré sense la teva benedicció,
No et deixaré fins que me l'atorguis.
***
3. COR
Tots els ulls et miren i esperen, Senyor.
Els meus més que els altres.
Dóna'ls força i llum,
No permetis que caiguin
Per sempre en les tenebres!
D'ara endavant només el teu gest
Serà el punt central
De tots els seus actes,
Fins al dia que desitgis
Tancar-los amb la mort.
***
4. CORAL
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Tingues pietat de nosaltres.
Crist, Anyell de Déu
Que lleves el pecat del món,
Dóna'ns la Pau, Amén!

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 18

Tres cantates conserva el catàleg per al Diumenge de Sexagèsima, festivitat que deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns seixanta dies abans de Pasqua. Per ordre de composició són les BWV 18, 181 i 126. La que avui tractarem serà la primera de les tres, la cantata BWV 18 GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT, obra pertanyent al primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou composta entre 1713 i 1715, desconeixent la investigació la data exacta de la seva estrena.

És la novena cantata conservada d'aquell cicle, en el qual Bach havia de presentar una cantata cada mes. El text és d'Erdmann Neumeister, que s'inspirà en nombroses fonts i havia estat publicat l'any 1711 dins la col·lecció Geistliches Singen und Spielen. La tonalitat utilitzada a Weimar era l'anomenada Tonalitat de Cor (Chorton), gairebé un to i mig més alta que la que posteriorment Bach trobarà a Leipzig (la Tonalitat de Cambra o Kammerton), per la qual cosa en la seva reestrena lipsienca de 1724 la tonalitat passà de Sol menor a La menor.

S'inicia la cantata amb una de les habituals simfonies instrumentals de l'època de Weimar, que de manera deliciosa cerca representar la caiguda de la pluja i la neu citada al recitatiu següent, que intitula la cantata: Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt und (Així com la pluja i la neu que cauen del cel). La utilització de les violes recorda moltíssim al Sisè Concert de Brandenburg, del qual hom suposa havia estat escrit més o menys a l'època d'aquesta cantata, tot i que Bach el va incloure entre els sis concerts que envià al Margrave Ludwig l'any 1721. A la revisió que feu Bach d'aquesta cantata l'any 1724 les flautes doblaran les violes. El recitatiu de què parlàvem és entonat pel baix encarnant la Vox Christi, i alterna fragments recitats amb breus ariosos.

El tercer moviment, Mein Gott, hier wird mein Herze sein (Déu meu: aquí estarà el meu cor),   repeteix la fusió entre recitats i ariosi, ara encomanats a soprano, tenor i baix acompanyats del cor. Es tracta d'un extens fragment que abasta la major part de la duració de la cantata. Les intervencions de tenor i baix seran interrompudes pel soprano, entonant fragments de les Lletaníes Alemanyes de Luter, que seran contestades pel cor amb l'habitual Escolta'ns Déu nostre Senyor. Termes com rauben (privar), abfallen (caure) o Verfolgung (persecució) seran destacats amb les vocalitzacions corresponents.

El quart moviment constitueix l'única ària de la cantata, a càrrec del soprano i titulada Mein Seelenschatz ist Gottes Wort (La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima). Com és habitual a les cantates bachianes de joventut, es tractarà d'una ària curta i sense da capo, protagonitzada per les violes a l'uníson, que a la versió de Leipzig seran doblades de nou per les flautes dolces.

I la cantata conclourà amb la coral Ich bitt, o Herr, aus Herzens Grund (Jo et suplico, Senyor), vuitena estrofa d'un himne de Lazarus Spengler cantada amb una melodia que l'any 1525 es coneixia com la Cancó dels Lansquenets de Pavia, que aquí és cantada senzillament a capella, és a dir, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 18
GLEICHWIE DER REGEN UND SCHNEE VOM HIMMEL FÄLLT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: Entre 1713 i 1715.
Reutilitzada a Leipzig el 13 de Febrer de 1724
Text: Erdmann Neumeister

1. SIMFONIA
 ***
2. RECITATIU (Baix)
Així com la pluja i la neu que cauen del cel
I no hi retornen, sinó que impregnen la terra,
La fecunden i la fan germinar,
De manera que ens dóna el gra per sembrar
I el pa per menjar;
Així és la paraula que surt de la meva boca:
No hi tornarà sense resultat,
Sense que faci el que se li encomana
I reeixi en la seva missió.
***
3. RECITATIU
(Tenor, Soprano, Baix, Cor)
Tenor
Déu meu: aquí estarà el meu cor.
Jo te l'obro en nom del meu Senyor Jesús.
Escampa-hi la teva semença
Com si fos a la bona terra
I que hi creixi i doni fruit per centuplicat!
Oh Senyor, Senyor, ajuda'm!
Senyor, fes fructificar la llavor!
Soprano
Insufla'ns el Teu Esperit i la Teva Força
Amb la Teva Paraula.
Cor
Escolta'ns Déu nostre Senyor!
Baix
Oh Pare Fidel, impedeix sobre tot
Que la malícia del diable ens aparti del camí
A mi i a tots els cristians.
Perquè tots els paranys del diable treballen
Per privar-nos de la Teva Paraula
I de la salvació eterna.
Soprano
Prostra Satanàs als nostres peus,
Cor
Escolta'ns Déu Nostre Senyor!
Tenor
Ai las! Què en són, de nombrosos
Els qui reneguen de la Paraula i de la Fe.
I com la fruita podrida, cauen
Quan ha de sofrir persecució.
Així, per evitar un dolor temporal,
Es precipiten vers un etern sofriment.
Soprano
Protegeix-nos com un pare
De la mort cruel i de les blasfèmies,
De la ràbia i de la fúria
Dels turcs i del Papa.
Cor
Escolta'ns Nostre Senyor!
Baix
Com aquell qui només pensa en el seu ventre
I oblida completament la seva ànima.
Perquè Mèmmon ha posseït nombrosos cors.
I per això la paraula no té prou força.
I quantes ànimes no té captives la voluptat?
Fins a tal punt les sedueix el món!
Aquest món que creuen el mateix Cel
I que per això les fa vagar lluny dels Cels!
Soprano
Cal fer retornar els perduts,
I tots aquells que han estat seduïts.
Cor
Escolta'ns nostre Senyor!
***
4. ÀRIA
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
Tots els altres tresors
Són xarxes teixides per el món i per Satanàs
Per caçar les ànimes miserables.
Feu-los fora a tots!
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
***
5. CORAL
Jo et suplico, Senyor,
Des del més profund de la meva ànima,
No retiris de la meva boca
La Teva santa Paraula.
Perquè el meu pecat i la meva falta,
No m'avergonyeixin gens,
Ja que jo poso tota la meva confiança
En la Teva misericòrdia.
I tot aquell qui creu en ella,
No ha de témer la mort.

Traduïda per Rosa Fàbregas

BWV 84

Entre els cicles d'Epifania i Quaresma apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta, que és el que avui celebrem. Festivitat actualment extingida del calendari litúrgic, la Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. Idèntic procediment denominarà les següents dues festivitats del cicle, els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament.

Tres cantates conservem per al Diumenge de Septuagèsima, que cronològicament són les BWV 144, 92 i la que tot seguit analitzarem, la cantata BWV 84 ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE, obra estrenada a Leipzig el 9 de febrer de 1727.

El llibretista és anònim, tot i que molts hi veuen la mà de Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander. L'Evangeli del dia (Mt. 20, 1-16) presentava la paràbola dels veremadors que van ser pagats amb el mateix salari haguessin treballat tota la jornada o només una part. La resposta del propietari de la vinya als jornalers que protestaren inspira el missatge de la cantata: Cal acceptar la voluntat divina encara que aquesta ens sembli injusta.

Alguns investigadors creuen que aquesta cantata va ser en origen una composició casolana, concebuda per al gaudi de la família Bach i, potser, destinada a Anna Magdalena, de la qual es diu que era una excel·lent cantant. El fet que la cantata presenti un dispositiu orquestral modest i exigeixi només la veu de soprano avalaria aquesta discutida hipòtesi. Sigui com sigui, en tot cas s'hauria tractat d'una obra profana que després fou parodiada, adaptant-li un text apropiat per al Diumenge de Septuagèsima.

S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich bin vergnügt mit meinem Glücke (Estic satisfet de la meva sort). Es tracta d'un plàcid moviment en Mi menor, on destaca l'elaborada partitura de l'oboè. Aquesta serenor vol representar l'acceptació indiscutida de la voluntat divina expressada al text. En l'apartat vocal, destaquen les vocalitzacions sobre kleine Gaben (petits dons).

El segon moviment serà el recitatiu sec Gott ist mir ja nichts schuldig (Déu no em deu res), que donarà pas a una nova ària, la fantàstica Ich esse mit Freuden mein weniges Brot (Menjo amb alegria el meu trosset de pa), en la qual oboè i violí solista acompanyen el soprano a voltes a l'uníson, a voltes per separat, però sempre retrobant-se de nou al final de cada bifurcació. L'ambient de joia absoluta deriva en les vocalitzacions sobre termes com Herzen (cor), ruhig Gewissen (consciència tranquil·la),  fröhlicher Geist (ànima feliç) o Not (necessitat).

El recitatiu  Im Schweiße meines Angesichts (Amb la suor del front), acompanyat de tota la corda, condueix a la coral final Ich leb indes in dir vergnüget (Mentrestant viuré satisfet en Tu), que canta la dotzena estrofa de la coral de 1686 Wer Weiss, wie nahe mir mein Ende, obra d'Ämilie Juliane von Schwarzburg-Rudolstadt amb una melodia de Georg Neumark força utilitzada per Bach doblada per oboè i violí, mentre la resta d'orquestra es reparteix les veus segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 84
ICH BIN VERGNÜGT MIT MEINEM GLÜCKE
Dominica Septuagesimae
Estrenada: 9 de febrer de 1727
Text: Anònim, potser de Picander 

1. ÀRIA (Soprano)
Estic satisfet de la meva sort
la que el Déu estimat m’ha assignat.
No em cal rica abundància,
per això li dono gràcies pels petits dons
dels quals ni tan sols en sóc digne.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Déu no em deu res
i si em dóna quelcom
mostra així que m’estima;
no mereixo res d’Ell,
ja que el que faig és el meu deure.
Sí, encara que les meves obres semblin bones,
realment no he fet res suficientment recte.
Però l’ésser humà és tan impacient
que sovint es torba
quan el Déu estimat no el forneix
en abundància.
No ens ha alimentat i vestit,
des de temps remots gratuïtament,
i un dia ens elevarà
benaurats a la seva Glòria?
Per a mi és suficient
poder-me’n anar al llit sense gana.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Menjo amb alegria el meu trosset de pa
i, de cor, no envejo del pròxim allò que és seu.
Una consciència tranquil·la, una ànima feliç,
un cor agraït que lloa i elogia,
augmenta la felicitat
i endolceix la necessitat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Amb la suor del front
disfrutaré, entretant, del meu pa,
i, quan al transcórrer de la meva vida
l’ocàs de la meva vida doni fi,
aleshores Déu em retornarà les monedes,
aleshores el Cel estarà obert.
Oh! Si obtingués aquest do
com a premi de Gràcia,
llavors no necessitaria res més.
***
5. CORAL
Mentrestant viuré satisfet en Tu
i moriré sense torbació,
estic conforme amb la Voluntat de Déu,
crec i n’estic totalment convençut:
per la teva Gràcia i per la sang de Crist
faràs que la meva Fi sigui bona. 

Traduïda per Núria Ayats

BWV 193

A les ciutats alemanyes de l'època de Bach es celebrava el Ratsweschel, la presa de possessió d'un nou consistori, amb un solemne ofici en el qual era indispensable l'execució de la corresponent cantata. Conserva el BWV fins a sis obres destinades a tal celebració, a les quals es podria afegir la cantata BWV 137 que, tot i estar destinada a un diumenge després de la Trinitat, podria haver-se interpretat també en ocasió d'algun Ratsweschel. A totes aquestes caldria sumar almenys quatre cantates més de Ratsweschel, que per desgràcia s'han perdut.

Les sis cantates esmentades són les BW 29, 69, 71, 119, 120 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 193 IHR TORE ZU ZION, una obra que, també per desgràcia, ens ha arribat incompleta.

La seva primera versió coneguda fou una cantata profana de felicitació al rei August el Fort de Saxònia i Polònia escrita l'any 1727 sobre text de Picander titulada Ihr Häuser des Himmels BWV 193a la qual, al seu torn, podria derivar d'una altra cantata profana de l'època de Köthen. Aquestes cantates de felicitació reial eren la manera amb què Bach s'assegurava el suport de la corona davant els constants conflictes amb les autoritats de Leipzig. Sigui com sigui, les dues obres s'han perdut.

La versió d'església que avui ens ocupa, com dèiem, ens ha arribat de forma parcial: Només conservem les particel·les d'oboès, cordes, soprano i contralt, havent perdut les parts de tenor, baix i continu. L'anàlisi del que ens resta i la destinació de l'obra fa evident que hi devia haver també trompetes i timbales. A la vista d'això, algunes integrals com la de Harnoncourt i Leonhardt opten per no enregistrar aquesta cantata, tot i existir-ne diverses reconstruccions, entre elles les de Reinholdt Kubik i Ton Koopman.

Hem esmentat l'autoria de Christian Fiedrich Heinrici (Picander) del text de la cantata d'homenatge al rei, essent doncs gairebé segura també seva la confecció de la versió religiosa, que podria haver estat estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1727 o, en tot cas, en una data posterior.

El cor inicial devia ser esplèndid, a jutjar per les reconstruccions. S'estructura en tres parts de ritme dinàmic i sense una polifonia gaire densa, estil típic de les cantates profanes de Bach. La lleugera tremolor sobre el terme Wohnungen (hostatges) prové de la versió profana, on s'al·ludia al titil·lar dels estels (ihr scheinenden Lichter).

El recitatiu de soprano Der Hüter Israels entschläft noch schlummert nicht (El guardià d'Israel no dorm ni descansa) condueix a l'ària Gott, wir danken deiner Güte (Senyor, agraïm les teves mercès), la qual arrenca amb un extens ritornello de 32 compassos a ritme de minuet en 3/8, de nou un indici d'un probable origen profà. El soprano està acompanyat de cordes i oboès a l'uníson, i la forma da capo origina l'habitual estructura d'ària en tres seccions.

Prendrà ara el relleu el contralt, amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària. El primer es titula O Leipziger Jerusalem, vergnüge dich an deinem Feste (Oh Leipzig, nova Jerusalem, Gaudeix de la teva festa!) i donarà pas a l'ària Sende, Herr, den Segen ein (Envia'ns, Senyor, la teva benedicció), en la qual destaca l'elaborada partitura de l'oboè solista, que segons alguns autors com F. Smend apuntaria a l'època de Köthen.

El que seria sisè moviment, un recitatiu del tenor, ha desaparegut sense deixar rastre, així que a les reconstruccions s'ha hagut d'escriure de nou. I la cantata conclou amb la indicació Chorus repetatur ab initio, és a dir, que cal repetir el cor inicial. Es tracta d'un recurs molt rarament emprat per Bach, que també apareix a la cantata BWV 172, i que conclou l'obra en l'ambient de magnificència que un Ratsweschel requeria.

J.M.S.

Cantata BWV 193
IHR TORE ZU ZION
Ratsweschel (Investidura d'un nou Consistori)
Estrenada: Probablement el 25 d'agost de 1727. 
Basada en una anterior versió profana, BWV 193a.
Text: segurament de Picander, amb fragments extrets dels Salms.

Cantata parcialment extraviada, ha requerit ésser reconstruïda.

1. COR
Portes de Sió, hostatges de Jacob, alegreu-vos!
Déu és la joia dels nostres Cors,
Som el ramat de les seves pastures,
Etern és el seu reialme.
***
2. RECITATIU (Soprano)
El guardià d'Israel no dorm ni descansa.
En tot moment el seu rostre
És l'ombra de la nostra destra
I la terra sencera
Ens regala abundants collites.
Qui podrà doncs, Senyor,
Lloar-te com et mereixes?
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, agraïm les teves mercés
Car el teu esperit paternal
Romandrà per sempre més.
Tu perdones les males accions,
Tu escoltes quan preguem,
Així vingui a Tu tota carn mortal.
***
4. RECITATIU (Alt)
Oh Leipzig, nova Jerusalem,
Gaudeix de la teva festa!
La Pau és dins els teus Murs,
Són a punt els escons del Consell
I la Justícia preval als Palaus.
Ah! Si us plau, que la teva Glòria i la teva Llum
Segueixin així per sempre!
***
5. ÀRIA (Alt)
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
Fes que augmentin i perdurin
Aquells qui en nom teu governen
I protegeixen els desvalguts!
Envia'ns, Senyor, la teva benedicció.
***
El moviment 6, un recitatiu per a tenor, s'ha perdut.
L'indicació Chorus repetatur ab initio estableix 

la repetició del cor inicial a mode de cloenda.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 14

Dues cantates conserva el catàleg per al Quart diumenge d'Epifania, les BWV 14 i 81. Serà la primera d'elles la que avui mirarem de conèixer una mica millor, la cantata BWV 14 WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT, una cantata singular ja que podria tractar-se de la darrera cantata d'església escrita per Bach.

Efectivament, tot i tenir les característiques de les cantates corals de 1724-25, la partitura de la cantata BWV 14 està datada pel propi Bach  a 30 de gener de 1735. I és ben lògic, ja que l'any 1725 no hi va haver un Quart diumenge d'Epifania, per la qual cosa Bach devia guardar el text per a quan fos necessari. Deu anys més tard l'utilitzà i, que sapiguem, fou la darrera vegada que Bach estrenà una nova cantata religiosa. A partir de 1735 només ens consta la composició ex profeso de cantates profanes. El món de les cantates d'església es limitarà a ocasionals revisions i paròdies de cantates anteriors, però no a obres de nova planta.

L'Evangeli del dia narrava la tempesta al llac de Genesaret calmada per Jesús, la qual cosa inspira a l'anònim llibretista la idea de que sense l'ajuda divina la humanitat estaria perduda. Per a transmetre aquest principi, utilitza un himne del propi Martí Luter de 1524, adaptació del salm 124 i que dóna nom a la cantata.

Aquesta arrenca amb un enorme motet de 6 seccions, sense l'habitual introducció orquestral. Es tracta d'un dens cor replet de subtileses musicals i conceptuals que sorprèn en encomanar el cantus firmus de la melodia coral a la trompa i els oboès, i no pas a cap secció del cor.

El segon moviment serà l'ària de soprano Unsre Stärke heißt zu schwach (Les nostres forces són febles), brillantíssim concertant a càrrec de tota la corda i la trompeta tronant. De ser certa la datació de l'obra, estaríem davant la darrera gran ària per a trompeta de Bach. A més de la virtuosa partitura per a aquest instrument, són destacables les vocalitzacions sobre widerstehen (resistir). A la secció central, com d'habitud, la veu es quedarà sola amb el baix continu.

L'eix de la cantata el constituirà el recitatiu de tenor Ja, hätt es Gott nur zugegeben (Si Déu ho hagués realment volgut), en el qual es suggereix musicalment el mar embravit. El quart moviment serà l'ària Gott, bei deinem starken Schützen (Déu, amb la vostra protecció potent), on el baix construeix amb els dos oboès un dens concertant  sustentat pel baix continu, en el qual retrobarem la suggestió musical de les onades.

I la cantata conclourà amb la coral Gott Lob und Dank, der nicht zugab (Lloances i gràcies al Senyor), entonació a capella de tercera estrofa de la coral de Luter que ha inspirat la que podria ser darrera cantata religiosa de Bach.

J.M.S.

Cantata BWV 14
WÄR GOTT NICHT MIT UNS DIESE ZEIT
Dominica 4 Post Epiphanias
Estrenada: 30 de gener de 1735
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter
1. COR
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Així ho ha de proclamar Israel,
Si Déu no hagués estat amb nosaltres,
Hauríem estat a punt de desaparèixer
Car som una pobre gent,
Menyspreada pels Fills del Homes
Que ens han fustigat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Les nostres forces són febles
Per resistir els enemics.
Sense l'ajuda de l'Altíssim
La seva tirania
Ens hagués exterminat.
***
3. RECITATIU (Tenor)
Si Déu ho hagués realment volgut
Ja fa temps que no hi seríem,
Ens haguessin esclafat
Encegats per la seva ràbia.
El seu gran odi
Talment onades violentes
Ens hauria submergit
En aigües escumoses
I res hauria aplacat tal temporal.
***
4. ÀRIA (Baix)
Senyor, amb la teva poderosa protecció
Restem lliures d'enemics.
Quan aquests, talment onades salvatges,
Ens envesteixen amb fúria
La teva mà ens protegeix.
***
5. CORAL
Lloances i gràcies al Senyor
Que no ha permès que ens atrapin.
Talment un ocellet, la nostra ànima
Ha escapat del parany de l'ocellaire:
La xarxa s'ha trencat,
Heu-nos ací lliures.
El Nom del Senyor ens protegeix,
El Déu del Cel i de la Terra.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 157

Quatre cantates es conserven per a la festa de la Purificació de Maria, la Candelera, que s'esdevé el segon dia de febrer. Juntament amb l'Anunciació (25 de març) i la Visitació (2 de juliol) constitueix la terna de festivitats marianes del calendari litúrgic luterà. Les cantates en qüestió són les BWV 83, 125, 157 i 82. Les BWV 158 i 161 sembla que alguna vegada també van ser executades en aquesta festivitat i la BWV 200 fins fa pocs anys també es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha  descartat  en atribuir-se la seva autoria a G.H. Stölzel. De totes elles, analitzarem tot seguit la cantata BWV 157 ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN.

L'origen de la cantata és molt incert. La còpia més antiga conservada va pertànyer a Christian Friedrich Penzel (mort l'any 1778), Kantor a Merseburg, ciutat de les rodalies de Leipzig, i avui en dia es guarda a la Staatsbibliothek de Berlin. Al manuscrit hi consta la seva destinació per a la festivitat  de la Purificació.

Ara bé, existeix una línia d'investigació que deriva cap a un possible origen com a cantata funeral. Efectivament, el 6 de febrer de 1727 es celebrà a la vila de Pomssen, a uns vint kilòmetres de Leipzig, el funeral de Johann Christoph von Ponickau, magistrat de la cort de Saxònia. El sermó es publicà, juntament amb els llibrets de dues cantates que, hom suposa, van ser-hi interpretades. I resulta que el primer d'ells, escrit pel col·laborador habitual de Bach a Leipzig Christian Friedrich Henrici Picander, és exactament el de la cantata BWV 157. Podria ser que Bach hagués escrit la cantata per a aquest funeral i, després, haver-la destinat a la festivitat de la Purificació? El fet que el dispositiu musical de la cantata sigui més aviat modest avala la tesi de la seva execució a Pomssen. Sigui com sigui, l'obra hauria estat interpretada com a cantata d'església a Leipzig per la Candelera d'algun any posterior al 1727, ja que aquell any és segura l'estrena de la cantata BWV 82.

En tot cas, el text de la cantata és idoni per a la Purificació, ja que Picander s'inspirà en l'Evangeli del dia (Lluc 2,9) i l'entonació per part de Simeó de l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.  

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

D'aquí es deriva  una reflexió sobre la mort com a trànsit feliç cap al reialme de Déu, una visió de la mort habitual en Bach i que és present a totes les cantates conservades per al dia de la Purificació.
S'inicia la cantata amb el duet de tenor i baix que la intitula, Ich lasse dich nicht, du segnest mich denn! (No et deixaré, fins que no em beneeixis!), un intens moviment que ens submergeix en un ambient de profunda imploració, amb els cantants acompanyats de la intricada polifonia canònica en què s'embranquen el violí, l'oboè i la flauta.

El tenor es quedarà sol amb l'oboè d'amore i el baix continu a la següent ària, Ich halte meinen Jesum feste (M’aferro a Jesús amb afany). Aquí segueix d'alguna manera el clima suplicant de l'inici, tot i que sensiblement alleugerit. Destaquen alguns passatges virtuosos de l'oboè, així com certes vocalitzacions sobre termes com halte (m'aferro) o Gewalt (afany).

Encara participa el tenor del tercer moviment, el recitatiu acompanyat Mein lieber Jesu du (O tu, estimat Jesús meu), que donarà pas a l'extraordinària ària amb recitatiu Ja, ja, ich halte Jesum feste (Sí, sí, m'aferro amb ànsia a Jesús). Aquí es troba Bach amb un text molt extens, que és dividit en seccions on s'alternarà una absolutament deliciosa ària amb els passatges recitats, tot a càrrec del baix. L'ària és un concertant a tres de baix, violí i flauta amb continu, on destacaran les vocalitzacions sobre feste (fermament, amb ànsia) Kronen (coronats) o efreut (goig). Jo sempre he fet broma amb aquesta ària, traduint-la com "Sí, sí, me'n vaig de festa amb Jesús". Crec que el meu text li escauria a la perfecció...

La cantata conclou amb la breu i senzilla coral Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús) de Christian Keymann cantata amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt, la qual apareix també en alguna altra cantata com la BWV 124.

J. M. S.

Cantata BWV 157
ICH LASSE DICH NICHT, DU SEGNEST MICH DENN
Segurament una Cantata Funeral en origen, 

destinada més tard a la Festo Purificationis Mariae (La Candelera)
Estrenada: Probablement el 1727
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander" (1727), 

amb coral final de Chriatian Keymann (1658)

1. ÀRIA – DUET  (Tenor, Baix)
No et deixaré, fins que no em beneeixis!
***
2. ÀRIA (Tenor)
M’aferro a Jesús amb afany,
No el deixo per a res del món.
Ell és el meu únic resguard,
Per això, ma fe s’agafa amb braó
Amb el seu beneït esguard;
Perquè aquest és el consol millor.
M’aferro a Jesús amb afany.
***
3. RECITATIU (Tenor)
O tu, estimat Jesús meu
Com sofreixo dol i pena
Per a mi Tu ets l’alegria
En l’angoixa, placidesa,
I en l’ànsia, mon plàcid llit;
No és fidel la gent perversa:
Potser un jorn es fongui el Cel
I el goig del món com bromera;
Jesús, si no et puc tenir,
Amb qui trobaré defensa?
No et deixaré, doncs, mai més,
La teva Gràcia hauré per sempre.
***
4. ÀRIA, RECITATIU i ARIOSO (Baix)
Sí, sí, m'aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
Doncs, Salvador meu, jo no et deixo,
Que així, és amb mi el teu amor.
Ah, i quant deliciós
És per a mi el meu taüt
Perquè tinc als braços Jesús!
Joiós, el meu esperit, pren alè!
Sí, sí, m’aferro amb ànsia, a Jesús,
Per marxar amb ell cap al cel
O estatge diví!
Vine, dolça mort, agafa’m, anem!
On Déu, l’Anyell i els seus hostes
Coronats ja entren a noces.
O quin goig que sent!
En desfer-me avui mateix
De tot aquest món ominós
Jesús, m’espera al cel, generós
Doncs, Salvador meu jo no et deix,
Que així, és amb mi el teu amor.
***
5. CORAL
No deixaré el meu Jesús,
Sempre aniré al seu costat;
Crist, em guiarà dia a dia
Pels rierols de la vida
Sortós qui, com jo, pot cantar:
No deixaré el meu Jesús.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 156

El Tercer diumenge d'Epifania ha estat afortunat pel que fa a les cantates que hi són destinades, ja que se'n conserven fins a quatre, que són les BWV 72, 73, 111 i 156, que serà la que ara mirarem de conèixer una mica millor.
La cantata BWV 156 ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE és una cantata de les darreries de la dècada de 1720, quan Bach sembla que es dedicà a completar els forats que havien quedat als cicles de cantates dels seus primers anys a Leipzig. La investigació situa la seva estrena en aquesta ciutat el 23 de gener de 1729. Com les quatre cantates d'aquest diumenge, el text s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 8, 1-13) per a exaltar la submissió del creient a la voluntat divina. Com en moltes obres tardanes de Bach, el text és del recaptador fiscal i poeta amateur Christian Friedrich Henrici, més conegut pel pseudònim Picander, que el publicà tres anys més tard. Hi utilitzarà dues corals luteranes, als moviments inicial i final.

S'inicia la cantata amb una dolça simfonia per a oboè solista que no és res més que una reutilització del moviment central del Concert per a Clavecí en Fa menor BWV 1056 el qual, al seu torn, sembla derivar d'un concert per a violí anterior. Aquí la part solista serà, lògicament, molt menys ornamentada que a  la versió per a teclat. A mode de curiositat convé esmentar que la partitura del concert fou tan detallada per Bach que el seu ex-alumne Johann Adolph Scheibe en féu crítica en un document de 1737 que encetà certa polèmica sobre si les ornamentacions han de ser establertes pel compositor o deixades a voluntat de l'intèrpret.

La part vocal arrencarà amb l'ària i coral de tenor i soprano que intitula la cantata: Ich steh mit einem Fuβ im Grabe (Ja tinc un peu dins de la fossa). El tema descendent de violins i violes vol suggerir el davallament a la tomba. Sobre ell, el tenor sosté el terme stehe (ja tinc) amb una llarga nota que és abandonada en el moment en que el soprano comença a entonar la coral Mach's mit mir Gott, nach deiner Güt de Bartholomäus Gesius. Ambdós textos acabaran establint una molt efectiva  juxtaposició conceptual.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Angst und Not (Les meves pors i misèries), que acabarà en arioso per a cantar l'ànsia, tan habitual en Bach, de deixar ja el món dels vius per a passar al reialme de Déu.

L'esperit de la simfonia inicial reapareixerà en la deliciosa ària Herr, was du willt, soll mir gefallen (Senyor, el que tu vols, ja em plau), un magnífic concertant de contralt, oboè i violins a l'uníson que, al meu modest parer, s'ens mostra en tot el seu esplendor a les versions que l'interpreten a un ritme viu més que no pas a les que pequen de certa lentitud. Les 9 notes del tema de capçalera esdevenen omnipresents al llarg de tota la peça i en tots els seus  nivells, mentre que a la part vocal es destaquen convenientment termes com Sterben (morir), Freude (joia) i Leiden (sofriment).

Aquesta fantàstica ària condueix al penúltim moviment: Und willst du, dass ich nicht soll kranken (I si tu vols, que no em posi malalt), de nou un recitatiu encomanat al baix que prepara conceptualment l'arribada de la coral final, reexposició del concepte bàsic de la cantata: Herr, wie du willt, so schicks mit mir (Fes de mi, el què en vulguis, Senyor), una coral de Kaspar Bienemann de 1582 cantada senzillament a capella amb una melodia que apareix a Estrasburg l'any 1525.

J.M.S.

 Cantata BWV 156
ICH STEH MIT EINEM FUSS IM GRABE
Dominica III Post Epiphanias
Estrenada: Molt probablement el 23 de gener de 1729
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"
1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor) i CORAL (Soprano)
Ja tinc un peu dins la fossa,
Déu, fes de mi el què et sembli bé ,
El meu cos hi caurà aviat,
Ajuda’m en el meu sofriment,
Vine, si tu ho vols, Déu estimat,
El què t’imploro no m’ho pots negar
Ja he agençat la meva llar.
Quan la meva ànima li calgui partir
Pren-la, Senyor, amb les teves mans.
Fes, només, que tingui un joiós final!
Tota cosa és bona, si és bona la seva fi.
***
3. RECITATIU (Baix)
Les meves pors i misèries,
La meva vida i la meva mort
Són, Déu estimat, a les teves mans;
Gira vers mi també, doncs,
Els teus ulls compassius.
Si m’ajeus al llit de dolor
Per culpa dels meus pecats
Déu meu et prego, per favor,
Que sigui més gran la teva pietat
Que el teu braç inquisidor;
Altrament, si per a mi tens decidit
Que em cal abaltir-me d’aflicció,
Ja hi estic disposat,
Que es faci en mi el què tu vols;
No em deixis en pau, tira endavant,
Fes que no duri gaire la meva amargor;
Com més romangui ací, iré cap allí més tard.
***
4. ÀRIA (Alt)
Senyor, el què tu vols, ja em plau
Car, el teu consell molt val.
En la joia,
En el sofrir,
En la mort, els precs i els plors
Que tothora es faci en mi,
El què tu vols, Senyor.
***
5. RECITATIU (Baix)
I si tu vols, que no em posi malalt,
Te’n donaré mercès de tot cor!
Fes-me també, de més a més,
Que en el meu cos sanitós
Hi romangui sempre una ànima
Amb cap malura pitjor.
Dóna-li cura amb esperit i paraula,
Ja que això és ma salvació,
I si el meu cos i la meva ànima s’afebleixen,
Sigues tu, oh Déu, el meu conhort
i un bocí del meu cor!
***
6. CORAL
Fes de mi, el què en vulguis, Senyor,
En la vida i en la mort;
Només tu ets el meu anhel,
Senyor, fes que no sigui condemnat!
Que em sostingui en el teu favor,
Si et plau, dóna’m també fermetat,
Puix, el què tu vols sempre és millor.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera