BWV 57

En època de Bach, les tres principals festes del calendari litúrgic luterà (Nadal, Pasqua i Pentecosta) es celebraven  en tres dies successius. Així, el Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, el 26 de desembre, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. I serà la darrera de les tres la que tot seguit ens desvetllarà les seves meravelles, que són moltes.

Estrenada a Leipzig en 26 de desembre de 1725, aquesta cantata no sembla gens nadalenca. Això és per que es centra en la figura de Sant Esteve, primer màrtir cristià, apedregat a les portes de Jerusalem, i no pas en el naixement de Jesús. El llibret és obra de Georg Christian Lehms, poeta i bibliotecari de Darmstadt, el qual el concep com l'habitual diàleg  entre Jesús i l'ànima, present en moltes cantates de Bach. 

Arrencarà la cantata amb un versicle de la Carta de Jaume en el qual es fa referència a Sant Esteve, car el seu nom deriva del grec Stephanos, que significa precisament corona: Selig ist der Mann, der die Anfechtung erdulde (Feliç l’home, que suporta les temptacions). Entonat pel baix encarnant la Vox Christi, Bach configura una densa ària que s'inicia amb un gir musical que impregnarà tot el moviment, tan a nivell instrumental com vocal i que recorda moltíssim a l'ària inicial de la cantata BWV 56, escrita un any més tard. Com hem dit abans, no hi ha ni rastre d'aquella felicitat i bonhomia tan típica de les cantates nadalenques.

L'ànima, encarnada pel soprano, respondrà amb una parella de recitatiu i ària: El primer, titulat
Ach! dieser süße Trost (Ai! aquest tendre conhort), dóna pas a l'ària  Ich wünschte mir den Tod, den Tod (Per la mort, per la mort, sospiro), desolador moviment a càrrec de tota las corda encara menys nadalenc que l'ària de l'inici.

Com és habitual a les cantates de Bach que arrenquen amb un missatge depressiu, a mitja obra l'estat d'ànim canviarà gràcies a la intervenció de Jesús, presentada al recitatiu de soprano i baix Ich reiche dir die Hand (Vine, que t’allargo la mà), i confirmada a l'ària Ja, ja, ich kann die Feinde schlagen (Sí, sí, jo puc colpejar els enemics), autèntica obra mestra de la rauxa en la qual les cordes desfermades escometen literalment contra els enemics de la fe mitjançant el terme schlagen (colpejar), mentre que la música s'aturarà bruscament sobre el terme verklagen (acusar), per tal de refermar la seva duresa.  A la secció intermèdia l'ambient es calmarà, per a repetir després íntegrament la primera secció conformant l'habitual ària en forma da capo.

Seguirà un nou recitat de soprano i baix titulat In meiner Schoß liegt Ruh und Leben (A la meva falda tindràs repòs i amor). Hi són remarcables algunes vocalitzacions, tals com Grab (sepulcre) o Jesu zeigen (fins i tot el meu Jesús). Aquest darrer recitatiu condueix a l'ària de soprano Ich ende behende mein irdisches Leben (Deixaré lleuger de bategar a la terra), una de les més belles de Bach en la qual reapareix la visió recurrent de la mort no com a quelcom tràgic sinó com l'abandó del món terrenal vers la felicitat eterna. Orquestrada solament per a violí i baix continu, no necessita res més per a esdevenir una obra mestra, repleta de misticisme i simbolismes ocults. Sense anar més lluny, ja en els primers quatre compassos el violí descendeix gairebé tota la seva tessitura per tal de simbolitzar el transcurs de l'existència humana. Termes com Freude (content) són vocalitzats amb l'habitual gir ascendent, mentre que verlangen (desig de marxar, comiat) ho és amb una llarga nota inalterable. Per la seva banda, els ende behende (acabar de de seguida, deixar lleugerament) són envoltats de silencis, símbols de la mort. I la cirereta al pastís arriba al darrer vers, quan la melodia conclou de sobte amb un salt de sexta (fa-Re) del relatiu Si bemoll major que deixa en l'aire la pregunta was schenkest du mir? (i Tu què em dons?).

Aquesta pregunta és contestada a la coral final, Richte dich, Liebste, nach meinem Gefallen und gläube (Estimat, tingues fe en qui et va prometre), la qual entona a capella la sisena estrofa d'un himne d'Ahasverus Fritsch de 1668 que va ser introduït per Bach en substitució del que proposava el llibret original de G. Christian Lehms. La melodia utilitzada és la de Loben den Herrn, apareguda al cançoner de Stralsund l'any 1665 i que conclou la cantata en un ambient anímic molt diferent al de l'inici.

J.M.S.

 Cantata BWV 57
SELIG IST DER MANN
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1725
Text: Georg Christian Lehms (1711)

1. ÀRIA (Baix)
Feliç l’home, que suporta les temptacions;
 car, si aconsegueix sortir-se’n, rebrà la corona de la Vida.
***
2. RECITATIU (Soprano)
Ai! aquest tendre conhort,
Que enmig de queixes i planys,
De joia, em fa saltar el cor.
Ell bat entre pena i neguits
Com si un maleït corcó
Furgués la sang fent camí.
Sóc un anyell sens pastor
Encerclat de llops salvatges;
Sóc com xai a l’abandó
Pres pel seu atac feral
Que m’endogala el coll,
Si em miro la fi d’Abel
M’abato en un doll de plors.
Ai! Jesús, si jo sabés
Que vols donar-me conhort!
Esma i cor se’m trencarien
Per dreçar-te un plany, Senyor:
***
3. ÀRIA (Soprano)
Per la mort, per la mort, sospiro
Si tu, no m’estimes, Jesús meu,.
No em vulguis entristir encare més,
que el meu turment serà pitjor que l’infern.
***
4. RECITATIU (Baix, Soprano)
Baix (Jesús)
Vine, que t’allargo la mà,
I ensems, et donaré el cor.
Soprano (Ànima)
Ah! Dolça penyora d’amor,
Tu em pots destrossar els enemics
I apaivagar el seu furor.
***
5. ÀRIA (Baix)
Sí, sí, jo puc colpejar els enemics
Que no paren mai d’escometre’t,
Resisteix, ànima afeixugada.
Ànima angoixada, no ploris més,
Que els teus núvols de dolor s’esvaniran
i traspuntarà un sol esplendent.
***
6. RECITATIU (Baix, Soprano)
Baix (Jesús)
A la meva falda tindràs repòs i amor,
Això jo vull donar-te, ara i per sempre.
Soprano (Ànima)
Ah, Jesús si pogués estar amb tu ara mateix,
Ah, si el vent esborrés el meu clot i el meu sepulcre,
Per poder així vèncer totes les penes.
Feliços aquells que ja jauen en el taüt
Tot esperant el pregó dels àngels!
Ah, Jesús, obre’m ara mateix el cel
Com ho feres amb l’Esteve!
El meu cor ja és prest d’enlairar-se cap a tu.
Vine, vine, O jorn feliç!
Mostre’m ja el meu clot, el meu sepulcre,
I, fins i tot, el meu Jesús.
***
7. ÀRIA (Soprano)
Deixaré lleuger de bategar a la terra,
Content m’acomiado ara mateix.
Em moro frisós, Salvador meu.
Ací tens l’ànima meva, i Tu què em dons?
***
8. CORAL
Estimat, tingues fe en qui et va prometre
Ser l’amic de la teva ànima, ara i sempre.
El qui et donarà delectança
El qui et portarà cap el cel
I et farà sortir del teu turmentat cos.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera