BWV 199

Per a l'Onzè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat les cantates BWV 179, 113 i 199, que serà la que analitzarem a continuació.

La cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT és la darrera cantata religiosa del catàleg de Schmieder tot i que, com ja sabem, això no té cap relació amb la cronologia. La seva posició es deu a que va ser una de les darreres cantates publicades per la Societat Bach en ser també una de les darreres cantates descobertes, l’any 1911, a la Biblioteca Reial de Copenhaguen. De fet, és una de les primeres cantates de Bach, ja que va ser estrenada el 12 d'agost de 1714, just un mes abans de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Bach llavors comptava 29 anys i havia estat recentment ascendit a Konzertmeister de la cort ducal de Weimar. Entre altres obligacions del seu càrrec, havia d'escriure una cantata d'església cada mes, cosa que va originar el primigeni Cicle de Weimar del qual conservem 24 cantates. Aquell any de 1714 va veure néixer les cantates BWV 182, 12, 172, 21, 199, 61, 63 i 152. La cantata BWV 199 va ser reescrita a Köthen i interpretada almenys una vegada a Leipzig, el 8 d'agost de 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de St. Tomàs.

El llibretista, Georg Christian Lehms, es basa en l'Evangeli del dia (Lluc 18, 9-14) que narrava la paràbola del fariseu i el publicà que anaren a pregar al Temple: Només el publicà, que admeté la seva condició de pecador, fou perdonat. Aquesta assumpció de la culpa com a primer pas de la redempció marcarà tota cantata fins desembocar als moviments finals, on es desbordarà l'alegria del perdó.

El dispositiu utilitzat és ben modest: Soprano, oboè, cordes i baix continu.

Hi ha alguns aspectes que podrien fer sospitar que la cantata ha arribat fins a nosaltres mutilada. Per exemple, que l'obra s'inicia directament amb un recitatiu acompanyat de les cordes el qual podria haver estat preludiat per una simfonia, avui perduda, com moltes de les cantates de l'època de Weimar. El recitatiu dóna nom a la cantata: El meu cor es nega dins la sang perquè la nierada dels pecats davant els sants ulls de Déu em fan un monstre.

Al recitatiu inicial seguirà l'ària Stumme Seufzer, stille Klagen (Sospirs muts, planys callats), un extens moviment dominat per l'ampla melodia de l'oboè que en cert moment es transformarà en un breu recitatiu secco, rere el qual tornarà la repetició da capo de l'ària.

També el recitatiu següent (Però Déu ha de ser misericordiós amb mi) anirà acompanyat de la corda, que protagonitzarà instrumentalment la següent ària, titulada Tief gebückt und voller Reue (Humiliat i plenament penedit m'inclino davant teu, estimadíssim Déu), un extens moviment en el qual els girs descendents volen suggerir la prostració del pecador i on destaca la vocalització sobre el terme Geduld (paciència) que tanca la secció central de l'ària.

Un breu recitat introdueix el sisè moviment, una coral on el soprano canta la tercera estrofa de  Wo soll ich fliehen hin, una coral de Johann Heermann de 1630 (la mateixa que inspira la cantata BWV 5), amenitzada per les delicioses ornamentacions del violoncello piccolo (que Bach substituí per la viola en interpretacions posteriors). 

Al penúltim moviment, un recitatiu de nou acompanyat per les cordes titulat Ich lege mich in diese Wunden (M'ajec dins aquestes nafres), canviarà el clima de la cantata: De la humiliació del pecat a la joia de la redempció, amb una explosió als darrers compassos que prepara l'arribada del moviment final, una deliciosa i alegre ària de soprano a ritme de giga, la dansa que tanca moltes obres per a teclat de Bach: Wie freudig ist mein Herz (Com n'està d'alegre el meu cor, amb el qual Déu s'ha reconciliat). Es tracta d'una veritable antítesi del drama que en aquells mateixos dies estaven patint els resistents de Barcelona. Destaca l'abrupte final de l'ària, sense deixar que el ritornello orquestral l'arrodoneixi. 

Com veiem la cantata no conclou amb l'habitual coral, quelcom que avalaria la teoria de que aquesta obra ens ha arribat incompleta. En tot cas, és una de les 11 úniques cantates que no acaben en un cor o una coral, juntament amb les  BWV 35, 49, 51, 54, 58, 59, 82, 98, 152 i 170.

J.M.S.

Cantata BWV 199 MEIN HERZE SCHWIMMT IM BLUT
Dominica 11 Post Trinitatis
Estrenada: 12 d'agost de 1714
Text: Georg Christian Lehms excepte el núm. 6, 
extret del coral «Wo soll ich fliehen hin» de Johann Heerman.

1. RECITATIU (Soprano)
El meu cor es nega dins la sang
perquè la nierada dels pecats
davant els sants ulls de Déu
em fan un monstre.
I la meva consciència sent turment,
perquè per a mi els pecats
no són sinó botxins de l'infern.
Odiosa nit de vici!,
tu, tu ets qui m'ha
portat a aquesta misèria;
i tu, tu malvada llavor d'Adam,
has robat tota pau a la meva ànima
i li has tancat el cel!
Ah, dolor inaudit!
El meu cor ressec
no el podrà refrescar cap conhort,
i jo m'he d'amagar davant aquell
davant el qual fins i tot els àngels cobreixen el seu rostre.
***
2. ÀRIA & RECITATIU (Soprano)
 Sospirs muts, planys callats,
digueu vosaltres el meu dolor,
ja que la meva boca és closa.
I vosaltres, negades fonts de llàgrimes,
podeu donar cert testimoni
de com fa penitència el meu cor pecador.
Recitatiu:
El meu cor és ara un doll de llàgrimes,
els meus ulls són fonts d'aigua calenta. Ah Déu meu!,
qui us podrà mai satisfer?
***
3. RECITATIU (Soprano)
Però Déu ha de ser misericordiós amb mi,
perquè em rento el cap amb cendra,
el rostre amb llàgrimes,
el cor l'esqueixo amb el penediment i la sofrença
i ple de tristor dic:
Que Déu sia misericordiós amb mi pecador!
Ah sí! El cor se li trenca
i la meva ànima diu:
***
4. ÀRIA (Soprano)
Humiliat i plenament penedit
estic prosternat, Déu meu, davant vós.
Reconec la meva culpa,
tingueu doncs paciència,
tingueu paciència amb mi!
***
5. RECITATIU  (Soprano)
En aquesta penitència dolorosa
em vénen aquestes paraules de conhort:
***
6. CORAL (Soprano)
Jo, el vostre fill afligit,
llenço tots els meus pecats,
tots els que hi ha dins meu
i que fortament m'espanten,
dins les vostres profundes nafres,
on sempre he trobat la salvació.
***
7. RECITATIU (Soprano)
M'ajec dins aquestes nafres
com damunt la roca segura;
han de ser el meu lloc de repòs.
Aquí m'elevaré a la fe
i cantaré a pler i alegre:
***
8. ÀRIA (Soprano)
Que feliç és el  meu cor
perquè Déu s'hi ha reconciliat,
i a mi, després de la penitència i el sofriment,
ara ni la benaurança
ni tampoc el seu cor no em tanca.

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol