Avui celebrem la nostra Diada Nacional, commemorant la presa de Barcelona per les tropes borbóniques l' 11 de Setembre de 1714. Fou la fi de les nostres llibertats...
Aquest va ser un fet que s'esdevingué en vida de Bach, que llavors comptava 29 anys i treballava com a organista a la cort ducal de Weimar. Entre altres obligacions del seu càrrec, Bach havia d'escriure una cantata d'església cada mes. Aquell any de 1714 va veure néixer les cantates BWV 182, 12, 172, 21, 199, 61, 63 i 152.
La cantata BWV 199 va ser estrenada el 12 d'Agost de 1714, onzé Diumenge després de la Trinitat. No conclou amb l'habitual coral sinó amb una deliciosa i alegre ària a ritme de giga: Wie freudig ist mein Herz (Com n'està d'alegre el meu cor, amb el qual Déu s'ha reconciliat)... una veritable antítesi del drama que en aquells mateixos dies estaven patint els resistents de Barcelona. La següent cantata coneguda de Bach és la BWV 61, estrenada el 2 de desembre. Entre aquestes dues obres hem de situar, doncs, el drama català de setembre de 1714.
Sense dubte, Bach devia tenir notícies de la Guerra de Successió, que havia commocionat tota Europa, però... Des de la llunyana Weimar, tenia constància de l'heròica resistència barcelonina? Sabia la brutal repressió que patien els catalans? Per quin bàndol devia sentir simpatia? Probablement aquestes preguntes mai tindràn resposta. El que sí podem fer és escoltar la meravellosa música que, molt, molt lluny dels baluards de l'assetjada Barcelona, creava en aquells mateixos dies el nostre admirat Johann Sebastian Bach.
Que tingueu una bona Diada.
300 Anys després encara som aquí... i encara hi serem d'aquí 3 segles!
Visca Catalunya Lliure!
Soli Bachio et Catalonia gloria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada