CALENDARI LITÚRGIC LUTERÀ 2018-19

DESEMBRE
2 desembre - Dominica I Adventus
9 desembre - Dominica II Adventus
16 desembre - Dominica III Adventus
23 desembre - Dominica IV Adventus
25 desembre - Feria I Nativitatis Christi
26 desembre - Feria II Nativitatis Christi
27 desembre - Feria III Nativitatis Christi
30 desembre - Dominica Post Nativitatis Christi
GENER
1 gener - Festo Circuncisionis Christi
6 gener - Festo Epiphanias
13 gener - Dominica I Post Epiphanias
20 gener - Dominica II Post Epiphani
27 gener - Dominica III Post Epiphanias
FEBRER
2 febrer - Festo Purificationis Mariae
3 febrer - Dominica IV Post Epiphanias
10 febrer - Dominica V Post Epiphanias
17 febrer - Dominica Septuagesimae
24 febrer - Dominica Sexagesimae
MARÇ
3 març - Dominica Quincuagesimae o Estomihi
10 març - Dominica Invocavit (1er. diumenge de Quaresma)
17 març - Dominica Reminiscere (2on. diumenge de Quaresma)
24 març - Dominica Oculi (3er. diumenge de Quaresma)
25 març - Festo Annuntiationis Mariae
31 març - Dominica Laetare (4art. diumenge de Quaresma)
ABRIL
7 abril - Dominica Judica (5é. diumenge de Quaresma)
14 abril - Dominica Palmarum
21 abril - Feria I Paschatos
22 abril - Feria II Paschatos
23 abril - Feria III Paschatos
28 abril - Dominica Quasimodogeniti
MAIG
5 maig - Dominica Misericordias Domini
12 maig - Dominica Jubilate
19 maig - Dominica Cantate
26 maig - Dominica Rogate
30 maig - Festo Ascensionis Christi
JUNY
2 juny - Dominica Exaudi
9 juny - Feria I Pentecostes
10 juny - Feria II Pentecostes
11 juny - Feria III Pentecostes
16 juny - Festo Trinitatis
23 juny - Dominica 1 Post Trinitatis
24 juny - Festo S. Johannis Baptistae
30 juny - Dominica 2 Post Trinitatis
JULIOL
2 juliol - Festo Visitationis Mariae
7 juliol - Dominica 3 Post Trinitatis
14 juliol - Dominica 4 Post Trinitatis
21 juliol - Dominica 5 Post Trinitatis
28 juliol - Dominica 6 Post Trinitatis
AGOST
4 agost - Dominica 7 Post Trinitatis
11 agost - Dominica 8 Post Trinitatis
18 agost - Dominica 9 Post Trinitatis
25 agost - Dominica 10 Post Trinitatis
SETEMBRE
1 setembre - Dominica 11 Post Trinitatis
8 setembre - Dominica 12 Post Trinitatis
15 setembre - Dominica 13 Post Trinitatis
22 setembre - Dominica 14 Post Trinitatis
29 setembre - Festo Michaelis
OCTUBRE
6 octubre - Dominica 16 Post Trinitatis
13 octubre - Dominica 17 Post Trinitatis
20 octubre - Dominica 18 Post Trinitatis
27 octubre - Dominica 19 Post Trinitatis
31 octubre - Festo Reformationis
NOVEMBRE
3 novembre - Dominica 20 Post Trinitatis
10 novembre - Dominica 21 Post Trinitatis
17 novembre - Dominica 22 Post Trinitatis
24 novembre - Dominica 23 Post Trinitatis

BWV 70

Una sola cantata es conserva per al Vint-i-sisè Diumenge després de la Trinitat, un diumenge que només apareix al calendari els anys en què la Pasqua s'esdevé molt aviat, tot i que encara és possible que s'avanci una mica més i el cicle de la Trinitat arribi a contenir fins a vint-i-set diumenges. Es tracta de la cantata BWV 70 WACHET! BETET! BETET! WACHET! de la qual tot seguit en mirarem de descobrir els secrets, que són molts.

Existeixen al catàleg tres cantates trigèmines: Són les BWV 70, 186 i 147. Les tres foren originalment escrites a Weimar per als diumenges segon, tercer i quart d'Advent de l'any 1716 sobre textos de Salomo Franck, el llibretista habitual de les cantates d'aquell cicle primigeni. La seva estructura és pràcticament idèntica, ja que es tracta de tres cantates de gran envergadura, estructurades en dues parts destinades a emmarcar el sermó dominical. Aquestes versions primigènies, actualment perdudes, apareixen catalogades com a BWV 70a, 186a i 147a.

Quan Bach arriba a Leipzig l'any 1723, descobreix que en aquesta ciutat els diumenges segon, tercer i quart d'Advent són festivitats dedicades a la reflexió espiritual, sense música orquestral a les esglésies. Decideix, per tant, traslladar aquestes tres cantates a d'altres festivitats del calendari, per tal que no quedin en l'oblit. Degudament actualitzades, les tres seran reutilitzades el mateix any 1723: La BWV 186 per al Setè Diumenge després de la Trinitat (11 de juny), la BWV 147 per a la Visitació (2 de juliol) i la BWV 70 serà reestrenada vint diumenges més tard que la primera, el 21 de novembre de 1723. La nova destinació de la cantata BWV 70 no és casual, ja que les lectures del Segon diumenge d'Advent i el 26è després e la Trinitat coincidien en la reflexió sobre el final dels temps i el Judici Final. Al text original s'afegiran els quatre recitatius (que podrien ser del propi Bach) i la coral que tanca la primera part.

Aquest clima apocalíptic es presenta ja al cor inicial de la cantata, que la intitula: Wachet! betet! betet! wachet! (Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!), un extraordinari moviment coral de gran envergadura i sorprenent audàcia musical. Estructurat en tres parts, les dues extremes esdevenen una autèntica crida a sometent davant la imminent arribada de l'Apocalipsi. Sobre l'exaltat concertant de l'orquestra, la trompeta tronant preludia l'entrada del cor en ple per a proclamar als quatre vents els termes crucials, Wachet i Betet, retorçats fins a l'extrem a fi d'expressar tota la seva transcendència. El primer, Wachet (vetlleu), serà entonat de manera imperiosa, mentre que Betet (pregueu) ho serà de manera perllongada. La secció central, relativament menys crispada, és de caràcter més  polifònic i enllaça amb la tercera mitjançant una cadència descendent del baix continu que supleix l'extensa introducció orquestral de l'arrencada. Sense dubte, es tracta d'un dels moviments corals més expressius i imaginatius de Bach.

El to crispat i la qualitat expressiva de la música segueixen al recitatiu de baix Erschrecket, ihr verstockten Sünder! (Tremoleu, pecadors renitents!), on les imatges de terror conviuen amb la dolçor dels passatges dirigits als benaurats, on hi destaca la vocalització de 56 notes amb què es declama el terme Freude (felicitat).

Seguirà l'ària Wenn kömmt der Tag, an dem wir ziehen (Quan vindrà el dia, que serem enduts), en la qual el contralt, personificació de l'ànima, expressa l'anhel vers el món espiritual mitjançant una música serena i fins i tot dolça, com és habitual en Bach quan encara el tema de la mort.

Un recitatiu de tenor (Malgrat el nostre desig vehement de cel) condueix a l'ària de soprano Lasst der Spötter Zungen schmähen (Deixeu que les llengües burletes se’n fumin), dinàmic moviment a càrrec de les cordes que estableixen certes complicitats, les quals podrien simbolitzar les burles de què parla el text. Estructurada en dues parts, a la segona es destaca el terme bestehen (subsistir, romandre) amb l'habitual nota perllongada.

De nou un recitatiu sec del tenor (Ah, aquell dia paorós i terrible) enllaçarà amb la coral que tanca la primera part de la cantata: Freu dich sehr, o meine Seele (Salta d’alegria, ànima meva), apareguda a Freiberg cap al 1620 i cantada amb una melodia del segle XV popularitzada al segle XIX per Robert Schumann. A diferència de les cantates BWV 147 i 186, aquí les corals són cantades senzillament a capella, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

La segona part de la cantata s'inicia amb l'elegant ària de tenor Hebt euer Haupt empor (Alceu ben amunt els vostres caps), on el cantant serà acompanyat de violí i oboè a l'uníson, amb la resta de la corda i el continu en un paper secundari. Podria ser que el tema principal, a més d'una representació de l'alçament del cap,  fos una al·lusió a la cèlebre coral O Gott, du frommer Gott, per la seva al·lusió als devots o pietosos (Frommen).

El novè moviment, Ach, soll nicht dieser grosse Tag (Ah, aquell dia paorós i terrible), apareix indicat com a Recitativo col accompagnamento, i juntament amb Wenn einstens die Posaunen schallen de la cantata BWV 127 segurament sigui un dels recitatius més contundents de Bach. Es tracta d'un exaltat arioso per a baix, trompeta, cordes i continu d'enorme expressivitat que ens transporta a un escenari de terror davant l'arribada del Judici Final. Sobre la rauxa de les cordes i la fúria del baix, la trompeta (Posaune, al manuscrit) entona la coral Es ist gewisslich an der Zeit (En veritat ha arribat  l'Hora). Com al primer recitatiu, el clima es relaxarà en referir-se a la misericòrdia divina per acabar de nou, com en aquell cas, amb extenses vocalitzacions sobre Freuden meinen Lauf.

Aquesta contundència reapareixerà al penúltim moviment, tot i que en principi res ens ho fa pensar. Es tracta de l'ària de baix Seligster Erquickungstag (O dia benaurat de joia gran), que arrenca en un clima d'excelsa beatitud (molt' adagio al manuscrit) per a referir-se a la segona vinguda de Jesús. De sobte però, la menció al cataclisme que això suposarà desferma de nou les imatges de destrucció massiva amb l'agitació de les cordes, la reaparició de la trompeta tronant i la llarga vocalització de fins a 48 semicorxeres sobre el terme Trümmer (enderroc). Com en els altres moments agitats de la cantata, al final l'extàtica beatitud tornarà per a tancar el moviment en el clima en què s'obrí i donar pas a la coral final, Nicht nach Welt, nach Himmel nicht (No és pas el món, ni tan sols el cel), que canta la cinquena estrofa d'un himne de de 1658 de Christian Keymann, amb una melodia d'Andreas Hammerschmidt del mateix any. Violins i violes acompanyen el cor amb la seva pròpia partitura, excepcionalment elevada, cercant una suggestió de l'anhel celestial present al text.

J.M.S.

Cantata BWV 70
WACHET! BETET! BETET! WACHET!
Dominica 26 Post Trinitatis
Estrenada: 21 de novembre de 1723. 

1ª versió de 1716 (BWV 70a, per al Segon Diumenge d'Advent)
Text: Recitatius anònims, la resta de Salomo Franck 

i una coral final de Christian Keymann

Prima Parte 

1. COR
Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!
Estigueu a punt
En tot temps,
Fins que el Sobirà de la Glòria
Posi terme al món.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tremoleu, pecadors renitents!
Que arriba el dia,
En què ningú es podrà salvar:
Us atraparà el judici inflexible,
O! nissaga de pecadors,
Per la vostra desesperança eterna.
Altrament, vosaltres fills elegits de Déu,
Emprendreu una felicitat per sempre.
Quan tot es trenqui i derroqui,
El salvador us cridarà
A la seva presència augusta;
Però, no tingueu por!
***
3. ÀRIA (Alt)
Quan vindrà el dia, que serem enduts
Del Egipte d’aquest món?
Ai las! Correm, fugim de pressa de Sodoma,
Abans que el foc ens agafi desprevinguts!
Vigila, ànima, surt de la incertesa,
I pensa que ja ha és aquí el darrer dia!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Malgrat el nostre desig vehement de cel
El cos ens aferra l’esperit captiu;
El món amb les seves fal·làcies
Posa  brells i paranys als fidels.
L’esperit ja ho vol, més la carn és feble;
Ple de complantes ens afoguen, Ai las!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Deixeu que les llengües burletes se’n fumin,
Diguin el que diguin, ha de passar
que veurem venir Jesús
sobre els núvols, a les altures.
El cel i la terra s’acabaran
Més la paraula de Déu subsistirà.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Enmig d’aquesta generació malvada
Déu, altrament, te cura dels seus servents,
Perquè aquest procedir malèvol
Mai no els faci mal,
sinó que, amb la seva mà els empara
i els mena vers l’Eternal Edèn.
***
7. CORAL
Salta d’alegria, ànima meva,
Deixa córrer penes i angoixes,
Perquè ara Crist, el teu Senyor,
Ens crida fora d’aquesta vall de llàgrimes!
Per a compartir per sempre
La seva joia i esplendor
I amb els àngels alegrar-nos
Triomfants, en l’Eternitat.

Seconda Parte

8. ÀRIA (Tenor)
Alceu ben amunt els vostres caps
I no tingueu por, fidels devots,
La vostra ànima treu poncella!
I esdevindrà una flor de l’Edèn
Al servei de Déu per sempre;
No tingueu por, fidels devots
Alceu ben amunt els vostres caps!
***
9. RECITATIU (Baix)
Ah, aquell dia paorós i terrible,
De l’esfondrament del món
Del so brillant de trompetes,
Del potent brúfol del corn,
De la veu terrible del Jutge
De les gorges obertes de foc.
Quan assetgin la meva ment,
Dubtes, basarda i temors!
Em sentiré indefens pecador?
Ara, emperò, la meva ànima percep
Dolls de felicitat, esclats d’alleujament
El Salvador no m’amaga el seu bon cor,
Que aboca misericòrdia a desdir,
El seu braç compassiu no m’abandona,
Per tant, aniré fent camí a tothora
Confiat i ple d’alegria, fins la fi.
***
10. ÀRIA (Baix)
O dia benaurat de joia gran
Acondueix-me al teu enclòs!
Que soni, peti, el darrer esclat,
I que amb la terra i cel enderrocats!
Jesús em porti al seu repòs,
On trobaré el plaer a vessar.
***
11. CORAL
No és pas el món, ni tan sols el cel
El què la meva ànima vol i deleja
Jo vull Jesús i la seva llum,
Perquè m’ha reconciliat amb Déu,
I  m’ha eximit de l’escarment,
O, Jesús meu, no et deixaré.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 90

Es conserven només dues cantates per al Vint-i-cinquè Diumenge després de la Trinitat, una festivitat que desapareix del calendari quan la Pasqua s'esdevé molt aviat: Són la BWV 116 i la que avui analitzarem, la cantata BWV 90 ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE.

Es tracta de la darrera d'un grup de cantates (BWV 81 a 90) que presenten la particularitat de no utilitzar el cor més que a la coral final (i a la BWV 82, ni allà), per la qual cosa la Bach-Gesellschaft les publicà conjuntes al volum XX de l'obra completa de Bach.

La cantata fou estrenada a Leipzig el 14 de novembre de 1723, a les portes del primer Advent de Bach a la Cantoria de St. Tomàs i per la seva brevetat hom sospita que devia anar acompanyada d'una altra cantata desconeguda per a emmarcar totes dues el sermó dominical. El manuscrit no indica ni les veus ni els instruments requerits, tot i que han estat fàcilment deduïts per la investigació excepte l'instrument solista del tercer moviment, que aparenta ser una trompeta tot i que alguns estudiosos com Alfred Dürr es decanten per la trompa. També apunta aquest autor que els oboès podrien reforçar el violí a les àries, com succeeix en altres cantates.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que acabava el diumenge abans d'Advent, estaven dedicats a la reflexió sobre la mort, la brevetat de la vida, la fi dels temps i l'imminent Judici Final. Efectivament, les lectures del dia provenien de la Carta I als Tessalonicencs i l'Evangeli de Sant Mateu 14, 15-28, on es profetitzava el retorn de Crist al final dels temps i tot el que això comportarà. Uns anuncis apocalíptics que, com veurem, inspiraran l'anònim llibretista ja des del primer vers de la cantata.

Aquesta arrenca amb l'ària de tenor que li dóna títol: Es reisset euch ein schrecklich Ende (Us espera un final esgarrifós), una violenta increpació als pecadors que Bach centra en el terme reissen i la seva accepció més directa: Estripar, esquinçar. D'aquí que la música sigui un crispat concertant de les cordes sobre el qual les frases del tenor queden sovint tallades de manera abrupta, volent simbolitzar l'espantós final que espera al pecador, així com la seva feblesa d'esperit. A la secció central, com és habitual, la presència de l'orquestra serà molt menys acusada. A la darrera secció destaquen les cadències tallades amb què el tenor canta el terme schrecklich (terrible).

Seguirà el recitatiu de contralt Des Höchsten Güte wird von Tag zu Tage neu (La pietat de l'Altíssim cada dia es renovella), en el qual trobem algunes subtils harmonies sobre certes exclamacions que realcen el seu dramatisme. 

El tercer moviment serà una d'aquelles àries de baix i trompeta amb les quals Bach vol representar el poder i la força divines: So löschet im Eifer der rächende Richter (El jutge enfellonit fins al capdamunt). Sobre una base tremolosa del baix continu i gairebé tota la corda (representació del temor de l'acusat), la trompeta i el violí primer arrenquen en fanfàrria i tot seguit estableixen un diàleg d'agitades i convulses figures, suggerint la furibunda ira del jutge. És impressionant el moment en què Bach atura la música sobre el terme doch aus (apagar).

Aquest ambient de crispació s'esvaeix al recitatiu del tenor Doch Gottes Auge sieht auf uns als Auserwählte (Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus), car ara la vista es dirigeix als protegits de Déu, que seran els qui (simbòlicament) entonin la coral final: Leit uns mit deiner rechten Hand (Que ens acompanyi la teva mà recta), setena estrofa d'un himne de Martin Moller de 1584 basat en l'Aufer inmensam llatí que es canta amb una melodia apareguda a Leipzig l'any 1539. És destacable la suspensió harmònica que enllaça les dues darrers estrofes (Verleih ein selges Stündelein / Auf dass wir ewig bei dir sein!), un recurs present al tractats d'harmonia però molt poc usat en època de Bach, enèsima mostra de la seva sapiència musical.

J.M.S.

Cantata BWV 90
ES REISSET EUCH EIN SCHRECKLICH ENDE
Dominica 25 Post Trinitatis
Estrenada: 14 de novembre de 1723
Text: Anònim, amb una coral final de Martin Moller (1584)

1. ÀRIA (Tenor)
Us espera un final esgarrifós
Càfila de menyspreables pecadors.
Heu vessat la mesura dels vostres pecats,
Àdhuc, el vostre seny, tan entossudit
Ha deixat el vostre jutge, del tot, en l’oblit
***
2. RECITATIU (Alt)
La pietat de l’Altíssim cada dia es renovella
Mentre que al pecador desagraït li cal la Gràcia.
O, aquest rampell ple de malícia
Que t’empeny vers la teva destrucció,
Ai las! No sacseja el teu cor?
Com és que la bondat de Déu
No et fa pensar en una vera contrició?
El seu cor fidel posa de manifest
compassió fora mesura:
A voltes damunt fa bastir temples
A voltes posa a punt el glever
Per arrossar-lo amb el Mannà
De la seva paraula, que sustenta.
Altrament, Oh! aquesta vida perversa,
Que menysprea el penediment .
***
3. ÀRIA (Baix)
El jutge enfellonit fins el capdamunt
Us donarà càstig apagant la llum de la seva paraula.
Per vostra culpa, Oh pecadors,
haureu d’aguantar
L’ultratge dels llocs sagrats:
Vosaltres, que del meu temple,
n’heu fet cova d’assassins.
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tanmateix, els ulls de Déu ens miren com elegits seus:
I per bé que ningú pot comptar el gran nombre d’enemics,
L’Heroi d’Israel ens dóna protecció,
El seu braç posa fre a l’escomesa de l’enemic,
I ens fa costat, quan aquesta sembla més contundent,
amb la fortalesa de la seva paraula.
***
5. CORAL
Que ens acompanyi la teva mà recta
I que beneeixi els nostres, poble i terra;
Dóna’ns sempre la teva santa Paraula.
Guarda’ns de l’astúcia i avolesa del diable,
Atorga’ns petits moments de felicitat
Abans de gaudir amb tu en l’eternitat.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 60

Únicament dues cantates han sobreviscut destinades al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat, que són la BWV 26 de l'any 1724 i la que avui tractarem, la cantata BWV 60 O EWIGKEIT, DU DONNERWORT, que comparteix títol amb la BWV 20 i que va ser estrenada a Leipzig el 7 de novembre de 1723. Pertany doncs al primer any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic, que començava el Primer diumenge d'Advent,  es dedicaven a la reflexió sobre la mort i el trànsit a l'altre món. L' Evangeli del dia (Mateu 9, 18-26) narrava la resurrecció miraculosa d'una donzella, per la qual cosa el desconegut llibretista utilitzà una popular coral de Johann Rist de 1642 que versava sobre la mort i el judici de Déu. A partir d'ella es desenvolupa una espècie de diàleg al·legòric entre el temor i l'esperança, encarnats pel contralt el primer i el tenor la segona. La Vox Christi, encarnada pel baix, també apareixerà al penúltim moviment. Aquest tipus de diàlegs, molt difosos a la literatura protestant, tenien el seu origen a Itàlia, on des de l'edat mitjana rebien el nom de contrati.

El moviment inicial de la cantata, O Ewigkeit, du Donnerwort (O Eternitat, paraula atronadora), és una exquisida construcció musical repleta de recursos imaginatius que s'estructura en dos plànols contraposats: D'una banda el contralt solista o bé els del cor, acompanyats de les cordes tremoloses personificant el temor, entonen la coral amb una melodia de Johann Schopp. De l'altra, tenor i oboès encarnen l'esperança amb una repetitiva declamació del versicle 18 del capítol 49 del Gènesi, que resa Herr, ich warte auf dein Heil (Senyor, jo espero la teva salvació). La paraula warte (esperar) és destacada amb una elaborada vocalització.

A aquest intricat moviment inicial seguirà el recitatiu O schwerer Gang zum letzten Kampf und Streite (Oh, quin camí més rost cal fer fins al darrer combat!), en el qual de nou contralt i tenor contraposen les seves respectives personificacions sustentades per expressius recursos musicals, com els passus duriusculus amb què es declama la primera frase del moviment.

El diàleg seguirà, de forma més lírica, al duet Mein letztes Lager will mich schrecken (El meu darrer jaç m’esborrona), amb la participació de l'oboè d'amore i el violí solista en un moviment amarat de bellesa i serenor.

Al quart moviment, Der Tod bleibt doch der menschlichen Natur verhasst (La naturalesa humana abomina la mort), el contralt (és a dir, el temor) segueix declamant la seva angoixa vital en forma de recitat mentre que el baix (Crist) apareix en la molt més melodiosa forma d'arioso entonant les primeres paraules d'un versicle de l'Apocalipsi (14,13), que anirà ampliant en les seves tres intervencions les quals arrenquen sempre amb una llarga nota beatífica sobre el terme selig (Feliços).

I arribarà la coral final, on es canta una himne de Franz Joachim Burmeister de 1662 amb una melodia de Johann Rudolf Ahle, organista de Mühlhausen i pare del també organista en aquella ciutat Johann Georg, mort l'any 1706 i al qual succeí el propi Bach l'any 1707. Destaquen les atrevides harmonitzacions tant de la coral original d'Ahle com les que Bach li imprimeix aquí, per a concloure una cantata breu però farcida d'enginy musical.

J.M.S.

Cantata BWV 60
O EWIGKEIT, DU DONNERWORT (II)
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 7 de novembre de 1723
Text: Anònim, extret de dos himnes de teòlegs alemanys 

i el Vers. 14, 13 del Llibre de l'Apocalipsi (Nº 4)

1. ÀRIA DUET (Cor, Tenor)
Temor (Cor )
O Eternitat, paraula atronadora!
Glavi furgador que traspassa l’ànima,
Principi sense fi!
O Eternitat, temps sense temps ni hora!
Davant de tanta aflicció
No sé cap on puc anar.
Tan astorat s’exaspera el meu cor
Que la llengua se’m clava al paladar.
Esperança (T)
Senyor, espero la teva salvació!
***
2. RECITATIU (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
Oh, quin camí més rost cal fer fins el darrer combat!
Esperança (Tenor)
El meu Ajut ja ha arribat,
Em fa costat el Redemptor
Per consolar-me.
Temor (Alt)
El pànic a la mort, aquest darrer suplici
Esglaia i fereix el meu cor
I em tortura tots els membres.
Esperança (Tenor)
Jo d’aquest cos, en faig ofrena a Déu;
Perquè amb el foc d’una aflicció ardent
N’hi hagi prou perquè Déu em renti.
Temor (Alt)
Però, ara com ara, sols veig passar davant meu
El deute dels meus grans pecats.
Esperança (Tenor)
Altrament, Déu no dicta cap sentència de mort.
Ell posa fre als turments de la temptació,
Perquè hom pugui suportar-los.
***
3. ÀRIA DUET (Alt, Tenor)
Temor (Alt)
El meu darrer jaç m’esborrona,
Esperança (Tenor)
La mà del Senyor m’acotxarà,
Temor (Alto)
La debilitat de la fe quasi bé m’enfonsa,
Esperança (Tenor)
El meu Jesús m’ajudarà a portar la somada,
Temor (Alt)
La fossa oberta m’horroritza,
Esperança (Tenor)
Per a mi serà un habitacle de pau.
***
4. RECITATIU i ARIOSO (Alt, Baix)
Temor (Alt)
La naturalesa humana abomina la mort
Que t’enfonsa
I et fa perdre tota esperança.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort;
Temor (Alt)
Ai las!  Mes, Ai las! quant d’obstacles
Cal que l’ànima evadeixi
Fent camí cap a la mort!
Potser de l’infern l’esparveri la gola
Quan al darrer moment
Vegi de l’afrau la gorja;
Potser llavors tindrà penediment
En sentir-se damnada eternament.
Crist (Baix)
Feliços els que han mort,
els que han mort en el Senyor;
Temor (Alt)
Si jo em moro en el Senyor,
Serà la felicitat la meva part de l’herència?
Serà el meu cos menja dels cucs!
I els meus membres, a ciència,
Es tornaran pols i terra,
Com que en sóc fill de la mort
M’haig de podrir dins d’un sot.
Crist (Baix)
Feliços els que ja han mort,
els que ja han mort en el Senyor, ara i sempre.
Temor (Alt)
Coratge!
Si d’avui ençà, puc ésser feliç:
Oh sí, torna en mi esperança!
El meu cos podrà anar al repòs tranquil
I el meu esperit, alçar els ulls amb alegrança.
***
5. CORAL
Ja en tinc prou;
Senyor, quan tu vulguis,
Ja em pots prendre!
Vine, Jesús meu;
Bon vent!, O món!
Me’n vaig a l’estança del cel,
Cap a la Pau camino segur,
I deixo ací baix la meves llatzèries.
Ja en tinc prou.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.

Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: El moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 

Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.

A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.

A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme spott (escarni) amb una doble vocalització.

La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.

J.M.S.

Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final d'Adam Reusner

1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 115

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 55, 89  i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 115 MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT, la qual fou estrenada a Leipzig el 5 de novembre de 1724. Forma part, per tant, del cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. La coral escollida en aquesta ocasió per l'anònim llibretista deixa de banda l'Evangeli del dia i ve a ser una exhortació a l'oració i a estar alerta davant el pecat, una temàtica pròpia dels darrers diumenges de l'any litúrgic que, recordem-ho, acabava el darrer diumenge abans de l'Advent. Es tracta d'un himne de Johann B. Freystein de 1697 del qual, com és habitual a les cantates corals, es conserven literalment les estrofes darrera i última als moviments extrems de la cantata, mentre que les intermèdies seran lliurement reelaborades.

Arrenca la cantata amb l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral la que inspira, en aquest cas una obra d'origen profà adaptada a l'ús religiós al Cançoner de Dresde l'any 1694: Mache dich, mein geist, bereit (Prepara't, ànima meva). Amb ella confecciona Bach un extraordinari cor que exhala bellesa per totes bandes, gràcies a la seva acolorida orquestra de cordes, violoncello píccolo, trompa, flautes i oboès. El tema musical de la capçalera, amb el seu doble salt d'octava, protagonitzarà tot el moviment. El cantus firmus va a càrrec dels sopranos reforçats per la trompa, mentre que la resta de veus conformarà la xarxa polifònica de cada estrofa de la coral, enllaçada amb la següent mitjançant una cada cop més elaborada reaparició del ritornello orquestral, alguna d'elles senzillament celestial.

En aquesta cantata, les àries precedeixen als recitatius, que n'esdevenen una espècie de corol·lari. La primera d'elles és la titulada Ach schläfrige Seele, wie? ruhest du noch? (Ai ànima somnolenta, i doncs, encara dorms?), un grandiós moviment da capo per a contralt, cordes i oboè d'amore que recrea un clima de somnolència a les seccions extremes, mentre que la central esdevé un autèntic despertar sobtat, amb una amplíssima vocalització sobre les paraules wo du nicht wachest (si no vetlles).

L'expressiu recitatiu del baix Gott, so vor deine Seele wacht (Déu, que vetlla per la teva ànima) condueix a una nova ària: Bete aber auch dabei (Prega, però, també), on el soprano establirà diàleg amb el violoncello píccolo i la flauta travessera, instrument característic de les cantates d'aquell estiu-tardor de 1724 en el qual hom suposa que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment dotat (vegeu BWV 9). De nou es presentarà un clima de pesadesa, però ara no a causa de la somnolència sinó del pes de la culpa. Tot quedarà marcat pel tema musical de l'inici, que esdevindrà omnipresent, al qual s'enfrontarà un contratema, també omnipresent, presentat per la flauta en el moment de l'entrada del violoncel. En quant al cantant, són contínues les referències als termes bete (prega) i bitte (suplica).

Un breu però enèrgic recitatiu de tenor (Ell espera els nostres crits de súplica) que acabarà en arioso condueix a la coral final, Drum so lasst uns immerdar (Així doncs, tothora), que canta a capella la desena estrofa de l'himne Johann B. Freystein que ha inspirat tota la cantata, amb les veus doblades per l'orquestra segons la tessitura.

J.M.S.

Cantata BWV 115
MACHE DICH, MEIN GEIST, BEREIT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 5 de novembre de 1724
Text: Johann Burchard Freystein (1,6) i poeta anònim (2-5)

 1. COR
Prepara't, ànima meva,
vigila, implora i prega,
per tal que l'hora maligna
no et sobrevingui impensadament.
Perquè això és
l'astúcia de Satanàs:
damunt molts de piadosos,
caure-hi per temptar-los.
* * *
2. ÀRIA (Contralt)
Ai ànima somnolenta, i doncs?, que encara dorms?
Deixondeix-te!
La condemna podria despertar-te de sobte
i, si no vetlles,
colgar-te sota el son de la mort eterna.
* * *
3. RECITATIU (Baix)
Déu, que vetlla per la teva ànima,
té aversió a la nit del pecat;
t'envia la llum de la seva Gràcia,
i et demana a canvi d'aquests dons,
que tan abundosament et promet,
tan sols que tinguis ben oberts els ulls de l'esperit.
L'astúcia de Satanàs no té límit
per encisar els pecadors.
Si tu mateix talles el lligam de la Gràcia,
mai no albiraràs l'auxili.
El mon sencer i els seus
no són res més que falsos germans
i, així i tot, la teva carn i la teva sang
només hi troben afalacs.
* * *
4. ÀRIA (Soprano)
Prega, però, també
mentre vigiles!
Suplica que amb la teva gran culpa
el teu Jutge mostri indulgència,
que del pecat t'alliberi
i et purifiqui.
* * *
5. RECITATIU (Tenor)
Ell espera els nostres crits de súplica,
hi inclina la seva orella misericordiosa;
quan els enemics s'alegren dels nostres mals,
aleshores vencem gràcies al seu poder;
perquè el seu Fill, a qui preguem,
ens dóna coratge i força
i ens auxiliarà.
* * *
6. CORAL
Així doncs, tothora
vigilem, implorem, preguem,
ja que la por, la necessitat i el perill
són cada vegada més a prop;
perquè l'hora
no és lluny
en què Déu ha de jutjar-nos
i destruir el món.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

BWV 38

Per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat ha volgut la fortuna que fins a quatre cantates hagin arribat a nosaltres, que cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188, de les quals avui parlarem de la segona d'elles, la cantata BWV 38 AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR, obra estrenada a Leipzig el 29 d'octubre de 1724 dins del cicle de cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

L'Evangeli del dia (Joan 4, 47) narrava la súplica del funcionari reial a Jesús pel guariment del seu fill, la qual cosa justifica l'elecció per part de l'anònim llibretista de la coral que inspira la cantata: La versió alemanya del De Profundis llatí (Salm 130) realitzada pel propi Martí Luter.

La melodia d'aquesta coral serveix de base al cor inicial, un d'aquells cors arcaïtzants amb les veus sustentades per trombons que Bach recrea en altres cantates, com les BWV 2, 64 o 121, un estil que s'adiu a la perfecció amb el missatge suplicant i pregon del text. Les frases són introduïdes en forma de fuga per les veus inferiors, sobre les quals els sopranos entonen la melodia pura de la coral, els versos de la qual són enllaçats gràcies a una veu, generalment de tenor, que salta tan bon punt conclouen. És destacable el moment en que les veus inferiors són forçades a un dur cromatisme per a cantar Sünd und Unrecht (pecats i maldats), un recurs habitual en Bach anomenat des d'antic passus duriusculus (passes dures) i que constitueix una nova mostra de la seva enorme sapiència musical.

El breu recitatiu de contralt In Jesu Gnade wird allein (Només la gràcia de Jesús) dóna pas a l'ària Ich höre mitten in den Leiden (Enmig dels meus sofriments), en la qual el tenor serà acompanyat de dos oboès. El seu ritme serè vol il·lustrar el consol (trost) de què parla el text, terme que serà degudament vocalitzat.

Seguirà el singular recitatiu de soprano Ach! Dass mein Glaube noch so schwach (Ai las! La meva Fe encara és feble), indicat al manuscrit com a recitativo a battuta, és a dir, seguint estrictament el compàs i no amb la llibertat habitual del recitatiu sec. La raó és que el continu no es limita a acompanyar el recitat amb harmonies sinó que entona la melodia de la coral que inspira la cantata, la qual ha d'anar sincronitzada amb el cantant.

El cinquè moviment és un inhabitual tercet de soprano, contralt i baix, estructurat en dues seccions vocals enllaçades pel ritornello instrumental: Wenn meine Trübsal als mit Ketten (Si en la misèria es succeeixen les desgràcies). Conceptualment, la primera secció s'articula en torn al terme Trübsal (patiments) i la segona, entorn Trost (consol). Soprano i contralt desenvolupen passatges imitatius i canònics, mentre que el baix resta vinculat al continu, que és l'únic acompanyament orquestral.

La cantata conclourà amb la coral Ob bei uns ist der Sünden viel (Tants pecats com hi ha en nosaltres), cinquena estrofa de l'himne que l'ha inspirat, interpretada a capella, és a dir, amb les veus doblades pels instruments segons la tessitura. Els quatre trombons li atorgaran de nou aquella pàtina arcaïtzant que també impregnava el cor inicial.

J.M.S.

Cantata BWV 38
AUS TIEFER NOT SCHREI ICH ZU DIR
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: 29 d'octubre de 1724
Text: Anònim

1. COR
Des del fons de l'Abisme t'imploro.
Senyor Déu, escolta el meu clam!
Atansa'm una orella benvolent
I obre-la a la meva súplica!
Car si Tu pots veure
Tots els pecats i maldats que es cometen,
Qui podrà doncs, Senyor,
Suportar la teva presència?
***
2. RECITATIU (Alt)
Només la gràcia de Jesús
Conté per a nosaltres el sopluig i el perdó
Car la maldat i l'astúcia de Satanàs
Converteixen la vida humana
En un pecat abominable
Als ulls del Senyor.
Què és el que podrà, doncs,
Donar-nos la joia espiritual
En les nostres oracions
Si l'Esperit i la Paraula de Jesús
No realitzen un nou miracle?
***
3. ÀRIA (Tenor)
Enmig dels meus sofriments
Sento una paraula de consol
Que pronuncia el meu Jesús.
És per això, ànima angoixada,
Que has de confiar en la bondat del teu Déu:
El suport de la seva Paraula no caduca,
El seu consol mai et serà negat.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ai las! La meva Fe encara és feble
I he basat la meva confiança
Sobre un terreny fràgil.
Quantes vegades encara el meu Cor
Ha de ser testimoni de nous prodigis!
Com? No reconeixes ton Salvador,
Al qual només li cal pronunciar
Un sol mot de consol
Per a que s'esdevingui
Molt més ràpid del que la teva feblesa imagina
L'hora de la Salvació?
Confia només en la seva mà omnipotent
I en la veritat de la seva Paraula!
***
5. TERZETTO (Soprano, Alt & Baix)
Si en la misèria es succeeixen els patiments
Talment com si fossin encadenades,
El meu Salvador me'n deslliurarà
I tot s'esvairà de la meva vista.
Amb quina rapidesa l'aurora del consol
Desplaça la nit de l'angoixa i els turments!
***
6. CORAL
Tants pecats com hi ha en nosaltres,
Hi ha en Déu encara més gràcia.
La seva mà auxilia sense distinció
Per gran que sigui la desgràcia.
Ell sol és el Bon Pastor
Que deslliurarà Israel
De tots els seus pecats.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 49

Per al Vintè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates BWV 162, 180, 49 i 54, aquesta darrera una breu cantata utilitzada en diverses festivitats. Avui ens centrarem en la Cantata BWV 49 ICH GEH UND SUCHE MIT VERLANGEN, una de les obres que al manuscrit Bach designa com a dialogus ja que, efectivament, la cantata s'estructura en la forma d'un diàleg amorós entre Jesús, encarnat per la veu del baix, i l'ànima, encarnada per la del soprano. Aquesta dualitat serà tan exclusiva que estarem davant d'una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

La concepció de Jesús i l'ànima humana com una parella d'enamorats o nuvis és una reminiscència del bíblic Càntic dels càntics, que apareix ja clarament a l'Evangeli del dia (Mateu 22, 1-14), que presentava la paràbola on Jesús compara el seu reialme amb un convit de noces. Tot això inspirà en l'anònim llibretista un dels textos religiosos més singulars que Bach posà mai en música.

La cantata fou estrenada a Leipzig el 2 de novembre de 1726, en un període en el qual la casa del Kantor estava sent objecte d'unes reformes que no acabarien fins abril de l'any següent. Això no sembla haver afectat la inspiració de Bach, que ens deixà aquí una de les seves partitures més belles.

Es tracta d'una d'aquelles cantates que Bach comença a presentar l'any 1726 en les quals es reserva un  paper protagonista a l'orgue, instrument fins llavors habitualment restringit a l'acompanyament. Desconeixem el motiu d'aquesta novetat, però per proposar una possibilitat podria pensar-se que Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach,  havia arribat ja als 16 anys d'edat, la qual cosa li devia conferir el domini necessari de l'orgue per a interpretar aquestes simfonies mentre el seu pare s'encarregava de la resta de l'execució.

Sigui com sigui, la cantata arrenca amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè, tot i que també podria ser que la cronologia fos a la inversa. En tot cas, trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

La música utilitzada és una revisió del tercer moviment del Concert per a Clavecí en Mi Major BWV 1053, del qual quinze dies abans s'havien reciclat els restants moviments a la cantata BWV 169. Entre altres modificacions, s'afegeixen instruments de vent a la versió per a clavecí i el resultat és una fantàstica música que impregna l'ambient de felicitat i bonhomia, com en un convit de noces.
A continuació engega la part vocal amb la intervenció de Jesús, mitjançant l'ària de baix que intitula la cantata: Ich geh und suche mit Verlangen (Vaig, anhelant, a buscar-te). Trobem aquí diversos aspectes destacables, com són la preponderància de l'orgue solista i el ritme característic amb el qual habitualment Bach suggereix les passes inquietes d'aquell qui cerca quelcom. El sempre citat Alfred Dürr veu també un simbolisme de la cerca inquieta en els salts ascendents i descendents de la melodia, així com una referència a l'aleteig de la coloma de què parla el text en els constants tresets de la partitura.

El tercer moviment arrenca amb un serè recitatiu de soprano i baix, que es converteix en un autèntic duet amorós que bé podria formar part d'una obra profana: Mein Mahl ist zubereit (El banquet està amatent), en el qual les cordes acompanyen els cantants.

Seguirà una meravellosa ària de soprano titulada Ich bin herrlich, ich bin schön (Estic radiant, estic formosa), en la qual Bach ens transmet el neguit davant la imminent arribada de l'amant. Qui no ha sentit mai tal excitació? L'orquestració ara es centra en l'oboè i el violoncello píccolo, prescindint de l'orgue solista i del da capo habitual. El terme bestehn (anar amb, romandre) serà cantat amb una nota llarga, mentre que entzünden (encantar, inflamar) ho serà amb una agitada vocalització.

Un nou recitatiu que tira cap a arioso dels dos cantants donarà pas al duet final, Dich hab ich je und je geliebet (Amb amor etern t'he estimat). Tornarà aquí l'orgue solista amb esplendor, acompanyat de tota l'orquestra, en "una de les peces més artístiques de Bach", segons la qualificà Alfred Dürr. 

S'articula en dos plans musicals diferents: Per una banda el baix i l'orquestra desenvolupen la seva ària, mentre que la soprano entona la setena estrofa de la coral de Philliph Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern, que també inspira la cantata BWV 1. Tot i aquesta aparent dicotomia, ambdós plans són molt ben conjugats, ja que el tema d'arrencada d'orgue, violins i baix és en realitat una derivació ornamentada de les primeres notes de la coral esmentada. Literàriament, ambdues línies es complementen a la perfecció conduint a la comunió final dels dos amants. 

Espiritualment parlant, per suposat...

J.M.S.

Cantata BWV 49
ICH GEH UND SUCHE MIT VERLANGEN (Dialogus)
Dominica 20 Post Trinitatis
Estrenada: 2 de novembre de 1726
Text: Anónim , amb fragments de Philipp Nicolai (1599)
Baix = Jesús & Ànima = Soprano

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Baix)
Vaig, anhelant, a buscar-te,
Coloma meva, Esposa estimada.
Digues-me, on has anat
Que els meus ulls no poden contemplar-te?
***
3. RECITATIU: Jesús (Baix) & Ànima (Soprano)
Jesús (Baix)
El banquet està amatent
I la taula de noces llesta,
Només la meva estimada encara no ha arribat.
Ànima (Soprano)
El meu Jesús parla de mi!
Oh, veu que m'alegra!
Jesús
Vaig a buscar-te amb anhel,
Coloma meva, Esposa estimada.
Ànima
Espòs meu, caic als teus peus.
Ànima / Jesús
Vine, Formós, vine i deixa't besar / Vine, Formosa, vine i deixa't besar,
Deixa'm assaborir el teu deliciós banquet / Has d'assaborir el meu deliciós banquet.
Estimat meu ja vaig corrent vestida amb / Vine, estimada, i afanya't a vestir-te amb
Ambdós
El vestit de noces.
***
4. ÀRIA (Soprano)
Estic radiant, estic formosa
Per encantar el meu Salvador.
La justícia de la seva salvació
És el meu ornament i el meu vestit de noces
Amb ell vull anar vestida,
Quan vagi cap al Cel.
***
5. RECITATIU (Soprano & Baix)
Ànima
La meva Fe em fa estar així d'inquieta.
Jesús
Si és així, el meu Cor t'estima,
Confiaré en Tu i seré el teu espòs
Per tota l'Eternitat.
Ànima
Com en sóc, de Feliç,
Car el Cel m'és reservat!
Sa Majestat en persona
Ha enviat als seus servents
Per a convidar la raça caiguda
Al Saló Celestial
Per al banquet de la salvació.
Aquí estic, Jesús, deixa'm entrar!
Jesús
Sigues fidel fins a la mort,
I jo et concediré
La Corona de la Vida.
***
6. ÀRIA & CORAL (Soprano, Baix)
Jesús
Amb amor etern t'he estimat,
Ànima
Com en sóc, de Feliç, fins al fons del meu cor,
Car el meu tresor és l'Alfa i l'Omega,
El Principi i el Final.
Jesús
I per això et faig venir a mi.
Ànima
Ell em recompensarà
Amb el Paradís;
I jo esclato de joia.
Jesús
Arribaré aviat.
Ànima
Amén! Amén!
Jesús
Estic davant la porta.
Ànima
Vine, bella corona de goig, no triguis més!
Jesús
Obre't, oh llar meva!
Ànima
T'espero amb anhel!
Jesús
Amb amor etern t'estimaré
I per això t'he fet venir a mi.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 5

Per al Dinovè Diumenge després de la Trinitat ens han arribat tres cantates, les BWV 5, 48 i 56, de les quals avui farem un repàs a la primera, la cantata WO SOLL ICH FLIEHEN HIN BWV 5 que fou estrenada a Leipzig el 15 d'octubre de 1724.

Pertany, per tant, al cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs. Concretament, l'anònim llibretista utilitzà una coral Johann Heermann de 1630 de la qual es conserven literalment les estrofes 1 i 11 als moviments extrems de la cantata, mentre que els restants sorgeixen de reelaboracions lliures de la resta d'estrofes. Les constants al·lusions al pecat i la redempció tenen l'origen a l'Evangeli del dia, que narrava la curació d'un paralític al qual Jesús digué "els teus pecats et són perdonats".

S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom, Wo soll ich fliehen hin (On podré fugir, carregat com estic de nombrosos i greus pecats?), que es constitueix en l'habitual fantasia coral on les frases apareixen inserides sobre un concertant de cordes i oboès que recrea, en la seva tonalitat de Sol menor, una atmosfera melangiosa, "de diumenge a la tarda" com jo la qualifico, amb la qual Bach vol suggerir el malestar del pecador compungit. La melodia és una obra profana de Jakob Regnart, adaptada a l'església per B. Gesius l'any 1605 i va entonada pels sopranos reforçats per la trompeta, mentre que la resta de veus conformen una densa polifonia. Els 19 compassos del ritornello orquestral tancaran aquest elaborat moviment.

La sang i l'aigua, elements simbòlics de la purificació cristiana, protagonitzen conceptualment els següents moviments: Primer el recitatiu del baix Der Sünden Wust hat mich nicht nur befleckt (Els meus pecats no només m'han corromput) on es fan al·lusions a la sang divina i al mar. I seguidament,  l'ària Ergieße dich reichlich, du göttliche Quelle (Brolla amb abundància, font divina), en la qual el tenor navegarà sobre una elaboradíssima i deliciosa corrent de notes de la viola amb la qual, òbviament, es fa referència a la sang de Crist, manllevadora del pecat. Sense dubte, es tracta d'una de les àries més belles de Bach.

El quart moviment constitueix l'eix de la cantata, tant estructuralment com conceptual. Es tracta del recitatiu de contralt Mein treuer Heiland tröstet mich (El meu fidel Salvador em consola) en el qual l'oboè entona de forma serena la melodia de la coral que inspira la cantata, de la qual es canta literalment el vers Was ich gesündigt habe (els pecats que he comés).

El següent moviment serà l'ària de baix Verstumme, Höllenheer (Calla, exèrcit infernal), una d'aquelles andanades de moral a càrrec de la Vox Christi, revestida de poder i majestat per la trompeta tronant i la resta d'orquestra en ple.

I el recitatiu de soprano Ich bin ja nur das kleinste Teil der Welt (Només sóc una ínfima part de món) conduirà a la coral final, Führ auch mein Herz und Sinn (Dirigeix-me el cor i l'ànima), que canta a capella la darrera estrofa de la coral de Johann Heermann que ha inspirat la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 5
WO SOLL ICH FLIEHEN HIN
Dominica 19 Post Trinitatis
Estrenada: 15 Octubre 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Heermann (1630)

1. COR
On podré fugir
Carregat com estic
De nombrosos i greus pecats?
On trobaré refugi?
No hi ha res al món
Que pugui dissipar la meva angoixa.
***
2. RECITATIU (Baix)
Els meus pecats no només m'han corromput:
M'han emmetzinat tota l'ànima.
Déu hauria de rebutjar-me per impur.
Però ja que una sola gota
De la seva divina sang obra miracles
Encara és possible que no sigui repudiat.
Les seves llagues són un mar obert
On llenço els meus pecats
I quan m'entrego als seus corrents
Em purifiquen de les culpes.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Brolla amb abundància, font divina,
Fes que em cobreixin dolls de sang!
El consol m'omple el cor en aquest instant,
La pesada càrrega s'esvaeix,
La taca del pecat es neteja ella mateixa.
***
4. RECITATIU (Alt)
El meu fidel Salvador em consola,
A la tomba són enterrats
Tots els pecats que he comès.
Sigui quina sigui la magnitud de la culpa,
Ell me'n manlleva i me'n deslliura.
Quan els creients es refugien en Ell
L'angoixa i els turments
Ja no són perillosos
I s'esvaeixen a l'instant.
El tresor de la seva ànima,
El seu bé suprem
És la inestimable sang de Jesús.
Ella protegeix contra el Maligne,
Contra la mort i contra els pecats.
***
5. ÀRIA (Baix)
Calla, exèrcit infernal,
Que no m'espantaràs pas!
Solament haig de mostrar-te aquesta sang
I et quedaràs mut i sense alè!
La meva força és la de Déu!
***
6. RECITATIU (Soprano)
Només sóc una ínfima part de món,
I ja que la preciosa sang
Conserva eternament el seu poder,
Talment que una sola gota
Per minúscula que sigui
Pot purificar el Món sencer
De tots els seus pecats,
No deixis que aquesta sang
Sigui vessada en va per a mi.
Fes, doncs, que ella m'ajudi
A assolir el Reialme Celestial.
***
7. CORAL
Dirigeix-me el cor i l'ànima
Amb el teu Esperit
Per a poder evitar
Tot allò que ens pugui separar
Per tal que jo, per sempre,
Sigui un membre del teu cos.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 169

Només dues cantates es conserven per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 96 i la BWV 169 GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN, que serà la que tot seguit analitzarem.

El llibret d'aquesta cantata és anònim i s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), en el qual els fariseus qüestionen Jesús sobre quin és el principal dels manaments. La resposta de Jesús (l'amor a Déu i al proïsme) inspira en el llibretista un exhortació al rebuig del món material en favor de l'espiritual.

La cronologia d'aquesta obra va estar en discussió durant molts anys, fins que Alfred Dürr demostrà la seva estrena a Leipzig el 20 d'octubre de 1726. Va ser aquell l'any en què Bach començà a presentar una sèrie de cantates (BWV 35, 49, 146, 169, 170) en les quals atorgà una gran importància a l'orgue solista. Es desconeix la raó d'aquest fet, però podria ser que en aquells dies Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, haguès arribat ja a una edat suficient per a interpretar aquestes partitures a l'orgue, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
També daten d'aquell any tot un seguit d'obres destinades a un sol cantant: Per a contralt les BWV 35, 169 i 170, per a soprano les BWV 52 i 84, per a baix les BWV 56 i 82  i per a tenor (cas únic) la BWV 55. Si ens fixem en les cantates BWV 35 i 169, estrenades amb 6 setmanes de diferència, veurem que són pràcticament bessones: Les dues són per a contralt i les dues tenen a l'orgue com a protagonista.

Com la BWV 35, la cantata BWV 169 s'inicia amb una d'aquelles simfonies per a orgue obligato que no són més que transcripcions dels concerts per a clavecí els quals, al seu torn, deriven de concerts encara més antics per a diversos instruments. Alguns autors sostenen que les versions per a clavecí són en realitat posteriors a les d'església, tot i que al meu modest parer això és molt difícil d'acceptar. En tot cas, trobareu més informació sobre el tema aquí.

La simfonia en qüestió és el primer moviment del Concert per a Clavecí en Mi Major BWV 1053, una peça realment fantàstica, que aquí apareix reescrita i revestida d'instruments de vent a més de les cordes, que eren l'únic acompanyament de la versió per a clavecí. Com veurem més endavant, no serà aquest l'únic moviment d'aquest concert que Bach reciclarà en aquesta cantata. I el tercer moviment del mateix concert apareixerà, dues setmanes més tard, convertit en la simfonia inicial de la cantata BWV 49.

A aquesta esplèndida simfonia seguirà el primer moviment vocal, que dóna nom a la cantata: Gott soll allein mein Herze haben (Només Déu tindrà el meu Cor), en el qual s'alternen els passatges en arioso i en recitatiu.

El tercer moviment es titula igual que l'anterior, però ara es tracta d'una ària amb la contralt acompanyada de l'organo obligato e continuo, és a dir, que la mà esquerra de l'organista segueix el ritme del baix continu, mentre la dreta té la seva pròpia i elaborada partitura: Una incansable variació del tema inicial que només s'interromp breument a la secció central i que podria voler simbolitzar els batecs del cor de què parla el text. Sigui com sigui, el resultat és d'una bellesa realment singular.

El següent moviment serà el recitatiu Was ist die Liebe Gottes? (Què és l'Amor de Déu?), rere el qual arribarà una nova ària realment excepcional, que és en realitat una corprenedora reutilització del moviment central del concert per a clavecí del qual provenia també la simfonia inicial abans comentada.

Stirb in mir (Mor en mi, Món), diu el text, i per això li escau tan bé el ritme de siciliano del temps lent d'aquell concert, del qual Ludwig Finscher digué: Cap altre concert posseeix un moviment central comparable en potència i èmfasi al siciliano en Do sostingut menor de la present obra, que estilitza l'idioma tradicional del siciliano, elevant-lo a un nivell majestàtic. Per la seva banda, Alfred Dürr veia en aquesta ària la demostració de que el material musical reciclat podia assolir cotes molt més altes que l'original. De fet, la considerava una de les més genials peces vocals mai escrites. Sigui com sigui, es tracta potser de la més elevada renúncia al món terrenal escrita per Bach, que en va escriure unes quantes. Sobre el balanceig de les cordes i el ritme matemàtic del baix continu, contralt i orgue conviuran en el mateix pla sonor. Destaquen les vocalitzacions sobre termes com deine Liebe (el teu Amor), Welt (Món) o Fleichestriebe (impulsos carnals). Per acabar amb aquesta ària, constatarem la seva similitud amb una altra ària colossal de Bach, la Ebarme Dich de la Passió Segons Sant Mateu.

Un brevíssim recitatiu donarà pas a la coral final, la qual entona a capella la tercera estrofa de l'himne de Martí Luter Nun bitten wir den Heiligen Geist, amb una melodia del segle XIII incorporada al cançoner de Wittenberg l'any 1524.

J.M.S.

Cantata BWV 169
GOTT SOLL ALLEIN MEIN HERZE HABEN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 20 d'octubre de 1726
Text: Anònim, amb coral final de Martí Luter (1524)

1. SIMFONIA
***
2. AIROSO & RECITATIU (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor.
De fet, constato que el Món,
Ignorant de la seva pròpia immundícia,
És tan amable amb mi
Que sembla voler ser la única cosa
Que la meva ànima hagi d'estimar.
Però no! Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobo el Bé més preuat.
Veiem, malgrat tot, a la Terra,
Per aquí i per allà
Un  rierol de bonhomia
Que neix de la bondat de l'Altíssim.
Car Déu és la font de corrents abundoses,
El pou on en tot moment
Podré veritablement saciar-me i refer-me:
Només Déu tindrà el meu Cor.
***
3. ÀRIA (Alt)
Només Déu tindrà el meu Cor:
En ell trobaré el Bé més preuat.
M'estimarà en els pitjors moments
I en la Benaurança tastaré
 Les Bondats de la seva Llar.
***
4. RECITATIU (Alt)
Què és l'Amor de Déu?
La pau espiritual,
El plaer intel·lectual,
El Paradís de l'Ànima.
Ell tanca l'Infern
I obre el Cel,
Ell és el carruatge d’Elies
Que ens conduirà a les altures,
Al si d'Abraham.
***
5. ÀRIA (Alt)
Mor en mi, Món
Amb tot el teu Amor.
Així el meu pit
A la Terra i per sempre
Es consagri a l'Amor a Déu.
Moriu en mi,
Orgull, Riqueses i Temptacions,
Corruptes impulsos carnals!
***
6. RECITATIU (Alt)
Però tingueu també present
La fidelitat vers els altres
Tal com clamen les Escriptures:
Estimaràs Déu i el teu Proïsme.
***
7. CORAL
Dolç Amor, concedeix-nos el teu favor,
Fes-nos sentir el fervor amorós
Per tal que ens estimem de tot cor els uns als altres
I restem en la Pau d'un sentiment comú.
Kyrie Eleison.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 130

El Micahaelistag luterà, la diada de Sant Miquel, era festa grossa a la ciutat de Leipzig on, a més, es celebrava en aquelles dates una important fira. Aquesta, i la diada de Sant Joan Baptista, eren les dues úniques festivitats del santoral en les quals s'interpretaven cantates a les seves esglésies, restant-ne per tant algunes al catàleg de Bach: Les BWV 19, 130, 149 i 50, aquesta darrera una obra discutida.

La teologia de l'època de Bach concebia els Sants Arcàngels no com els éssers amables i bondadosos de l'actualitat sinó com els campions en l'extermini dels enemics de Déu, començant pels dimonis, a l'estil del nostre Sant Jordi. D'aquí que la música de les cantates d'aquesta festivitat tingui cert aire de fanfàrria guerrera, cosa que les revesteix d'una especial espectacularitat.

Avui tractarem la segona d'elles, la cantata BWV 130 HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR, estrenada a Leipzig el 29 de setembre de 1724 formant part del cicle de cantates corals que composà Bach durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. Es basa en una coral de Paul Eber de 1561, versió germànica del Dicimus grates tibi llatí, obra de Philipp Melanchton. Com és habitual a les cantates d'aquell cicle, les estrofes extremes de la coral són musicades literalment als moviments inicial i final de la cantata, mentre que les estrofes intermèdies són lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.

Arrenca la cantata amb un dels cors més espectaculars de Bach, que ens transporta a un escenari de glòria celestial amb el àngels voleiant entorn de la trona divina al so de trompetes, timbales i tota la resta del dispositiu orquestral de les grans ocasions: Herr Gott, dich loben alle wir (Senyor Déu tots et lloem). Enmig de la massa sonora es situarà la melodia de la coral, coneguda des del segle XV, entonada pels sopranos sustentats en esporàdiques intervencions contrapuntístiques per la resta de les veus. De tot això resultarà una construcció musical realment imponent, a la qual seguirà el recitatiu de contralt Ihr heller Glanz und hohe Weisheit zeigt (La seva esplendor i alta saviesa), una breu pausa abans de tornar a la rauxa guerrera...

Per que el tercer moviment de la cantata potser és encara més espectacular que el primer!

Es tracta de l'ària Der alte Drache brennt vor Neid (El vell Drac crema d'enveja), una sensacional andanada de potència sonora, de les més brutals de Bach, a càrrec de les tres trompetes i les timbales desfermades. Destaquen les atrevidíssimes harmonies de les trompetes en alguns passatges i l'audàcia amb que Bach tracta el terme trennet (desfer), que és cantat a batzegades per tal de transmetre certa idea de desmembració. De les versions d'aquesta ària que he pogut sentir, jo em quedo de totes totes amb la de Harnoncourt. Sense dubte, aquell dia Bach devia deixar la perruca feta un nyap...

Però sobtadament, el següent moviment transformarà radicalment el clima, que entrarà en una espècie d'èxtasi contemplatiu amb el recitatiu Wohl aber uns, dass Tag und Nacht (Afortunadament per a nosaltres). Soprano i tenor, acompanyats de les cordes, canten la tranquil·litat de saber-se protegits pels àngels, tot fent al·lusions a certs passatges del Llibre de Daniel.

Aquest clima de seguretat i confiança angelical es mantindrà a l'ària de tenor Lass, o Fürst der Cherubinen (Permet, oh príncep dels Querubins), una d'aquelles àries destacades per a flauta travessera de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9) i que presenta un cert aire dansaire, concretament de gavota. Destaquen les vocalitzacions sobre els termes Helden hohe Schar (gran Legió d'Herois) i tragen (elevar).

La cantata conclourà amb les estrofes 11 i 12 de la coral que l'ha inspirat, cantades a ritme àgil i amb la participació de tot el dispositiu orquestral encapçalat per la fanfàrria festiva de trompetes i timbales, coronant així la partitura amb l'ambient de brillantor i grandiositat que requereix la festivitat a la qual va destinada.

J.M.S.

Cantata BWV 130
HERR GOTT, DICH LOBEN ALLE WIR
Festo Michaelis (Diada de Sant Miquel)
Estrenada: 29 de setembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Paul Eber (1561)

1. COR
Senyor Déu, tots et lloem:
Amb justícia hem d’agrair-te
Haver creat els bells Àngels
Que envolten la teva Trona.
***
2. RECITATIU (Alt)
El seu esplendor i alta saviesa
Mostren l'estima de Déu envers els Homes:
Quins Protectors, quines Armes
Ha creat per a nosaltres!
Per Honor no descansen
I es dediquen a la tasca
De restar sempre al teu voltant, Senyor Crist,
I al costat del teu pobre ramat.
Com n'és, de necessària, aquesta guàrdia
Enfront la Ràbia i el Poder de Satanàs!
***
3. ÀRIA (Baix)
El vell Drac crema d'enveja,
Maquinant sense treva noves perfídies
Amb què desfer el petit ramat.
Ansiós de minar allò que és de Déu,
Disposat a activar els seus paranys,
Sense conèixer descans ni repòs.
***
4. RECITATIU (Soprano, Tenor)
Afortunadament per a nosaltres,
La Legió dels Àngels vetlla nit i dia
Per aturar l'ofensiva de Satanàs!
Un Daniel, assegut entre els lleons,
Nota que la mà dels àngels el protegeix.
Quan les flames
Dels forns de Babilònia no cremen,
Escolta el creient càntics de Gràcies:
Heus ací com, en qualsevol perill,
És segur l'auxili dels àngels.
***
5. ARIA (Tenor)
Permet, oh príncep dels Querubins,
Que la gran Legió d'Herois
Serveixi sempre als Creients.
Fes que, en el carruatge d'Elies,
Els elevin cap a Tu, al Cel.
***
6. CORAL
És per això que justament et lloem
I eternament et donem gràcies, Déu,
Així com l'estimada Legió d'Àngels
Et glorifica ara i sempre.
I et preguem en tot moment
Que els mantinguis sempre alerta
Per a protegir el teu petit ramat
Perpetuant així la teva divina paraula.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 114

Són tres les cantates destinades al Dissetè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 47, 114 i 148, de les quals avui ens centrarem en la cantata BWV 114 ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST, obra estrenada a Leipzig l'1 d'octubre de 1724, en ple cicle de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs.

La coral en que es basà l'anònim llibretista és una obra de 1561 de Johannes Gigas de la qual es conserven literalment les estrofes 1, 3 i 6 per als moviments 1, 4 i 7. El resultat és una estructura simètrica, centrada en la coral de soprano del quart moviment, circumdada per dues parelles de recitatiu i ària, tot emmarcat pels moviments corals extrems.

S'inicia la cantata amb l'enèrgic cor que li dóna nom,  Ach, lieben Christen, seid getrost (Ah, tingueu confiança, estimats cristians), per al qual el manuscrit prescriu la indicació de tempo de vivace. Oboès i violí I a l'uníson presenten el tema inicial, que  tot seguit serà respost per la resta de la corda, cavalcant tots ells sobre el ritme de figura curta (corxera-dues semicorxeres) del continu, que recorda al galop d'un cavall i que Bach utilitza en altres ocasions, com a la cantata BWV 10. La melodia de la coral, encomanada als sopranos reforçats per la trompa, apareix publicada a Wittenberg l'any 1529.

El segon moviment serà una d'aquelles àries per a flauta virtuosa de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9): Wo wird in diesem Jammertale (On trobaré en aquesta vall de llàgrimes). En aquesta extensa ària, estructurada en forma da capo, les seccions extremes estan indicades com a pianíssimo a la partitura, expressió de la vall de llàgrimes de què parla el text. La secció central, però, passarà a vivace per a cantar la confiança en l'auxili de Jesús.

Seguirà el recitatiu del baix O Sünder, trage mit Geduld (Oh, pecador! Endura amb paciència), en el qual destaca l'entonació en arioso descendent de la frase Dass du erniedrigt werden musst (Més et caldria un posat humil).

El quart moviment, com ha quedat dit, constitueix l'eix central de la cantata. Es tracta de la coral de soprano Kein Frucht das Weizenkörnlein bringt (Cap fruit no pot donar el gra de blat), on solament el continu acompanyarà el cantant en la seva entonació de les frases del coral, lleugerament ornamentades.

La cantata continuarà amb l'ària de contralt Du machst, o Tod, mir nun nicht ferner bange (Oh mort, I ca! Ja no em fas por). Escrita en Si Bemoll Major, amb les cordes en ple i els dos oboès, representa el punt de major brillantor de la cantata, tot i que les harmonies s'enfosquiran tres vegades quan arribi la frase Es muss ja so einmal gestorben sein (Sé que haig de morir). La repetició de la secció inicial li conferirà l'habitual forma da capo.

Un breu recitatiu del tenor, on la paraula Tod (Mort) és marcada per expressius silencis, donarà pas a la coral final, Wir wachen oder schlafen ein (Tant si estem dormint com desperts), on trompa, oboès i violí primer dupliquen als sopranos, mentre que la resta d'instruments es distribueixen per les altres veus segons la tessitura en l'habitual forma a capella.

J.M.S.

Cantata BWV 114
ACH, LIEBEN CHRISTEN, SEID GETROST
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: 1 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johannes Gigas de 1561.

1. COR
Ah, tingueu confiança, estimats cristians,
Perquè esteu desanimats?
Ja que el Senyor ens posa a retxa,
Diguem des del fons del cor:
Ens hem merescut l’esmena.
Cal, doncs, que tothom es faci capaç
Que ningú pot rentar-se’n les mans.
***
2. ÀRIA (Tenor)
On trobaré en aquesta vall de llàgrimes
Per al meu esperit aixopluc?
Sols en les mans paternals de Jesús
Podré posar la meva flaquesa;
Ningú més em rebrà amb la mà estesa.
***
3. RECITATIU (Baix)
Oh, pecador! endura amb paciència
Tot el que has d’arrossegar
Per culpa dels teus pecats!
Tu t’abeures, sí, d’injustícia
Com de l’aigua assedegat
I aquesta set de pecar
Serà la teva desfeta
Que et durà fins al fossar.
L’orgull ja tastà la fruita prohibida
Quan, un cop, fer-se com Déu, volia.
Quantes vegades no faroneges altiu
Quan més et caldria un posat humil?
Prepara, doncs, el teu cor
Per no témer ni el fossat ni l’agonia
Així heuràs un beatífic final
Sortiràs innocent del pecat i la  ruïna
Vers la benaurança eternal.
***
4. CORAL (Soprano)
Cap fruit no pot donar el gra de blat
Baldament no es colgui sota terra;
També el nostre cos terrenal
Cal que esdevingui pols i cendra
Per guanyar l’eterna felicitat,
Per anar cap el Pare fent drecera,
Tal com tu, Senyor, has disposat
***
5. ÀRIA (Alt)
Oh mort, I ca! ja no em fas por
Perquè per a ser per sempre alliberat
Sé que haig de morir, tard o aviat.
Amb Simeó me n’aniré amb serenor
Vora la meva tomba vetllarà el meu Salvador
I em cridarà per anar amb ell, pur i transfigurat.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Pensa, doncs, en l’ànima teva
I posa-la en les mans del Salvador;
Retorna el teu cos i els teus membres
A Déu, qui te’ls va fer teus
Ell en té cura i els vigila,
I la força del seu amor
Es mostra tan en la vida com en la mort.
***
7. CORAL
Tan si estem dormint com desperts
Som fills de Déu tostemps;
Els qui hem estat amb Crist batejats,
Podem plantar cara a Satanàs.
Per Adam ens ha vingut la mort,
Crist ens lliura de tot mal pas
Donem, doncs, lloança al Senyor.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 51

Conserva el catàleg tres cantates per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 138, 99 i la que ara tractarem, la cantata BWV 51 JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!, que ha esdevingut una de les cantates més famoses de Bach.

Es tracta d'una cantata tardana, ja que fou estrenada a Leipzig el 17 de setembre de 1730 sobre un text d'autor desconegut que havia d'haver estat utilitzat l'any 1726 però que, en coincidir aquell any el diumenge quinzè després de la Trinitat amb la diada de St. Miquel que tenia preeminència, havia quedat reservat per a una millor ocasió.

El missatge de la cantata no té gaire relació amb les lectures del dia i ve a ser una lloança genèrica al Senyor. Potser per això Bach deixà al manuscrit la indicació per ogni tempo, és a dir, per a qualsevol altra festivitat del calendari, condició que comparteix amb les cantates BWV 21 i 54. Apunta Konrad Küster la possibilitat que aquesta cantata no hagués estat escrita per a Leipzig sinó per a alguna altra ciutat o, fins i tot, per al Collegium Musicum del mateix Leipzig, entitat on també s'interpretaven obres religioses. Sigui com sigui, estem davant d'una de les poques obres que Bach designa explícitament com a cantata, essent habitual que als manuscrits apareguin designades com a concerto, dialogus o altres denominacions.

És una de les poques cantates destinades a un sol solista, en aquest cas la veu de soprano, i és també una de les 11 úniques cantates que no acaben amb un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 54, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.

Resulta també singular el tractament que Bach dóna a la veu solista en aquesta cantata, molt més brillant i virtuós del que és habitual. La partitura exigeix assolir el Do sobreagut, cosa que fa pensar que estava destinada a una veu femenina i no pas a una veu infantil o a un falsetista, les úniques veus autoritzades a cantar a les esglésies luteranes d'aquella època (recordem que les autoritats d'Arnstradt van retreure l'any 1706 al propi Bach que aquest hagués fet cantar una dona a l'església de la qual era organista, la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara).

També resulta inusual la importància de la trompeta, a la qual se li atorga un paper carregat de personalitat i virtuosisme. Potser el trompetista al qual anava destinada la partitura era Gottfried Reiche, del qual es conserva un conegut retrat amb el seu instrument que ha permès fer-ne algunes reconstruccions per als enregistraments amb instruments originals. Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, va afegir a aquesta cantata una segona trompeta i timbales, a fi de potenciar-ne la brillantor.

L'ària inicial dóna títol a la cantata: Jauchzet Gott in allen Landen! (Que tots els pobles aclamin Déu!). Es tracta d'un magnífic concertant de veu i trompeta acompanyats per les cordes que exhala joia per totes bandes i destina extenses vocalitzacions a recalcar el terme jauchzet (aclamar, lloar). Estructurat en tres seccions, a la central, com és habitual, la intensitat es rebaixa i la trompeta gairebé no intervé. Altres vocalitzacions destacables són les ascendents sobre erhöhen (proclamar), la llarga nota sobre Not (patiment) i les 37 notes amb què es canta allzeit (tothora).

El segon moviment, Wir beten zu dem Tempel an (Preguem en el temple), serà l'únic recitatiu de la cantata i destacarà per l'ambient de súplica que proporcionen els oscil·lants i continus acords de les cordes, que cessaran a la darrera secció en la qual el ritme canvia a arioso cantabile.

Aquest ritme pausat seguirà a l'ària central de la cantata, Höchster, mache deine Güte (Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa), on solament el baix continu acompanyarà la veu solista amb un suau fluid de passatges en escales.

El dos darrers moviments es fusionaran en un de sol: Arrenca la coral Sei Lob und Preis mit Ehren (Sigui lloat, alabat i glorificat), doxologia afegida a mitjan segle XVI a l'himne Nun lob, mein seel, den herren de Johann Gramann. La melodia, utilitzada per Bach en vàries cantates, apareix al segle XV en forma profana i és adaptada a l'església per Hans Kugelmann. Els dos violins acompanyaran la veu solista amb un enèrgic tema en forma de cànon sustentat  pel baix continu, que es convertirà en una sensacional fuga a càrrec de tot el dispositiu a l'Al·leluia final. Davalla del cel una autèntica explosió de vocalitzacions exuberants (aquí s'assoleix el Do sobreagut) en competició amb la trompeta tronant, tot sobre la rauxa desbocada de les cordes en ple. 

En aquest final enlluernador, pràcticament únic entre les seves cantates, Bach va semblar voler seguir el model de les cantates per a solista d'Alessandro Scarlatti, pare de Domenico, el tercer integrant juntament amb Bach i Händel del triunvirat de genis barrocs nascut aquell miraculós any de 1685.

J.M.S.

Cantata BWV 51
JAUCHZET GOTT IN ALLEN LANDEN!
Dominica 15 Post Trinitatis et In Ogni Tempo
Estrenada: Probablement el 17 de setembre de 1730
Text: Anònim. El Nº 4 és extret d'un Himne de Johann Gramann de 1540.

1. ÀRIA (Soprano)
Que tots els pobles aclamin Déu!
Que tota criatura
que es mou al cel i la terra
proclami la seva Glòria.
I posem a les mans del nostre Déu
l’ofrena d’agraïment
per haver-nos lliurat a tothora
de destrets i patiment.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Preguem en el temple
on la Glòria de Déu hi fa estada,
ell que, amb fidelitat cada dia renovada,
ens acaramulla de mercès.
Celebrem el què ha fet per nosaltres.
Si la nostra migrada paraula ni tan sols
gosa balbejar els seus miracles, podrà,
si més no, adreçar-li una discreta pregària.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Déu altíssim, vessa’ns la teva bonesa,
de més a més, renovada cada matí.
A fi que a la teva paternal estima
respongui també un cor agraït
tot portant la vida pietosa
que pertoca als que ens diem fills teus.
***
4. CORAL (Soprano)
Sigui lloat, alabat i glorificat
Déu Pare, Fill i Esperit Sant!
Que ha volgut redoblar tot allò
que per la seva gràcia ens ha promès,
de manera que hi confiem fermament
que ens donem totalment a Ell
que comptem enterament amb Ell
i el nostre cor, coratge i voluntat,
s’aferrin a Ell, reconfortats;
Per això ara mateix li cantem:
Amen, nosaltres ho aconseguirem
Si creiem en Ell a tothora.
***
5. AL·LELUIA (Soprano)
Al·leluia!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

Diada 2018

CataBach.com us anima a participar 

en tots els actes commemoratius 
programats per la Diada d'enguany.  

Bona Diada a tothom 

i Visca Catalunya!

BWV 17

Són tres les cantates per al Catorzè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 17, 25 i 78, la primera de les quals tractarem tot seguit.

La cantata BWV 17 WER DANK OPFERT, DER PREISET MICH forma part d'un grup d'obres de les quals es va trigar molt a establir la datació correcta. D'aquí que alguns autors antics la creguessin escrita a la dècada de 1730, quan la investigació actual dóna per segura la seva estrena a Leipzig el diumenge 22 de setembre de 1726.

També el llibretista restà anònim fins que l'any 1977 Walter Blankeburg descobrí que, molt probablement, el pastor Christoph Helm havia estat l'autor tant d'aquesta cantata com de les 17 cantates que Bach interpretà a Leipzig aquell any escrites pel seu cosí Johann Ludwig Bach, músic de la cort de Meiningen. De Helm podrien ser també un grup de cantates del propi Bach d'aquell any 1726 que comparteixen cers trets amb les del seu cosí, com  per exemple la disposició de 7 moviments dividits en dues parts, amb la següent estructura:

Cita de l'Antic Testament - recitatiu - ària - cita del Nou Testament - ària - recitatiu - coral

Tot i estar dividida en dues parts, destinades a emmarcar el sermó dominical, la cantata BWV 17 és una obra sorprenentment breu però que arrenca amb un dels cors més elegants i majestuosos de Bach, extret del Salm 50, i que li dóna nom: Wer Dank opfert, der preiest mich (Aquell que m'ofereix accions de gràcies em glorifica).

La introducció instrumental de 28 compassos es fusiona amb l'habitual motet coral de forma fugada que posa especial interès en la frase der preiset mich (em glorifica), la qual és tractada amb una magistral i densa polifonia de totes les veus que segurament vol simbolitzar la munió enfervorida de creients. Al meu modest parer, la magnificència d'aquesta peça es mostra en tot el seu esplendor a les versions que l'interpreten amb un ritme àgil més que no pas a les lentes. És, de llarg, el moviment més destacat de la cantata.

A continuació, entonarà el contralt el recitatiu Es muss die ganze Welt ein stummer Zeuge werden (Que el Món sencer esdevingui el testimoni mut), al qual seguirà l'ària de soprano Herr, deine Güte reicht, so weit der Himmel ist (Senyor, la teva bondat, és tan extensa com el Cel). En ella, els dos violins estableixen un elaborat concertant amb el cantant de deliciós resultat. El text es divideix en tres seccions unides pel ritornello, que transita per les tonalitats relatives de Mi major, Si major, Do sostingut major i Mi Major, esdevenint el principi unitari de  tot el conjunt. Destaca la vocalització sobre el terme preisen (glorificar).

La segona part de la cantata s'inicia amb el recitatiu de tenor Einer aber unter ihnen, da er sahe, dass er gesund worden war (Un d'entre ells, veient que estava guarit). El tenor està aquí encarnant l'evangelista, car recita un versicle de l'Evangeli de Lluc. I seguirà el tenor cantant la següent ària, Welch Übermaß der Güte (Com n'és d'exuberant la bondat), en la qual de nou les cordes seran les protagonistes, ara amb tot l'efectiu instrumental i un ritme dansaire de gran elegància. Les paraules Dank (gràcies) i Lob (lloança) seran degudament emfatitzades amb les corresponents vocalitzacions.

Un nou recitatiu, ara del baix, constituirà el penúltim moviment de la cantata, que conclourà amb la tercera estrofa de la coral Nun lob, mein Seel, den Herren de Johann Grasmann cantada amb una melodia del segle XV adaptada a l'església luterana per Hans Kugelmann l'any 1540.

J. M. S.

Cantata BWV 17
WER DANK OPFERT, DER PREISET MICH
Dominica 14 Post Trinitatis
Estrenada: 22 de setembre de 1726
Text: Christoph Helm (1726)

Prima Parte
1. COR
Aquell qui m'ofereix accions de gràcies em glorifica,
A l'home recte li mostraré la salvació del Senyor.
***
2. RECITATIU (Alt)
Que el Món sencer esdevingui el testimoni mut
De la suprema majestat de Déu.
Tant l'Aire com l'Aigua,
El Firmament i la Terra,
On l'harmonia és disposada amb tot detall.
La natura el glorifica
Ornada dels innombrables dons
Amb els que Ell l'ha dotada,
I tot allò que respira
Vol encara més unir-se a Ell
Mentre les llengües s'esvaloten
I les ales s'agiten
Per celebrar la seva Glòria.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Senyor, la teva bondat
És tan extensa com el Cel
I la teva Veritat abasta fins els núvols.
Si no sabes de la grandesa
De la teva Majestat
Aquesta esclataria als meus ulls
A la vista de les teves obres.
Com puc passar cada dia
Sense glorificar-te ni agrair-te?
Per que tu desitges mostrar-nos
El camí de la Salvació.
***
Seconda Parte
4. RECITATIU (Tenor)
Un d'entre ells, veient que estava guarit,
Retornà sobre els seus passos
Lloant el Senyor en veu alta.
Es prostrà als peus de Jesús i,
Tocant la cara al terra
Li'n donà les gràcies.
I era aquest un Samarità.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Com n'és d'exuberant la bondat
De la qual em fas present!
I, mentrestant, que t'ofereix
El meu Cor a canvi?
Senyor, no sé pas que et puc oferir
Que no sigui donar-te'n gràcies
Amb un càntic de lloança.
***
6. RECITATIU (Baix)
Mira la meva voluntat,
Sé el que sóc:
El Cos, la Vida, la Raó,
La Salut, la Força i els Sentits
Dels quals tu em permets gaudir
I expressar-los amb els llavis.
Són els raigs de la teva gràcia
Que Tu has vessat sobre mi.
Amor, Pau, Justícia i Joia
En el teu Sant Esperit
Són tresors que em mostren aquí
Aquells béns que allà
Em donaràs amb abundància
Per guarir-me el Cos i l'Ànima.
***
7. CORAL
Talment el Pare que s'apiada
Dels seus fillets petits,
Així fa el Senyor
Amb nosaltres, desgraciats,
Que el seguim amb infantil innocència.
Ell coneix les pobres criatures,
Déu sap que només som pols,
Semblants a l'herba segada,
A una flor, a unes fulles que cauen:
El vent només ha de bufar
Per a fer-les dispersar:
Així passa l'home
I el seu final és pròxim.

Traduïda per Josep-Miquel Serra