19/2/17

BWV 181

El Diumenge de Sexagèsima és una festivitat que ens recorda que queden uns 60 dies per la Pasqua i per a la qual es conserven tres cantates: Les BWV 18, 181 i 126.
La BWV 181 fou estrenada el 13 de febrer de 1724, segon any de Bach a Leipzig, probablement acompanyada de la BWV 18 escrita a l'època de Weimar. En ser dues obres relativament breus, es podrien haver interpretat una abans i l'altra després del sermó, com passava amb les cantates estructurades en dues parts. En tot cas, les dues obres serien revisades anys més tard, i són aquestes versions les que han sobreviscut.
El text és una reflexió sobre la paràbola del sembrador segons s'explica a l'Evangeli de St. Lluc 8, 4-15, la qual il·lustra la dificultat amb que la Paraula del Senyor arrela a l'esperit del creient, a causa de les distraccions terrenals o la influència del maligne.
D'aquí la primera ària de la cantata, que pretén suggerir una idea de lleugeresa i dispersió. Cotinua un recitatiu que destaca pel seu fort caràcter expressiu i segueix l'ària de tenor (Nº 3) que ens ha arribat mutilada, com demostra Alfred Dürr, car hi falta un instrument, segurament un violí (tot i que potser podria ser un oboè). En tot cas, algunes versions restitueixen la partitura i d'altres, com la que sentirem avui, la compensen amb una major recreació del baix continu (amb orgue o clavecí).
Un nou recitatiu conduirà al magnífic cor que tanca la cantata, que presenta certes particularitats destacables: Contrasta amb la resta de la cantata pel seu to solemne i l'ambiciós dispositiu ja que aquí, a més del cor, apareix la trompeta, que ha callat als moviments anteriors. La investigació creu que podríem estar davant una paròdia provinent d'alguna cantata profana anterior, si no la totalitat del cor, almenys alguns dels seus fragments. I si això fos cert, és possible que altres fragments de la cantata també fossin paròdies. 


Cantata BWV 181

LEICHTGESINNTE FLATTERGEIST

Dominica Sexagesimae

Estrenada: 13 de febrer de 1724

Text: Anònim, inspirat en la paràbola del sembrador de l'Ev. de Sant Lluc (8, 4-15)

1. ÀRIA (Baix)

Els esperits frívols i estordits

Es perden el poder de la paraula.

El maligne amb la seva trepa

Miren de fer-los la llesca

Perquè no els faci cap profit.

***

2. RECITATIU (Alt)

O condició funesta de les ànimes esgarriades

Que van fent camí d'aquesta manera

I de més a més,

Amb l'astut Satanàs al darrere,

Que captura la Paraula dels cors,

D'aquells que cecs han perdut l'esma,

I no entenen ni veuen el què els fa mal.

Els seus cors es tornen de pedra

I, en defugir-ne amb mala fe,

Llur pròpia salvació perden

I en un ai, ho paguen amb la pell.

Sí, l'última paraula de Crist té fortalesa,

Fins i tot, pot esmicolar un roquisser;

La mà d'un àngel, de la fossa, en mogué la pedra

Sí, i també, la vara de Moisès,

Va fer que en brollés l'aigua d'una penya.

I tu, O cor, encara segueixes amb la teva duresa?

***

3. ÀRIA (Tenor)

L'Incomptable número d'espines malèfiques,

El desfici de la luxúria, l'afany de riqueses,

Aflamen el foc dels turments infernals.

Per tota l'eternitat.

***

4. RECITATIU (Soprano)

Així és com s'ofega la virtut

I es perd sense profit la bona llavor,

D'aquell que no prepara a temps el seu cor

En rectitud d'esperit,

Per a sembrar-lo en terra uberosa;

Perquè el nostre cor pugui assaborir les dolceses,

Que la seva Paraula ens mostra,

La virtut d'aquesta vida i de la que ha de venir.

***

5. COR

Déu Suprem, deu-nos en tot moment,

La vostra Paraula, el consol del cor.

Solament amb la vostra mà omnipotent,

Vos podeu assaonar un conreu uberós

En el fons dels nostres cors.
Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera.