BWV 192

Tractarem avui una altra d'aquelles cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic, la cantata BWV 192 NUN DANKET ALLE GOTT. La investigació especula amb dues possibles finalitats per a aquesta obra: O es tracta d'una cantata nupcial, o fou destinada a la Festa de la Reforma, diada que l'església luterana celebrava el 31 d'octubre, aniversari de la "confessió augustana" de 1530.

En quant a la data, la única pista la constitueix el fet que les particel·les foren copiades per la mateixa mà que les de la cantata BWV 51, per la qual cosa la investigació les suposa contemporànies: En torn a 1730.

Encara més, la partitura ha arribat incompleta: Hi manca la part de la veu de tenor, que ha pogut ser reconstruïda i, segons Konrad Küster, també hi faltaria la part d'un instrument de metall, segurament una trompa, aquest irrecuperable.

La cantata posa en música un himne de Martin Rinckart de 1636, revistat posteriorment per Gottfried Vopelius, que és el que van cantar l'any 1648 a l'ajuntament de Müster els signants de la Pau de Westfalia, amb la qual acabava la Guerra dels Trenta Anys.

Estem davant d'una obra de només tres moviments constituïts en un duet emmarcat per dos cors. El primer d'ells dóna nom a la cantata i arrenca amb un exultant ritornello de 25 compassos on s'explota  tota la riquesa de l'orquestra, composta de cordes, flautes i oboès: Nun danket alle Gott (Doneu tots gràcies a Déu). Les intervencions del cor són enllaçades per aparicions orquestrals del tema inicial, omnipresent a totes les veus al llarg de tota la peça. La melodia de l'himne que inspira la cantata, el  cantus firmus, com és habitual serà entonada per les veus més altes. Una potent entonació conjunta del primer vers posarà fi a un cor magnífic, de llarg el fragment més important de la cantata.

Seguirà el duet per a soprano i baix Der ewig reiche Gott (Que el Déu eternament poderós), en el qual els cantants seran acompanyats per la flauta, l'oboè i el violí primers, mentre que la resta d'instruments desenvoluparà una temàtica pròpia. El tema principal, preciós, deriva de la melodia del coral i serà primer proposat pel baix mentre que, a la segona secció, ho serà pel soprano. Destaquen les habituals vocalitzacions amb les quals es canten termes com ewig (eternament), cantada amb llargues notes sostingudes, o fröhlich (joiós), amb 40 semicorxeres. Aquí, com al següent moviment, la música tindrà un clar aire de dansa.

Concretament serà un ritme de giga el que apareixerà al tercer i darrer moviment de la cantata, el cor Lob, Ehr und Preis sei Gott (Lloança, Honor i Glòria al Senyor). El tema musical deriva també de la melodia del coral que inspira la cantata, que de nou serà entonat per les veus més agudes. 

Així conclourà aquesta peculiar cantata, al ritme de giga, una dansa per la qual sembla que Bach tenia una predilecció especial a l'hora de concloure les seves obres, sobretot les de teclat, però també alguna altra cantata, com la BWV 199.

J.M.S.

Cantata BWV 192
NUN DANKET ALLE GOTT
Ocasió Indeterminada, potser la Festa de la Reforma (31 d'Octubre)
Estrenada: Als voltants de 1730
Text: Martin Rinckart (1636)

1. COR
Doneu tots gràcies a Déu,
Amb el Cor, la Boca i les Mans.
A aquell que grans obres realitza
En nosaltres i a totes bandes.
A aquell qui, des del ventre matern
I la nostra infantesa
Ens ha colgat de gràcies
I continua fent-ho.
***
2. DUETTO (Soprano, Baix)
Que el Déu eternament poderós
Ens atorgui al llarg de la vida
Un cor sempre joiós
I una pau serena.
Que ens mantingui sempre
En la seva gràcia,
I ens deslliuri de qualsevol mal
Tant aquí com al més enllà.
***
3. COR
Lloança, Honor i Glòria al Senyor,
Al Pare i al Fill
I a Aquell que és igual a ambdós,
A la trona celestial:
El Déu de la Trinitat.
Així com va ser al principi
I és ara, i continuarà sent
Pels segles dels segles.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 117

El cas de la cantata BWV 117 SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT és molt similar al de la BWV 97: Es desconeix quina va ser la raó de la seva composició, però havia de ser una raó prou important donades les dimensions de l'obra. Podria tractar-se d'una missa extraordinària d'acció de gràcies o, com apunta Alfred Dürr, una cantata de noces. A diferència de la cantata BWV 97, desconeixem la data de la seva composició, tot i que les seves característiques la fan molt similar a les cantates corals dels anys 1728-31, unes cantates corals una mica diferents de les del cicle que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig.

La diferència principal dels dos tipus de cantates corals rau en els llibrets: A les de 1724-25 es conserven íntegrament les estrofes inicial i final de la coral que inspira la cantata, que esdevenen els moviments extrems mentre que els intermedis són elaborats de manera lliure. En canvi, a les cantates corals de 1728-31 el text de la coral es posa en música sense modificacions, bé sigui en forma de cor, ària o recitatiu. La cantata BWV 117 posarà en música una coral de Jakob Schütz de 1673-75.

Arrenca la cantata amb un gran cor construït en base a la melodia de la coral abans esmentada, les frases de la qual marquen un cert contrast, per la seva serenor, amb el caràcter molt més alegre de la part instrumental, formada per cordes, oboès, oboès d'amore i flautes travesseres. Com és habitual, els sopranos mantindran la melodia de la coral (cantus firmus) mentre que la resta de veus acompanyen l'harmonia o entonen frases imitatives.

El segon moviment, Es danken dir die Himmelsheer (Et reten honor les cèliques legions) és un recitatiu del baix, que destaca els termes Erden, Luft und Meer (Terra, aire i mar) situant-los a diferents alçades de la partitura. Aquest recitatiu es transformarà en airoso per a enllaçar amb l'ària Was unser Gott geschaffen hat (El que el nostre Déu ha creat), dinàmic moviment on els oboès acompanyen el tenor, que cantarà vocalitzacions de fins a 42 semicorxeres sobre el terme Ehre (Glòria).

L'aparició al quart moviment de la coral cantada a capella denota que la cantata devia ser concebuda en dues parts, per a ser cantades abans i després del sermó.

La que seria segona part de la cantata arrenca amb un recitatiu de contralt acompanyat per les cordes: Der Herr ist noch und nimmer nicht (Ni ara ni mai, el Senyor), que de nou es convertirà en un deliciós airoso per a cantar la glòria de Déu.

Seguirà l'ària per a baix Wenn Trost und Hülf ermangeln muss (Quan sigui en tot el món palesa), que recull en bona part el material bàsic de l'anterior moviment i es recrearà en les habituals vocalitzacions sobre alle (tot) i Ehre (Glòria).

Una nova ària, ara per a contralt, conformarà el setè moviment de la cantata: Ich will dich all mein Leben lang (Des d'ara i per tota la vida). Es tracta d'una de les més belles àries de Bach, o almenys una de les més melòdiques. Contralt i flauta travessera, en diàleg amb les cordes, construeixen un moment d'extrema placidesa i pau interior.

Un breu recitatiu del tenor donarà pas a la coral final que no apareix a la partitura, on solament s'indica Folgt Choral Nr. 4 Vers 9, és a dir, "segueix la coral Nº 4 cantant l'estrofa novena", la qual versa So kommet vor sein Angesicht (Doncs, davant la seva mirada).

En alguns enregistraments, però, s'opta per repetir el cor inicial amb la nova lletra, dotant així d'una major solemnitat la clausura de la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 117
SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1728 - 1731
Text: Un himne de Jakob Schütz de 1673 - 1675

1. COR
Lloança i glòria al Bé Suprem,
Al pare de tots els benifets
Al Déu, de tots els miracles
Al Déu, que l’ànima em sadolla
Amb el seu consol complaent
Al Déu, que tota pena alleuja.
Donem glòria al nostre Déu!
***
2. RECITATIU (Baix)
Et reten honor les cèliques legions
O Sobirà de tots els trons,
En l’aire, en el mar i en la terra,
El què sota la teva ombra es mou;
Els qui lloen el teu poder creador
En fi, el qui tota cosa entén.
Donem glòria al nostre Déu!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El què el nostre Déu ha creat,
Ell també ho vol conservar
Hi estén sa tuïció clement
Sia abans, sia després.
En el seu reialme sencer
Tothom és just, tothom és fidel.
Donem glòria al nostre Déu!
***
4. CORAL (Cor)
En la meva angoixa, he implorat al Senyor:
Oh Déu, escolta el meu plany!
Així, el meu Salvador, m’alleujarà la mort
I em farà sentir confortat.
Per això et dono les gràcies, Déu meu,
Ah, amb mi, regraciem-lo, doneu-li a Déu mercès!
Donem glòria al nostre Déu!
***
5. RECITATIU (Alt)
Ni ara ni mai, el Senyor,
Deixarà el seu poble de racó,
Ell hi té posada la seva confiança,
La seva salut i pau, i el seu favor,
Amb les seves mans de mare
Acotiarà, ara i sempre, els seus.
Donem glòria al nostre Déu!
***
6. ÀRIA (Baix)
Quan sigui en tot el món palesa
La manca de consol i valença,
Ell ens ajudarà, abundosament,
Vindrà el mateix Salvador
A posar l’esguard paternal seu
als qui no troben enlloc serenor.
Donem glòria al nostre Déu!
***
7. ÀRIA (Alt)
Des d’ara i per tota la vida
O Déu meu, et vull retre honor;
Que se sentin per tot arreu
Cants de lloança al teu nom.
Que s’ompli de joia el cor meu
I el meu cos i ànima saltin de joia.
Donem glòria al nostre Déu!
***
8. RECITATIU (Tenor)
Els qui porteu el nom de Crist,
Doneu glòria al nostre Déu!
Els qui proclameu el seu poder,
Doneu glòria al nostre Déu!
Dels falsos ídols feu menyspreu,
El Senyor és Déu, el Senyor és Déu:
Donem glòria al nostre Déu!
***
9. COR
Doncs, davant la seva mirada
Anem-hi saltant plens de joia;
Satisfem la paraula donada
I entonem-li joiosos cants:
Déu que tot ho té present
Tot, tot ho ha fet ben fet
Donem glòria al nostre Déu!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 150

La cantata BWV 150 NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH és una de les obres més enigmàtiques del catàleg. Es desconeixen completament tant la seva destinació com la data de composició, tot i que presenta totes les característiques de les cantates primigènies de Bach. Malgrat haver estat qüestionada alguna vegada la seva autenticitat, l'anàlisi d'autoritats com Alfred Dürr o Christoph Wolff ha esvaït gairebé tots els dubtes. Segons aquest segon investigador, podria tractar-se fins i tot de la més antiga cantata de Bach que conservem, la qual hauria pogut ser escrita a Arnstadt l'any 1706. Especula Wolff fins i tot que aquesta cantata hauria estat la causa dels retrets de les autoritats d'aquella localitat cap a Bach, acusat d'haver fet cantar una dona (la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara) a l'Església Nova, de la qual n'era l'organista titular. Martin Petzold, per la seva banda, la creu estrenada a Mühlhausen el 19 d'abril de 1708, Dominica Jubilate.

El llibret és anònim, i conté fragments extrets del Salm 25. Com moltes obres primigènies de Bach, arrenca amb una breu simfonia instrumental a càrrec de les cordes, on l'ambient de súplica s'aconsegueix amb descensos cromàtics que anticipen recursos expressius que trobarem molt més elaborats a cantates posteriors, com les BWV 12 o 78.

Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Nach dir, Herr, verlanget mich (Vers Tu, Senyor, m’elevo). Partint del mateix descens cromàtic de la simfonia inicial, construeix Bach un moviment coral amb l'estructura típica de les seves cantates de joventut, on en el model motetístic s'alternen blocs de caràcter imitatiu amb d'altres de caràcter homòfon. Tota una demostració del talent d'un jove mestre de vint-i-pocs anys.

A continuació entonarà la soprano, acompanyada dels violins a l'uníson, l'única ària pròpiament dita de la cantata: Doch bin und bleibe ich vergnügt (Però sóc i seré content). És molt destacable aquí la  utilització per primera vegada d'un ritme anomenat figura curta (una corxera seguida de dues semicorxeres), que pretén crear un ambient d'alegria i felicitat. Aquest recurs serà utilitzat per Bach durant tota la resta de la seva vida. Destaquen també les pinzellades musicals amb què es subratllen termes com kreutz (creu), sturm (tempesta) o Tod (mort).

El següent cor Leite mich in deiner Wahrheit und lehre mich (Condueix-me en la Veritat) és un altre motet que arrenca amb un andante en el qual les veus realitzen, en relleus, un ascens de tres octaves i mitja simbolitzant la "conducció a la Veritat" de què parla el text. Lehre mich (ensenya'm), dirà a continuació, per la qual cosa Bach estableix 4 compassos imitatius amb les veus emparellades de dos en dos, simbolitzant el binomi mestre-alumne. Seguidament es proclamarà la fe i l'esperança en Déu mitjançant una declamació que passarà per totes les veus.

El cinquè moviment serà un inhabitual tercet per a contralt, tenor i baix titulat Zedern müssen von den Winden (Els Cedres reben sovint la batzegada dels vents). Estarem davant d'un dels primers exemples de la genialitat de Bach pel que fa a la música descriptiva, car les rauxes de vent seran dibuixades per les ràpides cadències del baix continu. 

El penúltim moviment de la cantata, “Meine Augen sehen stets zu dem Herrn” (Els meus ulls miren sempre al Senyor), serà un nou cor en forma de complicat motet amb una gran tècnica contrapuntística. I la cantata conclourà amb un magistral cor que parla molt en favor de l'autenticitat bachiana de la partitura: Meine Tage in dem Leide (Els meus dies de patiment), una xacona de 89 compassos que constitueix una autèntica obra mestra tonal. Està basada en un tema de 5 notes d'Arcangelo Corelli que també utilitzarà Johannes Brahms, gran enamorat l'obra de Bach, al darrer moviment de la seva Quarta Simfonia, estrenada l'any 1885.

J.M.S.

Cantata BWV 150
NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH
Ocasió Indeterminada
Estrenada: Abans de 1714, potser cap a 1708-09
Text: Anònim, extret del Salm 25

1. SIMFONIA
***
2. COR
Vers Tu, Senyor, m'elevo.
Déu meu, en Tu confio.
Deslliura'm de caure en l'engany
De la qual cosa els meus enemics
En gaudirien a costa meva.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Però sóc i seré content
Tot i que a vegades m'enfurismi:
Creu, Tempesta i altres proves,
Mort, Infern i el que segueixi.
Quan la desgràcia colpegi
El teu lleial servent,
Just serà i just ho seguirà sent.
***
4. COR
Condueix-me en la Veritat
I ensenya'm,
Car Tu ets el Déu que m'auxilia
Al qual espero cada dia.
***
5. ÀRIA (Alt, Tenor, Baix)
Els Cedres reben sovint
Les batzegades dels vents
I a vegades són tombats.
A Déu confiaré els meus Pensaments i Actes
Sense manies, encara que el contradiguin,
Car la seva Paraula ensenya tot d'altres coses.
***
6. COR
Els meus ulls miren sempre al Senyor
Doncs Ell deslliurarà els meus peus
De la xarxa.
***
7. COR
Els meus dies de patiment
Transforma Déu al final en Joia:
Els cristians, als camins espinosos
Són guiats pel Poder i la Benedicció celestials.
Sigui Déu el meu fidel Protector,
No caigui en les ofenses dels Homes.
Crist, que és al nostre costat,
M'ajuda cada dia a guanyar la batalla.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 100

La cantata BWV 100 WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN és una de les cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic i comparteix títol amb les BWV 98 i 99, car totes elles es basen en  una coral de Samuel Rodigast de 1674 present en nombroses cantates de Bach. A diferència de les altres dues cantates, la BWV 100 posarà en música la coral sencera de Rodigast sense cap modificació, fet que només s'esdevé en 10 cantates, que són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192. 

El text de la coral, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, fan la cantata vàlida per a qualsevol festivitat. Per tant, podria tractar-se d'una obra que Bach va escriure per a cobrir-se les espatlles davant qualsevol eventualitat inesperada. De fet, sabem que aquesta cantata va ser interpretada en diverses ocasions al llarg de les dècades de 1730 i 40, tot i que desconeixem la data exacta de la seva composició. La investigació actualment la situa en torn a 1732-35.

Una altra particularitat d'aquesta obra és la manca de recitatius, ocasionada per l'estructura dels versos de la coral, molt més aptes per a ser cantats que recitats. Totes les estrofes comencen amb la mateixa frase, que esdevé l'obsessiu missatge de la cantata: Allò que Déu disposa, ben fet està.

El cor inicial és una reutilització del de la cantata BWV 99, escrita l'any 1724. En aquesta nova versió, la inclusió de dues trompes i timbales li conferiran un caràcter força més festiu i brillant.

Seguirà un duet per a contralt i tenor sustentats solament pel baix continu: Er wird mich nicht betrügen (I no m'enganyarà pas), on la forma canònica vol il·lustrar la confiança en el camí traçat per la voluntat divina.

El tercer moviment serà l'ària Er wird mich wohl bedenken (I em tindrà sempre present), on el soprano dialogarà amb la flauta travessera, la virtuosa partitura de la qual recorda certes àries de les cantates de l'estiu i tardor de 1724, època en que Bach devia disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera, per al qual composà peces d'una singular dificultat (veure BWV 9).

El baix cantarà a continuació l'ària  Er ist mein Licht, mein Leben (Ell és la meva llum i la meva vida), un moviment carregat d'energia a càrrec de les cordes en plenitud i on no faltaran les àmplies vocalitzacions sobre la paraula Freud (alegria).

Al cinquè moviment tornarà el clima intimista amb l'ària de contralt Muß ich den Kelch gleich schmecken (Hauré de beure del seu calze), protagonitzada per l'oboè i els seus queixosos girs il·lustratius de termes com schmerzen (penes).

Però aquest clima de dolor s'esvairà a la coral final, brillantment refermada per tot el dispositiu orquestral encapçalat per les trompes i les timbales. Estem davant d'una revisió ampliada de la coral que tancava les dues parts de la cantata BWV 75, estrenada el 30 de maig de 1723, acabat d'arribar Bach a Leipzig, i que ara servirà per a concloure una obra que encara amaga molts secrets.

J.M.S.

Cantata BWV 100
WAS GOTT TUT, DAS IST WOHLGETAN (III)
Ocasió Indeterminada (Segurament una cantata destinada a cobrir qualsevol contingència)
Estrenada: Probablement entre 1732 i 1735, reposada vàries vegades.
Text: Samuel Rodigast (1674)

1. COR
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Els seus designis esdevenen justos.
Sigui quin sigui el destí que em prepari,
Hauré d'assumir-lo sense protesta.
Ha estat el meu Déu
Qui, en el perill,
Ha sabut protegir-me:
És per això que el deixaré fer.
***
2. DUETTO (Alt, Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I no m'enganyarà pas.
Ell em mena pel bon camí,
Gaudeixo content del seu favor
I sóc pacient,
Sabedor que resoldrà els meus infortunis
Per que tot és a les seves mans.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
I em tindrà sempre present.
Ell és el meu metge i autor de miracles,
No m'administrarà verí com a medecina.
Déu és lleial:
Sobre ell vull construir
I confiar en la seva Gràcia.
***
4. ÀRIA (Baix)
Allò que Déu disposa, ben fet està,
Ell és la meva llum i la meva vida.
No em desitja cap Mal:
A Ell vull abandonar-me
En l'alegria i el dolor!
Arribarà el moment
En que es mostrarà obertament
La bona fe de les seves intencions.
***
5. ÀRIA (Tenor)
Allò que Déu disposa, ben fet està:
Hauré de beure del seu calze
L'amargor del qual és una il·lusió
Que no m'ha d'atemorir
Sabedor que, després de tot,
Un dolç consol
Delectarà el meu cor
Esvaint totes les penes.
***
6. CORAL
Allò que Déu disposa, ben fet està,
A la seva vora vull romandre.
Encara que em vegi abandonat en l'aspre camí
De la Misèria, la Mort i la Necessitat,
Déu em sostindrà com un Pare
En els seus braços:
Per això el deixaré fer.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 97

Conserva el catàleg una sèrie de cantates de les quals es desconeix el motiu de la seva composició, i una d'elles és la BWV 97 IN ALLEN MEINEM TATEN. A diferència de les altres cantates amb una destinació desconeguda, d'aquesta en sabem l'any de composició, ja que al manuscrit del propi Bach hi consta, sense cap més dada ni referència, una xifra: 1734. Estem doncs davant d'un Bach madur, que ja ha abandonat la composició frenètica de cantates dels seus primers anys a Leipzig. El text de la cantata, una exhortació a l'acceptació de la voluntat divina, la converteix en una obra vàlida per a qualsevol festivitat. Així, podria tractar-se d'una cantata que Bach es reservaba com a comodí, per a ser utilitzada en casos d'emergència.

L'estructura d'aquesta cantata és rellevant, ja que posa en música literalment les 9 estrofes d'una coral de Paul Fleming que es cantava amb una coneguda melodia d'origen profà nascuda al segle XV, melodia que només apareixerà als moviments inicial i final de la cantata. Existeixen només 10 cantates en les quals es posa en música una coral de manera textual, sense cap modificació. Són les BWV 4, 97, 100, 107, 112, 117, 129, 137, 177 i 192.

Com en el cas de la cantata BWV 117, també destinada a una ocasió indeterminada, sorprèn l'envergadura de la cantata BWV 97, una obra de grans dimensions per haver estat una cantata de compromís o destinada a alguna celebració menor. 

Aquest caràcter imponent apareix ja des del primer compàs del cor inicial, un d'aquells solemnes cors en forma d'obertura francesa com els de les cantates BWV 20, 61, 110, 119 o 194. En base a aquesta estructura organitza Bach una gran fantasia sobre el coral de Paul Fleming, que apareixerà a la secció fugada que segueix als pomposos compassos inicials, reservats a l'orquestra. El trio d'oboès i fagot mantindrà una espècie d'endogàmia durant tot el moviment en contraposició al tutti de les cordes, fet que ens evoca la Suite Orquestral en Do Major BWV 1066.

Passat aquest cor inicial, els quatre solistes intervindran a la cantata per tessitura ascendent. Així, serà el baix qui, acompanyat únicament pel continu, comenci amb l'ària Nichts ist es spät und frühe (Mai no és massa d'hora o tard), un moviment minimalista estructurat en dues delicades seccions.

Seguirà el tenor, primer amb el recitatiu No res ja no em pot passar que Ell ho hagi ja previst i després amb l'ària  Ich traue seiner Gnaden (Confio en la seva Gràcia), deliciosa peça protagonitzada pel violí en virtuosa partitura. Fins a 36 notes contindrà l'habitual vocalització sobre el terme allem (tot), mentre que els silencis entretallats il·lustraran la paraula nichts (res).

Seguint l'ordre ascendent, serà ara la veu de contralt qui entrarà en escena amb la seva corresponent parella de recitatiu i ària, acompanyats tots dos per les cordes: El recitatiu Er wolle meiner Sünden i l'ària Leg ich mich späte nieder (Mal me'n vagi tard al llit). En ella, el gir descendent d'una octava suggereix clarament el fet d'allitar-se, mentre que un gir ascendent il·lustra el despertar.

Soprano i baix actuaran conjuntament al duet Hat er es denn beschlossen (Si Ell així ho ha decidit), un moviment de nou minimalista, orquestrat solament pel baix continu i amb els cantants perseguint-se de forma canònica en tres seccions del millor contrapunt bachià.

El penúltim moviment de la cantata serà una nova ària, ara per a soprano sol: Ich hab mich ihm ergeben (A Ell del tot em consagro), estructurada en dues parts unides pel ritornello instrumental a càrrec dels dos oboès. La contraposició dels termes viure-morir del segon vers donaran origen a  interessants matisos musicals.

I la cantata conclourà amb la darrera estrofa de la coral de Paul Fleming que ha estat musicada íntegrament en aquesta obra, interpretada amb una disposició a 7 veus, ja que els violins i les violes es constitueixen en tres veus independents. Una versió a capella d'aquesta mateixa coral tanca també la cantata BWV 13, de 1726.

J.M.S.

Cantata BWV 97

IN ALLEN MEINEN TATEN
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1734, única data present al manuscrit original
Text: Un himne de Paul Fleming de 1642

1. COR
En totes les meves accions
Del Ser Suprem prenc parer
Puix, Ell tot ho té, tot ho sap;
Cal, doncs, que tots els afers,
Arribin sempre a bon port
Amb son guiatge i consell.
***
2. ÀRIA (Baix)
Mai no és massa d’hora o tard
Per poder posar en vençó
Tots els meus maldecaps.
Més com que ell porta el timó
I a lloure fa i desfà,
Jo el deixo fer a discreció.
***
3. RECITATIU (Tenor)
No res ja no em pot passar
Que Ell ho hagi ja previst,
el què em vulgui donar
Tal com m’ho don sóc feliç;
I poso també al seu abast
Tot allò que Ell vulgui de mi.
***
4. ÀRIA (Tenor)
Confio amb la seva Gràcia,
Que és de tot dol aixopluc,
I de tot mal emparança.
Si visc tal com es llegut,
Ja res més em farà falta
Car compto amb el seu ajut.
***
5. RECITATIU (Alt)
Vulgui Ell, amb la seva Gràcia,
Perdonar-me tots els pecats,
I tots els meus mancaments!  
Mal que em podria damnar
Que passi ratlla al judici
I es mostri amb mi tolerant.
***
6. ÀRIA (Alt)
Mal me’n vagi tard al llit
Mal que em desperti aviat
Mal que pari o giravolti
Abatut o empresonat,
La seva veu em conforta,
Sigui com sigui, en tot cas.
***
7. DUETTO (Soprano, Baix)
Si Ell així ho ha decidit
Aniré sense dir mot
Cap a  la meva  desfeta!
Entre totes, cap dissort,
Trobaré prou penosa
I en sortiré victoriós.
 ***
8. ÀRIA (Soprano)
A Ell del tot em consagro
Si és per viure o per morir,
Sigui avui, sigui demà
Quan ell ho hagi decidit;
Que de quan m’arribi l’hora
Ell sabrà el moment precís.
***
9. CORAL
Sigues seva, ànima meva,
Només cal que tinguis fe
En aquell que t’ha creat.
Que el teu Pare des del Cel
Sap Ell, vingui el que vingui,
Ara i sempre, el què cal fer.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 22

El Dominica Estomihi deu la seva denominació a les primeres paraules de la missa llatina: Esto mihi in Deum protectorem. Aquest diumenge també s'anomena Diumenge de Quincuagèsima, per que s'esdevé aproximadament 50 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. El mateix succeeix amb els diumenges de Sexagèsima (60 dies abans de Pasqua) i Septuagèsima (70 dies), immediatament anteriors al Dominica Estomihi. Avui en dia aquest diumenge és més conegut per ser el dia de carnaval. És també el darrer diumenge abans d'entrar a la Quaresma, període de 7 setmanes que preludia la Pasqua de Resurrecció.

Quatre cantates s'han conservat per al Dominica Estomihi: Les BWV 22, 23, 127 i 159. Avui parlarem de la cantata BWV 22 JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE que, juntament amb la BWV 23, foren presentades per Bach a les autoritats de Leipzig com a mostra del seu talent quan optava a la Cantoria de St. Tomàs. 

Després de la mort de l'anterior Kantor, Johann Kuhnau, el 5 de juny de 1722, les autoritats de la ciutat oferiren la plaça a G. Ph. Telemann el qual, tot i ser acceptat oficialment el 13 d'agost, finalment es feu enrere i restà a Hamburg. El següent candidat fou J. Christoph Graupner, antic alumne de l'escola de St. Tomàs i Kapellmeister de la cort de Darmstadt, al qual a principis de 1723 el consistori creia tenir lligat com a nou Kantor. Però llavors Graupner anuncià la negativa del seu senyor a deixar-lo marxar de Darmstadt, tot i que les autoritats de Leipzig posteriorment li van recriminar que tot havia estat una maniobra per a millorar les seves condicions salarials. En no fructificar les dues primeres opcions, les autoritats de Leipzig obriren la porta a Bach qui, el el 7 de febrer de 1723, hi executà la cantata BWV 22.  El manuscrit, copiat pel nebot de Kuhnau, indica que "aquesta és la peça de prova per a Leipzig". És gairebé segur que la cantata BWV 23 va ser interpretada també aquell dia, abans o després del sermó. Ambdues cantates van ser reinterpretades habitualment en anys posteriors. 

El llibret de la cantata BWV 22 és anònim i arrenca amb una dramatització de l'Evangeli del dia (Lluc 18,31-34) a càrrec del tenor, el baix i el cor. Es tracta d'un dels gran moments de Bach, el qual retrata de manera sublim l'escena que ens narra l'Evangeli: Jesús, reunint els dotze apòstols al seu voltant els diu que marxaran a Jerusalem, on ell serà crucificat. I els dotze deixebles, és clar, no entenen res de res. Aquest inici es podria entendre fins i tot com un oratori en miniatura, amb el tenor encarnant l'Evangelista, el baix la veu de Jesús i el cor, els deixebles. En quant a aquests darrers, la complexitat polifònica de la part coral sembla obeir més a un desig de Bach de mostrar el seu talent que no pas a una necessitat narrativa.

Aquest elaborat moviment donarà pas a l'ària de contralt Mein Jesu, ziehe mich nach dir (Mon Jesús, porta'm amb tu), en la qual només l'oboè i el baix continu acompanyen el cantant, que amb els girs ascendents expressarà la intenció de "pujar" a Jerusalem a compartir el suplici de Jesús.

Seguirà el recitatiu de baix Mein Jesu, ziehe mich, so werd ich laufen (Mon Jesús, guia'm i correré), que més aviat esdevé un airoso sustentat per tota la corda, constituint el nucli ideològic de la cantata.

El penúltim moviment serà l'ària de tenor Mein alles in allem, mein ewiges Gut (El meu Tot en Tot, el meu bé etern), un elegantíssim moviment protagonitzat per les cordes que, donat el seu ritme dansaire, podria tenir el seu origen en alguna obra profana de Köthen, avui perduda. Bach utilitza sempre quest ritme de figura curta (una nota unida a dues de la meitat del seu valor) quan vol impregnar l'ambient d'alegria.

La coral final és obra d'Elisabeth Kreuziger i es sustenta en un dinàmic tema orquestral derivat de la seva pròpia melodia, que sembla impulsar-nos cap a Jerusalem per acompanyar Jesús en la seva passió, missatge que s'ha anat desgranant al llarg de tota la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 22
JESUS NAHM ZU SICH DIE ZWÖLFE
Dominica Estomihi (Quincuagèsima)
Estrenada: 7 de febrer de 1721 (Juntament amb BWV 23)
Text: Anònim, alguns fragments es basen en l'Ev. de St. Lluc 

1. ARIA (Baix) & COR
Jesús cridà entorn seu tots dotze i els digué:
Mireu, pujarem a Jerusalem
I s'acomplirà tot allò que està escrit
Pels Fills dels Homes.
Però Ells res van entendre
I restaren confosos per tals paraules

***
2. ARIA (Alt)
Mon Jesús, porta'm amb tu.
Estic a punt, vull marxar d'aquí
Cap a Jerusalem a compartir
Tots els teus sofriments.
Afortunat de mi si, per al meu consol
Puc entendre bé el que signifiquen
Aquests moments de dolor i patiment.

***
3. RECITATIU (Baix)
Mon Jesús, guia'm i correré
Doncs la sang i la carn,
Talment els teus deixebles,
No comprenen bé el que has dit.
Anhelen el món i les multituds sorolloses,
Desitgen veure, quan et transfigures,
Que una fortalesa apareix sobre el mont Tabor.
En canvi, cap d'ells dirigeix la mirada
Cap al Gólgota, impregnat de dolor pel teu patiment.
Ah! Crucifica en mi, en el meu Cor malvat
Tot aquest món i els seus plaers prohibits!
Potser així comprendré les teves paraules
I vindré a Jerusalem ple de joia.

***
4. ARIA (Tenor)
El meu Tot en Tot, el meu bé etern,
Millora el meu cor, anima el meu valor.
Sigui enfonsat a la terra
Tot allò contrari a la renúncia de la carn!
Però ara que tinc l'ànima mortificada
Fes-me venir en pau al teu costat.

***
5. CORAL
Mortifica'ns per la teva bondat,
Ressuscita'ns per la teva gràcia.
Desfés-te de l'Home Vell
Per tal que el Nou Home pugui
Viure aquí, en aquesta terra,
Dirigint els sentits, els desitjos i el pensament
Únicament cap a Tu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 126

El Diumenge de Sexagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé uns 60 dies abans de Pasqua, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 18, 181 i la que ara tractarem, la cantata BWV 126 ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT.

Es tracta d'una cantata a la qual la investigació tradicional suposava una cronologia molt tardana que oscil·lava entre els anys 1735 i 1744. Finalment però, el gran Alfred Dürr establí la data de la seva estrena en el 4 de febrer de l'any 1725. Pertany, per tant, al cicle de cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig i que abraça des del juny de 1724 al març de 1725. Era la vuitena cantata que Bach estrenava en poc més de 30 dies.

El text de la cantata s'inspira en l'Evangeli del dia (Lluc 8, 4-15) el qual narrava la paràbola del sembrador, del qual només una part de les llavors que planta fructifiquen. L'anònim llibretista utilitza a més dos himnes de Martí Luter per a confeccionar els moviments 1, 3 i 6.

El primer d'ells constitueix el cor que dóna nom a la cantata: Erhalt uns, Herr, bei deinem Wort (Senyor, fes que restem fidels a ta paraula i refusa els delictes dels Papes i els turcs, que volen derrocar del seu tron el teu Fill, Jesucrist). Com veiem, la coral (de 1542) presenta un missatge bel·ligerant propi dels primers temps de la Reforma, molt lluny del clima de convivència religiosa imperant a l'alemanya del segle XVIII. Tot i això, el text inspira en Bach una autèntica crida a sometent capitanejada pel tronar de la trompeta enmig del qual el cor entonarà en llargues notes la coral de Luter, cantada amb una melodia de Joseph Klug. El material temàtic de la trompeta apareixerà incessantment a la resta del dispositiu instrumental.

El segon moviment presentarà un gran contrast amb la crispació del cor inicial: Es tracta de l'ària Sende deine Macht von oben (Fes-nos baixar el teu poder), on s'estableix un diàleg del tenor amb els dos oboès sobre el baix continu. L'ambient de súplica serà trencat a la secció central per les habituals vocalitzacions sobre el terme efreuen (solaçar).

El tercer moviment serà un recitatiu i coral per a contralt i tenor on el llibretista utilitza de nou la coral luterana de 1542. Es succeiran els passatges en recitatiu i airoso, que desembocaran a l'ària del baix Stürze zu Boden, schwülstige Stolze! (Aterra l’altivesa dels orgullosos!), una magistral demostració de plasticitat musical a càrrec únicament del baix continu, amb el qual es sobrarà Bach per a transportar-nos a un ambient d'esfondrament i destrucció generalitzada.

Un breu recitatiu del tenor que recapitula les conclusions doctrinàries conduirà a la coral final, una altra obra de Luter: Verleih uns Frieden gnädiglich, versió alemanya del Da pacem, Domine llatí que aquí es canta senzillament a capella, sobre una melodia que aparegué a Nürnberg cap al 1531 i fou inclosa al compendi de Joseph Klug de 1535.

J.M.S.

Cantata BWV 126
ERHALT UNS, HERR, BEI DEINEM WORT
Dominica Sexagesimae
Estrenada: 4 de febrer de 1725
Text: Anònim, basat en dos Himnes de Martí Luter
1. COR 
Senyor, fes que restem fidels a ta paraula,
i refusa els delictes dels Papes i els turcs,
que volen derrocar del seu tron,
el teu Fill, Jesucrist.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Fes-nos baixar el teu poder,
Sobirà dels sobirans, Déu Totpoderós!
Per a solaçar la teva Església
i dissipar, a l'instant,
les amargues mofes dels enemics.
***
3. RECITATIU I CORAL (Alt, Tenor)
Alt
El favoritisme i el poder dels homes no valen res
Si tu no vols protegir aquesta pobra gent,
Ambdós
Oh Déu, Esperit Sant, preuat conhort!
Tenor
Tu saps que la Ciutat de Déu assetjada,
Allotja a dins enemics insidiosos:
l'afront perillós de falsos germans.
Ambdós
Dóna sentit d'igualtat al teu poble en la terra.
Alt
Perquè, nosaltres els membres del cos de Crist,
que ens uneix la Fe, ens uneixi també la vida.
Ambdós
Fes-nos costat en la darrera tribulació!
Tenor
I quan el darrer enemic escometi
volent-nos  arrancar el consol del cor,
deixa que et vegem com la nostra salvació.
Ambdós
Guia'ns pel camí de la vida fins la mort!
***
4. ÀRIA (Baix)
Aterra l’altivesa dels orgullosos!
Desbarata  les seves conxorxes!
Fes que, d’una vegada, els engoli l’abisme
Planta cara al rabiós poder hostil,
No deixis que mai reïxin llurs pretensions!
***
5. RECITATIU (Tenor)
Així, se'ns mostrarà la teva paraula i veritat
encimbellada i resplendent,
perquè, tu tindràs cura de la teva Església;
perquè, beneiràs i la faràs fructificar
amb el mestratge de la teva santa paraula;
i si tu vols tornar-nos a donar la mà,
rebrem benediccions en abundància
reconfortats i en pau.
***
6. CORAL
Atorga'ns, al present, Déu Senyor Nostre,
la pau en la plenitud de la Gràcia;
Donat que, ningú, sinó tu, Déu Nostre,
pot bregar més per nosaltres
Dóna als nostres prínceps i governants
Pau i bon govern,
Perquè sota el seu guiatge
Podem fruir d'una vida digna i tranquil·la
En plena virtut i felicitat divines.
Amen.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 83

Tres grans diades dedicava l'església luterana a la Verge Maria: L'Anunciació (25 de març), la Visitació (2 de juliol) i la Purificació (2 de febrer), també coneguda com La Candelera. Per a aquesta darrera festivitat conserva el catàleg les cantates BWV 83, 125, 157 i 82, a més de les BWV 158 i 161 que alguna vegada també van ser executades per la Candelera tot i haver estat concebudes per a d'altres festivitats. Fins fa pocs anys també la cantata BWV 200 es considerava de la Purificació, tot i que actualment s'ha demostrat que no és de Bach sinó de G.H. Stölzel.

Serà la primera de totes elles la que tractarem tot seguit, la cantata BWV 83 ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE, estrenada a Leipzig el 2 de febrer de 1724, hivern de gran intensitat compositiva per a Bach: Era ja la novena cantata en 36 dies. Sense anar més lluny, la setmana de la seva estrena es van haver d'escriure, assajar i interpretar tres cantates (les BWV 81, 83 i 144). Segons el llibret, la cantata BWV 83 va ser executada al matí a l'església de St. Nicolau i a la tarda a la de St. Tomàs.

El text és anònim i s'inspira en l'Evangeli de Lluc 2, 29-31, quan Josep i Maria visiten el Temple on troben Simeó, un jueu a qui s'havia promès no morir sense veure el Salvador. En reconèixer-lo en Jesús, Simeó entonà l'himne Nunc dimittis:

Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.

Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:

Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.

Aquesta idea de la mort com a mitjà feliç i necessari per a reunir-se amb Jesús serà present en tota l'obra de Bach i centrarà el missatge de la cantata.

Ja l'ària inicial resulta corprenedora pel contrast entre la música i la lletra: Aparentment ens submergim en un ambient de bonhomia i felicitat plena, al so de les trompes i les rauxes del violí solista: Joiós temps de la nova Aliança en què Jesús sosté la nostra fe, canta el contralt. Trobarem les típiques vocalitzacions sobre termes com Efreut (joiós) o la llarga nota amb que es canta la paraula hält (sostenir). Fins aquí tot normal. Però a la segona part, sense gairebé canviar l'ambientació, el missatge serà molt més inquietant: Alegre serà la darrera hora al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera! En el pla musical, és possible que alguns girs puntejats dels instruments vulguin fer al·lusió al toc de les campanes a mort.
El segon moviment serà l'ària i recitatiu Herr, nun lässest du deinen Diener in Friede fahren (Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau). El baix, acompanyat de les cordes, entonarà dos versicles del càntic de Simeó, amb un recitatiu situat entre ells. Alguns aspectes instrumentals d'aquest moviment van cridar l'atenció d'Alfred Dürr, que els considerà realment singulars.
Seguirà l'ària del tenor, Eile, Herz, voll Freudigkeit (Afanya't, cor, ple d'alegria), un alegre moviment de tresets a càrrec de les cordes amb àmplies vocalitzacions que il·lustra a la perfecció la pressa que mena el text, paràfrasi de la Carta als Hebreus 4,16.

Un breu recitatiu de contralt dóna pas a la coral final, que cantarà a capella l'himne Es ist das Heil und selig Licht (Ha arribat la benaurada llum salvadora), la versió alemanya del Nunc Dimmitis creada per Martí Luter.

J.M.S.

Cantata BWV 83
ERFREUTE ZEIT IM NEUEN BUNDE
Festo Purificationis Mariae (La Candelera, 2 de febrer)
Estrenada: 2 de febrer de 1724
Text: Anònim, amb fragments de l'himne Nunc Dimitis de l'Ev. de St. Lluc 

i la seva versió en alemany, de Martí Luter

1. ÀRIA (Alt)
Joiós temps de la nova Aliança
En què Jesús sosté la nostra fe:
Alegre serà la darrera hora
Al lloc de repòs, al sepulcre que ens espera!
***
2. ÀRIA - Coral & Recitatiu (Baix)
Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, 

com li havies promès.
El que als homes sembla terrible
És l'ingrés a la Vida.
La mort és
La fi d’aquest temps d'angoixa,
Una penyora del Senyor,
En prova del seu amor
Per a atorgar-nos a la pau
Quan acabi la lluita.
I ja que el Senyor,
És consol pels nostres ulls i confort pels nostres cors,
No és sinó un miracle que el meu cor
Hagi deixat de patir per la mort? 
I pugui exclamar alegre:
Els meus ulls han vist el Salvador, 

que preparaves per presentar-lo a tots els pobles.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Afanya't, cor, ple d'alegria, 

En arribar al tron de la gràcia. 

Rebràs consol

 I obtindràs misericòrdia, 

Però en el temps de l'amargor,
Referma l'esperit i sigues constant.
***
4. RECITATIU (Alt)
Sí, tot i que la teva fe encara no hi veu clar,
El teu Salvador pot esvair
L'ombra del dubte:
Quan la foscor del sepulcre
Engoleixi la darrera hora
De segur que veuràs acostar-se,
Amb la mort, la seva llum encegadora.
***
5. CORAL
Ha arribat la benaurada llum salvadora
Per als gentils,
Per a il·luminar a aquells que t’ignoren
I reconfortar-los.
Ell és del teu poble, Israel,
Honor, Glòria, Joia i Beatitud.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 144

A la que per a molts és l'època més depressiva de l'any, entre els cicles d'Epifania i Quaresma, apareix un petit cicle de 3 setmanes anomenat Temps de Septuagèsima, denominació que dóna a tot el cicle el primer dels tres diumenges de què consta, que és el que avui celebrem. Festivitat actualment extingida del calendari litúrgic, la Septuagèsima deu el seu nom al fet que s'esdevé aproximadament uns 70 dies abans de la Pasqua de Resurrecció. Idèntic procediment denominarà les següents dues festivitats del cicle, els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, uns 60 i 50 dies abans de Pasqua respectivament. 

Són tres les cantates presents al catàleg destinades al Diumenge de Septuagèsima: Les BWV 92, 84 i la que avui tractarem, la cantata BWV 144 NIMM, WAS DEIN IST, UND GEHE HIN, la més antiga de les tres. Segons la investigació va ser estrenada a Leipzig el 6 de febrer de 1724, tot i que en principi la seva autenticitat va ser posada en dubte. Fou Alfred Dürr qui aclarí la qüestió gràcies a un opuscle on apareixien successivament els textos de les cantates BWV 155, 73, 81, 83, 144, 181 i 22, totes elles executades a Leipzig durant els mesos de gener i febrer de 1724.

L'Evangeli del dia (Mt. 20, 1-16) presentava la paràbola dels veremadors que van ser pagats amb el mateix salari haguessin treballat tota la jornada o només una part. La resposta del propietari de la vinya als jornalers que protestaren dóna nom a la cantata i inspira a l'anònim llibretista un missatge ben clar: Cal acceptar la voluntat divina encara que aquesta ens sembli injusta en un primer moment.

El versicle de l'Evangeli de Mateu (Agafa el que és teu, i vés-te’n!) constitueix el cor inicial de la cantata, una clàssica i severa fuga amb els instruments doblant les veus colla parte. El tema musical recorda al de la coral  Aus Tiefer Not schrei ich zu dir, versió germànica del De Profundis llatí.

El segon moviment serà l'ària Murre nicht (No murmuris), on el contralt serà acompanyat de les tres parts de corda amb els oboès doblant els violins, amb un cert aire de minuet. Una obsessiva figura tremolosa del baix sembla voler suggerir el murmuri de què parla el text.

Seguirà la coral Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet), un himne de Samuel Rodigast amb melodia de Severus Gastorius profusament utilitzat per Bach en nombroses cantates i que resumeix a la perfecció el missatge que ens vol transmetre el llibretista.

El recitatiu del tenor Wo die Genügsamkeit regiert (Allí on la moderació) acaba en airoso i dóna pas a l'ària Genügsamkeit (La moderació), un reposat moviment amb el soprano acompanyat per l'oboè d'amore on destacarà l'habitual i extensa vocalització sobre el terme allen (tot).

La cantata conclourà amb la coral Was mein Gott will, das gscheh allzeit (El que el meu Déu vol, sempre es fa), obra del margrave Albrech de Brandenburg (1547) cantada amb una melodia original  de Claude de Sermisy i que, de nou, rememorarà el que ha estat el missatge de la cantata.

J.M.S.

Cantata BWV 144
NIMM, WAS DEIN IST, UND GEHE HIN
Dominica Septuagesimae
Estrenada: Molt probablement el 6 de febrer de 1724
Text: Anònim, extret de l'Ev. de Sant Mateu
 i dos himnes de teòlegs alemanys

1. COR
Agafa el què és teu, i ves-te’n!
***
2. ÀRIA (Alt)
No et queixis
Estimat cristià,
Quan no puguis aconseguir el què vols;
Altrament, estigues content,
De tot allò que Déu t’ha concedit
Doncs, ell sap el què et convé.
***
3. CORAL
Tot el què Déu fa, està ben fet,
El seu voler perdura a bon dret;
Sigui quin sigui el meu destí
Jo sempre amb ell vull seguir
Ell és mon Déu,
Que en el fatic meu
M’ajuda, em vetlla i don descans
Així doncs, ho deixo a les seves mans..
***
4. RECITATIU (Tenor)
Allí on la moderació
Damunt de tot porta el timó,
Els homes hi estan contents
Amb tot el què Déu disposa.
Però, on mana el balafiament,
Hi neix el dolor i l’angoixa,
Mai el cor feliç se sent,
I no pensa en una cosa:
Que el què Déu fa, està ben fet.
***
5. ÀRIA (Soprano)
La moderació
Es un tresor que, en eixa vida,
Fins i tot dóna alegria
En moments de gran amargor.
Perquè en tota cosa troba
El voler de Déu en tot,
La moderació.
***
6. CORAL
El què el meu Déu vol, sempre es fa,
Sa volença és la millor.
Sempre és a punt d’ajudar,
Als qui hi creuen de debò.
Déu fidel, en el dol ens don empar
I ens fa justícia amb mesura.
Doncs, mai deixa en l’abandó
Qui en ell creu, i en ell perdura.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

 

BWV 72

La fortuna ha fet que per al Tercer Diumenge després d'Epifania ens hagin arribat fins a 4 cantates, les BWV 73, 111, 72 i 156 per ordre de composició. De les quatre avui parlarem de la BWV 72 ALLES NUR NACH GOTTES WILLEN, una excepcional cantata que fou estrenada a Leipzig el 27 de gener de 1726.

El llibret havia estat publicat l'any 1715 per Salomo Franck, el llibretista habitual de les cantates del Cicle de Weimar que Bach composà entre 1714 i 1717. De l'Evangeli del dia en el qual es narraven dues curacions miraculoses, Franck en deriva una exhortació a l'entrega absoluta a la voluntat divina, tema que centrarà tot el missatge de la cantata ja des del seu moviment inicial, l'increïble cor que la intitula: Alles nur nach Gottes Willen (Tot segons la voluntat de Déu). Es dona la circumstància que el llibretista indicà que es tractava d'una ària, però que Bach considerà oportú transformar en un cor, un enorme concertant que es constitueix en autèntica obra mestra: Una introducció orquestral presenta el tema central del moviment a base de ràfegues de semicorxeres dels violins i harmonies dels oboès, totes elles sustentades pel marcat i obsessiu pas de dos acords del baix continu que s'enclaven al llarg de tot el moviment. El cor posarà veu al que els instruments han començat a expressar des del primer compàs: Alles, la totalitat, cantada amb una llarga successió de semicorxeres símbol de la seva extensió absoluta. A la secció central, més pausada, segueixen presents els dos obsessius acords que marquen el pas i s'estableix un cànon entre la veu divina (sopranos) i la humana (baixos), fins que de nou arrenquen les ràfegues de l'inici i retorna la sensació de totalitat. Impressionant. La represa per part del cor del tema principal a la tercera secció recorda fins i tot algun d'aquells passatges fantasmagòrics de Ligeti que utilitzà Kubrick a 2001, Una Odissea de l'espai.

Els moviments 2 i 3 apareixen indicats al manuscrit com a Recitativo, Airoso ed Aria. Als dos primers, el contralt arrenca en recitatiu per a passar a un airoso que presenta similituds amb l'ària de baix de la cantata BWV 73, escrita dos anys abans i destinada al mateix diumenge. Un retorn final al recitat prepara l'enllaç amb el tercer moviment, l'ària Mit allem, was ich hab und bin (Amb tot el que tinc i sóc). En aquesta sensacional pàgina els dos violins acompanyaran al contralt establint una arrauxada fuga amb el baix continu, per tal d'il·lustrar l'abandó total a la voluntat divina que proclama el text. Una suspensió sobtada sobre un acord de setena disminuïda en cantar lassen (deixar) condueix a la recapitulació final, que no entronca bé del tot amb l'harmonia del següent recitatiu, So glaube nun! (Així doncs, ara creu!) destinat al baix. Potser es tracta d'un recurs per a il·lustrar la duresa d'alguns dels termes que ara apareixeran, com Kreutz (creu) o Leiden (dolor).

La balsàmica ària que seguirà és una de les més belles de Bach: Mein Jesus will es tun (Mon Jesús ho vol fer, vol endolcir la teva Creu), un concertant entre soprano, oboè i cordes amb una gran amplitud de la part instrumental. La genialitat de Bach queda de nou reflectida en un tema de cinc notes (Do, Re, Fa, Mi, Re), inicialment entonat per la viola, que dibuixa la creu de què parla el text sobre la partitura, criptograma aquest (i d'altres similars) present en moltes obres de Bach. Una secció en mode menor fa cantar amb notes llargues paraules com still (plàcid) i ruh' (descans), i conclourà l'ària en obert, refermant l'afirmació que ha centrat tot el missatge de l'ària: Mein Jesus will es tun.

El llibret de Salomo Franck conclou amb la primera estrofa de la coral Was mein Gott will, das g'scheh allzeit del margrave Albrecht de Brandenburg, cantada a capella amb una melodia de Claude de Sermisy que Bach utilitza en altres cantates, com les BWV 65, 92, 103, 111 i 114.

J.M.S.

Cantata BWV 72
ALLES NUR NACH GOTTES WILLEN
Dominica III Post Epiphanias
Estrenada: 27 de gener de 1726
Text: Salomo Franck (1715)

1. COR
Tot segons la voluntat de Déu,
Així en la felicitat i en la tristesa,
En els bons i els mals temps.
La voluntat de Déu em calmarà
Sota els núvols i a la llum del Sol:
Tot segons la voluntat de Déu!
Aquest serà el meu Lema.
***
2. RECITATIU (Alt)
Oh, benaurat cristià, qui en tot moment la seva voluntat
Sotmet a la voluntat de Déu, passi el que passi,
En la bondat i en la desgràcia.
Senyor, si Tu vols, tot serà com desitges!
 Senyor, si Tu vols, em pots complaure!
Senyor, si Tu vols, les meves penes s'esvaïràn!
Senyor, si Tu vols, romandré sa i pur!
Senyor, si Tu vols, mudarà la Tristor en Alegria!
Senyor, si Tu vols, trobaré past entre les bardisses.
Senyor, si Tu vols, esdevindré un benaurat.
Senyor, si Tu vols, mantindré amb Fe aquesta Paraula
I asserenaré la meva ànima.
Senyor, si Tu vols, no moriré
Encara que Cos i Vida m'abandonin,
Si el teu Esperit així li ho diu al meu Cor!
***
3. ÀRIA (Alt)
Amb tot el que tinc i sóc
Vull abandonar-me a Jesús.
No poden els meus pobres esperit i ànima
Entendre la Ment de l'Altíssim:
Que sigui ell, doncs, qui em meni
Per camins d'Espines i Roses!
***
4. RECITATIU (Baix)
Així doncs, ara creu!
El teu Salvador diu: Vull fer-ho!
La seva mà pietosa
Sempre és estesa.
Quan la Creu i el Dolor t'espanten
Ell sap que el necessites
I desfà els nusos de la Creu.
Ell reforça allò que és feble,
I dels sostres massa baixos
Dels Cors humils no en farà escarni
Sinó que hi entrarà, misericordiós.
***
5. ÀRIA (Soprano)
Mon Jesús ho vol fer, vol endolcir la teva Creu.
Encara que el teu Cor jegui entre tantes penes,
Descansarà tranquil i plàcid als seus braços
Si es manté en la Fe. Mon Jesús ho vol fer!
***
6. CORAL
Allò que el meu Déu vol, sempre s'escau,
La seva voluntat és el millor,
És a punt per ajudar
Aquells que hi creuen amb fermesa.
Ens ajuda en la desgràcia, el Déu pietós,
I ens castiga amb mesura.
Aquell qui en Déu confia i en Ell es sustenta
Mai serà abandonat.

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 3

Per al Segon Diumenge després d'Epifania es conserven les cantates 155, 3 i 13 per ordre cronològic, de les quals serà la BWV 3 la que tot seguit ens ocuparà. La seva posició a l'inici del BWV es deu únicament al fet que va  formar part d'un grup de cantates publicades per la la Societat Bach l'any 1850. Quan W. Schmieder confeccionà el seu catàleg decidí, sense cap raó especial, començar per aquest grup de cantates.

Estrenada el 14 de gener de 1725, pertany al cicle de les cantates corals que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig. La coral en la que s'inspirà l'anònim llibretista és una obra de Martin Moller de 1587, versió germànica de l'antic himne Jesus dulcis memoria, atribuït a Sant Bernat i que també inspirarà la cantata BWV 58, amb la qual comparteix títol. De l'obra de Moller, les estrofes 1, 2 i 18 formen part literal de la cantata i la resta són reelaboracions lliures. L'Evangeli del dia presentava l'episodi de les Noces de Canà, amb el qual sembla tenir molt poca relació la coral en qüestió. Veient el missatge que ens transmet la cantata, el llibretista potser s'inspirà més en l'Epístola als Romans, que exhorta a la paciència en temps adversos.

S'inicia la cantata amb el cor que li dóna nom: Ach Gott, wie manches Herzeleid (Ah, Senyor, quanta angoixa suporto ara!), on la primera estrofa de la coral de Moller es canta amb la melodia d'una altra coral de 1602, O Jesu Christ, meins Lebens Licht. Es tracta d'un cor realment defallent, on els oboès d'amore  encapçalen la part orquestral, composta de trompa, trombó, cordes i baix continu. La melodia del coral no la cantarà aquí la veu més alta com de costum, sinó el baix reforçat pel continu i el trombó, mentre que la resta de veus arrenquen sempre les seves esllanguides intervencions amb el depriment motiu dels oboès.

En el segon moviment, el cor entonarà les frases del coral de Moller separades per intervencions recitades dels solistes, tenor, contralt, soprano i baix, a mode de comentari, tot això sobre un insistent motiu del baix continu. El continu serà també l'únic acompanyament del baix a l'ària Empfind ich Höllenangst und Pein (Encara que pateixi turments i angoixes infernals). El clima musical es divideix en dos ambients: Un de dolorós i afligit que ens parla de turments i angoixes i un segon més optimista que ens parla de Jesús, amb les habituals vocalitzacions sobre termes com Freudenhimmel (joia celestial).

Un recitatiu del tenor (El meu cos i esperit poden sucumbir) donarà pas al duet Wenn Sorgen auf mich dringen (Quan les preocupacions m'angoixin), on soprano i contralt esvaeixen les penes acompanyats de cordes i oboès a l'uníson. Alfred Dürr intueix en el baix continu una al·lusió a la creu, esmentada al text. De fet, els cantants semblen simbolitzar-la en creuar les seves veus quan entonen les paraules mein Kreutz (la meva creu) a la secció central de la peça, estructurada en l'habitual forma da capo.

El també habitual cant a capella de la coral conclourà l'obra, concretament l'estrofa 18 de l'himne de Martin Moller que ha inspirat tota la cantata: Erhalt mein Herz im Glauben rein (Conserva el meu cor dins la puresa de la Fe).

J.M.S.

Cantata BWV 3
ACH GOTT, WIE MANCHES HERZELEID (I)
Dominica 2 Post Epiphanias
Estrenada: 14 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un himne de Martin Moller (1587)

1. COR
Ah, Senyor, quanta angoixa suporto ara!
L'angost camí que em conduirà al Cel
És sembrat de patiments.
***
2. CORAL & RECITATIU (C,S,A,T,B)
C: Penosament la carn i la sang
T: Que només aprecien allò material
I refusen allò Diví i Celestial
C: S'arrapen al bé etern.
A: Ja que tu, Jesús, ets el meu tot
I, malgrat això, la meva carn és obstinada.
C: Cap a on haig d'anar?
S: La carn és feble, l´Ànima ja és a punt.
Ajuda'm tu, que llegeixes el meu cor.
C: En tu, Senyor, és el meu pensament.
B: Aquell qui confia en ton consell i ajuda
no ha construït sobre la sorra.
Tu, que has vingut a redimir el món
I has pres possessió de la nostra carn,
Salva’ns amb la teva mort
De la perdició final.
Així podrà l´Ànima creient
Tastar la bondat i la caritat del Salvador.
***
3. ÀRIA (Baix)
Encara que pateixi turments i angoixes infernals
Haig de mantenir sempre al fons del cor
Una veritable joia celestial.
Solament caldrà invocar el nom de Jesús
El qual pot esvair els més terribles dolors
Talment fossin una tènue boirina.
***
4. RECITATIU (Tenor)
El meu cos i esperit poden sucumbir
Ets tu, Jesús, tot meu
I jo sóc tot teu
A despit de tota la resta.
La teva paraula fidel
I el teu amor infinit
Que són eterns i immutables
Perpetuen per a mi la primera Aliança
Que omple de joia el meu pit
I silencia el temor a la mort i l'horror al sepulcre.
Si m'assalten per totes bandes la penúria i la carestia
Mon Jesús serà el meu tresor i la meva riquesa.
***
5. DUETTO (Soprano, Alt)
Quan les preocupacions m'angoixin voldré,
amb tota la meva joia,
Cantar al meu Jesús.
Ell m'ajuda a carregar la meva creu
Per això vull afirmar amb Fe:
Aquesta creu existeix sempre per al meu bé.
***
6. CORAL
Conserva el meu cor dins la puresa de la Fe
I així viuré i moriré només per tu.
Jesús, mon consol, escolta el meu desig.
Oh Salvador! Qui pogués restar sempre al teu costat! 

Traduïda per Josep-Miquel Serra

BWV 124

La festa de l'Epifania tanca el cicle de Nativitat i n'obre un de nou, que arriba fins al temps de Septuagèsima i que, depenent de la data en que s'escaigui la Pasqua de Resurrecció, pot contenir fins a 6 diumenges.

Per al Primer Diumenge després d'Epifania s'han conservat cronològicament les cantates BWV 154, 124 i 32. Tot seguit comentarem la segona de les tres, la cantata BWV 124 MEINEM JESUM LASS ICH NICHT, que fou estrenada a Leipzig el 7 de gener de 1725, l'endemà del Dia de Reis en el qual s'havia estrenat la cantata immediatament anterior al catàleg, la BWV 123.

Pertany al cicle de les cantates corals que Bach escriu entre juny de 1724 i març de 1725, obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana i creades per un anònim llibretista que podria ser Andreas Stubel. En el cas d'avui, la coral que inspira el llibret és una obra de Christian Keymann de 1658 molt popular a Leipzig, fins al punt que Bach la utilitzà originalment per a tancar la primera part de la Passió Segons Sant Mateu en la seva primera versió. El llibretista també va tenir en compte l'Evangeli del dia (Lluc 2, 41-52), on es narrava la desaparició de Jesús infant, al qual llurs pares trobaren al cap de tres dies discutint amb els sacerdots del Temple. Partint del desig del creient de no perdre tampoc a Jesús, el missatge derivarà cap a la reunió definitiva amb ell en el més enllà.

Comença la cantata amb el meravellós cor que li dóna nom i que canta la primera estrofa de la coral que la inspira: Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús, que s'ha lliurat per mí). Les estrofes seran entonades sobre un ritme de minuetto a càrrec de les cordes, on l'oboè d'amore dibuixarà un deliciós i elaboradíssim concertant, amb els sopranos reforçats per la trompa. Va dir F. Smend d'aquest cor: Només el mestre al cim del seu saber aconseguí crear tal peça, on s'uneixen la vivesa de l'acompanyament instrumental amb la interioritat i dolçor del coral, en una única corrent de joiosa musicalitat.

A continuació el tenor serà el primer solista de la cantata, amb el recitatiu Solange sich ein Tropfen Blut (Mentre una gota de sang) i l'ària Und wenn der harte Todesschlag (Quan el tràngol de l’agonia), marcada per un punyent tema de les cordes que apareix en 56 dels 71 compassos de la partitura i que vol simbolitzar el rigor gèlid de la mort. Sobre ell, la dolçor de l'oboè aportarà l'esperança d'aquell qui no abandona Jesús.

Un recitatiu del baix on destaca la vocalització sobre Lauf (singladura), condueix al duet de soprano i contralt Entziehe dich eilends, mein Herze, der Welt (Cor meu, treu-te del cap, de seguida, aquest món), un dinàmic moviment orquestrat únicament amb el baix continu, del qual s'esperen les ornamentacions ad libitum de l'orgue. En la versió de Nikolaus Harnoncourt resulta sublim, segons el meu modest parer, i sempre m'ha transportat (vés a saber per què) a un ambient de plenitud hivernal.

Tancarà la cantata l'habitual coral a capella de les cantates del cicle coral de 1724-25, concretament la sisena estrofa de l'himne de Christian Keymann que ha inspirat tota la cantata, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura.

 J.M.S.

Cantata BWV 124
MEINEM JESUM LASS ICH NICHT
Dominica I Post Epiphanias
Estrenada: 7 de gener de 1725
Text: Anònim, basat en un Himne de Christian Keymann (1658)

1. COR
No deixaré el meu Jesús,
Perquè ell s’ha lliurat per mí;
Per això cal que m’hi aferri
Sigui aquest mon compromís.
Ell és la llum de ma vida,
No deixaré el meu Jesús.
***
2. RECITATIU (Tenor)
Mentre una gota de sang
Corri pel meu cor i les meves venes,
Serà Jesús, serà Ell sol,
La meva vida, el meu ser.
Tot el que li puc donar,
A Jesús, que tot m’ho ha dat
és el meu cos, ma existència.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Quan el tràngol de l’agonia
Em trasbalsi els membres i perdi els sentits;
Quan en aquest jorn detestable,
Fremi la meva carn de basarda i esglai,
Posaré en Ell confiança:
Mai deixaré el meu Jesús.
***
4. RECITATIU (Baix)
Però, quantes extremades dureses
Haurà de sentir, ací a baix, la meva ànima?
Un cor solitari, ofès i martiritzat,
Podrà mai avesar-se
A la dolorosa pèrdua de Jesús?
La meva ànima sols mira joiosa
Vers l’indret on brillen la Fe i l’Esperança
Allí, finirà la meva singladura
Allí, m’abraçaré amb Jesús per sempre.
***
5. ÀRIA (Duet – Soprano, Alto)
Cor meu, treu-te del cap, de seguida, aquest món,
Serà dalt el cel on trobaràs la vera felicitat.
Quan en l’avenir els teus ulls vegin el Salvador
Tot just aleshores, el teu cor anhelós
fruirà consol i gaubança prop Jesús.
***
6. CORAL
No deixaré que Jesús m’abandoni,
Caminaré sempre al seu costat;
Crist em mena, dia rere dia,
Vers un rierol ple de vida.
Benaurat qui com jo digui:
No deixaré el meu Jesús.

                                                 Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 65

La Festa de l'Epifanía, la Diada de Reis, celebra la manifestació divina del petit nen Jesús. Per a ella només es conserven les cantates BWV 65 i 123, a més de la sisena i última de l'Oratori de Nadal BWV 248. I serà la primera de les tres la que tot seguit mirarem de conèixer una mica millor.

La cantata SIE WERDEN AUS SABA ALLE KOMMEN BWV 65 fou estrenada a Leipzig el 6 de gener de 1724, primer Nadal de Bach en aquella ciutat. Va ser aquella una època de feina extraordinària per a ell ja que, en espai de dues setmanes, va haver d'interpretar 6 cantates (BWV 63, 40, 64, 153, 190 i 65) a més de la primera versió del Magnificat BWV 243 i, molt probablement, també el Sanctus en Re Major BWV 238. La cosa encara resulta més impressionant si tenim en compte que, de totes aquestes obres, només una (la BWV 63) era una reutilització de música escrita anteriorment, i tota la resta van haver de ser creades ex novo.

El llibret d'autor desconegut s'inspira en el llibre d'Isaïes i el capítol 2 de l'Evangeli de Mateu, que eren les lectures del dia. De fet, és un versicle del llibre d'Isaïes (60,6) el que es musica al cor inicial de la cantata, que li dóna nom: Tots ells vindran de Saba, portant or i encens i proclamant la grandesa del Senyor. Arrenca la música amb les trompes, que doten de gran solemnitat l'escena que vol retratar Bach: La sumptuosa caravana oriental dels Reis a la qual s'hi van afegint més i més peregrins a l'encontre del Messies, cosa que aconsegueix amb la progressiva incorporació de les veus del cor en els primers 18 compassos, rere els quals arrenca una enorme fuga a la qual s'incorpora l'acolorida orquestra, amb cordes, flautes dolces i oboès da caccia. L'uníson final simbolitzarà l'arribada de tots ells a Betlem.

De manera inusual, el segon moviment serà una coral que vindrà a repetir el que cantava el cor inicial: Die Kön'ge aus Saba kamen dar (Els reis de Saba, ja són vinguts), una traducció del Puer natus in Bethlehem realitzada el 1545 per Valentin Babst cantada amb una melodia de Lukas Lossius de 1561.

El tercer moviment serà l'extens recitatiu del baix Was dort Jesaias vorhergesehn (Tot el que havia predit el profeta Isaïes), una nova reafirmació de les paraules del profeta, exhortant però el creient a oferir a Jesús el cor en contres de l'or, l'encens i la mirra. Aquest serà també el missatge de l'ària següent, Gold aus Ophir ist zu schlecht (L'or d'Ofir no val res), on els dos oboès da caccia acompanyaran el baix repetint incansablement el tema inicial, que apareix sencer fins a 34 vegades als instruments i 9 més a la part vocal. La paraula Gaben (ofrenes) és cantada amb llargues vocalitzacions per tal d'il·lustrar-ne l'exagerada quantitat.

El tenor, al seu recitatiu Verschmähe nicht (O, llum de l'ànima meva), lloa la virtut d'allò espiritual, car en la seva humilitat conté tot allò que és realment valuós per a Jesús. Aquest missatge serà refermat a la següent ària, a càrrec també del tenor: Nimm mich dir zu eigen hin (Rep el meu cor, que t'ofreno), on intervé tota l'orquestra encapçalada per les flautes. Les llargues vocalitzacions sobre la paraula Alles són un recurs que Bach utilitza en altres ocasions per a expressar la totalitat, com a la cantata BWV 72.

La partitura autògrafa presenta la coral final sense text, però tot indica que es tracta de l'estrofa 10 de Ich habe in Gottes Herz und Sinn de Paul Gerhardt (1647) que es cantava amb la melodia profana Il me suffit de tous mes maux, de Claude de Sermisy i que  Bach utilitza en altres cantates, com les BWV 72, 92, 103, 111 i 114.

 J.M.S.

 

Cantata BWV 65
SIE WERDEN AUS SABA ALLE KOMMEN
Festo Epiphanias
Estrenada: 6 de gener de 1724
Text: Anònim, amb fragments extrets d'Isaïes 
i dos himnes de Valentin Babst i Paul Gerhardt

1. COR
Tots ells vindran de Saba,
Ells portaran or i encens,
i proclamaran la glòria de Déu.
***
2. CORAL
Els reis de Saba, ja són vinguts,
I han portat  or, encens i mirra.
Al·leluia, Al·leluia!
***
3. RECITATIU (Baix)
Tot el que havia predit el profeta Isaïes
S’acomplí a Betlem:
Vingueren uns Mags
Fins el pessebre de Jesús
I l’adoraren com el seu Rei.
Or, encens i mirra foren
Els seus preuats obsequis
Amb què honoraren a l’infant Jesús
En l’establia de Betlem.
Jesús meu, ara que veig
Els meus mancaments
Haig de venir fins el teu pessebre
I agemolir-me submís:
Doncs, per mi, avui és jorn d’alegria
Perquè tu, oh príncep de la Vida,
T’has fet llum
I redemptor dels gentils.
Que li podré donar jo de bo, al Rei dels Cels?
Si en tens prou amb el meu cor,
Pren-lo bonament,
Puix a mans besades te’l don.
***
4. ÀRIA (Baix)
L’or d’Ofir* no val res,
Fora, fora amb les fàtues ofrenes
Que agafeu de la terra!
Jesús vol els nostres cors.
Presentem-los a Jesús, O cristians,
En aquest any nou!  

*Regió rica en or, citada moltes vegades a la Bíblia.
***
5. RECITATIU (Tenor)
O, llum de l’ànima meva,
No rebutgis no, el meu cor!
Car, si humil, te’n faig l’entrega
Enclou en el més pregon
Com el fruit de la verema,
Del teu Esperit, els dons:
L’or preciós de la fe intensa,
L’encens, hàlit d’oració,
I la Mirra, agre sofrença,
Que te’ls lliuro en oblació.
Accepta’ls, Jesús, per sempre,
Són ben teus, pren-los, Senyor.
Si tu et dons a mi, a la inversa,
Seré el més feliç del món,
Hauré el Cel, a la bestreta,
Serà aquest mon gran tresor!
***
6. ÀRIA (Tenor)
Rep el meu cor, que t’ofreno,
Dóna’m a la teva vora un lloc,
Tot el què dic, el què penso,
Tot el meu alè, fins i tot,
Salvador meu tot t’ho deixo,
Ho poso a  tes mans, Senyor!
***
7. CORAL
Ah, Déu meu, em deixo anar
Amb confiança a tes mans.
Pren-me, fes de mi el què en vulguis
Fins que arribi el darrer dia;
Perquè tu ja saps molt bé,
El que el meu esperit voldria:
De tot en tot, cada dia,
Sentir la teva Glòria prop meu.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 190

L'església luterana de temps de Bach celebrava el dia de Cap d'Any la Festa de la Circumcisió de Crist, per a la qual s'han conservat les cantates BWV 190, 41, 16, 171, la quarta de l'Oratori de Nadal i, si resultés ser autèntica, també la BWV 143. Serà la primera de totes elles la que tot seguit comentarem.

La cantata BWV 190 és la titulada SINGET DEM HERRN EIN NEUES LIED! i es tracta de la cantata amb la qual Bach va celebrar l'any nou de 1724, el seu primer Cap d'Any a la cantoria de St. Tomàs de Leipzig. Desgraciadament, la partitura ens ha arribat incompleta: Dels dos primers moviments únicament tenim les particel·les de les veus i dels violins I i II, la qual cosa n'impossibilita la interpretació.

Aquest fet ha ocasionat que la cantata no sigui present en algunes integrals, com la de Harnoncourt i Leonhardt. Tot i així, se n'han fet reconstruccions: Una de 1948 de Walther Reinhardt que fou enregistrada per F. J. Maier, una altra d'Olivier Alain que enregistrà Helmuth Rilling i la més recent, de Ton Koopman, que és la meva preferida.

Per a alguns investigadors com F. Smend, la cantata de 1724 podria ser en realitat una paròdia, almenys parcial, d'una obra profana escrita a Köthen uns anys abans. És sabut que a la calvinista cort d'Anhalt-Köthen la música religiosa hi era prohibida, limitant la interpretació de cantates (sempre profanes) a dues úniques festivitats: El dia de Cap d'Any i l'aniversari del príncep Leopold, tres setmanes abans. Seria lògic pensar que Bach hauria reutilitzat aquesta música profana un cop instal·lat a Leipzig, adaptant un text religiós a la música ja existent. En aquest cas, l'anònim llibretista hauria confeccionat el llibret amb textos dels salms 149 i 150, el Te Deum luterà i una coral d'any nou de Johannes Hermann de 1593.

El cor inicial (Canteu al Senyor un càntic nou) devia ser realment magnífic, si fem cas a les reconstruccions. Amb tota la fanfàrria festiva de les grans ocasions s'estructura en vàries parts: La primera, lineal i de ritme alegre, on es canten versicles extrets dels salms, serà interrompuda per una solemne entonació de tot el cor a l'uníson del Te Deum luterà. Arrencarà llavors una imponent fuga sobre un nou versicle salmòdic que desembocarà en una nova aparició del Te Deum i una darrera fuga, l'Al·leluia, que tancarà la peça a dalt de tot.

El segon moviment, també parcialment extraviat, sembla ser un elaborat compendi d'intervencions corals entonant de nou el Te Deum, alternades amb comentaris recitats dels tres solistes que intervenen a la cantata: Baix, tenor i contralt.

El tercer moviment, ja sí conservat íntegre, és una elegant ària per a contralt acompanyada de tres veus de cordes: Lobe, Zion, deinen Gott (Lloa el teu Déu, Sió). El seu aire dansaire, a més d'algun aspecte tècnic, dirigeixen Alfred Dürr pel camí de F. Smend en quant a l'origen profà de la cantata.

Seguirà el recitatiu per a baix Gott meint es gut mit jedermann (Déu procura el millor per a cadascú), que ens menarà cap al duet Jesus soll mein alles sein (Jesús és tot el que jo sóc), on baix i tenor lloen la figura del Messies acompanyats d'un instrument solista que no és esmentat al manuscrit, però que amb tota seguretat ha de ser un violí o un oboè d'amore. Les reconstruccions opten indistintament per un o altre.

Tota la corda acompanyarà el recitatiu del tenor Nun, Jesus gebe (Que Jesús em concedeixi també), amb el qual s'arriba a la coral final Laß uns das Jahr vollbringen (Deixa'ns acabar aquest any), que canta la segona estrofa de l'himne de J. Hermann Jesus, nun sei gepreisset. Es tracta de la mateixa coral que utilitzarà Bach l'any següent a la cantata BWV 41 i encara uns anys després a la BWV 171, amenitzada en totes les versions per una alegre fanfàrria de trompetes i timbales.

J.M.S.

Cantata BWV 190
SINGET DEM HERRN EIN NEUES LIED!
Festo Circumcisionis Christi (Cap d'Any)
Estrenada: 1 de gener de 1724. Parcialment extraviada.
Text: Anònim, extret dels Salms i del Te Deum alemany de Martí Luter. 
Coral final de Johannes Herman (1593)

1. COR
   Canteu al Senyor un càntic nou;
Lloeu-lo en l’assemblea dels sants!
Lloeu-lo amb danses i tímpans,
Lloeu-lo amb les cordes i les flautes!
Déu Senyor nostre, et lloem!
Tot el que respira, lloï el Senyor!
Déu Senyor nostre, et lloem!
Al·leluia!
***
2. CORAL i RECITATIU (Baix, Tenor, Alt)
Cor
Déu Senyor nostre, et lloem!
Baix
Perquè en aquest Any Nou
Ens donis nova sort i nous favors
I per la teva Gràcia ens tinguis presents.
Déu Senyor nostre, et donem mercès!
Tenor
Perquè amb la teva bondat
Des de temps immemorial
Has alleujat tot el país i nostra ciutat dilecta
De pesta, necessitat i guerra.
Déu Senyor nostre, et lloem!
Alt
Doncs, el teu amor paternal
Sense confí ni final,
Ens el renovelles cada matí
I per això, ara, tots plegats,
Amb gest devot i humil
A tu alcem les nostres mans
I et drecem per sempre més
Amb la boca i amb el cor.
Lloances i agraïments.
Déu Senyor nostre, et donem mercès!
***
3. ÀRIA (Alt)
Lloa el teu Déu, Sió,
Lloa, amb joia, el teu Déu,
Va! exalça el seu Honor
Que en el santuari seu
És el pastor que t’emmena
A verdal devesa.
***
4. RECITATIU (Baix)
Això és el que vol el món sencer,
La carn i la sang, satisfer;
Una cosa us demano, sols una, Senyor,
La que jo voldria per damunt de tot,
Que Jesús, mon fidel pastor, la meva alegria,
La meva salut, el meu conhort,
I de la meva ànima la millor joguina,
Aquest any, sota la seva protecció,
Com el xai del seu ramat que més s’estima
Dels seus braços no en sigui mai exclòs,
Ell m’ensenya com caminar per la vida
I amb el seu Esperit amorós,
Em mena i em porta pel planer viarany,
En nom de Jesús, doncs, començo l’any.
***
5. ÀRIA DUET (Tenor, Baix)
Jesús és tot el què jo sóc
Jesús cal que sigui ma albada,
Jesús és la llum del meu goig
Jesús se’m dóna i consagra.
Jesús amb la seva sang m’auxilia
Jesús dóna’m una santa agonia.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Que Jesús em concedeixi també,
Que amb l’any nou visqui el seu Ungit fidel;
Ell beneeixi, ambdós, soca i capçada,
Perquè la seva sort arribi fins la nuvolada.
Que Jesús beneeixi l’escola i l’església,
Que Jesús beneeixi els mestres fidels,
Que beneeixi llurs oïdors atents;
Que beneeixi els Magistrats i el Consell;
Que vessi un doll de benaurança
Damunt cada llar de la nostra ciutat;
Que faci que vagin de bracet
Dins de les nostres fronteres
La germanor i la pau.
I així, podem viure en harmonia tot l’any.
***
7. CORAL
Deixa’ns acabar aquest any
Fent del teu nom lloança,
Tot cantant al mateix temps
En la comunitat Cristiana.
Vulgues regir nostra vida,
Els teus amats cristians guarda
Amb la força del teu braç
Com també, la nostra Pàtria.
Envia’ns benediccions
Dóna’ns la pau a ultrança;
Els teus mots de salvació,
Dóna’ls a esta terra, sens falta,
I aquí i per tots els indrets 
L’avolesa del diable desfés!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera

BWV 152

Si el 25, 26 o 27 de desembre s'esdevenia en diumenge, l'església luterana de temps de Bach celebrava el Primer, Segon o Tercer dia de Nadal, segons convingués. Però si el diumenge entre Nadal i Cap d'Any s'esdevenia entre el 28 i el 31 de desembre, apareixia al calendari l'anomenat  Dominica Post Nativitatis Christi, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 152, 122 i 28. A l'Oratori de Nadal no n'hi ha cap per aquest dia ja que l'any de la seva composició (1734) el diumenge després de Nadal va ser el dia 26 de desembre en el qual, com ha quedat establert, es celebrà el Segon dia de Nadal.
De la primera de les tres cantates esmentades, en farem ara cinc cèntims.

La cantata BWV 152 TRITT AUF DIE GLAUBENSBAHN és una de les primeres cantates nadalenques de Bach, ja que forma part del primigeni Cicle de Weimar, ciutat on fou estrenada el 30 de desembre de 1714. El llibret de Salomo Franck, autor habitual del text de les cantates de Weimar, recorre a vàries imatges de l'Evangeli del dia, com l'escena de presentació de Jesús al Temple als 40 dies del seu naixement, o al psalm 118 i el seus versicles 22-23: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen.

El dispositiu instrumental és molt inhabitual: Flauta dolça, oboè, viola d'amore, viola da gamba i baix continu, a més dels dos únics cantants, soprano i baix. No hi ha tampoc coral final, esdevenint aquesta una de les 11 cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 170 i 199. Tot això dota a la cantata d'un indiscutible caràcter intimista, potser per la necessitat que tenia Bach en aquells dies de festivitats contínues d'alleugerir la feina dels seus exigits intèrprets. 

Com moltes obres de Weimar, arrenca la cantata amb una peça instrumental que en aquest cas Bach denominarà "concerto", terme que englobarà tota la cantata. A uns compassos en adagio seguirà una fuga permutativa que recorda a la del Preludi i Fuga per a orgue BWV 536. Aquesta estructura en dos tempos podria ser un embrió de la idea que tingué Bach, desenvolupada posteriorment, del cors en forma d'obertura francesa amb que s'inicien algunes cantates.

El segon moviment serà l'ària per a baix que dóna nom a la cantata: Tritt auf die Glaubensbahn (Seguiu el camí de la Fe), en la qual sentim la Vox Christi acompanyada de l'oboè. Les vocalitzacions sinuoses sobre el terme bahn (camí) es poden comparar amb les de l'ària inicial de la cantata BWV 132, escrita l'any següent.

Seguirà el baix entonant el següent recitatiu, Der Heiland ist gesetzt (La missió del Salvador a Israel), el qual comença en secco per a convertir-se després en un airoso. Hi destaquen algunes vocalitzacions atrevides sobre termes com Fall (caiguda) o Auferstehen (resurrecció).

Al següent moviment entrarà el soprano, entonant una deliciosa ària amb flauta i viola d'amore: Stein, der über alle Schätze (O pedra, el més preciós dels tresors), de la qual Alfred Dürr gairebé en recrimina a Bach la brevetat.

Un nou recitatiu del baix (La gent creguda s’enfurisma) conduirà al duet final, un duet d'aquells en els quals s'estableix un diàleg entre Jesús i l'Ànima personificats en el baix i el soprano: Wie soll ich dich, Liebster der Seelen, umfassen? (Com ho faré per abraçar-te, enamorat de les ànimes?).
Els instruments melòdics s'acoblen en una sola línia instrumental en un moviment amb un cert aire de dansa lenta d'origen francès, la loure, una dansa de compàs 6/4, amb el qual conclourà aquesta delicada i breu cantata nadalenca.

J.M.S.

Cantata BWV 152
TRITT AUF DIE GLAUBENSBAHN
Dominica Post Nativitatis Christi
Estrenada: 30 de desembre de 1714
Text: Salomo Franck 

1. CONCERTO

***
2. ÀRIA (Baix)
Seguiu el camí de la Fe!
Déu hi ha posat el carreu,
Que sosté i aferma Sió,
Homes, no hi ensopegueu!
Seguiu el camí de la Fe!
***
3. RECITATIU (Baix)
La missió del Salvador a Israel
Era anar a la mort i a la resurrecció!
La bona pedra no s’esquerda,
Quan el món pervers
S’hi vol fer mal amb duresa,
Sí, a causa ella s'esbalça a l’infern,
Car, s’hi llença amb avolesa
I no accepta el favor i la gràcia de Déu!
Així i tot, sortós
El cristià fidel
Que es fonamenta la seva fe
En aquest carreu,
Per mitjà d’ell, trobarà la salut i la redempció.
***
4. ÀRIA (Soprano)
O pedra, el més preciós dels tresors,
Ajuda’m, perquè en tot moment,
En tu confiï la meva fe
De la meva felicitat suport,
I no em faci mal si vaig contra teu,
O pedra, el més preciós dels tresors!
***
5. RECITATIU (Baix)
La gent creguda s’enfurisma,
Perquè el Fill de Déu
Abandonés el seu tron gloriós,
I es revestís de carn i sang
Per a sofrir la humana condició.
La més gran saviesa d’aquest món
Deu semblar a ulls del Déu Suprem
Una colossal bajanada!
Els designis de Déu,
La raó, potser, no els pot escatir:
Aquesta és la ceguesa dels cecs d’esperit.
***
6. ÀRIA-DUET (Soprano, Baix)
(Ànima = Soprano / Jesús = Baix)
Ànima
Com ho faré per abraçar-te, enamorat de les ànimes?
Jesús
Cal que et neguis i t’abandonis a tu mateixa!
Ànima
Com ho faré per veure la llum eterna?
Jesús
Cal que em recerquis amb fe, i no et deixis abatre!
Ànima
Vine Salvador, ensenya’m a rebutjar el món!
Jesús
Vine Ànima, i aprèn com es guanya la joia, sofrint!
Ànima
A, alliçona’m bé, estimat, que jo et vull seguir!
Jesús
Jo et daré la corona després de l’aflicció i l’afront!

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera