25/12/18

BWV 91

La Festa de la Nativitat de Crist, juntament amb la Pasqua i la Pentecosta, es celebrava a l'església luterana de temps de Bach en tres dies successius: 25, 26 i 27 de desembre. Per al primer d'ells es conserven, per data de composició, les cantates BWV 63, 91, 110, 197a, 191 i la primera de l'Oratori de Nadal BWV 248. Analitzarem ara la segona d'elles, la cantata BWV 91 GELOBET SEIST DU JESUCHRIST, estrenada a Leipzig el 25 de desembre de 1724 com a primera de l'allau d'obres que arribaren aquell Nadal: Fins a 7 cantates, a més del Sanctus a 6 veus que acabaria integrat a la gran Missa en Si Menor.
Forma part del cicle de cantates corals del segon any de Bach en aquella ciutat, obres totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana. La que inspira la present cantata té el seu origen al segle XV i fou revisada pel propi Martí Luter l'any 1524, o bé pel seu assessor musical Johann Walter, que sembla ser qui li adaptà la melodia. En tot cas, comparteix l'esquema típic de les cantates corals, és a dir, es conservaren literalment les estrofes inicial i final, mentre que les intermèdies foren lliurement reelaborades per l'anònim llibretista.
S'inicia la cantata, com no podia ser d'una altra manera, amb un magnífic cor d'ambientació plenament nadalenca, que li dóna nom: Gelobet seist du, Jesu Christ (Siguis lloat, Jesucrist). El seu inici fulgurant presenta tres blocs instrumentals, als quals finalment s'afegirà el cor. Arrenquen les trompes i les timbales, seguiran els oboès i, tot seguit, les cordes, per a construir l'exuberant concertant dins el qual el cor entonarà l'habitual fantasia sobre la melodia de la coral, la qual és cantada en forma pura (cantus firmus) pels sopranos, mentre la resta de veus els acompanya amb intervencions lleugerament més perllongades, un interessant recurs que acaba produint una espècie d'eco fins arribar al Kyrie Eleison on la situació s'inverteix, sense dubte per a recalcar que l'exclamació la fa la multitud de creients. La fanfàrria nadalenca desfermada tancarà el moviment.
Seguirà el recitatiu de soprano Der Glanz der höchsten Herrlichkeit (L’esplendor del Déu suprem), on trobem el recurs del trop, és a dir, les estrofes de la coral que es van entonant són seguides d'un comentari recitat. Subliminalment, el continu entonarà fins a 9 vegades la primera frase de la coral i cal destacar el dibuix de la creu a la partitura (Fa, La, Fa, Re, Mi) en recitar el darrer vers, zum Segen auserkoren (per la nostra felicitat).
A continuació arribarà l'ària Gott, dem der Erden Kreis zu klein (Déu, a qui li és massa petit tot el món), on el tenor és acompanyat dels tres oboès a més del continu. Tot i estar disposada en tres parts, la tercera no és un simple da capo sinó que està escrita expressament. Destaca la llarga nota amb què es canta el terme ewege Licht (eterna fulgor) i la vocalització que il·lustra el verb fassen (abastar).
El quart moviment serà el recitatiu O Christenheit! (Oh cristians!), on el baix és acompanyat de tota la corda i entona en un torturat cantabile la darrera estrofa, Durch dieses Jammertal zu führen (Ell ve en aquesta vall de llàgrimes), sustentat per sorprenents recursos harmònics.
El penúltim moviment de la cantata serà el duet de soprano i contralt Die Armut, so Gott auf sich nimmt (La pobresa que Déu s’ha carregat), on tot se basa en un obsessiu tema descendent dels violins a l'uníson sobre el qual els cantants estableixen un dens diàleg que, com apuntà Alfred Dürr, varia depenent del text: La pobresa divina ve expressada per passatges imitatius, mentre que quan es fa referència els tresors celestials les veus caminen en paral·lel. Enèsima mostra de la genialitat de Bach, que sovint va molt més enllà del que aparenta a simple vista.
La coral final, Das hat er alles uns getan (Amb tot el que fa a favor nostre), destaca per la seva brevetat, potser per a reservar les forces dels cantants en uns dies d'extrema exigència a les esglésies de Leipzig. En tot cas, s'entona la coral a capella però amb l'acompanyament de trompetes i timbales, cosa que la revesteix de l'esplendor que la festivitat requereix.
J.M.S.



Cantata BWV 91
GELOBET SEIST DU JESUCHRIST
Feria I Nativitatis Christi
Estrenada: 25 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne del s. XIV 
reelaborat per Martí Luter el 1524
1. COR
Siguis lloat, Jesucrist,
Per voler néixer fet home
D’una verge, això és ben cert;
L’estol d’àngels se n’alegra.
Kyrie Eleison!
***
2. RECITATIU & CORAL (Soprano)
L’esplendor del Déu suprem,
La imatge de essència divina
En un determinat moment
Trià un lloc per fer-se’n estatge.
El Fill unigènit del Pare Etern
Llum evitern nascut de la Llum
Ara es troba dins un pessebre.
O criatures, mireu,
El què ha fet la força de l’amor!
Amb la nostra pobra carn i sang,
(No som, potser, nosaltres
maleïts, condemnats, perduts?)
S’ha revestit l’eternal bondat,
Sí, és cert, per la nostra felicitat.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Déu, a qui li és massa petit tot el món,
Ell, que ni cel ni terra no poden abastar
Trià venir en un petit pessebre.
Si ens il·lumina aquesta eterna fulgor,
D’ara ençà, Déu no ens podrà odiar,
Perquè hem esdevingut fills de la Claror.
***
4. RECITATIU (Baix)
Oh cristians!
Apa doncs, estigueu preparats,
Per a rebre el Creador.
L’excels Fill de Déu
Ha vingut per fer-se el teu convidat.
O sí! Deixa que el seu amor t’arribi al cor;
Ell ve en aquesta vall de llàgrimes
per guiar-te cap el seu tron.
***
5. ÀRIA DUET (Soprano, Alt)
La pobresa que Déu s’ha carregat,
Ha decidit la nostra eterna salvació,
I una pila de celestials tresors.
El seu ens mortal ens fa compartir
la magnificència dels àngels
i ens aplega amb els angelicals cors
***
6. CORAL
Amb tot el què fa a favor nostre,
Ens mostra el gran amor que ens té.
Que se n’alegri tot el Cristianisme
I li’n doni gràcies eternament.
Kyrie, Eleison!

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera