A principis dels 80, Rifkin posà a prova les seves controvertides i revolucionàries idees sobre el minimalisme, sobretot vocal, amb què calia interpretar la música de Bach.
La seva tesi era que, a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, Bach devia disposar de molt pocs músics i cantants capaços d'executar la seva música. Sobretot, afirmava, la qüestió dels cantants devia ser dramàtica. Fins al punt que, per a cada veu, potser disposava habitualment de només un o dos intèrprets.
Sota aquest criteri, Rifkin enregistrà unes poques obres, entre elles la Missa en Si menor i algunes cantates tals com la BWV 51 i 140, reduint el cor a la mínima expressió, cosa que li va valer no poques crítiques dels sectors més puristes.
El resultat fou un Bach diàfan, de puresa cristal·lina i a les antípodes de la densitat vocal i instrumental dels enregistraments dels anys 70.
Tots els grans directors historicistes posteriors han seguit, en major o menor mesura, la línia marcada per Rifkin.
Al nostre canal de Youtube trobareu l'extraordinària versió de la Missa en Si menor de Rifkin:
MISSA EN SI MENOR BWV 232 (Joshua Rifkin)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada