19/3/17

BWV 54

El tercer diumenge de Quaresma és anomenat Dominica Oculi a l'església luterana a causa de l'introitus de la missa llatina: Oculi mei semper ad Dominum.
El de Quaresma era un cicle sense cantates a les esglésies de Leipzig, que celebraven així els oficis d'una manera més austera, d'acord amb els preceptes penitencials d'aquestes set setmanes que preludien la Pasqua de Resurrecció. Per tant, des que l'any 1723 s'establí a Leipzig, Bach no va escriure cap cantata destinada als diumenges de Quaresma. Tot i així, coneixem l'existència d'almenys dues cantates destinades al Dominica Oculi: Les cantates BWV 80a i 54, obres escrites cap a l'any 1714 dins el primigeni Cicle de Weimar, on les cantates quaresmals sí que eren permeses. La cantata 80a, avui perduda, va ser totalment refeta a Leipzig i, convertida en l'actual BWV 80, fou destinada a la Festa de la Reforma, que l'església luterana celebrava el 31 d'octubre.
Però aquí ens centrarem en la BWV 54, una cantata molt curta, de només 3 moviments i destinada solament a la veu de contralt. Durant molts anys es cregué que es tractava d'una obra parcialment extraviada, però el descobriment del llibret original de G. Lehms confirmà la seva concepció original de només 3 moviments, sense descartar que una coral addicional (però aliena al llibret) servís per a concloure les interpretacions. La seva cronologia és només aproximada, situant la data més probable de la seva estrena l'any 1714, en què el Dominica Oculi s'esdevingué el 4 de març.
Aquesta cantata va ser freqüentment reutilitzada per Bach en diferents festivitats (són demostrades execucions en els diumenges 1 i 20 després de la Trinitat), generalment acompanyant alguna altra cantata de majors dimensions. 

L'extensa ària inicial Widerstehe doch der Sünde (Resisteix la temptació del pecat, car en cas contrari t'injectarà el seu verí) fa posar els pèls de punta per la seva excelsa bellesa però també per la tremenda tensió que conté. Arrenca, sense cap preparació, amb una dissonància gairebé prohibida a l'època: Sobre la tònica Mi bemoll desplega un acord de setena dominant que crea una sensació de desassossec agreujada per l'obsessiu baix continu i l'insistent tema dels violins. El seu simbolisme ha presentat divergències entre els autors: Albert Schweitzer, per exemple, hi veia un intent d'assimilar el pecat a quelcom sinistre, mentre que Arnold Schering l'entén com una al·legoria de la resistència a la temptació. Per la seva banda, Alfred Dürr apunta la seva similitud harmònica amb el recitatiu Siehe, ich stehe vor der Tür und klopfe an (Mira que ja estic a la porta i truco) de la cantata BWV 61, escrita a la mateixa època que la BWV 54. Amb el transcurs dels compassos però, la peça va adquirint una bellesa i frescor que alguns entenen com una anticipació del que dirà el recitatiu següent sobre el fruit del pecat, d'aparença exterior formosa però corcat a l'interior. Destacarà la manera sinuosa en què es canta el terme ergreifet (infestar), mentre que widerstehe (resistir) s'entona amb una llarga nota sostinguda en el temps.
El recitatiu de què parlàvem presenta una rica i complexa harmonia, i hi destaca l'escala de semicorxeres del continu quan es parla de les espases tallants que ens traspassen cor i ànima. Les Pomes de Sodoma esmentades són les Calotropis Procera, uns fruits d'aparença comestible però que només contenen llavors i aire.
El moviment final és una fantàstica fuga permutativa a quatre veus (violins a l'uníson, viola, continu i contralt) amb unes atrevides i tremoloses cadències sobre la paraula Teufel (Satanàs) que il·lustren la por que aquest ésser malèfic ens genera. Com veiem la cantata no conclou amb l'habitual coral, sent una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 58, 59, 82, 98, 152, 170 i 199.
Us proposo una magnífica versió d'aquesta cantata a càrrec dels American Bach Soloists acompanyats de Drew Minter, un dels meus contratenors favorits.
J.M.S.



Cantata BWV 54
WIDERSTEHE DOCH DER SÜNDE
Dominica Oculi (3er. de Quaresma) i també en altres ocasions
Estrenada: Possiblement l'any 1714
Text: Georg Christian Lehms (1711)

1. ÀRIA (Alt)
Planta cara, doncs, al pecat,
O sinó, t’infestarà el seu verí.
No et deixis enganyar pel dimoni;
Doncs, els que profanen el Nom de Déu,
Quedaran enxampats en un malefici mortal.
***
2. RECITATIU (Alt)
La mena de pecats desenfrenats
Tots tenen aparença fascinant,
Però, cal pensar que, després,
S’hauran de purgar sobre manera
Amb dures penes i afliccions.
Per fora són com l’or
Però si te’ls mires d’a prop
No són res més que espectres vacus
I sepulcres blanquejats.
Són com les pomes de Sodoma
I els que s’han fet marits seus
Que no hauran el Regne de Déu.
Són com unes espases tallants
Que ens traspassen cos i ànima.
***
3. ÀRIA (Alt)
Qui fa un pecat és del diable,
Perquè ell se l’ha fet seu.
Mes si hom refusa obstinat
La seva tasca infamant
Ell tot sol tocarà el dos. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera