Les dues noves obres de Bach, en dubte

Fa unes setmanes saltava la notícia: Un grup de musicòlegs encapçalats per Peter Wollny certificaven, 30 anys després de la seva descoberta, l'autenticitat de dues peces per a orgue de Johann Sebastian Bach. Es tracta de dues breus xacones que semblen datar de la seva adolescència, en concret la investigació les situa a l'època d'Arnstadt (1703-06), esdevenint així unes de les primeres obres del geni del barroc. L'Arxiu Bach de Leipzig, patrocinador de la descoberta, ja ha inclòs les peces al catàleg oficial del compositor, el Bach Werke Verzeichnis, concretament en els números 1178 i 1179. La presentació de les dues obres al públic s'escenificà a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, on foren executades a l'orgue pel gran mestre Ton Koopman.

Però no tot han estat flors i violes, ja que el panorama acaba de patir un terrabastall amb l'entrada en escena del musicòleg Wolfgang Gangwolf qui, escassament un mes després de la notícia, acaba de publicar un article a l'anuari de la Katalanische Bach Gesellshaft on refuta categòricament la paternitat d'ambdues partitures i no tan sols això: afirma poder demostrar qui en seria l'autèntic compositor!

La primera revelació de Gangwolf al seu article és tota una sorpresa: Conec bé el descobriment d'aquestes partitures, per que jo hi vaig estar involucrat, afirma. Les dues obres van ser descobertes a la Biblioteca Reial de Brusel·les fa uns trenta anys. En aquell temps jo estava encara estudiant al conservatori de Gant i preparava un treball sobre música flamenca, concretament sobre Lola Flores. Havia anat a Brusel·les a documentar-me, afirma l'investigador. 

Però no estava sol: Em va acompanyar un meu col·lega, el líder quan sortíem de festa, ja que era el més gran de la colla: Philliphe Harreweghe. Com que era flamenc, vaig pensar que en sabria molt, de La Faraona. Va resultar que no tenia ni idea de qui era, però el que sí coneixia bé era la nit de Brusel·les.

La visita a la biblioteca no va ser gaire afortunada: érem joves i estàvem en una gran capital, és normal que ens desmadréssim una mica... i al Philliphe deixa'l anar. Així que primer vam sortir de bars, ens vam anar engrescant i al final ens vam presentar a la biblioteca sense dormir i bastant torrats, cosa que no va agradar gaire al bibliotecari. Ens van fotre al carrer de mala manera. Però el Herreweghe, que tenia molta mala llet, no ho va voler deixar així...

Wolfgang Gangwolf

Va ser en un bar de la capital belga, a altes hores de la matinada, quan Philliphe va tenir la idea: Havia trincat uns papers antics d'una estanteria, sobre els quals vam escriure el primer que ens va passar pel cap, imitant l'estil de Bach tan bé com vam poder, donat el gat que dúiem. L'endemà, Philliphe i Wolfgang van tornar a la biblioteca i van deixar les partitures enmig d'uns lligalls que tenien preparats per a la seva revisió. I així van sortir a la llum les dues xacones ara atribuïdes a Bach, conclou Gangwolf. La nostra intenció era prendre el pèl als de la biblioteca, però els tios s'ho van creure i van tractar les partitures com si fossin antigues de veritat. Nosaltres no ens  vam atrevir a dir res, per por al merder que es muntaria, sentencia el musicòleg. 

I allà van quedar les partitures durant tres dècades, fins que un dia les va veure el pringat de Wollny, que no en té ni idea, i així s'ha fotut de peus a la galleda. Per que no cal ser un geni per a veure que aquestes dues xacones són un autèntica porqueria, ni un Bach de parvulari hauria fotut una tifa així! 

I Herreweghe què hi diu, de tot plegat? 

He parlat amb ell i encara s'està rient d'en Koopman. Llan de gol no li han fotut, al pobre tio...

I ara què hauria de passar? 

Gangwolf, en primer terme, ho té clar: Ens haurien de fer un estudi grafològic a mí i al Herreweghe, per a demostrar la nostra gamberrada i desacreditar els investigadors. Però ara que hi penso... tenir una obra meva al BWV està prou bé, no? 

Potser Gangwolf ja s'està penedint d'haver escrit l'article...