24/11/19

BWV 163

Tres cantates es conserven destinades al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat, que són les BWV 163, 139 i 52 per ordre de composició, de les quals tot seguit farem una breu ullada a la primera d'elles, la cantata BWV 163 NUR JEDEM DAS SEINE, cantata del Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 24 de novembre de 1715.
L'Evangeli del dia (Mateu 22, 15-22) narrava la disputa amb els fariseus sobre els tributs a Roma, que Jesús conclou amb la cèlebre sentència al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Partint d'ella, el llibretista Salomo Franck (que ostentà càrrecs monetaris a la cort de Weimar) redacta un llibret on estableix que el cor és la moneda amb la que el creient ha de tributar a Déu.
La partitura s'ha conservat en una versió posterior realitzada a Leipzig, i això ho sabem per que inclou un oboè d'amore solista, instrument inventat l'any 1720 segons queda establert en un tractat de Johann Gottfried Walther, parent de Bach i organista també a Weimar. Sigui com sigui, el dispositiu és l'habitual de la majoria de les cantates de l'època de Weimar, més aviat modest i de tipus cambrístic. I el mateix podem dir de la part vocal, de la qual es creu que fins i tot els quatre solistes eren les úniques veus disponibles, les quals haurien interpretat sense cap ajuda la coral final.
La cantata s'inicia amb l'ària de tenor que la intitula: Nur jedem das Seine! (A cadascú el seu!),  moviment en una forma da capo que és molt rara a les cantates d'aquella època. Protagonitzada per les cordes, a la versió de Leipzig s'hi afegiria l'oboè solista, sense descartar un instrument solista original que, en tot cas, s'hauria perdut. El tema de la capçalera, que el tenor cobrirà amb el vers inicial, es convertirà en una proclama omnipresent a tota la peça, inclosa la secció central.
El baix prendrà el relleu del tenor amb una parella de recitatiu i ària. El primer, titulat Du bist, mein Gott, der Geber aller Gaben (Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna), estableix la simbologia del cor com a moneda amb què pagar a Déu. Aquesta idea és refermada a l'ària Laß mein Herz die Münze sein (Deixa que el meu cor sigui la moneda), que resulta única entre tota la producció de Bach en estar orquestrada per a dos violoncels solistes sustentats pel baix continu. Què cercava Bach amb aquesta configuració tan greu? Per a Alfred Dürr la idea és suggerir un ambient de pressa per acabar la feina, fet que s'expressaria en el vers Komm, arbeite, schmelz und präge (Vine, treballa, fon i encunya-la). Per a Andreas Bomba en canvi, es tractaria de traslladar-nos a la foscor i brutícia d'un taller de foneria, encunyació de moneda o quelcom semblant. En qualsevol cas, l'enèsima demostració de la genialitat bachiana.
A aquesta ària tan estranya segueix un recitatiu també singular, car és concebut com a duet de soprano i contralt que evolucionen de forma canònica cap a l'arioso vivace del darrer tram, seguint el sentit del que va expressant  el text.
Les mateixes veus s'encarreguen de següent moviment, el duet  Nimm mich mir und gib mich dir! (Agafa’m i lliura’m a tu!). Es tracta d'un sobri duet en el qual violins i violes a l'uníson apareixeran a voltes entonant la melodia de la coral de Christian Keymann Meinem Jesum lass ich nicht (No abandonaré el meu Jesús), melodia que apareix en vàries cantates car era molt popular en aquell temps, sobretot a Leipzig. 
I la cantata conclourà amb la coral Führ auch mein Herz und Sinn (Dreça, amb l'ajut del teu Esperit), setena estrofa de Wo soll ich fliehen hin de Johann Heermann interpretada, segons el manuscrit, In simplice stylo, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura, tot i que només està escrita la part del baix. Destaca la melodia, que no és la que Bach usarà posteriorment a la cantata BWV 5 sinó una altra menys coneguda, que s'utilitzava a Weimar i que també apareix a la cantata BWV 199, de la mateixa època.
J.M.S.


Cantata BWV 163
NUR JEDEM DAS SEINE
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 24 de novembre de 1715
Text: Salomo Franck, amb coral final de Johann Heermann (1630)

1. ÀRIA (Tenor)
A cadascú el seu!
Els governs cal que cobrin
Arbitris, censos i tributs,
Cal que ningú deixi
De satisfer el seu deure!
Però el cor només pertany del Déu Suprem.
***
2. RECITATIU (Baix)
Tu ets, Déu meu, el qui tot ho dóna;
Tot el què tenim, ho hem rebut,
De les teves mans, només!
Tu ens has donat
Ànima, seny, cos i vida
I salut i béns i honor i posició!
Aleshores, doncs, nosaltres
Què t’hauríem de donar
Com a prova d’agraïment,
Si tot el què tenim
És teu i no ens pertany res?
Però, Déu, em queda una cosa que et plaurà!
El meu cor, només,
Aquest serà el meu tribut!
Més ai las! Serà moneda falsa, o no?
El maligne hi ha despintat la teva imatge,
La moneda falsa ja és en circulació.  
***
3. ÀRIA (Baix)
Deixa que el meu cor sigui la moneda
Amb la que jo et pagui, Jesús meu!
Si et sembla que encara no és prou neta;
Ah doncs, vine Senyor, i poleix-la,
Perquè tingui una preciosa brillantor!
Vine! Treballa, fon i encunya-la
Fins que la teva imatge
Pugui resplendir dins del meu cor.
***
4. RECITATIU (Soprano, Alt)
Amb quin gust,
O Déu, et donaria el meu cor!
Jo ja ho intento;
Però la carn i la sang sempre romancegen,
Mentre el món
M’aferri el cor
El tindrà segrestat i no el voldrà alliberar;
Altrament, em caldrà odiar-lo
Perquè jo et pugui estimar!
Omple, doncs, amb la teva Gràcia tot el meu cor,
Buida’l, del tot, del món i els seus plaers
I fes-me un cristià de debò.
***
5. ÀRIA - DUET (Soprano, Alt)
Agafa’m i lliura’m a tu!
Agafa’m i dóna’m voluntat,
Perquè t’obeeixi del tot com tu vols!
I dóna’t a mi amb la teva bondat,
A fi de que el meu cor i la meva ànima
Restin amb tu ara i sempre,
Agafa’m i lliura’m a tu!
***
6. CORAL
Dreça, amb l’ajut del teu Esperit,
El meu cor i el meu seny, també,
Perquè jo pugui prendre fugida,
De tot allò que de tu em separés
I que sigui capaç tota la meva vida,
De ser, del teu cos, un membre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera


Cap comentari: