26/12/18

BWV 121

Les tres principals festes del calendari litúrgic luterà, Nadal, Pasqua i Pentecosta, es celebraven en època de Bach en tres dies successius. El Segon Dia de Nadal equivaldria al nostre Sant Esteve, i per a ell conserva el catàleg les cantates BWV 40, 121 i 57, a més de la segona cantata de l'Oratori de Nadal. Avui analitzarem la Cantata BWV 121 CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON, una de les cantates corals del segon any de Bach a la Cantoria de St. Tomàs Leipzig, ciutat on fou estrenada el 26 de desembre de 1724 enmig del conjunt d'obres d'aquell Nadal: Fins a 7 cantates i el Sanctus que posteriorment s'integrà a la Missa en Si Menor.
Partint de la coral que dóna nom a la cantata, obra de Martí Luter, l'anònim llibretista confecciona l'habitual cantata coral, en la qual les estrofes extremes es conserven literalment mentre que la resta són reelaborades. Es tracta de la versió alemanya de l'antic A solis ortus cardine, obra de Coeli Seduli, poeta del segle V també conegut com a Antistes. El missatge de la coral deixa de banda la figura del Primer Màrtir i es centra en la Nativitat pròpiament dita. 
Bach inicia la partitura amb una d'aquelles denses fugues arcaïtzants sustentada per cornettos i trombons, a l'estil de les cantates BWV 2, 38 o 64, aquesta darrera estrenada el nadal de l'any anterior: Christum wir sollen loben schon (Cal que lloem Jesucrist). Seguint el model motetístic, cada frase de la coral genera un bloc independent, tots ells amb la mateixa estructura: Les veus inferiors introdueixen la melodia en forma canònico-fugada i els sopranos l'entonen en forma de cantus firmus. La darrera estrofa (Que, fins abasta els confins de la terra) és cantada amb una extensíssima nota sostinguda, símbol de la totalitat, que condueix a un final que dóna la impressió de quedar inconclús degut a la utilització del mode frigi.
Aquest ambient arcaïtzant s'esvaeix al següent moviment, l'ària O du von Gott erhöhte Kreatur (Oh tu, criatura enaltida de Déu), un reposat moviment en forma da capo on el tenor dialogarà amb l'oboè d'amore.
El recitatiu de contralt Der Gnade unermesslich's Wesen (L'Ésser de la infinita Gràcia), prepara la següent ària de baix: Johannis freudenvolles Springen (Quan Joan saltà joiós), un meravellós moviment a càrrec de tota la corda que consta entre les meves àries preferides. Es tracta d'un extens concertant en forma da capo amb quatre parts de corda, inspirat en el passatge de l'Evangeli de Lluc que narra la trobada entre Maria embarassada de Jesús i la seva cosina Elisabet, embarassada de Joan Baptista el qual, reconeixent el Messies al ventre de Maria saltà de joia al ventre de sa mare. El salt de Joan és il·lustrat amb una enorme vocalització de cinc compassos i mig. A la secció central destaca també l'extensa vocalització amb què s'il·lustra el terme Welt (Món) i els els girs agitats que volen subratllar el terme dringen (amb zel, fervorosament).
El recitatiu de soprano Doch wie erblickt es dich in deiner Krippe? (Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?) conduirà a la coral final, Lob, Ehr und Dank sei dir gesagt (Lloança, gratitud i honor et sien donats), que entona la vuitena estrofa de la coral que inspira la cantata a capella, és a dir, amb els instruments doblant les veus segons la tessitura amb una concepció que ens traslladarà de nou al clima arcaïtzant del cor inicial i conclourà amb una llarga nota sobre el terme Ewigkeit (Eternitat, per sempre més).
J.M.S.



Cantata BWV 121
CHRISTUM WIR SOLLEN LOBEN SCHON
Feria II Nativitatis Christi
Estrenada: 26 de desembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Martí Luter (1524)

1.COR
Cal que lloem Jesucrist,
Fill de Maria, la pura donzella,
Tant, com s’estén la preada llum del sol
Que, fins abasta els confins de la terra.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Oh tu, criatura enaltida de Déu,
No vulguis escatir, no, no, tan sols considera:
Déu per mitjà de la carn volgué salvar la carn.
Que gran és, doncs, el Creador de totes les coses,
I tu, una insignificant poca cosa,
Que gràcies a ell t’alliberes de la destrucció.
***
3. RECITATIU (Alt)
L’Ésser de l’infinita Gràcia
No s’ha escollit pas el cel
Per habitatge,
Puix cap murada l’encercla.
Un prodigi! que ni la raó ni l’enginy poden entendre.
I és com un misteri per escrutar
que un mateix s’ajunti en un cor pur.
Déu escollí un ventre immaculat per a ser temple
De la seva Glòria,
I que fos pels homes una meravellosa manera de venir.
***
4. ÀRIA (Baix)
Quan Joan saltà joiós
Ja et reconegué, Jesús meu.
Des d’ara et sosté un braç de fe,
És per això que el meu cor deixa el món
Per entrar al teu pessebre amb zel.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Doncs, què hi trobo en el teu Pessebre?
Sospira el meu cor,
Amb els llavis ressecs i tremolencs,
Per fer ofrena de gratitud.
Déu, que tan infinit era,
En el nostre benefici
Acceptà servitud i indigència
Així, deixeu-nos que, amb el cor d’àngels,
fem sentir un càntic joiós de lloança i gratitud!
***
6. CORAL
Lloança, gratitud i honor et sien donats,
Crist, nascut de pura donzella,
També al Pare i a l’Esperit Sant
Des d’ara i per sempre més.

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera