3/11/18

BWV 52

Es conserven tres cantates per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. D'aquesta darrera en farem tot seguit un breu comentari.
Estrenada a Leipzig el 24 de novembre de 1726, la Cantata BWV 52 FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT s'inspira en l'Evangeli del dia, la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar que Crist resol amb la seva cèlebre sentència. La falsedat dels fariseus, que pretenen fer caure Jesús en un parany, és utilitzada per l'anònim llibretista per a glosar el rebuig al món material, sembrat de falsedats, en favor del món espiritual. La hipocresia d'allò terrenal s'expressarà als moviments inicials de la cantata, mentre que als darrers es refermarà la confiança en el Senyor.
Es tracta d'una d'aquelles cantates de 1726 destinades a un sol cantant, excepte a la coral final. Aquestes cantates són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
La cantata arrencarà amb una simfonia instrumental que no sembla presentar un ambient gaire il·lustratiu de l'amargor present a l'inici del text. Es tracta d'una música escrita uns anys abans, a Köthen, i és ben coneguda pels amants de l'obra de Bach: El moviment inicial del Primer Concert de Brandenburg BWV 1046 en la seva versió original BWV 1046a, del qual es pensa que al seu dia va servir com a simfonia inicial de la primera cantata profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a Cantata de la Cacera i escrita a Weimar l'any 1713. Es tracta d'una alegre peça d'ambientació cinegètica que, com dèiem, no cassa gaire amb les paraules que vindran a continuació. Potser Bach va voler presentar-nos un contrast entre l'aparença feliç del món que ens envolta i la seva crua realitat, que roman oculta mitjançant falsedats i hipocresia. 
Si és així, se'n va sortir com el geni que era, ja que tan bon punt acaba la simfonia, el panorama s'enfosqueix a l'instant al recitatiu que intitula la cantata: Falsche Welt, dir trau ich nicht! (Món fals, no confio en tu!), un recitatiu en Re menor on destaquen els salts melòdics abruptes que ens traslladen d'un extrem a l'altre de la tessitura, recurs amb el qual Bach vol suggerir la inconstància i volubilitat del món terrenal.
A aquest recitatiu seguirà l'ària Immerhin, immerhin (No hi fa res, no hi fa res), escrita en La menor i orquestrada per a dos violins i continu amb fagot. Destacarà la figura musical de l'encapçalament, que esdevindrà omnipresent al llarg de tota la peça, arribant a aparèixer fins a 133 vegades, sense comptar el da capo.
A partir d'ara, el missatge de la cantata s'orientarà cap a la confiança en Déu, com es comprova al recitatiu Gott ist getreu! (Déu és fidel!), escrit en mode major i que més aviat seria un arioso, amb el qual es donarà pas a l'ària Ich halt es mit dem lieben Gott (Jo romanc a la vora del Déu estimat), alegre moviment amb els tres oboès acompanyant el cantant. A la secció central però, es retornarà breument al clima inicial de falsedat i desconfiança en el món material, ressaltant el terme spott (escarni) amb una doble vocalització.
La coral final  canta la primera estrofa de In dich hab ich gehoffet, Herr, escrita l'any 1533 per Adam Reusner amb una melodia de l'antecessor de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Sethus Calvisius, el qual ocupà el càrrec des del 1594 fins la seva mort, l'any 1615. L'orquestra reforça les veus segons la tessitura, a excepció de la segona trompa, que interpretarà la seva pròpia partitura.
J.M.S.




Cantata BWV 52
FALSCHE WELT, DIR TRAU ICH NICHT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final d'Adam Reusner


1. SIMFONIA
***
       2. RECITATIU (Soprano)
Món fals, no confio en tu!
Car aquí haig de viure
Entre escorpins i pèrfides serpents.
La teva aparença,
Oh, tan encisadora,
Incita d’amagat a la perversió:
Quan Joab et besa,
Cal que mori un pietós Abner.
La rectitud ha estat desterrada del món
Empesa per la falsedat;
Ara és la hipocresia
La que li ha pres el lloc.
El teu millor amic pot ser un traïdor
Quina infausta situació!
***
3. ÀRIA (Soprano)
No hi fa res, no hi fa res,
Que m’hagin donat l’esquena!
Si aquest món fals és el meu enemic,
Oh sí! Déu seguirà essent el meu amic,
Ell sempre obra en mi de bona fe.
***
4. RECITATIU (Soprano)
Déu és fidel!
Ell no em deixarà, no em pot deixar;
Encare que el món i el seu deliri 
Vulguin enxampar-me amb els seus paranys,
En el seu ajut poso confiança.
Déu és fidel.
Confio amb la seva amistat;
La meva ànima, esperit i ment
I tot el què jo sóc,
Ho deixo a les seves mans.
Déu és fidel.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Jo romanc a la vora del Déu estimat,
El món ja es pot quedar ben sol.
Déu amb mi, i jo amb Déu;
Així és que, tant me fan els escarnis
Dels que enreden amb falses llengües.
***
6. CORAL
En tu he posat la meva esperança, Senyor,
Ajuda’m, que no quedi decebut,
Ni eternament escarnit!
T’ho demano,
Guarda’m
En el teu amor fidel, Déu i Senyor!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera